Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: Conca

Categories
Notícies

La taula rodona “CoNCA: l’últim debat?” posa sobre la taula quines futures funcions i composició hauria de tenir

Dimarts 29 de novembre, a l’auditori del Pati Manning  se celebrà  la taula rodona: “CoNCA: l’últim debat?”, que va ser organitzada pel Cercle de Cultura amb l’objectiu de contribuir a suscitar i acollir aportacions que ajudin a revisar la naturalesa i les funcions del Consell Nacional de les Arts i la Cultura (CoNCA)  dins del procés que ha obert el Parlament de repensar legislativament el seu futur. L’acte comptà  amb la participació de Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts; Nora Ancarola, presidenta de la Plataforma Assambleària d’Artistes de Catalunya; Agustí Fructuoso, director del TPK Art i Pensament Contemporani; Montserrat Moliner, gestora i activista cultural; i Xavier Fina, consultor cultural, moderats per Jordi Pardo, Director general de la Fundació Pau Casals i membre de la junta directiva del Cercle de Cultura.   Jordi Pardo situà l’acte com a espai de debat i reflexió del futur del CoNCA, davant del procés de redefinició de la seva naturalesa i funcions, un cop el Parlament va constituir fa uns mesos un grup de treball per poder presentar un projecte de modificació. Pardo va recordar que aquesta institució a ser concebuda a partir de precedents internacionals molt importants, com l’Arts Council britànic, ha viscut un procés complex i vacil•lant d’assumpció del seu propi espai dins el nostre sistema cultural per arribar finalment a aquesta significativa etapa d’estabilitat que ara culmina. Agustí Fructuoso defensà la necessitat d’un CoNCA com a institució que permeti que sigui el món de la cultura qui estableixi els objectius de la política cultural, a partir d’un pacte amb tota la societat que faci que els ens polítics comptin amb la societat civil del món cultural. Nora Ancarola va apostar per un CoNCA amb plena autonomia per decidir els plans estratègics de la cultura, i que fins i tot tingués competències vinculants pel que fa a l’actuació de departaments de la Generalitat com el d’Educació o el d’Afers Exteriors, a  més del de Cultura. A nivell intern, apuntà que el nou CoNCA  hauria de ser integrat per persones de prestigi proposades directament pels col•lectius culturals, que treballés amb comitès especialitzats per als diferents àmbits de la cultura i les arts. Xavier Fina anà en una altra direcció i va reclamar la necessitat de superar una mirada sectorial del CoNCA, en el sentit que la institució no hauria d’estar al servei del sector –tot i tenir-lo en compte- sinó al servei de tota la societat. Advocà per un CoNCA sense quotes pel que fa al nomenament i composició dels seus òrgans, i que esdevingués una autoritat moral i política en les seves actuacions, amb una clara funció prescriptora. Així mateix, argumentà la necessitat de connectar-se amb el conjunt d’ens locals de la cultura a nivell de país. Montserrat Moliner també es mostrà partidària d’un gran pacte a per la cultura, del qual el CoNCA en fos l’organisme encarregat de la seva execució. Pel que fa a la seva constitució i funcionament, afirmà que hauria d’estar integrat tant per persones dels sectors de la creació cultural i artística, així com membres de l’administració i també del públic de la cultura. Finalment, Carles Duarte que aprofità aquest acte per acomiadar-se com a president del CoNCA, defensà que aquest hauria de tenir una major desvinculació del Departament de Cultura i, en canvi, tenir-la més amb el Parlament. Entre d’altres objectius, apuntà la funció d’esdevenir l’observatori de la cultura del país, i la de promoure el pacte cultural que havien descrit alguns dels anteriors ponents. Diversos assistents enriquiren el debat amb reflexions sobre el paper que ha de jugar el CoNCA en el futur, recordant alguns les grans expectatives que es generaren durant els anys d’estudi i disseny del CoNCA previs a l’aprovació de la seva llei constitutiva l’any 2008, que va ser reformada a finals del 2011. A la cloenda de l’acte, Jordi Pardo destacà que una de les qüestions fonamentals que s’hauran d’afrontar és la creació de noves audiències per a la cultura i les arts, que eviti el problema d’una fractura social, on amplis col·lectius ciutadans restessin al marge dels hàbits de consum cultural de la resta de la ciutadania. Aquest actes s’emmarca dins el procés de preparació del Fòrum Cultura 2020, que és un marc de debat sobre el model de polítiques culturals al nostre país que impulsa