Categories
Opinió

Reflexions sobre l’impacte del COVID-19 en la cultura: les pràctiques culturals

Compartim aquest article de Lluís Bonet publicat al seu blog, en el qual analitza els canvis en els hàbits de consum cultural que està provocant els llargs confinaments socials arran de la pandèmia de la COVID 19; així com les seves conseqüències futures, també en els àmbits de l’aprenentatge, la comunicació i la creació. Quins efectes a curt, mitjà i llarg termini pot tenir la crisi associada al coronavirus en les pràctiques culturals ciutadanes? Evidentment, caldrà esperar un cert temps i disposar d’estudis aprofundits per poder avaluar correctament tots els seus efectes. De ben segur l’impacte diferirà en funció del grau de reclusió, la situació laboral, l’edat o l’accessibilitat a recursos tecnològics i culturals de cada persona i col·lectivitat, entre altres factors. Un àmbit d’anàlisi particularment interessant, per la durada de la reclusió, serà l’impacte en els infants i adolescents que han passat d’una educació i una socialització presencial a conviure reclosos en les llars familiars, però mantenint la connexió virtual amb els amics i seguint sistemes d’aprenentatge en línia (en la major part de casos, sota el guiatge de mestres voluntariosos però inexperts). Està clar que caldrà creuar aquestes variables entre si, ja que no és el mateix viure en un espai diminut amb tota la família al voltat i amb adults obligats a fer teletreball amb un únic ordinador o tauleta familiar, a vegades només amb telèfon mòbil (*), que fer-ho amb bones condicions espacials i tecnològiques; i no parlem dels que han de passar la quarantena malalts o aïllats en espais infrahumans. En tot cas i a l’espera dels resultats dels estudis empírics és possible avançar diferents hipòtesis. Cal, tanmateix, diferenciar entre els efectes durant el període de confinament dels possibles impactes a mitjà i llarg termini a conseqüència de la crisi socioeconòmica i de les alteracions d’hàbits culturals i socials que tot plegat haurà generat. Pel que fa als canvis immediats, estem sent testimonis d’un experiment social inèdit, amb efectes notables en les pràctiques culturals i en les relacions socials. El confinament ha estat un gran propulsor de vida familiar, reclosa però en la majoria de casos més intensa, de relació veïnal sense precedents (per primer cop hem mantingut converses des del celobert o les terrasses amb veïns que no sabíem ni el nom), i d’una gran creativitat personal, descobrint, gaudint i compartint experiències culturals inèdites. També d’aprenentatge i d’impuls de les eines digitals. Per a molts de nosaltres ha estat l’oportunitat per recuperar o conèixer llibres, sèries audiovisuals, cançons i artistes increïbles. També per aprendre, desenvolupar i compartir habilitats artístiques, tecnològiques i culinàries (segur que sortirem amb uns quants quilos més!). Durant el confinament molta gent està consumint grans quantitats de productes culturals (gratuïts i digitals en la majoria de casos, però no només), ja que molts productors han obert les seves plataformes de continguts i es disposa de més temps per llegir, escoltar, veure i compartir tota mena de manifestacions culturals. Veure, com a exemple, el gràfic adjunt amb els resultats d’una enquesta realitzada als EEUU i al Regne Unit sobre modificació del consum cultural durant aquests dies de confinament. En totes les generacions es dóna un increment del consum cultural, en particular de música, però és entre els més joves (la generació Z d’entre 16 i 23 anys) on és més intens.  Més enllà del consum, s’estan desenvolupant també les capacitats creatives, d’aprenentatge i de comunicació d’una manera diferent de l’habitual però també a quan un està de vacances. És a dir, està sent un esperó per al desenvolupament de tota mena de pràctiques artístiques i de redescobriment d’un patrimoni cultural que un valorava però que no tenia temps o predisposició anímica per gaudir (visites a museus virtuals, veure i escoltar enregistraments oferts per grans sales de concerts, teatres o grups musicals …). Molts han tastat serveis habitualment de pagament i alguns han acabat abonant-se a la subscripció dels que més els ha agradat. La cultura ha demostrat la seva gran capacitat per entretenir, formar, qüestionar-nos i fer-nos feliços. La cultura ens fa humans! Tindrà aquesta experiència efectes a mitjà i llarg termini? No ho sabem del cert, però malgrat que els éssers humans tendim a ensopegar de nou en la mateixa pedra, també aprenem de l’experiència vital. Addicionalment, cal tenir en compte que a curt i mitjà termini no hi haurà un retorn immediat a les rutines diàries, ja que malgrat afluixi el confinament i calgui anar a treballar, fins que la vacuna no arribi, caldrà seguir processos de distanciament social. No sabem l’evolució de la pandèmia ni els rebrots que pugui tenir, però és evident que els esdeveniments de mitjana i gran dimensió no es recuperaran aviat, que la crisi econòmica que s’inicia reduirà dràsticament la capacitat de despesa familiar, en particular en tot allò que no es consideri essencial, que reduirem dràsticament els viatges i les vacances seran més curtes i diferents …  En aquest context incert, quins canvis d’hàbits culturals es donaran? Una petita part d’ells dependran de l’oferta cultural, de com s’adapti per no desaparèixer, així com de les iniciatives governamentals de suport a aquesta. Altres estaran associats als descobriments experimentats durant els períodes de confinament. I a llarg termini, quines pràctiques socials i culturals tendiran a desaparèixer i quines altres creixeran? S’acceleraran encara més les pràctiques digitals enfront de les del món analògic? Creixerà el rol prosumer, difuminant la línia divisòria entre productors i consumidors? Seran molt diferents els efectes entre les diverses tipologies d’individus i col·lectivitats? En aquest sentit, una de les derivades preocupants és el desigual impacte entre els diferents grups poblacionals en funció de les seves condicions vitals, socials, econòmiques i culturals. L’estudi recent sobre les pràctiques culturals en 21 barris barcelonins, classificats en tres categories socioeconòmiques diferents, mostra com la desigualtat econòmica té efectes profunds en les pràctiques culturals. A partir d’aquí ens podem preguntar si l’experiència del confinament familiar ampliarà la bretxa social a conseqüència de les asimetries preexistents, tant d’aquelles originades en el capital cultural i educatiu de base, com les associades a l’accés als recursos tecnològics (qualitat de la connexió a internet, disponibilitat d’ordinador o tauletes per a tota la família …) o a l’espai residencial on s’ha viscut el confinament. Tots els recursos que condicionen poder desenvolupar una vida cultural autònoma i enriquidora (diferències socials que, malauradament, també tenen el seu efecte pervers en la densitat de contagis i de mortalitat). Per concloure aquesta primera reflexió, una pregunta final: ens farà aquesta crisi més lliures? Aparentment, no. Està clar que acceptar el confinament és un acte de solidaritat cabdal i que cal una certa coerció per evitar comportaments egoistes. Però l’obligació coarta la llibertat i alimenta comportaments autoritaris o mesquins (d’autoritats, policies o veïns envejosos). Si la cultura ens fa lliures, fins a quin punt la necessitat de crear i de compartir expressions culturals ens fa més humans com a individus i com a societat? N’estic convençut. Ara bé, això no vol dir que l’ecosistema cultural no pagui una factura enorme a conseqüència d’aquesta crisi. Però, dels efectes en els professionals i en les institucions culturals en parlarem en els propers escrits!   (*) Els primers resultats del qüestionari sobre Condicions d’aprenentatge i confinament a Catalunya de @xavierbonal i @SheilaGonzlez6 #InfanciaConfinada mostren una bretxa econòmica i digital de la infància a Catalunya que fa feredat. La presencialitat ajuda a anivellar, però amb el confinament les diferències socioeconòmiques condicionen les possibilitats d’aprenentatge escolar i, afegeixo jo, d’accés i interacció amb les experiències culturals.

