Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: Xavier Bru de Sala

Categories
Opinió

La història escrita

Fèlix Riera, qui ha estat comissaria de la 5ena edició literària “Barcelona novel·la històrica”, celebrada el passat mes de novembre, reflexiona sobre l’estreta relació entre la història i la literatura, tant al nostre país com arreu del món. Riera argumenta que “la força de la literatura és capaç de donar orientació i sentit a tota una cultura”. La veritable història que segueix entre nosaltres és l’escrita. Com les màximes llatines que va fer inscriure Michel de Montaigne a les bigues de la seva torre a Saint-Michel, que van haver d’inspirar i vigilar els seus fecunds assajos. Escrita en les catedrals, en els cementiris, fins i tot en el paisatge, en els camins. Però si bé la paraula recorre monuments, làpides, estadis de futbol, ??parlaments, museus o el nomenclàtor de les ciutats i pobles, per recordar i forjar la seva història, és en les novel·les on s’estableix amb més precisió la història, i les històries, del món. La novel·la de l’escriptor nord-americà Norman Mailer, El Fantasma de Halot, mostra com la ficció pot intensificar la realitat molt més que l’assaig o altres gèneres literaris. La seva força rau en el fet que qui fa la història és qui la narra. Tot esdeveniment de la història queda fixat per qui va tenir l’obstinació de narrar-la. Per això, podem reviure la Revolució francesa en la veu literària de Víctor Hugo, el temps en les memòries d’Adrià de Margarita Yourcenar o en August de John Williams. També el Marquès de Sade va premiar el sanguinari Marat amb la seva prosa i Stendhal ens va llegar les passions humanes del segle XVI i XVII en les seves cròniques italianes. Sabem de la història perquè ens l’han explicat. Fa uns anys, el pensador Richard Rorty en el seu llibre Forjar el nostre país es plantejava una estimulant pregunta, Quin escriptor de la història dels EUA podria avui tornar una certa esplendor espiritual a la seva nació? Un dels noms triats va ser el poeta Walt Withman. Rorty veia en la seva obra els aspectes més notables que havien fet la història del seu país: la cooperació, la solidaritat, l’anhel de compartir la riquesa, i la defensa de la llibertat individual. La literatura és forjadora de nacions i països; posseeix una enorme força per fer història i per mostrar-la. Si ens interroguéssim sobre com s’ha forjat la història de Catalunya, podríem parlar de la seva capacitat empresarial, d’innovació, i d’esperit de superació davant les adversitats, però ha estat determinant la literatura. Probablement Joan Maragall és el nostre Walt Withman. Fa història i estableix la nostra història a través de la poesia i els seus articles. L’escriptor Xavier Bru de Sala no té dubte que és Joan Maragall qui millor ha entès la nostra manera de ser i estar en el món. Uns altres creuen que ho va ser Verdaguer. Altres pensen que ho va ser Josep Carner. Aquí rau la força de la literatura: és capaç de donar orientació i sentit a tota una cultura. La novel·la històrica és un gènere literari que adquireix tota la seva enorme dimensió quan supera el mateix gènere i s’instal·la en la bona literatura, en la millor literatura, com ho testifica Guerra i Pau de Tolstoi. La novel·la històrica permet endinsar-nos en l’evolució de la condició humana i planteja als lectors poder viure l’experiència que van viure Alexandre el Gran o Napoleó. El soroll del temps, els seus rumors, les conspiracions, les conquestes, les renúncies i les passions són els materials que doten sentit i propòsit a la història. A través de les pàgines d’una bona novel·la històrica constatem que la història és un mirall on ens reflectim; és el lloc on tots serem vençuts o sortirem triomfants però, sobretot, observarem en la vida dels seus protagonistes que tots som part del llinatge d’allò que és humà, amb les seves llums i les seves ombres.  

