Etiqueta: responsabilitat social corporativa

Una manera de mesurar la densitat cultural d’una ciutat és analitzar la demanda de subvencions per endegar projectes. A Barcelona, per exemple, es presenten a l’Institut de Cultura més de mil peticions anuals, la qual cosa és, sens dubte, un indicador de salut cultural alhora que un indicador precís de la dificultat que suposa gestionar amb autosuficiència l’activitat cultural privada, bé sigui associativa o empresarial. Tanta demanda de suport públic explica una gran complicitat social amb la cultura i també una considerable dependència de les institucions. Per poc que les analitzem, observarem que la immensa majoria d’aquestes activitats que demanen subvenció són raonables, deficitàries i amb objectius altruistes. Tothom té idees que es projecten sobre la societat en forma de projecte cultural, o almenys en forma d’una activitat que té una inequívoca dimensió cultural. Aquesta és l’explicació positiva. També indica -i aquesta és la menys afortunada- que la nostra societat encara no ha desenvolupat mecanismes de sostenibilitat per a una part important de la seva activitat cultural. Tanta demanda no es pot atendre en condicions òptimes. Caldria una quantitat ingent de recursos econòmics que probablement la mateixa societat que demana subvencions no acceptaria de bon grat, ateses les múltiples prioritats socials existents. Al gestor públic li toca, doncs, prioritzar i triar, d’entre totes les demandes de subvenció, les que són més necessàries i s’adrecen a projectes de més impacte social. Dissortadament, aquesta tria no es pot realitzar objectivament, o almenys amb paràmetres clars que responguin a una anàlisi universal d’eficiència i rendibilitat sociocultural. Els analistes de l’administració pública de la cultura han criticat sempre la tendència general de les normatives de subvencions a esdevenir grans repartidores, és a dir, a donar una mica a tothom per intentar equilibrar el grau de satisfacció entre els demandants, tot i acceptant que aquesta mesura no sempre permet consolidar els projectes imprescindibles i eliminar els innecessaris. El problema és que aquesta pràctica en realitat crea una generalitzada insatisfacció: just l’efecte contrari del que persegueix. L’efecte repartidora és un dels problemes a resoldre per a la gestió pública de la cultura. Per aconseguir-ho cal incidir en tres principis bàsics d’actuació. El primer suposa diversificar les normatives de subvenció per aconseguir que els requeriments d’accés s’acostin al màxim a les necessitats de cada demanda. Amb això aconseguiríem eliminar projectes mal plantejats, inconsistents o innecessaris. El segon principi suposa eliminar tota possibilitat que una subvenció pugui esdevenir part del benefici d’un projecte comercial. Per aconseguir-ho cal estendre els ajuts reintegrables o les participacions en risc. El tercer implica definir les finalitats de cada normativa per tal d’assegurar un programa d’actuació d’àmplies complicitats entre el sector públic i el món associatiu. Per fer-ho possible cal estar molt atent a les dinàmiques socials i a les necessitats de les associacions i dels activistes culturals, és a dir, generalitzar els convenis i els acords de mútua col·laboració. Tot això pot ajudar a regular millor el complex món de les subvencions però no solucionarà la creixent demanda de suport públic a la iniciativa social. Ens cal afegir-hi una diversificació de les fonts de finançament. En aquest sentit, és imprescindible disposar d’una bona llei de mecenatge, com ho és articular de manera transparent una agència de captació de patrocinis que no es dediqui únicament a buscar recursos per complementar els pressupostos dels projectes públics. També caldria administrar de manera més eficient i oberta els recursos que destinen a activitats culturals les fundacions dels bancs o de les grans empreses privatitzades que gestionen recursos de naturalesa pública. En un país que tendeix a fer lleis per a tot, caldria pensar en la conveniència de fer-ne una sobre la responsabilitat social corporativa. No es tracta de dir a una empresa on ha de posar una part dels seus beneficis, sinó d’assegurar que n’inverteix una part en activitat sociocultural i de generar un marc de comuna acceptació que permeti a qualsevol associació optar a rebre’n una part de manera clara i transparent. I per aconseguir-ho no s’hi val a dir que tot plegat depèn del govern de l’Estat. Ara i aquí aquest problema es pot resoldre en l’àmbit d’actuació del Parlament de Catalunya. Xavier Marcé Article publicat al diari ARA