Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: llengua

Categories
Opinió

La lectura en català, dades per a l’optimisme

La invitació del Cercle de Cultura a escriure unes ratlles parlant del sector ha coincidit amb la publicació, no fa gaire dies, de l’estudi sobre “Hàbits de lectura i compra de llibres – 2017”, un estudi que ens aporta dades ben diverses que cal analitzar detingudament i que ens han de servir per a la reflexió, però també per a l’acció. Un estudi que, com qualsevol altre, pot ser llegit des de diferents òptiques i amb diferent actitud. (Vagi per endavant que la meva és sempre una actitud optimista i de mirar cap endavant per continuar avançant!). Des del punt de vista de l’edició en català, que és el que em preocupa i m’ocupa, voldria destacar dues de dades. D’una banda, podem comprovar que la lectura habitual de llibres en català continua pujant, encara que ho faci de manera discreta, i se situa en el 27,8%. I, de l’altra, comprovem també que, quan es demana a la persona entrevistada quina és la llengua del darrer llibre llegit, el català puja gairebé mig punt respecte de 2016. (A tots els que penseu que les xifres no són per tirar coets: teniu tota la raó! Però, no podem obviar d’on venim i quina ha estat i és la realitat del nostre país.) I, encara, voldria afegir una tercera dada. Quan als lectors entrevistats se’ls pregunta “Per què no heu llegit aquest llibre en català?”, un 52% dels enquestats diu que “li resulta més senzill llegir en castellà” ?d’entrada ens pot sorprendre, però no ens hauria de sorprendre tant si tenim en compte que un 67% dels que fan aquesta afirmació tenen més de 35 anys i, per tant, van ser escolaritzats encara en castellà?, un 13,6% afirma que “el llibre no està editat en català” i un 8,9% que “no és fàcil de trobar-lo”. L’augment, discret però continuat, del nombre de lectors habituals de llibres en català és, sens dubte, per si mateixa una dada esperançadora que, sumada, a l’oportunitat que ens ofereixen els lectors que no llegeixen en català perquè el títol que volen llegir no ha estat editat en la nostra llengua o no l’han sabut trobar, ens ha de fer ser optimistes pel que fa a la incorporació de lectors al català.  Ara bé, l’optimisme ha d’anar acompanyat de reflexions i d’accions i, per això, crec que una primera reflexió que hem de fer els editors en català té relació amb els gèneres que oferim i amb la necessitat, crec jo, de diversificar-los i ampliar-ne el ventall i d’aquesta manera poder arribar a més lectors. I, una segona reflexió té a veure amb la necessitat d’augmentar globalment l’oferta editorial en català. Ja sé que molts, d’entrada, no hi estareu d’acord, però, no ens enganyem, ens agradi o no, el món del llibre està inscrit en un mercat, un mercat en què l’oferta i la demanda són vasos comunicants, un mercat, el nostre, el de Catalunya, en què “curiosament”, la quantitat de títols que es publica anualment en cadascuna de les llengües (27% en català – 70% en castellà) “s’assembla molt” el percentatge de lectors. És evident que aquestes reflexions o accions no tindrien cap mena sentit ni cap repercussió si es pensessin de manera aïllada, només des dels editors. Si les proposo és perquè estic convençuda (i el comportament i les dades dels darrers Sant Jordi ens ho demostren) que mai no havíem tingut tants elements a favor ni s’havien donat les condicions per incorporar més lectors a la nostra llengua. Aprofitem-ho! Montse Ayats. Presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i directora d’Eumo Editorial

