Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: Barcelona

Categories
Opinió

Els teatres com a infraestructura cultural estratègica per a les ciutats

A l’article “Sense teatre no som res”, el professor universitari i periodista cultural Toni Vall fa una emotiva i argumentada defensa de la xarxa de teatres de Barcelona com a infraestructura bàsica de la ciutat. Vall afirma que amb aquesta xarxa “Barcelona resisteix l’envestida dels temps foscos, del menyspreu creixent per la cultura, el pensament i la civilització. Els teatres en si mateixos, més enllà de la programació que s’hi faci, de si l’espectacle en qüestió et torna boig o t’avorreix a morir fan gran una ciutat, millor, més bona i més bonica, més oberta, càlida, acollidora i llesta. Tot això Barcelona ho necessita, i molt. Cada vegada més”. L’article fa un repàs vivencial dels teatres de Barcelona, des del TNC i el Lliure a d’altres de petit format com l’Almeria, la sala Hiroshima o la Flyhard, destacant de tots ells les experiències sensorials de tota mena que envolten l’acte social i cultural d’anar al teatre. Pel que fa a les novetats d’aquesta xarxa teatral, Toni Vall qualifica l’obertura de la nova sala Beckett de “notícia excel·lent” i que “Aquesta hauria de ser, en una ciutat amb cara i ulls, una pràctica no sé si habitual però sí completament lògica”. Una pràctica en la que aposta que s’hauria estendre a les sales de cinema, davant la necessitat de “protegir infraestructures culturals, impedir que desapareguin, reconvertir-les, explotar-les de manera diferent amb imaginació i talent”. Podeu llegir íntegre aquest article des d’aquest enllaç: http://www.naciodigital.cat/noticia/130432/sense/teatres/no/som/res

Categories
Notícies

La cultura com a dinamitzadora de barris a partir de la col·laboració público-privada i la seva relació amb les TIC

Barcelona i Girona són dos exemples, entre molts d’altres al nostre país, de com la cultura exerceix de factor de dinamització de l’estructura física i humana de les ciutats, ja sigui articulant-se amb canvis urbanístics a gran escala o intervenint directament en espais amb manca de vitalitat social. En una època on ja no es plantegen grans inversions en noves infraestructures culturals, la col·laboració público-privada esdevé una via imprescindible per a impulsar noves propostes. Unes propostes en les que els agents culturals i les empreses del sector tecnològic, especialment de les TIC, estableixen sinergies cada cop més estretes. En el cas de Girona, ens trobem amb dos models diferenciats en quant a l’origen dels recursos econòmics però amb similars objectius. Un, d’iniciativa comunitària de caràcter privats és l’experiència de CoEspai, una comunitat d’artistes professionals  de la qual han nascut nous projectes nascuts quasi de forma quasi simultània i que responen a noves necessitats específiques. Un és l’Associació Artística les Golfes, que funciona com un espai de treball que facilita la interacció entre els artistes que hi participen, i l’altra és l’espai 3r Esquerra, centrat en la compartició d’experiències i en la difusió de les seves obres, ja sigui a través de la mateixa sala d’exposicions del CoEspai, o en la producció de materials amb aquestes exposicions, com catàlegs o llibres d’artista. Dins del paraigua de CoEspai no només s’aixopluguen creadors artístics, sinó també alguna empresa TIC, que ha permès noves fórmules de col·laboració entre l’art i la tecnologia en projectes comuns. La segona experiència, La Volta, ha nascut gràcies a un fons europeu i ha tingut com a objectiu inicial la revitalització d’un dels barris històrics de la ciutat mitjançant una residència de creadors de diverses disciplines artístiques, bona part dels quals vinculats als oficis artesans tradicionals, tot col·laborant en la seva professionalització i la compartició de projectes comuns. Una part significativa dels seus esforços ha consistit en la rehabilitació de locals per a la seva transformació en tallers, galeria i botiga. Tot i aquest suport públic, el model de funcionament també respon a l’autogestió com en el cas anterior. La dinamització del barri de Sant Narcís de Girona ha consistit tant per l’activitat dels locals que ha anat servint com espais de taller, exposició o botiga, sinó també pel que ha significat les seves activitats com pol d’atracció cap al barri de ciutadans de la resta de la ciutat, mitjançant activitats fora dels propis locals, ja siguin pròpies, com el mercat Art Km 0, o d’altres que s’integren amb esdeveniments de referència del conjunt de la ciutat, com el festival Temps de Flors o el Black Music Festival. A Barcelona, el plantejament és més complex, ja que respon a la voluntat del govern municipal de construir un nou eix de creació i difusió cultural aprofitant el dinamisme tecnològic i empresarial que s’està desenvolupant a l’entorn de la plaça de les Glòries, sota la denominació de districte 22@, que ha substituït les antigues fàbriques abandonades per un creixent entramat d’empreses vinculades a les indústries culturals, a les TIC i al món universitari. Precisament es voldria aprofitar el gran dinamisme del 22@ a nivell tecnològic i acadèmic per a que la cultura en fos un altre dels seus grans trets definitoris. En aquest cas, es tractaria de descongestionar el centre històric de la ciutat, per relligar grans equipaments culturals amb anys de funcionament consolidat com l’Auditori o el TNC, amb d’altres de nous com el Disseny Hub Barcelona, que té per davant molta feina a fer per poder desplegar tot el potencial que permeten les seves grans instal·lacions que conformen un dels edificis més emblemàtics de la plaça de les Glòries. Podreu trobar més informació sobre aquests dos exemples als següents articles: http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1090637-els-artistes-s-uneixen.html de Jordi Camps i Linnell, i http://www.lavanguardia.com/cultura/20170312/42800523238/districte-cultural-glories.html de Miquel Molina.

