Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: Política Cultural

Categories
Notícies

El Cercle de Cultura compareix a la comissió del Parlament per a la reforma del CoNCA

Dimecres 29, una delegació de la junta de govern del Cercle de Cultura, integrada pel seu president Francesc Bellmunt, el secretari Daniel Martínez, el vicepresident Ezequiel Baró, i el vocal Fèlix Riera, van comparèixer davant la comissió d’estudi del Parlament per a la reforma del CoNCA, creada a finals de l’any passat per la cambra catalana. Els representants del Cercle de Cultura van defensar la continuïtat d’aquest organisme, i van apostar per a que en el futur compti amb una estructura que vetlli per la creativitat cultural i que estigui coordinada amb els centres formatius. Francesc Bellmunt va defensar la importància que el CoNCA continuï existint com a eina al servei de la cultura, i va advertir que la seva supressió significaria una pèrdua per al sector cultural. Per part de Daniel Martínez i Ezequiel Baró es va posar en valor la vigència de l’Acord de Sant Boi de 2004 com a document fundacional del CoNCA i dels criteris originals que van servir posteriorment per a la llei de creació del 2009. Finalment, Fèlix Riera va traslladar un seguit de propostes per al futur CoNCA en favor de la seva consolidació, mitjançant una estructura executiva que vetllés per la creativitat cultural de les noves generacions i del conjunt dels continguts culturals. Una estructura que hauria de treballar coordinadament amb els centres formatius existents en tots els nivells acadèmics per promoure aquesta creativitat. Cal recordar que fa pocs mesos, el Cercle de Cultura va organitzar una taula rodona de reflexió i debat sobre el futur del CoNCA, de la qual es pot recuperar en aquesta crònica les principals aportacions que van fer els ponents convidats.

Categories
Notícies

Informe “la cultura en españa en 2016”: els efectes de la desigual inversió estatal en cultura a Catalunya o a Madrid

L’informe “La cultura en España en 2016” presentat fa pocs dies per la Fundación Contemporánea assenyala que en els darrers anys, Madrid ha anat guanyant distància amb Catalunya pel que fa la qualitat i innovació de la seva oferta cultural. Un fet que no és gens aliè a la dura retallada d’aportacions de l’Estat a Catalunya en l’àmbit cultural. Aquest informe, elaborat a partir de les enquestes realitzades per més de tres-cents professionals i creadors de la cultura, fa uns rànquings per comunitats i ciutats de l’Estat pel que fa a la percepció de la qualitat i innovació de la seva oferta cultural. Els territoris més ben situats són en ambdós casos Madrid, Catalunya i el País Basc. En el cas de Madrid, la puntuació de la seva qualitat en l’oferta ha pujat d’una puntuació de 85 al 90 sobre 100 entre el 2009 i el 2016, tot i que en l’informe del 2015 va arribar al 94,2. Catalunya, en canvi ha baixat del 79 al 75,9. En la valoració de la innovació, passa una cosa semblant: Madrid puja del 67 al 78,7%, tot i patir també un descens respecte l’any anterior, i Catalunya baixa del 73 al 66,2. Val a dir que en els dos rànquings, el País Basc veu molt millorada la seva puntuació al llarg d’aquest període de 7 anys. Pel que fa a la qualitat i innovació a nivell de ciutats, la situació és, lògicament, molt similar. Per aquest ordre figuren Madrid, Barcelona i dues ciutats basques: Bilbao i Sant Sebastià. En qualitat, Madrid passa del 86 al 94, mentre que Barcelona baixa del 90 al 82,2. Si mirem la valoració pel que fa a la innovació, mentre les dues ciutats empataven amb un 77 el 2009, Madrid puja fins un 85,1 i Barcelona baixa lleugerament fins el 73,6, tot i una forta recuperació en el darrer any, que també es fa visible en l’apartat de la qualitat. Cal recordar l’informe que va elaborar el Departament de Cultura fa un parell d’anys, en el que assenyalava que als pressupostos generals de l’Estat s’havia produït una reducció del 44% en les aportacions a equipaments culturals catalans entre el 2011 i el 2016, així com la desaparició de la partida prevista per la Carta Municipal de Barcelona, que havia de suposar uns 9,5 milions d’euros per a les institucions culturals de la ciutat. Mentre, en els 3 darrers anys de l’estudi, els grans equipaments de Madrid van veure incrementat el finançament de l’Estat espanyol en un 20%. L’estudi indicava que el percentatge d’aportacions de l’Estat als pressupostos dels principals equipaments amb seu a Madrid, anaven del 20 fins al 67% del total, mentre que els catalans només suposaven entre un 7 i un 23% com a màxim. En el cas de les bones puntuacions del País Basc, una de les raons es trobaria també en el capítol del diner destinat a la cultura; gràcies als recursos econòmics que disposen el conjunt d’institucions públiques basques (ajuntaments, diputacions forals i govern basc) gràcies al concert econòmic, i que els permet aportar un 85% més de diners per càpita en cultura que les administracions catalanes. Així no ha d’estranyar que al rànquing d’equipaments o esdeveniments culturals més ben puntuats, siguin aquells on l’Estat espanyol destina més recursos els situats dalt de tot: Museu del Prado, Museu Reina Sofía o el Teatro Real. Els catalans se situen a partir de la posició 11, amb el CCCB, el Caixa Fòrum, el festival Temporada Alta (única menció de fora de Barcelona) el Mercat de les Flors, el MACBA, el festival Sónar, el Grec, la Fundació Joan Miró i el Teatre Lliure.  Si aquest rànquing es realitzava només amb les respostes dels enquestats catalans, l’ordre varia sensiblement: l’encapçala el Mercat de les Flors, seguit del Sónar, el CaixaFòrum, el CCCB, el Primavera Sount, el festival Temporada Alta, el Grec, el MACBA i el Teatre Lliure. Entre els vint primers, l’únic gran esdeveniment o equipament cultural que no se situa a Barcelona -a banda de la ja citat Temporada Alta- és el Mercat de Música Viva de Vic. Respecte els àmbits temàtics de la cultura i l’art, l’informe situa com a millors puntuats pel que fa al seu moment creatiu, a la gastronomia, el disseny, la moda, el teatre, la literatura, les arts plàstiques, l’arquitectura, el cinema i la música clàssica i contemporània. I en relació a la seva repercussió internacional, la llista és quasi la mateixa, a excepció del teatre que es substituït per la dansa entre els deu més ben puntuats. Pel que fa a les qüestions principals que caldria afrontar en favor de la millora de l’oferta cultural barcelonina, els enquestats assenyalen com a primera la necessitat de millorar les eines de suport a la cultura (espais, creadors emergents…) així com la planificació estratègica de les polítiques culturals, amb més suport i finançament; seguides per la demanda de més propostes internacionals en la seva programació. També es demana de forma destacada una millora en la coordinació entre institucions culturals, i l’estímul per crear nous públics, amb especial esment a apropar la cultura a l’àmbit educatiu en totes les seves etapes; acompanyat per una millor comunicació de l’oferta cultural de tota la ciutat. Com en altres informes i estudis, el conjunt de professionals del sector reclamen una llei del mecenatge, que no només legisli els incentius fiscals, sinó que serveixi per al reconeixement públic dels patrocinadors i mecenes culturals.  

