Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: català

Categories
Opinió

La lectura en català, dades per a l’optimisme

La invitació del Cercle de Cultura a escriure unes ratlles parlant del sector ha coincidit amb la publicació, no fa gaire dies, de l’estudi sobre “Hàbits de lectura i compra de llibres – 2017”, un estudi que ens aporta dades ben diverses que cal analitzar detingudament i que ens han de servir per a la reflexió, però també per a l’acció. Un estudi que, com qualsevol altre, pot ser llegit des de diferents òptiques i amb diferent actitud. (Vagi per endavant que la meva és sempre una actitud optimista i de mirar cap endavant per continuar avançant!). Des del punt de vista de l’edició en català, que és el que em preocupa i m’ocupa, voldria destacar dues de dades. D’una banda, podem comprovar que la lectura habitual de llibres en català continua pujant, encara que ho faci de manera discreta, i se situa en el 27,8%. I, de l’altra, comprovem també que, quan es demana a la persona entrevistada quina és la llengua del darrer llibre llegit, el català puja gairebé mig punt respecte de 2016. (A tots els que penseu que les xifres no són per tirar coets: teniu tota la raó! Però, no podem obviar d’on venim i quina ha estat i és la realitat del nostre país.) I, encara, voldria afegir una tercera dada. Quan als lectors entrevistats se’ls pregunta “Per què no heu llegit aquest llibre en català?”, un 52% dels enquestats diu que “li resulta més senzill llegir en castellà” ?d’entrada ens pot sorprendre, però no ens hauria de sorprendre tant si tenim en compte que un 67% dels que fan aquesta afirmació tenen més de 35 anys i, per tant, van ser escolaritzats encara en castellà?, un 13,6% afirma que “el llibre no està editat en català” i un 8,9% que “no és fàcil de trobar-lo”. L’augment, discret però continuat, del nombre de lectors habituals de llibres en català és, sens dubte, per si mateixa una dada esperançadora que, sumada, a l’oportunitat que ens ofereixen els lectors que no llegeixen en català perquè el títol que volen llegir no ha estat editat en la nostra llengua o no l’han sabut trobar, ens ha de fer ser optimistes pel que fa a la incorporació de lectors al català.  Ara bé, l’optimisme ha d’anar acompanyat de reflexions i d’accions i, per això, crec que una primera reflexió que hem de fer els editors en català té relació amb els gèneres que oferim i amb la necessitat, crec jo, de diversificar-los i ampliar-ne el ventall i d’aquesta manera poder arribar a més lectors. I, una segona reflexió té a veure amb la necessitat d’augmentar globalment l’oferta editorial en català. Ja sé que molts, d’entrada, no hi estareu d’acord, però, no ens enganyem, ens agradi o no, el món del llibre està inscrit en un mercat, un mercat en què l’oferta i la demanda són vasos comunicants, un mercat, el nostre, el de Catalunya, en què “curiosament”, la quantitat de títols que es publica anualment en cadascuna de les llengües (27% en català – 70% en castellà) “s’assembla molt” el percentatge de lectors. És evident que aquestes reflexions o accions no tindrien cap mena sentit ni cap repercussió si es pensessin de manera aïllada, només des dels editors. Si les proposo és perquè estic convençuda (i el comportament i les dades dels darrers Sant Jordi ens ho demostren) que mai no havíem tingut tants elements a favor ni s’havien donat les condicions per incorporar més lectors a la nostra llengua. Aprofitem-ho! Montse Ayats. Presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i directora d’Eumo Editorial