Categories
Activitats

Economia i cultura: la quarta taula de debats del Fòrum Cultura 2020 inicia els seus treballs

Dimarts 3 de juliol, a la sala d’actes del Centre d’Art Santa Mònica, se celebrà la primera sessió de treball de la taula de debat sobre economia i cultura, que coordina Xaiver Cubeles, i que continuarà dilluns 9 amb una segona i darrera reunió. Pel caràcter transversal de la taula, Xavier Cubeles va elaborar un document previ per centrar els treballs d’aquestes dues sessions, tot indicant que “atesa l’amplitud de qüestions que es poden arribar a abordar sobre “cultura i economia”, es proposa que l’assignació i la distribució de recursos (monetaris o no) a les activitats culturals sigui el punt de partida del treball d’aquest eix temàtic del Fòrum. Sobretot, des de la perspectiva de la demanda, és a dir, dels recursos que des de diferents procedències la societat i els mercats destinen a la cultura: a través de la pràctica i el consum cultural de la ciutadania, de les inversions d’empreses privades, de les aportacions privades fetes sense ànim de lucre, de les exportacions realitzades als mercats exteriors, o de la despesa pública”. Cubeles afegeix que “sens dubte, el desenvolupament de les activitats culturals de Catalunya (com d’arreu) està condicionat en gran part per la demanda existent d’aquestes activitats, i pel seu potencial d’evolució en el futur. En aquest sentit, per exemple, ens podem preguntar: de quins segments de la societat provenen els recursos (monetaris o no) que configuren la demanda cultural de Catalunya actualment? Com han evolucionat aquests darrers anys? En quina mesura i de quina manera poden augmentar o es poden incentivar els diferents components de la demanda cultural els propers anys?”. En aquest document introductori, Xavier Cubeles formula tres tipus d’impactes de la cultura sobre el desenvolupament econòmic i social de Catalunya a tractar a les reunions: “Impactes directes com la generació de renda (valor afegit brut), d’ocupació o d’exportacions, amb els corresponents efectes multiplicadors sobre la resta de l’activitat econòmic; segon, impactes indirectes pels seus efectes positius sobre activitats com el turisme, les exportacions d’altres productes del país, l’atracció d’activitat i d’inversions procedents de l’exterior, etc. I tercer, impactes sobre la cohesió social, la qualitat de vida i el benestar de les persones, etc”. A la primera sessió hi van participar experts en diversos àmbits culturals, com és el cas de Pepe Zapata, Karma Peiró, Salvador Anton Clavé, Gabriel Pinós, Dolors Ricart, Jordi Gratacós, Antoni Laporte, Ezequiel Baró, Àlex Costa, Montserrat Tort i Dolors Cotrina.  

