Davant l’intercanvi desigual de productes culturals, corol·lari de l’hegemonia nord-americana subsegüent a les victòries militars del segle XX –afavorit més tard per la tecnologia i la globalització–, els estats van reaccionar, i en primer lloc el francès, amb la famosa excepció cultural. No ens n’hauríem de queixar sense constatar abans que el proteccionisme cultural nord-americà multiplica per mil qualsevol altre proteccionisme contemporani, en el camp que sigui. Als Estats Units es venen molts cotxes japonesos i europeus, però és quasi del tot impermeable a les produccions culturals europees. Mercat vedat, tancat, barrat. Però encara hi ha una cosa més greu: no influïm. El flux d’idees, de propostes, de llibres, de cintes, de mirades, és pràcticament unidireccional, sobretot si exceptuem el made in UK. Ara bé, en comptes d’afrontar les qüestions crucials de la cultura, els membres de l’associació autodesignada amb un nom tan pompós com inapropiat, Parlament Europeu de la Cultura, reunits fa deu dies a Girona perquè a Barcelona no els van voler, van emetre un comunicat final a favor dels refugiats i de la diversitat. ¡Bravo! Aquest simulacre de parlament, format per membres que ningú ha escollit, exgestors públics i artistes més o menys desvagats, no aconsegueix fer sentir la seva veu perquè defuig responsabilitats i prefereix fer-se selfies amb declaracions redundants, òbvies, tòpiques, retòricament bonistes. Mentrestant, Europa és una realitat política de gran abast però cada cop menys cultural. Disposem de creadors locals però, entre la globalització cultural i el proteccionisme dels estats, hem aconseguit eliminar la probabilitat d’aconseguir nous referents culturals europeus majoritaris. ¿Algú és capaç de confeccionar la llista dels Bergman, Grass, Eco, Bernhard, Calvino, Miró, etcètera que hem identificat i reconegut en els últims deu anys? Doncs si no en disposem, ¿com els exportarem?
Categories
Deseuropeïtzació cultural
