El 1956, Bette Davis interpretava a “Storm Center” -“Enmig de la tempesta”- a la bibliotecària Alicia Hull. L’Alicia era la típica bibliotecària d’una petita localitat dels Estats Units d’Amèrica: treballadora, professional respectada, amant de la seva feina i estimada per tothom. Un dia el ple municipal li demana de retirar un llibre sobre el somni comunista atès que han rebut cartes de ciutadans queixant-se per la presència d’aquest títol a la biblioteca pública. Molt sibil·linament, el ple municipal li ofereix de construir l’ala infantil de la biblioteca a canvi d’aquest petit “favor”. Si bé a contracor, l’Alicia accepta fer-ho, més tard se’n desdiu i es nega a retirar el llibre de la biblioteca. La turmenta esclata. 1956, Estats Units d’Amèrica, anticomunisme, maccarthisme, el context ideal per situar la possibilitat d’exercir la censura en els fons d’una biblioteca pública. França, 1990, el Front National de Jean-Marie Le Pen guanya les eleccions municipals en algunes ciutats i els bibliotecaris denuncien que s’estan deixant de rebre els diaris habituals substituïts per d’altres de clara ideologia ultradretana. La llibertat intel·lectual és el bé més preuat per als bibliotecaris. És la suma de la llibertat d’expressió i la llibertat d’accés a la informació, de què serveixen l’una sense l’altra? La censura, de qualsevol tipus, és l’enemic a batre i malauradament la censura pot adoptar les més distintes formes. Aquests darrers mesos he constatat com des de la xarxa s’interpel·lava les biblioteques públiques per tenir aquest o aquell llibre. Des de la persona que ens critica per tenir el llibre infantil “L’abecedari de la independència” fins el que ens demana de cancel·lar les subscripcions a diaris com “El País” “El Periódico” o “La Razón”. Les crítiques sobre suposats llibres “inadequats” transcendeixen la vesant política. No fa gaire, un article publicat en una revista acadèmica qüestionava que tinguéssim llibres sobre homeopatia i poc més que ens acusava de ser un perill per a la salut pública. Tampoc li agradava a un pare que tinguéssim un document sobre educació segregada (educació diferenciada per als seus defensors) i a un altre que la seva filla trobés un llibre de “coses de nenes” (segons el mateix llibre). Certament són casos puntuals i estic segur que la majoria de la ciutadania entén perfectament què és una biblioteca pública, però no està de més recordar-ho. La biblioteca pública no és el reflex de la nostra ideologia o moral particular o majoritària del moment. La biblioteca pública no és sorda ni cega i talment com se li demana a la ràdio i a la televisió pública, també es fa ressò de les diferents opinions que sobre un tema existeix. Sovint sentim que sí que estem d’acord amb la llibertat d’expressió, però… (ai làs l’adversativa que diria en Cuní). En realitat la preposició que emprem és “malgrat”, de manera que malgrat que no estem d’acord amb una idea concreta a títol particular en donem accés per a que la ciutadania es faci ella la seva pròpia idea sobre aquell tema. La llibertat intel·lectual és una suma de “malgrat”, no de “però”. Josep Vives i Gràcia. Bibliotecari-Documentalista
