El Consell de l’Audiovisual de Catalunya, CAC ha publicat recentment el seu informe anual sobre el sector audiovisual a Catalunya, tant en l’àmbit de la producció com de consum d’aquests continguts. L’informe té tres grans capítols: el primer, dedicat a l’economia del sector (televisió, ràdio, publicitat, producció audiovisual…). El segon estudia l’oferta de continguts, incloses les noves plataformes de serveis en streaming (OTT, IPTV…). I el tercer posa la mirada en els consums audiovisuals, amb dades específiques sobre els consums en línia. Aquest informe i altres publicacions de l’autoritat audiovisual catalana els podeu consultar i descarregar des del seu web: cac.cat
Etiqueta: ràdio
El darrer número de la publicació “Quaderns del CAC” està dedicat a les indústries culturals, amb la mirada posada en com la com la digitalització transforma la producció, la distribució i el consum de béns i serveis culturals creant oportunitats, però també nous riscos. Aquest monogràfic, sota la direcció d’Emili Prado i amb el conseller del CAC Salvador Alsius com a editor, inclou un seguit d’articles –expressament elaborats per a la publicació- que analitzen el present i futur de les indústries culturals, i de forma particular l’impacte que hi té la digitalització. A més de la realitat europea, s’ estudien altres grans espais de creació cultural com el Brasil o el Canadà. María Trinidad García Leiva i Luis A. Albornoz, assessors del monogràfic, l’obren amb l’article Indústries culturals i diversitat: vells debats i nous desafiaments. Uns nous desafiaments que els autors situen com a claus per a l’establiment de les polítiques públiques en el camp dels béns i serveis culturals transformats per la digitalització La resta d’articles són Amenaça o oportunitat? Diversitat cultural a l’era de les plataformes digitals a la UE , de Katharina Hoelck i Heritiana Ranaivoson; La Convenció de la UNESCO de 2005 o l’impensat de la pluralitat lingüística, de Jacques Guyot; La promoció i protecció de la diversitat en la legislació comunicativa europea d’Alejandro Perales; Els agents culturals a internet i les pràctiques que contribueixen a la seva diversitat de Pilar Torre Villaverde; Notes i estudis metodològics sobre indicadors de diversitat en la producció audiovisual de José Márcio Barros i José Oliveira Júnior, dedicat a la realitat bralisera, i Informe sobre la diversitat cultural a la indústria audiovisual canadenca: una supervisió més significativa d’Emilia Zboralska, Charles H. Davis, Jeremy Shtern i Vanessa Ciccone. A més dels articles que conformen el monogràfic sobre les indústries culturals, la resta de la publicació del CAC inclou altres articles d’interès, com la ràdio musical; el nou escenari mediàtic a Mèxic amb el seu recent pas a la televisió digital, o l’evolució del mercat radiofònic Podeu consultar-los a: http://www.cac.cat/web/recerca/index.jsp?NDc%3D&MQ%3D%3D&L3dlYi9yZWNlcmNhL3F1YWRlcm5zL2RhcnJlckNvbnRlbnQ%3D
Autoescoles d’idioma
A diferència del passat que va de la Renaixença a la Transició, els avenços cap a la definició política de Catalunya han anat sempre lligats a la recuperació del català. I no, o no de manera principal, en un sentit expansiu sinó intensiu. Mestre Fabra era un mite en el seu temps. El gruix de la societat participava en l’esforç per polir l’idioma durant els anys 60 i 70. Però als nostres dies som una minoria, un residu, i més valdria que ens convertim en secta, els que considerem que amb una llengua tan desafinada com la llengua catalana no es pot anar gaire lluny com a país. Només la tercera part dels catalans té la llengua pròpia com a habitual. Si sabessin fer-la servir-la amb propietat, o si fossin conscients que el futur depèn sobretot del coneixement que en tinguin i de l’ús que en facin. Si en comptes d’empobrir-la l’enriquissin, no caldria patir. Però no és el cas. Les escoles públiques, que són els mèdia, contribueixen a desaprendre. De privades no n’hi ha. Per tant, no hi ha més remei per millorar que convertir-se en autodidacte. ¿On són els manuals? En alguns autors, pocs. En un bon nombre de traduccions. Sovint en el teatre. També en algunes escasses excepcions d’expressió verbal pública, com és el cas de Joaquim Maria Puyal, Jordi Basté o Josep Cuní. Els altres, quasi tots, no paren de passar el ribot, d’aprimar i d’agrisar. Invertir en la pròpia llengua, en el nostre cas en les pròpies perquè tant es poden enriquir com envair-se i embastardir-se, és més productiu per a la societat que apuntar-se a una associació nacionalista o d’esquerres. Però pels parlants que se l’han deixat depauperar, costa més. Afinar el gust, exigir-se i exigir propietat, vivacitat i color en l’expressió de cadascú i en la dels altres és imprescindible. Fer una bona frase no és senzill. Fer una bona frase clara i pertinent és el resultat d’anys d’autoaprenentatge. No hi ha al món cap país competitiu format per gent amb escassa competència lingüística. Article de Xavier Bru de Sala publicat al diari El Periódico.
