Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: Catalunya

Categories
Opinió

De Josep Anselm Clavé al Sindicat Popular de Venedors Ambulants

Oriol Cendra ha publicat un article al portal Tornaveu, on sintetitza un conjunt de reflexions sobre l’associacionisme cultural i el seu paper per construir una societat millor. Unes reflexions que traslladarà a la Universitat Catalunya d’Estiu, a la taula de debat “L’associacionisme del nou estat” que se celebrarà divendres 18 d’agost a Prada de Conflent. Cendra posa com a exemple històric de la utilitat de la cultura com element fonamental per construir una societat millor, la iniciativa de Josep Anselm Clavé a mitjans del segle XIX; i l’enllaça amb la recent constitució del Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona que, a banda dels seus interessos laborals, s’identifica amb la denúncia del racisme i la defensa dels drets de les persones migrants. Podeu llegir aquest article en aquest enllaç: http://www.tornaveu.cat/article/11973/de-josep-anselm-clave-al-sindicat-popular-de-venedors-ambulants  

Categories
Opinió

On són les dones als festivals?

El director editorial del grup de revistes musicals Enderrock, Lluís Gendrau, ha publicat un article a Nació Digital on analitza la presència de dones als festivals de música en viu al nostre país, que qualifica de “discriminatòria”. Com a conclusió, reclama que els mitjans de comunicació, les institucions i el mateix públic dels concerts pressionin més perquè la cultura “sigui igualment justa i paritària”. A l’article, Gendrau situa el sector dels festivals de música en viu en un moment molt positiu: “la recuperació del consum i l’oferta creixent ha fet que arreu del país s’organitzin al llarg de l’any prop de mig miler de festivals”, que es concentren a l’estiu, i que sumen un total de 1,6% de persones com a públic. Però que malgrat que més de la meitat de les persones assistents siguin dones, el percentatge dalt dels escenaris és un de molt diferent, situant.se com “una preocupació sectorial” que ho és també “a nivell mundial”. Concretament, segons les dades que properament es faran públiques dins de la nova edició de l’Anuari de la Música, la presència de dones “assoleix tan sols el 21%” de mitjana als festivals. Un baix percentatge, que el periodista explica en part com “fruit de subcultures alternatives dominades pels homes”, i per l’escassetat de dones dins els col·lectius de creadors musicals, productors i enginyers musicals. Aquesta problemàtica situació te, segons Lluís Gendrau un paral·lelisme amb el que passava fa anys amb la molt baixa presència de músics catalans i en català als festivals. Una presència que ha arribat actualment al 38% i 25%, respectivament, gràcies a “la intervenció de l’administració quan ha marcat els requisits necessaris si es volen rebre ajuts públics”. En aquest sentit, l’editor del Grup Enderrock considera necessari que “els mitjans de comunicació, les institucions i el mateix públic han de pressionar més que mai perquè la cultura sigui igualment justa i paritària”. Podeu llegir l’article sencer des d’aquest enllaç: http://www.naciodigital.cat/opinio/15732/son/dones/festivals

Categories
Opinió

Sobre l’exercici de la crítica cultural

De tant en tant es publiquen articles que alerten sobre el baix nivell del debat cultural a Barcelona, i es tracta d’una qüestió rellevant sobre la qual convé reflexionar tranquil·lament. Si ens fixem en la quantitat i diversitat de les propostes artístiques, en la proliferació de nous agents que obren i mantenen espais d’activitat en tota mena d’àmbits de la cultura i en la intensitat que despleguen els diversos operadors de la ciutat per cercar públics i elaborar projectes dotats de capacitat objectiva per esdevenir socialment rellevants, el debat existeix, és viu i té interès. Si el que volem és un diàleg fluid entre intel·lectuals de pes, entre institucions d’estructura ferma i arrelada dotades de legitimitat cultural i artística per sobre de vel·leïtats i posicionaments polítics de conjuntura, el debat és, posats a ser generosos, de baix nivell o simplement inexistent. De tot plegat en sorgeix una curiosa paradoxa. A Barcelona hi ha diversitat i quantitat, però ens manquen els instruments propis d’una massa crítica estable i independent per destriar-ne, de tot plegat, el que genera qualitat. La qualitat, per cert, rarament és una qualificació objectiva, és simplement la conseqüència d’un ordenament hegemònic, i aquest és el principal dèficit del sector cultural barceloní. Però tal fet no és del tot casual, perquè Catalunya ha tingut en els darrers 40 anys una estranya relació amb la cultura. La cultura ha estat un territori especialment fèrtil per als practicants de la doble moral: una societat civil sense cap pudor per fer negocis amb el règim franquista, uns intel·lectuals seduïts pels altaveus d’una institucionalitat regalada, d’altres que no han volgut arriscar-s’hi per no perdre els altaveus mediàtics igualment regalats i sovint uns gestors públics atrinxerats sota les estructures d’un funcionariat que mai hauria hagut d’arribar a la cultura. ¿Hi ha, doncs, debat cultural a Barcelona? És clar que sí, i molt intens. El que no té és un altaveu seriós que li faci crònica sense que el cronista en vulgui escriure la història. Barcelona no està mancada d’interès cultural; el que li falta és una intel·lectualitat realment compromesa amb la llibertat cultural. Podeu llegir l’article íntegre, publicat al diari ARA des d’aquest enllaç: http://www.ara.cat/opinio/Xavier-Marce-sobre-exercici-critica-cultural_0_1796820317.html  

