Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: Cultura

Categories
Notícies

Joves i participació cultural: l’impacte de la crisi i el factor educatiu

El CoNCA i la Direcció General de Joventut van organitzar aquest mes de novembre la jornada “Repensar la cultura. Com afavorir la participació cultural de les persones joves”, en el que es va presentar l’informe “La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015” elaborat pels sociòlegs Antonio Ariño i Ramon Llopis, realitzat a partir de les enquestes sobre consums i participació cultural elaborades per diversos organismes i departaments de la Generalitat durant aquesta quinze anys. Evolució de les pràctiques culturals dels joves Per al catedràtic de sociologia de la Universitat de València, Antonio Ariño, “les TICO (concepte que suma a les TIC l’àmbit dels nous processos d’organització social) i la crisi econòmica han impactat de forma directa en el consum cultural de les persones joves”, afegint que aquestes TICO han canviat els nostres hàbits quotidians i que el paper d’internet ha esdevingut fonamental com a eina per accedir a continguts de tipus gratuït. Un accés que es pot produir en qualsevol moment i lloc gràcies al fet que el 92% dels individus joves utilitzen el telèfon mòbil (dades 2015) que ha permès incrementar molt el temps dedicat a la navegació digital. Aquesta immersió en una societat digital fa que la televisió, l’ordinador i els telèfons mòbils siguin les tres pantalles que concentren actualment la majoria d’usos i pràctiques culturals dels joves. Anant amb més detall, les pràctiques més esteses són escoltar música, mirar la televisió, utilitzar internet i anar al cinema, seguides de la lectura de llibres, escoltar ràdio i la lectura de diaris. Per darrera se situen les visites a les biblioteques, l’assistència a concerts i la lectura de revistes, a les que seguirien la visita a museus i monuments, l’assistència al teatre i a les galeries d’art. Tancaria la llista l’assistència a espectacles de dansa i circ. A l’inici del període estudiat hi ha una tendència positiva cap a la penetració creixent de la participació cultural que es veu interrompuda per l’impacte de la crisi, que també es constata amb les dades de recerca d’ofertes o la renúncia a anar a espectacles si no s’aconsegueixen aquests avantatges; tot i que les persones joves més afectades són les famílies monoparentals i les parelles amb fills petits pel que fa a la reducció de la despesa cultural. L’estudi considera revelador de l’impacte de la crisi el desplaçament dels motius pels quals no es realitzen determinades pràctiques o no es fan amb més freqüència, assenyalant que “mentre que el 2006 el percentatge més elevat entre la població jove es registra en la manca d’interès, seguida de la manca de temps, en els darrers anys el pes es desplaça clarament cap al preu i cada vegada té més rellevància el consum gratuït de música, pel·lícules, llibres, etc. a internet”. Per exemple, comparant les dades del 2006 amb les del 2014, el factor preu ha passat de determinar l’absència de participació pel que fa als concerts del 11,4% al 49%; en el cas del cinema, del 15,5% al 59,8%; en el del teatre, del 10,9% al 60,2%; i pel que fa als museus, ha passat d’un molt escàs 2,2% al 44,7%. Consum i participació cultural: el factor educatiu L’estudi inclou com a modalitats de participació aquelles que no són presencials, en tant que inclou el consum de continguts audiovisuals. Amb aquesta incorporació, els autors apunten que les activitats que més es realitzen pertanyen a l’univers audiovisual/digital, i en destaquen tres: l’omnipresència de la música en moltes activitats quotidianes; l’addicció creixent a les sèries de ficció, que té a més un component grupal en tant que es comenten amb els companys de classe, treball o oci; i la comunicació instantània, gràcies a uns telèfons intel·ligents que han esdevingut imprescindibles per al protagonisme de les xarxes socials; no només per a la comunicació i la relació entre els joves, sinó també per a la mateixa organització de la seva vida quotidiana. Per a Ariño i Llopis, el capital educatiu té cada vegada una força més gran com a factor que explica les fractures socials i la mateixa exclusió cultural. En aquest sentit, consideren que qualsevol política cultural que no atengui aquests fenòmens de desigualtat produirà resultats no volguts com el d’acumular recursos culturals en les persones que ja tenen la facilitat d’accés per mitjans propis, “ja que sense el capital cultural necessari adquirit mitjançant l’educació i la socialització, determinats col·lectius de joves no poden apropiar-se de la significació de la cultura que es troba a la seva disposició”. En aquest sentit, el capital educatiu es relaciona de manera directa amb la importància que es concedeix a la cultura; i es constata que hi ha un conjunt d’interessos que estan directament correlacionats amb el nivell educatiu, com seria l’interès per la cultura lletrada i clàssica; lectura de llibres, visita a exposicions i monuments, la música clàssica, l’òpera i el teatre especialment. Per altra banda, l’estudi apunta al fet que hi ha una realitat cultural no analitza per les enquestes que dóna sentit i identitat a les persones que viuen en la perifèria de l’exclusió cultural. En aquest sentit, els autors aposten per un canvi democratitzador de la cultura que reconegui aquestes pràctiques creatives que no s’adiuen al cànon habitual. Com crear nous públics En l’acte de presentació de l’estudi, Antonio Ariño va subratllar la idea que “la cultura ha de ser un acte de plaer per a la persona que hi participa, i per això la clau per aconseguir nous públics és crear les condicions socials per generar interès per la cultura i que sigui una praxis que generi plaer. Aquesta és la gran regla. Les sèries, la música, les sortides, les pel·lícules… han de ser entretingudes i relaxants, crear passió”. L’estudi trenca alguns tòpics com que els joves s’allunyen de les formes tradicionals de la cultura clàssica i lletrada, “ja que no hi ha incompatibilitat entre aquestes pràctiques i les digitals, sinó una reorganització de les pràctiques culturals clàssiques en el nou paradigma comunicatiu que és digital”. Com ja s’ha destacat anteriorment, Ariño i Llopis consideren inexcusable reconèixer que la via principals per crear nous públics demana incorporar les competències necessàries en el sistema escolar. La política cultural principal és una política educativa molt jove”. Així, “les persones que neixen en llars i famílies excloses econòmicament i socialment sovint no disposen dels mitjans per adquirir les competències que produeixen sentit en l’esfera cultural ni dels béns culturals, i només un sistema escolar atent a aquestes necessitats pot mitigar aquestes mancances”.

