Jaron Lanier, pioner en el camp digital adverteix dels perills de la cultura de la «gratuïtat» dels continguts a Internet. Lanier és una personalitat destacada de Silicon Valley, a més de precursor en matèria de realitat virtual i un dels escriptors més famosos del camp tecnològic. La seva preocupació per la situació actual del món d’Internet és cada vegada més gran i ens explica els motius per corregir el rumb i la manera de aconseguir-ho. ¿S’ha beneficiat la cultura de la revolució digital? En alguns aspectes s’ha beneficiat i en altres s’ha perjudicat. És com preguntar si les càmeres són bones per a la cultura. La informàtica ha arribat a ser una obsessió en la cultura, que avui dia simplement és digital fins a uns nivells increïbles. Però han tingut els recursos digitals un efecte positiu en la creativitat? No sé si algú té de veritat la perspectiva necessària per a saber-ho amb certesa. En el meu llibre Contra el ramat digital: un manifest vaig fer un experiment. Quan estava amb altres persones i sonava música, els preguntava si podien dir-me de què dècada era el que estaven escoltant. Em deixava totalment desconcertat el fet de no podien diferenciar la present dècada de l’anterior; mentre que, fins i tot els joves, distingien molt bé totes les altres dècades. És com si s’hagués produït algun tipus d’immobilitat cultural, però és difícil dir si es deu a Internet. És una llàstima, però el món de la xarxa s’ha tornat molt segmentat i estret de mires. A més està adquirint característiques que afavoreixen l’aïllament. Les plataformes de les xarxes socials a Internet fan servir algoritmes que ens transmeten informació en la qual, segons els seus càlculs, ja estem interessats; de manera que és com si ens trobéssim tancats en una habitació plena de miralls i la nostra experiència del món fora cada vegada més limitada. Crec que estan passant moltes coses realment interessants i innovadores, però no estic segur que l’art informatitzat m’hagi commogut tant com algunes altres formes d’art. En qualsevol cas tot és molt subjectiu. Què és el que més el preocupa del mercat digital actual? Hi ha hagut una disminució brusca de les professions i oportunitats professionals per als que han dedicat la seva vida a l’expressió cultural, però creiem il·lusament que això no ha passat. Com els jugadors en un casino, molts joves creuen que poden ser ells els que arribin al capdamunt de YouTube, Kickstarter o alguna altra plataforma. Però aquestes oportunitats són escasses en comparació amb els nombrosos llocs de treball que antigament tenia la classe mitjana en el camp de l’escriptura, la fotografia, l’enregistrament de música i moltes altres activitats creatives. Des del punt de vista econòmic, la revolució digital no ha estat molt bona. Analitzem, per exemple, el cas dels traductors professionals. Els seus oportunitats professionals han anat disminuint de la mateixa manera que les dels músics que gravaven discos, els periodistes, els escriptors i els fotògrafs. La destrucció de la seva ocupació va començar amb l’expansió d’Internet i continua amb rapidesa. És notable que per als traductors professionals aquesta destrucció estigui vinculada a l’augment de les traduccions automàtiques. Les traduccions automàtiques no són més que fusions de traduccions autèntiques. Tots els dies extraiem i recopilem milions de vegades les traduccions fetes per persones reals a fi de mantenir actualitzades unes bases de dades de referència amb activitats i argot d’últim moment. Són els fragments d’aquestes frases del que després es retorna mecànicament en forma de traduccions automàtiques útils. En principi, no hi ha res a objectar a aquest sistema. És útil, llavors per què no? El problema és que no paguem un cèntim per les traduccions que s’han utilitzat per generar les traduccions automàtiques. Hi ha qui podria considerar-ho un frau. Tots aquests sistemes, que destrueixen ocupació creen la falsa impressió que és la màquina la que fa la feina, quan en realitat funcionen a partir d’informació generada per persones -que anomenem conjunts extensos de dades (big data). Si trobéssim la manera de pagar-los per la seva valuosa contribució real a aquests grans recursos informàtics, podríem evitar les crisis d’ocupació que, en cas contrari, es produiran. Vostè afirma que la cultura gratuïta és perillosa. Per què? Jo vaig contribuir a defensar que la música fos gratuïta, amb la convicció que redundaria en un benefici per a la cultura i els músics, de manera que no és que em negui a acceptar aquesta novetat. Vaig contribuir a crear-la. I sí té altres bons aspectes. En primer lloc, a la gent li agrada sentir-se generosa i li agrada compartir i ser oberta. Aquesta predisposició és valuosa i la societat ha de trobar la manera d’agrair-la. Però tal com estem fent les coses tots ens posem al servei d’un diminut grapat de grans empreses tecnològiques, el que sens dubte és una gran ximpleria. Si un servei en línia és gratis, no en tingui cap dubte que es val d’un ardit per guanyar diners sotmetent a la gent a una manipulació subconscient. És estrany que hi hagi tants que no ho vegin. Una cosa que m’irrita és la manera en què es perd el context. Comences per descobrir novetats musicals o culturals d’una manera molt precisa, però els algoritmes prenen el comandament de la teva rumb. Si un algoritme calcula que és probable que t’agradi una peça musical, te la recomana. De manera que l’algoritme és l’amo i senyor del context de la humanitat. Té tendència a treure a la cultura del