Categories
Notícies

Neix Divulcat, portal de divulgació científica en català

Josep Maria Vinyes, editor d’Enciclopèdia Catalana ens presenta el nou portal de divulgació científica Divulcat. Un web que vol acostar la cultura científica al conjunt de la ciutadania, obert a la participació de “tots els científics dels Països Catalans, de qualsevol branca del coneixement: des de les ciències experimentals i tecnològiques a les ciències socials i humanes”. Aquest mes de febrer s’ha presentat Divulcat (www.divulcat.cat), un portal digital de divulgació científica en català. La ciència, la tecnologia i la innovació ens permeten viure més temps i millor i, tan important com això, alimenten el nostre esperit. Divulcat neix a fi de pal·liar la distància entre ciència i coneixement públic i ha estat creat mitjançant la col·laboració sinèrgica entre dos grans actors: els científics i Enciclopèdia Catalana. Pel que fa al món científic, a hores d’ara, a Catalunya, li manca una estratègia clara envers la divulgació científica, tot i tenir grans científics que s’han implicat puntualment en obres divulgatives de les seves respectives àrees d’investigació. D’altra banda, les institucions cada vegada més demanen als científics una major implicació en la divulgació de la seva recerca. I quins científics poden participar en el projecte? Tots els científics dels Països Catalans són convidats a participar-hi, de qualsevol branca del coneixement: des de les ciències experimentals i tecnològiques a les ciències socials i humanes. En el moment de l’arrencada del projecte, Divulcat compta amb la participació de més de 30 científics i investigadors de notable significació acadèmica i professional. Divulcat és un blog de blogs, on cada científic té el seu espai personal on pot publicar, en primera persona, les seves recerques, les seves experiències, els seus interessos, etc., amb la finalitat de fer-ne difusió. I ho pot fer amb total llibertat: de temàtica, d’extensió dels articles, de periodicitat, etc. Pel que fa a la llicència d’ús dels materials que hi exposa, aquesta és determinada cada vegada pel propi autor: des del copyright a les diverses fórmules del Creative Commons. Quant a Enciclopèdia, la promoció de la cultura catalana forma part del seu objectiu fundacional. I l’entorn digital és un mitjà idoni per a la difusió del coneixement. L’editorial coordina el projecte i proporciona als científics la plataforma tecnològica, ajut en l’edició dels textos i la correcció del català, amb qualsevol de les variants dialectals, i fa difusió dels articles a les xarxes socials i al portal www.enciclopedia.cat . Divulcat és, sobretot, un projecte. Un projecte que s’anirà enriquint progressivament amb noves eines i propostes de divulgació científica. Un primer exemple el vam tenir amb la presentació del projecte, la xerrada-col·loqui “La cerca de vida en altres planetes”, a cura de Josep M. Trigo (director científic del projecte), David Bueno i Xavier Duran.

Categories
Notícies

L’obra mestra de Fabra

Jordi Llavina reflexiona sobre la importància de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra, juntament amb altres grans obres com el diccionari de Català-valencià-balear d’Alcover-Moll o l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines. L’escriptor subratlla que aquesta gramàtica “representa un símbol rotund: ell és qui es va encarregar de convertir una llengua antiga i rica que patia el desori de qualsevol llengua no reglada en una de moderna, hàbil per a l’estudi de qualsevol matèria”. Llavina assenyala que “m’ha vingut de gust consignar el nom d’aquests tres homenots a propòsit de l’Any Fabra, que celebrarem enguany, i que té com a comissari el professor Jordi Ginebra. Aquest 2018 fa 150 anys que va néixer el Mestre, 70 que va morir i també en fa exactament cent que va publicar la Gramàtica catalana (el 1918), que encara és la base de la nostra gramàtica normativa. No podem dir, esclar, que gràcies a Pompeu Fabra comença l’estudi de la llengua: Alcover -amb qui, per cert, el barceloní no va tenir una relació gaire fluida-és anterior. Però sí que Pompeu Fabra representa un símbol rotund: ell és qui es va encarregar de convertir una llengua antiga i rica que patia el desori de qualsevol llengua no reglada en una de moderna, hàbil per a l’estudi de qualsevol matèria. No debades el senyor Pompeu ha estat considerat el seny ordenador de la llengua catalana.” L’escriptor afegeix que “el DGLC és un llibre de llibres. I podríem dir que inclou tota la resta de títols i de textos, escrits o per escriure: llibres de poemes, de memòries, manuals d’instruccions, obres de teatre, novel·les, assajos, prospectes… I això és així perquè un diccionari de definicions, conservant les paraules de la llengua, conté, en germen, tots els llibres possibles, tots els textos imaginables. Quan aquest es va publicar, l’any 1932, molts escriptors el van rebre com una autèntica benedicció. El meu exemplar n’és la vintena edició, de 1985. La primera, com s’acaba d’apuntar, era del 32. La segona, ben significativament, de 1954. Entremig es va produir, a Espanya, una guerra fratricida, els vencedors de la qual van encruelir-se, i de quina manera!, amb la llengua que aquest benaurat volum mirava de preservar (un destacament militar va destruir, malèvolament però vana, les planxes del diccionari). Perquè Fabra, molt més que Espriu, va viure per salvar-nos els mots! Podeu llegir l’artícle íntegre, publicat al diari ARA, des d’aquest enllaç: https://www.ara.cat/opinio/jordi-llavina-obra-mestra-pompeu-fabra_0_1964803504.html

