Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: Vinyet Panyella

Categories
Opinió

L’informe anual sobre la cultura i les arts 2019: radiografia i prospecció

Vinyet Panyella, presidenta del CoNCA i membre de la junta del Cercle de Cultura, analitza les principals qüestions que es desprenen del darrer informe anual sobre la cultura i les arts al nostre país. La presentació de l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts 2019 presenta enguany diversos canvis orientats a l’assoliment progressiu d’una radiografia d’ampli abast de l’ecosistema cultural català des d’una anàlisi crítica de la situació i el compromís de diàleg permanent amb els diversos sectors, agents, institucions i organitzacions que el configuren.  La renovació del CoNCA el juliol de 2019 va marcar la tercera etapa de la institució, que es va iniciar amb una reflexió crítica sobre la seva essència, mandat i disposicions legals. D’aquest procés en van sorgir principalment dos resultats. L’un, una mirada enrere sobre la trajectòria del CoNCA i el treball portat a terme i els resultats aconseguits, que s’han aplegat en l’estudi 10 Anys CoNCA, actualment en procés de publicació.  L’altre, un conjunt de decisions, una de les quals és el nou enfocament que s’ha volgut donar a l’informe anual. Elaborat i presentat des de 2012, ha passat per diverses etapes conceptuals en les quals ha primat la focalització anual d’àmbits o aspectes concrets del sistema. Entre les primeres decisions preses per l’actual Plenari ha estat la de centrar l’informe en la totalitat del panorama cultural del país des del triple vessant de territori, sectors i administracions públiques.  Amb aquest nou propòsit l’informe anual corresponent a 2019 s’articula en tres apartats en els quals intervenen una polifonia de veus i dades que garanteixen pluralitat de visions i objectivitat estadística. Entre les primeres, una trentena de persones expertes entre periodistes, investigadors culturals i representants dels sectors.  En el capítol primer periodistes i investigadors culturals descriuen la situació al llarg de 2019  de les arts escèniques, visuals, audiovisuals i multimèdia; cultura popular i associacionisme; llengua, edició i creació literària; museus i patrimoni i música. El segon aplega l’opinió de vint-i-tres representants dels sectors que el CoNCA recull a dos nivells: el de les propostes d’actuació d’incidència directa amb caràcter general en les polítiques culturals i el de les directament centrades en la problemàtica dels sectors. L’apartat es clou amb els seus objectius i estratègies del CoNCA per al mandat de 2019-2024: vetllar pel desenvolupament de la cultura, participar en l’ordenament de les polítiques culturals, reivindicar un finançament suficient de la cultura per eliminar la precarietat i assegurar els drets culturals de la ciutadania.  Més enllà de l’estadística, el tercer apartat, “Cultura en dades” palesa mancances: actualització, fragmentació conceptual i d’indicadors o cobertura d’espais i àmbits, entre altres. En aquest sentit, el CoNCA ha emprès el grup de treball que ha d’esdevenir observatori cultural per al recull i reelaboració d’informació i dades a diversos nivells. Ha estat ideat amb un format de mancomunació d’estructures ja existents per tal de sumar esforços, evitar duplicitats, i  basat en el diàleg i la cooperació amb institucions, organitzacions i entitats entre les quals es vol comptar amb la participació del Cercle de Cultura. El projecte forma part de l’agenda del CoNCA a partir d’aquest mateix mes de desembre.  Algunes de les conclusions rellevants han estat l’estancament del creixement d’alguns sectors a principis d’any, o del consum i participació culturals, així com la persistència de la precarietat i del dèficit endèmic de finançament. Les condicions en què s’ha elaborat  l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts 2019 s’han vist afectades per la irrupció de la pandèmia i l’estat d’emergència cultural. Però res no ha impedit portar a bon terme l’edició i presentació de l’informe al Parlament i als sectors culturals, així com el seu accés universal des del web del CoNCA.   

