Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: Música

Categories
Opinió

Objectius de l’ICEC: impuls, capacitació i públic

Em demana des del Cercle de Cultura si com a nou director de l’ICEC podria escriure per al seu blog i jo, envalentonat, responc que sí. Però sobre què he d’escriure, em pregunto, si fa ben poc que sóc al capdavant? I amb ritme de 7 reunions per dia, per començar a comprendre el funcionament d’aquesta màquina, miro de buscar forats per escriure’l.  D’entrada, constato allò que des del sector privat sempre he sentit respecte de l’ICEC: Som una institució àgil en el seu funcionament, propera en la relació amb les empreses culturals, i resolutiva amb els entrebancs que sorgeixen en la relació entre empreses i administració i amb els assumptes que sorgeixen amb d’altres administracions.  Sense anar més lluny, el 2018 ha estat un any de necessària “creativitat” alhora de mantenir els pilars fonamentals sobre els que treballa l’ICEC, per la suspensió definitiva de la famosa “taxa” a les operadores d’internet que ens deixava, de sobte, sense els ja famosos 16 M€. Assumit això, i a l’espera de tenir un pressupost aprovat que restitueixi la capacitat de maniobra, ja treballem en el curt i mitjà termini amb algunes idees: 1.- Impuls. Aquesta paraula que adoptarem com a full de ruta. És aquest el nostre paper. Impulsar projectes que fan de la cultura la seva raó de ser. Projectes que aspiren a créixer (o seguir creixent) i que, per fer-ho, necessiten de suports com el nostre. Volem empreses i entitats culturals fortes. 2.- Capacitació. Aquest impuls que he esmentat, no pot venir només per la banda financera. Ja fa anys que el Servei de Desenvolupament Empresarial, SDE, fa divulgació i formació per ajudar a millorar el funcionament de les empreses. El 2019 ja té un calendari d’accions encaminades a aquesta escomesa. I com fan les empreses, mirarem de ser encara més eficients en la tria dels continguts, per tal que s’adaptin més a les necessitats d’aquelles organitzacions que hi participin 3.- Públic. Tots els esforços són en va, si no aconseguim que més persones accedeixin a l’activitat cultural que es fa al país. En aquest sentit, treballarem per ajudar totes aquelles iniciatives dels diversos agents culturals, que permetin activar, fidelitzar i ampliar el públic cultural. Hi ha molts projectes en aquest país que poden contribuir-hi. Tot plegat ho farem conviure amb la posada en marxa del pla integral del teatre, la represa del pla integral de la música, el pla de lectura, entre d’altres iniciatives. I també el reforç d’un sector audiovisual que reclama més cinema català a les pantalles i a les cases. D’unes llars que reclamen nous formats i nous llenguatges als quals hem d’atendre si no volem perdre allò que sovint ens han atribuït com a país: l’impuls. Per parlar de tot plegat som aquí sempre que calgui, amb ganes d’escoltar tot allò que serveixi per sumar.  Miquel Curanta Director de l’ICEC  

Categories
Opinió

Cultura popular

Xavier Marcé, en un article publicat a recentment, defensa la cultura popular, tant com espai de creació, com a motor de les indústries creatives i com a productes culturals que esdevenen propietat pública, “la qual cosa ens apropa a un dels mites més perseguits de la cultura: com fer-la esdevenir propietat de tothom”. En aquest sentit, afegeix que “la cultura popular és el vagó de cua de la cultura, un immens purgatori on l’art roman llargs períodes a l’espera que un acadèmic, un crític, o qualsevol analista de prestigi aconsegueixi desembullar les claus del misteri i establir un consens sòlid que decanti cada peça cap al cel o l’infern; o quedi al purgatori indefinidament que en última instància és una manera bonica de romandre en la història sense judicis de valor afegits.” Marcé afirma que “cal reivindicar la cultura popular perquè funciona sola i generalment és sostenible, bé sigui perquè sorgeix d’expressions ancestrals i es transforma en matèria de consum massiu, bé sigui perquè aconsegueix consensos repetits d’audiència i consolida en la memòria col·lectiva.” L’article finalitza amb a reflexió que “mirar la cultura popular de reüll és un greu error de percepció. Com substrat cultural permet que alguns artistes la sublimen i creuen autèntiques obres singulars i permet al seu torn que multituds senceres s’interessin per la cultura i tot sense saber-ho, el que fet i fet és una digna manera d’ocupar el temps.” Podeu llegir l’article íntegre des d’aquest enllaç: https://ideas.economiadigital.es/analisis-politico-y-social/xavier-marce-cultura-popular_536390_102.html