Categories
Opinió

Triats pels llibres

Fèlix Riera analitza a l’article “triats pels llibres” l’estreta relació entre lector, llibreria i el llibre que pot arribar a l’amistat electiva entre la persona i llibre, i ho descriu amb experiències personals a les llibreries, vinculades amb llibres és quan els rellegim, després d’haver-lo oblidat circumstancialment. Aquesta relació d’amor a determinats llibres es demostra, segons Riera, quan es rellegeixen.”En aquest acte de relectura observem que hem canviat, que el llegim amb un altre ànim, que som un altre. Els fragments que havíem subratllat o anotat han perdut la seva energia i uns altres en els quals amb prou feines havíem deparat s’il·luminen amb tal força que ara enlluernen”. És dins d’aquesta anàlisi de la pròpia experiència vital i professional amb el món dels llibres i la literatura que Fèlix Riera afirma que “Catalunya té un dels ecosistemes per curar llibres més perfecte d’Espanya i un de les millors d’Europa”, alhora d’explicar les seves vivències a les llibreries on ha trobat algunes de les obres que més l’han colpit com a lector. Riera acaba el seu article amb una recomanació final: “deixar-se perdre a les llibreries, ser com un flâneur, esperar, passar un temps fora del seu hàbitat, no mirar-lo fixament i no tenir por d’acostar-se a ell. I, sobretot, estar molt alerta perquè pots advertir que no estàs sol, que el llibre està despert, a l’aguait, i potser pot triar a un altre i no a tu.” Podeu llegir el text íntegre d’aquest article publicat pel diari digital El Món en aquest enllaç: http://elmon.cat/opinio/20683/triats-pels-llibres

Categories
Notícies

Una visió cultural del conflicte Catalunya-Espanya dins el context de la globalització

Dins la munió de llibres que han aparegut aquests darrers anys sobre el procés polític català, “Just abans del salt endavant” de Fèlix Riera és el primer que l’analitza des de l’òptica cultural, tot emmarcant-lo en el context de la globalització que està portant a la debilitat dels estats-nació europeus, i a com responen aquests a la seva pèrdua de legitimació ciutadana. Riera, que planteja la política també com a fet cultural, analitza que les actuals tensions que es viuen a tota Europa provenen d’aquest debilitament dels estats-nació; i que aquests -i les nacions que també volen esdevenir estat com Escòcia o Catalunya- troben en la reactivació de la identitat nacional una font de legitimació. Aquesta reactivació passaria per convidar la ciutadania a “la passió pel límit polític”. Una invitació que suposaria també no traspassar les fronteres del sistema democràtic. L’autor advoca per desarmar el llenguatge de la confrontació, en tant que “la voluntat d’imposar una lectura de la situació (…) implica que l’afany per mostrar és superior al de voler veure la situació tal com és”. I per fer possible aquesta adequada interpretació, “un dels instruments més perfectes que permeten la comprensió i augmenten la visió ha estat l’art, en general, i la literatura en particular”. En aquest sentit, l’autor assenyala que el nucli del procés polític que viu el nostre país rau en la voluntat de ser dels catalans, i que per donar-hi sortida caldria sostreure’s d’aquesta “passió pel límit”, i reconèixer que “la lògica del conflicte planteja temps llargs, precisos i clars, que fugin de la urgència i la eufòria”.

