Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: Cultura

Categories
Opinió

Els teatres com a infraestructura cultural estratègica per a les ciutats

A l’article “Sense teatre no som res”, el professor universitari i periodista cultural Toni Vall fa una emotiva i argumentada defensa de la xarxa de teatres de Barcelona com a infraestructura bàsica de la ciutat. Vall afirma que amb aquesta xarxa “Barcelona resisteix l’envestida dels temps foscos, del menyspreu creixent per la cultura, el pensament i la civilització. Els teatres en si mateixos, més enllà de la programació que s’hi faci, de si l’espectacle en qüestió et torna boig o t’avorreix a morir fan gran una ciutat, millor, més bona i més bonica, més oberta, càlida, acollidora i llesta. Tot això Barcelona ho necessita, i molt. Cada vegada més”. L’article fa un repàs vivencial dels teatres de Barcelona, des del TNC i el Lliure a d’altres de petit format com l’Almeria, la sala Hiroshima o la Flyhard, destacant de tots ells les experiències sensorials de tota mena que envolten l’acte social i cultural d’anar al teatre. Pel que fa a les novetats d’aquesta xarxa teatral, Toni Vall qualifica l’obertura de la nova sala Beckett de “notícia excel·lent” i que “Aquesta hauria de ser, en una ciutat amb cara i ulls, una pràctica no sé si habitual però sí completament lògica”. Una pràctica en la que aposta que s’hauria estendre a les sales de cinema, davant la necessitat de “protegir infraestructures culturals, impedir que desapareguin, reconvertir-les, explotar-les de manera diferent amb imaginació i talent”. Podeu llegir íntegre aquest article des d’aquest enllaç: http://www.naciodigital.cat/noticia/130432/sense/teatres/no/som/res

Categories
Notícies

El Cercle de Cultura proposa una reforma del CoNCA que li doni funcions executives i participi en l’ordenament de la política cultural del país

Després de la seva compareixença al Parlament a la comissió que estudia la reforma de la llei del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) la junta de govern del Cercle de Cultura ha fet públic un decàleg sobre el que haurien de ser els principals eixos del futur CoNCA en el que s’aposta  per un organisme que aplegui tant funcions d’assessorament i mediació com executives en la determinació i assignació de recursos públics per als sectors culturals i artístics del país. En aquest sentit, el Cercle de Cultura proposa que el futur CoNCA col·labori en l’ordenament cultural del país juntament amb el Departament de Cultura. Com a marc de col·laboració entre el futur CoNCA i el Govern, el Cercle de Cultura proposa que ambdues institucions elaborin un programa plurianual de cultura , que inclogui les línies estratègiques i els grans objectius. La concreció d’aquestes línies estratègiques es materialitzaria a partir d’un fons de promoció cultural des del qual s’atorgarien les accions d’ajut (subvencions, beques, premis…) dissenyades a través de programes anuals i desplegats en ofertes públiques. Ofertes que s’haurien de sotmetre a un procés previ d’avaluació d’experts independents. Pel que fa a la seva composició, el Cercle de Cultura proposa que el nomenament dels seus membres estableixi un rigorós règim d’incompatibilitats i un codi ètic propi, tot evitant que la seva elecció passi per un sistema de quotes -polítiques o sectorials- sigui implícita o explícita. Un risc que segons el Cercle, el text de reforma que està treballant el Parlament no garanteix. El document adjunt, “consideracions del Cercle de Cultura sobre la proposta de nova llei del Consell Nacional de la Cultura i les Arts” conté aquest decàleg, juntament amb una detallada anàlisi de l’actual normativa d’aquesta institució i del seu funcionament, a partir de la qual s’han fet les propostes que incorporen el decàleg.        