Categories
Notícies

Informe “la cultura en españa en 2016”: els efectes de la desigual inversió estatal en cultura a Catalunya o a Madrid

L’informe “La cultura en España en 2016” presentat fa pocs dies per la Fundación Contemporánea assenyala que en els darrers anys, Madrid ha anat guanyant distància amb Catalunya pel que fa la qualitat i innovació de la seva oferta cultural. Un fet que no és gens aliè a la dura retallada d’aportacions de l’Estat a Catalunya en l’àmbit cultural. Aquest informe, elaborat a partir de les enquestes realitzades per més de tres-cents professionals i creadors de la cultura, fa uns rànquings per comunitats i ciutats de l’Estat pel que fa a la percepció de la qualitat i innovació de la seva oferta cultural. Els territoris més ben situats són en ambdós casos Madrid, Catalunya i el País Basc. En el cas de Madrid, la puntuació de la seva qualitat en l’oferta ha pujat d’una puntuació de 85 al 90 sobre 100 entre el 2009 i el 2016, tot i que en l’informe del 2015 va arribar al 94,2. Catalunya, en canvi ha baixat del 79 al 75,9. En la valoració de la innovació, passa una cosa semblant: Madrid puja del 67 al 78,7%, tot i patir també un descens respecte l’any anterior, i Catalunya baixa del 73 al 66,2. Val a dir que en els dos rànquings, el País Basc veu molt millorada la seva puntuació al llarg d’aquest període de 7 anys. Pel que fa a la qualitat i innovació a nivell de ciutats, la situació és, lògicament, molt similar. Per aquest ordre figuren Madrid, Barcelona i dues ciutats basques: Bilbao i Sant Sebastià. En qualitat, Madrid passa del 86 al 94, mentre que Barcelona baixa del 90 al 82,2. Si mirem la valoració pel que fa a la innovació, mentre les dues ciutats empataven amb un 77 el 2009, Madrid puja fins un 85,1 i Barcelona baixa lleugerament fins el 73,6, tot i una forta recuperació en el darrer any, que també es fa visible en l’apartat de la qualitat. Cal recordar l’informe que va elaborar el Departament de Cultura fa un parell d’anys, en el que assenyalava que als pressupostos generals de l’Estat s’havia produït una reducció del 44% en les aportacions a equipaments culturals catalans entre el 2011 i el 2016, així com la desaparició de la partida prevista per la Carta Municipal de Barcelona, que havia de suposar uns 9,5 milions d’euros per a les institucions culturals de la ciutat. Mentre, en els 3 darrers anys de l’estudi, els grans equipaments de Madrid van veure incrementat el finançament de l’Estat espanyol en un 20%. L’estudi indicava que el percentatge d’aportacions de l’Estat als pressupostos dels principals equipaments amb seu a Madrid, anaven del 20 fins al 67% del total, mentre que els catalans només suposaven entre un 7 i un 23% com a màxim. En el cas de les bones puntuacions del País Basc, una de les raons es trobaria també en el capítol del diner destinat a la cultura; gràcies als recursos econòmics que disposen el conjunt d’institucions públiques basques (ajuntaments, diputacions forals i govern basc) gràcies al concert econòmic, i que els permet aportar un 85% més de diners per càpita en cultura que les administracions catalanes. Així no ha d’estranyar que al rànquing d’equipaments o esdeveniments culturals més ben puntuats, siguin aquells on l’Estat espanyol destina més recursos els situats dalt de tot: Museu del Prado, Museu Reina Sofía o el Teatro Real. Els catalans se situen a partir de la posició 11, amb el CCCB, el Caixa Fòrum, el festival Temporada Alta (única menció de fora de Barcelona) el Mercat de les Flors, el MACBA, el festival Sónar, el Grec, la Fundació Joan Miró i el Teatre Lliure.  Si aquest rànquing es realitzava només amb les respostes dels enquestats catalans, l’ordre varia sensiblement: l’encapçala el Mercat de les Flors, seguit del Sónar, el CaixaFòrum, el CCCB, el Primavera Sount, el festival Temporada Alta, el Grec, el MACBA i el Teatre Lliure. Entre els vint primers, l’únic gran esdeveniment o equipament cultural que no se situa a Barcelona -a banda de la ja citat Temporada Alta- és el Mercat de Música Viva de Vic. Respecte els àmbits temàtics de la cultura i l’art, l’informe situa com a millors puntuats pel que fa al seu moment creatiu, a la gastronomia, el disseny, la moda, el teatre, la literatura, les arts plàstiques, l’arquitectura, el cinema i la música clàssica i contemporània. I en relació a la seva repercussió internacional, la llista és quasi la mateixa, a excepció del teatre que es substituït per la dansa entre els deu més ben puntuats. Pel que fa a les qüestions principals que caldria afrontar en favor de la millora de l’oferta cultural barcelonina, els enquestats assenyalen com a primera la necessitat de millorar les eines de suport a la cultura (espais, creadors emergents…) així com la planificació estratègica de les polítiques culturals, amb més suport i finançament; seguides per la demanda de més propostes internacionals en la seva programació. També es demana de forma destacada una millora en la coordinació entre institucions culturals, i l’estímul per crear nous públics, amb especial esment a apropar la cultura a l’àmbit educatiu en totes les seves etapes; acompanyat per una millor comunicació de l’oferta cultural de tota la ciutat. Com en altres informes i estudis, el conjunt de professionals del sector reclamen una llei del mecenatge, que no només legisli els incentius fiscals, sinó que serveixi per al reconeixement públic dels patrocinadors i mecenes culturals.  