Categories
Notícies

1.000 espirals sonores i universals

“D’ONES: (R)evolució de les dones en la música”,  protagonitzada per 1.000 artistes femenines dels Països Catalans al llarg del darrer segle a través de composicions, cançons i videoclips, és una gran exposició comissariada pel grup Enderrock, que es pot visitar al Palau Robert fins l’abril de l’any vinent. La directora de redacció de la revista capçalera del grup editorial, Helena Morén Alegret reflexiona -al text que podreu llegir tot seguit i que publiquem en exclusiva- sobre la importància de donar visibilitat a la creació i interpretació musical femenina i normalitzi el (re)coneixement del seu paper cabdal en la nostra cultura. En un futur més o menys proper transcendirem la distinció femení-masculí, però el fet és que fins fa ben poc (i encara avui a molts llocs) era una opinió estesa que les dones que exercien l’ofici d’artista ho feien com un passatemps fins casar-se o que les seves limitades dots només els permetien reproduir les obres dels genis masculins o fins i tot que només les que eren filles o germanes seves tenien garantida certa projecció (i en el millor dels casos). Per a la societat elles no podien crear res de nou que no fos el que podia néixer dels seus ventres; però lluny de situar la gestació musical en un tret natural, l’exposició D’ONES a través de mil veus femenines vol transmetre aquell fil del saber que s’ha perdut massa en el pou de la història. Perquè no és fins que apareixen estudis de gènere que comencen a deixar emprempta (tot just als anys noranta del segle XX) i se sap recuperar i fer-les emergir en nacions que es construeixen sobre valors democràtics. Les dones sovint han passat a la història com a éssers anònims. D’ONES és un exercici de visibilitat i audició d’algunes de la veus que tantes vegades han estat minimitzades i que avui, si no s’hagués posat el focus, resultarien inaudibles en la selva sonora global. D’ONES aposta doncs per una nova cultura que normalitzi la inclusió de veus femenines al seu corpus i cannon musicals. I el recorregut proposat reprodueix molts viatges interiors (a les ments o les cases), per tradició oral o mecanitzada, perquè vibrin i ressonin als visitants. Un esperit femení que fa vessar la música de D’ONES d’un segle, distribuïdes en gèneres musicals: Cançons de bressol i infantils, Folkloristes i tradició oral, Clàssica i òpera, Músiques d’arrel popular, Poesia musicada, Cançó d’autora, Jazz i blues, Rock’n’punk, Pop i Músiques urbanes. Totes hi ressonen al cartell de l’exposició a través d’un símbol tan ancestral com l’espiral que vol simbolitzar l’acte de creació. Una revolució quantitativa de veus, aquest miler, que es llegeix i desenvolupa de manera evolutiva; com els colors donen forma i fan visibles contexts no visibles, així els diferents gèneres musicals presents al Palau Robert de Barcelona fan emergir les diverses veus de les dones de l’últim segle. Aquí les ones sonores de les dones es fan escoltar i generen imatges per a tots els gustos: els coixins en el bressol, les partitures del Cançoner Popular de Catalunya, la sala color bordeus amb objectes icònics de la clàssica (de l’original de l’òpera Schiava i Regina  de Lluïsa Casagemas a un dels grammy d’Alicia de Larrocha), el terrat que respira les músiques populars que s’escoltaven pels celoberts de les cases, l’habitació de la creació de la veu pròpia i la poesia, el despertar feminista de l’emblemàtic vinil Dones, flors i violes (1980) per a una nova cançó d’autora, el club de jazz que ve del blues i se’n va al soul, l’escenari del rock que esclata al punk, la discoteca i els videoclips del pop que són espectacle, l’asfalt i les noves tecnologies de les músiques urbanes que dibuixen noves tendències. D’ONES va més enllà de l’omnipresent pla físic del cos de dona i el visitant es pot endinsar per elevar-se en el seu pla mental musical, que ja no és un vedat només dels homes. A D’ONES la realitat esdevé lliure d’obstacles i de prejudicis i es pot obtenir la visió elevada que mereix tothom, amb la paritat com a fita. L’exposició vol restituir la veu silenciada o no prou estesa d’aquelles dones que han tingut, tenen i tindran un paper en la transformació de la música als Països Catalans, alhora que prescriu l’evolució de sonoritats predominants d’una manera experiencial. Tot per un reconeixement sobretot a les dones que han liderat projectes i formacions en els últims cent anys, i les que han obert escletxes i camins. El solc que resta dibuixat va de la folklorista Palmira Jaquetti a la cantant Dàmaris Gelabert. De la veu de Miquela Lladó a la de Maria Arnal, o de Maria del Mar Bonet a Bikimel, passant per Meritxell Gené o Sílvia Pérez Cruz. També col·lectius han tingut un bon bullidor de propostes, no només les més conegudes cinc jutgesses dels Setze Jutges, també les glosaires de Cor de Carxofa o la colla de veus i instrumentistes sorgides de la Sant Andreu Jazz Band. Noms traduïts en 1000 cançons que remouen consciències quan es tracta de Nova Cançó i moviment feminista, com les pioneres Guillermina Motta o Marina Rossell, però també dones que tracen una trajectòria de tota una vida com Núria Feliu (intèrpret) o Anna Bofill (compositora i arquitecta). Dones empoderades com Marinah (Ojos de Brujo) o Amparo Sánchez (Amparanoia) obren pas a les veus més joves d’Ivette Nadal, Núria Graham, Andrea Motis, Judit Neddermann, Joana Serrat o Bad Gyal. La música és el llenguatge universal per excel·lència, D’ONES desitja que elles acabin sent-ho també: universals.

Categories
Opinió

On són les dones als festivals?