el Cercle de Cultura amb l’objectiu d’actualitzar el model de polítiques culturals vigents, contrastant les seves fragilitats i els seus reptes. Biografia dels participants al debat Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seva obra ha merescut els premis Rosa Leveroni, Vila de Martorell i Crítica “Serra d’Or”. És cavaller de les Arts i les Lletres de la República francesa i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Com a lingüista ha treballat amb els professors Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatges d’especialitats. Fou secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya en l’últim govern presidit per Jordi Pujol (1999-2003). Ha estat vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i president dels premis literaris Recvll de Blanes. Actualment és president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i dirigeix la Institució Cultural del CIC. Nora Ancarola és una artista visual que viu i treballa a Barcelona des de l’any 1978. Des de l’any 2000, conjuntament amb Marga Ximenez, dirigeix MX ESPAI1010, espai d’art contemporani de Barcelona, i amb la qual, a l’any 2004, van crear Edicions1010 que va rebre el Premi a les Iniciatives de l’ACCA (Associació Catalana de Crítics d’Art) a l’any 2008.  Ha rebut diversos premis i beques que li permeten continuar desenvolupant una línia de producció i investigació independent. Actualment és presidenta de la PAAC (Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya). Agustí Fructuoso, nascut a Barcelona, és artista visual, llicenciat en  Belles Arts per la Universitat de Barcelona, cofundador i actual director del TPK Art i Pensament Contemporani. Ha presentat el seu treball a diverses mostres a Catalunya, Espanya, Portugal, França, Alemanya, Holanda, Lituània, EEUU i Canadà. Ha participat a la Fira ARCO a Madrid,  Artexpo a BCN, Group Art Work a Kassel, Abattoirs a Marsella, Biennal de Lió i Ostrale a Dresden. Ha participat com a ponent a diverses trobades sobre Art i Pedagogia i Cultura i Perifèria a Museu Patio Herreriano, Universitat de Lleó, Freyming-Merlebach i Amberes Capital Cultural Europea. Jordi Pardo és Director general de la Fundació Pau Casals. Consultor Internacional en projectes de cultura, desenvolupament i governança. Membre del jurat internacional de la Comissió Europea que selecciona i avalua les Capitals Culturals d’Europa. Membre de l’equip internacional d’experts en polítiques culturals de la UNESCO (2011-2015). Llicenciat en Geografia i Història, i DEA per la UB. Màster (EMPA) en Administració Pública per ESADE. Ha dirigit i assessorat projectes de desenvolupament cultural, gestió del patrimoni, regeneració urbana i d’impuls de l’economia creativa a països d’Europa, Amèrica i Àsia. Ha estat director del projecte del Museu del Disseny de Barcelona; gerent del CCCB, i director gerent del Parc Arqueològic i Museu d’Empúries. Montserrat Moliner Vicent (Barcelona , 1963) és artista i gestora cultural independent, amb experiència tan en el sector públic com en el privat. La seva formació acadèmica ha passat per l’estudi del Bachelor of Arts In Design Top Up a Elisava i a la Universitat de Southampton. Actualment està immersa en una nova aventura, el Espacio Ajoblanco i preparant nou projecte expositiu: Tiempos vividos-Espacios vivientes. En el darrers anys ha estat Cap de Gabinet Regidoria Educació i Universitats de l’Ajuntament de Barcelona per BarcelonaEn Comú, Coordinadora executiva de Xarxaprod, la xarxa d’espais de creació i producció de Catalunya i Presidenta del Patronat de la Fundació AAVC-Hangar. A més, Col•laboradora d’Art Motile, una plataforma que treballa al voltant la mobilitat artística. Xavier Fina és llicenciat en Filosofía (UAB) i Máster en Gestió Cultural (UB). Des de 1989 treballa en el sector de la investigació i de la consultoria en l’àmbit cultural. A l’any 1998 crea  ICC, Consultors Culturals, de la qual és el director. Ha treballat per diverses administracions a nivell estatal, autonòmic i local. Ha estat coordinador acadèmic del Màster en Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona i professor de polítiques culturals a la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és professor i cap del Departament de Producció i Gestió de l’Escola Superior de Música de Catalunya. Va formar part de l’equip de treball encarregat d’elaborar el projecte del Consell Nacional de Cultura i de les Arts de Catalunya (CoNCA). Ha realitzat diverses publicacions sobre polítiques culturals, planificació estratègica i economia de la cultura.