Categories
Notícies

L’obra mestra de Fabra

Jordi Llavina reflexiona sobre la importància de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra, juntament amb altres grans obres com el diccionari de Català-valencià-balear d’Alcover-Moll o l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines. L’escriptor subratlla que aquesta gramàtica “representa un símbol rotund: ell és qui es va encarregar de convertir una llengua antiga i rica que patia el desori de qualsevol llengua no reglada en una de moderna, hàbil per a l’estudi de qualsevol matèria”. Llavina assenyala que “m’ha vingut de gust consignar el nom d’aquests tres homenots a propòsit de l’Any Fabra, que celebrarem enguany, i que té com a comissari el professor Jordi Ginebra. Aquest 2018 fa 150 anys que va néixer el Mestre, 70 que va morir i també en fa exactament cent que va publicar la Gramàtica catalana (el 1918), que encara és la base de la nostra gramàtica normativa. No podem dir, esclar, que gràcies a Pompeu Fabra comença l’estudi de la llengua: Alcover -amb qui, per cert, el barceloní no va tenir una relació gaire fluida-és anterior. Però sí que Pompeu Fabra representa un símbol rotund: ell és qui es va encarregar de convertir una llengua antiga i rica que patia el desori de qualsevol llengua no reglada en una de moderna, hàbil per a l’estudi de qualsevol matèria. No debades el senyor Pompeu ha estat considerat el seny ordenador de la llengua catalana.” L’escriptor afegeix que “el DGLC és un llibre de llibres. I podríem dir que inclou tota la resta de títols i de textos, escrits o per escriure: llibres de poemes, de memòries, manuals d’instruccions, obres de teatre, novel·les, assajos, prospectes… I això és així perquè un diccionari de definicions, conservant les paraules de la llengua, conté, en germen, tots els llibres possibles, tots els textos imaginables. Quan aquest es va publicar, l’any 1932, molts escriptors el van rebre com una autèntica benedicció. El meu exemplar n’és la vintena edició, de 1985. La primera, com s’acaba d’apuntar, era del 32. La segona, ben significativament, de 1954. Entremig es va produir, a Espanya, una guerra fratricida, els vencedors de la qual van encruelir-se, i de quina manera!, amb la llengua que aquest benaurat volum mirava de preservar (un destacament militar va destruir, malèvolament però vana, les planxes del diccionari). Perquè Fabra, molt més que Espriu, va viure per salvar-nos els mots! Podeu llegir l’artícle íntegre, publicat al diari ARA, des d’aquest enllaç: https://www.ara.cat/opinio/jordi-llavina-obra-mestra-pompeu-fabra_0_1964803504.html

Categories
Opinió

Autoescoles d’idioma

A diferència del passat que va de la Renaixença a la Transició, els avenços cap a la definició política de Catalunya han anat sempre lligats a la recuperació del català. I no, o no de manera principal, en un sentit expansiu sinó intensiu. Mestre Fabra era un mite en el seu temps. El gruix de la societat participava en l’esforç per polir l’idioma durant els anys 60 i 70. Però als nostres dies som una minoria, un residu, i més valdria que ens convertim en secta, els que considerem que amb una llengua tan desafinada com la llengua catalana no es pot anar gaire lluny com a país. Només la tercera part dels catalans té la llengua pròpia com a habitual. Si sabessin fer-la servir-la amb propietat, o si fossin conscients que el futur depèn sobretot del coneixement que en tinguin i de l’ús que en facin. Si en comptes d’empobrir-la l’enriquissin, no caldria patir. Però no és el cas. Les escoles públiques, que són els mèdia, contribueixen a desaprendre. De privades no n’hi ha. Per tant, no hi ha més remei per millorar que convertir-se en autodidacte. ¿On són els manuals? En alguns autors, pocs. En un bon nombre de traduccions. Sovint en el teatre. També en algunes escasses excepcions d’expressió verbal pública, com és el cas de Joaquim Maria Puyal, Jordi Basté o Josep Cuní. Els altres, quasi tots, no paren de passar el ribot, d’aprimar i d’agrisar. Invertir en la pròpia llengua, en el nostre cas en les pròpies perquè tant es poden enriquir com envair-se i embastardir-se, és més productiu per a la societat que apuntar-se a una associació nacionalista o d’esquerres. Però pels parlants que se l’han deixat depauperar, costa més. Afinar el gust, exigir-se i exigir propietat, vivacitat i color en l’expressió de cadascú i en la dels altres és imprescindible. Fer una bona frase no és senzill. Fer una bona frase clara i pertinent és el resultat d’anys d’autoaprenentatge. No hi ha al món cap país competitiu format per gent amb escassa competència lingüística. Article de Xavier Bru de Sala publicat al diari El Periódico.      

