Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: Política Cultural

Categories
Manifest Nota de premsa Notícies

Comunicat del Cercle de Cultura sobre els sectors de la cultura i els Fons de Recuperació Europeus

Valor estratègic de la cultura en la recuperació i transició econòmica post-COVID-19

En la perspectiva de la gestió dels fons de recuperació europeus, el Cercle de Cultura planteja la necessitat que aquests fons arribin als sectors de la cultura, per garantir la seva capacitat de creació de valor i competitivitat, reconversió i diversificació d’activitats econòmiques tradicionals, i impuls de la innovació en altres sectors. La despesa pública de la cultura a Espanya se situa entorn de l’1,2%,  genera un impacte en el PIB superior al 3,4%, i ocupa a prop d’un milió de persones de forma directa. ‘’impacte de la cultura i les indústries culturals en el PIB Europeu és d’un 4,7%, i ocupa a més de 7,4 milions de persones. Però més enllà de l’impacte directe en PIB i ocupació, són un motor de canvi i transició cap a models sostenibles d’activitats econòmiques, en àrees molt diverses que van des del turisme, el sector agroalimentari, el món dels serveis, el disseny i l’activitat industrial, o el desenvolupament digital. La Comissió Europea ha considerat a la cultura i les indústries culturals com un dels 14 ecosistemes prioritaris per a la recuperació econòmica post COVID-19. És imprescindible que les administracions públiques Estatal i Catalana, prioritzin també els sectors de la cultura pel seu valor estratègic i de transformació.

Amb el dolor per la pèrdua de moltes vides i  l’impacte dels efectes sanitaris i socials,  els efectes econòmics de la crisi pandèmica s’han fet notar a tots els sectors d’activitat. Però sens dubte en els sectors de la cultura l’efecte ha estat catastròfic. Mai en la història dels darrers dos-cents anys, ni en el context dels conflictes bèl·lics de la primera i segona Guerra Mundial, ni a la Guerra Civil espanyola, ni en cap altra moment hi ha constància de l’aturada total de l’activitat cultural, com la que es va produir quan es declararen les mesures de confinament. Les restriccions posteriors i actuals han allargat l’agonia de moltes empreses, institucions, entitats, artistes i creadors i professionals de la cultura, fent que els efectes de la crisi del Covid-19 siguin devastadors per a les arts i la cultura.

La cultura és un dret i un element clau per a la qualitat de vida, però a més és una inversió. La despesa pública genera un impacte molt superior en el PIB, que es trasllada també en termes d’ocupació i de tres altres efectes positius que han de veure amb l’activitat econòmica general. La construcció de l’oferta turística no seria possible sense la cultura. Per altra banda, la cultura és fonamental per a l’atracció de talent i és un factor clau en el desenvolupament de l’economia creativa i les indústries culturals que hi són relacionades. I en tercer lloc, la cultura té una capacitat molt important per a generar innovació i competitivitat, millorant el posicionament de ciutats i territoris.

Ni la indústria turística, ni els grans esdeveniments i manifestacions econòmiques com el Mobile World Congress de Barcelona, o la concentració d’empreses amb gran capacitat de crear valor afegit, no haguessin estat possibles sense la capacitat de crear atractiu i competitivitat de la cultura.   En aquest context proper i global cal reclamar el rol de la cultura en el procés de recuperació que hem d’emprendre amb urgència a Catalunya en el marc del consens europeu.

Considerarem que el sector cultural en tota la seva amplitud i complexitat, és un valor a tenir en compte per la seva contribució al creixement econòmic, generació d’un sector important que contribueix al PIB i al manteniment d’ocupació amb molta tradició i resistència.   Aprofitar aquesta crisi per a una transformació de les polítiques públiques culturals per adaptar-se a les noves realitats presents i en previsió de futur. Plantejar reformes profundes en la institucionalitat cultural que ens hem dotat per situar-les en els escenaris de les necessitats dels plans de recuperació i resiliència.

En aquest marc considerem imprescindible aprofundir en la cultura com a dret fonamental i mantenir una tensió per fomentar l’igualat a l’accés a la cultura i compensar els desequilibris estructurals per impulsar una veritable ciutadania cultural.

D’acord amb aquestes consideracions considerem imprescindible incorporar la cultura a l’agenda del Pla de Recuperació com a un agent actiu i amb moltes potencialitats:

• Perquè la cultura i la diversitat de les expressions culturals són un element fonamental del projecte de la Unió Europea. Cal fomentar el desenvolupament cultural de tots els Estats membres de la UE i garantir que cap quedi enrere per manca de recursos i d’inversions en cultura.

• Perquè la relació entre creativitat i processos d’innovació social i econòmica és una aliança demostrada per la seva eficàcia.

• Perquè la cultura, les indústries culturals i creatives aporten valors afegits a altres sectors relacionats amb la transformació digital que té una dimensió cultural inqüestionable.

• Perquè interacció entre la innovació i transformació digital  i la cultura, les indústries culturals i creatives és estratègica per a l’enfortiment de la preservació, difusió i desenvolupament global de l’oferta cultural Europea.

• Perquè no es poden afrontar els reptes que tenim com a societat sense considerar la importància de l’ecosistema cultural com un factor imprescindible per definir nous models socials i econòmics sostenibles.

• Perquè el desenvolupament econòmic i de qualitat de vida de Catalunya està relacionada amb l’atractiu i oferta cultural de les ciutats i territoris. Perquè la cultura és un factor de cohesió i inclusió social. Perquè la cultura ha estat clau pel posicionament internacional de Catalunya i per atraure talent.

• Perquè Europa és una idea compartida, i la cultura és essencial per a construir-la entre tots.    Per tot això, demanem a les administracions públiques Estatal i Catalana que la cultura i les indústries culturals formin part de les prioritats reals amb les quals es gestionin els fons europeus de recuperació, resiliència i transformació.

Barcelona, 13 de gener de 2021

Categories
Opinió

L’informe anual sobre la cultura i les arts 2019: radiografia i prospecció

Vinyet Panyella, presidenta del CoNCA i membre de la junta del Cercle de Cultura, analitza les principals qüestions que es desprenen del darrer informe anual sobre la cultura i les arts al nostre país. La presentació de l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts 2019 presenta enguany diversos canvis orientats a l’assoliment progressiu d’una radiografia d’ampli abast de l’ecosistema cultural català des d’una anàlisi crítica de la situació i el compromís de diàleg permanent amb els diversos sectors, agents, institucions i organitzacions que el configuren.  La renovació del CoNCA el juliol de 2019 va marcar la tercera etapa de la institució, que es va iniciar amb una reflexió crítica sobre la seva essència, mandat i disposicions legals. D’aquest procés en van sorgir principalment dos resultats. L’un, una mirada enrere sobre la trajectòria del CoNCA i el treball portat a terme i els resultats aconseguits, que s’han aplegat en l’estudi 10 Anys CoNCA, actualment en procés de publicació.  L’altre, un conjunt de decisions, una de les quals és el nou enfocament que s’ha volgut donar a l’informe anual. Elaborat i presentat des de 2012, ha passat per diverses etapes conceptuals en les quals ha primat la focalització anual d’àmbits o aspectes concrets del sistema. Entre les primeres decisions preses per l’actual Plenari ha estat la de centrar l’informe en la totalitat del panorama cultural del país des del triple vessant de territori, sectors i administracions públiques.  Amb aquest nou propòsit l’informe anual corresponent a 2019 s’articula en tres apartats en els quals intervenen una polifonia de veus i dades que garanteixen pluralitat de visions i objectivitat estadística. Entre les primeres, una trentena de persones expertes entre periodistes, investigadors culturals i representants dels sectors.  En el capítol primer periodistes i investigadors culturals descriuen la situació al llarg de 2019  de les arts escèniques, visuals, audiovisuals i multimèdia; cultura popular i associacionisme; llengua, edició i creació literària; museus i patrimoni i música. El segon aplega l’opinió de vint-i-tres representants dels sectors que el CoNCA recull a dos nivells: el de les propostes d’actuació d’incidència directa amb caràcter general en les polítiques culturals i el de les directament centrades en la problemàtica dels sectors. L’apartat es clou amb els seus objectius i estratègies del CoNCA per al mandat de 2019-2024: vetllar pel desenvolupament de la cultura, participar en l’ordenament de les polítiques culturals, reivindicar un finançament suficient de la cultura per eliminar la precarietat i assegurar els drets culturals de la ciutadania.  Més enllà de l’estadística, el tercer apartat, “Cultura en dades” palesa mancances: actualització, fragmentació conceptual i d’indicadors o cobertura d’espais i àmbits, entre altres. En aquest sentit, el CoNCA ha emprès el grup de treball que ha d’esdevenir observatori cultural per al recull i reelaboració d’informació i dades a diversos nivells. Ha estat ideat amb un format de mancomunació d’estructures ja existents per tal de sumar esforços, evitar duplicitats, i  basat en el diàleg i la cooperació amb institucions, organitzacions i entitats entre les quals es vol comptar amb la participació del Cercle de Cultura. El projecte forma part de l’agenda del CoNCA a partir d’aquest mateix mes de desembre.  Algunes de les conclusions rellevants han estat l’estancament del creixement d’alguns sectors a principis d’any, o del consum i participació culturals, així com la persistència de la precarietat i del dèficit endèmic de finançament. Les condicions en què s’ha elaborat  l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts 2019 s’han vist afectades per la irrupció de la pandèmia i l’estat d’emergència cultural. Però res no ha impedit portar a bon terme l’edició i presentació de l’informe al Parlament i als sectors culturals, així com el seu accés universal des del web del CoNCA.   