Categories
Opinió

Responsabilitat social corporativa

Una manera de mesurar la densitat cultural d’una ciutat és analitzar la demanda de subvencions per endegar projectes. A Barcelona, per exemple, es presenten a l’Institut de Cultura més de mil peticions anuals, la qual cosa és, sens dubte, un indicador de salut cultural alhora que un indicador precís de la dificultat que suposa gestionar amb autosuficiència l’activitat cultural privada, bé sigui associativa o empresarial. Tanta demanda de suport públic explica una gran complicitat social amb la cultura i també una considerable dependència de les institucions. Per poc que les analitzem, observarem que la immensa majoria d’aquestes activitats que demanen subvenció són raonables, deficitàries i amb objectius altruistes. Tothom té idees que es projecten sobre la societat en forma de projecte cultural, o almenys en forma d’una activitat que té una inequívoca dimensió cultural. Aquesta és l’explicació positiva. També indica -i aquesta és la menys afortunada- que la nostra societat encara no ha desenvolupat mecanismes de sostenibilitat per a una part important de la seva activitat cultural. Tanta demanda no es pot atendre en condicions òptimes. Caldria una quantitat ingent de recursos econòmics que probablement la mateixa societat que demana subvencions no acceptaria de bon grat, ateses les múltiples prioritats socials existents. Al gestor públic li toca, doncs, prioritzar i triar, d’entre totes les demandes de subvenció, les que són més necessàries i s’adrecen a projectes de més impacte social. Dissortadament, aquesta tria no es pot realitzar objectivament, o almenys amb paràmetres clars que responguin a una anàlisi universal d’eficiència i rendibilitat sociocultural. Els analistes de l’administració pública de la cultura han criticat sempre la tendència general de les normatives de subvencions a esdevenir grans repartidores, és a dir, a donar una mica a tothom per intentar equilibrar el grau de satisfacció entre els demandants, tot i acceptant que aquesta mesura no sempre permet consolidar els projectes imprescindibles i eliminar els innecessaris. El problema és que aquesta pràctica en realitat crea una generalitzada insatisfacció: just l’efecte contrari del que persegueix. L’efecte repartidora és un dels problemes a resoldre per a la gestió pública de la cultura. Per aconseguir-ho cal incidir en tres principis bàsics d’actuació. El primer suposa diversificar les normatives de subvenció per aconseguir que els requeriments d’accés s’acostin al màxim a les necessitats de cada demanda. Amb això aconseguiríem eliminar projectes mal plantejats, inconsistents o innecessaris. El segon principi suposa eliminar tota possibilitat que una subvenció pugui esdevenir part del benefici d’un projecte comercial. Per aconseguir-ho cal estendre els ajuts reintegrables o les participacions en risc. El tercer implica definir les finalitats de cada normativa per tal d’assegurar un programa d’actuació d’àmplies complicitats entre el sector públic i el món associatiu. Per fer-ho possible cal estar molt atent a les dinàmiques socials i a les necessitats de les associacions i dels activistes culturals, és a dir, generalitzar els convenis i els acords de mútua col·laboració. Tot això pot ajudar a regular millor el complex món de les subvencions però no solucionarà la creixent demanda de suport públic a la iniciativa social. Ens cal afegir-hi una diversificació de les fonts de finançament. En aquest sentit, és imprescindible disposar d’una bona llei de mecenatge, com ho és articular de manera transparent una agència de captació de patrocinis que no es dediqui únicament a buscar recursos per complementar els pressupostos dels projectes públics. També caldria administrar de manera més eficient i oberta els recursos que destinen a activitats culturals les fundacions dels bancs o de les grans empreses privatitzades que gestionen recursos de naturalesa pública. En un país que tendeix a fer lleis per a tot, caldria pensar en la conveniència de fer-ne una sobre la responsabilitat social corporativa. No es tracta de dir a una empresa on ha de posar una part dels seus beneficis, sinó d’assegurar que n’inverteix una part en activitat sociocultural i de generar un marc de comuna acceptació que permeti a qualsevol associació optar a rebre’n una part de manera clara i transparent. I per aconseguir-ho no s’hi val a dir que tot plegat depèn del govern de l’Estat. Ara i aquí aquest problema es pot resoldre en l’àmbit d’actuació del Parlament de Catalunya. Xavier Marcé Article publicat al diari ARA