Categories
Notícies

Informe “la cultura en españa en 2016”: els efectes de la desigual inversió estatal en cultura a Catalunya o a Madrid

L’informe “La cultura en España en 2016” presentat fa pocs dies per la Fundación Contemporánea assenyala que en els darrers anys, Madrid ha anat guanyant distància amb Catalunya pel que fa la qualitat i innovació de la seva oferta cultural. Un fet que no és gens aliè a la dura retallada d’aportacions de l’Estat a Catalunya en l’àmbit cultural. Aquest informe, elaborat a partir de les enquestes realitzades per més de tres-cents professionals i creadors de la cultura, fa uns rànquings per comunitats i ciutats de l’Estat pel que fa a la percepció de la qualitat i innovació de la seva oferta cultural. Els territoris més ben situats són en ambdós casos Madrid, Catalunya i el País Basc. En el cas de Madrid, la puntuació de la seva qualitat en l’oferta ha pujat d’una puntuació de 85 al 90 sobre 100 entre el 2009 i el 2016, tot i que en l’informe del 2015 va arribar al 94,2. Catalunya, en canvi ha baixat del 79 al 75,9. En la valoració de la innovació, passa una cosa semblant: Madrid puja del 67 al 78,7%, tot i patir també un descens respecte l’any anterior, i Catalunya baixa del 73 al 66,2. Val a dir que en els dos rànquings, el País Basc veu molt millorada la seva puntuació al llarg d’aquest període de 7 anys. Pel que fa a la qualitat i innovació a nivell de ciutats, la situació és, lògicament, molt similar. Per aquest ordre figuren Madrid, Barcelona i dues ciutats basques: Bilbao i Sant Sebastià. En qualitat, Madrid passa del 86 al 94, mentre que Barcelona baixa del 90 al 82,2. Si mirem la valoració pel que fa a la innovació, mentre les dues ciutats empataven amb un 77 el 2009, Madrid puja fins un 85,1 i Barcelona baixa lleugerament fins el 73,6, tot i una forta recuperació en el darrer any, que també es fa visible en l’apartat de la qualitat. Cal recordar l’informe que va elaborar el Departament de Cultura fa un parell d’anys, en el que assenyalava que als pressupostos generals de l’Estat s’havia produït una reducció del 44% en les aportacions a equipaments culturals catalans entre el 2011 i el 2016, així com la desaparició de la partida prevista per la Carta Municipal de Barcelona, que havia de suposar uns 9,5 milions d’euros per a les institucions culturals de la ciutat. Mentre, en els 3 darrers anys de l’estudi, els grans equipaments de Madrid van veure incrementat el finançament de l’Estat espanyol en un 20%. L’estudi indicava que el percentatge d’aportacions de l’Estat als pressupostos dels principals equipaments amb seu a Madrid, anaven del 20 fins al 67% del total, mentre que els catalans només suposaven entre un 7 i un 23% com a màxim. En el cas de les bones puntuacions del País Basc, una de les raons es trobaria també en el capítol del diner destinat a la cultura; gràcies als recursos econòmics que disposen el conjunt d’institucions públiques basques (ajuntaments, diputacions forals i govern basc) gràcies al concert econòmic, i que els permet aportar un 85% més de diners per càpita en cultura que les administracions catalanes. Així no ha d’estranyar que al rànquing d’equipaments o esdeveniments culturals més ben puntuats, siguin aquells on l’Estat espanyol destina més recursos els situats dalt de tot: Museu del Prado, Museu Reina Sofía o el Teatro Real. Els catalans se situen a partir de la posició 11, amb el CCCB, el Caixa Fòrum, el festival Temporada Alta (única menció de fora de Barcelona) el Mercat de les Flors, el MACBA, el festival Sónar, el Grec, la Fundació Joan Miró i el Teatre Lliure.  Si aquest rànquing es realitzava només amb les respostes dels enquestats catalans, l’ordre varia sensiblement: l’encapçala el Mercat de les Flors, seguit del Sónar, el CaixaFòrum, el CCCB, el Primavera Sount, el festival Temporada Alta, el Grec, el MACBA i el Teatre Lliure. Entre els vint primers, l’únic gran esdeveniment o equipament cultural que no se situa a Barcelona -a banda de la ja citat Temporada Alta- és el Mercat de Música Viva de Vic. Respecte els àmbits temàtics de la cultura i l’art, l’informe situa com a millors puntuats pel que fa al seu moment creatiu, a la gastronomia, el disseny, la moda, el teatre, la literatura, les arts plàstiques, l’arquitectura, el cinema i la música clàssica i contemporània. I en relació a la seva repercussió internacional, la llista és quasi la mateixa, a excepció del teatre que es substituït per la dansa entre els deu més ben puntuats. Pel que fa a les qüestions principals que caldria afrontar en favor de la millora de l’oferta cultural barcelonina, els enquestats assenyalen com a primera la necessitat de millorar les eines de suport a la cultura (espais, creadors emergents…) així com la planificació estratègica de les polítiques culturals, amb més suport i finançament; seguides per la demanda de més propostes internacionals en la seva programació. També es demana de forma destacada una millora en la coordinació entre institucions culturals, i l’estímul per crear nous públics, amb especial esment a apropar la cultura a l’àmbit educatiu en totes les seves etapes; acompanyat per una millor comunicació de l’oferta cultural de tota la ciutat. Com en altres informes i estudis, el conjunt de professionals del sector reclamen una llei del mecenatge, que no només legisli els incentius fiscals, sinó que serveixi per al reconeixement públic dels patrocinadors i mecenes culturals.  