Categories
Opinió

Responsabilitat social corporativa

Una manera de mesurar la densitat cultural d’una ciutat és analitzar la demanda de subvencions per endegar projectes. A Barcelona, per exemple, es presenten a l’Institut de Cultura més de mil peticions anuals, la qual cosa és, sens dubte, un indicador de salut cultural alhora que un indicador precís de la dificultat que suposa gestionar amb autosuficiència l’activitat cultural privada, bé sigui associativa o empresarial. Tanta demanda de suport públic explica una gran complicitat social amb la cultura i també una considerable dependència de les institucions. Per poc que les analitzem, observarem que la immensa majoria d’aquestes activitats que demanen subvenció són raonables, deficitàries i amb objectius altruistes. Tothom té idees que es projecten sobre la societat en forma de projecte cultural, o almenys en forma d’una activitat que té una inequívoca dimensió cultural. Aquesta és l’explicació positiva. També indica -i aquesta és la menys afortunada- que la nostra societat encara no ha desenvolupat mecanismes de sostenibilitat per a una part important de la seva activitat cultural. Tanta demanda no es pot atendre en condicions òptimes. Caldria una quantitat ingent de recursos econòmics que probablement la mateixa societat que demana subvencions no acceptaria de bon grat, ateses les múltiples prioritats socials existents. Al gestor públic li toca, doncs, prioritzar i triar, d’entre totes les demandes de subvenció, les que són més necessàries i s’adrecen a projectes de més impacte social. Dissortadament, aquesta tria no es pot realitzar objectivament, o almenys amb paràmetres clars que responguin a una anàlisi universal d’eficiència i rendibilitat sociocultural. Els analistes de l’administració pública de la cultura han criticat sempre la tendència general de les normatives de subvencions a esdevenir grans repartidores, és a dir, a donar una mica a tothom per intentar equilibrar el grau de satisfacció entre els demandants, tot i acceptant que aquesta mesura no sempre permet consolidar els projectes imprescindibles i eliminar els innecessaris. El problema és que aquesta pràctica en realitat crea una generalitzada insatisfacció: just l’efecte contrari del que persegueix. L’efecte repartidora és un dels problemes a resoldre per a la gestió pública de la cultura. Per aconseguir-ho cal incidir en tres principis bàsics d’actuació. El primer suposa diversificar les normatives de subvenció per aconseguir que els requeriments d’accés s’acostin al màxim a les necessitats de cada demanda. Amb això aconseguiríem eliminar projectes mal plantejats, inconsistents o innecessaris. El segon principi suposa eliminar tota possibilitat que una subvenció pugui esdevenir part del benefici d’un projecte comercial. Per aconseguir-ho cal estendre els ajuts reintegrables o les participacions en risc. El tercer implica definir les finalitats de cada normativa per tal d’assegurar un programa d’actuació d’àmplies complicitats entre el sector públic i el món associatiu. Per fer-ho possible cal estar molt atent a les dinàmiques socials i a les necessitats de les associacions i dels activistes culturals, és a dir, generalitzar els convenis i els acords de mútua col·laboració. Tot això pot ajudar a regular millor el complex món de les subvencions però no solucionarà la creixent demanda de suport públic a la iniciativa social. Ens cal afegir-hi una diversificació de les fonts de finançament. En aquest sentit, és imprescindible disposar d’una bona llei de mecenatge, com ho és articular de manera transparent una agència de captació de patrocinis que no es dediqui únicament a buscar recursos per complementar els pressupostos dels projectes públics. També caldria administrar de manera més eficient i oberta els recursos que destinen a activitats culturals les fundacions dels bancs o de les grans empreses privatitzades que gestionen recursos de naturalesa pública. En un país que tendeix a fer lleis per a tot, caldria pensar en la conveniència de fer-ne una sobre la responsabilitat social corporativa. No es tracta de dir a una empresa on ha de posar una part dels seus beneficis, sinó d’assegurar que n’inverteix una part en activitat sociocultural i de generar un marc de comuna acceptació que permeti a qualsevol associació optar a rebre’n una part de manera clara i transparent. I per aconseguir-ho no s’hi val a dir que tot plegat depèn del govern de l’Estat. Ara i aquí aquest problema es pot resoldre en l’àmbit d’actuació del Parlament de Catalunya. Xavier Marcé Article publicat al diari ARA