Categories
Opinió

Per fi la cultura

A l’article, Fèlix Riera es felicita que la recent conferència del Tinent d’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni “Trencant murs”, en surti un missatge de la cultura com a “motor de canvi a la ciutat”. En aquest sentit, Riera afirma que “una iniciativa política entesa sobre la base que la cultura no ha d’estar determinada per una economia globalitzada, sinó pels petits i mitjans actors culturals, com són llibreries, teatres, cinemes amb programacions d’autor, sales de música en viu o galeries d’art . Aquesta iniciativa aparentment modesta restitueix una visió culturalista a la política, en observar que un dels elements centrals del procés creatiu és el seu accés al mercat” Després de fer un repàs a les grans xifres de facturació i persones que treballen al món cultural a Catalunya, Riera apunta que “Barcelona, fins ara capital cultural projectada sobre eixos com el Mobile World Congress, el turisme i els festivals musicals de caràcter global, pot avui sumar una visió centrada en la recuperació de la ciutat com a espai d’allò sensible. Una ciutat en la qual el ciutadà adquireixi consciència, com passa a París, que una llibreria no és només el lloc on comprar un llibre sinó on adquireix coneixement, ja que en ella habita l’immaterial, l’universal, el culte a la cultura. Cada euro de més que invertim en cultura té com a significat creure una mica més en la nostra ciutat i les seves possibilitats com a projecte comú.” Podeu llegir l’article sencer, publicat al diari La Vanguardia en aquest enllaç.

