Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: escriptor

Categories
Opinió

La història escrita

Fèlix Riera, qui ha estat comissaria de la 5ena edició literària “Barcelona novel·la històrica”, celebrada el passat mes de novembre, reflexiona sobre l’estreta relació entre la història i la literatura, tant al nostre país com arreu del món. Riera argumenta que “la força de la literatura és capaç de donar orientació i sentit a tota una cultura”. La veritable història que segueix entre nosaltres és l’escrita. Com les màximes llatines que va fer inscriure Michel de Montaigne a les bigues de la seva torre a Saint-Michel, que van haver d’inspirar i vigilar els seus fecunds assajos. Escrita en les catedrals, en els cementiris, fins i tot en el paisatge, en els camins. Però si bé la paraula recorre monuments, làpides, estadis de futbol, ??parlaments, museus o el nomenclàtor de les ciutats i pobles, per recordar i forjar la seva història, és en les novel·les on s’estableix amb més precisió la història, i les històries, del món. La novel·la de l’escriptor nord-americà Norman Mailer, El Fantasma de Halot, mostra com la ficció pot intensificar la realitat molt més que l’assaig o altres gèneres literaris. La seva força rau en el fet que qui fa la història és qui la narra. Tot esdeveniment de la història queda fixat per qui va tenir l’obstinació de narrar-la. Per això, podem reviure la Revolució francesa en la veu literària de Víctor Hugo, el temps en les memòries d’Adrià de Margarita Yourcenar o en August de John Williams. També el Marquès de Sade va premiar el sanguinari Marat amb la seva prosa i Stendhal ens va llegar les passions humanes del segle XVI i XVII en les seves cròniques italianes. Sabem de la història perquè ens l’han explicat. Fa uns anys, el pensador Richard Rorty en el seu llibre Forjar el nostre país es plantejava una estimulant pregunta, Quin escriptor de la història dels EUA podria avui tornar una certa esplendor espiritual a la seva nació? Un dels noms triats va ser el poeta Walt Withman. Rorty veia en la seva obra els aspectes més notables que havien fet la història del seu país: la cooperació, la solidaritat, l’anhel de compartir la riquesa, i la defensa de la llibertat individual. La literatura és forjadora de nacions i països; posseeix una enorme força per fer història i per mostrar-la. Si ens interroguéssim sobre com s’ha forjat la història de Catalunya, podríem parlar de la seva capacitat empresarial, d’innovació, i d’esperit de superació davant les adversitats, però ha estat determinant la literatura. Probablement Joan Maragall és el nostre Walt Withman. Fa història i estableix la nostra història a través de la poesia i els seus articles. L’escriptor Xavier Bru de Sala no té dubte que és Joan Maragall qui millor ha entès la nostra manera de ser i estar en el món. Uns altres creuen que ho va ser Verdaguer. Altres pensen que ho va ser Josep Carner. Aquí rau la força de la literatura: és capaç de donar orientació i sentit a tota una cultura. La novel·la històrica és un gènere literari que adquireix tota la seva enorme dimensió quan supera el mateix gènere i s’instal·la en la bona literatura, en la millor literatura, com ho testifica Guerra i Pau de Tolstoi. La novel·la històrica permet endinsar-nos en l’evolució de la condició humana i planteja als lectors poder viure l’experiència que van viure Alexandre el Gran o Napoleó. El soroll del temps, els seus rumors, les conspiracions, les conquestes, les renúncies i les passions són els materials que doten sentit i propòsit a la història. A través de les pàgines d’una bona novel·la històrica constatem que la història és un mirall on ens reflectim; és el lloc on tots serem vençuts o sortirem triomfants però, sobretot, observarem en la vida dels seus protagonistes que tots som part del llinatge d’allò que és humà, amb les seves llums i les seves ombres.  