Categories
Recent

Vinyet Panyella: “La cultura catalana és tremendament creativa, altament qualitativa i motivada, però li falla l’alimentació econòmica, que és fonamental”

Entrevista a la Presidenta del CoNCA i membre de la junta directiva del Cercle de Cultura al diari El País, en la que afirma, entre altres qüestions rellevants, que “indigna que al segle XXI no es consideri la cultura un bé social”:

Al febrer Vinyet Panyella (Sitges, 1954) es va jubilar tot posant punt final a la seva tasca al capdavant dels Museus de Sitges. Per a ella, que també va ser directora de la Biblioteca Nacional de Catalunya, era el moment de reprendre projectes que tenia relegats: investigació, llibres, poesia i, sobretot, una tesi sobre el noucentisme, una de les seves especialitats. Tot va tornar a quedar en un segon pla després de la trucada de la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, per proposar-la com a membre del nou CoNCA. Després va venir la decisió d’escollir-la presidenta, la quarta —primera dona— d’aquest organisme creat el 2009 després de la reclamació del sector per renovar les polítiques culturals, i que, després de la llei òmnibus del 2011, va veure com se li retallaven funcions, competències i pressupost.

Pregunta. Què queda d’aquell organisme fundat fa 10 anys?

Resposta. Una voluntat i una consciència de ser un organisme reclamat pel sector, pels sectors. És veritat que la figuració inicial era més teòrica que pràctica, perquè la configuració del Govern i de la conselleria de Cultura són les que són, i potser no es va pensar l’encaix ideal. Amb la llei òmnibus es va fer un replantejament del terreny i es van determinar unes funcions, premis nacionals, informes sectorials i d’equipaments, i d’altres es van deixar més obertes. En els dos últims anys, després de la dimissió de consellers i la seva no-substitució, s’ha viscut una gran indecisió fins que la consellera de Cultura va decidir endreçar el CoNCA.

P. S’assemblarà al de la primera etapa.

R. A finals d’octubre s’acabarà una lectura crítica de la llei, per treure-li tot el potencial. Així veurem el que s’ha fet i el que no s’ha fet, i per què.

“Entre les nostres prioritats hi ha la professionalització i el paper de l’administració local en el cost de la cultura”

P. Hi haurà gaires canvis?

R. De format i de manera de treballar. Les decisions del plenari seran sempre consensuades. Perquè la força del CoNCA és la seva unanimitat i la seva unitat.

P. Li ha faltat visibilitat al CoNCA?

R. Absolutament, i, d’alguna manera, també identitat, cosa que ha fet que el sector tingués la percepció que el CoNCA només es dedicava als premis nacionals, però s’ha fet molta feina.

P. Es recuperaran funcions?

R. Es potenciarà la presència del CoNCA en els organismes que tenen la responsabilitat d’atorgar subvencions a la creació. Abans el CoNCA ho feia tot. Ara participarà amb l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) i l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICEC). És un pas molt important. No es tracta tant de recuperar funcions com de situar el CoNCA en el moment actual, de cara al futur. Les seves funcions principals són assessorar, vetllar, avaluar i emetre diagnòstics de l’estat de la cultura.

P. Els diagnòstics han estat útils?

R. No ho sabem. Farem un informe d’avaluació dels deu anys del CoNCA per veure la incidència pràctica d’aquests treballs. És fonamental per saber on som i introduir canvis.

P. El CoNCA s’ha vist com un rival de la conselleria?

R. Ha estat una lectura personalitzada, però el CoNCA no ha estat una conselleria bis, ni ho ha de ser. És un tema d’encaix.

P. No li resta credibilitat davant el sector que tingui la seva seu a la conselleria?

R. La llei diu que s’adscrigui al Departament de Cultura. L’important no és on sigui, sinó el compliment de funcions.

P. Quins són els temes en què es vol incidir?

R. Sobretot en la professionalització de la cultura, el seu cost i el paper de les administracions locals en aquest cost.

“No hi ha arguments per defensar la retallada indiscriminada del 6% d’Economia; farà molt de mal”

P. Com valora les retallades en els últims anys a Cultura?

R. Negativament. No pot ser d’altra manera. En els últims anys s’han retallat els recursos, amb molt poca sensibilitat. Des del CoNCA reivindiquem que la Cultura sigui considerada, com la Sanitat i l’Educació, un bé social, el més extens i generós. Les retallades comporten que la cultura no arribi a la gent, perquè sempre es retalla de les activitats. Als museus i les entitats hi ha costos que no es poden retallar, de manera que sempre se suprimeixen activitats o, el que és el mateix, el retorn social de la cultura, i això és molt greu.