El director editorial del grup de revistes musicals Enderrock, Lluís Gendrau, ha publicat un article a Nació Digital on analitza la presència de dones als festivals de música en viu al nostre país, que qualifica de “discriminatòria”. Com a conclusió, reclama que els mitjans de comunicació, les institucions i el mateix públic dels concerts pressionin més perquè la cultura “sigui igualment justa i paritària”. A l’article, Gendrau situa el sector dels festivals de música en viu en un moment molt positiu: “la recuperació del consum i l’oferta creixent ha fet que arreu del país s’organitzin al llarg de l’any prop de mig miler de festivals”, que es concentren a l’estiu, i que sumen un total de 1,6% de persones com a públic. Però que malgrat que més de la meitat de les persones assistents siguin dones, el percentatge dalt dels escenaris és un de molt diferent, situant.se com “una preocupació sectorial” que ho és també “a nivell mundial”. Concretament, segons les dades que properament es faran públiques dins de la nova edició de l’Anuari de la Música, la presència de dones “assoleix tan sols el 21%” de mitjana als festivals. Un baix percentatge, que el periodista explica en part com “fruit de subcultures alternatives dominades pels homes”, i per l’escassetat de dones dins els col·lectius de creadors musicals, productors i enginyers musicals. Aquesta problemàtica situació te, segons Lluís Gendrau un paral·lelisme amb el que passava fa anys amb la molt baixa presència de músics catalans i en català als festivals. Una presència que ha arribat actualment al 38% i 25%, respectivament, gràcies a “la intervenció de l’administració quan ha marcat els requisits necessaris si es volen rebre ajuts públics”. En aquest sentit, l’editor del Grup Enderrock considera necessari que “els mitjans de comunicació, les institucions i el mateix públic han de pressionar més que mai perquè la cultura sigui igualment justa i paritària”. Podeu llegir l’article sencer des d’aquest enllaç: http://www.naciodigital.cat/opinio/15732/son/dones/festivals

Categories
Notícies

Joves i participació cultural: l’impacte de la crisi i el factor educatiu

El CoNCA i la Direcció General de Joventut van organitzar aquest mes de novembre la jornada “Repensar la cultura. Com afavorir la participació cultural de les persones joves”, en el que es va presentar l’informe “La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015” elaborat pels sociòlegs Antonio Ariño i Ramon Llopis, realitzat a partir de les enquestes sobre consums i participació cultural elaborades per diversos organismes i departaments de la Generalitat durant aquesta quinze anys. Evolució de les pràctiques culturals dels joves Per al catedràtic de sociologia de la Universitat de València, Antonio Ariño, “les TICO (concepte que suma a les TIC l’àmbit dels nous processos d’organització social) i la crisi econòmica han impactat de forma directa en el consum cultural de les persones joves”, afegint que aquestes TICO han canviat els nostres hàbits quotidians i que el paper d’internet ha esdevingut fonamental com a eina per accedir a continguts de tipus gratuït. Un accés que es pot produir en qualsevol moment i lloc gràcies al fet que el 92% dels individus joves utilitzen el telèfon mòbil (dades 2015) que ha permès incrementar molt el temps dedicat a la navegació digital. Aquesta immersió en una societat digital fa que la televisió, l’ordinador i els telèfons mòbils siguin les tres pantalles que concentren actualment la majoria d’usos i pràctiques culturals dels joves. Anant amb més detall, les pràctiques més esteses són escoltar música, mirar la televisió, utilitzar internet i anar al cinema, seguides de la lectura de llibres, escoltar ràdio i la lectura de diaris. Per darrera se situen les visites a les biblioteques, l’assistència a concerts i la lectura de revistes, a les que seguirien la visita a museus i monuments, l’assistència al teatre i a les galeries d’art. Tancaria la llista l’assistència a espectacles de dansa i circ. A l’inici del període estudiat hi ha una tendència positiva cap a la penetració creixent de la participació cultural que es veu interrompuda per l’impacte de la crisi, que també es constata amb les dades de recerca d’ofertes o la renúncia a anar a espectacles si no s’aconsegueixen aquests avantatges; tot i que les persones joves més afectades són les famílies monoparentals i les parelles amb fills petits pel que fa a la reducció de la despesa cultural. L’estudi considera revelador de l’impacte de la crisi el desplaçament dels motius pels quals no es realitzen determinades pràctiques o no es fan amb més freqüència, assenyalant que “mentre que el 2006 el percentatge més elevat entre la població jove es registra en la manca d’interès, seguida de la manca de temps, en els darrers anys el pes es desplaça clarament cap al preu i cada vegada té més rellevància el consum gratuït de música, pel·lícules, llibres, etc. a internet”. Per exemple, comparant les dades del 2006 amb les del 2014, el factor preu ha passat de determinar l’absència de participació pel que fa als concerts del 11,4% al 49%; en el cas del cinema, del 15,5% al 59,8%; en el del teatre, del 10,9% al 60,2%; i pel que fa als museus, ha passat d’un molt escàs 2,2% al 44,7%. Consum i participació cultural: el factor educatiu L’estudi inclou com a modalitats de participació aquelles que no són presencials, en tant que inclou el consum de continguts audiovisuals. Amb aquesta incorporació, els autors apunten que les activitats que més es realitzen pertanyen a l’univers audiovisual/digital, i en destaquen tres: l’omnipresència de la música en moltes activitats quotidianes; l’addicció creixent a les sèries de ficció, que té a més un component grupal en tant que es comenten amb els companys de classe, treball o oci; i la comunicació instantània, gràcies a uns telèfons intel·ligents que han esdevingut imprescindibles per al protagonisme de les xarxes socials; no només per a la comunicació i la relació entre els joves, sinó també per a la mateixa organització de la seva vida quotidiana. Per a Ariño i Llopis, el capital educatiu té cada vegada una força més gran com a factor que explica les fractures socials i la mateixa exclusió cultural. En aquest sentit, consideren que qualsevol política cultural que no atengui aquests fenòmens de desigualtat produirà resultats no volguts com el d’acumular recursos culturals en les persones que ja tenen la facilitat d’accés per mitjans propis, “ja que sense el capital cultural necessari adquirit mitjançant l’educació i la socialització, determinats col·lectius de joves no poden apropiar-se de la significació de la cultura que es troba a la seva disposició”. En aquest sentit, el capital educatiu es relaciona de manera directa amb la importància que es concedeix a la cultura; i es constata que hi ha un conjunt d’interessos que estan directament correlacionats amb el nivell educatiu, com seria l’interès per la cultura lletrada i clàssica; lectura de llibres, visita a exposicions i monuments, la música clàssica, l’òpera i el teatre especialment. Per altra banda, l’estudi apunta al fet que hi ha una realitat cultural no analitza per les enquestes que dóna sentit i identitat a les persones que viuen en la perifèria de l’exclusió cultural. En aquest sentit, els autors aposten per un canvi democratitzador de la cultura que reconegui aquestes pràctiques creatives que no s’adiuen al cànon habitual. Com crear nous públics En l’acte de presentació de l’estudi, Antonio Ariño va subratllar la idea que “la cultura ha de ser un acte de plaer per a la persona que hi participa, i per això la clau per aconseguir nous públics és crear les condicions socials per generar interès per la cultura i que sigui una praxis que generi plaer. Aquesta és la gran regla. Les sèries, la música, les sortides, les pel·lícules… han de ser entretingudes i relaxants, crear passió”. L’estudi trenca alguns tòpics com que els joves s’allunyen de les formes tradicionals de la cultura clàssica i lletrada, “ja que no hi ha incompatibilitat entre aquestes pràctiques i les digitals, sinó una reorganització de les pràctiques culturals clàssiques en el nou paradigma comunicatiu que és digital”. Com ja s’ha destacat anteriorment, Ariño i Llopis consideren inexcusable reconèixer que la via principals per crear nous públics demana incorporar les competències necessàries en el sistema escolar. La política cultural principal és una política educativa molt jove”. Així, “les persones que neixen en llars i famílies excloses econòmicament i socialment sovint no disposen dels mitjans per adquirir les competències que produeixen sentit en l’esfera cultural ni dels béns culturals, i només un sistema escolar atent a aquestes necessitats pot mitigar aquestes mancances”.

Categories
Notícies

L’impacte dels festivals de música electrònica

El format de festival de música electrònica a l’aire lliure que ofereixen Barcelona (Sónar), Fraga (Monegros Desert Festival), Benicàssim (Festival Internacional de Benicàssim), València amb el Volumens o l’Observatori, juntament amb la tradició d’Evissa en sessions de ball i locals situen la costa mediterrània en una posició avantatjada en aquest tipus d’oci a Europa. La importància artística i d’impacte econòmic d’aquests festivals és evident. Segons un estudi encarregat pel festival Sónar i presentat a principi de juny de 2016, més del 50% dels seus assistents destaquen la importància de la creativitat de Barcelona per sobre del clima, la platja, la gastronomia o les botigues. Al web de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i empresa podreu llegir el text íntegre d’aquest article. Per complementar aquest informe, recomanem recuperar el que vàrem publicar fa uns mesos en aquest portal, sobre els beneficis que obtenen les ciutats que aposten per la indústria musical.  

Categories
Notícies

Entrevista a Josep M. Prat: “la música hauria de ser molt més present als plans pedagògics”

On el trobem?    A les oficines de GrupCamera a l’Avinguda Diagonal de Barcelona, on hi tenen seu dues de les nostres empreses: Ibercamera i AgenciaCamera. Exerceixo la funció de president executiu del GrupCamera. Quin ha estat el seu darrer èxit? Possiblement haurem de mencionar l’apoteosi que ha suposat la reposició de la nostra producció Carmina Burana de la Fura dels Baus al Teatre Tívoli de Barcelona. Quin projecte ha hagut d’abandonar darrerament? Nosaltres no abandonem ni ajornem projectes. Tenim per costum, quan els acceptem, tirar-los endavant fins al final. Què li demanaria al Cercle de Cultura? El Cercle de Cultura està complint una funció que era molt necessària. A partir d’ara potser m’agradaria que s’obrís més a la societat i a totes les persones que necessiten de l’art i la cultura per viure. Què és per a vostè la Cultura? La cultura és el que queda després de l’art. Ibercamera suma ja 32 temporades de programació de música clàssica. Fa uns anys va afirmar que abans del seu naixement, Barcelona era un desert musical. On érem llavors? De veritat vaig dir aquesta bajanada? Espero que no, però tot és possible… En qualsevol cas, Barcelona ha tingut una riquíssima tradició filharmònica d’origen i caràcter privat. Dos dels nostres grans temples musicals, com són el Palau de la Música i el Liceu, van néixer de la iniciativa privada. El que va passar fa 32 anys és que una iniciativa extraordinària com va ser l’entitat Promusica s’esgotava, i nosaltres vam prendre el relleu amb el suport i l’empenta de l’alcalde Maragall. I on som a inicis del 2016? La gran incorporació ha estat la construcció de L’Auditori com a seu de l’Orquestra de Barcelona i com la sala amb l’excel·lent acústica necessària per a la interpretació del gran repertori simfònic. Hi ha hagut un gran creixement de l’oferta d’origen públic i públic concertat i un creixement global molt important d’espectadors. El fet que sigui una iniciativa privada, demostra la seva sostenibilitat econòmica, fet ja prou positiu; però pel que fa a la programació que s’ofereix cada any ¿això li dóna més llibertat decisòria alhora d’arriscar amb noves ofertes, o tot el contrari? Nosaltres ens movem per principis molt establerts i molt senzills: busquem sempre els intèrprets, orquestres i solistes més adequats per obtenir l’excel·lència en el repertori i les obres programades, i per tant assolir que cada concert sigui una veritable experiència artística. Procurem establir relacions de llarga durada i confiança amb les orquestres i directors per tenir la màxima llibertat a l’hora d’escollir els programes. La creació d’un cicle específic de concerts a Girona des del 2003 indica una història d’èxit. Perquè Girona? Seria possible una programació similar en altres capitals catalanes? Girona té un Auditori que és un magnífic equipament amb una boníssima acústica. Des de la seva inauguració l’Ajuntament i l’Auditori ens van venir a buscar per crear continguts amb forma de coproducció. Al cap de 9 anys l’èxit ha estat extraordinari i ens sentim molt orgullosos d’haver contribuït a la consolidació d’una tradició musical a la ciutat de Girona. El que hem fet a Girona seria replicable a qualsevol ciutat de Catalunya que tingui un bon auditori, i un ajuntament amb ganes de fer créixer l’afició a la música. Segons les enquestes culturals, la música clàssica se situa en les activitats culturals més reconegudes, però l’assistència a concerts és de les menys practicades pels joves. Què cal fer per atraure’ls? Aquesta és la gran pregunta i una de les nostres grans prioritats. Es poden fer moltes coses i es fan. Nosaltres de fet tenim diferents programes d’abonament jove i d’accessibilitat dels joves als concerts. Però de totes maneres el problema essencial està en la part educativa. La música hauria de ser molt més present en els plans pedagògics. La música és un llenguatge abstracte i universal que uneix els pobles. La música és present arreu del nostre entorn personal i col•lectiu. Una altra cosa és la presència de la música clàssica. Es fa prou a l’escola per educar-ne i promoure-la? Què caldria fer per ajudar a crear nous consumidors culturals, com per exemple pel que fa l’audiovisual fa França amb els programes del cinema a l’escola? La música és molt present en la nostra vida, a vegades massa per les noves formes conegudes com a música d’ambient. Estem plens de música sense pràcticament adonar-nos-en però aquesta, per ser compresa i gaudida, ha de ser escoltada en un acte conscient. Aprendre a escoltar la música és l’únic camí per estimar-la i comprendre-la. Qualsevol acció, programa o mecanisme que vagi en aquesta direcció ajudarà que la música sigui més divulgada.

Categories
Notícies

Entrevista a Lluís Cabrera: “Sense dissidència no hi ha cultura”

Lluís Cabrera, President del Taller de Músics i de l’associació Altres Andalusos: “sense dissidència no hi ha cultura” On et trobem?     Viatjant al metro observant la gent o mirant com juguen a petanca. També buscant el silenci en llocs especials com a la Monumental ara que no hi ha toros o a una església quan no hi fan missa. Ah, i al Taller de Músics. Quin ha estat el teu darrer èxit? Entendre que disposar del teu temps sense obligacions és el que més ens apropa a la llibertat. I fracàs? A títol personal, que no sé mai estar callat. Com a sector, el fracàs de la gent de la música és no sortir del curt-terminisme i del “que hay de lo mío”. Què no sap la gent de tu? Que al poble, de petit, em deien “torero”. La meva mare va aprendre confecció per correu i comprava retalls de tela. Ens feia vestits sofisticats que al poble no entenien per l’època i la família pobra d’on veníem.   Què li demanaries al Cercle de Cultura? Que mani qui mani faci sempre oposició. Sense dissidència no hi ha cultura, només submissió. Què és per a tu la cultura? Té tantes definicions com persones. És tot allò que ens han llegat els avantpassats. El que segur no és la cultura és egoisme. Entenc la cultura des de la fraternitat. Avui tot està a expenses del mercat, tots hem de vendre alguna cosa. Et consideres un llibertari. Has estat a la lluita veïnal, antifranquista… també independentista… Tinc l’honor d’haver estat expulsat d’un grup clandestí perquè no entenia el “centralisme democràtic”. Les ordres venien de dalt, era un ascensor que mai no pujava. Avui, per quines llibertats lluites? (riu) Tinc una intuïció, espero equivocar-me. Crec que alguns persegueixen la independència per homogeneïtzar Catalunya. Això em porta a participar del moviment des de la dissidència. Els que fan el relat polític no s’adonen del perill de l’autarquia cultural. Un país on sempre et pregunten on has nascut és esquizofrènic. La independència és un fet polític de llibertat i dignitat, no cal justificar-se amb arguments historicistes o identitaris que topen amb la meitat de la població. Súmate és ser submís i adoptar l’intent d’homogeneïtzació d’una part de l’independentisme. La teva relació amb la música va començar als 70 amb la Penya flamenca Enrique Morente. Com hi vas anar a parar? Al meu poble havia escoltat fandangos (que és d’on neixen els palos lliures del flamenc). Arribo a Verdum i escoltava fandangos a bars on només hi havia homes i es passava el barret. Als 16 anys (1970) vaig apuntar-me al centre social de Roquetes (que duia un capellà que ho va deixar per casar-se amb la secretària i el va substituir el pare Manel) i vaig proposar crear una penya flamenca. Li vam dir Enrique Morente perquè ens vam emocionar amb el seu disc dedicat a Miguel Hernández. Com va néixer el projecte Taller de Músics? Entre la penya Enrique Morente i el Taller, vaig ajudar a crear l’Ateneu Nou Barris. Vam enderrocar una fàbrica – una planta asfàltica – per reivindicar la cultura i ecologia als barris. El setembre de 1979 vam fundar el Taller amb Fernando Hernández, un erudit i amant del jazz, amb qui fins llavors portàvem una distribuïdora de llibres llibertaris – Epicuro – al Raval. Américo Bellotto, un primera trompeta de la big band danesa que va arribar a Barcelona per amor ens va animar a crear una escola de música. Vam insonoritzar les 3 petites aules amb caixes d’ous, llençols i moqueta. Com definiries la tasca que fa avui el Taller de Músics? El Taller fa cultura de proximitat, només cal preguntar els veïns. I és necessari perquè no hem estat mai arrogants ni porucs i no hem volgut imposar un dogma. Quan vam néixer a Europa els conservatoris havien incorporat ja el jazz i les músiques pròpies. Bellotto ens va dir que teníem un nitxo de negoci (jo pensava que nitxo i negoci volia dir negoci mort…). El binomi educació-cultura és l’assignatura pendent? Sí, no s’ha implantat la música a primària i secundària i això ha portat a crear escoles de música municipals. Infraestructures enormes que s’usen 4 hores al dia, només per a alguns, en comptes d’usar l’escola i per a tots. Defenses les identitats diverses de Catalunya. Què queda per fer? La paraula integració té una connotació de supremacia i assimilació. Cal emfasitzar els punts en comú de la cultura mediterrània. No hi ha grans diferències entre un andalús i un català. La llengua no és un problema al carrer. Llavors, què és integrar-se? Ballar sardanes, fer castells o, ara, dur estelada? Si poses l’èmfasi en les diferències culturals no les poses allà on és la lluita real: en les diferències de classe social. Sempre se’t vincula a la música… però també escrius, fins i tot has quedat cinquè al Planeta. Què et mou a escriure? “Los sapos que tengo dentro”. Jo no sóc d’aquest món, no vull ser un intrús, però ja he escrit 3 novel·les. Vaig començar a l’agost de 2006, per la mort del meu pare que em va colpir molt. Faig cròniques novel·lades que tenen un punt d’autobiografia i molt de ficció. Escric des de la distorsió de la persona adulta amb mirada de nen. Amb quina frase t’acomiades? Amb dues d’Enrique Morente, germà i mestre: “Están cayendo chuzos de punta” i “Estamos vivos de milagro”.

Categories
Opinió

Quins beneficis obtenen les ciutats en ajudar a créixer la indústria musical?

La música és un mitjà poderós que connecta a les persones. Redueix les disparitats lingüístiques i culturals i és un vehicle com cap altre de la identitat i l’expressió. Col·lectivament, l’ecosistema musical genera grans beneficis socials, culturals i econòmics. En un informe titulat The Mastering of a Music City, recentment publicat per la IFPI, òrgan representant de la indústria musical mundial, i la seva filial Music Canada, es proposa animar les ciutats de tot el món a que conreïn una economia musical dinàmica en la seva comunitat i es converteixin en veritables ciutats de la música. L’informe ofereix un marc complet d’estratègies i pràctiques òptimes per ajudar les ciutats -administracions locals, empreses, grups comunitaris i sector creatiu- a aprofitar el poder de la música. És un full de ruta que brinda als municipis de qualsevol mida la possibilitat d’assolir els seus objectius com a ciutat de la música, aportant idees útils sobre com crear una comunitat musical més robusta i enèrgica. Associada en altres temps de forma exclusiva a Nashville, Tennessee (Estats Units d’Amèrica), l’expressió “ciutat de la música” descriu actualment comunitats en què s’està produint, o en què s’està encoratjant, un desenvolupament dinàmic de l’economia musical. Les ciutats de la música poden oferir un important rendiment econòmic i un nivell de creació d’ocupació que van més enllà dels seus llargament reconeguts beneficis culturals i socials. Per tal de determinar les possibilitats que ofereix i les dificultats que comporta l’aplicació d’una estratègia de ciutat de la música, l’informe parteix de l’experiència de 22 ciutats de tots els continents, així com de 40 entrevistes en profunditat i dos grups de debat. Entre els entrevistats figuraven responsables d’associacions musicals, empresaris de l’àmbit musical, com a editors, promotors i artistes, empleats municipals i experts en inversions turístiques i desenvolupament econòmic. En l’estudi s’identifiquen cinc components essencials d’una Ciutat de la Música, a saber:     la presència d’artistes i músics;     l’existència d’una escena musical puixant;     la disponibilitat d’espais i locals per a la música;     l’existència d’un públic receptiu i compromès;     la presència de segells discogràfics i altres empreses relacionades amb la música. A més, les ciutats de la música compten també amb el suport que es presta a la música des dels diversos nivells de l’administració, la qual cosa inclou una infraestructura general de la ciutat favorable al desenvolupament del sector i l’oferta de programes d’educació musical eficaços. La música promou el valor econòmic L’existència d’una economia musical vibrant genera valor per a les ciutats, de diverses formes importants. Alimenta la creació d’ocupació, el creixement econòmic i artístic i el desenvolupament turístic, i enforteix la marca de la ciutat. A més, la presència d’una comunitat musical forta atrau joves treballadors altament capacitats de tots els sectors per als que la qualitat de vida constitueix una prioritat. I això, al seu torn, atreu la inversió empresarial. Són molts els que han quantificat el valor de la música per a les economies locals. L’informe Nashville Music Industry 2013 PDF, 2013 Nashville Music Industry Report va concloure que la indústria musical havia ajudat a crear i mantenir més de 56.000 llocs de treball locals i havia aportat 5.500 milions de dòlars dels Estats Units d’Amèrica a l’economia local. A Melbourne, Austràlia, segons la informació proporcionada pel cens de 2012, el sector de la música en viu va generar aquest any, per si sol, una despesa de 1.000 milions de dòlars australians i va recolzar l’equivalent a 116.000 llocs de treball anuals a temps complet. De forma semblant, UK Music va estimar que, el 2013, la música va aportar directament 3.800 milions de lliures esterlines a l’economia britànica i va donar feina directa a 111.000 persones. Estratègies fonamentals per esdevenir una ciutat de la música En l’informe s’exposen set estratègies fonamentals per esdevenir una veritable Ciutat de la Música. 1. Adoptar polítiques favorables a la música i els músics Encara que potser sigui impossible fabricar aquesta cosa secreta que fa que artistes i músics es concentrin en una ciutat, sí que es pot crear un entorn que permeti als músics fer el que millor saben fer: música. L’accés a programes de formació i educació, tutories i centres de negocis o incubadores musicals, a més d’un habitatge accessible, pot contribuir a atreure i retenir els músics, molts dels quals compten amb uns ingressos limitats. Guanyar-se la vida com a artista mai ha estat fàcil. “Mai ha estat tan fàcil distribuir una obra creativa. Alhora, mai ha estat tan difícil obtenir una remuneració per ella “, observa Robert Levine, antic redactor en cap de Billboard. Els serveis de desenvolupament professional per a músics no només ajuden als artistes a desenvolupar les capacitats que necessiten per dirigir el seu negoci i la seva carrera, sinó que també converteixen el municipi en que habiten en un lloc més favorable per a la música. A Bogotà (Colòmbia), la Cambra de Comerç està desenvolupant 30 serveis diferents per ajudar als artistes i músics a obtenir diners del seu treball i crear la seva empresa. La planificació territorial és potser l’aspecte més complex de la política municipal que afecta al desenvolupament de l’economia musical local. El creixement urbà i la competència en la demanda d’espai han suposat una amenaça per a moltes sales històriques, com el 12 Bar de Londres (Regne Unit), el RCA Studio A, de Nashville, el Silver Dollar Room de Toronto (Canadà) i el Palace Theatre de Melbourne. Algunes han aconseguit salvar-se, altres no. Algunes ciutats han optat per convertir determinats edificis en part del seu patrimoni per tal de protegir-los dels promotors immobiliaris. D’altres han anat més enllà. Per exemple, Mont-real (Canadà) ha salvat la seva Quartier des Spectacles de les excavadores designant com a àrea de lleure. El quilòmetre quadrat que abasta aquesta zona pot presumir de comptar amb 30 sales de concerts i ser seu de més de 40 festivals. A més, es promociona activament com la destinació per excel·lència per als amants de la vida nocturna. Altres ciutats, com Melbourne, estan emprant el principi del “agent del canvi” per resoldre els problemes que sorgeixen quan l’urbanisme residencial envaeix zones en què ja hi ha sales de concerts i el soroll es converteix en una molèstia. Si el “agent del canvi” és un nou desenvolupament residencial situat a prop d’una sala de concerts prèviament existent, el promotor immobiliari serà el responsable de sufragar els costos derivats de l’atenuació del soroll. Però si el “agent del canvi” és la sala de concerts, serà aquesta qui hagi de fer front a aquests costos. Aquest principi funciona bé quan un grup de sales ja establertes es veu amenaçat per l’aparició de promocions immobiliàries de caràcter residencial. 2. Establir una oficina o responsable en matèria de música Moure en el marc de les polítiques i normatives públiques relatives a la música pot esdevenir un problema important. Algunes ciutats han creat una oficina o responsable en matèria de música perquè actuï com a punt únic de contacte entre les autoritats municipals i la comunitat musical. Per exemple, l’Office of Film + Music de Seattle (Estats Units), actua de finestreta única per als promotors i productors d’espectacles en directe, facilitant el contacte amb els diferents departaments de la ciutat (per exemple, bombers i policia). A més, aquestes oficines també poden ajudar a intervenir en qualsevol àrea en què puguin sorgir conflictes. 3. Nomenar un consell assessor de la música Els consells assessors de la música constitueixen un enllaç inestimable entre la comunitat musical i l’ajuntament. Integrats en general per representants de tota la comunitat musical, així com per especialistes en desenvolupament turístic i econòmic, ofereixen assessorament i poden tenir un important paper a l’hora d’arribar a un consens en qüestions legislatives i normatives. Els consells assessors de la música permeten provar les propostes amb els principals interessats abans que siguin aprovades per l’Ajuntament, evitant així qualsevol imprevist negatiu. Alguns consells, com la Memphis Music Commission (Estats Units), que ofereix serveis d’assessoria jurídica i plans de salut de prepagament per a músics, també participen en l’execució de programes dirigits a la comunitat musical. 4. Obtenir el suport de la comunitat musical en el seu conjunt Obtenir el suport dels que es veuen més afectats per les estratègies en l’àmbit de la música és essencial per a l’èxit de qualsevol ciutat de la música, però pot comportar dificultats quan suposa treballar amb una multiplicitat de petites i mitjanes empreses, on cadascuna de elles exerceix un paper diferent i sovint es dediquen a la música només a temps parcial. La col·laboració estreta de tots els interessats augmenta considerablement les possibilitats de crear entorns reglamentaris i empresarials eficaços que permetin prosperar a l’economia musical a la ciutat. El Consell de la Música de París, per exemple, està buscant vies que permetin treballar junts als sectors públic i privat en suport d’artistes i sales de concerts per tal de garantir que l’oferta musical de la ciutat sigui rica, variada i assequible. 5. Garantir l’accés a espais i locals La música necessita tenir una llar. De fet, necessita moltes llars. Ja es tracti d’educació o de locals d’assaig, gravacions o actuacions, perquè una Ciutat de la Música compleixi plenament els seus objectius necessita comptar amb una diversitat d’espais i locals de qualitat. Donar suport a una comunitat en què els artistes puguin donar els seus primers passos, desenvolupar el seu talent i intentar arribar al més alt requereix un engranatge de locals, tota una gamma d’espais per a actuacions en directe, des de petits clubs fins a grans estadis. Això no sempre vol dir que calgui aixecar nous edificis. Moltes comunitats han trobat formes innovadores de renovar i readaptar sales de cinema, esglésies i altres edificacions abandonades. En algunes ciutats, els sectors públic i privat estan treballant -conjuntament en ocasions i altres vegades de manera independentment per crear nous espais, com centres de negocis o incubadores d’artistes i empreses musicals. Per exemple, a Toronto, algunes de les principals companyies discogràfiques ofereixen espai d’oficines a diversos dels segells independents amb els quals treballen. Es tracta d’una forma ideal d’intercanviar coneixements pràctics. 6. Donar suport al desenvolupament d’audiències Per aconseguir resultats, tota ciutat de la música necessita comptar amb un públic receptiu i compromès. A més de disposar d’una bona xarxa de transports i realitzar una promoció eficaç de les actuacions musicals, en el desenvolupament de les audiències també té un paper important l’aspecte demogràfic. Moltes ciutats de la música consideren un avantatge el fet de comptar amb una gran població estudiantil. Els aficionats a la música de demà estan desenvolupant el seu gust musical avui. Oferir actuacions per a públics de totes les edats ajuda a captar els més joves, assegurant que desenvolupen un gust per la música per a tota la vida. 7. Crear un programa de turisme musical El turisme musical genera milers de milions de dòlars anuals per a les ciutats. Entre els actius turístics estan els festivals, les fites històriques de caràcter musical i l’escena musical d’actuacions en directe al llarg de tot l’any. Els principals festivals de música atreuen grans quantitats de turistes. Per exemple, el 2014 van actuar al Rock al Parc de Bogotà 87 grups, amb una afluència d’unes 400.000 persones, el que converteix a aquest festival de música en un dels majors del món. Algunes ciutats disposen d’estratègies de turisme musical que suposen l’ús de tècniques de desenvolupament de marques basades en la música, campanyes promocionals, estratègies a les xarxes socials, inversions en infraestructures musicals, cartelleria i programació. Nashville, per exemple, situa la música al cor mateix de la seva marca. El seu plantejament està rendint grans beneficis. En 2014, la ciutat va rebre a més de 13 milions de visitants, que van aportar més de 5.000 milions de dòlars en ingressos i donar suport a la creació de 50.000 llocs de treball. El logotip de la nota musical de la ciutat apareix en edificis, records turístics i materials promocionals, i la seva web de turisme, visitmusiccity.com, compta amb una emissora de ràdio on apareixen artistes locals i ofereix una aplicació informàtica que permet al públic connectar-se amb l’escena de la música en viu. Donar suport l’economia musical d’una ciutat brinda múltiples beneficis: fomenta el creixement artístic i cultural, enforteix el teixit social de la comunitat, genera llocs de treball i potencia l’activitat econòmica i la despesa en turisme. Una economia musical dinàmica genera un factor de modernitat i la qualitat de vida que fa que les persones vulguin viure i treballar a la ciutat, encoratjant l’atracció i conservació de talent en tots els camps, empreses i inversions. Les directrius proposades per The Mastering of a Music City animen als municipis de tot el món a aprofitar el poder de la seva música per crear comunitats més cohesionades, dinàmiques i riques. Article d’Amy Terrill, vicepresidenta d’afers públics de Music Canada, i Alex Jacob, portaveu de la IFPI

Categories
Sense categoria

Debat temàtic “Ser músic i fer música en l’era digitial”

En la seva intervenció, Patrícia Caicedo, destacà que internet ha significat un canvi en l’audiència, en tant que l’ha transformat en element actiu en el món de la música. Patrícia Caicedo és soprano, metgessa i musicòloga, fundadora del Barcelona Festival of Song i de l’empresa Mundo Arts, i directora d’EYECatalunya. Artur Serra és especialista en sinergies entre internet i les arts escèniques, director adjunt de la Fundació i2cat i vicepresident de l’European Network of Living Labs. La intervenció de Patrícia Caicedo tingué com a base aquest article que podeu consultar on-line.