Categories
Notícies

1.000 espirals sonores i universals

“D’ONES: (R)evolució de les dones en la música”,  protagonitzada per 1.000 artistes femenines dels Països Catalans al llarg del darrer segle a través de composicions, cançons i videoclips, és una gran exposició comissariada pel grup Enderrock, que es pot visitar al Palau Robert fins l’abril de l’any vinent. La directora de redacció de la revista capçalera del grup editorial, Helena Morén Alegret reflexiona -al text que podreu llegir tot seguit i que publiquem en exclusiva- sobre la importància de donar visibilitat a la creació i interpretació musical femenina i normalitzi el (re)coneixement del seu paper cabdal en la nostra cultura. En un futur més o menys proper transcendirem la distinció femení-masculí, però el fet és que fins fa ben poc (i encara avui a molts llocs) era una opinió estesa que les dones que exercien l’ofici d’artista ho feien com un passatemps fins casar-se o que les seves limitades dots només els permetien reproduir les obres dels genis masculins o fins i tot que només les que eren filles o germanes seves tenien garantida certa projecció (i en el millor dels casos). Per a la societat elles no podien crear res de nou que no fos el que podia néixer dels seus ventres; però lluny de situar la gestació musical en un tret natural, l’exposició D’ONES a través de mil veus femenines vol transmetre aquell fil del saber que s’ha perdut massa en el pou de la història. Perquè no és fins que apareixen estudis de gènere que comencen a deixar emprempta (tot just als anys noranta del segle XX) i se sap recuperar i fer-les emergir en nacions que es construeixen sobre valors democràtics. Les dones sovint han passat a la història com a éssers anònims. D’ONES és un exercici de visibilitat i audició d’algunes de la veus que tantes vegades han estat minimitzades i que avui, si no s’hagués posat el focus, resultarien inaudibles en la selva sonora global. D’ONES aposta doncs per una nova cultura que normalitzi la inclusió de veus femenines al seu corpus i cannon musicals. I el recorregut proposat reprodueix molts viatges interiors (a les ments o les cases), per tradició oral o mecanitzada, perquè vibrin i ressonin als visitants. Un esperit femení que fa vessar la música de D’ONES d’un segle, distribuïdes en gèneres musicals: Cançons de bressol i infantils, Folkloristes i tradició oral, Clàssica i òpera, Músiques d’arrel popular, Poesia musicada, Cançó d’autora, Jazz i blues, Rock’n’punk, Pop i Músiques urbanes. Totes hi ressonen al cartell de l’exposició a través d’un símbol tan ancestral com l’espiral que vol simbolitzar l’acte de creació. Una revolució quantitativa de veus, aquest miler, que es llegeix i desenvolupa de manera evolutiva; com els colors donen forma i fan visibles contexts no visibles, així els diferents gèneres musicals presents al Palau Robert de Barcelona fan emergir les diverses veus de les dones de l’últim segle. Aquí les ones sonores de les dones es fan escoltar i generen imatges per a tots els gustos: els coixins en el bressol, les partitures del Cançoner Popular de Catalunya, la sala color bordeus amb objectes icònics de la clàssica (de l’original de l’òpera Schiava i Regina  de Lluïsa Casagemas a un dels grammy d’Alicia de Larrocha), el terrat que respira les músiques populars que s’escoltaven pels celoberts de les cases, l’habitació de la creació de la veu pròpia i la poesia, el despertar feminista de l’emblemàtic vinil Dones, flors i violes (1980) per a una nova cançó d’autora, el club de jazz que ve del blues i se’n va al soul, l’escenari del rock que esclata al punk, la discoteca i els videoclips del pop que són espectacle, l’asfalt i les noves tecnologies de les músiques urbanes que dibuixen noves tendències. D’ONES va més enllà de l’omnipresent pla físic del cos de dona i el visitant es pot endinsar per elevar-se en el seu pla mental musical, que ja no és un vedat només dels homes. A D’ONES la realitat esdevé lliure d’obstacles i de prejudicis i es pot obtenir la visió elevada que mereix tothom, amb la paritat com a fita. L’exposició vol restituir la veu silenciada o no prou estesa d’aquelles dones que han tingut, tenen i tindran un paper en la transformació de la música als Països Catalans, alhora que prescriu l’evolució de sonoritats predominants d’una manera experiencial. Tot per un reconeixement sobretot a les dones que han liderat projectes i formacions en els últims cent anys, i les que han obert escletxes i camins. El solc que resta dibuixat va de la folklorista Palmira Jaquetti a la cantant Dàmaris Gelabert. De la veu de Miquela Lladó a la de Maria Arnal, o de Maria del Mar Bonet a Bikimel, passant per Meritxell Gené o Sílvia Pérez Cruz. També col·lectius han tingut un bon bullidor de propostes, no només les més conegudes cinc jutgesses dels Setze Jutges, també les glosaires de Cor de Carxofa o la colla de veus i instrumentistes sorgides de la Sant Andreu Jazz Band. Noms traduïts en 1000 cançons que remouen consciències quan es tracta de Nova Cançó i moviment feminista, com les pioneres Guillermina Motta o Marina Rossell, però també dones que tracen una trajectòria de tota una vida com Núria Feliu (intèrpret) o Anna Bofill (compositora i arquitecta). Dones empoderades com Marinah (Ojos de Brujo) o Amparo Sánchez (Amparanoia) obren pas a les veus més joves d’Ivette Nadal, Núria Graham, Andrea Motis, Judit Neddermann, Joana Serrat o Bad Gyal. La música és el llenguatge universal per excel·lència, D’ONES desitja que elles acabin sent-ho també: universals.