P. Qui n’és el culpable?

R. És un tema que s’ha d’assumir des del Govern que sigui, però la qüestió és de política financera del Departament d’Economia. Passa el mateix que a Espanya, on no ha prosperat una llei de mecenatge perquè el Ministeri d’Economia s’hi ha negat. M’indigna que al segle XXI no hi hagi consciència que la cultura és un bé social. En aquest sentit, la conselleria de Cultura és tan víctima com nosaltres. També reivindiquem que l’administració local canviï i prioritzi la cultura i els béns culturals.

P. El CoNCA també ha patit retallades.

R. Sí. Pocs dies després de prendre possessió es van reclamar al CoNCA 70.000 euros que teníem adjudicats i executats. Al final han estat 53.000 euros. Hem hagut de retallar activitats de l’últim trimestre. Quan hi ha retallades el més afectat és el tercer, el carrer, i això és el que no pot ser. La situació és molt greu. No hi ha arguments per defensar la retallada del 6% lineal indiscriminat d’Economia, que ha fet molt de mal a tots.

P. És el problema principal?

R. Ara sí. La cultura catalana és tremendament creativa, altament qualitativa i motivada, però li falla l’alimentació econòmica, que és fonamental. És un tema peremptori i urgent que s’ha d’enfocar.

P. Com veu la cultura d’aquí cinc anys?

R. M’agradaria que el pressupost per a la cultura complís les ràtios europees del 2% o més, però no estem en aquest camí. També que la llei del CoNCA s’hagi desenvolupat un 100%. Crec que pot donar més del triple del que ha donat fins ara.

Podeu accedir a l’entrevista original en aquest enllaç.

Categories
Notícies

Vinyet Panyella: “La cultura catalana és tremendament creativa, altament qualitativa i motivada, però li falla l’alimentació econòmica, que és fonamental”