Categories
Notícies

La ciutadania catalana és la que més diners va destinar a la cultura el 2015 a tot l’Estat espanyol, tot i el descens respecte el 2014

L’anuari d’estadístiques culturals 2016 del Ministeri de Cultura assenyala que aquests darrers anys tant la ciutadania catalana com les seves administracions locals (ajuntaments i diputacions) són les que més recursos econòmics destinaren a la cultura respecte la resta de territoris de l’Estat espanyol. Concretament, cada català/ana va destinar el 2015 a bens i serveis culturals 320,8 € cadascú, sent la xifra més alta del conjunt de les Comunitats Autònomes, i just darrera vindrien els ciutadans bascos i navarresos. Aquesta xifrà, però, és lleugerament inferior a la del 2014, quan assolí els 326 €. Pel que fa a les xifres de les administracions, la Generalitat hi destinà el 2014 més de 245 M€, un 23,4% del total estatal, però lluny dels més de 393 milions del 2010. Respecte les inversions de les administracions locals, l’informe assenyala que els ajuntaments catalans hi van aportar més 568 milions €, un 23% del total estatal, sense comptar el País Basc ni Navarra. Els diferencials més alts respecte la resta de l’Estat espanyol els trobem en les inversions en protecció del patrimoni; biblioteques, museus i arxius, i promoció cultural. Si s’analitzen les dades dels organismes supralocals com les diputacions, Catalunya torna a anar al capdavant, amb uns 97 M€, que representa una mica més del 21% del cojunt de diputacions i organismes similars. Tot i el detall d’aquestes dades territorialitzades, l’anuari no incorpora cap dada sobre les inversions del govern espanyol a nivell de Comunitats Autònomes. Cal recordar que en el cas de Catalunya, havien sofert un descens del 71,3% entre el 2008 i el 2014. En tot cas serien unes dades subjectes debat, ja que bona part de les inversions del Ministeri de Cultura, tot i fer-se en equipaments situats a Madrid (Museu del Prado, Museu Reina Sofia o el Teatro Real) no es contemplen com a inversions territorials