Categories
Notícies

CoNCA: l’últim debat?

Dimarts 29 de novembre, a les 7 de la tarda, a l’auditori del Pati Manning  (carrer de Montalegre,7 de Barcelona) se celebrarà la taula rodona: “CoNCA: el darrer debat?” que comptarà amb la participació de Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts; Nora Ancarola, presidenta de la Plataforma Assambleària d’Artistes de Catalunya; Agustí Fructuoso, director del TPK Art i Pensament Contemporani; Montserrat Moliner, gestora i activista cultural; i Xavier Fina, consultor cultural, moderats per Jordi Pardo, Director general de la Fundació Pau Casals i membre de la junta directiva del Cercle de Cultura. El Fòrum Cultura 2020 és un marc de debat sobre el model de polítiques culturals al nostre país que impulsa el Cercle de Cultura amb l’objectiu d’actualitzar el model de polítiques culturals vigents, contrastant les seves fragilitats i els seus reptes. I una de les peces rellevants del nostre model cultural és el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), un espai de confluència entre el món de la cultura i les institucions i observador i avaluador independent i transversal, entre d’altres funcions. El Parlament va decidir el mes d’abril d’instar la constitució d’un grup de treball per analitzar el model del CoNCA i alhora la presentació d’un projecte de modificació. Davant d’aquest escenari el Cercle de Cultura considera convenient contribuir a la reflexió oberta per la cambra catalana amb l’organització d’una sessió destinada a suscitar i acollir aportacions que ajudin a revisar, d’una manera que convindria que fos ja definitiva, la naturalesa i les funcions del CoNCA. La institució, concebuda a partir de precedents internacionals molt importants, ha viscut un procés complex i vacil·lant d’assumpció del seu propi espai dins el nostre sistema cultural per arribar finalment a aquesta significativa etapa d’estabilitat que ara culmina. Cal confirmar la vostra assistència a: info@cercledecultura.org