Categories
Opinió

Premsa de proximitat i cultura

En l’article “Premsa de proximitat cultura: elements per al debat”, el periodista i consultor en comunicació Estanis Alcover i Martí destaca l’important paper que juguen els municipis i les seves institucions de govern en la cultura, com serien les polítiques de suport a la conservació del patrimoni artístic i cultural, la formació, la producció artística o la mateixa animació cultural. En canvi, considera que la gran oblidada d’aquestes polítiques culturals és la premsa de proximitat, malgrat “s’han convertit en una eina fonamental de l’estructuració de les societats modernes, amb Catalunya al capdavant”. Per al consultor en comunicació, “les noves tecnologies de la informació estan essent un referent per a projectar glocalment mitjans de comunicació i cultura, donant fe que la cultura ciutadana incideix directament en la vida de l’individu, per quan forma i conforma hàbits, diferencia, apropa i aglutina al voltant d’un eix municipal que té de portaveu els mitjans locals i el greix de les noves possibilitats tècniques, emanades sobretot al voltant d’internet i la telefonia mòbil. Des del municipi, la cultura local traspua i es complementa amb la veïna, fent-se –al cap i a la fi– referent en un país sencer, Catalunya.” En aquest sentit, Alcover i Martí recorda que aquests mitjans van sorgir “amb la vocació de ser un instrument per contribuir a la normalització lingüística i de la cultura catalanes, tothom accepta la premsa de proximitat com a eina de cultura eficaç, propera i aglutinadora. I que aguanta fermament, davant la brutal caiguda de la premsa diària”. L’autor constata les “es possibilitats d’accés de la diversitat cultural als mitjans de comunicació que ofereixen les iniciatives locals, i el paper creixent que desenvolupen en el manteniment d’aquesta diversitat a Catalunya”, i que precisament “la premsa de proximitat s’aferma en la promoció cultural més propera i arrelada, projectant els canvis cap a l’autoestima i la universalització de mires, reafirmant que la cultura local és el fonament vital de la identitat personal i col·lectiva de cada municipi”. En concret, l’expert en comunicació de proximitat destaca el paper d’aquests mitjans en la incorporació a la vida quotidiana de les ciutats per part dels nous ciutadans que, provinents d’arreu del món, han arribat al nostre país en els darrers anys. En clau de futur, Estanis Alcover i Martí defensa que, “ficats dins la revolució dels mitjans de comunicació, de la mateixa cultura i en la construcció de les bases d’un país independent, per projectar eficaçment des de cada ajuntament una política de suport a la premsa local en just reconeixement a la seva tasca –considerada arreu, fins a les més altes instàncies europees– com una premsa compromesa amb les arrels culturals i lingüístiques de cada ciutat, de cada comarca, del país sencer”. Podeu llegir l’article íntegre en aquest enllaç: http://comunicacio21.cat/noticies-comunicacio21/121529-premsa-de-proximitat-i-cultura-elements-per-al-debat    

Categories
Notícies

Una visió cultural del conflicte Catalunya-Espanya dins el context de la globalització

Dins la munió de llibres que han aparegut aquests darrers anys sobre el procés polític català, “Just abans del salt endavant” de Fèlix Riera és el primer que l’analitza des de l’òptica cultural, tot emmarcant-lo en el context de la globalització que està portant a la debilitat dels estats-nació europeus, i a com responen aquests a la seva pèrdua de legitimació ciutadana. Riera, que planteja la política també com a fet cultural, analitza que les actuals tensions que es viuen a tota Europa provenen d’aquest debilitament dels estats-nació; i que aquests -i les nacions que també volen esdevenir estat com Escòcia o Catalunya- troben en la reactivació de la identitat nacional una font de legitimació. Aquesta reactivació passaria per convidar la ciutadania a “la passió pel límit polític”. Una invitació que suposaria també no traspassar les fronteres del sistema democràtic. L’autor advoca per desarmar el llenguatge de la confrontació, en tant que “la voluntat d’imposar una lectura de la situació (…) implica que l’afany per mostrar és superior al de voler veure la situació tal com és”. I per fer possible aquesta adequada interpretació, “un dels instruments més perfectes que permeten la comprensió i augmenten la visió ha estat l’art, en general, i la literatura en particular”. En aquest sentit, l’autor assenyala que el nucli del procés polític que viu el nostre país rau en la voluntat de ser dels catalans, i que per donar-hi sortida caldria sostreure’s d’aquesta “passió pel límit”, i reconèixer que “la lògica del conflicte planteja temps llargs, precisos i clars, que fugin de la urgència i la eufòria”.

