Barcelona i Girona són dos exemples, entre molts d’altres al nostre país, de com la cultura exerceix de factor de dinamització de l’estructura física i humana de les ciutats, ja sigui articulant-se amb canvis urbanístics a gran escala o intervenint directament en espais amb manca de vitalitat social. En una època on ja no es plantegen grans inversions en noves infraestructures culturals, la col·laboració público-privada esdevé una via imprescindible per a impulsar noves propostes. Unes propostes en les que els agents culturals i les empreses del sector tecnològic, especialment de les TIC, estableixen sinergies cada cop més estretes. En el cas de Girona, ens trobem amb dos models diferenciats en quant a l’origen dels recursos econòmics però amb similars objectius. Un, d’iniciativa comunitària de caràcter privats és l’experiència de CoEspai, una comunitat d’artistes professionals de la qual han nascut nous projectes nascuts quasi de forma quasi simultània i que responen a noves necessitats específiques. Un és l’Associació Artística les Golfes, que funciona com un espai de treball que facilita la interacció entre els artistes que hi participen, i l’altra és l’espai 3r Esquerra, centrat en la compartició d’experiències i en la difusió de les seves obres, ja sigui a través de la mateixa sala d’exposicions del CoEspai, o en la producció de materials amb aquestes exposicions, com catàlegs o llibres d’artista. Dins del paraigua de CoEspai no només s’aixopluguen creadors artístics, sinó també alguna empresa TIC, que ha permès noves fórmules de col·laboració entre l’art i la tecnologia en projectes comuns. La segona experiència, La Volta, ha nascut gràcies a un fons europeu i ha tingut com a objectiu inicial la revitalització d’un dels barris històrics de la ciutat mitjançant una residència de creadors de diverses disciplines artístiques, bona part dels quals vinculats als oficis artesans tradicionals, tot col·laborant en la seva professionalització i la compartició de projectes comuns. Una part significativa dels seus esforços ha consistit en la rehabilitació de locals per a la seva transformació en tallers, galeria i botiga. Tot i aquest suport públic, el model de funcionament també respon a l’autogestió com en el cas anterior. La dinamització del barri de Sant Narcís de Girona ha consistit tant per l’activitat dels locals que ha anat servint com espais de taller, exposició o botiga, sinó també pel que ha significat les seves activitats com pol d’atracció cap al barri de ciutadans de la resta de la ciutat, mitjançant activitats fora dels propis locals, ja siguin pròpies, com el mercat Art Km 0, o d’altres que s’integren amb esdeveniments de referència del conjunt de la ciutat, com el festival Temps de Flors o el Black Music Festival. A Barcelona, el plantejament és més complex, ja que respon a la voluntat del govern municipal de construir un nou eix de creació i difusió cultural aprofitant el dinamisme tecnològic i empresarial que s’està desenvolupant a l’entorn de la plaça de les Glòries, sota la denominació de districte 22@, que ha substituït les antigues fàbriques abandonades per un creixent entramat d’empreses vinculades a les indústries culturals, a les TIC i al món universitari. Precisament es voldria aprofitar el gran dinamisme del 22@ a nivell tecnològic i acadèmic per a que la cultura en fos un altre dels seus grans trets definitoris. En aquest cas, es tractaria de descongestionar el centre històric de la ciutat, per relligar grans equipaments culturals amb anys de funcionament consolidat com l’Auditori o el TNC, amb d’altres de nous com el Disseny Hub Barcelona, que té per davant molta feina a fer per poder desplegar tot el potencial que permeten les seves grans instal·lacions que conformen un dels edificis més emblemàtics de la plaça de les Glòries. Podreu trobar més informació sobre aquests dos exemples als següents articles: http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1090637-els-artistes-s-uneixen.html de Jordi Camps i Linnell, i http://www.lavanguardia.com/cultura/20170312/42800523238/districte-cultural-glories.html de Miquel Molina.
Etiqueta: Art
El portal europeana.eu, amb 25 milions d’obres culturals i artístiques digitalitzades, es prepara per a esdevenir una eina de primer nivell per a l’any europeu del patrimoni cultural que se celebrarà el 2018. Concretament, Europeana vol ser protagonista en tres dels seus principals eixos més vinculats a les indústries culturals: la tecnologia aplicada al patrimoni, la defensa dels drets d’autor i la creativitat cultural, i alhora dinamitzar i eixamplar l’accés obert a les col·leccions artístiques i culturals europees, per sumar fins a 1.800 membres a la seva associació en xarxa. Per aquest motiu, recentment ha aprovat un pla de treball, dotat amb prop de 6,4 milions d’euros, amb tres objectius: facilitar la compartició de continguts d’alta qualitat de les institucions al portal, i oferir-lis un retorn que faci aquesta tasca més atractiva per a cadascuna d’elles -com línies de comercialització i negoci; treballar de forma més específica els sectors de la investigació, de la docència i de les indústries culturals; i també implicar més ciutadania en les visites i consultes del portal, així com fer-los participar en noves campanyes de difusió i promoció de la cultura i l’art. Un dels principals esforços del pla de treball d’Europeana és a nivell organitzatiu, desenvolupant més accions pel que fa als sectors de l’educació, la investigació i la indústria creativa -des de dissenyadors a empresaris digitals- amb . Pel que fa a l’esforç per arribar a més ciutadans i fer-los participar en activitats culturals, Europeana continuarà desenvolupant sinergies amb les principals xarxes socials, tant generalistes com especialitzades en art i cultura, i amb les comunitats i plataformes de creació de coneixement col·lectiu (Wiki). Cal recordar que Europeana és un gran portal virtual que dóna accés a milions d’obres culturals i artístiques, des de llibres a pel·lícules, passant per pintures i documents d’arxiu, que han estat digitalitzats per museus, biblioteques, universitats i altres institucions, que en el cas de Catalunya anirien des de la Filmoteca de Catalunya, el Museu del Disseny, l’ICUB, TV3 o la totalitat de les seves universitats públiques. Impulsat per la Comissió Europea i posat en marxa ara fa 8 anys, Europeana ofereix uns vint-i-cinc milions de documents i imatges al conjunt de la ciutadania, des d’un portal multilingüe que, treballa per promoure la col·laboració entre el conjunt de les institucions culturals i artístiques europees per facilitar un accés integrat al conjunt dels seus continguts des de la xarxa. Dins d’aquest marc, Europeana vol donar suport al patrimoni cultural i científic a través de la transferència de coneixement, la innovació i la promoció d’aquests al conjunt de la ciutadania europea.