Categories
Notícies

Joves i participació cultural: l’impacte de la crisi i el factor educatiu

El CoNCA i la Direcció General de Joventut van organitzar aquest mes de novembre la jornada “Repensar la cultura. Com afavorir la participació cultural de les persones joves”, en el que es va presentar l’informe “La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015” elaborat pels sociòlegs Antonio Ariño i Ramon Llopis, realitzat a partir de les enquestes sobre consums i participació cultural elaborades per diversos organismes i departaments de la Generalitat durant aquesta quinze anys. Evolució de les pràctiques culturals dels joves Per al catedràtic de sociologia de la Universitat de València, Antonio Ariño, “les TICO (concepte que suma a les TIC l’àmbit dels nous processos d’organització social) i la crisi econòmica han impactat de forma directa en el consum cultural de les persones joves”, afegint que aquestes TICO han canviat els nostres hàbits quotidians i que el paper d’internet ha esdevingut fonamental com a eina per accedir a continguts de tipus gratuït. Un accés que es pot produir en qualsevol moment i lloc gràcies al fet que el 92% dels individus joves utilitzen el telèfon mòbil (dades 2015) que ha permès incrementar molt el temps dedicat a la navegació digital. Aquesta immersió en una societat digital fa que la televisió, l’ordinador i els telèfons mòbils siguin les tres pantalles que concentren actualment la majoria d’usos i pràctiques culturals dels joves. Anant amb més detall, les pràctiques més esteses són escoltar música, mirar la televisió, utilitzar internet i anar al cinema, seguides de la lectura de llibres, escoltar ràdio i la lectura de diaris. Per darrera se situen les visites a les biblioteques, l’assistència a concerts i la lectura de revistes, a les que seguirien la visita a museus i monuments, l’assistència al teatre i a les galeries d’art. Tancaria la llista l’assistència a espectacles de dansa i circ. A l’inici del període estudiat hi ha una tendència positiva cap a la penetració creixent de la participació cultural que es veu interrompuda per l’impacte de la crisi, que també es constata amb les dades de recerca d’ofertes o la renúncia a anar a espectacles si no s’aconsegueixen aquests avantatges; tot i que les persones joves més afectades són les famílies monoparentals i les parelles amb fills petits pel que fa a la reducció de la despesa cultural. L’estudi considera revelador de l’impacte de la crisi el desplaçament dels motius pels quals no es realitzen determinades pràctiques o no es fan amb més freqüència, assenyalant que “mentre que el 2006 el percentatge més elevat entre la població jove es registra en la manca d’interès, seguida de la manca de temps, en els darrers anys el pes es desplaça clarament cap al preu i cada vegada té més rellevància el consum gratuït de música, pel·lícules, llibres, etc. a internet”. Per exemple, comparant les dades del 2006 amb les del 2014, el factor preu ha passat de determinar l’absència de participació pel que fa als concerts del 11,4% al 49%; en el cas del cinema, del 15,5% al 59,8%; en el del teatre, del 10,9% al 60,2%; i pel que fa als museus, ha passat d’un molt escàs 2,2% al 44,7%. Consum i participació cultural: el factor educatiu L’estudi inclou com a modalitats de participació aquelles que no són presencials, en tant que inclou el consum de continguts audiovisuals. Amb aquesta incorporació, els autors apunten que les activitats que més es realitzen pertanyen a l’univers audiovisual/digital, i en destaquen tres: l’omnipresència de la música en moltes activitats quotidianes; l’addicció creixent a les sèries de ficció, que té a més un component grupal en tant que es comenten amb els companys de classe, treball o oci; i la comunicació instantània, gràcies a uns telèfons intel·ligents que han esdevingut imprescindibles per al protagonisme de les xarxes socials; no només per a la comunicació i la relació entre els joves, sinó també per a la mateixa organització de la seva vida quotidiana. Per a Ariño i Llopis, el capital educatiu té cada vegada una força més gran com a factor que explica les fractures socials i la mateixa exclusió cultural. En aquest sentit, consideren que qualsevol política cultural que no atengui aquests fenòmens de desigualtat produirà resultats no volguts com el d’acumular recursos culturals en les persones que ja tenen la facilitat d’accés per mitjans propis, “ja que sense el capital cultural necessari adquirit mitjançant l’educació i la socialització, determinats col·lectius de joves no poden apropiar-se de la significació de la cultura que es troba a la seva disposició”. En aquest sentit, el capital educatiu es relaciona de manera directa amb la importància que es concedeix a la cultura; i es constata que hi ha un conjunt d’interessos que estan directament correlacionats amb el nivell educatiu, com seria l’interès per la cultura lletrada i clàssica; lectura de llibres, visita a exposicions i monuments, la música clàssica, l’òpera i el teatre especialment. Per altra banda, l’estudi apunta al fet que hi ha una realitat cultural no analitza per les enquestes que dóna sentit i identitat a les persones que viuen en la perifèria de l’exclusió cultural. En aquest sentit, els autors aposten per un canvi democratitzador de la cultura que reconegui aquestes pràctiques creatives que no s’adiuen al cànon habitual. Com crear nous públics En l’acte de presentació de l’estudi, Antonio Ariño va subratllar la idea que “la cultura ha de ser un acte de plaer per a la persona que hi participa, i per això la clau per aconseguir nous públics és crear les condicions socials per generar interès per la cultura i que sigui una praxis que generi plaer. Aquesta és la gran regla. Les sèries, la música, les sortides, les pel·lícules… han de ser entretingudes i relaxants, crear passió”. L’estudi trenca alguns tòpics com que els joves s’allunyen de les formes tradicionals de la cultura clàssica i lletrada, “ja que no hi ha incompatibilitat entre aquestes pràctiques i les digitals, sinó una reorganització de les pràctiques culturals clàssiques en el nou paradigma comunicatiu que és digital”. Com ja s’ha destacat anteriorment, Ariño i Llopis consideren inexcusable reconèixer que la via principals per crear nous públics demana incorporar les competències necessàries en el sistema escolar. La política cultural principal és una política educativa molt jove”. Així, “les persones que neixen en llars i famílies excloses econòmicament i socialment sovint no disposen dels mitjans per adquirir les competències que produeixen sentit en l’esfera cultural ni dels béns culturals, i només un sistema escolar atent a aquestes necessitats pot mitigar aquestes mancances”.