Categories
Notícies

La cultura com a dinamitzadora de barris a partir de la col·laboració público-privada i la seva relació amb les TIC

Barcelona i Girona són dos exemples, entre molts d’altres al nostre país, de com la cultura exerceix de factor de dinamització de l’estructura física i humana de les ciutats, ja sigui articulant-se amb canvis urbanístics a gran escala o intervenint directament en espais amb manca de vitalitat social. En una època on ja no es plantegen grans inversions en noves infraestructures culturals, la col·laboració público-privada esdevé una via imprescindible per a impulsar noves propostes. Unes propostes en les que els agents culturals i les empreses del sector tecnològic, especialment de les TIC, estableixen sinergies cada cop més estretes. En el cas de Girona, ens trobem amb dos models diferenciats en quant a l’origen dels recursos econòmics però amb similars objectius. Un, d’iniciativa comunitària de caràcter privats és l’experiència de CoEspai, una comunitat d’artistes professionals  de la qual han nascut nous projectes nascuts quasi de forma quasi simultània i que responen a noves necessitats específiques. Un és l’Associació Artística les Golfes, que funciona com un espai de treball que facilita la interacció entre els artistes que hi participen, i l’altra és l’espai 3r Esquerra, centrat en la compartició d’experiències i en la difusió de les seves obres, ja sigui a través de la mateixa sala d’exposicions del CoEspai, o en la producció de materials amb aquestes exposicions, com catàlegs o llibres d’artista. Dins del paraigua de CoEspai no només s’aixopluguen creadors artístics, sinó també alguna empresa TIC, que ha permès noves fórmules de col·laboració entre l’art i la tecnologia en projectes comuns. La segona experiència, La Volta, ha nascut gràcies a un fons europeu i ha tingut com a objectiu inicial la revitalització d’un dels barris històrics de la ciutat mitjançant una residència de creadors de diverses disciplines artístiques, bona part dels quals vinculats als oficis artesans tradicionals, tot col·laborant en la seva professionalització i la compartició de projectes comuns. Una part significativa dels seus esforços ha consistit en la rehabilitació de locals per a la seva transformació en tallers, galeria i botiga. Tot i aquest suport públic, el model de funcionament també respon a l’autogestió com en el cas anterior. La dinamització del barri de Sant Narcís de Girona ha consistit tant per l’activitat dels locals que ha anat servint com espais de taller, exposició o botiga, sinó també pel que ha significat les seves activitats com pol d’atracció cap al barri de ciutadans de la resta de la ciutat, mitjançant activitats fora dels propis locals, ja siguin pròpies, com el mercat Art Km 0, o d’altres que s’integren amb esdeveniments de referència del conjunt de la ciutat, com el festival Temps de Flors o el Black Music Festival. A Barcelona, el plantejament és més complex, ja que respon a la voluntat del govern municipal de construir un nou eix de creació i difusió cultural aprofitant el dinamisme tecnològic i empresarial que s’està desenvolupant a l’entorn de la plaça de les Glòries, sota la denominació de districte 22@, que ha substituït les antigues fàbriques abandonades per un creixent entramat d’empreses vinculades a les indústries culturals, a les TIC i al món universitari. Precisament es voldria aprofitar el gran dinamisme del 22@ a nivell tecnològic i acadèmic per a que la cultura en fos un altre dels seus grans trets definitoris. En aquest cas, es tractaria de descongestionar el centre històric de la ciutat, per relligar grans equipaments culturals amb anys de funcionament consolidat com l’Auditori o el TNC, amb d’altres de nous com el Disseny Hub Barcelona, que té per davant molta feina a fer per poder desplegar tot el potencial que permeten les seves grans instal·lacions que conformen un dels edificis més emblemàtics de la plaça de les Glòries. Podreu trobar més informació sobre aquests dos exemples als següents articles: http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1090637-els-artistes-s-uneixen.html de Jordi Camps i Linnell, i http://www.lavanguardia.com/cultura/20170312/42800523238/districte-cultural-glories.html de Miquel Molina.