Categories
Opinió

Calen més empresaris culturals

El pes real d’una cultura es mesura pel nombre de persones que la consumeixen o que la practiquen, és a dir llibres que es llegeixen, persones que van al teatre o al cinema, museus que s’omplen o simplement tallers de pintura als centres cívics plens d’artistes amateurs. Les rareses, tot i poder ser extraordinàries no són altra cosa que excepcions sobre les quals no es pot fonamentar un sistema sòlid i sostenible. Ser minoritari no significa tenir poc públic sinó únicament tenir menys públic, la qual cosa és perfectament coherent amb les dinàmiques de pluralitat i diversitat de tota realitat cultural. La dansa ven menys entrades que el rock and roll, però dins de la dansa hi ha artistes consolidats, com dins el rock els hi ha de maleïts. Un model anòmal és aquell que ofereix constantment molta més activitat de la qual es demanda i aquest model és doblement anòmal quan aquest diferencial es sosté únicament amb fons públics. Un artista pot rebre subvencions per produir els seus espectacles, fins i tot no ha de ser imprescindible que recuperi aquestes inversions a fons perdut a taquilla. El inquietant és que no aconsegueixi mantenir, en l’explotació dels seus projectes, ocupacions rellevants que tinguin una relació equilibrada amb el cost de les seves produccions. Quan això passa repetidament les polítiques culturals públiques són ineficients i en última instància injustes. Si acceptem aquests principis bàsics d’orientació cultural, hauríem de preguntar perquè fracassen tants projectes a Catalunya i la resposta és molt simple: no tenim empresaris culturals o com a mínim hi ha molt pocs. Un empresari és essencialment un mediador entre un producte i els seus potencials consumidors, una persona que entén que la publicitat és una inversió i no una despesa, un constructor de relacions entre artistes i públics, algú que mesura les expectatives, minimitza els riscos i optimitza els resultats. A Catalunya hi ha una quantitat enorme d’artistes que fan funcions d’empresari cultural i que viuen enamorats dels seus projectes, però en realitat l’empresari entès com una figura amb personalitat i funcions pròpies no existeix i quan apareix tendim a demonitzar convertint-lo en sospitós d’abús comercial i enriquiment indegut. Així li va a la dansa o al cinema. Millor li va a la música en viu o al teatre, sempre al rebuf d’un mercat global genuí que no funciona digitalment i els mercats locals no estan controlats per grans multinacionals. La dansa és un cas paradigmàtic. Després d’anys d’importants subvencions (sempre insuficients malgrat tot) no ha aparegut cap espai privat estable que la programi. Hi ha una bella excepció: la sala Hiroshima, però es tracta d’un local relativament petit i amb una programació estacional. A la música li va millor però tampoc és per tirar coets, perquè no sobren els locals amb música en directe i les normatives municipals que haurien afavorir-la no existeixen. L’empresari cultural arrisca els seus diners amb l’objectiu de guanyar més i això en la cultura no està ben vist, encara que si ho aconsegueix l’artista tots ho vegem com una cosa perfectament normal. El cas del cinema és tràgic. Tenim una quota de pantalla del 2 per cent, que millora si comptabilitzem les coproduccions amb empreses espanyoles encara que això ens obligui a plantejar quina és l’autèntica definició de producció cinematogràfica catalana. Molts empresaris de cinema catalans produeixen i dirigeixen les seves pròpies pel·lícules i evidentment el rigor tècnic amb què s’afronta la comercialització deixa molt a desitjar. També és habitual confondre la figura del gestor cultural amb la de l’empresari i no són el mateix. A Catalunya el gestor cultural s’ha format per treballar en el sector públic cosa que queda clara per poc que repassem els plans curriculars dels múltiples màsters i postgraus que ofereix el mercat. Fins i tot en escoles de negocis tan famoses com ESADE enfoquen els seus cursos de gestió cultural a l’ombra de l’administració que, d’altra banda, ha estat el seu principal client. El sector cultural català necessita empresaris capaços d’ampliar la demanda cultural, de seduir nous públics i crear escenaris per al consum perdent-li el por al mercat i als seus condicionants. El necessiten els nostres creadors i productors de la mateixa manera que ho necessita el públic, tant el local com el que ens visita de vacances o en fires i congressos. Article de Xavier Marcé publicat a Economia Digital: https://ideas.economiadigital.es/xavier-marce/xavier-marce-hacen-falta-mas-empresarios-culturales_539927_102.html  