Categories
Opinió

On són les dones als festivals?

El director editorial del grup de revistes musicals Enderrock, Lluís Gendrau, ha publicat un article a Nació Digital on analitza la presència de dones als festivals de música en viu al nostre país, que qualifica de “discriminatòria”. Com a conclusió, reclama que els mitjans de comunicació, les institucions i el mateix públic dels concerts pressionin més perquè la cultura “sigui igualment justa i paritària”. A l’article, Gendrau situa el sector dels festivals de música en viu en un moment molt positiu: “la recuperació del consum i l’oferta creixent ha fet que arreu del país s’organitzin al llarg de l’any prop de mig miler de festivals”, que es concentren a l’estiu, i que sumen un total de 1,6% de persones com a públic. Però que malgrat que més de la meitat de les persones assistents siguin dones, el percentatge dalt dels escenaris és un de molt diferent, situant.se com “una preocupació sectorial” que ho és també “a nivell mundial”. Concretament, segons les dades que properament es faran públiques dins de la nova edició de l’Anuari de la Música, la presència de dones “assoleix tan sols el 21%” de mitjana als festivals. Un baix percentatge, que el periodista explica en part com “fruit de subcultures alternatives dominades pels homes”, i per l’escassetat de dones dins els col·lectius de creadors musicals, productors i enginyers musicals. Aquesta problemàtica situació te, segons Lluís Gendrau un paral·lelisme amb el que passava fa anys amb la molt baixa presència de músics catalans i en català als festivals. Una presència que ha arribat actualment al 38% i 25%, respectivament, gràcies a “la intervenció de l’administració quan ha marcat els requisits necessaris si es volen rebre ajuts públics”. En aquest sentit, l’editor del Grup Enderrock considera necessari que “els mitjans de comunicació, les institucions i el mateix públic han de pressionar més que mai perquè la cultura sigui igualment justa i paritària”. Podeu llegir l’article sencer des d’aquest enllaç: http://www.naciodigital.cat/opinio/15732/son/dones/festivals