Categories
Opinió

La Cultura com a eix del projecte de país

Des del CoNCA hem seguit amb preocupació la manca d’atenció a la Cultura dins de la campanya a les Eleccions Generals. Només des de la Cultura, el Coneixement i l’Educació es pot construir una societat avançada, de qualitat, amb una sòlida dimensió social, amb una economia que es nodreixi del talent i la creativitat, que ofereixi oportunitats i es projecti al món amb mirada pròpia. Per això, en el marc de la campanya electoral, el CoNCA: -Reivindica que s’aturi la reducció de recursos públics a la Cultura i reclama una profunda reforma de la legislació sobre mecenatge a fi d’estimular l’aportació de nous recursos -Planteja millores concretes de les retencions de l’IRPF i la superació de rigideses en el camp de les cotitzacions -Exigeix la immediata reducció de l’IVA cultural, a fi que sigui del 4% -Es manifesta contra la pirateria i defensa una protecció més adequada i justa dels drets d’autor

Categories
Opinió

La política cultural catalana, sempre a mitges

Malgrat que la Generalitat hagi reduït significativament els recursos que destina al sector cultural, és un fet inqüestionable que, en el context espanyol, a Catalunya existeix una política cultural. Cal dir-ho perquè estem habituats a fer generalitzacions culturals que no ajuden gaire a destriar el gra de la palla ni a analitzar amb rigor la realitat. Hi ha qui afirma que amb 30 o 40 milions més es podria fer un pla de xoc cultural que arrodoniria la feina, i que amb 100 milions més la política cultural catalana seria exemplar. Si es tracta de quantificar-la, potser té raó. Si el debat s’endinsa en un terreny més polític i social, la qüestió és més complexa. En el debat cultural actual les mitges tintes són perilloses i posar preu a l’èxit és, com a mínim delicat, atesa la fragilitat dels pressupostos i la creixent importància dels costos de manteniment de les infraestructures públiques. És sabut per tothom que el MNAC, el Macba, el Liceu, el TNC i altres equipaments nacionals estan condemnats al dèficit si volen mantenir un programa mínim d’activitats, i que el cinema, el teatre o l’edició privada s’han de refugiar en productes comercials si volen consolidar les seves estructures empresarials. Que el dèficit dels primers ja el pagarà algú és evident, i que la indústria cultural és inevitablement popular, també. La qüestió, aleshores, és saber per què volem una política cultural. Analitzar quin sentit té, ben avançat el segle XXI, mantenir estructures culturals a base de pressupost públic i amb patrocinis de dubtosa equitat (que ni estan sotmesos a una llei específica, ni sempre es justifiquen amb unes contrapartides precises), gestionades per treballadors públics i en alguns casos amb cossos artístics públics, seria un debat interessant que ningú s’atreveix a fer. Això no pressuposa una opinió contrària, però predisposa a no parlar de l’autèntic sentit públic d’aquests equipaments. Quid pro quo; parlar d’una cosa comporta disseccionar-la per treure’n l’entrellat i millorar-la, si escau. En temps de recessió, el principal objecte d’una política cultural és delimitar, d’una banda, tot el que mereix ser objecte de servei públic en matèria cultural i, de l’altra, facilitar el millor desenvolupament d’una indústria i un sector d’economia social que ampliïn el potencial cultural català. I és un debat a mig fer; en bona part perquè sobrepassa de molt el terreny de joc d’un departament de Cultura, i especialment quan és vist, amb por, com un potencial pidolaire per mantenir obertes les portes d’uns equipaments que no han estat objecte de cap mena de debat. De les moltes virtuts de la tasca cultural de la Generalitat no cal que en parlem. Ja he assenyalat que té polític i té política, que ja és molt en temps de tempesta, però hi ha dues qüestions que conviden a la reflexió crítica. La primera és d’ordre organitzatiu, i té a veure amb la cruel resistència a desenvolupar el Consell de les Arts. És evident que la història del consell no és exemplar, però també ho és que mai ha tingut un encàrrec precís ni unes funcions legitimades des del Parlament. Bé sigui per disputes pressupostàries, bé sigui per la desconfiança que genera un repartiment de competències, el CoNCA s’ha convertit en un company de viatge que emprenya poc i dóna bona conversa. En alguns aspectes, fins i tot, la seva activitat transcorre paral·lela (sense les necessàries interseccions) amb la del departament, com és el cas de la fundació de mecenes Catalunya Cultura o la poca transcendència dels seus informes anuals sobre l’estat de la cultura a Catalunya. Tant de bo que iniciatives legislatives com la taxa audiovisual, o altres per fer, estiguessin impulsades pel CoNCA. Probablement tots plegats li trobaríem un sentit que ara per ara no veiem. La segona és d’ordre polític i suposa l’únic fracàs objectiu dels darrers anys. Parlo de la impossibilitat de signar entre les forces polítiques i socials un gran Acord Nacional per a la Cultura. S’hi ha treballat, i molt, però la proposta final s’apropava més a un pla de govern que no pas a un pacte del qual el departament fos un subjecte més. Potser era l’acord que Catalunya hauria necessitat als anys 90, però hi ha raons per pensar que no és un acord sensat en ple segle XXI. La cultura catalana viu instal·lada còmodament a mig camí de tot. L’Acord per a la Cultura és un tema pendent, però potser cal invertir els termes de l’equació i contestar abans dues preguntes urgents: què vol fer la política per la cultura i què espera la cultura de la política.