Categories
Opinió

Aposta per l’èxit dels continguts culturals

La nova temporada de Catalunya Ràdio ha generat un debat a l’entorn dels seus continguts culturals. Des de l’arribada de la nova direcció, a mitjans del passat gener, l’emissora ja no disposa d’un cap de Programes sinó que ho és de Continguts. Aquesta decisió respon a la voluntat, des del primer moment, de tractar els continguts audiovisuals més enllà de la rigidesa de la graella tradicional de ràdio. És un bon símptoma que la proposta de la ràdio pública susciti debat perquè demostra que l’emissora està sent capaç de traslladar la il·lusió interna que marca aquesta nova etapa, que hem considerat renovadora, innovadora, rejovenidora i arriscada. Catalunya Ràdio és la generalista del grup d’emissores, i com a tal té l’obligació d’oferir continguts que interessin el màxim d’audiència possible acomplint l’encàrrec de servei públic que, des del 20 de juny de 1983, satisfà la ciutadania amb qualitat i amb una acceptació social molt alta.  Una de les conquestes dels últims anys a Catalunya Ràdio és que la cultura formi part dels continguts transversals de la programació. La cultura hi és a pertot, no queda limitada a espais concrets, tot i que, a més, l’emissora ofereix programes culturals específics i de referència. Catalunya Ràdio aposta per la informació, l’esport i la cultura, inserida aquesta última en programes de màxima audiència i vinculada a un entreteniment de qualitat. Això és mèrit de totes les direccions i de tots els professionals de la casa, i no esdevé cap novetat com tampoc és revolucionari que l’emissora generalista tingui programes informatius o esportius. En l’etapa actual, hem posat l’èmfasi en la importància de concebre la nostra oferta com una bona proposta de continguts al marge de les franges horàries o del format rígid dels programes clàssics. És per això que la distribució de seccions i espais culturals destaca actualment més enllà de formar part o no d’un programa monogràfic.   El debat sobre la conveniència de programes culturals específics o sobre la distribució transversal dels continguts culturals en el conjunt de la programació no és nou ni exclusiu dels nostres mitjans públics. Ningú no ha acabat de trobar una fórmula definitiva, i en un context d’innovació, de distribució de continguts digitals, encapsulats i per xarxes socials, l’aposta per un model d’èxit basat en la cultura dins de la programació de màxima audiència sembla encertada.   Els mitjans públics tenen sentit si hi ha públic, i el públic es capta amb propostes atractives que generin audiència. A Catalunya Ràdio, els programes més escoltats al matí i a les tardes incorporen amb normalitat i desacomplexament els continguts culturals que des d’alguns àmbits del sector es reclamen tancats en programes específics. Catalunya Ràdio té programes culturals de referència, però el seu contingut sovint està vinculat a continguts que difícilment es poden oferir en programes líders. Sense renunciar a marques i programes de culte, Catalunya Ràdio manté fermament l’aposta per col·laboradors, seccions, càpsules i entrevistes vinculades a la cultura i les lletres en el conjunt de la seva graella. Creiem que és el millor per al sector i per al mitjà. I ho creiem pensant en l’audiència i en el mandat de servei públic que tenim assumit. Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio  

Categories
Opinió

Política cultural: per un debat operatiu.

Malgrat algunes declaracions retòriques, el paper de la cultura en la societat, i el de la política cultural en el marc de les polítiques públiques, continua sent molt limitat al nostre país, en molts casos gairebé marginal. I la crisi dels darrers anys, ha agreujat la situació amb la reducció del consum i del recursos públics i algunes regulacions desfavorables. Per altra banda, diversos factors han contribuït a la modificació de certes percepcions sobre el model cultural: entre d’altres, la pròpia crisi de legitimitat de la política que impacta sobre el govern de les institucions culturals; la divergència (real o aparent) del mercat (o les indústries culturals) i la creació (o les arts); la contraposició de la cultura comunitària i la cultura professional, l’abast i virtualitat del proteccionisme cultural davant una globalització cada vegada més banal, l’encaix de la diversitat en entorns altament multiculturals i, sovint, conflictius…     I la major part d’aquestes qüestions no són cap singularitat catalana o espanyola sinó que formen part de l’agenda de molts països i organitzacions internacionals. Els models de política cultural més avançats, que han estat la referència dels darrers trenta anys, evidencien les seves limitacions, el seu esgotament i un munt de dubtes. És per això que estats com Irlanda, per esmentar-ne un de dimensions i característiques similars a Catalunya, s’han plantejat, des de finals de 2015, una revisió integral de la seva política cultural apel·lant directament els experts i els artistes o, per citar un esdeveniment encara més recent, només cal veure el programa de debat de la Conferència Internacional de Recerca sobre política cultural celebrada el passat mes de juliol a Seül. En el nostre cas, cal tenir en compte que els darrers cinc anys s’han produït algunes iniciatives d’anàlisi, debat i temptativa de consens, sota el format de pla estratègic global o d’acord nacional per a la cultura, que han implicat taules de debat amb la participació de centenars de persones o la participació de la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya. En aquest context, plantejar ara mateix un debat global sobre el sector cultural català és redundant o innecessari? I, si la resposta és que, amb uns objectius acotats i precisos, val la pena abordar-ho, es planteja una altra qüestió: a qui li correspon fer-ho? La proposta de que el debat pivoti preferentment sobre els professionals de la cultura –creadors, emprenedors, investigadors i gestors- té diverses avantatges: garanteix la consideració prioritària dels problemes reals generals i sectorials, la independència d’una reflexió sense cotilles, la recerca d’opcions factibles i el compromís de la societat cultural. Cultura 2025 – el nom del document irlandès- ho expressa de forma sintètica: “aspira a proveir una base cultural sòlida i inclusiva a la societat i el reconeixement que la cultura crea valors socials tangibles, promou el benestar i suposa directament i indirecta un impacte econòmic; també assolir un increment de la participació individual i comunitària..” Esteve León, coordinador general del Fòrum Cultura 2020 impulsat pel Cercle de Cultura

