Carlos Cuatrecasas presideix la Fundació del Cercle d’Economia des del 2009. La seva trajectòria com a persona vinculada al mecenatge de la cultura ve de molt més lluny, amb un protagonisme directe en alguns dels grans projectes impulsats al nostre país, com va ser la reconstrucció del gran teatre del Liceu. Quin paper juga una fundació d’una entitat vinculada al pensament econòmic respecte el món de la cultura? El Cercle d’Economia, i la fundació en concret, sempre ha procurat a través dels seus socis, crear un esperit favorable a la cultura, a la reflexió i al diàleg. És una finalitat de la nostra entitat. La Fundació està servint per relligar, fer de pont, entre empresaris i directius i la societat. Considerem que és molt important que el món de l’empresa tinguin una intensa vida cívica, s’impliqui per millorar la societat. Transmetre el desig de participar en la vida pública amb un criteri reflexiu i equilibrat. Un exemple d’això va ser la creació de la URL, de la qual el Cercle d’Economia forma part del seu patronat, o el fet que molts catedràtics universitaris hagin passat per les juntes de govern del Cercle d’Economia. Fa poc, la Fundació Cercle d’Economia celebrà la novena edició dels seus Premis Ensenyament, guardonant una exitosa experiència terrassenca d’escola inclusiva en la que alumnes d’una escola d’educació especial comparteixen assignatures amb alumnes de primària i d’un institut públic de la ciutat. Amb quin objectiu es convoquen aquests premis? La fundació amb aquest premi fomenta aquesta preparació per obrir-se camí, per adaptar-se als canvis; per això procurem guardonar els sistemes més moderns d’educació. Sempre he defensat que l’ensenyament ha de preparar a la gent a anar pel món, però amb una base cultural important. És des d’aquesta base cultural que l’educació pot fer emergir el talent. Una educació que aporti coneixement. Internet complementa, però no és coneixement sinó informació. Per això és tan important una bona base cultural. Uns altres premis impulsats per la fundació, són els que es destinen a reconèixer activitats de patrocini i mecenatge empresarial. Els premis Carlos Güell tenen dins les seves diverses categories, una de dedicada al patrimoni cultural. Quina visió en teniu d’aquest sector? Ens calen millorar equipaments per a que la gent els visiti. Els museus han de generar desig cultural, que es valorin i es coneguin. Recentment he visitat l’Institut d’Art de Chicago, on he pogut comprovar que molta gent jove, no pas turistes, sinó de la ciutat, visiten la seva gran col·lecció de l’impressionisme francès. En canvi, els museus de Barcelona, en general, són poc visitats. Caldria una forta inversió per a fer-los atractius, i poder exhibir moltes coses que tenim que són magnífiques i que són als soterranis dels museus. Que la ciutadania ho valorés i se’ls fes seus, i que ajudin a pujar el nivell cultural de Barcelona i Catalunya. Quan el nivell cultural és alt, el nivell democràtic puja. Els problemes humans són a totes les èpoques i la cultura ens permet conèixer-los. I quan més coneixes l’esperit humà, quan més coneixes els autors que l’han tractat, es més fàcil que prenguis decisions o que participis en la vida pública amb més criteri, amb més intel·ligència, amb més equilibri. … Per això calen recursos econòmics. Quan parlo d’inversió, parlo tant del govern català i com del govern espanyol. Cal que la part dels pressupostos de cultura augmenti, això és imprescindible. Els dos en tenen la responsabilitat, i cal subratllar que la inversió en cultura té una repercussió econòmica important. La cultura pot ser també una font d’ingressos, ja que té una reversió econòmica tant per un país com per una ciutat. A més, quan el nivell cultural d’un país és més alt és més fàcil que sigui un país més democràtic. La problemàtica del mecenatge de la cultura és un tema encara per resoldre. Com hauria de ser una llei que hi respongués encertadament? Cal fomentar la cultura des de la societat civil com des de l’administració. I per a les empreses, l’aspecte fiscal és fonamental. Amb una desgravació fiscal alta es farien moltes coses, pot ser un element decisiu, però també caldria concebre un estímul sentimental per ajudar la societat, per fomentar la filantropia. Tenim molts exemples de mecenes, començant pel mateix Mecenes de l’emperador August, que eren persones que estimaven la cultura. M’agradaria una llei potent que creés un ambient favorable per aquestes activitats de patrocini i mecenatge. Hi ha, però, un tema clau: el sector públic a Espanya té una desconfiança claríssima cap al sector privat. I amb el mecenatge, es pensa que s’utilitzaran les desgravacions fiscals per raons no molt nobles, fins i tot per aprofitar-se. Per això no funciona. Perquè el problema no és de recaptació fiscal. Els diners destinats al mecenatge seria la xocolata del lloro per a la hisenda pública, que es veuria molt poc afectada, i en canvi es podrien dirigir capitals privats cap a finalitats molt interessants. I com caldria gestionar aquests recursos econòmics? No sóc gens partidari que els diners del mecenatge es destinin a fundacions públiques. Defenso una llei del mecenatge on realment el ciutadà pugui canalitzar els seus fons a les activitats culturals que considerés més convenients, sense necessitat de la intermediació de cap poder públic. El que s’ha de fer és fomentar el patrocini privat per destinar els diners on cregui oportú, no pas dirigit a dit. A vegades sembla que els únics que saben com s’han de fer les coses és el sector públic, i això és molt impositiu. Per exemple, amb la reconstrucció del Liceu, molts dels propietaris de les llotges van oferir tornar a portar obres d’art a les avantllotges, algunes salvades de l’incendi. Doncs bé, va haver una negativa per resposta, perquè es va dir que això era un teatre públic i que totes les llotges havien de ser iguals. Ets un teatre públic, t’ofereixen poder portar un quadre de Casas… i dius que no?. Segur que si es fes una enquesta, molta gent hauria dit que li agradaria trobar-se amb aquest quadre al Liceu, ja que podria visitar aquestes avantllotges fora dels horaris dels concerts.