Categories
Notícies

Ens deixa l’escriptor i activista cultural Manuel Foraster

Dilluns moria Manuel Foraster, company i soci del Cercle de Cultura, persona molt vinculada a la cultura del nostre país. Com a petit homenatge, reproduïm l’article que li ha dedicat Enric Bou al digital de cultura Núvol. “Ens ha deixat Manuel Foraster i Giravent. El vaig conèixer en els anys d’estudiant de la facultat de Lletres de la UAB, però ens vam tractar poc. Després, vam tenir altres ocasions, quan va ser sotsdirector del setmanari El Món o responsable de comunicació i premsa de l’Olimpíada Cultural del COOB’92, del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i del Centre Cultural de Caixa Catalunya a La Pedrera. Va ser també vicepresident de la Fundació La Miranda. En totes aquestes activitats va destacar per la seva sòlida formació, la capacitat de treball i les bones dosis d’imaginació. Era una persona d’àmplies lectures i això, per a felicitat i instrucció del lector, es reflecteix sempre en la seva escriptura. El vaig començar a tractar més quan va tenir la possibilitat d’anar-se’n a treballar de lector a Bordeus, en substitució de Jaume Vallcorba. Sabia que jo havia estat lector a Poitiers i volia informació de primera mà sobre els perills d’una aital decisió. Després ens vam tractar de manera intermitent en funció de les seves responsabilitats: em va regalar el volum El Quadrat d’or editat per Olímpiada Cultural. I l’any 2004 va organitzar a La Pedrera una presentació del volum que vam editar amb Joaquim Molas, La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual (Ed. 62, 2003). En Molas l’apreciava molt i sempre li recordava la promesa d’escriure sobre Eduard Toda, de qui seguí les passes pel món asiàtic i publicà alguns textos. Ens trobàvem sovint al barri i parlàvem, fèiem un cafè, rèiem d’algunes de les transformacions del paisatge urbà: l’aparició dels basars xinesos. Del nostre, “Bazar Amigo”, ell en deia “Can Amigó”. Fa relativament poc temps vam intensificar la relació. Li vaig escriure quan va publicar la novel·la Factures pagades (2013), que vaig trobar sensacional. És una incursió realment original en un àmbit poc freqüentat de la narrativa catalana: la novel·la (meta)literària i de campus. L’experiència, millor, les vivències, com a lector a la Université de Bordeaux III i a la Università degli Studi-L’Orientale de Nàpols han quedat transformades en pàgines genials i còmiques de les seves novel·les. Quan em va demanar de presentar-li la segona novel·la vaig tenir una reacció gairebé daliniana: El Foraster has viscut a França, jo també. El Foraster has viscut a Itàlia, jo també. El Foraster has escrit una novel·la. Jo tampoc. “Profunda i pura enveja” o “enveja en estat pur i profund” és el que em provocava la lectura del seu llibre descomunal (o sèrie de llibres o trilogia en construcció) com ben pocs altres s’han escrit en, com diria Ramon Muntaner, veí nostre del barri, en el “pus bell catalanesc”. Manuel Foraster i Giravent era un personatge singular. Una singularitat que venia en gran part marcada pel nom que li va condicionar el destí. Tenia la sort d’un nom gairebé oximorònic. El definia i el va marcar, en la vida, les lectures, l’escriptura. Foraster, com a “nadiu o propi d’un poble o país diferent d’aquell on es troba” havia d’explorar el món. I ho feia girat “a tots els vents”. Amb una curiositat infinita. I amb una gran dosi d’humor. Un personatge de les seves novel·les és “monsieur Silvoso, home d’affaires immobiliaris a París d’alta volada o de volada gallinàcia, depenent de com es miri.” D’una viatgera comenta: “‘Amb això de Voyagers Sans Frontières i aquests viatges gairebé regalats i la massificació dels avions ara ja no et donen gairebé res que sigui llegible ni que vagis en primera…’, va dir resignada, tot lamentant el progrés per a tothom i enyorant els viatges d’antan, la distingida senyora d’Eliselis.” El seu és un humor, absurd, de vegades espatarrant, potser inspirat en el del Grup de Sabadell, que li servia per criticar la literatura, i tots els que l’envoltem, alguns dels quals caminen/caminem amb el nas massa alt: “A Catalunya ja seria hora que sortís algú que fos una mica valent i que tingués prou mala llet i que afirmés sense embuts alguna cosa com ara «si la literatura catalana actual —ep! parlem de la d’ara!— fos un riu, seria una claveguera plena de merda surant i la majoria de novel·les, sobretot les que guanyen premis literaris, s’entén (…) I em diu encara la senyoreta que el mal és comú i que del noranta cinc per cent de la literatura que escriuen avui la majoria de francesos (¿i de nord-americans i de japonesos i de gairebé tot arreu?) se’n pot dir exactament el mateix. Aurea mediocritas. I màrqueting, molt de màrqueting. Tot pudent i putrefacte.” Una conversa amb el Foraster era sempre una ruta vers l’inexplorat. Sabies on començaves, però era un expert en fer giragonses inesperades, que ens conduïen a referències literàries, gastronòmiques, polítiques sempre enriquidores. Ara fa un any em va fer un regal fantàstic. Em va dur a dinar a un dels últims refugis d’una altra Barcelona ja gairebé extingida. En un restaurant d’un xamfrà barceloní, no gaire lluny de casa seva, seguts a la cuina, a la vora d’uns ex-prohoms de l’extingida convergència que refilaven, els cambrers ens tractaven de manera exquisida i ens servien menjars populars. El Manuel els coneixia tots. Divagava sobre la família –la Núria i els fills–, les últimes lectures, els amics que comencen a mancar. Últimament es lamentava que li havia tocat d’escriure massa necrològiques d’amics sabadellencs. És l’indici que hem entrat a la recta final. La propera novel·la de Manuel Foraster, Sabadell Grand Central, Nova York Rambla clou la trilogia. N’he llegit alguns fragments i és una traca final espectacular, que honora la sèrie. Quan el vaig veure fa un mes a Barcelona, estava fent les últimes correccions. Esperem poder llegir-la editada d’aquí ben poc temps. Acomiado el Foraster —ens trobarem al Port, viatger literari o literat de viatge— amb les frases finals de Lisboa direcció París: “Tanmateix, F arrossegant els peus i el que li quedava d’ànima, sortint de Belles Arts, enfilà una sabadellenca Via Massagué llarga i estreta, seguint l’ombra del poema impossible Guillaguí i de l’inefable home de teatre Cesc Umbert, cap a la boira insondable de la Creu Alta… F, encara, espolsant-se tots els fantasmes per la gogoliana Perspectiva Nevsky de la seva desengrunada life… F per la rue Catinat del seu grahamgreenià americà impassible… la calle Corrientes, a sis travessies (Lavalle, Tucumán, Viamonte, Córdoba, Paraguay… del Gran Hotel i de la cantonada Marcelo T de Alvear amb el Maipú de Borges) de les llibreries i les confiterías de la seva dissort… F, qui sap, around the Washington Square —un altre pas de rosca— del seu riberià i salvatge cor…”