Categories
Notícies

22@ i Parc Audiovisual de Catalunya: 2 casos d’èxit de pols culturals

La paraula clúster ha esdevingut un terme habitual alhora de definir estratègies sectorials a mig i llarg termini del món de les indústries. El sector cultural no n’ha quedat pas al marge i la mateixa UE porta varis anys centrant els seus esforços en dinamitzar el desenvolupament de les seves indústries arreu de la geografia europea, a partir de les conclusions del Llibre Verd de les Indústries Culturals, aprovat al principi de l’actual dècada. La Dra. Natalia Abuín ha publicat un interessant article en el que analitza els principals pols de desenvolupament cultural nascuts els darrers anys a l’Estat espanyol, tant aquells en els que el sector cultural -o una part específica d’ell- són l’element nuclear, com aquells en que les indústries culturals en són una part més o menys destacada: la Ciudad de la Imagen de Madrid, la Ciutat de la Llum a Alacant, el PI@ al País Basc, la Cidade da Cultura a Galícia, i dos de catalans: el 22@ i el Parc Audiovisual de Catalunya. Els sis casos d’estudi són força diversos, pel que fa a la seva naturalesa com pel que fa al seu paper en la creació d’innovació i en la potenciació dels sectors culturals implicats. A grans trets, l’estudi diferencia aquells pols que han quedat lluny dels seus objectius i fins i tot han hagut de tancar, d’aquells que estan funcionant adequadament, tot i que dins d’aquest grup en destaquen els pols barceloní i terrassenc, pel fet que aquests dos han aconseguit generar unes importants sinergies entre les tres potes bàsiques dels tecnopols d’èxit existents a nivell internacional: la investigació aplicada (I+D+I), la formació universitària i el mateix desenvolupament industrial. Pel que fa als pols culturals fallits, tots dos coincideixen en no haver articulat cap estratègia d’I+D+I al seu interior. L’autora analitza el projecte de la Cidade da Cultura, com un cas de model globalment cultural, no pas especialitzat, que tenia com a objectiu l’impuls del conjunt de la cultura a Galícia. Un ambició projecte arquitectònic a Santiago de Compostela que, després que la Xunta de Galícia ja hagués invertit 300 milions € en obres, va haver de paralitzar els edificis pendents fa tres anys, sense haver assolit el paper de punt de connexió entre aquest país i les xarxes internacionals de creativitat i coneixement culturals. Un cas similar, pel que fa a la ambició constructiva i els magres resultats obtinguts és la fracassada Ciutat de la Llum a Alacant, pràcticament tancada des del 2011 i, forçada per la Comissió Europea ha protagonitzat un procés de subhasta sense èxit. Pel que als pols culturals reeixits, el més antic és el la Ciudad de la Imagen de Madrid, on s’han concentrat empreses audiovisuals públiques i privades, tant dels sectors de la producció com la postproducció, juntament amb la Filmoteca Nacional i l’Escuela de Cine; però malgrat aquest centre formatiu, no s’ha generat cap dinàmica d’investigació i recerca. Un altre cas és el del PI@, dins el Parc Empresarial de Zuatzu, creat amb l’objectiu de concentrar la fins llavors dispersa indústria audiovisual basca, cosa que ha aconseguit, però sense arrossegar institucions de formació acadèmica ni d’investigació rellevants. Davant d’aquests dos tecnopols audiovisuals, es destaca que, en canvi, el Parc Audiovisual de Catalunya i el 22@Barcelona sí compten amb “els tres elements necessaris per a l`’èxit d’un pol de desenvolupament: formació, investigació i indústria” i que, gràcies a això “estan obtenint resultats o han aconseguit revitalitzar econòmicament” les zones on s’hi han ubicat. Com assenyala Natalia Abuín, “als països amb major potencia econòmica del món, la base de la investigació aplicada és la universitat. Les empreses encarreguen els seus desenvolupaments tecnològics a les institucions d’educació superior, cosa que genera sinergies altament positives: la indústria es beneficia de la tecnologia de la universitat a preus més competitius y la universitat obté ingressos per a la formació dels seus alumnes que, a més, reben una educació superior adaptada a les necessitats del mercat, i per tant millora la seva inserció laboral”. Podeu llegir l’article íntegre, publicat al número 103 de la revista Telos, en aquest enllaç: https://telos.fundaciontelefonica.com/url-direct/pdf-generator?tipoContenido=articuloTelos&idContenido=2016030812080001&idioma=es