Categories
Opinió

La desconnexió cultural

Fa unes setmanes, en una extensa entrevista per al diari digital El Español, publicada sota l’epígraf “Hablando sobre España”, el savi Pere Gimferrer evocava una escena commovedora de l’exili de Juan Ramón Jiménez. Des de Santiago de Cuba, el poeta escolta per ràdio una cançó pietosa de Verdaguer que el fa plorar i afirmar: “Que yo tenga que estar en esta cárcel que es estar fuera de España”. I Gimferrer reblava: “España para él, por tanto, era o podía ser una canción en catalán de Verdaguer”. El periodista encarregat de la secció, Mariano Gasparet, va transcriure la resposta convertint el gran escriptor català Jacint Verdaguer -popularment mossèn Cinto- en un Joaquín Verdaguer que més aviat sona a cantant de boleros de la Cuba de Batista i que desvirtua completament el que Gimferrer, citant el Nobel espanyol, volia expressar. Per a Gasparet -de qui desconec l’obra i els mèrits, que deuen ser molts, però només cal entrar al seu perfil de Twitter per veure quina informació sobre Catalunya obté i tria-, el nom de l’escriptor en llengua catalana més important no té cap importància. Com no és gens important per a ell escriure’n el nom correctament. El detall, una niciesa, té una lectura més àmplia: l’absolut desconeixement que molts escriptors espanyols tenen sobre la cultura catalana. El cas de Verdaguer és especialment paradigmàtic, perquè és l’autor de la monumental L’Atlàntida -l’epopeia més important del món hispànic amb Os Lusíadas del portuguès Camões-, en què el sacerdot poeta narra el pas d’Hèracles per Ibèria i la història de l’enfonsament de l’Atlàntida, i prefigura la descoberta d’Amèrica a través de Colom, que escolta totes aquestes històries de boca d’un ermità després d’un naufragi a les costes espanyoles. De fet, l’autor havia titulat inicialment l’obra L’Espanya naixent. Reconegut pels seus coetanis castellans, anys després un dels representants del nacionalisme musical espanyol, el gadità Manuel de Falla y Matheu -amb orígens familiars catalans i ressonàncies catalanes del seu mestre Felip Pedrell- va prendre L’Atlàntida com a projecte personal. L’èpica verdagueriana el va obsessionar des de jovenet i hi va treballar fins que la seva mort a l’exili argentí, ara fa 70 anys, la va deixar inacabada. Fins i tot els intel·lectuals franquistes reconeixien l’aportació d’un Verdaguer com a “glòria nacional” i d’aquí que l’any 1971 la Real Fábrica de Moneda y Timbre emetés un bitllet de 500 pessetes amb l’efígie del capellà poeta a l’anvers i la del Canigó -administrativament a la República Francesa- al revers. Els intel·lectuals espanyols d’aquest nou segle sembla que han tingut poc interès en l’estat de la cultura catalana Al capdavall, tot plegat demostra que d’uns anys ençà s’ha anat produint una fonda desconnexió entre la cultura castellana i les cultures no castellanes, singularment la cultura catalana. És a dir, si Marcelino Menéndez y Pelayo o Miguel de Unamuno podien tenir un bon coneixement de la cultura catalana a través dels seus homòlegs Antoni Rubió i Lluch o Joan Maragall, els intel·lectuals espanyols d’aquest nou segle sembla que han tingut poc interès en l’estat de la cultura catalana i han cercat uns còmplices que des de Catalunya els han donat la imatge que volien veure i l’estat d’opinió que volien sentir. El desconeixement dels clàssics, però també de les darreres novetats, la consideració de la llengua i la cultura catalanes com quelcom secundari i subordinat, l’exclusivitat de la representació de la cultura catalana als autors en castellà, el paper preponderant d’alguns d’aquests intel·lectuals en l’opinió anticatalanista amb una visió d’Espanya homogènia i monolingüe, la desaparició de la solidaritat que agermanava els sectors progressistes amb els sectors catalanistes sota el franquisme, etc., han fet que a partir de la Transició -el darrer gran intent d’aproximació- la bretxa s’hagi anat fent més ampla. I no sé si va ser abans l’ou o la gallina, però la desconnexió cultural espanyola respecte a Catalunya, vista i sentida com un menyspreu, ha afegit motius al procés de desconnexió política de Catalunya respecte d’Espanya. La construcció cultural de la nació espanyola ha deixat molt poc espai a les cultures no castellanes La construcció cultural de la nació espanyola ha deixat molt poc espai a les cultures no castellanes -més enllà d’un Josep Pla encara present en els sectors conservadors més il·lustrats- i el món cultural català és prou dinàmic, àgil i ben connectat a les darreres novetats europees i nord-americanes per no intentar, debades, el reconeixement de la seva poderosa però desdenyosa veïna peninsular. Ho escrivia el Nobel Camilo José Cela l’any 1974 al pròleg del Diccionari Vox castellà-català català-castellà: “Entiendo pecaminoso y hasta suicida el divorcio existente entre las culturas y las literaturas expresadas en castellano y en catalán”, reblat amb una sentència que ha fet fortuna: “Desde que España es España […] siempre fue más peligroso el separatismo de Burgos o de Valladolid que el periférico o, dicho de otra manera: siempre fueron más nocivos y numerosos los separadores que los separatistas”. Article de Joan Safont publicat al diari ARA.

Categories
Notícies

La taula rodona “CoNCA: l’últim debat?” posa sobre la taula quines futures funcions i composició hauria de tenir