Categories
Notícies

Fòrum Cultura 2020: Presentació

En els darrers anys i amb la àmplia difusió de la revolució digital, tant en la societat com en particular en l’àmbit cultural, hem arribat a un nou escenari ple d’incògnites. Quins nous productes culturals ens esperen? Com els crearem? Com participarem en la seva creació? Per quines vies els arribarem a difondre? Com els consumirem? Quins seran els mecanismes d’accés a aquests productes? Com s’adaptaran els agents culturals a tots aquests canvis? Totes aquestes preguntes i moltes altres responen a la voluntat de desenvolupar una estratègia i un argumentari per afrontar els escenaris de futur, per desvetllar les incerteses que duen associats i per situar la cultura i els seus continguts en un lloc més central de la reflexió i de la intervenció (social, política i econòmica) en el nostre país. Qui impulsa el Fòrum Cultura 2020? El Cercle de Cultura de la mà d’un conjunt d’entitats i organitzacions culturals del nostre país. Per què és necessari? –    Per recuperar la centralitat de la cultura com a valor públic, acció de govern i estratègia de sector. –    Perquè el sistema cultural és un dels eixos vertebradors del desenvolupament de les societats –    Per encarar amb èxit els reptes de futur de la revolució digital i actualitzar el diagnòstic de les dinàmiques culturals que s’esdevindran Qui el lidera? Una Taula permanent, amb més d’un centenar de persones destacades del sector cultural, és l’òrgan de direcció del Fòrum i impulsa el debat i la reflexió. I una Comissió coordinadora formada pels membres del Cercle de Cultura: Ezequiel Baró, Francesc Bellmunt, Lluís Bonet, Xavier Bru de Sala, Jaume Colomer, Xavier Marcè i Fèlix Riera. Amb Esteve Leon com a coordinador general. Què es debatrà? Els 8 eixos temàtics són: creació; indústries culturals, mercats interns i internacionalització; equipaments; capitalitat de Barcelona i equilibri territorial; patrimoni; sistema educatiu, xarxes de comunicació i públics; finançament, i polítiques públiques. A qui s’adreça? Cultura 2020 s’adreça a gestors culturals, entitats, associacions, polítics i, en general, a totes aquelles persones que actuen al sector de la cultura o estan interessades en el paper de la cultura al segle XXI, i al conjunt de la societat via els mitjans de comunicació. Quan tindrà lloc? La fase de debat del Fòrum s’iniciarà el 2017 i finalitzarà el 2018. Quins són els objectius? Assolir unes conclusions operatives per a la redefinició de les polítiques culturals al nostre país, que puguin ser implementades en la propera dècada. Argumentari “El capitalisme industrial està culminant la seva transició cap a un capitalisme cultural plenament desenvolupat, apropiant-se no només dels significats de la vida cultural i de les formes de la comunicació artística que les interpreten, sinó també de les seves experiències de vida.” (Jeremy Rifkin – La Era de l’Accés) “Dissortadament a la nostra societat la cultura es considerada inútil perquè no produeix diners. [Pretenc] difondre els coneixements considerats inútils. Si volem saber què es considerada prescindible només cal veure els pressupostos dels governs. Generalment retallen en educació, universitats i cultura. Jo crec el contrari. Per humanitzar la nostra civilització necessitem invertir en aquestes matèries. La seva utilitat no es pot mesurar amb diner, sinó en el desenvolupament humà. Estem creant un desert on l’humanisme no té cabuda.” (Nuccio Ordine – La utilitat de l’inútil. Manifest) Aquestes dues cites il•lustren dos pols enfrontats en el debat del paper actual i futur de la cultura a la societat; un debat que el Fòrum Cultura 2020 vol afrontar i arribar a conclusions compartides. Les economies desenvolupades han estat sotmeses en les darreres dècades a un extens i complex procés de mutació estructural (mundialització de les relacions comercials i financeres així com canvis tecnològics de gran abast). Aquest fet ha generat canvis profunds en el què produïm, en com produïm i en la manera en que consumim allò que produïm, afectant considerablement la nostra manera de viure i altres àmbits socials com el cultural. La revolució digital ha accelerat determinats moviments de fons, com el desplaçament de l’activitat agrària i de bona part de la manufacturera en favor dels serveis, dotant de protagonisme als actius intangibles (creació, marca, disseny i altres suports de visibilitat). Aquests actius han esdevingut un vector principal de creació de valor i creixement econòmic i d’acceleració de processos de canvi social a llarg termini. En aquest context, la producció, distribució i difusió de béns i serveis culturals i creatius ocupen un lloc creixent i cada cop més rellevant en l’actual espai econòmic de les societats avançades, en la mesura en que el contingut cultural penetra en les lògiques de l’univers de la mercaderia. Des d’aquesta perspectiva, la contribució de la cultura al desenvolupament  econòmic és cada cop més manifesta. El món de la cultura s’ha vist, igualment, afectat a diversos nivells per aquesta mutació i per la revolució digital, malgrat que a ritmes desiguals en funció del sector d’activitat. •    En primer lloc, s’accentuen tendències ja presents, com la sobreproducció de béns i serveis culturals, l’increment de la posició de poder d’alguns distribuïdors i difusors de continguts, el pes dels costos fixos en el cost total mentre que el cost mitjà de reproducció és cada cop més baix, la concentració del consum cultural en un nombre relativament reduït de productes, o uns mercats cada cop més diversificats i segmentats. •    En segon lloc, l’emergència de factors disruptius han canviat notablement la configuració i la dinàmica d’alguns subsectors. Així, l’entrada de nous actors dominants, la consolidació de nous models de negoci, o els canvis en els modes de finançament de moltes activitats, amb especial efectes en la gestió i ingressos dels drets de propietat intel•lectual. •    En tercer lloc, la progressiva transformació de les pràctiques i usos culturals de la població que ha fet que es desenvolupessin no només nous models de participació, interacció i consum cultural, sinó que afecten la percepció de valor i la disposició a pagar o a invertir en productes i processos culturals. En aquests darrers anys de notable reducció dels recursos disponibles, l’acció pública en l’àmbit de la cultura a escala local i nacional s’ha centrat en el manteniment dels serveis i dels equipaments heretats i el suport a les expressions de major valor social o polític, però només ocasionalment ha pogut prestar atenció en la resposta als canvis estructurals o a les manifestacions i actors més emergents. Sovint ha buscat més la seva legitimació en dimensions extrínseques al fet cultural – a nivell econòmic o social, i en els seus impactes directes, indirectes o induïts en els respectius territoris – que en posar les bases d’un sector cultural al servei d’una ciutadania i d’uns actors confrontats als canvis estructurals descrits. La cultura  genera la capacitat creativa i crítica que la retroalimenta i que, al llarg de la història, ha estat un factor clau del progrés i del desenvolupament humà. En aquest sentit, és també perceptible –aquí i arreu- la dificultat del sistema educatiu –i també cultural- per ampliar i enfortir una massa crítica capaç de discernir i sobreposar-se a l’allau d’ofertes d’entreteniment de poca qualitat i molta banalitat. En aquest context, les institucions que articulen la societat cultural tenen grans dificultats per incorporar i difondre les innovacions creatives. Tot plegat palesa la necessitat d’actualitzar el diagnòstic i l’argumentari (teòric i polític) destinat a aprehendre millor l’evolució de les dinàmiques culturals, socials i polítiques (amb les seves oportunitats i riscos), així com el paper dels diferents actors culturals, públics, no lucratius i mercantils. La proposta d’agenda del Fòrum Cultura 2020, promogut pel Cercle de Cultura amb altres entitats del sector, pretén contribuir a l’anàlisi i a la construcció d’una estratègia a curt i mig terme –els tres anys que ens separen del 2020– per un millor desenvolupament de l’organització de la cultura a Catalunya.   Eixos de debat Creativitat: foment, sostenibilitat i projecció Sobre  la construcció i millora d’un ecosistema (institucions, accions, regulacions) que afavoreixi un entorn adequat per a la formació i millora de la creativitat. Visibilitat i reconeixement dels creadors. Com fer sostenible la densitat creativa? Quin pot ser l’àmbit i l’abast d’una política de foment de la creació (artística)? Com es poden identificar, estimular, atraure i retenir les capacitats creatives? Mercats culturals: dinamització i ampliació, de l’espai local a l’internacional Característiques específiques dels béns culturals. Les condicions de creació i consolidació dels mercats d’aquests tipus de béns: dinàmiques recents. Els espais d’ús i consum cultural. La cultura crea i distribueix riquesa: una mirada econòmica -i no economicista- del sector cultural. Equipaments culturals: governança, funció social i dinamització en xarxa El paper motor dels equipaments culturals de referència Disposar d’institucions culturals –espais, serveis i programes- democràtiques al servei dels professionals i la ciutadania. Singularitats, mecanismes cooperatius i retorn social. Barcelona, xarxes i territori Serveis públics culturals: distribució, cobertura i lògiques. Dinàmiques ascendents i descendents: punts de trobada. Parcs culturals i factories. Barcelona, una capital cultural internacional? Factors d’equilibri i desequilibri cultural de Catalunya. Les oportunitats i distorsions del turisme. Educació, experiència i pràctiques culturals Com han evolucionat, en les darreres dècades, les pràctiques culturals? Quins han estat els factors principals d’aquests canvis?   De l’aprenentatge a la pràctica, de la pràctica a  l’experiència, de l’experiència al coneixement. La configuració de la sensibilitat i de l’imaginari cultural (vector 1). L’educació millora la cultura; la cultura millora l’educació? La cultura en els mitjans i xarxes de comunicació social i digital La influència dels canvis tecnològics en el desenvolupament dels sectors (mercats i espais de consum) dels béns culturals i creatius. Els impactes més rellevants de la revolució digital en els processos de creació i de producció d’aquests béns, i en les seves pautes de distribució i consum. La configuració de la sensibilitat i l’imaginari cultural (vector 2). Les opcions globals de les cultures localitzades. Tecnologies i continguts: pre-condicions, condicions, possibilitats i resultats. Teoria de la interacció. Noves formes de prescripció cultural. Les opcions del català en el món digital. Finançament: necessitats, criteris i recursos El finançament de l’àmbit cultural superposa tres lògiques: la del mercat, la dels poders públics, la de les donacions. Els canvis recents en el protagonisme de cadascuna d’aquestes lògiques. Qui paga què, quant, i perquè? La recerca de l’equilibri, la justícia i la suficiència.  Serveis culturals públics: cost i justificació. Assignar, compartir i repartir recursos i opcions culturals. Cóm pot evolucionar el model (actual) de finançament del sector cultural en la propera dècada? Polítiques culturals públiques: avaluació i perspectiva Legitimació i eficàcia de les polítiques culturals. Canvis després del període de crisi? El futur. Una opció pròpia en un món interdependent. L’encaix de totes les peces: institucions, governs, creadors, productors, operadors, receptors. Revisió, pas a pas de l’estat de la cadena cultural. I ara què?: públics, professionals i polítics; la reconstrucció del valor de la cultura.