Categories
Opinió

Una cultura al món

A finals d’aquest 2016, concretament el 8 de desembre, farà 40 anys que es va inaugurar a Barcelona el Congrés de Cultura Catalana, que ja havia estat presentat a l’abril a València, al juny a Perpinyà i a Palma de Mallorca, i al novembre a Andorra. La dimensió amplíssima del Congrés fou un fet inèdit i encara no repetit en la història dels Països Catalans. Més de 12.000 persones inscrites i 1.500 entitats implicades en un procés de debat sobre com havia de ser la societat i la cultura catalana que sortia de la llarga repressió franquista. Aquell Congrés va posar en relació el món acadèmic amb la societat civil i moltes persones que aleshores, essent molt joves, estaven totalment implicats en la recuperació de les llibertats nacionals, conscients que a la cultura catalana li calia un nou marc democràtic per tal de recuperar i de guanyar normalitat. Aquesta vocació de normalitat va ser la que va dominar en els anys vuitanta i noranta, alimentada d’una banda pel discurs pujolià amb la idea que concebre Catalunya com una mena de nació cultural; i combatuda d’altra banda pels governs del País Valencià i les Illes Balears per tal d’evitar a tota costa la possibilitat d’uns Països Catalans culturalment connectats. Fem un assaig. Imaginem que ens proposem organitzar un nou Congrés de Cultura Catalana per valorar com ha de ser la cultura catalana avui i demà. El nostre referent ja no seria la democràcia espanyola, oi? El nostre marc autonòmic se’ns quedaria ben segur petit com una cotilla que ens havien posat quan encara havíem de fer la creixença. Cal suposar que si ens proposéssim realitzar una revisió de quins són els valors actuals de la cultura catalana ens caldria comparar-nos amb altres cultures del món, i no pas, com es fa sovint, amb la cultura espanyola o francesa (tot i que en alguns aspectes la cultura catalana no en queda pas malparada). Aquest exercici, però, seria impossible (o quedaria massa esbiaixat) sense el mateix marc geogràfic que ja va tenir el Congrés de Cultura Catalana. La cultura catalana no es pot entendre sense els Països Catalans. Ni la música, ni la literatura, ni el teatre, ni el cinema en català poden entendre’s només en el marc del Principat de Catalunya. Els anys 1976 i 1977 l’activitat arreu d’aquest territori va ser frenètica. Es van fer 17.000 viatges de punta a punta dels Països Catalans, en una acció inèdita que només comptava amb el suport de la societat civil i els ajuntaments. El Congrés va marcar les línies del que calia fer per recuperar la normalitat de la llengua i de la cultura. Amb el Congrés es van crear els Consells Populars de Cultura, es va demanar que el català fos llengua oficial arreu i va ser un dels factors clau de recuperació de la consciència nacional arreu. Aleshores, no hi havia, a la societat catalana, una idea clara de les opcions que tenia el català d’esdevenir una llengua per a tots els usos. El Congrés va fer possible concebre el català com una llengua normalitzada, tant a Catalunya com al País Valencià. L’operació política de la transició va impedir que aquesta unitat en relació a la llengua i la cultura tingués continuïtat, relegant-la als àmbits de resistència, totalment deslegitimats durant els primers anys del nou sistema autonòmic, amb conseqüències totalment regressives al País Valencià,  les Illes Balears, la Franja de Ponent. Aquell sistema és posat avui en entredit. La societat catalana ha pres consciència, a tots els Països Catalans, que el vestit s’ha fet petit, com dèiem. Ara només cal que es prengui consciència de la necessitat de sumar tota la cultura catalana, tota la que es fa de Salses a Guardamar, per tal de desplegar-ne tota la seva potència. Des d’aquí cap al món, sense fronteres ni barreres administratives. Dra. Marta Rovira, presidenta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.  

Categories
Notícies

Més de 1.100 autors i creadors reclamen a la UE protegir l’obra cultural a internet

La polèmica sobre la retribució de les grans corporacions que lideren el trànsit i difusió dels continguts digitals i les indústries culturals i els seus creadors i autors és lluny d’arribar a la seva fi. Aquesta setmana, la carta “un internet just per als creadors”, signada per més d’un miler d’autors i creadors europeus, reclama al president de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker que la UE es doti d’una legislació eficaç sobre els drets d’autor “per aconseguir un tracte just a canvi de l’ús de les seves obres online”. La carta adverteix que “els actors dominants del mercat, com YouTube, són plataformes creades a partir de contingut penjat o agregat pels usuaris, i quasi no ofereixen cap remuneració per les nostres obres. Pitjor encara, el fet que aquestes plataformes aconsegueixen això sense restriccions, suposa un retrocés sens fi del valor de mercat de les obres creatives”. En aquest sentit, els seus signants aposten perquè “es garanteixi una reforma adequada de la legislació relativa als drets d’autor, una reforma que no toleri les escletxes legals per als qui se n’aprofiten, o la perpetuació d’un dany inacceptable a la creativitat i el creixement econòmic d’Europa”. La carta ha estat impulsada per l’associació GESAC, integrada per per més d’una trentena d’entitats de gestió de drets d’autor de la UE, Islàndia, Noruega i Suïssa, i posa de manifest la gran preocupació del sector davant les grans corporacions que lideren la difusió de continguts a internet, per part d’un sector cultural que a Europa genera més d’un 4% del seu PIB i genera entre 6 i més de 8 milions de llocs de treball (segons les diferents estadístiques disponibles). Entre els signants, figuren autors com Charles Aznavour, Ennio Morricone, Albert Uderzo o Pedro Almodóvar, i hi destaquen també grans noms del nostre panorama musical com Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Marina Rossell o Max Sunyer. A finals de setembre, Bratislava acollirà la trobada “Assemblea Digital”, organitzada conjuntament per la Comissió Europea i la presidència del Consell d’Europa que analitzarà, entre d’altres qüestions la difusió de continguts dins el mercat únic digital, promogut per la Comissió Europea. Una reunió que podria servir per estudiar solucions a la problemàtica plantejada, un cop haurà passat més d’un any del procés de posada en marxa del mercat únic digital a la UE.

