Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: Parlament de Catalunya

Categories
Opinió

Política cultural: per un debat operatiu.

Malgrat algunes declaracions retòriques, el paper de la cultura en la societat, i el de la política cultural en el marc de les polítiques públiques, continua sent molt limitat al nostre país, en molts casos gairebé marginal. I la crisi dels darrers anys, ha agreujat la situació amb la reducció del consum i del recursos públics i algunes regulacions desfavorables. Per altra banda, diversos factors han contribuït a la modificació de certes percepcions sobre el model cultural: entre d’altres, la pròpia crisi de legitimitat de la política que impacta sobre el govern de les institucions culturals; la divergència (real o aparent) del mercat (o les indústries culturals) i la creació (o les arts); la contraposició de la cultura comunitària i la cultura professional, l’abast i virtualitat del proteccionisme cultural davant una globalització cada vegada més banal, l’encaix de la diversitat en entorns altament multiculturals i, sovint, conflictius…     I la major part d’aquestes qüestions no són cap singularitat catalana o espanyola sinó que formen part de l’agenda de molts països i organitzacions internacionals. Els models de política cultural més avançats, que han estat la referència dels darrers trenta anys, evidencien les seves limitacions, el seu esgotament i un munt de dubtes. És per això que estats com Irlanda, per esmentar-ne un de dimensions i característiques similars a Catalunya, s’han plantejat, des de finals de 2015, una revisió integral de la seva política cultural apel·lant directament els experts i els artistes o, per citar un esdeveniment encara més recent, només cal veure el programa de debat de la Conferència Internacional de Recerca sobre política cultural celebrada el passat mes de juliol a Seül. En el nostre cas, cal tenir en compte que els darrers cinc anys s’han produït algunes iniciatives d’anàlisi, debat i temptativa de consens, sota el format de pla estratègic global o d’acord nacional per a la cultura, que han implicat taules de debat amb la participació de centenars de persones o la participació de la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya. En aquest context, plantejar ara mateix un debat global sobre el sector cultural català és redundant o innecessari? I, si la resposta és que, amb uns objectius acotats i precisos, val la pena abordar-ho, es planteja una altra qüestió: a qui li correspon fer-ho? La proposta de que el debat pivoti preferentment sobre els professionals de la cultura –creadors, emprenedors, investigadors i gestors- té diverses avantatges: garanteix la consideració prioritària dels problemes reals generals i sectorials, la independència d’una reflexió sense cotilles, la recerca d’opcions factibles i el compromís de la societat cultural. Cultura 2025 – el nom del document irlandès- ho expressa de forma sintètica: “aspira a proveir una base cultural sòlida i inclusiva a la societat i el reconeixement que la cultura crea valors socials tangibles, promou el benestar i suposa directament i indirecta un impacte econòmic; també assolir un increment de la participació individual i comunitària..” Esteve León, coordinador general del Fòrum Cultura 2020 impulsat pel Cercle de Cultura

Categories
Manifest

Declaració a favor de l’impost de connectivitat digital

Dies abans de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, el Cercle de Cultura va proposar als partits polítics catalans signar la Declaració Catalunya per la Cultura, un manifest on s’assenyalen les línies vermelles que cal no travessar per mantenir el pols cultural català. Aquest document va ser signat pels principals partits de l’arc parlamentari català i posa de manifest el seu compromís polític per mantenir vigent, malgrat la crisi, una política cultural activa i responsable. Un dels punts que la Declaració esmenta és la necessitat de cercar noves vies de finançament que assegurin una major complicitat entre els sectors empresarials i la creació de continguts culturals. En aquesta direcció la Conselleria de Cultura ha endegat l’estudi d’una proposta d’impost sobre la connectivitat digital que hauria de permetre la creació d’un fons essencialment adreçat a finançar la producció audiovisual catalana. L’impost de connectivitat permet donar continuïtat econòmica a la cadena de valor dels continguts digitals en la mesura que compromet les parts que operen comercialment amb aquests continguts a generar un sistema de finançament sostenible. Per això convé que aquesta proposta deixi inequívocament clar que el subjecte impositiu són les empreses de telecomunicacions i de cap manera els ciutadans a través del rebut que correspon al seu consum. La creació d’aquest fons requereix la complicitat expressa de les operadores de telecomunicacions, que són en darrera instància les principals distribuïdores de continguts digitals. També requereix la complicitat responsable dels partits polítics per tal de facilitar el consens indispensable que una mesura d’aquesta transcendència necessita per a la seva aplicació immediata. Un impost de connectivitat, que no pas un cànon a les baixades de continguts, suposa una model impositiu proper al mecenatge per a un sector determinant per al futur cultural del país i un pas definitiu per complementar el finançament de la cultura des de la nova economia que prové del negoci digital. El Cercle de Cultura valora positivament aquesta proposta i encoratja les diverses parts implicades a cercar les vies de negociació necessàries per endegar aquesta mesura a curt termini.