Categories
Notícies

Fòrum Cultura 2020: un any de preparatius per davant

El Fòrum Cultura 2020, adreçat als gestors culturals, entitats, responsables polítics i institucionals i al conjunt de persones que actuen o els interessa el paper de la cultura a la nostra societat, comença els seus preparatius, coordinats per una comissió del Cercle de Cultura integrada per Ezequiel Baró, Francesc Bellmunt, Lluís Bonet, Xavier Bru de Sala, Jaume Colomer, Xavier Marcé, Fèlix Riera, i Esteve Leon que en farà de coordinador general. Aquest Fòrum tindrà el seu punt culminant amb la celebració de la 1a Conferència de la Cultura Catalana durant la primera meitat del 2017, amb un triple objectiu: poder recuperar la centralitat de la cultura com a valor públic; que el sistema cultural sigui considerat eix vertebrador de la nostra societat; i que el sector cultural encari amb èxit els reptes de futur de la revolució digital. A partir del mes de setembre, el Fòrum Cultura 2020, que estarà liderat per una taula permanent de més d’un centenar de persones destacades del sector, iniciarà el procés de debat i reflexió. Un procés que tindrà 8 eixos temàtics centrals: el foment, sostenibilitat i projecció de la creativitat; la dinamització i ampliació local i internacional dels mercats culturals; la governança i funció social dels equipaments culturals; la capitalitat cultural de Barcelona; les pràctiques culturals i l’experiència dins el món educatiu; el paper dels mitjans i xarxes de comunicació social; criteris, nous recursos i necessitats de finançament; i l’avaluació i perspectives de futur de les polítiques culturals. Just després de les vacances d’estiu, els detalls del projecte i calendari del Fòrum Cultura 2020 seran presentats als socis i sòcies del Cercle de Cultura.  

Categories
Notícies

Carlos Cuatrecasas: “la inversió en cultura té una repercussió econòmica important”