Dimarts 29 de novembre, a l’auditori del Pati Manning  se celebrà  la taula rodona: “CoNCA: l’últim debat?”, que va ser organitzada pel Cercle de Cultura amb l’objectiu de contribuir a suscitar i acollir aportacions que ajudin a revisar la naturalesa i les funcions del Consell Nacional de les Arts i la Cultura (CoNCA)  dins del procés que ha obert el Parlament de repensar legislativament el seu futur. L’acte comptà  amb la participació de Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts; Nora Ancarola, presidenta de la Plataforma Assambleària d’Artistes de Catalunya; Agustí Fructuoso, director del TPK Art i Pensament Contemporani; Montserrat Moliner, gestora i activista cultural; i Xavier Fina, consultor cultural, moderats per Jordi Pardo, Director general de la Fundació Pau Casals i membre de la junta directiva del Cercle de Cultura.   Jordi Pardo situà l’acte com a espai de debat i reflexió del futur del CoNCA, davant del procés de redefinició de la seva naturalesa i funcions, un cop el Parlament va constituir fa uns mesos un grup de treball per poder presentar un projecte de modificació. Pardo va recordar que aquesta institució a ser concebuda a partir de precedents internacionals molt importants, com l’Arts Council britànic, ha viscut un procés complex i vacil•lant d’assumpció del seu propi espai dins el nostre sistema cultural per arribar finalment a aquesta significativa etapa d’estabilitat que ara culmina. Agustí Fructuoso defensà la necessitat d’un CoNCA com a institució que permeti que sigui el món de la cultura qui estableixi els objectius de la política cultural, a partir d’un pacte amb tota la societat que faci que els ens polítics comptin amb la societat civil del món cultural. Nora Ancarola va apostar per un CoNCA amb plena autonomia per decidir els plans estratègics de la cultura, i que fins i tot tingués competències vinculants pel que fa a l’actuació de departaments de la Generalitat com el d’Educació o el d’Afers Exteriors, a  més del de Cultura. A nivell intern, apuntà que el nou CoNCA  hauria de ser integrat per persones de prestigi proposades directament pels col•lectius culturals, que treballés amb comitès especialitzats per als diferents àmbits de la cultura i les arts. Xavier Fina anà en una altra direcció i va reclamar la necessitat de superar una mirada sectorial del CoNCA, en el sentit que la institució no hauria d’estar al servei del sector –tot i tenir-lo en compte- sinó al servei de tota la societat. Advocà per un CoNCA sense quotes pel que fa al nomenament i composició dels seus òrgans, i que esdevingués una autoritat moral i política en les seves actuacions, amb una clara funció prescriptora. Així mateix, argumentà la necessitat de connectar-se amb el conjunt d’ens locals de la cultura a nivell de país. Montserrat Moliner també es mostrà partidària d’un gran pacte a per la cultura, del qual el CoNCA en fos l’organisme encarregat de la seva execució. Pel que fa a la seva constitució i funcionament, afirmà que hauria d’estar integrat tant per persones dels sectors de la creació cultural i artística, així com membres de l’administració i també del públic de la cultura. Finalment, Carles Duarte que aprofità aquest acte per acomiadar-se com a president del CoNCA, defensà que aquest hauria de tenir una major desvinculació del Departament de Cultura i, en canvi, tenir-la més amb el Parlament. Entre d’altres objectius, apuntà la funció d’esdevenir l’observatori de la cultura del país, i la de promoure el pacte cultural que havien descrit alguns dels anteriors ponents. Diversos assistents enriquiren el debat amb reflexions sobre el paper que ha de jugar el CoNCA en el futur, recordant alguns les grans expectatives que es generaren durant els anys d’estudi i disseny del CoNCA previs a l’aprovació de la seva llei constitutiva l’any 2008, que va ser reformada a finals del 2011. A la cloenda de l’acte, Jordi Pardo destacà que una de les qüestions fonamentals que s’hauran d’afrontar és la creació de noves audiències per a la cultura i les arts, que eviti el problema d’una fractura social, on amplis col·lectius ciutadans restessin al marge dels hàbits de consum cultural de la resta de la ciutadania. Aquest actes s’emmarca dins el procés de preparació del Fòrum Cultura 2020, que és un marc de debat sobre el model de polítiques culturals al nostre país que impulsa el Cercle de Cultura amb l’objectiu d’actualitzar el model de polítiques culturals vigents, contrastant les seves fragilitats i els seus reptes. Biografia dels participants al debat Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seva obra ha merescut els premis Rosa Leveroni, Vila de Martorell i Crítica “Serra d’Or”. És cavaller de les Arts i les Lletres de la República francesa i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Com a lingüista ha treballat amb els professors Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatges d’especialitats. Fou secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya en l’últim govern presidit per Jordi Pujol (1999-2003). Ha estat vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i president dels premis literaris Recvll de Blanes. Actualment és president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i dirigeix la Institució Cultural del CIC. Nora Ancarola és una artista visual que viu i treballa a Barcelona des de l’any 1978. Des de l’any 2000, conjuntament amb Marga Ximenez, dirigeix MX ESPAI1010, espai d’art contemporani de Barcelona, i amb la qual, a l’any 2004, van crear Edicions1010 que va rebre el Premi a les Iniciatives de l’ACCA (Associació Catalana de Crítics d’Art) a l’any 2008.  Ha rebut diversos premis i beques que li permeten continuar desenvolupant una línia de producció i investigació independent. Actualment és presidenta de la PAAC (Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya). Agustí Fructuoso, nascut a Barcelona, és artista visual, llicenciat en  Belles Arts per la Universitat de Barcelona, cofundador i actual director del TPK Art i Pensament Contemporani. Ha presentat el seu treball a diverses mostres a Catalunya, Espanya, Portugal, França, Alemanya, Holanda, Lituània, EEUU i Canadà. Ha participat a la Fira ARCO a Madrid,  Artexpo a BCN, Group Art Work a Kassel, Abattoirs a Marsella, Biennal de Lió i Ostrale a Dresden. Ha participat com a ponent a diverses trobades sobre Art i Pedagogia i Cultura i Perifèria a Museu Patio Herreriano, Universitat de Lleó, Freyming-Merlebach i Amberes Capital Cultural Europea. Jordi Pardo és Director general de la Fundació Pau Casals. Consultor Internacional en projectes de cultura, desenvolupament i governança. Membre del jurat internacional de la Comissió Europea que selecciona i avalua les Capitals Culturals d’Europa. Membre de l’equip internacional d’experts en polítiques culturals de la UNESCO (2011-2015). Llicenciat en Geografia i Història, i DEA per la UB. Màster (EMPA) en Administració Pública per ESADE. Ha dirigit i assessorat projectes de desenvolupament cultural, gestió del patrimoni, regeneració urbana i d’impuls de l’economia creativa a països d’Europa, Amèrica i Àsia. Ha estat director del projecte del Museu del Disseny de Barcelona; gerent del CCCB, i director gerent del Parc Arqueològic i Museu d’Empúries. Montserrat Moliner Vicent (Barcelona , 1963) és artista i gestora cultural independent, amb experiència tan en el sector públic com en el privat. La seva formació acadèmica ha passat per l’estudi del Bachelor of Arts In Design Top Up a Elisava i a la Universitat de Southampton. Actualment està immersa en una nova aventura, el Espacio Ajoblanco i preparant nou projecte expositiu: Tiempos vividos-Espacios vivientes. En el darrers anys ha estat Cap de Gabinet Regidoria Educació i Universitats de l’Ajuntament de Barcelona per BarcelonaEn Comú, Coordinadora executiva de Xarxaprod, la xarxa d’espais de creació i producció de Catalunya i Presidenta del Patronat de la Fundació AAVC-Hangar. A més, Col•laboradora d’Art Motile, una plataforma que treballa al voltant la mobilitat artística. Xavier Fina és llicenciat en Filosofía (UAB) i Máster en Gestió Cultural (UB). Des de 1989 treballa en el sector de la investigació i de la consultoria en l’àmbit cultural. A l’any 1998 crea  ICC, Consultors Culturals, de la qual és el director. Ha treballat per diverses administracions a nivell estatal, autonòmic i local. Ha estat coordinador acadèmic del Màster en Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona i professor de polítiques culturals a la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és professor i cap del Departament de Producció i Gestió de l’Escola Superior de Música de Catalunya. Va formar part de l’equip de treball encarregat d’elaborar el projecte del Consell Nacional de Cultura i de les Arts de Catalunya (CoNCA). Ha realitzat diverses publicacions sobre polítiques culturals, planificació estratègica i economia de la cultura.