Categories
Opinió

Més Cultura per a un futur millor. La cultura i el rellançament del projecte de la Unió Europea

Jordi Pardo, vicepresident del Cercle de Cultura, ha publicat aquest article al portal de la Fundació Acadèmia Europea i Iberoamericana de Yuste, en el que reflexiona sobre el manifest “Més cultura! Més Europa” i on defensa que “es tracta d’incorporar la cultura en els plans estratègics de desenvolupament territorial i dels projectes urbans. Es tracta d’incorporar de manera efectiva a la cultura a l’agenda institucional i social de la innovació i modernització dels plans i polítiques públiques”. Cal recordar que el manifest “Més cultura! Més Europa” impulsat pel Cercle de Cultura, es va posar en marxa amb el suport de l’European Festivals Association (Brussel·les), la Federación Estatal de Asociaciones Profesionales de la Gestión Cultural (FEAGC), la Fundación Alternativas i el grup de treball “A Soul for Europe” (Berlín). Un manifest que ja ha tingut 224 adhesions: 136 adhesions institucionals i 88 de persones del món de la cultura, entre els quals destaquen molt distingides personalitats d’onze països europeus i d’altres continents. “Es diu que tota crisi és una oportunitat. De fet, el significat etimològic d’aquesta paraula d’origen grec (κρ?σις) està relacionat amb la idea de canvi i la presa de decisions davant de noves circumstàncies. No tenen un significat necessàriament negatiu. Per això diem que tota crisi comporta també una oportunitat que si es gestiona adequadament pot també suposar una millora o progrés col·lectiu. A les utopies, per definició, no se les arriba. Però cal tenir utopies per poder apropar-se a elles. Des d’una perspectiva molt més pragmàtica, disposar de projectes clars és la millor manera d’apropar-s’hi i, si es fa bé, poder realitzar-los completament. Imaginar un futur millor comporta ser conscients dels reptes que comporta el nostre temps. El paper de la cultura en l’era post-COVID ha de tenir una major centralitat. La cultura i l’educació formen part dels pilars de les societats avançades. Creen dignitat, cohesió social i permeten desenvolupar qualitat de vida. D’altra banda, les xifres demostren que la cultura no és una despesa: la cultura és una inversió. El pressupost públic i el patrocini privat en el suport als sectors de la cultura generen ocupació i un impacte molt més gran en el PIB de cada país. A més, crea un altre element fonamental: atractiu i competitivitat per als territoris i ciutats que amb la cultura poden millorar el seu posicionament per atreure talent, activitats econòmiques i impulsar la creativitat. La cultura és fonamental per a la innovació i reactivació de sectors tradicionals com el primari, secundari i el terciari. La cultura pot rellançar l’activitat agropecuària aportant un valor a productes mitjançant la força de les denominacions d’origen i la seva vinculació cultural. De la mateixa manera, el disseny (Un dels àmbits de les indústries creatives) pot regenerar i fer més competitiva l’activitat manufacturera i industrial.  El món dels serveis també té en la cultura un element de competitivitat i innovació que permet la millora del posicionament i la diversificació d’oferta i demanda. El sector quaternari (empreses de serveis per a empreses) des de la seva etapa inicial ha tingut en la cultura un factor clau de creació de valor. I, per descomptat, el sector quinari -activitats de el coneixement i de servei a les persones- té en els sectors de la cultura un factor estratègic. El propi desenvolupament de l’activitat turística depèn en gran mesura de l’atractiu de l’ingredient cultural a les experiències de la descoberta i ús alternatiu dels territoris. Sense l’atractiu de el patrimoni, les arts (música, literatura, arts escèniques, la producció audiovisual, etc.), les manifestacions populars, la gastronomia, les indústries creatives o l’ús cultural del paisatge natural el turisme no tindria un ingredient fonamental que ha estat utilitzat directament o indirectament i que explica la seva enorme desenvolupament. Justament, el futur d’un turisme sostenible passa també per enfortir l’ingredient cultural a l’experiència turística, superant els aspectes negatius del turisme low cost basat en xifres quantitatives i no en la qualitat de les experiències i la sostenibilitat territorial de l’ús de les destinacions. Però si la relació entre economia i cultura és fonamental per al desenvolupament de societats complexes i competitives, l’àmbit essencial se centra en la cultura com a factor de dignitat i element central de la societat de el coneixement. La pròpia comprensió del món en què vivim, la seva diversitat, els seus orígens, història, contemporaneïtat i futur tenen en la cultura el factor que més ens distingeix de la resta dels primats: la capacitat de crear art i fer ciència. La societat postindustrial basada en el coneixement requereix de ciutadans més cultes i sensibles en un món que hem de conèixer per poder comprendre i millorar. Per a això la cultura és fonamental. Desenvolupant la meva activitat professional en el sector públic, el privat empresarial i també al tercer sector no lucratiu he tingut l’oportunitat de dirigir projectes en més de vint països d’Europa, Amèrica i Àsia. El meu convenciment no es basa en opinions i plantejaments gremials. és la convicció sincera de l’experiència pràctica en el paper de la cultura i de la seva integració en una visió més integral i estratègica dels projectes per a les ciutats i els territoris. La meva experiència en la direcció o administració de grans infraestructures culturals com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el projecte del Museu del Disseny a Barcelona o l’impuls de l’estratègia “mèdia” al districte 22@ Barcelona -el districte de la innovació- m’han permès viure i constatar la importància de la cultura en la millora de la qualitat de vida dels ciutadans i la creació de valor i competitivitat urbana. De 2012 a 2016 vaig ser membre de el panell d’experts de la Comissió Europea que selecciona i monitoritza les candidatures a “Capital Europea de la Cultura” (ECOC), avaluant desenes de projectes de ciutats que amb la cultura es proposen donar un impuls de qualitat de vida per a tots els seus ciutadans, millorant l’accés i les pràctiques culturals i la celebració i integració de la dimensió europea en els seus plans de desenvolupament urbà, econòmic, social i cultural. La direcció de plans estratègics a Vietnam, projectes d’infraestructures culturals al Brasil o projectes comunitaris de desenvolupament i cohesió social a Palestina, Colòmbia, Perú i moltes altres iniciatives culturals m’han permès constatar la importància fonamental de la cultura com a factor de canvi, innovació i creació de futur en tot tipus de realitats socioeconòmiques. La cultura no és un luxe. És un servei i bé essencial. La cultura pot ser fonamental per superar la pobresa i la marginalitat. La pobresa profunda és quan es perd l’esperança. La cultura és fonamental per donar poder a les persones i crear esperança i dignitat. Per això, a la dimensió individual i de qualitat de vida se li uneix una dimensió col•lectiva fonamental. Des de la fi de la segona Guerra Mundial, però especialment des de la signatura del Tractat de Roma el 1957, amb el qual es van posar les bases de el projecte europeu, ha estat possible el desenvolupament de l’estat de benestar d’un espai comú on la diversitat cultural s’ha mostrat com una oportunitat. Aquests valors i la superació de les fronteres han permès que les noves generacions hagin viscut un període de pau i progrés en el qual la lliure circulació de béns i persones ha suposat un gran pas cap a la millora d’un projecte de convivència comunitària. Un model que, malgrat les seves imperfeccions, és una referència mundial de pau, democràcia, progrés i llibertat. Com moltes vegades s’ha argumentat, el programa ERASMUS ha permès que milions de joves hagin incorporat una nova visió i sentit de la vida a un espai sense fronteres, on la diversitat de llengües, cultures i geografies ha enriquit i obert els models de vida i desenvolupament econòmic en el període de pau més llarg de la història de el continent. Aquesta crisi pandèmica de l’COVID, malgrat les amenaces, reptes i dificultats, és també una oportunitat per enfortir un projecte de convivència democràtica en què les persones estiguin al centre de el desenvolupament, i l’economia al servei de la ciutadania i no a l’inrevés. Aquest és un dels valors màxims del projecte europeu. Malgrat les dificultats, el Brexit, els canvis geoestratègics a partir de l’emergència d’Àsia com a epicentre de l’PIB mundial i els molts temes relacionats amb les amenaces i reptes globals, el projecte de la Unió Europea és fonamental. La cultura és essencial per als ciutadans de qualsevol continent. per aquesta raó, el nou impuls de el projecte de la Unió Europea ha de tenir en la cultura una palanca fonamental per donar el nou impuls. S’atribueix a Jean Monnet la afirmació que “si tornés a tenir l’oportunitat, posaria la cultura al centre de l’agenda política europea “. Certa o no aquesta atribució, tenim ara l’oportunitat de situar la cultura com un factor fonamental de prosperitat i desenvolupament. Des del Cercle de Cultura de Barcelona, entitat vinculada al Cercle d’Economia de Barcelona, en el context de la crisi pandèmica de l’COVID-19, vam posar en marxa un manifest relacionat amb la importància de la cultura en el rellançament de el projecte de la Unió Europea. El manifest “Més Cultura, més Europa “va ser llançat amb el suport inicial de la Federació d’Entitats de Gestió Cultural d’Espanya, A Soul for Europe, la Fundació Alternatives i l’European Festivals Association, juntament amb el suport inicial de personalitats vinculades a la cultura i les institucions europees. Ràpidament la “Fundación Academia Europea i Iberoamericana de Yuste” es va adherir amb entusiasme, al costat d’altres importants institucions i entitats culturals, professionals i persones vinculades als sectors de la cultura de diversos països d’Unió Europea. Aquest manifest és obert a tota la ciutadania europea, les seves institucions, organitzacions, professionals, creadors, mediadors, gestors i gent de tots els sectors de la cultura. La idea és compartir aquesta iniciativa en tots els estats membres de la Unió Europea per coordinar accions de diàleg, cooperació i negociació amb les administracions públiques locals, regionals, estatals i també d’àmbit europeu per prendre major consciència de la importància estratègica de la cultura com a factor de construcció de dignitat i qualitat de vida, desenvolupament econòmic i competitivitat. La diversitat cultural europea és un dels actius fonamentals que comparteixen tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes de la UE, i la seva reconeixement i gestió és fonamental per rellançar el projecte coincidint amb els efectes de la crisi pel COVID-19. La pandèmia ha posat en evidència les debilitats i problemes organitzatius i de les estructures que ja no funcionaven abans de la crisi. Per això és important aprofitar l’oportunitat per innovar, modificar i millorar a escala local, nacional o europea. La cultura té un paper central en els canvis de mentalitat que permetin continuar avançant en la perspectiva de considerar la convivència i la cooperació una cosa fonamental per donar continuïtat a un dels models de major qualitat de vida del món. L’enfortiment d’una identitat comuna europea, des de la riquesa i diversitat de les expressions, és fonamental per a avançar cap a una visió més avançada, oberta i sostenible. Tot i que les polítiques culturals són una competència dels estats membres, instem a les principals institucions de la Unió Europea (Parlament, Consell i Comissió Europea) a incorporar la cultura a l’agenda de rellançament de el projecte europeu que cal posar en marxa per superar els efectes de la crisi de l’COVID-19. Cal superar debilitats anteriors i donar un nou impuls a el projecte de la Unió Europea en què la cultura sigui un factor més important. La diversitat i la diferència de les respostes de suport a la situació de crisi dels sectors de la cultura que estan impulsant els Estats membres ens donen una idea de la necessitat de millorar l’intercanvi de bones pràctiques en la determinació de les prioritats polítiques, el finançament i el desenvolupament de la cultura a nivell europeu. Per això, en el manifest proposem que les institucions europees impulsin als Estats membres a treballar en un procés de desenvolupament i de millora dels mecanismes de finançament i suport incorporant amb més força el caràcter estratègic de la cultura en el projecte de construcció europea. No es tracta només de reivindicar una millora del finançament públic de la cultura en tots els estats membres posant en comú les bones pràctiques en l’àmbit de les polítiques públiques i el patrocini privat. Es tracta d’incorporar la cultura en els plans estratègics de desenvolupament territorial i dels projectes urbans. Es tracta d’incorporar de manera efectiva la cultura a l’agenda institucional i social de la innovació i modernització dels plans i polítiques públiques. Sumant esforços podríem beneficiar-nos d’un procés de coordinació, intercanvi i aplicació de bones pràctiques per enfortir la activitat dels sectors culturals en tot l’àmbit de la Unió Europea. George Steiner va definir molt bé el paper de la cultura en la seva “Idea d’Europa “. La diversitat cultural és una riquesa fonamental que pot enfortir la identitat comuna europea. Fer-ho des de cada estat membre és fonamental, però en aquests temps una major coordinació i acció mancomunada és probablement més intel·ligent. En qualsevol cas, val la pena intentar-ho. Més cultura, més Europa!”. Enllaç a l’article original: https://www.fundacionyuste.org/wp-content/uploads/2020/09/ACTUALIDADB82020a.pdf

