La presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, analitza un recent estudi sobre hàbits de lectura, que assenyala un increment del consum de llibres en català, i apunta tot un seguit de propostes per augmentar aquesta positiva tendència.

Josep Vives vincula el paper de les biblioteques públiques amb la defensa de la llibertat d’expressió i de creació: “La biblioteca pública no és el reflex de la nostra ideologia o moral particular o majoritària del moment (…) es fa ressò de les diferents opinions que sobre un tema existeix”, tot afegint que “malgrat que no estem d’acord amb una idea concreta a títol particular en donem accés per a que la ciutadania es faci ella la seva pròpia idea sobre aquell tema. La llibertat intel·lectual és una suma de “malgrat”, no de “però”.

Xavier Marcé afirma que “el sector cultural català necessita empresaris capaços d’ampliar la demanda cultural, de seduir nous públics i crear escenaris per al consum perdent-li el por al mercat i als seus condicionants. El necessiten els nostres creadors i productors de la mateixa manera que ho necessita el públic, tant el local com el que ens visita de vacances o en fires i congressos.”

Xavier Marcé defensa la cultura popular, tant com espai de creació, com a motor de les indústries creatives i com a productes culturals que esdevenen propietat pública, “la qual cosa ens apropa a un dels mites més perseguits de la cultura: com fer-la esdevenir propietat de tothom”.

Nicolás Barbieri analitza les polítiques culturals de diversos governs municipals  de l’Estat espanyol(Barcelona, Saragossa, Madrid, La Corunya i Santiago de Compostel·la principalment ) que comparteixen la denominació “d’ajuntaments del canvi”, aportant un seguit de reflexions sobre dues relacions clau: entre allò que és de titularitat pública i allò que forma part del bé comú, i entre la mateixa cultura i la política.

Xavier Marcé subratlla que els grans equipaments culturals del país no disposen de fons patrimonials extraordinaris ni de recursos suficients per esdevenir espais de referència internacional. Marcé diagnostica que el problema és que “més enllà de la reivindicació d’un suport estatal, no s’han pres decisions exemplificadores en matèria cultural”.

Fèlix Riera analitza dos recents assajos,”L’identité culturelle n’existe pas” de François Jullien, i “World Without Mind: The Existential Threat of Big Tech” de Franklin Foer, per endinsar-se en dos temes cabdals de l’actual era de la globalització digital: l’evolució de la identitat cultural cap a la diversitat, la interacció i la identificació entre cultures; i com respondre a les regles uniformitzadores imposades pels grans oligopolis digitals com són Google, Amazon o Facebook pel que fa a la creació i difusió cultural.

Montse Ayats, recentment reelegida presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, planteja la necessitat que Barcelona fomenti la lectura entre la seva ciutadania com una qüestió prioritària de l’acció municipal.

Xavier Marcé vol trencar en aquest article les resistències a assumir que “la major part dels continguts que associem quotidianament a la creació i la producció cultural són en realitat productes de mercat”, i que “el futur de la nostra producció cultural dependrà de la nostra capacitat per augmentar els públics, sigui la demanda”. L’autor, a més, fa una punyent reflexió sobre quin paper hauria de tenir l’administració pública en aquest mercat cultural.

Fèlix Riera, qui ha estat comissari de la 5ena edició literària “Barcelona novel·la històrica”, celebrada el passat mes de novembre, reflexiona sobre l’estreta relació entre la història i la literatura, tant al nostre país com arreu del món. Riera argumenta que “la força de la literatura és capaç de donar orientació i sentit a tota una cultura”.