Categories
Notícies

Entrevista a Jaron Lanier: “la propietat intel·lectual és un assumpte cabdal alhora d’idear un futur digne per a les persones”

Jaron Lanier, pioner en el camp digital adverteix dels perills de la cultura de la «gratuïtat» dels continguts a Internet. Lanier és una personalitat destacada de Silicon Valley, a més de precursor en matèria de realitat virtual i un dels escriptors més famosos del camp tecnològic. La seva preocupació per la situació actual del món d’Internet és cada vegada més gran i ens explica els motius per corregir el rumb i la manera de aconseguir-ho. ¿S’ha beneficiat la cultura de la revolució digital? En alguns aspectes s’ha beneficiat i en altres s’ha perjudicat. És com preguntar si les càmeres són bones per a la cultura. La informàtica ha arribat a ser una obsessió en la cultura, que avui dia simplement és digital fins a uns nivells increïbles. Però han tingut els recursos digitals un efecte positiu en la creativitat? No sé si algú té de veritat la perspectiva necessària per a saber-ho amb certesa. En el meu llibre Contra el ramat digital: un manifest vaig fer un experiment. Quan estava amb altres persones i sonava música, els preguntava si podien dir-me de què dècada era el que estaven escoltant. Em deixava totalment desconcertat el fet de no podien diferenciar la present dècada de l’anterior; mentre que, fins i tot els joves, distingien molt bé totes les altres dècades. És com si s’hagués produït algun tipus d’immobilitat cultural, però és difícil dir si es deu a Internet. És una llàstima, però el món de la xarxa s’ha tornat molt segmentat i estret de mires. A més està adquirint característiques que afavoreixen l’aïllament. Les plataformes de les xarxes socials a Internet fan servir algoritmes que ens transmeten informació en la qual, segons els seus càlculs, ja estem interessats; de manera que és com si ens trobéssim tancats en una habitació plena de miralls i la nostra experiència del món fora cada vegada més limitada. Crec que estan passant moltes coses realment interessants i innovadores, però no estic segur que l’art informatitzat m’hagi commogut tant com algunes altres formes d’art. En qualsevol cas tot és molt subjectiu. Què és el que més el preocupa del mercat digital actual? Hi ha hagut una disminució brusca de les professions i oportunitats professionals per als que han dedicat la seva vida a l’expressió cultural, però creiem il·lusament que això no ha passat. Com els jugadors en un casino, molts joves creuen que poden ser ells els que arribin al capdamunt de YouTube, Kickstarter o alguna altra plataforma. Però aquestes oportunitats són escasses en comparació amb els nombrosos llocs de treball que antigament tenia la classe mitjana en el camp de l’escriptura, la fotografia, l’enregistrament de música i moltes altres activitats creatives. Des del punt de vista econòmic, la revolució digital no ha estat molt bona. Analitzem, per exemple, el cas dels traductors professionals. Els seus oportunitats professionals han anat disminuint de la mateixa manera que les dels músics que gravaven discos, els periodistes, els escriptors i els fotògrafs. La destrucció de la seva ocupació va començar amb l’expansió d’Internet i continua amb rapidesa. És notable que per als traductors professionals aquesta destrucció estigui vinculada a l’augment de les traduccions automàtiques. Les traduccions automàtiques no són més que fusions de traduccions autèntiques. Tots els dies extraiem i recopilem milions de vegades les traduccions fetes per persones reals a fi de mantenir actualitzades unes bases de dades de referència amb activitats i argot d’últim moment. Són els fragments d’aquestes frases del que després es retorna mecànicament en forma de traduccions automàtiques útils. En principi, no hi ha res a objectar a aquest sistema. És útil, llavors per què no? El problema és que no paguem un cèntim per les traduccions que s’han utilitzat per generar les traduccions automàtiques. Hi ha qui podria considerar-ho un frau. Tots aquests sistemes, que destrueixen ocupació creen la falsa impressió que és la màquina la que fa la feina, quan en realitat funcionen a partir d’informació generada per persones -que anomenem conjunts extensos de dades (big data). Si trobéssim la manera de pagar-los per la seva valuosa contribució real a aquests grans recursos informàtics, podríem evitar les crisis d’ocupació que, en cas contrari, es produiran. Vostè afirma que la cultura gratuïta és perillosa. Per què? Jo vaig contribuir a defensar que la música fos gratuïta, amb la convicció que redundaria en un benefici per a la cultura i els músics, de manera que no és que em negui a acceptar aquesta novetat. Vaig contribuir a crear-la. I sí té altres bons aspectes. En primer lloc, a la gent li agrada sentir-se generosa i li agrada compartir i ser oberta. Aquesta predisposició és valuosa i la societat ha de trobar la manera d’agrair-la. Però tal com estem fent les coses tots ens posem al servei d’un diminut grapat de grans empreses tecnològiques, el que sens dubte és una gran ximpleria. Si un servei en línia és gratis, no en tingui cap dubte que es val d’un ardit per guanyar diners sotmetent a la gent a una manipulació subconscient. És estrany que hi hagi tants que no ho vegin. Una cosa que m’irrita és la manera en què es perd el context. Comences per descobrir novetats musicals o culturals d’una manera molt precisa, però els algoritmes prenen el comandament de la teva rumb. Si un algoritme calcula que és probable que t’agradi una peça musical, te la recomana. De manera que l’algoritme és l’amo i senyor del context de la humanitat. Té tendència a