Categories
Notícies

El portal Europeana es prepara per a l’any europeu del patrimoni cultural

El portal europeana.eu, amb 25 milions d’obres culturals i artístiques digitalitzades, es prepara per a esdevenir una eina de primer nivell per a l’any europeu del patrimoni cultural que se celebrarà el 2018. Concretament, Europeana vol ser protagonista en tres dels seus principals eixos més vinculats a les indústries culturals: la tecnologia aplicada al patrimoni, la defensa dels drets d’autor i la creativitat cultural, i alhora dinamitzar i eixamplar l’accés obert a les col·leccions artístiques i culturals europees, per sumar fins a 1.800 membres a la seva associació en xarxa. Per aquest motiu, recentment ha aprovat un pla de treball, dotat amb prop de 6,4 milions d’euros, amb tres objectius: facilitar la compartició de continguts d’alta qualitat de les institucions al portal, i oferir-lis un retorn que faci aquesta tasca més atractiva per a cadascuna d’elles -com línies de comercialització i negoci; treballar de forma més específica els sectors de la investigació, de la docència i de les indústries culturals; i també implicar més ciutadania en les visites i consultes del portal, així com fer-los participar en noves campanyes de difusió i promoció de la cultura i l’art. Un dels principals esforços del pla de treball d’Europeana és a nivell organitzatiu, desenvolupant més accions pel que fa als sectors de l’educació, la investigació i la indústria creativa -des de dissenyadors a empresaris digitals- amb . Pel que fa a l’esforç per arribar a més ciutadans i fer-los participar en activitats culturals, Europeana continuarà desenvolupant sinergies amb les principals xarxes socials, tant generalistes com especialitzades en art i cultura, i amb les comunitats i plataformes de creació de coneixement col·lectiu (Wiki). Cal recordar que Europeana és un gran portal virtual que dóna accés a milions d’obres culturals i artístiques, des de llibres a pel·lícules, passant per pintures i documents d’arxiu, que han estat digitalitzats per museus, biblioteques, universitats i altres institucions, que en el cas de Catalunya anirien des de la Filmoteca de Catalunya, el Museu del Disseny, l’ICUB, TV3 o la totalitat de les seves universitats públiques. Impulsat per la Comissió Europea i posat en marxa ara fa 8 anys, Europeana ofereix uns vint-i-cinc milions de documents i imatges al conjunt de la ciutadania, des d’un portal multilingüe que, treballa per promoure la col·laboració entre el conjunt de les institucions culturals i artístiques europees per facilitar un accés integrat al conjunt dels seus continguts des de la xarxa. Dins d’aquest marc, Europeana vol donar suport al patrimoni cultural i científic a través de la transferència de coneixement, la innovació i la promoció d’aquests al conjunt de la ciutadania europea.

Categories
Notícies

Informe “la cultura en españa en 2016”: els efectes de la desigual inversió estatal en cultura a Catalunya o a Madrid