Categories
Notícies

CoNCA: l’últim debat?

Dimarts 29 de novembre, a les 7 de la tarda, a l’auditori del Pati Manning  (carrer de Montalegre,7 de Barcelona) se celebrarà la taula rodona: “CoNCA: el darrer debat?” que comptarà amb la participació de Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts; Nora Ancarola, presidenta de la Plataforma Assambleària d’Artistes de Catalunya; Agustí Fructuoso, director del TPK Art i Pensament Contemporani; Montserrat Moliner, gestora i activista cultural; i Xavier Fina, consultor cultural, moderats per Jordi Pardo, Director general de la Fundació Pau Casals i membre de la junta directiva del Cercle de Cultura. El Fòrum Cultura 2020 és un marc de debat sobre el model de polítiques culturals al nostre país que impulsa el Cercle de Cultura amb l’objectiu d’actualitzar el model de polítiques culturals vigents, contrastant les seves fragilitats i els seus reptes. I una de les peces rellevants del nostre model cultural és el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), un espai de confluència entre el món de la cultura i les institucions i observador i avaluador independent i transversal, entre d’altres funcions. El Parlament va decidir el mes d’abril d’instar la constitució d’un grup de treball per analitzar el model del CoNCA i alhora la presentació d’un projecte de modificació. Davant d’aquest escenari el Cercle de Cultura considera convenient contribuir a la reflexió oberta per la cambra catalana amb l’organització d’una sessió destinada a suscitar i acollir aportacions que ajudin a revisar, d’una manera que convindria que fos ja definitiva, la naturalesa i les funcions del CoNCA. La institució, concebuda a partir de precedents internacionals molt importants, ha viscut un procés complex i vacil·lant d’assumpció del seu propi espai dins el nostre sistema cultural per arribar finalment a aquesta significativa etapa d’estabilitat que ara culmina. Cal confirmar la vostra assistència a: info@cercledecultura.org