Categories
Notícies

La cultura és segura

El sector i la ciutadania necessitem els espais culturals oberts. Cap dels 140 brots actius a Catalunya té el seu origen en un acte cultural  Deures fets Amb molta dificultat, esforç, il·lusió i sense cap ajut a hores d’ara (després de tres mesos tancats), el sector cultural ha anat obrint les portes a l’activitat cultural dirigida a la ciutadania. Ho ha fet complint totes les normes dels protocols acordats amb el PROCICAT (en tenim un d’específic per a cada disciplina artística). Disposem de control d’aforaments i registres d’usuaris, tan necessaris com inexistents en moltes altres activitats. Els resultats són aclaparadors: cap dels 140 brots actius a Catalunya té el seu origen en un acte cultural. Aquestes activitats culturals són la base de confiança pels espectadors que són corresponsables de l’èxit de les mesures gràcies a la seva actitud cívica, però també són la base de la reconstrucció de la certesa per a una inversió futura que permeti assolir l’obertura al 100%.  Perplexitat El “premi” a aquesta actuació responsable avalada pels resultats va ser la decisió -primer a Lleida i després a Barcelona i àrea metropolitana- d’aplicar una resolució de manual d’instruccions d’etapes superades i insegures, on es comença a entreveure el nivell de desgavell per part dels màxims responsables encarregats de fer-nos sortir de la crisi. Esperàvem una fase 2 flexible, però la realitat a hores d’ara és que ens han tancat la cultura.  Indignació Tots els agents del sector cultural s’activen al voltant de la campanya CULTURASEGURA perquè no és acceptable, ni cert, ni just que es projecti el missatge a la ciutadania que la cultura és una activitat contagiosa i se’ns privi de la viabilitat econòmica que podem tenir després de quatre mesos de crisi. Platges obertes, activitats obertes, el carrer obert, i les vacances a tocar, i l’única ocurrència és tancar els espais segurs on la gent s’ho passa bé, gaudeix, reflexiona, riu i plora…, en condicions de màxim control, higiene i distància, homologades pel mateix PROCICAT.  Desproporcionalitat: Com es pot tancar tot un sector d’activitat que representa gairebé un 4% del PIB directe, sense cap argument sòlid ni causa justificada? En base  a quin dret, a quina llei? Qui respon dels danys causats?  Compromisos Ahir diumenge, a les 9 del matí, després de llargues negociacions, trucades, gestions, que van començar amb el tancament al Segrià i s’han intensificat amb la resolució dictada divendres-representants dels cinc sectors culturals (música, editorial, arts escèniques, arts visuals i audiovisual) es van reunir amb el Departament de Cultura i representants del Departament de Salut i d’Interior. Davant d’una manca d’arguments creïbles per decidir tancar tota una activitat segura i deixar-ne moltes sense control al lliure albir de la ciutadania, les parts de la taula vam assumir uns compromisos:  Per part del sector, reiterar la nostra voluntat de ser part de la solució, oferint una gestió corresponsable en la gestió de la seguretat dels espais. El virus estarà amb nosaltres molt temps i no es pot tancar un país indefinidament, i molt menys de manera intermitent, perquè es acabar amb la seva salut anímica i econòmica. Per tant, caldrà buscar espais de seguretat on les persones puguin ocupar el seu temps lliure.  Per part de la Secretaria de Salut i d’Interior, gestionar amb caràcter urgent les peticions d’obertura d’activitats prohibides amb la resolució, a partir d’enviar documentació als ajuntaments per ser validada pel PROCICAT.  El sector va preparar la documentació. El govern encara no s’ha pronunciat sobre les activitats culturals que ahir ja es van celebrar, augmentant encara més la seva imatge de desbordament, descontrol, incoherència i incapacitat per rectificar una norma totalment equivocada que ha fet un mal irreparable a un sector ja de per sí molt damnificat.  Ridícul  Ahir vam assistir a un espectacle polític grotesc, que ens avergonyeix a tots, fruit d’una errada de dimensions no creïbles, que no s’esmena sinó que es reforça, i es dóna la següent situació: La norma PROHIBEIX fer actes culturals. Però TÉ UNA EXCEPCIÓ: si es demana permís al PROCICAT, a través dels ajuntaments, hi ha la possibilitat d’obrir. Aquesta mesura que tots creiem que era a mida del Festival Grec, ens diuen que és l’escletxa per obrir l’activitat cultural que encara no ha decidit anul·lar-se definitivament.  Resultat: a partir d’ara, si ningú no rectifica, hi haurà una allau de peticions per fer activitats culturals obertes al públic, des de Festes majors, fins a activitats en espais tancats. I el PROCICAT les ha d’estudiar totes. Activitats municipals realitzant-se sense permís ahir, incertesa fins a l’últim moment, descrèdit del Govern, baralla i soroll polític, públic desinformat i desorientat, i tot un sector ESTIGMATITZAT, ARRUÏNAT i INDIGNAT.  Demandes El sector ha demostrat amb fets una clara consciència i reconeixement de la difícil tasca que els nostres governants han d’afrontar en una gestió extremadament complicada i que sempre ha estat al seu costat amb voluntat d’ajudar i de sumar. Som i volem ser part de la solució. Però actius, segurs i amb tot el suport del Govern i de la resta d’administracions al món de la cultura. Per tot això, DEMANEM:  Que es rectifiqui immediatament la decisió sobre el tancament dels espais i activitats culturals, donat que estem complint amb totes les mesures i no hi ha cap cas de contagi, i que no se suspengui l’activitat cultural segura de l’estiu (festes majors, etc.).  Que d’ara endavant s’escolti al sector en la gestió de les decisions que l’afecten tan essencialment.  Que la gestió de la crisi tingui fases de restriccions és lògic, però els espais culturals ja no són els capdavanters en el tancament, ja que són els espais més segurs. Per tant, que els espais culturals estiguin al final de les fases de tancament davant de qualsevol futura gestió de la crisi.  Que la cultura sigui considerada pel Govern com un dels valors que ha ajudat a suportar la crisi i se la tracti amb la justa correspondència (cap homenatge des del Govern, ni cap altra administració, als artistes que ens han consolat desinteressadament, per cert). LA CULTURA ÉS UN BÉ DE PRIMERA NECESSITAT.  Que es generin campanyes de confiança entre el públic, tan malmesa per les imprudents declaracions emeses des del Govern. Són demandes assumibles, justes i la rectificació honora a qui l’exerceix especialment quan l’error és tan flagrant. Malgrat tot, el descrèdit és tan gran que li ha tret categoria d’estigma a la cultura i ara qui l’ostenta és el Departament de Salut. En cas contrari, en cas que es bunqueritzi la decisió i no es comprengui que estem en una fase nova on moltes empreses de tots els sectors som segures i estem preparades per continuar obertes convivint amb la crisi, es fa absolutament necessària la dimissió dels responsables. 