treure a la cultura del seu context i el context ho és tot. El resultat és que l’estructura de la pròpia xarxa es converteix en el context, en lloc de les persones reals i el món real. Aquesta qüestió és summament important. Una de les idees originals de la cultura del mashup (fusió) és que trobes una peça musical, algú la recrea i acaba transformant-se en un vídeo, després un altre fa una paròdia d’aquest vídeo i tot es converteix en una gegantina explosió de creativitat. És una cosa genuí i genial al que tothom pot contribuir. No vull que aquesta cultura es perdi, però avui en dia els autors d’aquesta creació musical a la qual anomenem mashup no reben cap benefici; només es beneficien Facebook o Google o algun altre gegant empresarial, el que en definitiva condueix a la increïble concentració de riquesa de la qual som testimonis i en aquest procés es deshumanitza les persones que han participat. Quan ideàvem Internet, jo tenia la convicció que pel fet d’existir un sistema global d’informació la gent no podria negar coses com el canvi climàtic, però el que veiem és exactament el contrari. Els nostres sistemes d’informació permeten que la gent visqui en petites bombolles i es desconnecti de la realitat d’una manera que no prevèiem. Quina desil·lusió! A més aquesta desconnexió té una repercussió negativa en l’art, la política, les ciències, l’economia i, francament, en tot. Què pensa de la «economia col·laborativa»? En els començaments de Google, els intel·lectuals de Silicon Valley estaven fascinats per la cultura dels barris marginals de tot el món i les seves economies informals. Van inspirar la idea d’una «economia col·laborativa» en la qual els situats al centre de la xarxa -gegants com Facebook, Google i Uber- es tornen summament rics i poderosos, mentre que la resta té la sensació que es beneficia de negociar entre si. Però la idea que ens en sortirem amb una economia col·laborativa, en la qual s’espera que la gent corrent comparteixi el que té mentre unes poques empreses situades en el centre són les que guanyen tots els diners, senzillament no se sosté. Es pressuposa que en una economia formal que funciona correctament els participants poden planificar el seu futur en lloc de viure en la incertesa. Si et malaltes, tens estalvis. La teva vida és en certa mesura predictible. Perquè ho sigui volem posseir actius reals, com una casa o propietat intel·lectual. És interessant contemplar la possibilitat d’una economia realment col·laborativa que sigui inclusiva, però no és per res del que estem parlant. Llavors ¿què s’ha de fer per garantir una economia digital sostenible? El punt de partida evident és pagar a la gent per la informació valuosa que ha generat. I no dic que jo tingui totes les respostes, però el fonamental és senzill i estic segur que es pot dur a la pràctica. Una forma de sistema socialista imposat, en el qual tots fossin iguals seria ruïnós. És desitjable que hi hagi cert grau de variació. Però en aquest moment, un grapat de persones -els hereus de monopolis tradicionals com els petroliers i les grans xarxes informàtiques que cada vegada són més poderoses- posseeixen una immensa porció de la riquesa mundial, el que té un efecte desestabilitzador. A més, si bé un monopoli petrolier pot controlar el petroli, no pren les regnes de tota la teva vida, mentre que la informació sí que ho fa i, sobretot, amb més autonomia. Si esperem que els sistemes informàtics dirigeixin cotxes i facin funcionar fàbriques, l’ocupació que queda ha de ser creativa, d’expressió, intel·lectual … Però si ho debilitem estem generant una crisi d’ocupació d’enormes proporcions. I és aquí on intervé la propietat intel·lectual. I El principi general de pagar a les persones per la seva informació i les seves contribucions és fonamental si volem que tinguin una vida digna fins que les màquines millorin. Però la propietat intel·ectual ha de ser molt més complexa i detallada. Ha de ser una cosa que beneficiï a tots i ser tan corrent com portar diners a la butxaca. És l’única possibilitat de garantir la dignitat de les persones mentre es milloren les màquines. Com li agradaria que evolucionés el panorama digital? M’agradaria que hi hagués més sistemes que permetessin a la gent corrent obtenir una recompensa econòmica pel valor de la seva contribució a les xarxes digitals; sistemes que milloressin la seva vida i dinamitzessin l’economia global. L’estabilitat econòmica es produeix quan la corba de la riquesa té la forma d’una campana, és a dir, quan hi ha uns pocs summament rics i uns pocs pobres, però la majoria té algun grau mitjà de riquesa. En aquest moment ens trobem en una situació que afavoreix els guanyadors, en què a uns pocs els va molt bé, però la resta integra un mar d’aspirants que mai aconsegueixen completament l’èxit. No és una situació sostenible. Vostè dóna suport a la conferència de l’OMPI (celebrada el 26 d’abril a Ginebra coincidint amb el dia internacional de la propietat intel·lectual) titulada El mercat mundial de continguts digitals. Què hi direu? La propietat intel·lectual és un assumpte crucial a tenir en compte en idear un futur digne per a la humanitat. No tots poden ser un Zuckerberg o dirigir una empresa tecnològica, però tots podrien beneficiar-se de la propietat intel·lectual, o almenys una massa crucial de gent. La propietat intel·lectual ofereix un camí cap al futur que oferirà dignitat i suport a un gran nombre de persones. És la millor manera d’abordar la qüestió. Entrevista de Catherine Jewell, Divisió de Comunicacions de l’OMPI

Categories
Notícies

Carlos Cuatrecasas: “la inversió en cultura té una repercussió econòmica important”