Categories
Opinió

Els dimonis del consum cultural

Xavier Marcé vol trencar en aquest article les resistències a assumir que “la major part dels continguts que associem quotidianament a la creació i la producció cultural són en realitat productes de mercat”, i que “el futur de la nostra producció cultural dependrà de la nostra capacitat per augmentar els públics, sigui la demanda”. L’autor, a més, fa una punyent reflexió sobre quin paper hauria de tenir l’administració pública en aquest mercat cultural, advertint que “l’administració és art i participa en la generació d’una economia de mercat que afecta la cultura i que inflaciona els seus preus per sobre de la seva realització real”, qüestió que exemplifica amb la pregunta: “Com expliquem a un programador de teatre privat que pagui per un contingut una tarifa superior a la qual recuperarà si el teatre públic de l’altre ho fa?”. En aquesta important qüestió dels objectius de les polítiques culturals públiques, Marcé afirma que “a l’administració cal exigir que administri adequadament el cost de cada contingut acceptant que el seu valor es regeixi per criteris de mercat” Podeu llegir aquest article íntegre, publicat al diari Economia Digital, des d’aquest enllaç: https://ideas.economiadigital.es/analisis-economico-y-empresarial/xavier-marce-los-demonios-del-consumo-cultural_528536_102.html

Categories
Activitats

Dilluns 11: primer debat-taula rodona del Fòrum Cultura 2020 “Consum i accés a la cultura: crisi, canvis i transformacions”

El proper dilluns, 11 de desembre, a les 18h., a la sala d’actes del Cercle d’Economia (C/ Provença, 298, de Barcelona) tindrà lloc el primer debat del Fòrum Cultura 2020, que està organitzat amb la col·laboració de la Fundació Cercle d’Economia, obert a tots els socis i persones interessades. L’acte s’iniciarà amb la presentació a càrrec de Jordi Pardo del programa general d’activitats del Cercle de Cultura per a 2018-2019, i a continuació se celebrarà el primer debat del Fòrum Cultura 2020 amb la taula rodona: “Consum i accés a la cultura: crisi, canvis i transformacions”, amb la participació de Francesc Escribano, vicepresident de Televisió de PROA i director de Minoria Absoluta; Albert Guijarro, director del Festival Primavera Sound; Daniel Martínez, president del Grup FOCUS; Dolors Ricart, sotsdirectora-gerent de la Fundació Joan Miró; Carlos Duran, director de la Galeria Senda i del LOOP Barcelona; i Joan Sala, Director de l’Editorial Comanegra. L’acte serà moderat per Fèlix Riera. Els dos punts principals del debat /taula rodona seran: Demanda i accés a la cultura: evolució i efectes de la crisi Canvis estructurals i nous criteris i prioritats d’actuació Al llarg de l’any 2018, en el marc del Fòrum Cultura 2020, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, es desenvoluparan una sèrie de debats amb la participació de representants del sector entorn els següents eixos de debat: creació artística; cultura i educació; equipaments culturals; cultura i economia; Barcelona i Catalunya (Territori i projecció internacional); el finançament del sistema cultural; reptes de la cultura a l’era digital; i polítiques culturals públiques. El Fòrum Cultura 2020 ha estat elaborat per una comissió formada per Jordi Pardo, Ezequiel Baró, Lluís Bonet, Esteve León i Vinyet Panyella, entre d’altres persones que han realitzat aportacions al projecte. Per tal de participar a l’acte, us preguem confirmació d’assistència mitjançant el següent correu electrònic: secretaria@cercledecultura.org  

Categories
Notícies

Els equipaments culturals aposten més per les xarxes socials per acostar-se al seu públic

El Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona (CERC) ha elaborat un informe sobre “la comunicació de la cultura als municipis”, en el que analitza la situació present d’aquesta. I encara més interessant és l’estudi de l’evolució de la comunicació de la cultura a nivell local, tant pel que fa a les pràctiques comunicatives dels departaments dels respectius ajuntaments que  estan vinculats a la cultura, com la que fan directament els equipaments culturals (teatres, sales polivalents, museus…) existents als municipis catalans. La generalització en l’ús de les tecnologies de la comunicació i, sobretot, de les xarxes socials, està modificant intensament els sistemes pels quals es difon i s’informa sobre la cultura. Això afecta tant als mecanismes d’accés a la informació com a les mateixes dinàmiques de consum cultural, en temes clau com els criteris per a la presa de decisions d’aquest consum. Els nous mitjans digitals trenquen la unidireccionalitat tradicional, que ha estat protagonitzada pel mitjans de comunicació locals i les eines publicitàries. Aquests nous mitjans faciliten el diàleg entre les institucions, serveis i equipaments culturals i la ciutadania. Un diàleg, o comunicació bidireccional, que té com a eina cada cop més protagonista els mòbils. Segons l’estudi, davant d’aquests canvis profunds, les àrees de cultura dels ajuntaments i els equipaments culturals de les nostres poblacions han viscut una gran transformació en les seves dinàmiques comunicatives. Sovint, tant els departaments de comunicació municipals, com els específics de cultura, concentren una gran part del seu esforç en els canals considerats unidireccionals (webs, premsa, ràdios i televisions locals…) mentre que els equipaments culturals treballen més amb les xarxes socials, que permeten una major interacció amb els usuaris. Un contacte més estret amb el públic potencial d’adquirir entrades, abonaments, formalitzar inscripcions o directament assistir a les activitats de caràcter gratuït. Això, juntament amb una presència autònoma als mitjans convencionals, fa que els equipaments culturals d’una certa dimensió disposin d’una imatge pròpia exterior. Una imatge pròpia que és molt més evident que no pas la dels departaments o regidories de cultura, en relació al conjunt de l’administració local. Aquesta “personalitat comunicacional” dels equipaments culturals els permet una identificació i diàleg més fluid amb els seus públics. Un element de gran vàlua pel que aporta de fidelització entre la proposta cultural de l’equipament i la ciutadania. Per altra banda, la simplificació de les eines de gestió dels webs (editores i altres) i la formació continuada dels treballadors públics han permès una gestió més autònoma d’aquests canals de comunicació digital. Si a principis d’aquesta dècada eren els informàtics els responsables de l’actualització i publicació de continguts, ara ho assumeixen directament els tècnics de cultura. Aquest informe és consultable des d’aquest enllaç: http://www1.diba.cat/llibreria/pdf/57148.pdf

Categories
Notícies

Dos estudis assenyalen la necessitat que els museus facin més atractiva i personalitzada la seva oferta al públic

Dos estudis, un de nacional i l’altre internacional, sobre els museus apunten a la necessitat que aquests equipaments culturals treballin intensament la seva relació amb els seus públics,millorant el seu atractiu com a oferta d’oci cultural i personalitzant al màxim els seus serveis. El primer, elaborat per l’Observatori de Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya, assenyala que la majoria de ciutadans i ciutadanes majors de 14 anys no van visitar cap museu el 201. Una proporció que arriba al 75% si hi sumem les persones que tot i no visitar-ne cap, sí que ho van fer a galeries d’art, exposicions o algun monument. Les raons d’aquesta manca d’assistència, es troben en motius vinculats amb una deficiència d’atractiu per a moltes persones: manca d’interès o preferència per altres alternatives d’oci en són alguns dels arguments més expressats a l’estudi. El cost econòmic no és pas un dels principals motius, més encara quan un 60% dels assistents a museus declara que ho ha pogut fer de forma gratuïta. Sense aportar recomanacions concretes per a poder incrementar les xifres d’assistència, des de l’observatori es destaca que és internet la via principal per informar-se de l’oferta dels museus i, per tant, millorar la comunicació i el marquèting digital d’aquests equipaments culturals (web pròpia, xarxes socials…) podria ser una bona mesura d’estímul. El segon estudi, elaborat per l’organització NMC -integrada per algunes de les principals empreses de fabricació d’equips informàtics- fa un repàs de les noves tecnologies aplicades als museus i el seu impacte en la mateixa estructura, tant d’adaptacions i canvis dels seus professionals com de la seva infraestructura, i fa una doble recomanació a partir de la necessitat que es coneguin i es treballin les dades dels seus visitants, per tal d’oferir propostes adaptades als diferents públics, i amb elles que els museus siguin espais d’experiències el màxim de personalitzades possible. La fotografia que acompanya l’article a la portada és del Museu del Ter.    