Categories
Opinió

Manifest crucial

Mentre segueix la campanya dels antiespanyols a favor de la llengua única, adornada amb argumentaris pseudocientífics de matriu visceral, el col·lectiu que adopta el nom de Pere Quart –un cínic antic i autèntic, és a dir amb creences i principis– ha fet públic un manifest tan transcendent, tant, que ningú en farà cas, i això sol ja demostra quina mena de país ens disposem a engendrar. Diu el document en qüestió: «…és de cínics plorar, plànyer-se i omplir-se la boca dient que es defensa la llengua pròpia mentre es redueix a gairebé no res la seva literatura, que és la forma de cultura viva que fa possible la vitalitat d’un idioma…». En efecte, els signants de SOS. Literatura a l’ensenyament denuncien com, mentre s’omplien la boca amb retòriques o innòcues desobediències, les nostres autoritats s’han servit de la llei Wert per acabar d’arraconar la literatura, començant per la pròpia, a l’ensenyament. L’escola catalana la va menysprear, infravalorar i infantilitzar des del primer dia. D’aquí prové, d’haver estat exclòs del diàleg amb un mateix a través de les seves expressions més altes, l’escassa adhesió a l’idioma de les generacions de la immersió. Per acabar d’assassinar la cultura des de la barbàrie i d’idiotitzar el català, només faltava banalitzar l’últim reducte, la filosofia, que és la maquineta de fer punta als idiomes. Els que s’hi presten no són sinó traïdors als seus estudis i a la seva vocació juvenil, hem de suposar que sincera però infinitament voluble. Com diu una pintada anònima a Sabadell i recorda el col·lectiu Pere Quart, «Només la cultura ens farà lliures». Per això els que pretenen manipular la societat catalana des del quilòmetre zero s’esmercen tant a seguir l’exemple de Jordi Pujol, que va dedicar bona part dels seus esforços a arraconar la cultura, sobretot la crítica, amb la intenció de no ser qüestionat, és a dir, descobert. Article de Xavier Bru de Sala publicat al Periódico de Catalunya

Categories
Opinió

Grans reformes a Barcelona

Ha arribat l’hora de replantejar l’acció cultural de les administracions. Com que anar de baix a dalt equilibra, compensa i no anul·la la tendència contrària –sigui il·lustrada o només despòtica— no farem escarafalls si les reformes en profunditat comencen als ajuntaments. ¿Per què si, en termes generals i amb la mirada en tot el període democràtic, el municipalisme cultural treu la millor nota? Doncs precisament per això. Per sacsejar, per replantejar, perquè la societat canvia, i més de pressa que cap altra al sud d’Europa la catalana. Cal desprendre’s del que ha caducat, apostar més fort per tot el que no s’ha acomodat a la fase de plàcida somnolència, sobretot obrir nous camps de joc. No cal remenar gaire entre les deixalles del passat per detectar el cas més visible d’obsolescència, ja que es troba a Barcelona. Aquell magnífic artefacte d’impulsar i programar, model de tants altres arreu, anomenat Icub (Institut de Cultura de Barcelona), s’ha convertit en una màquina de fer xurros. Tant és la cavalcada, com la Mercè, com el Grec. Xurros obvis, greixosos i ensucrats, de berenar caspós de diumenge a la tarda. Si algú en dubta, que pregunti a l’escassa dotzena i mitja de persones que, entre nosaltres, s’han basquejat per informar-se i reflexionar sobre la qüestió de les polítiques culturals. El consens entre elles és evident. Ara bé, en comptes d’anunciar urbi et orbi una nova etapa, més creativa i expansiva de la cultura a Barcelona, en comptes de convocar experts i col·lectius per col·laborar en l’imprescindible nou disseny, l’equip municipal de Barcelona, el que té més legitimitat democràtica i més obligació contractual amb els electors per encapçalar el canvi, s’encapsula a la defensiva. Mama, por. La primera prioritat de Barcelona és i ha de ser social, sobretot en temps de tanta injustícia. La segona, cultural. O Barcelona és capital creativa i productiva amb ambició universal o estarem fotuts en qualsevol futur previsible.

Categories
Opinió

Bàlsam lingüístic

Potser ja va sent hora, si no és que ha passat fa uns quants dies, de replantejar-se els fonaments d’organismes com la Institució de les Lletres Catalanes o del Ramon Llull, així com d’associacions com la d’Escriptors en Llengua Catalana i de tot el que se sostingui sobre la base d’una cultura i una llengua minoritzades i resistents. Allò que va néixer per beneficiar una causa, pot arribar a ser perjudicial, i molt en aquest cas, si s’enquista per l’interès dels pocs que se’n beneficien de forma directa, sostinguts per l’estupidesa de quatre talibans. ¿De debò que per afavorir el català encara cal excloure el castellà? ¿De debò que, a aquestes alçades i amb la situació política i social de Catalunya, encara hem de mantenir reserves essencialistes? Tot és discutible i cal sospesar a fons certes matèries i decisions, sobretot les més delicades. Però és innegable que hi ha una sòlida base argumental per sostenir que la discriminació de la llengua castellana, en origen positiva, és avui perjudicial per al català. De manera impecable, Jaime Gil de Biedma, després de constatar l’enorme potència del castellà, justificava les polítiques públiques a favor del català assegurant que, per molt enllà que arribessin, sempre en cauria més a fora que a dins. És a dir, que el castellà no estarà mai en perill a Catalunya. És a dir, que els suposats defensors bilingüistes del castellà participaven amb arguments enganyosos de l’assimilacionisme que pretén arraconar el català. La sofisticació argumental d’aquells assimilacionistes, unida a l’exclusió del castellà en les reserves esmentades, és clau en l’èxit de Ciutadans. I ho serà fins que, posem per cas els escriptors, ens trobem tots en una mateixa associació que, és clar, ajudi més la llengua més petita. ¿Algú entendria una Catalunya independent que no projectés al món els seus escriptors en llengua castellana? Doncs s’han d’obrir, des d’ara, certes estructures d’estat.