Categories
Opinió

Ignorància vencible

El president del Cercle de Cultura, Segimon Borràs, reflexiona en aquest article sobre els efectes de la crisi de la COVID19 en la cultura i el seu futur. Borràs afirma que “hem de treballar per minimitzar els efectes negatius d’aquesta crisi però, sobretot, hem d’aprofitar l’experiència per a reconèixer i donar sortida a les noves formes d’expressió artística.”   Tal por els homes hem pres, Que ja van quedant-se asoles Teatres, cines, cafés… I places de bous… i escoles… I evitant l’humà contacte El saber per sa importància, L’amistad pert el bon tracte, I l’amor pert sa substància, però la gent no s’agrupa puix si s’agrupa s’agripa i al que li apreta la pupa, sense voler, se les pipa. Sant venerat Com abogat contra els malignes microbis: Ora pro nobis! En aquest temps de recés gairebé conventual que ens està tocant viure passo, com suposo que gairebé tothom, per moments dominats per l’optimisme i d’altres més aviat “moixos”. Hi ha, però, algunes idees permanents, una de les quals és l’enuig que em provoca sentir contínuament expressions com “sense precedents”, “desconegudes” o altres sinònims. El discurs polític i el mediàtic està dominat per una permanent voluntat de “descobrir la sopa d’all” que demostra que estem dominats per la supèrbia o per una profunda ignorància “vencible”. M’agradaria veure publicats i comentats estudis sobre les conseqüències econòmiques i socials de situacions precedents i sobre la diferència de  les seqüeles d’anteriors crisis estructurals o sistèmiques i de crisis conjunturals. Aquest és el motiu que m’ha portat a iniciar aquestes línies amb el fragment d’un poema que sembla escrit avui però que és de Genaro Genovés i va ser publicat al setmanari valencià “El cuento del Dumenche” núm. 266 del 16 de febrer de 1919. Si el trobeu us recomano llegir-lo sencer. Pel que fa a la cultura hi ha, entre d’altres, tres fets que aquests dies m’han fet reflexionar sobre l’efecte de la crisi en la cultura i el seu futur immediat. El primer és l’exemple d’un  artista plàstic de reconegut prestigi, per qui tinc un sincer afecte personal, que habitualment pinta obres de gran format d’estil abstracte. Com que no va poder desplaçar-se al seu taller s’ha reinventat i ha recuperat el treball en petit format i ha tornat a l’art figuratiu. Durant el confinament pinta cada dia un autoretrat i espero que en acabar tot això en faci una exposició. Vol dir que en situacions com l’actual l’ésser humà s’adapta, es repensa, es reinventa. Durant aquests dies hem viscut múltiples exemples de recerca de noves formes de difondre l’expressió artística i de noves maneres d’aproximar-se a la cultura. Un segon ha estat una novetat en les relacions entre el sector cultural i les Administracions. Han tingut lloc reunions conjuntes de representants de sectors culturals amb  consellers o ministres de cultura i d’economia. És una bona notícia si això significa que comencem a considerar la importància del paper que la cultura juga en el conjunt de l’economia del  país. Sempre es parla del finançament de la cultura però poques vegades es té en compte el paper de la cultura en l’economia. Finalment  la resposta de les entitats culturals al Manifest a favor de la Cultura que va impulsar el Cercle de Cultura em confirma la necessitat i la voluntat de tots els elements de la societat involucrats en el fet cultural de treballar i posar en comú la resposta als reptes que ha d’encarar la cultura en la societat actual. Els signants representen la major part dels que d’una manera o altra participen en el fet cultural. Associacions professionals i empresarials, ateneus, associacions de cultura popular i agents socials. Això confirma l’encert d’haver realitzat el Fòrum Cultura 2020, que va organitzar el Cercle, i les seves conclusions. Per acabar, crec que tots, societat civil i Administracions, hem de treballar  per minimitzar els efectes negatius d’aquesta crisi però, sobretot, hem d’aprofitar l’experiència per a reconèixer i donar sortida a les noves formes d’expressió artística i d’aproximar-se al fet cultural que després de la crisi apareixeran o acceleraran la seva implantació. Article publicat al digital Hänsel * i Gretel *  

Categories
Notícies

Alfons Martinell: ‘La societat té un deute amb la cultura per la seva contribució a la crisi de la Covid19 que ha de ser rescabalada’

La Fundación Alternativas va presentar en línia el document ‘Los derechos culturales: Hacia una nueva generación de políticas públicas’, d’Alfons Martinell -membre de la junta de govern del Cercle de Cultura- i Beatriz Barreiro. El document proposa un nou contracte social per a la cultura per part de l’Estat. Un contracte social en sintonia amb les noves aportacions conceptuals de la comunitat internacional, que incideixen en la construcció d’un marc de referència per les polítiques culturals basant-se en els drets culturals (podeu seguir tota la presentació des del reproductor del vídeo que teniu a l’esquerra del text). El document elaborat per Alfons Martinell, director honorífic de la Càtedra UNESCO de Polítiques Culturals de la Universitat de Girona, i Beatriz Barreiro, doctora en Drets Humans i professora titular de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals de la URJC, analitza la situació dels models clàssics de polítiques culturals, que es troben en dificultats de sustentació i són criticats per amplis sectors socials. En aquest context es percep la necessitat d’un esforç per a una major adaptació de les polítiques culturals  a un enfocament més proactiu en clau dels drets humans i culturals. Una de les propostes més destacades és un nou contracte social per a la cultura, en sintonia amb les noves aportacions conceptuals de la comunitat internacional, que incideixen en la construcció d’un marc de referència per les polítiques culturals basant-se en els drets culturals. Segons Martinell l’informe respon a la pregunta de “per què els drets culturals són tan poc coneguts i reclamats en el nostre ordenament de polítiques públiques”. Segons la seva opinió, es tracta de garantir, d’acord amb un dret reconegut per la comunitat internacional: “el dret dels ciutadans a participar en la vida cultural, perquè la cultura, en totes les seves dimensions, és un dret universal”.  Per a Alfons Martinell, les polítiques públiques han de cobrir uns “serveis bàsics” a través de les diferents administracions, però en aquest moment, a l’Estat espanyol, gairebé el 70% de la despesa pública en cultura el realitzen les “administracions locals”, sense obligació normativa a fer-ho, perquè veuen la “necessitat que les ciutats tenen de cultura”, i que les autonomies han creat model de polítiques culturals d'”Estat-nació”, amb equipaments “de país” en cadascuna de les 17 autonomies -pinacoteques, biblioteques regionals, etc- que no correspon a la “realitat actual”, i que ha generat un “despesa pública descontrolada”. Martinell defensa que la cultura és un “servei essencial”, però la nostra societat no ha estat capaç de definir-lo com a tal, i que durant el confinament de la Covid19 ha estat un “element important per a suportar” el confinament. El que ha demostrat aquesta crisi és que la vida cultural, privada i col·lectiva és “bàsica per suportar situacions de gravetat, i la societat té un deute amb la cultura, i espero que en la recuperació se sàpiguen adoptar mesures perquè el sector cultural, que ha aportat molt més a la col·lectivitat que altres, rebi el rescabalament que es mereix”. Entre les mesures necessàries per implantar una nova generació de polítiques públiques, Alfons Martinell va apuntar a la creació d’uns “serveis mínims, com s’ha plantejat a França”. En aquest sentit va expressar la seva sorpresa pel fet que l’Estat espanyol no tingui una “llei de cultura” després de més de quaranta anys de Constitució democràtica, i ha sostingut que la situació es “atomitzatda”, perquè no hi ha un “marc de referència”. Els municipis, que són els “grans generadors” de cultura, no tenen una “norma”, i el patrocini “no pot solucionar-ho tot”. “Estaríem molt contents que el nostre informe fes dubtar els legisladors a l’hora de crear la llei; el més important és generar un estat d’opinió i que les diferents ideologies puguin coincidir perquè la cultura no es converteixi en una arma llancívola entre grups polítics”, ha reblat Martinell. Us podeu descarregar l’estudi des d’aquest enllaç: https://www.fundacionalternativas.org/public/storage/cultura_documentos_archivos/f37d95a3db61e7357683c9b526badd94.pdf

Categories
Sense categoria

vídeo de l’acte CoNCA: l’últim debat?

El Cercle de Cultura organitzà el 29 de novembre, a l’auditori del pati Manning de Barcelona, una jornada per revisar la naturalesa i funcions futures del CoNCA. Una sessió que comptà amb les intervencions de Nora Ancarola, Carles Duarte, Xavier Fina, Agustí Fructuoso, Montserrat Moliner, moderats per Jordi Pardo, i que s’emmarca en el procés preparatiu del Fòrum Cultura 2020 que s’iniciarà el 2017. Aquest és un breu vídeo de presentació de l’acte. A l’apartat notícies del web podreu llegir un resum de les intervencions dels cinc ponents i del moderador.

Categories
Opinió

Per una nova agenda de la política cultural

Publiquem aquest article de Lluís Bonet on fa una proposta d'una nova agenda per a les polítiques culturals. Aquest és el 5è escrit de Bonet al seu blog amb relació al greu impacte de la pandèmia al si del sector de la cultura. Els anteriors han estat dedicats a les organitzacions, els seus professionals i les pràctiques culturals.