Categories
Notícies

La taula rodona “CoNCA: l’últim debat?” posa sobre la taula quines futures funcions i composició hauria de tenir

Dimarts 29 de novembre, a l’auditori del Pati Manning  se celebrà  la taula rodona: “CoNCA: l’últim debat?”, que va ser organitzada pel Cercle de Cultura amb l’objectiu de contribuir a suscitar i acollir aportacions que ajudin a revisar la naturalesa i les funcions del Consell Nacional de les Arts i la Cultura (CoNCA)  dins del procés que ha obert el Parlament de repensar legislativament el seu futur. L’acte comptà  amb la participació de Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts; Nora Ancarola, presidenta de la Plataforma Assambleària d’Artistes de Catalunya; Agustí Fructuoso, director del TPK Art i Pensament Contemporani; Montserrat Moliner, gestora i activista cultural; i Xavier Fina, consultor cultural, moderats per Jordi Pardo, Director general de la Fundació Pau Casals i membre de la junta directiva del Cercle de Cultura.   Jordi Pardo situà l’acte com a espai de debat i reflexió del futur del CoNCA, davant del procés de redefinició de la seva naturalesa i funcions, un cop el Parlament va constituir fa uns mesos un grup de treball per poder presentar un projecte de modificació. Pardo va recordar que aquesta institució a ser concebuda a partir de precedents internacionals molt importants, com l’Arts Council britànic, ha viscut un procés complex i vacil•lant d’assumpció del seu propi espai dins el nostre sistema cultural per arribar finalment a aquesta significativa etapa d’estabilitat que ara culmina. Agustí Fructuoso defensà la necessitat d’un CoNCA com a institució que permeti que sigui el món de la cultura qui estableixi els objectius de la política cultural, a partir d’un pacte amb tota la societat que faci que els ens polítics comptin amb la societat civil del món cultural. Nora Ancarola va apostar per un CoNCA amb plena autonomia per decidir els plans estratègics de la cultura, i que fins i tot tingués competències vinculants pel que fa a l’actuació de departaments de la Generalitat com el d’Educació o el d’Afers Exteriors, a  més del de Cultura. A nivell intern, apuntà que el nou CoNCA  hauria de ser integrat per persones de prestigi proposades directament pels col•lectius culturals, que treballés amb comitès especialitzats per als diferents àmbits de la cultura i les arts. Xavier Fina anà en una altra direcció i va reclamar la necessitat de superar una mirada sectorial del CoNCA, en el sentit que la institució no hauria d’estar al servei del sector –tot i tenir-lo en compte- sinó al servei de tota la societat. Advocà per un CoNCA sense quotes pel que fa al nomenament i composició dels seus òrgans, i que esdevingués una autoritat moral i política en les seves actuacions, amb una clara funció prescriptora. Així mateix, argumentà la necessitat de connectar-se amb el conjunt d’ens locals de la cultura a nivell de país. Montserrat Moliner també es mostrà partidària d’un gran pacte a per la cultura, del qual el CoNCA en fos l’organisme encarregat de la seva execució. Pel que fa a la seva constitució i funcionament, afirmà que hauria d’estar integrat tant per persones dels sectors de la creació cultural i artística, així com membres de l’administració i també del públic de la cultura. Finalment, Carles Duarte que aprofità aquest acte per acomiadar-se com a president del CoNCA, defensà que aquest hauria de tenir una major desvinculació del Departament de Cultura i, en canvi, tenir-la més amb el Parlament. Entre d’altres objectius, apuntà la funció d’esdevenir l’observatori de la cultura del país, i la de promoure el pacte cultural que havien descrit alguns dels anteriors ponents. Diversos assistents enriquiren el debat amb reflexions sobre el paper que ha de jugar el CoNCA en el futur, recordant alguns les grans expectatives que es generaren durant els anys d’estudi i disseny del CoNCA previs a l’aprovació de la seva llei constitutiva l’any 2008, que va ser reformada a finals del 2011. A la cloenda de l’acte, Jordi Pardo destacà que una de les qüestions fonamentals que s’hauran d’afrontar és la creació de noves audiències per a la cultura i les arts, que eviti el problema d’una fractura social, on amplis col·lectius ciutadans restessin al marge dels hàbits de consum cultural de la resta de la ciutadania. Aquest actes s’emmarca dins el procés de preparació del Fòrum Cultura 2020, que és un marc de debat sobre el model de polítiques culturals al nostre país que impulsa el Cercle de Cultura amb