Categories
Opinió

Responsabilitat social corporativa

Una manera de mesurar la densitat cultural d’una ciutat és analitzar la demanda de subvencions per endegar projectes. A Barcelona, per exemple, es presenten a l’Institut de Cultura més de mil peticions anuals, la qual cosa és, sens dubte, un indicador de salut cultural alhora que un indicador precís de la dificultat que suposa gestionar amb autosuficiència l’activitat cultural privada, bé sigui associativa o empresarial. Tanta demanda de suport públic explica una gran complicitat social amb la cultura i també una considerable dependència de les institucions. Per poc que les analitzem, observarem que la immensa majoria d’aquestes activitats que demanen subvenció són raonables, deficitàries i amb objectius altruistes. Tothom té idees que es projecten sobre la societat en forma de projecte cultural, o almenys en forma d’una activitat que té una inequívoca dimensió cultural. Aquesta és l’explicació positiva. També indica -i aquesta és la menys afortunada- que la nostra societat encara no ha desenvolupat mecanismes de sostenibilitat per a una part important de la seva activitat cultural. Tanta demanda no es pot atendre en condicions òptimes. Caldria una quantitat ingent de recursos econòmics que probablement la mateixa societat que demana subvencions no acceptaria de bon grat, ateses les múltiples prioritats socials existents. Al gestor públic li toca, doncs, prioritzar i triar, d’entre totes les demandes de subvenció, les que són més necessàries i s’adrecen a projectes de més impacte social. Dissortadament, aquesta tria no es pot realitzar objectivament, o almenys amb paràmetres clars que responguin a una anàlisi universal d’eficiència i rendibilitat sociocultural. Els analistes de l’administració pública de la cultura han criticat sempre la tendència general de les normatives de subvencions a esdevenir grans repartidores, és a dir, a donar una mica a tothom per intentar equilibrar el grau de satisfacció entre els demandants, tot i acceptant que aquesta mesura no sempre permet consolidar els projectes imprescindibles i eliminar els innecessaris. El problema és que aquesta pràctica en realitat crea una generalitzada insatisfacció: just l’efecte contrari del que persegueix. L’efecte repartidora és un dels problemes a resoldre per a la gestió pública de la cultura. Per aconseguir-ho cal incidir en tres principis bàsics d’actuació. El primer suposa diversificar les normatives de subvenció per aconseguir que els requeriments d’accés s’acostin al màxim a les necessitats de cada demanda. Amb això aconseguiríem eliminar projectes mal plantejats, inconsistents o innecessaris. El segon principi suposa eliminar tota possibilitat que una subvenció pugui esdevenir part del benefici d’un projecte comercial. Per aconseguir-ho cal estendre els ajuts reintegrables o les participacions en risc. El tercer implica definir les finalitats de cada normativa per tal d’assegurar un programa d’actuació d’àmplies complicitats entre el sector públic i el món associatiu. Per fer-ho possible cal estar molt atent a les dinàmiques socials i a les necessitats de les associacions i dels activistes culturals, és a dir, generalitzar els convenis i els acords de mútua col·laboració. Tot això pot ajudar a regular millor el complex món de les subvencions però no solucionarà la creixent demanda de suport públic a la iniciativa social. Ens cal afegir-hi una diversificació de les fonts de finançament. En aquest sentit, és imprescindible disposar d’una bona llei de mecenatge, com ho és articular de manera transparent una agència de captació de patrocinis que no es dediqui únicament a buscar recursos per complementar els pressupostos dels projectes públics. També caldria administrar de manera més eficient i oberta els recursos que destinen a activitats culturals les fundacions dels bancs o de les grans empreses privatitzades que gestionen recursos de naturalesa pública. En un país que tendeix a fer lleis per a tot, caldria pensar en la conveniència de fer-ne una sobre la responsabilitat social corporativa. No es tracta de dir a una empresa on ha de posar una part dels seus beneficis, sinó d’assegurar que n’inverteix una part en activitat sociocultural i de generar un marc de comuna acceptació que permeti a qualsevol associació optar a rebre’n una part de manera clara i transparent. I per aconseguir-ho no s’hi val a dir que tot plegat depèn del govern de l’Estat. Ara i aquí aquest problema es pot resoldre en l’àmbit d’actuació del Parlament de Catalunya. Xavier Marcé Article publicat al diari ARA