Davant l’emergència i greu situació del sector cultural, avui més que mai, és imprescindible disposar d’unes polítiques governamentals valentes, amb coneixement de la realitat local, visió estratègica a curt, mig i llarg terme, i empatia envers el conjunt d’agents implicats. La seva missió ha de consistir, fonamentalment, en: acompanyar uns professionals i unes organitzacions al llindar de la fallida; salvaguardar aquelles experiències més fràgils i al mateix temps més rellevants pel paisatge cultural post-crisi; donar suport aquells projectes o institucions amb major capacitat multiplicadora i sinèrgica envers el sistema cultural; enfortir els processos de resiliència de ciutadania, entitats i professionals. Per què han de ser també valentes? Per que és imprescindible prioritzar, també arriscar, i això no agradarà als agents de sectors, formats o activitats més convencionals o no prioritàries. Tradicionalment, la majoria de governs tendeixen a concentrar els recursos en els equipaments i projectes de titularitat governamental1 (aquells que històricament han acabat formant part de la seva responsabilitat directa, sense que això respongui necessàriament a necessitats o demandes actuals). I, pel que fa al suport a iniciatives de tercers, s’opta preferentment per la repartidora: petites ajudes a un gran nombre d’organitzacions. Distribuir uns recursos escassos a un nombre elevat de projectes no sempre té sentit. El tindria si calgués ampliar el teixit d’agents culturals i esperonar noves iniciatives, però aquest no és cas en una crisi com l’actual, i en general quan:  l’ajuda és tan petita que quasi no compensa els costos d’administració de la mateixa (costos de gestió tant per part de la pròpia administració com per als receptors); és reprodueix un ecosistema desequilibrat (reben més els territoris i els subsectors amb més iniciativa i més capacitat de presentar propostes alineades amb els paràmetres de les convocatòries) enlloc d’ajudar preferentment allí on hi ha més dèficits; l’activitat es farà de totes maneres i no depèn del suport governamental; és a dir, quan el diner públic no incentiva sinó que tan sols comporta uns ingressos addicionals. Pel que fa al gruix del pressupost cultural públic, aquest se centra en el personal i les activitats dels museus, mitjans de comunicació, biblioteques, teatres o centres culturals de titularitat governamental. Molts d’ells, però malauradament massa pocs, compleixen una missió redistribuïdora fonamental a escala territorial o sectorial, ja que la iniciativa privada lucrativa se centra en les grans metròpolis o en la producció cultural de masses, abandonant les expressions més locals (de mercat petit, no competitiu, però que ens permeten ser qui som i reinventar les arrels) o que requereixen esforços cognitius més grans (fruit de processos creatius o patrimonials complexos o innovadors). Ara bé, sovint aquest paper supletori no es fa amb suficient eficiència, be perquè el perfil i dimensió dels equipaments no és adequat per maximitzar les sinergies o per treure profit d’uns actius immobilitzats desaprofitats (museus sense quasi personal i una museografia antiquada, teatres amb un nombre de funcions baixíssim, biblioteques que no poden competir amb l’oferta digital disponible ...). Sovint perquè primen altres objectius, com uns mitjans de comunicació públics o unes polítiques de programació i preus dels equipaments al servei d’estratègies partidistes, clientelars.  Finalment, perquè no ha existit una política d’incentius, reciclatge i mobilitat del personal a càrrec; un recurs humà molt desaprofitat, dedicat massa sovint a tasques administratives i no de disseny i esperonament de l’activitat del teixit social. Quan una política es deixa en mans, únicament, del compromís voluntariós d’uns pocs, aquesta no arriba massa lluny. I és una llàstima perquè malgrat les retallades disposem d’infraestructures i professionals potencialment prou bons. I, addicionalment, donada la seva estabilitat institucional seran els que podran aguantar millor l’embat d’aquesta nova crisi. Nogensmenys, cal superar rigideses normatives en la tramitació administrativa ja que frenen una resposta eficient, qüestió sagnant en un moment particularment greu com l’actual. Ara bé, si mirem el gruix de les estratègies de política cultural, aquelles que es poden llegir en el detall dels pressupostos públics (oblideu-vos dels grans discursos retòrics o dels focs d’artifici de promeses evanescents), no hi ha hagut canvis substancials entre la primera i la segona dècada del segle XXI. Com pot ser això si tantes coses han canviat en aquest lapse de temps? La crisi de 2008 va implicar una reducció brutal dels recursos disponibles, recursos que no s’han recuperat deu anys després (a Espanya la despesa cultural pública del conjunt d’administracions públiques de 2017 estava encara a un 72% de la de 2008). Però les retallades no varen respondre a una estratègia reflexionada sinó que es varen salvar les activitats que tenien menys costos polítics o comptables, els projectes més institucionalitzats, amb personal funcionari, o com a molt aquelles activitats amb més capacitat de mobilització social. En paral·lel varen créixer moltes iniciatives i projectes, particularment flexibles, fràgils o intensius en el temps –com per exemple els festivals –, activitats que ara patiran particularment. Per això és necessari que la política cultural que es dissenyi tingui una mirada estratègica. En aquest sentit, qui, què i com cal prioritzar davant d’una crisi inesperada, profunda i que ens ha agafat sense estar preparats? No és fàcil respondre a aquesta pregunta ja que no disposem de prou informació –malgrat el gran nombre d’enquestes d’urgència realitzades durant el darrer mes i mig (malauradament no totes metodològicament correctes)– per fer una diagnosi acurada de la situació per territoris, sectors, formats i tipologies d’agents. El que està clar és que no s’haurien de tornar a repetir els errors de la gestió de la crisi de 2008, ja que hauríem d’haver après de l’experiència i perquè el sector cultural arribar més afeblit que en aquell moment. Anàlisi crítica de les mesures governamentals implementades fins ara Les mesures que s'han pres fins ara per pal·liar els efectes de la crisi, com ara els préstecs avalats pel govern, l'exempció o endarreriment en els terminis de pagament d'alguns impostos, els ERTO (expedients de regulació temporal d’ocupació), així com algunes ajudes a fons perdut o subvencions extraordinàries, no només són insuficients sinó que sovint estan mal adaptats a la realitat del sector cultural. De tots ells, el que està sent més efectiu (especialment per a les organitzacions de menys de 50 treballadors) són els ERTO, però caldria allargar-los passat l’estat d’alarma perquè en molts casos no se’ls permetrà obrir fins molt més endavant i per facilitar la reincorporació gradual dels treballadors, ja que l’activitat econòmica i el consum es recuperaran lentament. En canvi, els ajuts directes són en la majoria de casos d’imports massa reduïts pels tràmits burocràtics que impliquen2. Ara bé, en tots dos casos, són mesures per aturar el cop inicial, no per encarar el retorn a l’activitat ni per preparar-se per un futur incert. En aquest sentit és interessant escoltar les demandes dels membres del Consell de cultura de Barcelona: "necessitem un gran pla per al sector cultural, un pla que assenti unes bases noves i sòlides per a la vida cultural de la propera dècada i que eviti els errors del passat" 3. I, al costat d’això, demanen mesures concretes: “incrementar les ajudes proposades per les institucions públiques, aportar liquiditat a les empreses –més que préstecs, calen fons no reintegrables–, habilitar un mecanisme de suport a les empreses privades i entitats semipúbliques, així com a professionals autònoms –un fons de suport ad hoc disponible durant un període més o menys llarg–, i finalment agilitzar els processos administratius per fer front a la urgència de la situació”. Aquest darrer requeriment és molt important ja que l’administració sovint està més centrada en evitar algun trampós sense tenir en compte l’enorme malbaratament de recursos propis i aliens que implica complir amb procediments administratius poc eficients, que malauradament tampoc eviten la trampa. Una altra qüestió que cal analitzar és el volum i l’eficàcia de l’ajuda financera governamental, a curt, mig i llarg termini. En relació al volum de l’ajuda, aquest depèn de la capacitat financera de cada govern, lligat al seu nivell d’endeutament previ, la capacitat per poder-se endeutar més (que depèn de la confiança dels potencials creditors) i de les prioritats governamentals sobre quins sectors i agents mereixen rebre aquestes ajudes. A la majoria de països llatinoamericans, la capacitat d’endeutament és limitada i la cultura no es considerada una prioritat pels dirigents polítics i econòmics centrats en altres sectors. Tot i això, s’observen diferències enormes de sensibilitat i d’estratègies entre els diferents països (veure, per exemple, el recull realitzat per l’OEI amb les iniciatives dels governs iberoamericans, el del Compendium de polítiques culturals o de KEA a escala europea, o a nivell mundial posant el focus en la mobilitat d’artistes realitzat per On the move i CircoStrada, entre molts d’altres). A Europa tindrem una gran injecció de liquiditat per part del Banc Central Europeu, però no sabem encara com es distribuirà per sectors, tipologies d’agents i en última instància, nivells de govern. El com es faci marcarà l’eficiència i l’eficàcia del paquet de mesures de suport a la cultura. A Espanya la cultura no és una prioritat governamental, tal com la primera reacció del ministre del ram va deixar clar. A més, l’anàlisi de la gestió de la crisi de 2008 no genera gaires esperances. L’administració central va acaparar la major part dels recursos disponibles, ofegant les comunitats autònomes que havien de fer front al cost de les despeses en sanitat i educació, i limitant la capacitat de despesa dels ens locals endeutats en les competències essencials (que no incloïen cultura). Tanmateix, són aquests darrers els que han liderat la despesa en cultura, incrementant en quasi 10 punts percentuals el seu pes en la despesa cultural total de les administracions públiques espanyoles (del 54,8% el 2008 al 64,2% el 2017). Així, doncs, si