l’objectiu d’actualitzar el model de polítiques culturals vigents, contrastant les seves fragilitats i els seus reptes. Biografia dels participants al debat Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seva obra ha merescut els premis Rosa Leveroni, Vila de Martorell i Crítica “Serra d’Or”. És cavaller de les Arts i les Lletres de la República francesa i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Com a lingüista ha treballat amb els professors Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatges d’especialitats. Fou secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya en l’últim govern presidit per Jordi Pujol (1999-2003). Ha estat vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i president dels premis literaris Recvll de Blanes. Actualment és president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i dirigeix la Institució Cultural del CIC. Nora Ancarola és una artista visual que viu i treballa a Barcelona des de l’any 1978. Des de l’any 2000, conjuntament amb Marga Ximenez, dirigeix MX ESPAI1010, espai d’art contemporani de Barcelona, i amb la qual, a l’any 2004, van crear Edicions1010 que va rebre el Premi a les Iniciatives de l’ACCA (Associació Catalana de Crítics d’Art) a l’any 2008.  Ha rebut diversos premis i beques que li permeten continuar desenvolupant una línia de producció i investigació independent. Actualment és presidenta de la PAAC (Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya). Agustí Fructuoso, nascut a Barcelona, és artista visual, llicenciat en  Belles Arts per la Universitat de Barcelona, cofundador i actual director del TPK Art i Pensament Contemporani. Ha presentat el seu treball a diverses mostres a Catalunya, Espanya, Portugal, França, Alemanya, Holanda, Lituània, EEUU i Canadà. Ha participat a la Fira ARCO a Madrid,  Artexpo a BCN, Group Art Work a Kassel, Abattoirs a Marsella, Biennal de Lió i Ostrale a Dresden. Ha participat com a ponent a diverses trobades sobre Art i Pedagogia i Cultura i Perifèria a Museu Patio Herreriano, Universitat de Lleó, Freyming-Merlebach i Amberes Capital Cultural Europea. Jordi Pardo és Director general de la Fundació Pau Casals. Consultor Internacional en projectes de cultura, desenvolupament i governança. Membre del jurat internacional de la Comissió Europea que selecciona i avalua les Capitals Culturals d’Europa. Membre de l’equip internacional d’experts en polítiques culturals de la UNESCO (2011-2015). Llicenciat en Geografia i Història, i DEA per la UB. Màster (EMPA) en Administració Pública per ESADE. Ha dirigit i assessorat projectes de desenvolupament cultural, gestió del patrimoni, regeneració urbana i d’impuls de l’economia creativa a països d’Europa, Amèrica i Àsia. Ha estat director del projecte del Museu del Disseny de Barcelona; gerent del CCCB, i director gerent del Parc Arqueològic i Museu d’Empúries. Montserrat Moliner Vicent (Barcelona , 1963) és artista i gestora cultural independent, amb experiència tan en el sector públic com en el privat. La seva formació acadèmica ha passat per l’estudi del Bachelor of Arts In Design Top Up a Elisava i a la Universitat de Southampton. Actualment està immersa en una nova aventura, el Espacio Ajoblanco i preparant nou projecte expositiu: Tiempos vividos-Espacios vivientes. En el darrers anys ha estat Cap de Gabinet Regidoria Educació i Universitats de l’Ajuntament de Barcelona per BarcelonaEn Comú, Coordinadora executiva de Xarxaprod, la xarxa d’espais de creació i producció de Catalunya i Presidenta del Patronat de la Fundació AAVC-Hangar. A més, Col•laboradora d’Art Motile, una plataforma que treballa al voltant la mobilitat artística. Xavier Fina és llicenciat en Filosofía (UAB) i Máster en Gestió Cultural (UB). Des de 1989 treballa en el sector de la investigació i de la consultoria en l’àmbit cultural. A l’any 1998 crea  ICC, Consultors Culturals, de la qual és el director. Ha treballat per diverses administracions a nivell estatal, autonòmic i local. Ha estat coordinador acadèmic del Màster en Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona i professor de polítiques culturals a la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és professor i cap del Departament de Producció i Gestió de l’Escola Superior de Música de Catalunya. Va formar part de l’equip de treball encarregat d’elaborar el projecte del Consell Nacional de Cultura i de les Arts de Catalunya (CoNCA). Ha realitzat diverses publicacions sobre polítiques culturals, planificació estratègica i economia de la cultura.

