Publiquem aquesta ressenya del CERC de la Diputació de Barcelona sobre l’estudi “Autonomía y cooperación en los modelos federalizantes de política cultural. Análisis comparativo de los casos de Alemania, EEUU, Canadá, Suiza, Reino Unido y España”, elaborat per Mariano M. Zamorano, Joaquim Rius-Ulldemolins i Lluís Bonet, per les aportacions que fa sobre els distints models de polítiques culturals d’aquests estats europeus: De polítiques culturals en podem trobar a diversos nivells, des de la Unió Europea a l’àmbit municipal passant pels Estats. L’interès per la descentralització cultural i el reconeixement de la diversitat cultural i nacional ha crescut en paral·lel a la importància de l’acció cultural pública de les regions i les municipalitats. Tanmateix, no s’han desenvolupat estudis que permetin comparar de forma sistemàtica la relació entre els models de federalisme i els models de política cultural d’un Estat. Aquest treball persegueix cobrir aquest buit fent una comparativa de sis països federals o quasi federals que han destacat en el seu desenvolupament de polítiques culturals, comparant els seus diferents nivells d’autonomia, govern compartit i de reconeixement de diferents identitats culturals i nacionals. Comparació dels diferents models de federalisme i Política cultural Podem observar diferències nominals del model d’Estat que es manifiesten en diferents graus de federalització i descentralització de l’administració. D’altra banda, com podem observar a la Taula 1, hi ha altres múltiples diferències de tipus polític-cultural: a) el model de política cultural -en cada nivell desgovern- i el tractament constitucional de les competències culturals; b) el grau de delimitació cultural; c) el grau de descentralització d’aquesta activitat; d) el nivell de govern de l’actor central; i, finalment, e) el grau de desenvolupament del Govern compartit en aquesta àrea. Certament, aquestes diferències s’expliquen en funció de les característiques socio-històriques de la gènesi de cada Estat, de la forma de cristal·lització del sector cultural a cada territori (presència de l’absolutisme i institucionalització de l’alta cultura) i del model de política cultural desenvolupat al llarg del segle XX (Estat arquitecte centre-europeu o Estat facilitador de tipus liberal). No obstant això, és possible advertir alguns elements comuns als països analitzats: 1) En primer lloc, tots aquests països destaquen per l’alt nivell d’autonomia en la gestió de la política cultural per part dels estats federats o nivells intermitjos, sent aquests els que desenvolupen la major part de competències i despesa cultural, així com els titulars de les grans institucions culturals. 2) en aquests països predomina una visió agencializada i de baix a dalt de la política cultural, desenvolupant un paper secundari el govern federal o central, excepte en certes competències com la promoció exterior. 3) El nivell de reconeixement de la diversitat nacional i / o cultural interna i de desenvolupament dels instruments de promoció de la diversitat cultural interna és desigual: alguns Estats com el Canadà o Suïssa reconeixen el seu caràcter plurilingüe i compost de forma completa i en altres aquest reconeixement és més limitat geogràfica o Institucionalmente. No obstant això, tots els Estats analitzats compten amb un elevat grau de descentralizació de l’acció cultural i tots, excepte dos casos, tenen una delimitació de les competències en matèria cultural que fa inconcebible una intervenció directa del nivell federal en assumptes culturals. Una excepció és el Regne Unit, on el govern central posseeix importants competències (especialment en mitjans de comunicació), però que de totes maneres promou la diversitat cultural i lingüística a Escòcia o Gal·les (Schlesinger, 2009). Però, sens dubte, l’Estat espanyol representa una excepció a la regla, atès que en l’última dècada es ha produït un procés de recentralització i desfederalització de la política cultural en el marc d’una escassa coordinació central del sistema. 4) En aquest sentit, la confederació helvètica apareix com un model de referencia sobre el federalisme polític-cultural, en tant que ha establert unes delimitacions clares de competències i rols entre nivells de govern sense perdre capacitat d’articulació, aconseguint un alt grau de descentralizació de recursos i competències. Això es veu reforçat per la realització de referèndums, un instrument de democràcia directa que també ha estat utilitzat en l’administració de les arts. Aquest sistema permet una gran autonomia dels cantons -fins en el camp de les indústries creatives- i, simultàniament, permet l’acció directa en matèria de promoció artística i patrimonial per part del poder central. Una cosa semblant passa amb el cas canadenc que, sustentat en la seva constitució multicultural, ha fomentat el desenvolupament i la cristalizació de projectes de política cultural subestatals de caràcter asimètric diferenciat fins a la promoció internacional de la cultura. L’Estat espanyol constitueix també una excepció en el sentit d’un creixent rebuig asu caràcter compost i asimètric en termes nacionals i una creixent inestabilitat i conflictivitat del sistema de la política cultural. 5) I finalment, el federalisme en la gestió de les arts i el patrimoni ha permès desenvolupar models de política cultural amb alts graus de participació i descentralització, amb diferents graus de coordinació horizontal. Podem afirmar que, si bé el caràcter multicultural i plurinacional de cada Estat el model de política cultural més estatalista o liberal desplegat a cada país influeixen el nivell d’autonomia i articulació en el conjunt del sistema, en cap cas, excepte en el de l’Estat espanyol, trobem per part del nivell federal la pretensió d’exercir un rol coordinador central i molt menys d’intervenir en la gestió de la cultura als Estats o unitats federades. Finalment, com hem vist en aquest article, els Estats federals o federalitzants presenten models amb un alt desenvolupament i innovació en polítiques culturals, confirmant-se la idea que en el pla estatal-regional o local és on s’està innovant més en el camp de la gestió cultural (Bianchini, 1993; Négrier, 2003; Menger, 2010). Certament, en alguns camps de la gestió pública de la cultura hi ha una tendència per part del poder central a exercir una major coordinació horitzontal entre estats o òrgans federats, per exemple, per a promoure de forma més efectiva les indústries culturals a nivell exterior i per desenvolupar el branding cultural. No obstant això, en la majoria dels casos analitzats aquests esforços de coordinació no s’han desenvolupat en contra de la capacitat de les polítiques culturals i dels drets de les minories. Només en el cas espanyol s’adverteix aquesta tendència, on l’exigència de coordinació vertical i la construcció de la marca Espanya ha estat instrumentalitzada per part del Govern central per posar en marxa una agenda política les mesures contribueixen a la desfederalizació i recentralització de la política cultural, reflectida en la seva escassa articulació intergovernamental amb els altres nivells de Govern i la seva limitada representació de la diversitat cultural i nacional interna.