la liquiditat arriba als ajuntaments hi ha una certa esperança de comptar amb recursos reals per reactivar el sector, tal com molt bé expliquen Àngel Mestres i Oriol Martí en un escrit recent al blog de Trànsit projectes. Ja que si els recursos excepcionals posats a disposició acaben fonamentalment en mans de l’administració central, el seu impacte en el teixit cultural serà molt més baix i centrat en les grans empreses del sector4 (a no ser, vana esperança, que es crees un projecte descentralitzat d’art públic, com el New Deal del president Roosevelt durant la Gran Depressió, tal com el Cultura/s de la Vanguardia deixa suggerir!). Pel que respecta a les comunitats autònomes, amb l’excepció basca i navarresa pel seu estatus fiscal especial, estaran tan endeutades cobrint la despesa sanitària i en serveis socials que serà difícil que incrementin els seus pressupostos culturals (malgrat que la Generalitat aporta el 24% del pressupost cultural del conjunt de CCAA). Pel que fa al suport indirecte al teixit empresarial (avals, préstecs, rebaixes fiscals ...), si els diners es queden en les grans empreses i no arriben als petits operadors, aquest darrers amb menys recursos per aguantar la crisi acabaran desapareixent, i amb ells la riquesa, diversitat i flaire local de les expressions culturals. Pel que fa a les famílies, caldrà veure en quina proporció els recursos arriben a les classes populars (molt necessitades i que per tant els destinaran fonamentalment a subsistència), a les classes mitjanes (els principals consumidors culturals) o només nodreixen les butxaques dels més rics (que potser aprofitaran l’abundor da liquiditat per invertir en propietats immobles i bens culturals a preu de saldo). Vers un canvi de valors Més enllà dels recursos econòmics, saber escoltar, acompanyar i assessorar assertivament són valors claus, especialment importants en moments d’incertesa com els actuals. Cal fer-ho, no obstant, amb el màxim respecte, coratge i empatia possibles. El fet d’acompanyar no ha de ser incompatible amb prendre decisions difícils, valentes, com per exemple prioritzar els recursos cap aquelles activitats més necessàries per assegurar una vida cultural plena un cop passada la pandèmia, o amb més probabilitat de supervivència. Ara bé, malgrat saber que moltes organitzacions i projectes hauran de tancar, amb efectes greus per a la supervivència econòmica de molts professionals, no es pot condemnar d’entrada sense estudiar el diferent grau de resiliència de cada organització. I això passa per la proximitat; és a dir, pel tan repetit i no sempre ben aplicat principi de subsidiarietat. Quan més a prop d’un projecte, dels seus professionals i de la comunitat de referència, més fàcil és estimar els potencials i les necessitats, i així adaptar localment el ventall d’instruments polítics, financers i de suport disponibles. Compartir informació sobre estratègies i instruments a escala nacional i internacional és extremadament útil, però la seva adaptació ha de ser regional i local. Un dels grans errors de la mentalitat tecnocràtica és pensar que una teràpia homogènia, tractar a tothom per igual, comporta eficàcia i equitat. Una altra forma d’acompanyar és la informació i la formació. Ambdós instruments són claus per ajudar als professionals a prendre les seves pròpies decisions, compartint diagnosis i possibles estratègies. Ara bé, estem aprofitant suficientment els moments actuals d’aturada de les activitats per formar i generar tallers de reflexió i intercanvi per tal que els professionals dissenyin les seves estratègies per a les diferents etapes que venen? Per exemple, per dissenyar espais o activitats culturals COVID-Free que generin confiança a les audiències i als treballadors, o per un retorn financerament i humana responsable i viable? Estan apareixent força experiències independents,5 però falta un suport públic més explícit. Un aspecte que pot ser rellevant és acompanyar amb informació i assessorament sobre les oportunitats en el mercat internacional. Malgrat que la recessió econòmica és global, els països del Nord d’Europa es recuperaran abans que els del Sud, tant pel menor impacte inicial de la pandèmia com per la major capacitat adquisitiva de les seves audiències i la generositat dels seus pressupostos culturals. En canvi, les perspectives del mercat llatinoamericà o africà no són optimistes, així com tampoc s’espera gaire dinamisme en els programes de cooperació cultural internacional, ni en l’ajuda al desenvolupament, donat el replegament domèstic i la priorització envers la crisi sanitària i alimentària. Val la pena subratllar la feina que, amb independència de cap política explícita, estan realitzant molts projectes culturals, en particular aquells que afavoreixen i coordinen les iniciatives dels seus professionals, des d’espais patrimonials que estan recollint el nou patrimoni fruit d’aquesta crisi, fins als artistes i gestors que amb una gran imaginació estan creant nous productes i formats de compartir les expressions culturals. També cal destacar la labor d’alguns equips tècnics de l’administració, que en sintonia amb professionals del sector i cooperant amb xarxes de cooperació internacional, estan elaborant o difonent guies pràctiques sobre com gestionar aquest moment tan particular6. En el fons, les polítiques culturals són una responsabilitat de tots, no només dels polítics que temporalment les dirigeixen. Quan més participatives, transparents i valentes siguin, molt millor per tal de projectar la vida cultural i els seus agents cap a un futur difícil, complex però també ple d’oportunitats. Una mirada cap al futur Per concloure, cal esperar transformacions rellevants a mig terme en les polítiques de suport públic a la cultura? Hi haurà un canvi de prioritats o fins i tot de paradigmes de política cultural? O, com en la crisi financera anterior, es prioritzarà allò més institucional o més majoritari, amb independència de la seva aportació en termes de creativitat o sinergies multiplicadores? Seria una llàstima! Caldria aprofitar aquesta crisi per replantejar-se els objectius i els indicadors d’avaluació de les polítiques públiques de cultura. Davant d’una caiguda dràstica de la demanda, que no només tardarà a recuperar-se sinó que probablement ho farà amb una estructura de la despesa cultural familiar diferent, cal plantejar-se una pregunta entrellaçada: quin tipus d’ajuda és més eficaç per assolir quins objectius específics? I això, en un context general de retrocés dels drets personals (en molts països creix la deriva autoritària i augmenta el suport popular cap a partits amb una agenda populista, contraris a les bases de la democràcia liberal) que fa que sigui encara més crucial relegitimar una acció cultural pública centrada en defensar els drets culturals.7 Si la crisi ha demostrat que les expressions culturals són vitals per acompanyar i generar sentiment comunitari en moments d’angoixa, d’introspecció i de distanciament social, potser cal reforçar aquesta visió. Professionals, amateurs i audiències han de poder compartir des de las seva experiència i sensibilitat formes d’expressió i de vivència culturals enriquidores. Això passa per repensar els paràmetres habituals d’avaluar les polítiques culturals. Potser no cal maximitzar audiències o prioritzar només l’excel·lència artística, sinó deixar que professionals compromesos amb aquesta dimensió social desenvolupin nous projectes amb el màxim d’interacció. Existeix alguna experiència incipient (com les auditories del CoNCA) però cal millorar-les i generalitzar-les, aprenent de l’experiència internacional,8 tot comptant amb un observatori cultural independent. El sector cultural ha d’abandonar la mirada endogàmica i l’actitud de greuge permanent per seure amb els responsables públics i escoltar el que la societat els demana. En resum, per construir conjuntament una política cultural menys centrada en garantir els propis interessos o somnis, i més focalitzada a emancipar el ciutadà i a apoderar el creador. PD. Agraeixo la lectura crítica d’Àngel Mestres. ________________ 1 La despesa en personal i en compres del conjunt d’administracions públiques espanyoles es va endur l’any 2017 el 66% del pressupost total, i això que moltes transferències a tercers (el 23% del total) i les inversions són a organismes autònoms de titularitat pública, amb el que es dediquen molt pocs recursos a incentivar les iniciatives del sector empresarial i de la societat civil. 2 Per exemple, els ajuts únics de 300€ per part de l’Ajuntament de Barcelona als autònoms que hagin tingut de tancar el negoci o amb una caiguda d’un 75% dels ingressos. Tenint en compte que també l’administració central i el govern català han aprovat mesures similars, però amb requisits i canals de sol·licitud diferents, l’esforç de gestió per part de les administracions i dels beneficiaris és desproporcionat en relació a les partides que si destinen. 3 https://www.ara.cat/cultura/Consell-Cultura-Barcelona-reclama-cultura-coronavirus-covid-19_0_2439956104.html 4 La indústria del llibre i de l’audiovisual són els dos únics àmbits amb importants transferències al sector privat per part de l’administració central, que compten també amb substanciosos beneficis fiscals. 5 Més enllà del que estem fent els programes universitaris en gestió cultural, han nascut propostes com https://plataformac.com/escena-pro/, www.lavanguardia.com/local/sevilla/20200427/48762315464/monkey-week-son-propone-charlas-abiertas-en-internet-para-analizar-la-situacion-del-sector-de-la-musica.html o EXIT de la Nau Ivanow, per només citar-ne algunes a Catalunya. 6 Amb exemples que engloben tots els camps culturals, des de webinars organitzats per la OCDE o altres organitzacions internacionals, a la guia traduïda per Ibermuseos sobre com gestionar museus i col·leccions de l’Australian Institute for the Conservation of Cultural Material (AICCM) i Blue Shield Australia, el document per les arts escèniques publicat per IETM, o el ben documentat informe de On the move i CircoStrada. 7 Els dos països de la UE que més han incrementat el seu pressupost cultural són Hongria i Polònia, caracteritzat per ser governats per aquest tipus de força política. 8 Per exemple, l’avaluació qualitativa engegada per l’Arts Council d’Anglaterra, malgrat la controvèrsia existent, o l’experiència francesa en biblioteques públiques.