seu context i el context ho és tot. El resultat és que l’estructura de la pròpia xarxa es converteix en el context, en lloc de les persones reals i el món real. Aquesta qüestió és summament important. Una de les idees originals de la cultura del mashup (fusió) és que trobes una peça musical, algú la recrea i acaba transformant-se en un vídeo, després un altre fa una paròdia d’aquest vídeo i tot es converteix en una gegantina explosió de creativitat. És una cosa genuí i genial al que tothom pot contribuir. No vull que aquesta cultura es perdi, però avui en dia els autors d’aquesta creació musical a la qual anomenem mashup no reben cap benefici; només es beneficien Facebook o Google o algun altre gegant empresarial, el que en definitiva condueix a la increïble concentració de riquesa de la qual som testimonis i en aquest procés es deshumanitza les persones que han participat. Quan ideàvem Internet, jo tenia la convicció que pel fet d’existir un sistema global d’informació la gent no podria negar coses com el canvi climàtic, però el que veiem és exactament el contrari. Els nostres sistemes d’informació permeten que la gent visqui en petites bombolles i es desconnecti de la realitat d’una manera que no prevèiem. Quina desil·lusió! A més aquesta desconnexió té una repercussió negativa en l’art, la política, les ciències, l’economia i, francament, en tot. Què pensa de la «economia col·laborativa»? En els començaments de Google, els intel·lectuals de Silicon Valley estaven fascinats per la cultura dels barris marginals de tot el món i les seves economies informals. Van inspirar la idea d’una «economia col·laborativa» en la qual els situats al centre de la xarxa -gegants com Facebook, Google i Uber- es tornen summament rics i poderosos, mentre que la resta té la sensació que es beneficia de negociar entre si. Però la idea que ens en sortirem amb una economia col·laborativa, en la qual s’espera que la gent corrent comparteixi el que té mentre unes poques empreses situades en el centre són les que guanyen tots els diners, senzillament no se sosté. Es pressuposa que en una economia formal que funciona correctament els participants poden planificar el seu futur en lloc de viure en la incertesa. Si et malaltes, tens estalvis. La teva vida és en certa mesura predictible. Perquè ho sigui volem posseir actius reals, com una casa o propietat intel·lectual. És interessant contemplar la possibilitat d’una economia realment col·laborativa que sigui inclusiva, però no és per res del que estem parlant. Llavors ¿què s’ha de fer per garantir una economia digital sostenible? El punt de partida evident és pagar a la gent per la informació valuosa que ha generat. I no dic que jo tingui totes les respostes, però el fonamental és senzill i estic segur que es pot dur a la pràctica. Una forma de sistema socialista imposat, en el qual tots fossin iguals seria ruïnós. És desitjable que hi hagi cert grau de variació. Però en aquest moment, un grapat de persones -els hereus de monopolis tradicionals com els petroliers i les grans xarxes informàtiques que cada vegada són més poderoses- posseeixen una immensa porció de la riquesa mundial, el que té un efecte desestabilitzador. A més, si bé un monopoli petrolier pot controlar el petroli, no pren les regnes de tota la teva vida, mentre que la informació sí que ho fa i, sobretot, amb més autonomia. Si esperem que els sistemes informàtics dirigeixin cotxes i facin funcionar fàbriques, l’ocupació que queda ha de ser creativa, d’expressió, intel·lectual … Però si ho debilitem estem generant una crisi d’ocupació d’enormes proporcions. I és aquí on intervé la propietat intel·lectual. I El principi general de pagar a les persones per la seva informació i les seves contribucions és fonamental si volem que tinguin una vida digna fins que les màquines millorin. Però la propietat intel·ectual ha de ser molt més complexa i detallada. Ha de ser una cosa que beneficiï a tots i ser tan corrent com portar diners a la butxaca. És l’única possibilitat de garantir la dignitat de les persones mentre es milloren les màquines. Com li agradaria que evolucionés el panorama digital? M’agradaria que hi hagués més sistemes que permetessin a la gent corrent obtenir una recompensa econòmica pel valor de la seva contribució a les xarxes digitals; sistemes que milloressin la seva vida i dinamitzessin l’economia global. L’estabilitat econòmica es produeix quan la corba de la riquesa té la forma d’una campana, és a dir, quan hi ha uns pocs summament rics i uns pocs pobres, però la majoria té algun grau mitjà de riquesa. En aquest moment ens trobem en una situació que afavoreix els guanyadors, en què a uns pocs els va molt bé, però la resta integra un mar d’aspirants que mai aconsegueixen completament l’èxit. No és una situació sostenible. Vostè dóna suport a la conferència de l’OMPI (celebrada el 26 d’abril a Ginebra coincidint amb el dia internacional de la propietat intel·lectual) titulada El mercat mundial de continguts digitals. Què hi direu? La propietat intel·lectual és un assumpte crucial a tenir en compte en idear un futur digne per a la humanitat. No tots poden ser un Zuckerberg o dirigir una empresa tecnològica, però tots podrien beneficiar-se de la propietat intel·lectual, o almenys una massa crucial de gent. La propietat intel·lectual ofereix un camí cap al futur que oferirà dignitat i suport a un gran nombre de persones. És la millor manera d’abordar la qüestió. Entrevista de Catherine Jewell, Divisió de Comunicacions de l’OMPI