L’informe “La cultura en España en 2016” presentat fa pocs dies per la Fundación Contemporánea assenyala que en els darrers anys, Madrid ha anat guanyant distància amb Catalunya pel que fa la qualitat i innovació de la seva oferta cultural. Un fet que no és gens aliè a la dura retallada d’aportacions de l’Estat a Catalunya en l’àmbit cultural. Aquest informe, elaborat a partir de les enquestes realitzades per més de tres-cents professionals i creadors de la cultura, fa uns rànquings per comunitats i ciutats de l’Estat pel que fa a la percepció de la qualitat i innovació de la seva oferta cultural. Els territoris més ben situats són en ambdós casos Madrid, Catalunya i el País Basc. En el cas de Madrid, la puntuació de la seva qualitat en l’oferta ha pujat d’una puntuació de 85 al 90 sobre 100 entre el 2009 i el 2016, tot i que en l’informe del 2015 va arribar al 94,2. Catalunya, en canvi ha baixat del 79 al 75,9. En la valoració de la innovació, passa una cosa semblant: Madrid puja del 67 al 78,7%, tot i patir també un descens respecte l’any anterior, i Catalunya baixa del 73 al 66,2. Val a dir que en els dos rànquings, el País Basc veu molt millorada la seva puntuació al llarg d’aquest període de 7 anys. Pel que fa a la qualitat i innovació a nivell de ciutats, la situació és, lògicament, molt similar. Per aquest ordre figuren Madrid, Barcelona i dues ciutats basques: Bilbao i Sant Sebastià. En qualitat, Madrid passa del 86 al 94, mentre que Barcelona baixa del 90 al 82,2. Si mirem la valoració pel que fa a la innovació, mentre les dues ciutats empataven amb un 77 el 2009, Madrid puja fins un 85,1 i Barcelona baixa lleugerament fins el 73,6, tot i una forta recuperació en el darrer any, que també es fa visible en l’apartat de la qualitat. Cal recordar l’informe que va elaborar el Departament de Cultura fa un parell d’anys, en el que assenyalava que als pressupostos generals de l’Estat s’havia produït una reducció del 44% en les aportacions a equipaments culturals catalans entre el 2011 i el 2016, així com la desaparició de la partida prevista per la Carta Municipal de Barcelona, que havia de suposar uns 9,5 milions d’euros per a les institucions culturals de la ciutat. Mentre, en els 3 darrers anys de l’estudi, els grans equipaments de Madrid van veure incrementat el finançament de l’Estat espanyol en un 20%. L’estudi indicava que el percentatge d’aportacions de l’Estat als pressupostos dels principals equipaments amb seu a Madrid, anaven del 20 fins al 67% del total, mentre que els catalans només suposaven entre un 7 i un 23% com a màxim. En el cas de les bones puntuacions del País Basc, una de les raons es trobaria també en el capítol del diner destinat a la cultura; gràcies als recursos econòmics que disposen el conjunt d’institucions públiques basques (ajuntaments, diputacions forals i govern basc) gràcies al concert econòmic, i que els permet aportar un 85% més de diners per càpita en cultura que les administracions catalanes. Així no ha d’estranyar que al rànquing d’equipaments o esdeveniments culturals més ben puntuats, siguin aquells on l’Estat espanyol destina més recursos els situats dalt de tot: Museu del Prado, Museu Reina Sofía o el Teatro Real. Els catalans se situen a partir de la posició 11, amb el CCCB, el Caixa Fòrum, el festival Temporada Alta (única menció de fora de Barcelona) el Mercat de les Flors, el MACBA, el festival Sónar, el Grec, la Fundació Joan Miró i el Teatre Lliure.  Si aquest rànquing es realitzava només amb les respostes dels enquestats catalans, l’ordre varia sensiblement: l’encapçala el Mercat de les Flors, seguit del Sónar, el CaixaFòrum, el CCCB, el Primavera Sount, el festival Temporada Alta, el Grec, el MACBA i el Teatre Lliure. Entre els vint primers, l’únic gran esdeveniment o equipament cultural que no se situa a Barcelona -a banda de la ja citat Temporada Alta- és el Mercat de Música Viva de Vic. Respecte els àmbits temàtics de la cultura i l’art, l’informe situa com a millors puntuats pel que fa al seu moment creatiu, a la gastronomia, el disseny, la moda, el teatre, la literatura, les arts plàstiques, l’arquitectura, el cinema i la música clàssica i contemporània. I en relació a la seva repercussió internacional, la llista és quasi la mateixa, a excepció del teatre que es substituït per la dansa entre els deu més ben puntuats. Pel que fa a les qüestions principals que caldria afrontar en favor de la millora de l’oferta cultural barcelonina, els enquestats assenyalen com a primera la necessitat de millorar les eines de suport a la cultura (espais, creadors emergents…) així com la planificació estratègica de les polítiques culturals, amb més suport i finançament; seguides per la demanda de més propostes internacionals en la seva programació. També es demana de forma destacada una millora en la coordinació entre institucions culturals, i l’estímul per crear nous públics, amb especial esment a apropar la cultura a l’àmbit educatiu en totes les seves etapes; acompanyat per una millor comunicació de l’oferta cultural de tota la ciutat. Com en altres informes i estudis, el conjunt de professionals del sector reclamen una llei del mecenatge, que no només legisli els incentius fiscals, sinó que serveixi per al reconeixement públic dels patrocinadors i mecenes culturals.  

Categories
Notícies

La ciutadania catalana és la que més diners va destinar a la cultura el 2015 a tot l’Estat espanyol, tot i el descens respecte el 2014