Categories
Notícies

Catalunya encapçala l’obertura de noves biblioteques, mentre una tercera part de la seva ciutadania no llegeix cap llibre

L’informe “La lectura en España, 2017” de la Federació de Gremis d’Editors alerta que prop del 40% de la ciutadania no llegeix cap llibre. A nivell nacional, aquest percentatge és una mica inferior -no arriba al 34%- segons les dades del Departament de Cultura. Així mateix, l’informe assenyala que entre el 2010 i 2014, Catalunya va obrir dues de cada 3 noves biblioteques al conjunt de l’Estat espanyol. Un els grans vectors de la promoció de la lectura és l’educació. En aquest sentit, l’informe és molt crític amb la LOMCE, en tant que l’actual normativa educativa no fixa cap temps mínim diari dedicat a la lectura, a diferència de la legislació anterior, la LOE. Unes crítiques que s’amplien a les retallades en polítiques culturals i educatives. Respecte les biblioteques, les dades de l’informe assenyalen que a nivell estatal entre el 2010 i el 2014 es van tancar 218, mentre es van obrir 31 de noves, de les quals la gran majoria -unes 21- són a Catalunya. Els territoris on es van tancar més van ser Extremadura, Castella-la Manxa i el País Valencià a més d’una cinquantena en cada cas. Una segona dada és el descens o augment de bibliotecaris druant aquest període que, no és del tot coincident amb les dades anteriors, en tant que s’han reforçat els serveis de les biblioteques no afectades pel seu tancament. Així, els territoris on han augmentat més el nombre d’aquests professionals són la Comunitat de Madrid i Catalunya, superant el centenar, seguits a molta distància pel País Valencià. Pel que fa a la reducció de plantilles, a més de Castella-la Manxa i Extremadura -pel tancament de de biblioteques- Castella i Lleó i les Canàries lideren el descensos. La situació de les llibreries és d’un continuat descens d’establiments oberts. Concretament, el darrer any estudiat -el 2014- es van reduir quasi un 16%, passant de 4.336 a només 3.650 a tot l’Estat. Pel que fa als perfils de les persones més lectores, l’estudi no aporta novetats: les dones superen els homes, així com les persones de 30 a 55 anys, les que tenen perfil universitari i les que viuen en grans ciutats.