Carlos Cuatrecasas presideix la Fundació del Cercle d’Economia des del 2009. La seva trajectòria com a persona vinculada al mecenatge de la cultura ve de molt més lluny, amb un protagonisme directe en alguns dels grans projectes impulsats al nostre país, com va ser la reconstrucció del gran teatre del Liceu. Quin paper juga una  fundació  d’una entitat vinculada al pensament econòmic respecte el món de la cultura? El Cercle d’Economia,  i la fundació en concret, sempre ha procurat a través dels seus socis, crear un esperit favorable a la cultura, a la reflexió i al diàleg. És una finalitat de la nostra entitat. La Fundació està servint per relligar, fer de pont, entre empresaris i directius i la societat. Considerem que és molt important que el món de l’empresa tinguin una intensa vida cívica, s’impliqui per millorar la societat. Transmetre el desig de participar en la vida pública amb un criteri reflexiu i equilibrat. Un exemple d’això va ser la creació de la URL, de la qual el Cercle d’Economia forma part del seu patronat, o el fet que molts catedràtics universitaris hagin passat per les juntes de govern del Cercle d’Economia. Fa poc, la Fundació Cercle d’Economia celebrà  la novena edició dels seus Premis Ensenyament, guardonant  una exitosa experiència terrassenca d’escola inclusiva en la que alumnes d’una escola d’educació especial comparteixen assignatures amb alumnes de primària i d’un institut públic de la ciutat. Amb quin objectiu es convoquen aquests premis? La fundació amb aquest premi fomenta aquesta preparació per obrir-se camí, per  adaptar-se als canvis; per això procurem guardonar els sistemes més moderns d’educació. Sempre he defensat que l’ensenyament ha de preparar a la gent a anar pel món, però amb una base cultural important. És des d’aquesta base cultural que l’educació pot fer emergir el talent. Una educació que aporti coneixement. Internet complementa, però no és coneixement sinó informació. Per això és tan important una bona base cultural. Uns altres premis impulsats per la fundació, són els que es destinen a reconèixer activitats de patrocini i mecenatge empresarial. Els premis Carlos Güell tenen dins les seves diverses categories, una de dedicada al patrimoni cultural.  Quina visió en teniu d’aquest sector? Ens calen millorar equipaments per a que la gent els visiti. Els museus han de generar desig cultural, que es valorin i es coneguin.  Recentment he visitat l’Institut d’Art de Chicago, on he pogut comprovar que molta gent jove, no pas turistes, sinó de la ciutat,  visiten la seva gran col·lecció de l’impressionisme francès. En canvi, els museus de Barcelona, en general, són poc visitats. Caldria una forta inversió per a fer-los atractius, i poder exhibir moltes coses que tenim que són magnífiques i que són als soterranis dels museus. Que la ciutadania ho valorés i se’ls fes seus, i que ajudin a pujar el nivell cultural de Barcelona i Catalunya. Quan el nivell cultural és alt, el nivell democràtic puja. Els problemes humans són a totes les èpoques i la cultura ens permet conèixer-los. I quan més coneixes l’esperit humà, quan més coneixes els autors que l’han tractat, es més fàcil que prenguis decisions o que participis en la vida pública amb més criteri, amb més intel·ligència, amb més equilibri. … Per això calen recursos econòmics. Quan parlo d’inversió, parlo tant del govern català i com del govern espanyol. Cal que la part dels pressupostos de cultura augmenti, això és imprescindible. Els dos en tenen la responsabilitat, i cal subratllar que la inversió en cultura té una repercussió econòmica important. La cultura pot ser també una font d’ingressos, ja que té una reversió econòmica tant per un país com per una ciutat.  A més, quan el nivell cultural d’un país és més alt és més fàcil que sigui un país més democràtic. La problemàtica del mecenatge de la cultura és un tema encara per resoldre. Com hauria de ser una llei que hi respongués encertadament? Cal fomentar la cultura des de la societat civil com des de l’administració. I per a les empreses, l’aspecte fiscal és fonamental. Amb una desgravació fiscal alta es farien moltes coses, pot ser un element decisiu, però també caldria concebre un estímul sentimental per ajudar la societat, per fomentar la filantropia. Tenim molts exemples de mecenes, començant pel mateix Mecenes de l’emperador August, que eren persones que estimaven la cultura. M’agradaria una llei potent que creés un ambient favorable per aquestes activitats de patrocini i mecenatge. Hi ha, però, un tema clau: el sector públic a Espanya té una desconfiança claríssima cap al sector privat. I amb el mecenatge, es pensa que s’utilitzaran les desgravacions fiscals per raons no molt nobles, fins i tot  per aprofitar-se. Per això no funciona. Perquè el problema no és de recaptació fiscal. Els diners destinats al mecenatge seria la xocolata del lloro per a la hisenda pública, que es veuria molt poc afectada,  i en canvi es podrien dirigir capitals privats cap a finalitats molt interessants. I com caldria gestionar aquests recursos econòmics? No sóc gens partidari que els diners del mecenatge es destinin a fundacions públiques. Defenso una llei del mecenatge on realment el ciutadà pugui canalitzar els seus fons a les activitats culturals que considerés més convenients, sense necessitat de la  intermediació de cap poder públic. El que s’ha de fer és fomentar el patrocini privat per destinar els diners on cregui oportú, no pas dirigit a dit. A vegades sembla que els únics que saben com s’han de fer les coses és el sector públic, i això és molt impositiu. Per exemple, amb la reconstrucció del Liceu, molts dels propietaris de les llotges van oferir tornar a portar obres d’art a les avantllotges, algunes salvades de l’incendi. Doncs bé, va haver una negativa per resposta, perquè es va dir que això era un teatre públic i que totes les llotges havien de ser iguals. Ets un teatre públic,  t’ofereixen poder portar un quadre de Casas… i dius que no?. Segur que si es fes una enquesta, molta gent hauria dit que li agradaria trobar-se amb aquest quadre al Liceu, ja que podria visitar aquestes avantllotges fora dels horaris dels concerts.