L’anuari d’estadístiques culturals 2016 del Ministeri de Cultura assenyala que aquests darrers anys tant la ciutadania catalana com les seves administracions locals (ajuntaments i diputacions) són les que més recursos econòmics destinaren a la cultura respecte la resta de territoris de l’Estat espanyol. Concretament, cada català/ana va destinar el 2015 a bens i serveis culturals 320,8 € cadascú, sent la xifra més alta del conjunt de les Comunitats Autònomes, i just darrera vindrien els ciutadans bascos i navarresos. Aquesta xifrà, però, és lleugerament inferior a la del 2014, quan assolí els 326 €. Pel que fa a les xifres de les administracions, la Generalitat hi destinà el 2014 més de 245 M€, un 23,4% del total estatal, però lluny dels més de 393 milions del 2010. Respecte les inversions de les administracions locals, l’informe assenyala que els ajuntaments catalans hi van aportar més 568 milions €, un 23% del total estatal, sense comptar el País Basc ni Navarra. Els diferencials més alts respecte la resta de l’Estat espanyol els trobem en les inversions en protecció del patrimoni; biblioteques, museus i arxius, i promoció cultural. Si s’analitzen les dades dels organismes supralocals com les diputacions, Catalunya torna a anar al capdavant, amb uns 97 M€, que representa una mica més del 21% del cojunt de diputacions i organismes similars. Tot i el detall d’aquestes dades territorialitzades, l’anuari no incorpora cap dada sobre les inversions del govern espanyol a nivell de Comunitats Autònomes. Cal recordar que en el cas de Catalunya, havien sofert un descens del 71,3% entre el 2008 i el 2014. En tot cas serien unes dades subjectes debat, ja que bona part de les inversions del Ministeri de Cultura, tot i fer-se en equipaments situats a Madrid (Museu del Prado, Museu Reina Sofia o el Teatro Real) no es contemplen com a inversions territorials

Categories
Notícies

Dos estudis assenyalen la necessitat que els museus facin més atractiva i personalitzada la seva oferta al públic

Dos estudis, un de nacional i l’altre internacional, sobre els museus apunten a la necessitat que aquests equipaments culturals treballin intensament la seva relació amb els seus públics,millorant el seu atractiu com a oferta d’oci cultural i personalitzant al màxim els seus serveis. El primer, elaborat per l’Observatori de Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya, assenyala que la majoria de ciutadans i ciutadanes majors de 14 anys no van visitar cap museu el 201. Una proporció que arriba al 75% si hi sumem les persones que tot i no visitar-ne cap, sí que ho van fer a galeries d’art, exposicions o algun monument. Les raons d’aquesta manca d’assistència, es troben en motius vinculats amb una deficiència d’atractiu per a moltes persones: manca d’interès o preferència per altres alternatives d’oci en són alguns dels arguments més expressats a l’estudi. El cost econòmic no és pas un dels principals motius, més encara quan un 60% dels assistents a museus declara que ho ha pogut fer de forma gratuïta. Sense aportar recomanacions concretes per a poder incrementar les xifres d’assistència, des de l’observatori es destaca que és internet la via principal per informar-se de l’oferta dels museus i, per tant, millorar la comunicació i el marquèting digital d’aquests equipaments culturals (web pròpia, xarxes socials…) podria ser una bona mesura d’estímul. El segon estudi, elaborat per l’organització NMC -integrada per algunes de les principals empreses de fabricació d’equips informàtics- fa un repàs de les noves tecnologies aplicades als museus i el seu impacte en la mateixa estructura, tant d’adaptacions i canvis dels seus professionals com de la seva infraestructura, i fa una doble recomanació a partir de la necessitat que es coneguin i es treballin les dades dels seus visitants, per tal d’oferir propostes adaptades als diferents públics, i amb elles que els museus siguin espais d’experiències el màxim de personalitzades possible. La fotografia que acompanya l’article a la portada és del Museu del Ter.    

