Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: Nicolás Barbieri

Categories
Opinió

Diversitat, necessitats i desigualtats en la participació cultural a Barcelona

Nicolàs Barbieri ens ofereix una síntesi dels principals resultats de l’Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona. Un estudi que entèn “pot ser rellevant per als diferents agents de la ciutat, així com per a la presa de decisions públiques”. He tingut l’oportunitat de formar part de l’equip que ha impulsat la primera Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona, conjuntament amb Montse Tort i Assumpta Manils de l’Observatori de dades culturals (ICUB). Ha estat un gran repte, perquè hem volgut desenvolupar un enquesta alhora rigorosa i innovadora, que vagi més enllà del consum cultural i que incorpori les diferents dimensions de la participació cultural, així com les necessitats i valoracions de la ciutadania. Trobareu l’informe sencer aquí, però destaco a continuació alguns dels resultats principals: -La participació cultural a la ciutat és extensa i diversa, i no es limita a les activitats promogudes per les institucions i organitzacions culturals, sinó que es desenvolupa també a través d’altres activitats no sempre reconegudes com a culturals. -La participació cultural està condicionada per desigualtats, i no només diferències. El teu codi postal, el teu entorn familiar, el teu nivell d’estudis, el teu origen, el teu gènere o la teva edat són importants per entendre les desigualtats en el dret a participar en la vida cultural de la ciutat. -Les necessitats culturals són transversals al conjunt de la ciutadania. Tant les persones que realitzen activitats de forma sovint, com les que no ho fan, voldrien dedicar-hi (més) temps. Però… -Existeixen importants desigualtats en les necessitats culturals. Si parlem del que s’anomena activitats de cultura legitimada (promoguda per institucions i organitzacions amb més poder prescriptiu), les persones que tenen menys oportunitats, tenen també més necessitats o voluntat de participar-hi. Aquí també el teu barri i el teu entorn familiar expliquen les desigualtats. També cal dir que les dones manifesten més necessitat i voluntat que els homes de participar en aquestes activitats. -El dret a l’educació en les expressions artístiques està condicionat per importants desigualtats. Entre altres factors, viure en un barri de renda mitjana o alta implica tenir més oportunitats per a la formació artística i cultural. -L’enquesta pregunta també per la valoració de les expressions culturals en la vida de les persones i la ciutat. En aquest cas, a diferència de la participació i les necessitats, no es perceben desigualtats significatives. Les persones, independentment de la seva situació, atorguen molta importància i diferents valors a les arts i la cultura. També és equitativa l’alta importància que la població atorga als ensenyaments artístics que es desenvolupen en els centres educatius. -Finalment, un altre aspecte innovador de l’enquesta és la incorporació del concepte d’actiu cultural, espais de referència per a la participació cultural a la ciutat. Una gran part de la població valora com a actius culturals els espais no sempre reconeguts com a tals. Mentre que els equipaments de proximitat, com biblioteques i centres cívics, destaquen pel seu valor públic. Entenem que el coneixement generat pot ser rellevant per als diferents agents de la ciutat, així com per a la presa de decisions públiques. Trobareu molta més informació i dades en el document que explica el procés d’elaboració de l’enquesta i l’anàlisi dels resultats. (article publicat originàriament a https://ubicarse.net/2020/02/14/diversitat-necessitats-i-desigualtats-en-la-participacio-cultural-a-barcelona/)  

Categories
Opinió

Cap a les polítiques culturals del bé comú?

Nicolás Barbieri, professor de la UAB i investigador a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques, analitza les polítiques culturals de diversos governs municipals  de l’Estat espanyol(Barcelona, Saragossa, Madrid, La Corunya i Santiago de Compostel·la principalment ) que comparteixen la denominació “d’ajuntaments del canvi”, aportant un seguit de reflexions sobre dues relacions clau: entre allò que és de titularitat pública i allò que forma part del bé comú, i entre la mateixa cultura i la política a l’article ““Políticas culturales en los ayuntamientos del cambio. ¿Hacia unas políticas públicas de lo común”. A l’hora de presentar l’estat de la qüestió, Barbieri afirma que “a l’agenda de les polítiques culturals, l’equitat continua sense ocupar un lloc central”, és a dir tot allò que afecta “l’accés, la participació, la creació o la producció cultural”.  En aquest sentit, qüestiona l’escassa vinculació “entre les polítiques culturals de intervenció territorial (és a dir sobre les mateixes ciutats i els seus barris) i les polítiques educatives”, i conclou que “en termes generals, les polítiques culturals no ocupen un lloc central a les estratègies de transformació urbana i econòmica del nou municipalisme”. L’investigador convida a pensar la cultura com a part dels béns comuns de la ciutadania i no només de la part dels recursos, sinó també de “les maneres col·lectives de gestionar-los”. En aquest sentit, diferencia la gestió pública – de l’administració municipal- de la gestió comunitària, per afirmar que aquesta no s’ha pas generalitzat als equipaments culturals en aquestes ciutats; sinó que hi ha hagut només “projectes puntuals”. Pel que fa als actors públics i privats que han de participar en la definició d’aquestes polítiques, Nicolás Barbieri analitza alguns exemples on s’ha incorporat la ciutadania interessada al costat dels agents professionals del sector. Així mateix, apunta la importància de les mateixes estructures internes de les institucions que intervenen en les polítiques culturals com a factors de resistència al canvi o com a facilitadors d’aquest segons com hi intervinguin. Davant d’això, el professor Barbieri apunta que aquests governs locals han intentat qüestionar algunes idees fins ara molt establertes: l’assimilació entre problemes sectorials dels professionals i els problemes culturals públics; el vincle entre polítiques culturals i polítiques de competitivitat urbanística, o la mateixa visió restringida de l’accés a la cultura. A tall de conclusions, Barbieri apunta a la necessitat de treballar la “hibridació” entre allò que el sector públic de la cultura i allò que és comú, on intervé o pot intervenir directament el conjunt de la ciutadania.  Una altra conclusió és la de la necessitat que “reconèixer la centralitat de la política per a les polítiques culturals implica el posar al centre de l’agenda (del govern local) valors com l’equitat o la justícia social”. Com a tercera qüestió, molt vinculada a aquesta, assenyala que l’objectiu és el de desenvolupar polítiques públiques que concebin la cultura com a part del bé comú”, cosa que implicaria fer efectiu el dret de les comunitats a accedir a la gestió dels recursos implicats i a les mateixes normes que els regulen; cosa que afectaria àmbits clau com les polítiques educatives o la mateixa economia de la cultura. Finalment, Nicolás Barbieri fa una crida a la necessitat d’avaluar de forma rigorosa “el valor públic dels programes i accions desplegades” pels ajuntaments, que contribueixi a l’acció de la política cultural del món local. Podeu llegir el text íntegre del seu article “Políticas culturales en los ayuntamientos del cambio. ¿Hacia unas políticas públicas de lo común”, publicat a la revista Periférica, des d’aquest enllaç: revistas.uca.es/index.php/periferica/article/download/4199/3873