La complexitat de l’actual conjuntura política afecta de manera excepcional el desenvolupament de les polítiques culturals. No es tracta únicament d’allò que deriva dels canvis en la correlació de forces i les consegüents dificultats per articular polítiques estables de govern sinó de com s’articula la integració d’una nova escala de prioritats amb els elements que històricament han articulat el sector cultural. Que els canvis que estem vivint a molts municipis, a la mateixa Generalitat de Catalunya i probablement al Govern d’Espanya tenen un rerefons cultural, en el sentit paradigmàtic de la paraula, és evident; que això afecti positivament la revisió, modernització i consolidació d’unes polítiques culturals estables no ho és tant. El Cercle de Cultura, tal com va posar de manifest en la seva Declaració Cultural de l’any 2012 (les línies vermelles de la cultura) signada per la major part dels partits polítics catalans, vol posar l’accent en la necessitat de recuperar el debat envers la importància estratègica de les polítiques culturals en la mesura que són un vector essencial per assegurar la consistència de qualsevol canvi en matèria democràtica, que configuren l’eix determinant per a promoure la productivitat i la creació de riquesa en el context de la nova economia i en tercer lloc, perquè són un factor clau per a construir els elements de competitivitat internacional en matèria de creació de valor afegit. L’etapa cultural que ha acabat, encapçalada políticament pel Conseller Mascarell, ha tingut notables encerts. El manteniment del statu quo entre el conjunt dels sectors cultural i el Govern és un èxit indiscutible de la seva gestió, així com l’elaboració d’una agenda de prioritats en matèria patrimonial, sectorial i industrial que permet afrontar el futur amb ordre i coherència. No menys important ha estat el fet d’iniciar un debat imprescindible amb els grans agents econòmics del país (les operadores de telecomunicacions, per exemple) per afrontar l’estructuració del finançament de la cultura en el futur immediat. Però també és necessari posar negre sobre blanc els objectius fallits d’aquest període. El més important és, sens dubte, no haver pogut aprovar l’Acord Nacional per a la Cultura que, en termes d’agenda política, estava destinat a constituir la principal herència de l’etapa que ara s’acaba. També cal posar en el passiu de la seva gestió, malgrat les dificultats objectives que ha patit el país, la reducció percentual del pressupost destinat a Cultura respecte del total de la Generalitat i la progressiva pèrdua de valor referencial que han patit els grans equipaments cultuals públics en els darrers anys, conseqüència òbvia de les reduccions pressupostàries i, cal dir-ho, d’una profunda manca de revisió en els seus models de governança. Ara iniciem una nova etapa sota la gestió del Conseller Santi Vila, un polític amb experiència municipal i sobretot en la gestió de grans infraestructures públiques. Segur que és conscient que amb el pressupost d’uns centenars de metres de carretera es podrien bastir quilòmetres sencers d’autopista cultural; valgui aquesta irònica metàfora per indicar que som conscients que tenim un Conseller que coneix la dimensió real de les necessitats i demandes del sector cultural. Per això ens permetem demanar-li que els criteris de participació pressupostaria del Departament de Cultura respecte del pressupost global del Govern siguin una de les seves prioritats. Evidentment, com queda clarament palès en el debat cultural dels darrers anys, el pressupost no és l’única preocupació del sector cultural. En aquest sentit des del Cercle de Cultura volem posar sobre la taula 4 elements que són, al nostre parer, igualment prioritaris: El primer fa referència a la reconstrucció d’un espai de centralitat, en el context de la política catalana, de la cultura i les polítiques culturals. D’això depèn poder afrontar de nou i resoldre, la construcció d’un gran Acord Cultural amb el conjunt de les forces polítiques, les institucions i els agents del sector. També forma part d’aquest apartat resoldre amb èxit, les enormes ambigüitats que afecten la funció actual del Consell de les Arts i no menys important, l’establiment d’una agenda sòlida i estable de col·laboració amb el món municipal. El segon implica construir nous escenaris d’entesa i col·laboració amb els agents del sector, bé pertanyin a la lògica social de la cultura o a la seva dimensió productiva i econòmica. Cal en aquest apartat una profunda revisió del marc normatiu, jurídic i financer de la cultura per assegurar que l’enorme potencial del sector creatiu i cultural català es pugui desplegar de manera eficient tant pel que respecta els mercats interns com els exteriors. El tercer ens obliga a pensar en la necessitat de donar prioritat als programes de promoció a la demanda, la qual cosa té dues dimensions inqüestionables: aquella que ens remet a concretar, d’una vegada per totes, un pla de treball conjunt amb el món de l’educació, i aquella que suposa incentivar de manera efectiva el consum cultural dels ciutadans de Catalunya. I en darrera instància, cal reflexionar envers el paper de referència que han de jugar els gran equipaments culturals nacionals, sotmesos amb excessiva regularitat a debats públics que posen en qüestió la seva exemplaritat. Des del Cercle de Cultura som perfectament conscients de les dificultats que afecten la vida cultural catalana i de la complexitat que suposa articular una política cultural sòlida bastida sobre els principis irrenunciables del pluralisme, la inclusió, i l’autonomia de la cultura en relació al poder polític. També sabem que l’actual Conselleria té la millor predisposició per encarar amb decisió i fermesa aquests i altres reptes que l’afecten. Per a Catalunya, la cultura és quelcom més que un sector productiu d’enorme vitalitat i potencial creatiu, és una senya d’identitat i un vector determinant de la nostra personalitat individual i col·lectiva. Des d’aquesta reflexió encoratgem al Govern de Catalunya en general i a la nova Conselleria en particular a donar-li a la cultura el valor que mereix en moments històrics de transformació i progrés.