Categories
Opinió

Una cultura al món

A finals d’aquest 2016, concretament el 8 de desembre, farà 40 anys que es va inaugurar a Barcelona el Congrés de Cultura Catalana, que ja havia estat presentat a l’abril a València, al juny a Perpinyà i a Palma de Mallorca, i al novembre a Andorra. La dimensió amplíssima del Congrés fou un fet inèdit i encara no repetit en la història dels Països Catalans. Més de 12.000 persones inscrites i 1.500 entitats implicades en un procés de debat sobre com havia de ser la societat i la cultura catalana que sortia de la llarga repressió franquista. Aquell Congrés va posar en relació el món acadèmic amb la societat civil i moltes persones que aleshores, essent molt joves, estaven totalment implicats en la recuperació de les llibertats nacionals, conscients que a la cultura catalana li calia un nou marc democràtic per tal de recuperar i de guanyar normalitat. Aquesta vocació de normalitat va ser la que va dominar en els anys vuitanta i noranta, alimentada d’una banda pel discurs pujolià amb la idea que concebre Catalunya com una mena de nació cultural; i combatuda d’altra banda pels governs del País Valencià i les Illes Balears per tal d’evitar a tota costa la possibilitat d’uns Països Catalans culturalment connectats. Fem un assaig. Imaginem que ens proposem organitzar un nou Congrés de Cultura Catalana per valorar com ha de ser la cultura catalana avui i demà. El nostre referent ja no seria la democràcia espanyola, oi? El nostre marc autonòmic se’ns quedaria ben segur petit com una cotilla que ens havien posat quan encara havíem de fer la creixença. Cal suposar que si ens proposéssim realitzar una revisió de quins són els valors actuals de la cultura catalana ens caldria comparar-nos amb altres cultures del món, i no pas, com es fa sovint, amb la cultura espanyola o francesa (tot i que en alguns aspectes la cultura catalana no en queda pas malparada). Aquest exercici, però, seria impossible (o quedaria massa esbiaixat) sense el mateix marc geogràfic que ja va tenir el Congrés de Cultura Catalana. La cultura catalana no es pot entendre sense els Països Catalans. Ni la música, ni la literatura, ni el teatre, ni el cinema en català poden entendre’s només en el marc del Principat de Catalunya. Els anys 1976 i 1977 l’activitat arreu d’aquest territori va ser frenètica. Es van fer 17.000 viatges de punta a punta dels Països Catalans, en una acció inèdita que només comptava amb el suport de la societat civil i els ajuntaments. El Congrés va marcar les línies del que calia fer per recuperar la normalitat de la llengua i de la cultura. Amb el Congrés es van crear els Consells Populars de Cultura, es va demanar que el català fos llengua oficial arreu i va ser un dels factors clau de recuperació de la consciència nacional arreu. Aleshores, no hi havia, a la societat catalana, una idea clara de les opcions que tenia el català d’esdevenir una llengua per a tots els usos. El Congrés va fer possible concebre el català com una llengua normalitzada, tant a Catalunya com al País Valencià. L’operació política de la transició va impedir que aquesta unitat en relació a la llengua i la cultura tingués continuïtat, relegant-la als àmbits de resistència, totalment deslegitimats durant els primers anys del nou sistema autonòmic, amb conseqüències totalment regressives al País Valencià,  les Illes Balears, la Franja de Ponent. Aquell sistema és posat avui en entredit. La societat catalana ha pres consciència, a tots els Països Catalans, que el vestit s’ha fet petit, com dèiem. Ara només cal que es prengui consciència de la necessitat de sumar tota la cultura catalana, tota la que es fa de Salses a Guardamar, per tal de desplegar-ne tota la seva potència. Des d’aquí cap al món, sense fronteres ni barreres administratives. Dra. Marta Rovira, presidenta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.  

Categories
Opinió

Bàlsam lingüístic

Potser ja va sent hora, si no és que ha passat fa uns quants dies, de replantejar-se els fonaments d’organismes com la Institució de les Lletres Catalanes o del Ramon Llull, així com d’associacions com la d’Escriptors en Llengua Catalana i de tot el que se sostingui sobre la base d’una cultura i una llengua minoritzades i resistents. Allò que va néixer per beneficiar una causa, pot arribar a ser perjudicial, i molt en aquest cas, si s’enquista per l’interès dels pocs que se’n beneficien de forma directa, sostinguts per l’estupidesa de quatre talibans. ¿De debò que per afavorir el català encara cal excloure el castellà? ¿De debò que, a aquestes alçades i amb la situació política i social de Catalunya, encara hem de mantenir reserves essencialistes? Tot és discutible i cal sospesar a fons certes matèries i decisions, sobretot les més delicades. Però és innegable que hi ha una sòlida base argumental per sostenir que la discriminació de la llengua castellana, en origen positiva, és avui perjudicial per al català. De manera impecable, Jaime Gil de Biedma, després de constatar l’enorme potència del castellà, justificava les polítiques públiques a favor del català assegurant que, per molt enllà que arribessin, sempre en cauria més a fora que a dins. És a dir, que el castellà no estarà mai en perill a Catalunya. És a dir, que els suposats defensors bilingüistes del castellà participaven amb arguments enganyosos de l’assimilacionisme que pretén arraconar el català. La sofisticació argumental d’aquells assimilacionistes, unida a l’exclusió del castellà en les reserves esmentades, és clau en l’èxit de Ciutadans. I ho serà fins que, posem per cas els escriptors, ens trobem tots en una mateixa associació que, és clar, ajudi més la llengua més petita. ¿Algú entendria una Catalunya independent que no projectés al món els seus escriptors en llengua castellana? Doncs s’han d’obrir, des d’ara, certes estructures d’estat.