Categories
Notícies Opinió

Agustí Fructuoso: “La cultura és com un jonc, fràgil, però resistent i difícil de tombar”

Entrevista a Agustí Fructuoso, pintor i co-fundador del projecte TPK Art i Pensament Contemporani l’any 1977. Actualment hi continua lligat com a responsable d’exposicions i intercanvis internacionals Com estàs vivint el dia a dia del confinament a nivell personal i a nivell professional?  Personalment, m’imagino que com tothom, amb ganes de veure a amics i família. M’ho estic prenent com un temps de malaltia, aquest temps en què no pots fer res del que fas diàriament però que en canvi et permet gaudir d’una curiosa llibertat en el sentit que et pots permetre perdre el temps o millor dit no tens per què tenir l’obligació d’aprofitar-ho, ja que la malaltia et justifica no fer-ho. En el meu cas em permeto dibuixar i pintar allò que si pogués anar al meu taller, no faria per un absurd sentit de responsabilitat. El dia abans del confinament em vaig  proposar que fos una pausa productiva  i malgrat que he hagut de  suspendre  tres exposicions, estic acceptablement satisfet del treball resultant. Dibuixo molt, feia molt de temps que no dibuixava tant  i la veritat és que m’ho passo molt bé encara que sempre tinguis al cap el patiment de tantes i tantes persones i la incertesa de futur que la situació actual obre . Dit això tinc ganes de poder tornar a anar a l’estudi i veure els quadres grans de dos metres per dos metres i més.  Com creus que afectarà aquesta situació al sector on desenvolupes la teva activitat professional i a la cultura en general i a les persones? Sempre es diu que tota crisi és una oportunitat i com a tal hauríem de ser capaços de treure conclusions positives per a futures actuacions, perquè les negatives ja es presenten soles. Aquesta crisi el que posa de manifest  dins del sector  cultural  és el precari en què se sustenten les seves estructures. Ningú sap com se sortirà d’aquesta crisi, però una cosa crec que és certa, sortiran pitjor aquells sectors que no siguin considerats necessaris per a la societat. Llavors la pregunta és: la cultura és vista per la societat realment com un bé necessari?, la resposta és no i una prova no són  els baixos pressupostos institucionals dedicats a la mateixa sinó la poca o cap resposta de la societat cap aquest fet.  Aquesta poca o cap implicació de la ciutadania amb la cultura – problema no aliè a responsabilitats del mateix sector cultural que caldria analitzar amb honestedat- farà que, en un futur a curt i mitjà termini, l’àmbit que quedarà més tocat serà el de la difusió perquè justament és aquest el que estableix un pont de relació entre creadors i ciutadania. En aquests moments no sols estem instal·lats en la “societat de l’espectacle“ com deia Guy Debord,  sinó que ens hem instal·lat en la “societat de l’espectador “, de manera que moltes vegades anem més als “llocs“ que a les “coses“. Aquesta passivitat influeix negativament al desenvolupament de la relació cultura-ciutadania i només es pot corregir potenciant els ensenyaments artístics en tots els seus nivells. Un missatge que animi a tothom vers la cultura, un consell, una recomanació per a aquests moments. La creació em preocupa relativament, si va seguir sent possible la poesia després d’Auschwitz, seguirà sent possible després del coronavirus. En el pitjor dels casos, potser hi haurà una tria  de projectes i desapareguin temporalment aquells més  “mastodònticament” innecessaris. Continuant en el pitjor escenari possible, la indústria cultural pot quedar més o menys “tocada”, però quan dic que la creació em preocupa relativament és perquè els creadors seguiran treballant com han fet sempre i amb les circumstàncies que calguin, de fet això ja succeeix. Em preocupa més el deteriorament que puguin patir els canals de difusió i distribució públics, privats i  “emergents“ i el que això pugui repercutir no en la creació però sí en la seva visibilitat i en la seva vessant com espai públic de reflexió i crítica. El missatge positiu és que la cultura és com un jonc, fràgil però resistent i difícil de tombar. Enumera i/o explica possibles mesures de recuperació per al sector cultural. Quan passi tot tindrem una perspectiva més clara de com ha quedat el camp de batalla, totes les baixes i totes les mutilacions. D’altra banda no serà estrany que al principi de la sortida es produeixi una gran eufòria social traduïda en una gran necessitat de sortir i assistir a tots aquells esdeveniments culturals que  han estat negats per  la pandèmia. Si es produeix això, que seria el de desitjar, també és possible que sigui un efecte passatger i que després d’un temps, la cultura torni a la fràgil situació en què es trobava abans de l’epidèmia. La meva impressió és que estem en un moment clau com també ho va ser la crisi econòmica que es va iniciar el 2007, però pitjor en el sentit que en aquella crisi hi havia l’esperança de poder canviar les relacions socials i econòmiques  i treballar per una societat més justa. Aquesta esperança s’ha anat esvaint a una gran velocitat , provocant una total desconfiança ciutadana cap a les institucions polítiques. Aquest moment és pitjor, deia, perquè aquella esperança en aquests moments no existeix  ni tan sols com a possible utopia. Dit això hauríem de ser conscients que un dels fracassos de la sortida de la crisi anterior i per a mi el gran culpable de la pèrdua de confiança, és que ens vàrem seguir comportant com si no hagués passat res, com si el problema no fos responsabilitat de tots i vàrem continuar cadascun al nostre  espai sense afrontar realment el conflicte i el conflicte no és altre que l’estructuració d’un espai de responsabilitat política  des de l’individu cap la societat i a l’inrevés.  Mentre aquesta relació no canviï i la ciutadania no entengui que el seu únic poder per incidir en les polítiques culturals, econòmiques, sanitàries, social, etc., és la seva implicació en aquestes, la sortida de la crisi serà pitjor que la del 2007. Fins ara podíem enganyar-nos i pensar que amb publicar opinions a Facebook, votar cada x temps i manifestar-nos de tant en tant, ja érem individus lliures i  influents, ara ja sabem que no és així i és aquest fet el que em porta a pensar que o som capaços d’entendre que la nostra implicació com a individus a la vida pública i que la complicitat amb els altres és necessària per poder ser partícips  en la presa de decisions o la societat com a tal serà cada vegada més fràgil, més  precària i l’individu cada vegada amb menys atributs com a ciutadà. En cultura tenim el gran avantatge que, en aquest moment, no cal inventar res per ser propositius, únicament el que cal fer per començar és posar en funcionament lleis i objectius que des de fa molts anys es van plantejant des del  sector i que encara no s’ha aconseguit quallar: llei de mecenatge, estatut de l’artista, educació artística entri a l’escola de manera real, si se’m permet la paraula “desprecarietzar” el treball cultural i per descomptat aclarir el tema de la inversió cultural de les institucions públiques: quin percentatge del pressupost públic ha de retornar a la Cultura a partir del que aquesta representa dins del PIB . Aquestes mesures i altres més sabudes per tots són les que cal posar en marxa per contribuir a un enfortiment sòlid del teixit cultural.

Categories
Manifest

Manifest a favor de la cultura

El sector cultural de Catalunya subscriu aquest manifest en què s'insta a les administracions públiques, tant catalanes com espanyoles i de la Unió Europea, a impulsar un conjunt de mesures que permetin el manteniment del teixit productiu i l’activitat dels sectors culturals per garantir la continuïtat de la feina desenvolupada per creadors, artistes i treballadors de la cultura, associacions i de tots aquells ciutadans que hi participen a través de la cultura popular i tradicional.   

Més enllà de la seva capacitat de crear impacte en el PIB i en l’ocupació, l’activitat dels sectors de la cultura és clau en la creació de competitivitat, dignitat, qualitat de vida i cohesió social a l’àmbit local, de Catalunya, d’Espanya i són, a més, un element fonamental per al rellançament del projecte europeu. Aquestes mesures han de contemplar tota la cadena de valor, que va des de la creació, la recerca, la conservació, la producció, la distribució, l'exhibició i la difusió.   

És urgent donar una resposta positiva basada en incentius i ajudes econòmiques facilitadores de l’accés cultural i el consum, que siguin verificables, clares i directes als actors dels sectors de la cultura per preservar la continuïtat de les empreses, institucions, entitats i dels seus professionals.   

Manifest   

La greu crisi sanitària a la qual estem assistint des del tancament dels espais culturals del passat 12 de març i des del decret d'Estat d'Alarma del 14 de març, ha deixat els sectors culturals en estat de xoc, paralitzats i sense cap capacitat per a generar cap mena d’ingressos o per garantir el seu funcionament bàsic. Una mesura necessària per combatre la urgència sanitària i garantir una gestió eficaç i coordinada per a lluitar contra el coronavirus ha sacsejat, com mai abans cap altra crisi, tota la cultura del país. Una cultura que des del primer moment s’ha solidaritzat amb generositat en abastir de continguts els minuts i les hores mortes de la ciutadania confinada a casa, coneixedora com és de la importància de tenir cura del cos, i també de l’ànima.   

Però ens hem descuidat de catalogar la cultura com un servei essencial. Ara des de casa, demà des dels seus espais naturals d’exhibició. I ens hem deixat pel camí, desprotegits, empreses, entitats, institucions, artistes, creadors, investigadors, gestors i treballadors, i tota la varietat de persones que vivim cada dia de la cultura considerada com un dels motors del nostre progrés social. A més, la cultura és fonamental per a la construcció de l’oferta turística, basada en molts casos en l’atractiu i l’oferta cultural, sense la qual no serà possible rellançar l’activitat turística i de serveis associats.   

