A finals d’aquest 2016, concretament el 8 de desembre, farà 40 anys que es va inaugurar a Barcelona el Congrés de Cultura Catalana, que ja havia estat presentat a l’abril a València, al juny a Perpinyà i a Palma de Mallorca, i al novembre a Andorra. La dimensió amplíssima del Congrés fou un fet inèdit i encara no repetit en la història dels Països Catalans. Més de 12.000 persones inscrites i 1.500 entitats implicades en un procés de debat sobre com havia de ser la societat i la cultura catalana que sortia de la llarga repressió franquista. Aquell Congrés va posar en relació el món acadèmic amb la societat civil i moltes persones que aleshores, essent molt joves, estaven totalment implicats en la recuperació de les llibertats nacionals, conscients que a la cultura catalana li calia un nou marc democràtic per tal de recuperar i de guanyar normalitat. Aquesta vocació de normalitat va ser la que va dominar en els anys vuitanta i noranta, alimentada d’una banda pel discurs pujolià amb la idea que concebre Catalunya com una mena de nació cultural; i combatuda d’altra banda pels governs del País Valencià i les Illes Balears per tal d’evitar a tota costa la possibilitat d’uns Països Catalans culturalment connectats. Fem un assaig. Imaginem que ens proposem organitzar un nou Congrés de Cultura Catalana per valorar com ha de ser la cultura catalana avui i demà. El nostre referent ja no seria la democràcia espanyola, oi? El nostre marc autonòmic se’ns quedaria ben segur petit com una cotilla que ens havien posat quan encara havíem de fer la creixença. Cal suposar que si ens proposéssim realitzar una revisió de quins són els valors actuals de la cultura catalana ens caldria comparar-nos amb altres cultures del món, i no pas, com es fa sovint, amb la cultura espanyola o francesa (tot i que en alguns aspectes la cultura catalana no en queda pas malparada). Aquest exercici, però, seria impossible (o quedaria massa esbiaixat) sense el mateix marc geogràfic que ja va tenir el Congrés de Cultura Catalana. La cultura catalana no es pot entendre sense els Països Catalans. Ni la música, ni la literatura, ni el teatre, ni el cinema en català poden entendre’s només en el marc del Principat de Catalunya. Els anys 1976 i 1977 l’activitat arreu d’aquest territori va ser frenètica. Es van fer 17.000 viatges de punta a punta dels Països Catalans, en una acció inèdita que només comptava amb el suport de la societat civil i els ajuntaments. El Congrés va marcar les línies del que calia fer per recuperar la normalitat de la llengua i de la cultura. Amb el Congrés es van crear els Consells Populars de Cultura, es va demanar que el català fos llengua oficial arreu i va ser un dels factors clau de recuperació de la consciència nacional arreu. Aleshores, no hi havia, a la societat catalana, una idea clara de les opcions que tenia el català d’esdevenir una llengua per a tots els usos. El Congrés va fer possible concebre el català com una llengua normalitzada, tant a Catalunya com al País Valencià. L’operació política de la transició va impedir que aquesta unitat en relació a la llengua i la cultura tingués continuïtat, relegant-la als àmbits de resistència, totalment deslegitimats durant els primers anys del nou sistema autonòmic, amb conseqüències totalment regressives al País Valencià, les Illes Balears, la Franja de Ponent. Aquell sistema és posat avui en entredit. La societat catalana ha pres consciència, a tots els Països Catalans, que el vestit s’ha fet petit, com dèiem. Ara només cal que es prengui consciència de la necessitat de sumar tota la cultura catalana, tota la que es fa de Salses a Guardamar, per tal de desplegar-ne tota la seva potència. Des d’aquí cap al món, sense fronteres ni barreres administratives. Dra. Marta Rovira, presidenta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.