Categories
Opinió

La desconnexió cultural

Fa unes setmanes, en una extensa entrevista per al diari digital El Español, publicada sota l’epígraf “Hablando sobre España”, el savi Pere Gimferrer evocava una escena commovedora de l’exili de Juan Ramón Jiménez. Des de Santiago de Cuba, el poeta escolta per ràdio una cançó pietosa de Verdaguer que el fa plorar i afirmar: “Que yo tenga que estar en esta cárcel que es estar fuera de España”. I Gimferrer reblava: “España para él, por tanto, era o podía ser una canción en catalán de Verdaguer”. El periodista encarregat de la secció, Mariano Gasparet, va transcriure la resposta convertint el gran escriptor català Jacint Verdaguer -popularment mossèn Cinto- en un Joaquín Verdaguer que més aviat sona a cantant de boleros de la Cuba de Batista i que desvirtua completament el que Gimferrer, citant el Nobel espanyol, volia expressar. Per a Gasparet -de qui desconec l’obra i els mèrits, que deuen ser molts, però només cal entrar al seu perfil de Twitter per veure quina informació sobre Catalunya obté i tria-, el nom de l’escriptor en llengua catalana més important no té cap importància. Com no és gens important per a ell escriure’n el nom correctament. El detall, una niciesa, té una lectura més àmplia: l’absolut desconeixement que molts escriptors espanyols tenen sobre la cultura catalana. El cas de Verdaguer és especialment paradigmàtic, perquè és l’autor de la monumental L’Atlàntida -l’epopeia més important del món hispànic amb Os Lusíadas del portuguès Camões-, en què el sacerdot poeta narra el pas d’Hèracles per Ibèria i la història de l’enfonsament de l’Atlàntida, i prefigura la descoberta d’Amèrica a través de Colom, que escolta totes aquestes històries de boca d’un ermità després d’un naufragi a les costes espanyoles. De fet, l’autor havia titulat inicialment l’obra L’Espanya naixent. Reconegut pels seus coetanis castellans, anys després un dels representants del nacionalisme musical espanyol, el gadità Manuel de Falla y Matheu -amb orígens familiars catalans i ressonàncies catalanes del seu mestre Felip Pedrell- va prendre L’Atlàntida com a projecte personal. L’èpica verdagueriana el va obsessionar des de jovenet i hi va treballar fins que la seva mort a l’exili argentí, ara fa 70 anys, la va deixar inacabada. Fins i tot els intel·lectuals franquistes reconeixien l’aportació d’un Verdaguer com a “glòria nacional” i d’aquí que l’any 1971 la Real Fábrica de Moneda y Timbre emetés un bitllet de 500 pessetes amb l’efígie del capellà poeta a l’anvers i la del Canigó -administrativament a la República Francesa- al revers. Els intel·lectuals espanyols d’aquest nou segle sembla que han tingut poc interès en l’estat de la cultura catalana Al capdavall, tot plegat demostra que d’uns anys ençà s’ha anat produint una fonda desconnexió entre la cultura castellana i les cultures no castellanes, singularment la cultura catalana. És a dir, si Marcelino Menéndez y Pelayo o Miguel de Unamuno podien tenir un bon coneixement de la cultura catalana a través dels seus homòlegs Antoni Rubió i Lluch o Joan Maragall, els intel·lectuals espanyols d’aquest nou segle sembla que han tingut poc interès en l’estat de la cultura catalana i han cercat uns còmplices que des de Catalunya els han donat la imatge que volien veure i l’estat d’opinió que volien sentir. El desconeixement dels clàssics, però també de les darreres novetats, la consideració de la llengua i la cultura catalanes com quelcom secundari i subordinat, l’exclusivitat de la representació de la cultura catalana als autors en castellà, el paper preponderant d’alguns d’aquests intel·lectuals en l’opinió anticatalanista amb una visió d’Espanya homogènia i monolingüe, la desaparició de la solidaritat que agermanava els sectors progressistes amb els sectors catalanistes sota el franquisme, etc., han fet que a partir de la Transició -el darrer gran intent d’aproximació- la bretxa s’hagi anat fent més ampla. I no sé si va ser abans l’ou o la gallina, però la desconnexió cultural espanyola respecte a Catalunya, vista i sentida com un menyspreu, ha afegit motius al procés de desconnexió política de Catalunya respecte d’Espanya. La construcció cultural de la nació espanyola ha deixat molt poc espai a les cultures no castellanes La construcció cultural de la nació espanyola ha deixat molt poc espai a les cultures no castellanes -més enllà d’un Josep Pla encara present en els sectors conservadors més il·lustrats- i el món cultural català és prou dinàmic, àgil i ben connectat a les darreres novetats europees i nord-americanes per no intentar, debades, el reconeixement de la seva poderosa però desdenyosa veïna peninsular. Ho escrivia el Nobel Camilo José Cela l’any 1974 al pròleg del Diccionari Vox castellà-català català-castellà: “Entiendo pecaminoso y hasta suicida el divorcio existente entre las culturas y las literaturas expresadas en castellano y en catalán”, reblat amb una sentència que ha fet fortuna: “Desde que España es España […] siempre fue más peligroso el separatismo de Burgos o de Valladolid que el periférico o, dicho de otra manera: siempre fueron más nocivos y numerosos los separadores que los separatistas”. Article de Joan Safont publicat al diari ARA.

