Que el teatre ha sabut enganxar una altra vegada el tròlei a la societat és evident des de fa dies i comença a ser reconegut. És possible que les arts visuals vagin just al darrere en aquesta cursa pel retorn de la cultura amb sentit crític. L’èxit, que s’ha d’aplaudir i encoratjar, fa més evident el buit en altres territoris: novel·la, espectacles musicals, sobretot món audiovisual. En canvi, si la novel·la no segueix el mateix camí és per culpa dels premis, segrestats per empreses atrapades a la lògica desesperada de la rendibilitat. Es promociona l’escriptor-kleenex en detriment de tots els altres. Hi col·labora el periodisme cultural, gratuïtament sotmès a la pressió dels comptes de resultats de les editorials mitjanes i grans. La narrativa s’ha quedat sense crítics. Tampoc disposa de filtres de qualitat. Per certificar la banalització de les músiques que havien encapçalat actituds de revolta, només cal fer un cop d’ull als cartells dels festivals d’estiu. En canvi, la responsabilitat de la castració dels continguts de l’audiovisual és pública. Productors i guionistes han estat obligats massa temps a tocar la flauta de Pan i reflectir una Catalunya inexistent. A sobre, quan la globalització obliga a esquerdar l’autisme cultural de matriu convergent, arriben més i més retallades. Sense novel·la, i sobretot sense cine i sense ficció televisiva de producció pròpia i contingut social i crític, no ens en sortirem. El teatre, sol o poc acompanyat, no aconseguirà fer el tomb a la truita de la banalitat. Apunt final sobre Les bruixes de Salem, al Grec. No, benvolguts companys, el tema de fons no és el control de la societat per part del poder, sinó el fanatisme dels grups socials que condemnen la dissidència i abominen de la llibertat. Els assassins de Salem no són els jutges sinó els puritans, és a dir en aquell lloc i temps, el poble. No ho oblidéssim. Article de Xavier Bru de Sala publicat al diari El Periódico el 4 de juliol de 2016
Categories