Carlos Cuatrecasas presideix la Fundació del Cercle d’Economia des del 2009. La seva trajectòria com a persona vinculada al mecenatge de la cultura ve de molt més lluny, amb un protagonisme directe en alguns dels grans projectes impulsats al nostre país, com va ser la reconstrucció del gran teatre del Liceu. Quin paper juga una  fundació  d’una entitat vinculada al pensament econòmic respecte el món de la cultura? El Cercle d’Economia,  i la fundació en concret, sempre ha procurat a través dels seus socis, crear un esperit favorable a la cultura, a la reflexió i al diàleg. És una finalitat de la nostra entitat. La Fundació està servint per relligar, fer de pont, entre empresaris i directius i la societat. Considerem que és molt important que el món de l’empresa tinguin una intensa vida cívica, s’impliqui per millorar la societat. Transmetre el desig de participar en la vida pública amb un criteri reflexiu i equilibrat. Un exemple d’això va ser la creació de la URL, de la qual el Cercle d’Economia forma part del seu patronat, o el fet que molts catedràtics universitaris hagin passat per les juntes de govern del Cercle d’Economia. Fa poc, la Fundació Cercle d’Economia celebrà  la novena edició dels seus Premis Ensenyament, guardonant  una exitosa experiència terrassenca d’escola inclusiva en la que alumnes d’una escola d’educació especial comparteixen assignatures amb alumnes de primària i d’un institut públic de la ciutat. Amb quin objectiu es convoquen aquests premis? La fundació amb aquest premi fomenta aquesta preparació per obrir-se camí, per  adaptar-se als canvis; per això procurem guardonar els sistemes més moderns d’educació. Sempre he defensat que l’ensenyament ha de preparar a la gent a anar pel món, però amb una base cultural important. És des d’aquesta base cultural que l’educació pot fer emergir el talent. Una educació que aporti coneixement. Internet complementa, però no és coneixement sinó informació. Per això és tan important una bona base cultural. Uns altres premis impulsats per la fundació, són els que es destinen a reconèixer activitats de patrocini i mecenatge empresarial. Els premis Carlos Güell tenen dins les seves diverses categories, una de dedicada al patrimoni cultural.  Quina visió en teniu d’aquest sector? Ens calen millorar equipaments per a que la gent els visiti. Els museus han de generar desig cultural, que es valorin i es coneguin.  Recentment he visitat l’Institut d’Art de Chicago, on he pogut comprovar que molta gent jove, no pas turistes, sinó de la ciutat,  visiten la seva gran col·lecció de l’impressionisme francès. En canvi, els museus de Barcelona, en general, són poc visitats. Caldria una forta inversió per a fer-los atractius, i poder exhibir moltes coses que tenim que són magnífiques i que són als soterranis dels museus. Que la ciutadania ho valorés i se’ls fes seus, i que ajudin a pujar el nivell cultural de Barcelona i Catalunya. Quan el nivell cultural és alt, el nivell democràtic puja. Els problemes humans són a totes les èpoques i la cultura ens permet conèixer-los. I quan més coneixes l’esperit humà, quan més coneixes els autors que l’han tractat, es més fàcil que prenguis decisions o que participis en la vida pública amb més criteri, amb més intel·ligència, amb més equilibri. … Per això calen recursos econòmics. Quan parlo d’inversió, parlo tant del govern català i com del govern espanyol. Cal que la part dels pressupostos de cultura augmenti, això és imprescindible. Els dos en tenen la responsabilitat, i cal subratllar que la inversió en cultura té una repercussió econòmica important. La cultura pot ser també una font d’ingressos, ja que té una reversió econòmica tant per un país com per una ciutat.  A més, quan el nivell cultural d’un país és més alt és més fàcil que sigui un país més democràtic. La problemàtica del mecenatge de la cultura és un tema encara per resoldre. Com hauria de ser una llei que hi respongués encertadament? Cal fomentar la cultura des de la societat civil com des de l’administració. I per a les empreses, l’aspecte fiscal és fonamental. Amb una desgravació fiscal alta es farien moltes coses, pot ser un element decisiu, però també caldria concebre un estímul sentimental per ajudar la societat, per fomentar la filantropia. Tenim molts exemples de mecenes, començant pel mateix Mecenes de l’emperador August, que eren persones que estimaven la cultura. M’agradaria una llei potent que creés un ambient favorable per aquestes activitats de patrocini i mecenatge. Hi ha, però, un tema clau: el sector públic a Espanya té una desconfiança claríssima cap al sector privat. I amb el mecenatge, es pensa que s’utilitzaran les desgravacions fiscals per raons no molt nobles, fins i tot  per aprofitar-se. Per això no funciona. Perquè el problema no és de recaptació fiscal. Els diners destinats al mecenatge seria la xocolata del lloro per a la hisenda pública, que es veuria molt poc afectada,  i en canvi es podrien dirigir capitals privats cap a finalitats molt interessants. I com caldria gestionar aquests recursos econòmics? No sóc gens partidari que els diners del mecenatge es destinin a fundacions públiques. Defenso una llei del mecenatge on realment el ciutadà pugui canalitzar els seus fons a les activitats culturals que considerés més convenients, sense necessitat de la  intermediació de cap poder públic. El que s’ha de fer és fomentar el patrocini privat per destinar els diners on cregui oportú, no pas dirigit a dit. A vegades sembla que els únics que saben com s’han de fer les coses és el sector públic, i això és molt impositiu. Per exemple, amb la reconstrucció del Liceu, molts dels propietaris de les llotges van oferir tornar a portar obres d’art a les avantllotges, algunes salvades de l’incendi. Doncs bé, va haver una negativa per resposta, perquè es va dir que això era un teatre públic i que totes les llotges havien de ser iguals. Ets un teatre públic,  t’ofereixen poder portar un quadre de Casas… i dius que no?. Segur que si es fes una enquesta, molta gent hauria dit que li agradaria trobar-se amb aquest quadre al Liceu, ja que podria visitar aquestes avantllotges fora dels horaris dels concerts.

Categories
Notícies

Jornada sobre les oportunitats de col·laboració entre l’empresa i la cultura

Organitzat per la Fundació Catalunya Cultura i amb la col·laboració del Cercle de Cultura, el proper 24 de maig se celebrarà a l’auditori de la Pedrera una jornada de debat, que portarà com a títol “Col·laboració entre la cultura i l’empresa. Un espai a conquerir”. A la convocatòria d’aquesta jornada s’afirma que “és el moment de sumar, col·laborar, de trobar objectius compartits i d’identificar els valors de la cultura a l’empresa i a la societat”, tant socials, educatius i de cohesió territorial, juntament amb “el valor que això pot tenir per l’empresa convertint-la en un vehicle per crear comunitat i cohesió dins de les organitzacions, com a estratègia de posicionament i aposta empresarial”. La jornada de debat, que s’iniciarà a les 9 del matí i finalitzarà a les dues del migdia, tindrà 5 taules rodones, dedicades al compromís social i educatiu de la cultura; com la cultura pot ajudar a un major compromís dels treballadors amb l’empresa; l’estratègia de negoci i el seu compromís amb la cultura; cultura i territori; i la gran qüestió del mecenatge com a aposta de l’empresa amb la cultura. Aquestes taules comptaran amb una vintena d’especialistes de molt diversos àmbits de les empreses culturals, institucions, festivals i entitats financeres. La inscripció és gratuïta i es pot formalitzar en aquest enllaç del web de la Fundació Catalunya Cultura