Categories
Opinió

El problema de la creació

Tot va començar en el Neolític, quan l’art va passar d’invocació a ofici. Des d’aleshores, la creació s’ha de pagar. No va ser fins quasi noranta segles més tard que els rics van perdre el privilegi de l’exclusiva financera. A partir del segle XIX, el poble contribueix a pagar-la de manera significativa, tot i que selectivament. Amb el desenvolupament de les polítiques culturals públiques, sorgeix la tercera i per ara última forma, també entre les imaginables, de finançament de la creació: l’erari públic. On no arriba el mercat, sosté l’Estat. Ara bé, pel seu propi caràcter arbitrari, el suport a la creació sol ser el capítol més controvertit de les actuacions de l’Administració a favor de la cultura (recordeu Fumaroli). Per això van néixer els consells de les arts, les residències de creadors, els artistes en nòmina o becats. Els diversos mecanismes de suport a la creació estan avui en crisi o en debat. La qüestió de la creació no sotmesa al gust majoritari i als desequilibris de l’intercanvi global, o fins i tot enfocada a fortificar les aportacions pròpies al mercat, és crucial. Això, al món en general. A Catalunya, aquesta mena d’ajuts, que mai van passar del balbuceig, i es pot sostenir que capritxós, es van acabar fa dies, abans fins i tot de la crisi. Els molt pocs que preteníem enfocar el CoNCA cap aquí vam fracassar. D’aquí la shuarització (shuar és el nom no despectiu de jívaro) del nostre consell de les arts, si es pot parlar en aquests termes d’un organisme decapitat pels partits abans del naixement. En aquest sentit, ens trobem molt per sota zero, exactament en època glacial. Cosa gravíssima si considerem que el nostre mercat cultural a penes ensuma la globalització. Cosa encara més greu del que semblaria als pessimistes còsmics si tenim en comptes que la primera llengua de creació a Catalunya no competeix amb peu d’igualtat ni amb les d’abast similar a Europa.

Categories
Activitats

Noves formes de ser músic i de fer música en l’era digital

El Cercle de Cultura organitza un nou debat-temàtic, aquest dedicat a la transformació de la creació musical davant les noves tecnologies i, en especial internet. L’acte se celebrarà el proper dijous 19 de novembre, a les 19h. a la sala d’acte del Cercle de Cultura (Provença, 298, de Barcelona).

Un dels grans reptes que afronta la música clàssica al segle XXI està relacionat amb la seva difusió i amb el desenvolupament de noves audiències.  L’espai d’execució-difusió de la música s’amplia per incloure el món virtual, podent atreure comunitats que comparteixen interessos similars o trets identitaris comuns. Amb internet és possible el desenvolupament d’un nou paradigma en el qual l’audiència i els músics participen de manera activa i simultània. Aquest context obliga les institucions d’educació musical a repensar els seus currículums,  i els músics a desenvolupar noves eines i habilitats.

El debat comptarà amb dos grans experts en la matèria, Patrícia Caicedo i Artur Serra. Patrícia Caicedo és soprano, metgessa i musicòloga, fundadora del Barcelona Festival of Song i de l’empresa Mundo Arts, i directora d’EYECatalunya.
Artur Serra és especialista en sinergies entre internet i les arts escèniques, director adjunt de la Fundació i2cat i vicepresident de l’European Network of Living Labs.