Categories
Notícies

Joves i participació cultural: l’impacte de la crisi i el factor educatiu

El CoNCA i la Direcció General de Joventut van organitzar aquest mes de novembre la jornada “Repensar la cultura. Com afavorir la participació cultural de les persones joves”, en el que es va presentar l’informe “La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015” elaborat pels sociòlegs Antonio Ariño i Ramon Llopis, realitzat a partir de les enquestes sobre consums i participació cultural elaborades per diversos organismes i departaments de la Generalitat durant aquesta quinze anys. Evolució de les pràctiques culturals dels joves Per al catedràtic de sociologia de la Universitat de València, Antonio Ariño, “les TICO (concepte que suma a les TIC l’àmbit dels nous processos d’organització social) i la crisi econòmica han impactat de forma directa en el consum cultural de les persones joves”, afegint que aquestes TICO han canviat els nostres hàbits quotidians i que el paper d’internet ha esdevingut fonamental com a eina per accedir a continguts de tipus gratuït. Un accés que es pot produir en qualsevol moment i lloc gràcies al fet que el 92% dels individus joves utilitzen el telèfon mòbil (dades 2015) que ha permès incrementar molt el temps dedicat a la navegació digital. Aquesta immersió en una societat digital fa que la televisió, l’ordinador i els telèfons mòbils siguin les tres pantalles que concentren actualment la majoria d’usos i pràctiques culturals dels joves. Anant amb més detall, les pràctiques més esteses són escoltar música, mirar la televisió, utilitzar internet i anar al cinema, seguides de la lectura de llibres, escoltar ràdio i la lectura de diaris. Per darrera se situen les visites a les biblioteques, l’assistència a concerts i la lectura de revistes, a les que seguirien la visita a museus i monuments, l’assistència al teatre i a les galeries d’art. Tancaria la llista l’assistència a espectacles de dansa i circ. A l’inici del període estudiat hi ha una tendència positiva cap a la penetració creixent de la participació cultural que es veu interrompuda per l’impacte de la crisi, que també es constata amb les dades de recerca d’ofertes o la renúncia a anar a espectacles si no s’aconsegueixen aquests avantatges; tot i que les persones joves més afectades són les famílies monoparentals i les parelles amb fills petits pel que fa a la reducció de la despesa cultural. L’estudi considera revelador de l’impacte de la crisi el desplaçament dels motius pels quals no es realitzen determinades pràctiques o no es fan amb més freqüència, assenyalant que “mentre que el 2006 el percentatge més elevat entre la població jove es registra en la manca d’interès, seguida de la manca de temps, en els darrers anys el pes es desplaça clarament cap al preu i cada vegada té més rellevància el consum gratuït de música, pel·lícules, llibres, etc. a internet”. Per exemple, comparant les dades del 2006 amb les del 2014, el factor preu ha passat de determinar l’absència de participació pel que fa als concerts del 11,4% al 49%; en el cas del cinema, del 15,5% al 59,8%; en el del teatre, del 10,9% al 60,2%; i pel que fa als museus, ha passat d’un molt escàs 2,2% al 44,7%. Consum i participació cultural: el factor educatiu L’estudi inclou com a modalitats de participació aquelles que no són presencials, en tant que inclou el consum de continguts audiovisuals. Amb aquesta incorporació, els autors apunten que les activitats que més es realitzen pertanyen a l’univers audiovisual/digital, i en destaquen tres: l’omnipresència de la música en moltes activitats quotidianes; l’addicció creixent a les sèries de ficció, que té a més un component grupal en tant que es comenten amb els companys de classe, treball o oci; i la comunicació instantània, gràcies a uns telèfons intel·ligents que han esdevingut imprescindibles per al protagonisme de les xarxes socials; no només per a la comunicació i la relació entre els joves, sinó també per a la mateixa organització de la seva vida quotidiana. Per a Ariño i Llopis, el capital educatiu té cada vegada una força més gran com a factor que explica les fractures socials i la mateixa exclusió cultural. En aquest sentit, consideren que qualsevol política cultural que no atengui aquests fenòmens de desigualtat produirà resultats no volguts com el d’acumular recursos culturals en les persones que ja tenen la facilitat d’accés per mitjans propis, “ja que sense el capital cultural necessari adquirit mitjançant l’educació i la socialització, determinats col·lectius de joves no poden apropiar-se de la significació de la cultura que es troba a la seva disposició”. En aquest sentit, el capital educatiu es relaciona de manera directa amb la importància que es concedeix a la cultura; i es constata que hi ha un conjunt d’interessos que estan directament correlacionats amb el nivell educatiu, com seria l’interès per la cultura lletrada i clàssica; lectura de llibres, visita a exposicions i monuments, la música clàssica, l’òpera i el teatre especialment. Per altra banda, l’estudi apunta al fet que hi ha una realitat cultural no analitza per les enquestes que dóna sentit i identitat a les persones que viuen en la perifèria de l’exclusió cultural. En aquest sentit, els autors aposten per un canvi democratitzador de la cultura que reconegui aquestes pràctiques creatives que no s’adiuen al cànon habitual. Com crear nous públics En l’acte de presentació de l’estudi, Antonio Ariño va subratllar la idea que “la cultura ha de ser un acte de plaer per a la persona que hi participa, i per això la clau per aconseguir nous públics és crear les condicions socials per generar interès per la cultura i que sigui una praxis que generi plaer. Aquesta és la gran regla. Les sèries, la música, les sortides, les pel·lícules… han de ser entretingudes i relaxants, crear passió”. L’estudi trenca alguns tòpics com que els joves s’allunyen de les formes tradicionals de la cultura clàssica i lletrada, “ja que no hi ha incompatibilitat entre aquestes pràctiques i les digitals, sinó una reorganització de les pràctiques culturals clàssiques en el nou paradigma comunicatiu que és digital”. Com ja s’ha destacat anteriorment, Ariño i Llopis consideren inexcusable reconèixer que la via principals per crear nous públics demana incorporar les competències necessàries en el sistema escolar. La política cultural principal és una política educativa molt jove”. Així, “les persones que neixen en llars i famílies excloses econòmicament i socialment sovint no disposen dels mitjans per adquirir les competències que produeixen sentit en l’esfera cultural ni dels béns culturals, i només un sistema escolar atent a aquestes necessitats pot mitigar aquestes mancances”.