Categories
Notícies

Entrevista a Josep M. Prat: “la música hauria de ser molt més present als plans pedagògics”

On el trobem?    A les oficines de GrupCamera a l’Avinguda Diagonal de Barcelona, on hi tenen seu dues de les nostres empreses: Ibercamera i AgenciaCamera. Exerceixo la funció de president executiu del GrupCamera. Quin ha estat el seu darrer èxit? Possiblement haurem de mencionar l’apoteosi que ha suposat la reposició de la nostra producció Carmina Burana de la Fura dels Baus al Teatre Tívoli de Barcelona. Quin projecte ha hagut d’abandonar darrerament? Nosaltres no abandonem ni ajornem projectes. Tenim per costum, quan els acceptem, tirar-los endavant fins al final. Què li demanaria al Cercle de Cultura? El Cercle de Cultura està complint una funció que era molt necessària. A partir d’ara potser m’agradaria que s’obrís més a la societat i a totes les persones que necessiten de l’art i la cultura per viure. Què és per a vostè la Cultura? La cultura és el que queda després de l’art. Ibercamera suma ja 32 temporades de programació de música clàssica. Fa uns anys va afirmar que abans del seu naixement, Barcelona era un desert musical. On érem llavors? De veritat vaig dir aquesta bajanada? Espero que no, però tot és possible… En qualsevol cas, Barcelona ha tingut una riquíssima tradició filharmònica d’origen i caràcter privat. Dos dels nostres grans temples musicals, com són el Palau de la Música i el Liceu, van néixer de la iniciativa privada. El que va passar fa 32 anys és que una iniciativa extraordinària com va ser l’entitat Promusica s’esgotava, i nosaltres vam prendre el relleu amb el suport i l’empenta de l’alcalde Maragall. I on som a inicis del 2016? La gran incorporació ha estat la construcció de L’Auditori com a seu de l’Orquestra de Barcelona i com la sala amb l’excel·lent acústica necessària per a la interpretació del gran repertori simfònic. Hi ha hagut un gran creixement de l’oferta d’origen públic i públic concertat i un creixement global molt important d’espectadors. El fet que sigui una iniciativa privada, demostra la seva sostenibilitat econòmica, fet ja prou positiu; però pel que fa a la programació que s’ofereix cada any ¿això li dóna més llibertat decisòria alhora d’arriscar amb noves ofertes, o tot el contrari? Nosaltres ens movem per principis molt establerts i molt senzills: busquem sempre els intèrprets, orquestres i solistes més adequats per obtenir l’excel·lència en el repertori i les obres programades, i per tant assolir que cada concert sigui una veritable experiència artística. Procurem establir relacions de llarga durada i confiança amb les orquestres i directors per tenir la màxima llibertat a l’hora d’escollir els programes. La creació d’un cicle específic de concerts a Girona des del 2003 indica una història d’èxit. Perquè Girona? Seria possible una programació similar en altres capitals catalanes? Girona té un Auditori que és un magnífic equipament amb una boníssima acústica. Des de la seva inauguració l’Ajuntament i l’Auditori ens van venir a buscar per crear continguts amb forma de coproducció. Al cap de 9 anys l’èxit ha estat extraordinari i ens sentim molt orgullosos d’haver contribuït a la consolidació d’una tradició musical a la ciutat de Girona. El que hem fet a Girona seria replicable a qualsevol ciutat de Catalunya que tingui un bon auditori, i un ajuntament amb ganes de fer créixer l’afició a la música. Segons les enquestes culturals, la música clàssica se situa en les activitats culturals més reconegudes, però l’assistència a concerts és de les menys practicades pels joves. Què cal fer per atraure’ls? Aquesta és la gran pregunta i una de les nostres grans prioritats. Es poden fer moltes coses i es fan. Nosaltres de fet tenim diferents programes d’abonament jove i d’accessibilitat dels joves als concerts. Però de totes maneres el problema essencial està en la part educativa. La música hauria de ser molt més present en els plans pedagògics. La música és un llenguatge abstracte i universal que uneix els pobles. La música és present arreu del nostre entorn personal i col•lectiu. Una altra cosa és la presència de la música clàssica. Es fa prou a l’escola per educar-ne i promoure-la? Què caldria fer per ajudar a crear nous consumidors culturals, com per exemple pel que fa l’audiovisual fa França amb els programes del cinema a l’escola? La música és molt present en la nostra vida, a vegades massa per les noves formes conegudes com a música d’ambient. Estem plens de música sense pràcticament adonar-nos-en però aquesta, per ser compresa i gaudida, ha de ser escoltada en un acte conscient. Aprendre a escoltar la música és l’únic camí per estimar-la i comprendre-la. Qualsevol acció, programa o mecanisme que vagi en aquesta direcció ajudarà que la música sigui més divulgada.