Categories
Opinió

Els museus

“Tot país que es preï deu el seu prestigi als museus, no és possible conrear la memòria i el coneixement de la condició humana sense els museus” Veiem una àmplia sala buida de la National Gallery, en silenci absolut. La càmera ens mostra diferents obres, entre les quals destaca l’Al·legoria de la Prudència de Tiziano. La seqüència quedarà interrompuda per l’entrada d’un empleat de la neteja que està encerant els sòls. El soroll mecànic i continu ens retorna a la vida, allò quotidià. Els Rembrandt, Tiziano, Botticelli, Holbein, Hogarth o Turner quedaran a la mercè d’un nou dia a la National Gallery. Així comença el film de Frederick Wiseman, que indaga en els organismes vius d’un museu. Ens mostrarà a guies, educadors, restauradors, gestors i al públic com a part de la vida secreta de les obres d’art que conté aquest magnífic museu de Londres. La National Gallery recull a les seves parets obres des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX. Aquesta setmana hem celebrat el dia internacional dels museus, espais destinats a la contemplació, en un moment en el qual l’atenció està descentrada de tot centre i queda sotmesa a una contemplació amb els peus més que amb la mirada. Quantes crítiques han caigut durant els últims anys sobre aquestes institucions que van néixer com a arques de Noè per preservar de la destrucció de l’home i del temps els nostres majors assoliments creats per l’esperit humà. S’ha criticat que avui els museus posin més èmfasi a aconseguir més i més públic deixant en segon lloc l’atenció a la seva col·lecció i la seva política d’adquisicions, sense les quals un museu entra en decadència. S’ha parlat dels museus com un forat negre, com observava Jean Clair, on “tot entra en ell, i res surt”, “el forat negre del museu s’alimenta del que destrueix, guanya pes amb tots els materials de la civilització que l’envolta”. S’han vists sotmesos a un constant debilitament econòmic producte de la crisi, que els ha allunyat dels seus objectius per haver de concentrar-los a lluitar perquè la pols del peix globus, les retallades, no els atrapi i els converteixi en zombis, en morts vivents de la cultura. Es parla molt dels seus costos, però gairebé mai del seu valor. I, no obstant això, tot país que es preï deu el seu prestigi als museus: El Prado de Madrid, l’Hermitage a Sant Petersburg, le Louvre a París, el MNAC a Barcelona o l’Accademia de Venècia. No és possible conrear la memòria i el coneixement de la condició humana sense els museus. No podem recórrer París sense entrar al museu del Louvre, entre els arcs que porten el nom de Vivant Denon, sense admirar les sales d’art egipci que Denon, company d’aventures de Napoleó, ens va llegar. Tampoc es pot arribar a comprendre com estem a la mercè de les contingències humanes sense veure la Tempesta de Giorgione a l’Accademia de Venècia. Com mai sabrem de quin tipus de silenci està feta l’existència de l’home sense les obres de l’art Romànic del MNAC de Barcelona. Els museus han de ser els únics espais del món que són, per concepció, espais universals. En ells veiem obres d’artistes de tot el món. En un museu res és local. Sempre transcendeix el seu espai físic i ens col·loca enfront del món. En el museu Peggy Guggenheim de Venècia, al Palazzo Venier dei Leoni, les obres de Jackson Pollock estableixen un estrany i vibrant diàleg amb Nova York. Tal és la capacitat que tenen els museus per mostrar, suggerir i indicar que André Malraux va crear un d’impossible en el seu llibre El museu Imaginari, en el qual obres indiscutibles habiten amb obres de menor importància. Un museu que és, alhora, una crítica dels museus, de la creació però que expressa el vincle que hi ha entre totes les obres per llunyanes que siguin en el temps i l’espai. El museu com a lloc de llocs, com una finestra que permet mirar i mirar fins a ser observats per les mateixes obres. En un moment de crisi econòmica de gran part de les nostres institucions culturals, els museus han de ser una prioritat i el dia mundial dels museus ens recorda fins a quin punt són necessaris per a l’esdevenir de la cultura amb C majúscula. Article de Fèlix Riera publicat al digital elMón.cat

Categories
Notícies

Jornada sobre les oportunitats de col·laboració entre l’empresa i la cultura

Organitzat per la Fundació Catalunya Cultura i amb la col·laboració del Cercle de Cultura, el proper 24 de maig se celebrarà a l’auditori de la Pedrera una jornada de debat, que portarà com a títol “Col·laboració entre la cultura i l’empresa. Un espai a conquerir”. A la convocatòria d’aquesta jornada s’afirma que “és el moment de sumar, col·laborar, de trobar objectius compartits i d’identificar els valors de la cultura a l’empresa i a la societat”, tant socials, educatius i de cohesió territorial, juntament amb “el valor que això pot tenir per l’empresa convertint-la en un vehicle per crear comunitat i cohesió dins de les organitzacions, com a estratègia de posicionament i aposta empresarial”. La jornada de debat, que s’iniciarà a les 9 del matí i finalitzarà a les dues del migdia, tindrà 5 taules rodones, dedicades al compromís social i educatiu de la cultura; com la cultura pot ajudar a un major compromís dels treballadors amb l’empresa; l’estratègia de negoci i el seu compromís amb la cultura; cultura i territori; i la gran qüestió del mecenatge com a aposta de l’empresa amb la cultura. Aquestes taules comptaran amb una vintena d’especialistes de molt diversos àmbits de les empreses culturals, institucions, festivals i entitats financeres. La inscripció és gratuïta i es pot formalitzar en aquest enllaç del web de la Fundació Catalunya Cultura