Categories
Opinió

El problema de la creació

Tot va començar en el Neolític, quan l’art va passar d’invocació a ofici. Des d’aleshores, la creació s’ha de pagar. No va ser fins quasi noranta segles més tard que els rics van perdre el privilegi de l’exclusiva financera. A partir del segle XIX, el poble contribueix a pagar-la de manera significativa, tot i que selectivament. Amb el desenvolupament de les polítiques culturals públiques, sorgeix la tercera i per ara última forma, també entre les imaginables, de finançament de la creació: l’erari públic. On no arriba el mercat, sosté l’Estat. Ara bé, pel seu propi caràcter arbitrari, el suport a la creació sol ser el capítol més controvertit de les actuacions de l’Administració a favor de la cultura (recordeu Fumaroli). Per això van néixer els consells de les arts, les residències de creadors, els artistes en nòmina o becats. Els diversos mecanismes de suport a la creació estan avui en crisi o en debat. La qüestió de la creació no sotmesa al gust majoritari i als desequilibris de l’intercanvi global, o fins i tot enfocada a fortificar les aportacions pròpies al mercat, és crucial. Això, al món en general. A Catalunya, aquesta mena d’ajuts, que mai van passar del balbuceig, i es pot sostenir que capritxós, es van acabar fa dies, abans fins i tot de la crisi. Els molt pocs que preteníem enfocar el CoNCA cap aquí vam fracassar. D’aquí la shuarització (shuar és el nom no despectiu de jívaro) del nostre consell de les arts, si es pot parlar en aquests termes d’un organisme decapitat pels partits abans del naixement. En aquest sentit, ens trobem molt per sota zero, exactament en època glacial. Cosa gravíssima si considerem que el nostre mercat cultural a penes ensuma la globalització. Cosa encara més greu del que semblaria als pessimistes còsmics si tenim en comptes que la primera llengua de creació a Catalunya no competeix amb peu d’igualtat ni amb les d’abast similar a Europa.

Categories
Opinió

Sofisticar les polítiques culturals

Ara que la crisi ha posat en qüestió les repartidores de subvencions, caldrà que entre els requisits imprescindibles per ser conseller o ministre d’economia hi figuri una acreditada sensibilitat cultural. Mentre els anglesos destinen a la cultura beneficis de la loteria i Espanya els entafora al tresor sense contemplacions, a la Catalunya tripartida o convergent la cultura queda expressament i follament exclosa de les finalitats socials d’aquests beneficis. A veure si els artistes de les llistes guanyadores, des de Raül Romeva, novel·lista novell, fins a Julià de Jòdar, sisè per la CUP, mestre i gat vell, no distingit amb el Premi d’Honor per més vergonya del jurat, passant pel compositor de Verges, així mateix novel·lista, ¡i els que em deixo!, fan pressió de la bona en aquest sentit. ¿Un eslògan? Catalunya serà culturalista o serà una merda de país (i nosaltres uns passerells). Com que hem de suposar el lector assabentat de la conveniència d’una llei de mecenatge a la francesa i dels incentius al consum cultural que proposa Mascarell (el lector assabentat, vull dir, no com els artistes, sobretot els genials, que es rabegen en la ignorància i la indiferència sobre la qüestió, i en això s’agermanen als polítics mediocres i als que figura que no ho són), reportarem l’existència exitosa i singular de les SOFICA, el més sofisticat dels sistemes de finançament de la cultura. Gràcies als bons oficis del productor Paco Poch, la Fundació Catalunya Europa i el Cercle de Cultura, la bona nova de les SOFICA s’escampa entre nosaltres. ¿Què és això? Les SOFICA són societats tutelades d’inversió cultural que han saltat del win-win al win-win-win. Hi guanyen els inversors particulars, un 25% si comptem les fortes desgravacions. Hi guanya per descomptat la producció cultural, que multiplica les fonts de finançament. I, oh prodigi, ¡també hi guanya, i força, la dura comptabilitat de la hisenda pública!

Categories
Sense categoria

Debat temàtic: Noucentisme contra Modernisme i viceversa

El Cercle de Cultura va organitzar el dimarts 28 d’abril de 2015 un debat temàtic sota el títol: Noucentisme contra Modernisme i viceversa. Els ponents de la sessió van ser Xavier Bru de Sala, escriptor i periodista, i Vinyet Panyella, poeta, escriptora i gestora cultural.