Categories
Opinió

Autoescoles d’idioma

A diferència del passat que va de la Renaixença a la Transició, els avenços cap a la definició política de Catalunya han anat sempre lligats a la recuperació del català. I no, o no de manera principal, en un sentit expansiu sinó intensiu. Mestre Fabra era un mite en el seu temps. El gruix de la societat participava en l’esforç per polir l’idioma durant els anys 60 i 70. Però als nostres dies som una minoria, un residu, i més valdria que ens convertim en secta, els que considerem que amb una llengua tan desafinada com la llengua catalana no es pot anar gaire lluny com a país. Només la tercera part dels catalans té la llengua pròpia com a habitual. Si sabessin fer-la servir-la amb propietat, o si fossin conscients que el futur depèn sobretot del coneixement que en tinguin i de l’ús que en facin. Si en comptes d’empobrir-la l’enriquissin, no caldria patir. Però no és el cas. Les escoles públiques, que són els mèdia, contribueixen a desaprendre. De privades no n’hi ha. Per tant, no hi ha més remei per millorar que convertir-se en autodidacte. ¿On són els manuals? En alguns autors, pocs. En un bon nombre de traduccions. Sovint en el teatre. També en algunes escasses excepcions d’expressió verbal pública, com és el cas de Joaquim Maria Puyal, Jordi Basté o Josep Cuní. Els altres, quasi tots, no paren de passar el ribot, d’aprimar i d’agrisar. Invertir en la pròpia llengua, en el nostre cas en les pròpies perquè tant es poden enriquir com envair-se i embastardir-se, és més productiu per a la societat que apuntar-se a una associació nacionalista o d’esquerres. Però pels parlants que se l’han deixat depauperar, costa més. Afinar el gust, exigir-se i exigir propietat, vivacitat i color en l’expressió de cadascú i en la dels altres és imprescindible. Fer una bona frase no és senzill. Fer una bona frase clara i pertinent és el resultat d’anys d’autoaprenentatge. No hi ha al món cap país competitiu format per gent amb escassa competència lingüística. Article de Xavier Bru de Sala publicat al diari El Periódico.      