La nova temporada de Catalunya Ràdio ha generat un debat a l’entorn dels seus continguts culturals. Des de l’arribada de la nova direcció, a mitjans del passat gener, l’emissora ja no disposa d’un cap de Programes sinó que ho és de Continguts. Aquesta decisió respon a la voluntat, des del primer moment, de tractar els continguts audiovisuals més enllà de la rigidesa de la graella tradicional de ràdio. És un bon símptoma que la proposta de la ràdio pública susciti debat perquè demostra que l’emissora està sent capaç de traslladar la il·lusió interna que marca aquesta nova etapa, que hem considerat renovadora, innovadora, rejovenidora i arriscada. Catalunya Ràdio és la generalista del grup d’emissores, i com a tal té l’obligació d’oferir continguts que interessin el màxim d’audiència possible acomplint l’encàrrec de servei públic que, des del 20 de juny de 1983, satisfà la ciutadania amb qualitat i amb una acceptació social molt alta. Una de les conquestes dels últims anys a Catalunya Ràdio és que la cultura formi part dels continguts transversals de la programació. La cultura hi és a pertot, no queda limitada a espais concrets, tot i que, a més, l’emissora ofereix programes culturals específics i de referència. Catalunya Ràdio aposta per la informació, l’esport i la cultura, inserida aquesta última en programes de màxima audiència i vinculada a un entreteniment de qualitat. Això és mèrit de totes les direccions i de tots els professionals de la casa, i no esdevé cap novetat com tampoc és revolucionari que l’emissora generalista tingui programes informatius o esportius. En l’etapa actual, hem posat l’èmfasi en la importància de concebre la nostra oferta com una bona proposta de continguts al marge de les franges horàries o del format rígid dels programes clàssics. És per això que la distribució de seccions i espais culturals destaca actualment més enllà de formar part o no d’un programa monogràfic. El debat sobre la conveniència de programes culturals específics o sobre la distribució transversal dels continguts culturals en el conjunt de la programació no és nou ni exclusiu dels nostres mitjans públics. Ningú no ha acabat de trobar una fórmula definitiva, i en un context d’innovació, de distribució de continguts digitals, encapsulats i per xarxes socials, l’aposta per un model d’èxit basat en la cultura dins de la programació de màxima audiència sembla encertada. Els mitjans públics tenen sentit si hi ha públic, i el públic es capta amb propostes atractives que generin audiència. A Catalunya Ràdio, els programes més escoltats al matí i a les tardes incorporen amb normalitat i desacomplexament els continguts culturals que des d’alguns àmbits del sector es reclamen tancats en programes específics. Catalunya Ràdio té programes culturals de referència, però el seu contingut sovint està vinculat a continguts que difícilment es poden oferir en programes líders. Sense renunciar a marques i programes de culte, Catalunya Ràdio manté fermament l’aposta per col·laboradors, seccions, càpsules i entrevistes vinculades a la cultura i les lletres en el conjunt de la seva graella. Creiem que és el millor per al sector i per al mitjà. I ho creiem pensant en l’audiència i en el mandat de servei públic que tenim assumit. Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio