Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: llibertat de creació

Categories
Opinió

Llibertat intel·lectual: sí al “malgrat”, no al “però”

El 1956, Bette Davis interpretava a “Storm Center” -“Enmig de la tempesta”- a la bibliotecària Alicia Hull. L’Alicia era la típica bibliotecària d’una petita localitat dels Estats Units d’Amèrica: treballadora, professional respectada, amant de la seva feina i estimada per tothom. Un dia el ple municipal li demana de retirar un llibre sobre el somni comunista atès que han rebut cartes de ciutadans queixant-se per la presència d’aquest títol a la biblioteca pública. Molt sibil·linament, el ple municipal li ofereix de construir l’ala infantil de la biblioteca a canvi d’aquest petit “favor”. Si bé a contracor, l’Alicia accepta fer-ho, més tard se’n desdiu i es nega a retirar el llibre de la biblioteca. La turmenta esclata. 1956, Estats Units d’Amèrica, anticomunisme, maccarthisme, el context ideal per situar la possibilitat d’exercir la censura en els fons d’una biblioteca pública.  França, 1990, el Front National de Jean-Marie Le Pen guanya les eleccions municipals en algunes ciutats i els bibliotecaris denuncien que s’estan deixant de rebre els diaris habituals substituïts per d’altres de clara ideologia ultradretana. La llibertat intel·lectual és el bé més preuat per als bibliotecaris. És la suma de la llibertat d’expressió i la llibertat d’accés a la informació, de què serveixen l’una sense l’altra? La censura, de qualsevol tipus, és l’enemic a batre i malauradament la censura pot adoptar les més distintes formes. Aquests darrers mesos he constatat com des de la xarxa s’interpel·lava les biblioteques públiques per tenir aquest o aquell llibre. Des de la persona que ens critica per tenir el llibre infantil “L’abecedari de la independència” fins el que ens demana de cancel·lar les subscripcions a diaris com “El País” “El Periódico” o “La Razón”. Les crítiques sobre suposats llibres “inadequats” transcendeixen la vesant política. No fa gaire, un article publicat en una revista acadèmica qüestionava que tinguéssim llibres sobre homeopatia i poc més que ens acusava de ser un perill per a la salut pública. Tampoc li agradava a un pare que tinguéssim un document sobre educació segregada (educació diferenciada per als seus defensors) i a un altre que la seva filla trobés un llibre de “coses de nenes” (segons el mateix llibre). Certament són casos puntuals i estic segur que la majoria de la ciutadania entén perfectament què és una biblioteca pública, però no està de més recordar-ho. La biblioteca pública no és el reflex de la nostra ideologia o moral particular o majoritària del moment. La biblioteca pública no és sorda ni cega i talment com se li demana a la ràdio i a la televisió pública, també es fa ressò de les diferents opinions que sobre un tema existeix. Sovint sentim que sí que estem d’acord amb la llibertat d’expressió, però… (ai làs l’adversativa que diria en Cuní). En realitat la preposició que emprem és “malgrat”, de manera que malgrat que no estem d’acord amb una idea concreta a títol particular en donem accés per a que la ciutadania es faci ella la seva pròpia idea sobre aquell tema. La llibertat intel·lectual és una suma de “malgrat”, no de “però”. Josep Vives i Gràcia. Bibliotecari-Documentalista

Categories
Notícies

El Cercle de Cultura envers els recents brots de censura

La moderna societat de la comunicació s’articula sobre dos principis de comuna acceptació que vénen determinats per les potencialitats a les quals ens aboquen els avenços tecnològics: la primera és la capacitat universal d’accés a la informació; la segona és la democratització dels mitjans de comunicació. Aquests dos elements configuren un profund canvi en l’estructuració del pensament i en la generació de corrents d’opinió. Les potencialitats democràtiques d’aquest procés són òbvies i els perills conjunturals; en la mesura que la seva normalització generarà nous mecanismes de control i prescripció. No té sentit, doncs, qüestionar la vigència de les modernes xarxes de comunicació amb els paràmetres propis dels mitjans pre-digitals. És per això que cal reivindicar, assumint les possibles contradiccions implícites a tot moment de trànsit, la llibertat d’expressar, sense censura de cap tipus, tota aquella opinió que posi de manifest una determinada visió de la societat, bé sigui la que es concreta en realitats fefaents o aquella que hom desitja en els seus legítims imaginaris sociopolítics o culturals Els límits de la llibertat d’expressió no poden ser altres que els que suposin els delictes convenientment tipificats al codi penal, la major part dels quals no haurien de ser arbitrats sense l’existència d’un requeriment privat per part d’aquells que consideressin lesionats els seus legítims drets. En virtut d’un principi superior que amplia i democratitza el dret a la informació i el privilegi de la opinió, l’Estat hauria de restringir les seves actuacions en el debat sobre la llibertat d’expressió justament per evitar la seva manipulació. Les conseqüències d’aquesta repetida intromissió de l’Estat en un espai en evolució tecnològica i democràtica fomenten un problema major que hauria de ser motiu de profunda reflexió a la nostra societat actual: la proliferació de retencions personals a la lliure expressió en forma d’autocensura, la qual cosa és una manifesta manera d’empobrir la nostra societat. Des del Cercle de Cultura considerem inacceptables i desafortunats els brots repetits de censura que s’observen a l’Espanya democràtica del segle XXI; impropis d’una societat tolerant i madura les sentències que s’han resolt envers manifestacions de lliure expressió associades a continguts artístics i culturals i altament perillosos els missatges que inciten als nostres artistes i intel·lectuals a reflexionar el pes exacte de cadascuna de les seves paraules abans de dir-les o posar-les negre sobre blanc per tal d’evitar una possible querella judicial. Amb independència de l’opinió personal que pugui generar a cadascun dels nostres associats les paraules, fotografies, articles o cançons censurades o condemnades, la nostra és una societat que ha lluitat sense treva per tal d’assegurar que els seus autors poguessin expressar-se amb llibertat. I aquesta no pot ser en cap cas una lluita que tingui marxa enrere.