Els professionals de la gestió cultural, els museus i espais de patrimoni, les arts escèniques, audiovisuals, les arts literàries, les plàstiques i les musicals, s'han vist obligats a interrompre els seus processos de creació, recerca, gestió patrimonial i desenvolupament creatiu destinats a garantir la continuïtat bàsica dels seus serveis i posar en marxa nous projectes; així com s’han quedat desertes les ciutats sense obrir sales d'exhibició cinematogràfiques, teatrals, musicals, els espais de creació, les galeries d'art, els museus i espais de presentació patrimonial, les biblioteques, arxius, llibreries, i espais públics on es desenvolupen manifestacions culturals de tota mena. L'experiència s'estén també a les empreses productores de cinema, de televisió, d'espectacles teatrals, d'editorials, de la indústria del videojoc, la producció musical, i els serveis associats al turisme, la cultura popular i la gestió del lleure.   

Avui podem certificar que el 100% del sector cultural està aturat. A la impossibilitat de generar ingressos o de continuar oferint els serveis bàsics a la ciutadania, s'uneix l'enorme dificultat per a mantenir a curt i mitjà termini les estructures productives i els serveis bàsics de funcionament que són les que creen les condicions per a l'adequat funcionament dels sectors culturals. Constatem que els artistes, creadors, gestors, conservadors i investigadors, que el conjunt de treballadors de la cultura, no només ja no disposen de les condicions per donar sortida als seus treballs sinó que, a més, una gran majoria no reben cap ingrés, o les seves organitzacions estan patint enormes dificultats de finançament que posen en risc la seva continuïtat. A la situació de dèficit en el finançament de la cultura, la manca d’una llei de patrocini, mecenatge i participació social, s’hi afegeix ara la crisi pandèmica global. Podem asseverar que els sectors culturals es troben davant del moment més difícil i decisiu de la seva història.   

El sector cultural ha estat clau per ajudar a edificar valors essencials en la societat com són el pluralisme, la convivència, la tolerància, el respecte, la llibertat d'expressió, la crítica i l'educació. Però recordem que la cultura no és una despesa: és una inversió, i que és també un sector econòmic important (3,5 % del PIB) que, a més, afecta de manera important l’enfocament d’altres sectors, com el turisme i el comerç.   

Tots aquests aspectes són els que ens impulsen a reclamar amb promptitud les següents mesures:   

Peticions   

1. La cultura és un dret recollit per la declaració Universal dels Drets Humans, i un bé de primera necessitat, i així ha de quedar establert en totes les normes del nostre país, a partir d’ara i pel futur. 

2. Això comporta que ha d’estar protegida, impulsada i promocionada, amb uns recursos suficients i adequats a aquesta importància. 

3. La cultura hauria d’integrar-se en els plans estratègics de desenvolupament territorial, social i econòmic. 

4. Calen mesures de “xoc” destinades a injectar recursos en el sector amb caràcter immediat. Més enllà de l’endeutament per sortir de la crisi caldrà actuar de manera urgent per preservar tot el teixit cultural, amb especial atenció a la preservació del joc de forces equilibrades entre el sector públic i el privat. 

5. Són imprescindibles mesures de protecció tant dels artistes, creadors, tècnics i gestors, com de les empreses, entitats i institucions culturals, font de riquesa i treball de moltes persones. 

6. Cal una coordinació estratègica que impliqui als departaments de Cultura, Salut, Educació, Empresa, Treball, Territori i Interior, en la planificació de la recuperació de l’activitat, per no estigmatitzar els espais culturals, com va succeir en l’inici d’aquesta crisi. Caldrà pactar amb el sector les condicions en les quals es planteja la tornada, així com els protocols de seguretat que generin confiança al públic. 

7. Cal una gran campanya de comunicació i màrqueting dirigida a recuperar el públic cultural sensibilitzant-lo de la necessitat de la seva complicitat per generar una viabilitat dels sectors culturals el més aviat possible. 

8. Cal començar a treballar en iniciatives legislatives que permetin disposar d’una llei de Mecenatge, Patrocini i Participació social que esdevingui un veritable estímul per la participació de les persones físiques com jurídiques en el finançament de la cultura. 

9. Cal posar-se a treballar en l’actualització del marc normatiu que afecta els sectors de la cultura, aprofitant els potencials reals de desenvolupament estratègic del model econòmic, social i territorial. 

10. Volem ser considerats tan necessaris com ho hem estat per superar aquest confinament. Ara, però, toca a les administracions posar les eines, les lleis i els recursos per ajudar al sector cultural.   

Barcelona, 20 d’abril de 2020  

Primeres 150 organitzacions signants  

AADPC Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya Acadèmia Catalana de la Música Acadèmia del Cinema Català ACCA Associació Catalana de Crítica d'Art ACET Associació Catalana d'Escoles de Teatre ACGC Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya Actua Cultura 2% ACMIPE Associació Catalana de Mags, Il·lusionistes Professionals i Empresaris ACPDC Associació de Companyies Professionals de Dansa de Catalunya Ad'EC Associació d’Escenògrafs de Catalunya ADETCA Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya Adhoc Cultura Àgora Serveis Culturals SL Agrupament d'Esbarts Dansaires AMC Associació de Museòlegs de Catalunya Amics de la UNESCO de Barcelona Amics dels Museus de Catalunya AMJM Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya  aMt Associació de Músics de Tarragona APAC Associació de Professionals de l'Audiovisual Català APECAT Associació de Productors i Editors Fonogràfics i Videogràfics Catalans APEIJ-Xarxa Gavà. Associació per a la Promoció de l'espectacle infantil i juvenil a Gavà APGCC Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya ARC Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya Arç Cooperativa Àrea, Espai de Dansa i Creació Art Barcelona - associació de galeries Associació Cultural Calaix de Sastre de Sant Feliu de Llobregat Associació Cultural El Galliner de Manresa (Toc d'Espectacles) Associació Cultural Viu el Teatre Asociación cultural espai ku Asociación Cultural Planetababel Associació Amics del Caganer Associació Casal Corpus Grup de Teatre Associació Casal Font d'en Fargues Associació Camera Musicae Associació d'Artesans d'Ofici del Poble Espanyol Associació d'Espectadors del Teatre del Mercat Vell de Ripollet Associació EL COR CANTA Associació LiceXballet Associació LIVEMEDIA Associació Musical Andreuenca Associació Mundoanimado Associació Musical Aula de So Associació Musical Windu Associació Professional de Músics de Catalunya Areavisual.cat Ateneu Barcelonès Ateneu Popular de Ponent de Lleida Ateneu Santfeliuenc Ateneu Torrellenc Barnasants Catalunya Film Festivals CCEPC Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana CECAAC, Centre Experimental de la Cinematografia i les Arts Visuals de Catalunya CECS Centre d'Estudis Comarcals del Segrià Centre Moral d'Arenys de Munt Centre Moral i Cultural del Poblenou CIATRE Associació de Companyies de Teatre Professional de Catalunya Clúster Audiovisual de Catalunya Colla jove gegantera de Santa Bàrbara CPAC Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya Col·legi de Directors de Catalunya Confederació Sardanista de Catalunya Cor de Ponent Coral Font d'en Fargues CoWorkNexus Project Daniel Berdala Art Shop Editorial Les Hores EDITORS.CAT Associació d'Editors en Llengua Catalana El Círcol de Badalona Esbart Sabadell Dansaire Escola de Ballet Eulàlia Blasi Espai SI Prize Espai Valldeburg El Àlamo creative management Ens de l'Associacionisme Cultural Català EtcA Escola de teatre i circ d'Amposta Escola municipal de dansa de Celrà FAC Federació d'Ateneus de Catalunya FAD Foment de les Arts i del Disseny Federació d'Entitats de Cultura Popular i Tradicional de Barcelona Vella i La Casa dels Entremesos FCSM Federació Catalana de Societats Musicals Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya Federació Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya Federació Pessebres Vivents de Catalunya Federació Sabadell Cultura Foment del Treball Nacional Fundació Aigües de Manresa - Junta de la Sèquia Fundació Amics del MNAC Fundació Antiga Caixa Manlleu Fundació Antigues Caixes Catalanes Fundació Arqueològica Clos Fundació Ars Fundació Bosch i Cardellach Fundació Carulla Fundació Catalunya la Pedrera Fundació Conservatori Liceu Fundación First Team Fundació Institut d'Estudis Nord Americans Fundació Interarts Fundació Kreanta Fundació La Roda Fundació Orfeó Català Palau de la Música Catalana Fundació Orfeó Lleidatà Fundació Pau Casals Fundació Taller de Músics Fundació Vila Casas Fundació Xarxa d'Espectacles infantils i juvenils de Catalunya GEMC Gremi d'Editorials de Música de Catalunya GGAC Gremi de Galeries d'Art de Catalunya Gremi de Cinemes de Catalunya Ismes Galeria d'Art La Farinera, Ateneu del Clot Llegir en Català. Associació d'Editorials Independents Lluïsos de Gràcia Lluïsos d'Horta Museu Episcopal de Vic nunArt Gràcia Pa amb Xocolata - Teatre PAC Associació Plataforma d’Arts de Carrer PAC Productors Audiovisuals de Catalunya PAF Productors Assoc. de Fonogrames PIMEC Micro, petita i mitjana empresa de Catalunya PROA Productors Audiovisuals Federats Proeval Propostes Artístiques, SL Reial Cercle Artístic de Barcelona scannerFM Seminario de Cultura Mexicana en Barcelona SWAB Barcelona Art Fair Talaeia Cultura TPK Art i Pensament Contemporani TRÀNSIT projectes TRESC - Comunitat de Cultura TTP Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics Ull de Teatre, Grup Escènic / Xarxa Ulldecona Xarxa Abrera Xarxa Capellades Xarxa Corbera de Llobregat Xarxa d'Espectacles d'Esparreguera Xarxa Igualada Xarxa Llagostera Xarxa Martorell Xarxa Sant Feliu de Llobregat Xarxa Tremp Xarxa Vilafranca del Penedès FEAGC Federación Estatal de Asociaciones de Profesionales de la Gestión Cultural