Categories
Opinió

Una cultura al món

A finals d’aquest 2016, concretament el 8 de desembre, farà 40 anys que es va inaugurar a Barcelona el Congrés de Cultura Catalana, que ja havia estat presentat a l’abril a València, al juny a Perpinyà i a Palma de Mallorca, i al novembre a Andorra. La dimensió amplíssima del Congrés fou un fet inèdit i encara no repetit en la història dels Països Catalans. Més de 12.000 persones inscrites i 1.500 entitats implicades en un procés de debat sobre com havia de ser la societat i la cultura catalana que sortia de la llarga repressió franquista. Aquell Congrés va posar en relació el món acadèmic amb la societat civil i moltes persones que aleshores, essent molt joves, estaven totalment implicats en la recuperació de les llibertats nacionals, conscients que a la cultura catalana li calia un nou marc democràtic per tal de recuperar i de guanyar normalitat. Aquesta vocació de normalitat va ser la que va dominar en els anys vuitanta i noranta, alimentada d’una banda pel discurs pujolià amb la idea que concebre Catalunya com una mena de nació cultural; i combatuda d’altra banda pels governs del País Valencià i les Illes Balears per tal d’evitar a tota costa la possibilitat d’uns Països Catalans culturalment connectats. Fem un assaig. Imaginem que ens proposem organitzar un nou Congrés de Cultura Catalana per valorar com ha de ser la cultura catalana avui i demà. El nostre referent ja no seria la democràcia espanyola, oi? El nostre marc autonòmic se’ns quedaria ben segur petit com una cotilla que ens havien posat quan encara havíem de fer la creixença. Cal suposar que si ens proposéssim realitzar una revisió de quins són els valors actuals de la cultura catalana ens caldria comparar-nos amb altres cultures del món, i no pas, com es fa sovint, amb la cultura espanyola o francesa (tot i que en alguns aspectes la cultura catalana no en queda pas malparada). Aquest exercici, però, seria impossible (o quedaria massa esbiaixat) sense el mateix marc geogràfic que ja va tenir el Congrés de Cultura Catalana. La cultura catalana no es pot entendre sense els Països Catalans. Ni la música, ni la literatura, ni el teatre, ni el cinema en català poden entendre’s només en el marc del Principat de Catalunya. Els anys 1976 i 1977 l’activitat arreu d’aquest territori va ser frenètica. Es van fer 17.000 viatges de punta a punta dels Països Catalans, en una acció inèdita que només comptava amb el suport de la societat civil i els ajuntaments. El Congrés va marcar les línies del que calia fer per recuperar la normalitat de la llengua i de la cultura. Amb el Congrés es van crear els Consells Populars de Cultura, es va demanar que el català fos llengua oficial arreu i va ser un dels factors clau de recuperació de la consciència nacional arreu. Aleshores, no hi havia, a la societat catalana, una idea clara de les opcions que tenia el català d’esdevenir una llengua per a tots els usos. El Congrés va fer possible concebre el català com una llengua normalitzada, tant a Catalunya com al País Valencià. L’operació política de la transició va impedir que aquesta unitat en relació a la llengua i la cultura tingués continuïtat, relegant-la als àmbits de resistència, totalment deslegitimats durant els primers anys del nou sistema autonòmic, amb conseqüències totalment regressives al País Valencià,  les Illes Balears, la Franja de Ponent. Aquell sistema és posat avui en entredit. La societat catalana ha pres consciència, a tots els Països Catalans, que el vestit s’ha fet petit, com dèiem. Ara només cal que es prengui consciència de la necessitat de sumar tota la cultura catalana, tota la que es fa de Salses a Guardamar, per tal de desplegar-ne tota la seva potència. Des d’aquí cap al món, sense fronteres ni barreres administratives. Dra. Marta Rovira, presidenta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.  

Categories
Opinió

Bàlsam lingüístic

Potser ja va sent hora, si no és que ha passat fa uns quants dies, de replantejar-se els fonaments d’organismes com la Institució de les Lletres Catalanes o del Ramon Llull, així com d’associacions com la d’Escriptors en Llengua Catalana i de tot el que se sostingui sobre la base d’una cultura i una llengua minoritzades i resistents. Allò que va néixer per beneficiar una causa, pot arribar a ser perjudicial, i molt en aquest cas, si s’enquista per l’interès dels pocs que se’n beneficien de forma directa, sostinguts per l’estupidesa de quatre talibans. ¿De debò que per afavorir el català encara cal excloure el castellà? ¿De debò que, a aquestes alçades i amb la situació política i social de Catalunya, encara hem de mantenir reserves essencialistes? Tot és discutible i cal sospesar a fons certes matèries i decisions, sobretot les més delicades. Però és innegable que hi ha una sòlida base argumental per sostenir que la discriminació de la llengua castellana, en origen positiva, és avui perjudicial per al català. De manera impecable, Jaime Gil de Biedma, després de constatar l’enorme potència del castellà, justificava les polítiques públiques a favor del català assegurant que, per molt enllà que arribessin, sempre en cauria més a fora que a dins. És a dir, que el castellà no estarà mai en perill a Catalunya. És a dir, que els suposats defensors bilingüistes del castellà participaven amb arguments enganyosos de l’assimilacionisme que pretén arraconar el català. La sofisticació argumental d’aquells assimilacionistes, unida a l’exclusió del castellà en les reserves esmentades, és clau en l’èxit de Ciutadans. I ho serà fins que, posem per cas els escriptors, ens trobem tots en una mateixa associació que, és clar, ajudi més la llengua més petita. ¿Algú entendria una Catalunya independent que no projectés al món els seus escriptors en llengua castellana? Doncs s’han d’obrir, des d’ara, certes estructures d’estat.