Per a poder-hi participar, cal enviar un correu a info@cercledecultura.org

Categories
Activitats Notícies

La transversalitat de la revolució digital en la cultura

Per abordar la revolució digital i el canvi de paradigma que aquesta comporta, cal considerar la necessitat d’avançar vers la cerca i posada en pràctica de solucions coherents amb els trets i elements diferenciadors del nou entorn digital emergent. En la mesura que això es pugui fer, la resposta als reptes de la transformació que s’està esdevenint en les activitats creatives, culturals i de comunicació es podrà produir amb una major eficàcia. El ponent principal de la sessió va ser Xavier Cubeles, Investigador de Barcelona Media i professor del Departament de Comunicació – UPF Barcelona. Cubeles, va basar la seva ponència en l’estudi elaborat per encàrrec del CoNCA,  “la digitalització: onze trets clau del nou entorn de desenvolupament cultural”. Un cop finalitzada la ponència, Genís Roca, Soci Director de RocaSalvatella, especialista en estratègia global, anàlisi de l’entorn i models de presència, va exercir de contraponent. Posteriorment, es va obrir el debat obert entre tots els assistents.    

Categories
Manifest

Declaració respecte del CoNCA

El Cercle de Cultura demana al Govern de la Generalitat i al seu Departament de Cultura una ràpida solució a l’actual conflicte institucional que deriva de la crisi del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de Catalunya. Aquesta demanda planteja quatre peticions concretes. El Cercle de Cultura vol reivindicar un cop més l’espai de centralitat de la cultura en la societat catalana. Ho fa obrint un debat necessari en el que CoNCA ocupa un lloc destacat, però on hi ha una reflexió de fons sobre les polítiques culturals al nostre país. Després d’un mes i escaig de la dimissió del plenari del CoNCA (excepte Pilar Parcerisas) el Cercle de Cultura vol manifestar la seva posició respecte quines són les vies de resolució d’aquesta crisi. La Declaració del Cercle de Cultura respecte del Consell Nacional de Cultura i de les Arts de Catalunya  és un document que sorgeix d’un debat intern que hi ha hagut a la nostra organització. L’obejctiu del text és el fixar els paràmetres sota els que es pot refundar el CoNCA per tal que es pugui desenvolupar en un marc viable  en l’aplicació de les polítiques culturals a Catalunya. Tal com es pot llegir en la declaració, “el Cercle de Cultura demana al Govern de la Generalitat i al seu Departament de Cultura una ràpida solució a l’actual conflicte institucional que deriva de la crisi del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. Aquesta demanda planteja quatre peticions concretes”: 1. Activar un Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de Catalunya sota els següents paràmetres: a) Assegurar la independència de la cultura respecte dels interessos partidistes. b) Vetllar pel desenvolupament de la cultura i actuar com a mediadors amb els agents socials quan convingui. c) Assessorar les polítiques culturals. d) Mantenir un diàleg permanent amb els agents culturals i la ciutadania que asseguri el sosteniment dels criteris de llibertat, transparència, pluralitat ideològica i diversitat sectorial imprescindibles per al progrés de la nostra societat. 2. Ampliar les funcions del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts en el terreny més ampli de la cultura i les arts, en diàleg amb les ciències, i amb independència de la sectorialització funcional amb què les polítiques culturals tradicionals han actuat en els darrers decennis. 3. Nomenar com a membres del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de Catalunya homes i dones d’indubtable i reconegut prestigi intel·lectual, artístic, o científic, i amb voluntat inequívoca de servir de manera desinteressada a la nostra cultura. 4. Resoldre l’actual crisi a través del màxim diàleg amb tota mena d’agents socials, culturals i polítics, per tal de garantir que el nou Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de Catalunya tingui totes les garanties necessàries per aconseguir els seus objectius. Com és habitual, el Cercle de Cultura eleva aquestes consideracions i propostes, fruit d’un intens i fructífer debat intern, a l’opinió pública. Així mateix, el Cercle de Cultura reitera la seva voluntat de dialogar amb el Govern de Catalunya per contribuir a trobar les solucions que millor convinguin al futur del nostre espai cultural.