Entrevista a la Presidenta del CoNCA i membre de la junta directiva del Cercle de Cultura al diari El País, en la que afirma, entre altres qüestions rellevants, que “indigna que al segle XXI no es consideri la cultura un bé social”: Al febrer Vinyet Panyella (Sitges, 1954) es va jubilar tot posant punt final a la seva tasca al capdavant dels Museus de Sitges. Per a ella, que també va ser directora de la Biblioteca Nacional de Catalunya, era el moment de reprendre projectes que tenia relegats: investigació, llibres, poesia i, sobretot, una tesi sobre el noucentisme, una de les seves especialitats. Tot va tornar a quedar en un segon pla després de la trucada de la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, per proposar-la com a membre del nou CoNCA. Després va venir la decisió d’escollir-la presidenta, la quarta —primera dona— d’aquest organisme creat el 2009 després de la reclamació del sector per renovar les polítiques culturals, i que, després de la llei òmnibus del 2011, va veure com se li retallaven funcions, competències i pressupost. Pregunta. Què queda d’aquell organisme fundat fa 10 anys? Resposta. Una voluntat i una consciència de ser un organisme reclamat pel sector, pels sectors. És veritat que la figuració inicial era més teòrica que pràctica, perquè la configuració del Govern i de la conselleria de Cultura són les que són, i potser no es va pensar l’encaix ideal. Amb la llei òmnibus es va fer un replantejament del terreny i es van determinar unes funcions, premis nacionals, informes sectorials i d’equipaments, i d’altres es van deixar més obertes. En els dos últims anys, després de la dimissió de consellers i la seva no-substitució, s’ha viscut una gran indecisió fins que la consellera de Cultura va decidir endreçar el CoNCA. P. S’assemblarà al de la primera etapa. R. A finals d’octubre s’acabarà una lectura crítica de la llei, per treure-li tot el potencial. Així veurem el que s’ha fet i el que no s’ha fet, i per què. “Entre les nostres prioritats hi ha la professionalització i el paper de l’administració local en el cost de la cultura” P. Hi haurà gaires canvis? R. De format i de manera de treballar. Les decisions del plenari seran sempre consensuades. Perquè la força del CoNCA és la seva unanimitat i la seva unitat. P. Li ha faltat visibilitat al CoNCA? R. Absolutament, i, d’alguna manera, també identitat, cosa que ha fet que el sector tingués la percepció que el CoNCA només es dedicava als premis nacionals, però s’ha fet molta feina. P. Es recuperaran funcions? R. Es potenciarà la presència del CoNCA en els organismes que tenen la responsabilitat d’atorgar subvencions a la creació. Abans el CoNCA ho feia tot. Ara participarà amb l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) i l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICEC). És un pas molt important. No es tracta tant de recuperar funcions com de situar el CoNCA en el moment actual, de cara al futur. Les seves funcions principals són assessorar, vetllar, avaluar i emetre diagnòstics de l’estat de la cultura. P. Els diagnòstics han estat útils? R. No ho sabem. Farem un informe d’avaluació dels deu anys del CoNCA per veure la incidència pràctica d’aquests treballs. És fonamental per saber on som i introduir canvis. P. El CoNCA s’ha vist com un rival de la conselleria? R. Ha estat una lectura personalitzada, però el CoNCA no ha estat una conselleria bis, ni ho ha de ser. És un tema d’encaix. P. No li resta credibilitat davant el sector que tingui la seva seu a la conselleria? R. La llei diu que s’adscrigui al Departament de Cultura. L’important no és on sigui, sinó el compliment de funcions. P. Quins són els temes en què es vol incidir? R. Sobretot en la professionalització de la cultura, el seu cost i el paper de les administracions locals en aquest cost. “No hi ha arguments per defensar la retallada indiscriminada del 6% d’Economia; farà molt de mal” P. Com valora les retallades en els últims anys a Cultura? R. Negativament. No pot ser d’altra manera. En els últims anys s’han retallat els recursos, amb molt poca sensibilitat. Des del CoNCA reivindiquem que la Cultura sigui considerada, com la Sanitat i l’Educació, un bé social, el més extens i generós. Les retallades comporten que la cultura no arribi a la gent, perquè sempre es retalla de les activitats. Als museus i les entitats hi ha costos que no es poden retallar, de manera que sempre se suprimeixen activitats o, el que és el mateix, el retorn social de la cultura, i això és molt greu. P. Qui n’és el culpable? R. És un tema que s’ha d’assumir des del Govern que sigui, però la qüestió és de política financera del Departament d’Economia. Passa el mateix que a Espanya, on no ha prosperat una llei de mecenatge perquè el Ministeri d’Economia s’hi ha negat. M’indigna que al segle XXI no hi hagi consciència que la cultura és un bé social. En aquest sentit, la conselleria de Cultura és tan víctima com nosaltres. També reivindiquem que l’administració local canviï i prioritzi la cultura i els béns culturals. P. El CoNCA també ha patit retallades. R. Sí. Pocs dies després de prendre possessió es van reclamar al CoNCA 70.000 euros que teníem adjudicats i executats. Al final han estat 53.000 euros. Hem hagut de retallar activitats de l’últim trimestre. Quan hi ha retallades el més afectat és el tercer, el carrer, i això és el que no pot ser. La situació és molt greu. No hi ha arguments per defensar la retallada del 6% lineal indiscriminat d’Economia, que ha fet molt de mal a tots. P. És el problema principal? R. Ara sí. La cultura catalana és tremendament creativa, altament qualitativa i motivada, però li falla l’alimentació econòmica, que és fonamental. És un tema peremptori i urgent que s’ha d’enfocar. P. Com veu la cultura d’aquí cinc anys? R. M’agradaria que el pressupost per a la cultura complís les ràtios europees del 2% o més, però no estem en aquest camí. També que la llei del CoNCA s’hagi desenvolupat un 100%. Crec que pot donar més del triple del que ha donat fins ara. Podeu accedir a l’entrevista original en aquest enllaç.