Categories
Notícies

L’ús dels continguts culturals a internet té un gran valor que majoritàriament no beneficia els seus creadors

Mentre la Comissió Europea està estudiant una nova Directiva sobre els drets d’autor, recentment s’ha presentat un nou informe sobre el pes dels continguts culturals en el valor de les grans plataformes digitals. Segons aquest informe, el seu valor econòmic se situaria en els 5.000 milions d’euros. Un enorme volum monetari que, malauradament, no retorna en forma de compensacions i ingressos els seus creadors. És el que es coneix com a “transferència de valor”, que suposa una molt baixa o cap remuneració per als creadors culturals en relació a l’ús dels seus continguts a internet. Les dades de l’informe “l’ús de continguts culturals a internet” assenyalen que les plataformes digitals, des de cercadors a xarxes socials, tenen un valor de de mercat en el conjunt de la UE d’uns 22.000 milions d’euros, i que els continguts culturals representen un 23% d’aquesta quantitat de forma directa, al qual caldria sumar un 40% de contribucions indirectes al seu valor. Per exemple es calcula que un 70% del valor del negoci de les xarxes socials té relació amb els continguts culturals, per la via de la compartició, agregació, organització o recomanació d’aquests. Un fet que perjudica el desenvolupament del sector de les indústries culturals i creatives que representen més del 4% del PIB de la UE i uns 7 milions de llocs de treball. L’informe ha estat impulsat des de l’organització GESAC, que aplega 32 entitats de gestió que representen un milió de creadors i titulars de drets d’autoria. Una organització internacional que reclama que aquestes plataformes deixin de ser considerades com a simples “intermediaris” i que contribueixin a la sostenibilitat de l’ecosistema cultural, no només retribuint adequadament els seus creadors, sinó que els proveïdors de serveis digitals i les start-ups culturals tinguin accés a un terreny de joc -de negoci- just. Podreu consultar la versió francesa d’aquest informe -que inclou dades d’aquest país, d’Itàlia i del conjunt europeu- en aquest enllaç.  

Categories
Opinió

Per fi la cultura

A l’article, Fèlix Riera es felicita que la recent conferència del Tinent d’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni “Trencant murs”, en surti un missatge de la cultura com a “motor de canvi a la ciutat”. En aquest sentit, Riera afirma que “una iniciativa política entesa sobre la base que la cultura no ha d’estar determinada per una economia globalitzada, sinó pels petits i mitjans actors culturals, com són llibreries, teatres, cinemes amb programacions d’autor, sales de música en viu o galeries d’art . Aquesta iniciativa aparentment modesta restitueix una visió culturalista a la política, en observar que un dels elements centrals del procés creatiu és el seu accés al mercat” Després de fer un repàs a les grans xifres de facturació i persones que treballen al món cultural a Catalunya, Riera apunta que “Barcelona, fins ara capital cultural projectada sobre eixos com el Mobile World Congress, el turisme i els festivals musicals de caràcter global, pot avui sumar una visió centrada en la recuperació de la ciutat com a espai d’allò sensible. Una ciutat en la qual el ciutadà adquireixi consciència, com passa a París, que una llibreria no és només el lloc on comprar un llibre sinó on adquireix coneixement, ja que en ella habita l’immaterial, l’universal, el culte a la cultura. Cada euro de més que invertim en cultura té com a significat creure una mica més en la nostra ciutat i les seves possibilitats com a projecte comú.” Podeu llegir l’article sencer, publicat al diari La Vanguardia en aquest enllaç.