Categories
Opinió

La desconnexió cultural

Fa unes setmanes, en una extensa entrevista per al diari digital El Español, publicada sota l’epígraf “Hablando sobre España”, el savi Pere Gimferrer evocava una escena commovedora de l’exili de Juan Ramón Jiménez. Des de Santiago de Cuba, el poeta escolta per ràdio una cançó pietosa de Verdaguer que el fa plorar i afirmar: “Que yo tenga que estar en esta cárcel que es estar fuera de España”. I Gimferrer reblava: “España para él, por tanto, era o podía ser una canción en catalán de Verdaguer”. El periodista encarregat de la secció, Mariano Gasparet, va transcriure la resposta convertint el gran escriptor català Jacint Verdaguer -popularment mossèn Cinto- en un Joaquín Verdaguer que més aviat sona a cantant de boleros de la Cuba de Batista i que desvirtua completament el que Gimferrer, citant el Nobel espanyol, volia expressar. Per a Gasparet -de qui desconec l’obra i els mèrits, que deuen ser molts, però només cal entrar al seu perfil de Twitter per veure quina informació sobre Catalunya obté i tria-, el nom de l’escriptor en llengua catalana més important no té cap importància. Com no és gens important per a ell escriure’n el nom correctament. El detall, una niciesa, té una lectura més àmplia: l’absolut desconeixement que molts escriptors espanyols tenen sobre la cultura catalana. El cas de Verdaguer és especialment paradigmàtic, perquè és l’autor de la monumental L’Atlàntida -l’epopeia més important del món hispànic amb Os Lusíadas del portuguès Camões-, en què el sacerdot poeta narra el pas d’Hèracles per Ibèria i la història de l’enfonsament de l’Atlàntida, i prefigura la descoberta d’Amèrica a través de Colom, que escolta totes aquestes històries de boca d’un ermità després d’un naufragi a les costes espanyoles. De fet, l’autor havia titulat inicialment l’obra L’Espanya naixent. Reconegut pels seus coetanis castellans, anys després un dels representants del nacionalisme musical espanyol, el gadità Manuel de Falla y Matheu -amb orígens familiars catalans i ressonàncies catalanes del seu mestre Felip Pedrell- va prendre L’Atlàntida com a projecte personal. L’èpica verdagueriana el va obsessionar des de jovenet i hi va treballar fins que la seva mort a l’exili argentí, ara fa 70 anys, la va deixar inacabada. Fins i tot els intel·lectuals franquistes reconeixien l’aportació d’un Verdaguer com a “glòria nacional” i d’aquí que l’any 1971 la Real Fábrica de Moneda y Timbre emetés un bitllet de 500 pessetes amb l’efígie del capellà poeta a l’anvers i la del Canigó -administrativament a la República Francesa- al revers. Els intel·lectuals espanyols d’aquest nou segle sembla que han tingut poc interès en l’estat de la cultura catalana Al capdavall, tot plegat demostra que d’uns anys ençà s’ha anat produint una fonda desconnexió entre la cultura castellana i les cultures no castellanes, singularment la cultura catalana. És a dir, si Marcelino Menéndez y Pelayo o Miguel de Unamuno podien tenir un bon coneixement de la cultura catalana a través dels seus homòlegs Antoni Rubió i Lluch o Joan Maragall, els intel·lectuals espanyols d’aquest nou segle sembla que han tingut poc interès en l’estat de la cultura catalana i han cercat uns còmplices que des de Catalunya els han donat la imatge que volien veure i l’estat d’opinió que volien sentir. El desconeixement dels clàssics, però també de les darreres novetats, la consideració de la llengua i la cultura catalanes com quelcom secundari i subordinat, l’exclusivitat de la representació de la cultura catalana als autors en castellà, el paper preponderant d’alguns d’aquests intel·lectuals en l’opinió anticatalanista amb una visió d’Espanya homogènia i monolingüe, la desaparició de la solidaritat que agermanava els sectors progressistes amb els sectors catalanistes sota el franquisme, etc., han fet que a partir de la Transició -el darrer gran intent d’aproximació- la bretxa s’hagi anat fent més ampla. I no sé si va ser abans l’ou o la gallina, però la desconnexió cultural espanyola respecte a Catalunya, vista i sentida com un menyspreu, ha afegit motius al procés de desconnexió política de Catalunya respecte d’Espanya. La construcció cultural de la nació espanyola ha deixat molt poc espai a les cultures no castellanes La construcció cultural de la nació espanyola ha deixat molt poc espai a les cultures no castellanes -més enllà d’un Josep Pla encara present en els sectors conservadors més il·lustrats- i el món cultural català és prou dinàmic, àgil i ben connectat a les darreres novetats europees i nord-americanes per no intentar, debades, el reconeixement de la seva poderosa però desdenyosa veïna peninsular. Ho escrivia el Nobel Camilo José Cela l’any 1974 al pròleg del Diccionari Vox castellà-català català-castellà: “Entiendo pecaminoso y hasta suicida el divorcio existente entre las culturas y las literaturas expresadas en castellano y en catalán”, reblat amb una sentència que ha fet fortuna: “Desde que España es España […] siempre fue más peligroso el separatismo de Burgos o de Valladolid que el periférico o, dicho de otra manera: siempre fueron más nocivos y numerosos los separadores que los separatistas”. Article de Joan Safont publicat al diari ARA.