Categories
Opinió

Cas Pasqual: dues acotacions per al debat

Lluny de ser una serp d’estiu, el cas de Lluís Pasqual ha reprès amb l’inici de setembre amb tota la intensitat que calia esperar atès el que semblava un tancament de circumstàncies. Ningú no pot negar la importància del treball portat a terme per Pasqual en el medi teatral en la seva llarga i aplaudida trajectòria. Però això no es discuteix. El ‘cas’ va esclatar quan, arran de la notícia de la seva continuïtat en la direcció del Teatre Lliure, una actriu que hi havia col·laborat l’acusa d’abús de poder i de tracte despòtic des de les xarxes socials, ocasionant opinions i manifestos a favor i en contra. Després de la primera embranzida, el Patronat del Lliure va declarar que Pasqual continuaria només per dos anys per tal de facilitar la renovació dels estatuts que, entre altres coses, han de determinar com es configura l’accés a la direcció del teatre. També es va saber que Àlex Rigola, membre del Patronat, s’havia mostrat partidari de la limitació dels mandats i de la paritat en la programació. Fins que el primer de setembre el tema esclata de nou amb l’anunci fet pel mateix Pasqual sobre la seva dimissió.  De nou s’ha generat un allau d’opinions i comentaris a les xarxes i als mitjans, aquesta vegada amb més contundència, fins i tot amb lectures polítiques al caire de les circumstàncies actuals del país. Més enllà de posicionaments maximalistes,  una de les coses que ha quedat més clares és que el cas Pasqual posa damunt la taula temes relatius a la salut cultural del país que, tard o d’hora, s’han de debatre i resoldre. N’extrec dos que em semblen especialment significatius: el poder de les xarxes social en convertir la dialèctica en fets, i l’accés a les responsabilitats de comandament en l’àmbit de la cultura. A les declaracions fetes el 2 de setembre Pasqual es lamentava que les xarxes socials poden destruir qualsevol reputació i que havien decidit que la propera direcció del Lliure havia de ser per a una dona jove. Totes dues coses són versemblants, amb matisos. A les xarxes s’han forjat no només reputacions sinó autèntiques creacions de personalitat, i algunes amb prou fortuna; hi ha qui ha aconseguit una determinada identitat  a base de presència, contundència i constància, des del fenomen dels influèncers fins a  perfils orientats a objectius concrets, tot i que la vida virtual arriba a magnificar fins a la distorsió les aparences. La realitat com a element corrector i de contrast a més de ser tossuda és un factor determinant. La destrucció de la reputació de Pasqual hauria hagut de ser, ha de ser contrastada pels mitjans i els procediments que tota societat o institució democràtica té capacitat d’exercir. Era suficient la discussió virtual per malmetre la reputació d’una personalitat?  O, hi havia algun altre problema latent que ha emergit arran del batibull virtual sobre el qual el Lliure s’hauria de pronunciar? És suficient una confrontació de manifestos epidèrmics a favor o en contra sense contrastar-ne les causes des de la realitat empírica del Lliure i del sector teatral? L’atribució generalitzada del decantament del problema a les xarxes socials prescindint de la realitat em fa l’efecte d’un mutis pel fòrum. L’accés a les responsabilitats de comandament al medi cultural és un dels grans temes pendents de la praxi de les polítiques culturals al nostre país. És un fet, com a mínim, curiós que quan la qüestió s’ha plantejat obertament i en públic ha estat quan hi ha hagut canvis de directius que han exercit  llargament segons la modalitat de la lliure designació. Un dels casos més singulars va ser el del CCCB quan en van ocupar la direcció els successors de Josep Ramoneda després de vint-i-dos anys que la mateixa persona hagués estat al front de la institució; llavors es va demanar que el lloc fos cobert per concurs públic. Com aquest,  d’altres. Val a dir que aquesta modalitat en el sector públic i també en el privat està cada cop més qüestionada, que el seu revestiment a través de requisits sovint no evita l’aparença d’opacitat i que l’exigència de transparència és un posicionament de salut democràtica afortunadament creixent. .  L’exemple dels països i societats més avançades en la praxi de les polítiques culturals presenta models alternatius, complementaris i compatibles a favor dels perfils necessaris per a la professionalització de la cultura. Sovint són formats de concurs públic per poder decidir lliurament en favor de la millor candidatura dotats amb eines de precisió, com la limitació o renovació limitada de mandats, definició d’(in)compatibilitats, currículums contrastats o exposició de projectes amb garanties de viabilitat, entre altres. Aquest modus operandi  ha estat adoptat en els darrers temps per part d’algunes entitats i institucions culturals i cal esperar que esdevingui praxi generalitzada en els nous contextos de transparència. Fóra desitjable que el cas Pasqual esdevingués una fita que depassés l’escenari del Teatre Lliure.  Vinyet Panyella Article publicat a: https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/cas-pasqual-dues-acotacions-per-al-debat_302088_102.html

Categories
Sense categoria

Debat temàtic: Noucentisme contra Modernisme i viceversa

El Cercle de Cultura va organitzar el dimarts 28 d’abril de 2015 un debat temàtic sota el títol: Noucentisme contra Modernisme i viceversa. Els ponents de la sessió van ser Xavier Bru de Sala, escriptor i periodista, i Vinyet Panyella, poeta, escriptora i gestora cultural.