Categories
Notícies

22@ i Parc Audiovisual de Catalunya: 2 casos d’èxit de pols culturals

La paraula clúster ha esdevingut un terme habitual alhora de definir estratègies sectorials a mig i llarg termini del món de les indústries. El sector cultural no n’ha quedat pas al marge i la mateixa UE porta varis anys centrant els seus esforços en dinamitzar el desenvolupament de les seves indústries arreu de la geografia europea, a partir de les conclusions del Llibre Verd de les Indústries Culturals, aprovat al principi de l’actual dècada. La Dra. Natalia Abuín ha publicat un interessant article en el que analitza els principals pols de desenvolupament cultural nascuts els darrers anys a l’Estat espanyol, tant aquells en els que el sector cultural -o una part específica d’ell- són l’element nuclear, com aquells en que les indústries culturals en són una part més o menys destacada: la Ciudad de la Imagen de Madrid, la Ciutat de la Llum a Alacant, el PI@ al País Basc, la Cidade da Cultura a Galícia, i dos de catalans: el 22@ i el Parc Audiovisual de Catalunya. Els sis casos d’estudi són força diversos, pel que fa a la seva naturalesa com pel que fa al seu paper en la creació d’innovació i en la potenciació dels sectors culturals implicats. A grans trets, l’estudi diferencia aquells pols que han quedat lluny dels seus objectius i fins i tot han hagut de tancar, d’aquells que estan funcionant adequadament, tot i que dins d’aquest grup en destaquen els pols barceloní i terrassenc, pel fet que aquests dos han aconseguit generar unes importants sinergies entre les tres potes bàsiques dels tecnopols d’èxit existents a nivell internacional: la investigació aplicada (I+D+I), la formació universitària i el mateix desenvolupament industrial. Pel que fa als pols culturals fallits, tots dos coincideixen en no haver articulat cap estratègia d’I+D+I al seu interior. L’autora analitza el projecte de la Cidade da Cultura, com un cas de model globalment cultural, no pas especialitzat, que tenia com a objectiu l’impuls del conjunt de la cultura a Galícia. Un ambició projecte arquitectònic a Santiago de Compostela que, després que la Xunta de Galícia ja hagués invertit 300 milions € en obres, va haver de paralitzar els edificis pendents fa tres anys, sense haver assolit el paper de punt de connexió entre aquest país i les xarxes internacionals de creativitat i coneixement culturals. Un cas similar, pel que fa a la ambició constructiva i els magres resultats obtinguts és la fracassada Ciutat de la Llum a Alacant, pràcticament tancada des del 2011 i, forçada per la Comissió Europea ha protagonitzat un procés de subhasta sense èxit. Pel que als pols culturals reeixits, el més antic és el la Ciudad de la Imagen de Madrid, on s’han concentrat empreses audiovisuals públiques i privades, tant dels sectors de la producció com la postproducció, juntament amb la Filmoteca Nacional i l’Escuela de Cine; però malgrat aquest centre formatiu, no s’ha generat cap dinàmica d’investigació i recerca. Un altre cas és el del PI@, dins el Parc Empresarial de Zuatzu, creat amb l’objectiu de concentrar la fins llavors dispersa indústria audiovisual basca, cosa que ha aconseguit, però sense arrossegar institucions de formació acadèmica ni d’investigació rellevants. Davant d’aquests dos tecnopols audiovisuals, es destaca que, en canvi, el Parc Audiovisual de Catalunya i el 22@Barcelona sí compten amb “els tres elements necessaris per a l`’èxit d’un pol de desenvolupament: formació, investigació i indústria” i que, gràcies a això “estan obtenint resultats o han aconseguit revitalitzar econòmicament” les zones on s’hi han ubicat. Com assenyala Natalia Abuín, “als països amb major potencia econòmica del món, la base de la investigació aplicada és la universitat. Les empreses encarreguen els seus desenvolupaments tecnològics a les institucions d’educació superior, cosa que genera sinergies altament positives: la indústria es beneficia de la tecnologia de la universitat a preus més competitius y la universitat obté ingressos per a la formació dels seus alumnes que, a més, reben una educació superior adaptada a les necessitats del mercat, i per tant millora la seva inserció laboral”. Podeu llegir l’article íntegre, publicat al número 103 de la revista Telos, en aquest enllaç: https://telos.fundaciontelefonica.com/url-direct/pdf-generator?tipoContenido=articuloTelos&idContenido=2016030812080001&idioma=es