Categories
Opinió

Aposta per l’èxit dels continguts culturals

La nova temporada de Catalunya Ràdio ha generat un debat a l’entorn dels seus continguts culturals. Des de l’arribada de la nova direcció, a mitjans del passat gener, l’emissora ja no disposa d’un cap de Programes sinó que ho és de Continguts. Aquesta decisió respon a la voluntat, des del primer moment, de tractar els continguts audiovisuals més enllà de la rigidesa de la graella tradicional de ràdio. És un bon símptoma que la proposta de la ràdio pública susciti debat perquè demostra que l’emissora està sent capaç de traslladar la il·lusió interna que marca aquesta nova etapa, que hem considerat renovadora, innovadora, rejovenidora i arriscada. Catalunya Ràdio és la generalista del grup d’emissores, i com a tal té l’obligació d’oferir continguts que interessin el màxim d’audiència possible acomplint l’encàrrec de servei públic que, des del 20 de juny de 1983, satisfà la ciutadania amb qualitat i amb una acceptació social molt alta.  Una de les conquestes dels últims anys a Catalunya Ràdio és que la cultura formi part dels continguts transversals de la programació. La cultura hi és a pertot, no queda limitada a espais concrets, tot i que, a més, l’emissora ofereix programes culturals específics i de referència. Catalunya Ràdio aposta per la informació, l’esport i la cultura, inserida aquesta última en programes de màxima audiència i vinculada a un entreteniment de qualitat. Això és mèrit de totes les direccions i de tots els professionals de la casa, i no esdevé cap novetat com tampoc és revolucionari que l’emissora generalista tingui programes informatius o esportius. En l’etapa actual, hem posat l’èmfasi en la importància de concebre la nostra oferta com una bona proposta de continguts al marge de les franges horàries o del format rígid dels programes clàssics. És per això que la distribució de seccions i espais culturals destaca actualment més enllà de formar part o no d’un programa monogràfic.   El debat sobre la conveniència de programes culturals específics o sobre la distribució transversal dels continguts culturals en el conjunt de la programació no és nou ni exclusiu dels nostres mitjans públics. Ningú no ha acabat de trobar una fórmula definitiva, i en un context d’innovació, de distribució de continguts digitals, encapsulats i per xarxes socials, l’aposta per un model d’èxit basat en la cultura dins de la programació de màxima audiència sembla encertada.   Els mitjans públics tenen sentit si hi ha públic, i el públic es capta amb propostes atractives que generin audiència. A Catalunya Ràdio, els programes més escoltats al matí i a les tardes incorporen amb normalitat i desacomplexament els continguts culturals que des d’alguns àmbits del sector es reclamen tancats en programes específics. Catalunya Ràdio té programes culturals de referència, però el seu contingut sovint està vinculat a continguts que difícilment es poden oferir en programes líders. Sense renunciar a marques i programes de culte, Catalunya Ràdio manté fermament l’aposta per col·laboradors, seccions, càpsules i entrevistes vinculades a la cultura i les lletres en el conjunt de la seva graella. Creiem que és el millor per al sector i per al mitjà. I ho creiem pensant en l’audiència i en el mandat de servei públic que tenim assumit. Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio  

Categories
Notícies

Es presenta un estudi sobre l’impacte de les noves tecnologies en la creació artística

L’Anuari de l’organisme Acción Cultural Española de Cultura Digital 2016 estudia l’impacte de les noves tecnologies en la creació artística, així com el seu ús als festivals culturals, a partir d’una cinquantena de casos analitzats de diversos països. La tecnologia està donant a l’art nous canals d’expressió i exhibició, i també ofereix la possibilitat als festivals a obrir-se a nous públics i adoptar nous models organitzatius. Aquest anuari ofereix una acurada panoràmica sobre el procés de canvis dins l’art, amb expressions com el digital art o les exposicions d’art en streaming. Un capítol destacat d’aquest informe és el dedicat als festivals, a partir de l’estudi d’uns 50  casos de tot el món que utilitzen intensament les TIC, fins al punt que alguns ja són online. Uns festivals que mostren també un canvi en l’ús de les xarxes socials, que expandeixen en el temps el caràcter efímer dels festivals amb l’ús bidireccional de les xarxes. Aplicacions com Periscope, Hangout i la seva connexió a Youtube, o la recent estrena del Live de Facebook, estan permetent que cada cop es faciliti la projecció d’aquests festivals. Aquesta nova etapa en les relacions entre les organitzacions dels festivals i el públic queda exemplificada en casos com el del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, amb l’ús d’aplicacions pròpies per als mòbils (app) que permeten orientar i adreçar-se a diferents tipus de públic de forma directa. Un altre cas estudiat és el Sònar i la seva contínua revolució en l’exploració de l’art tecnològic vinculat a la música. L’anuari també  tracta altres temes com  la nova economia col·laborativa, com el micromecenatge, o els canvis en els mercats i les formes de produir i comercialitzar l’obra artística.