Política cultural: per un debat operatiu.
Malgrat algunes declaracions retòriques, el paper de la cultura en la societat, i el de la política cultural en el marc de les polítiques públiques, continua sent molt limitat al nostre país, en molts casos gairebé marginal. I la crisi dels darrers anys, ha agreujat la situació amb la reducció del consum i del recursos públics i algunes regulacions desfavorables. Per altra banda, diversos factors han contribuït a la modificació de certes percepcions sobre el model cultural: entre d’altres, la pròpia crisi de legitimitat de la política que impacta sobre el govern de les institucions culturals; la divergència (real o aparent) del mercat (o les indústries culturals) i la creació (o les arts); la contraposició de la cultura comunitària i la cultura professional, l’abast i virtualitat del proteccionisme cultural davant una globalització cada vegada més banal, l’encaix de la diversitat en entorns altament multiculturals i, sovint, conflictius… I la major part d’aquestes qüestions no són cap singularitat catalana o espanyola sinó que formen part de l’agenda de molts països i organitzacions internacionals. Els models de política cultural més avançats, que han estat la referència dels darrers trenta anys, evidencien les seves limitacions, el seu esgotament i un munt de dubtes. És per això que estats com Irlanda, per esmentar-ne un de dimensions i característiques similars a Catalunya, s’han plantejat, des de finals de 2015, una revisió integral de la seva política cultural apel·lant directament els experts i els artistes o, per citar un esdeveniment encara més recent, només cal veure el programa de debat de la Conferència Internacional de Recerca sobre política cultural celebrada el passat mes de juliol a Seül. En el nostre cas, cal tenir en compte que els darrers cinc anys s’han produït algunes iniciatives d’anàlisi, debat i temptativa de consens, sota el format de pla estratègic global o d’acord nacional per a la cultura, que han implicat taules de debat amb la participació de centenars de persones o la participació de la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya. En aquest context, plantejar ara mateix un debat global sobre el sector cultural català és redundant o innecessari? I, si la resposta és que, amb uns objectius acotats i precisos, val la pena abordar-ho, es planteja una altra qüestió: a qui li correspon fer-ho? La proposta de que el debat pivoti preferentment sobre els professionals de la cultura –creadors, emprenedors, investigadors i gestors- té diverses avantatges: garanteix la consideració prioritària dels problemes reals generals i sectorials, la independència d’una reflexió sense cotilles, la recerca d’opcions factibles i el compromís de la societat cultural. Cultura 2025 – el nom del document irlandès- ho expressa de forma sintètica: “aspira a proveir una base cultural sòlida i inclusiva a la societat i el reconeixement que la cultura crea valors socials tangibles, promou el benestar i suposa directament i indirecta un impacte econòmic; també assolir un increment de la participació individual i comunitària..” Esteve León, coordinador general del Fòrum Cultura 2020 impulsat pel Cercle de Cultura
L’any 2000 es va acordar instituir el 26 d’abril com a dia mundial de la propietat intel·lectual. Enguany, el dia mundial està dedicat a la cultura i el lema de les activitats que s’estan organitzant a nivell internacional sota l’impuls de l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual, OMPI, és “creativitat digital: reiventar la cultura”. Una data que ha de servir per reflexionar, segons l’OMPI, que dins el nou escenari tecnològic, amb públics massius que consumeixen continguts culturals, “es trobi un equilibri adequat per premiar els creadors i innovadors, que enriqueixen les nostres vides i al mateix temps afavoreixen el bé social que significa l’accés generalitzat a les seves obres”. Una crida a la reflexió que coincideix en uns moments on la UE està caminant decididament per la consolidació d’un mercat únic digital. Com a prèvia a aquest dia mundial de la propietat intel·lectual, l’OMPI va organitzar la setmana passada a Ginebra una conferència sobre el mercat mundial dels continguts digitals, en la que s’analitzà el present i futur de la música, el cinema, els continguts televisius i radiofònics, i el sector editorial, davant l’evolució dels seus respectius mercats del món analògic al digital i dels canvis en els mateixos processos de creació i producció cultural. El dirrector general de l’OMPI, Francis Guy va destacar que “el dret d’autor és el mecanisme central en la generació d’obres creatives, o dit d’una altra manera, en la interfície principal entre el món de la creativitat i l’economia. És el mitjà que permet l’intercanvi comercial d’obres creatives i culturals. I també és el mitjà principal per a finançar-les, i permet que el creador controli l’explotació comercial de les seves obres, cosa que garanteix la sostenibilitat dels sectors creatius”.
L’Anuari de l’organisme Acción Cultural Española de Cultura Digital 2016 estudia l’impacte de les noves tecnologies en la creació artística, així com el seu ús als festivals culturals, a partir d’una cinquantena de casos analitzats de diversos països. La tecnologia està donant a l’art nous canals d’expressió i exhibició, i també ofereix la possibilitat als festivals a obrir-se a nous públics i adoptar nous models organitzatius. Aquest anuari ofereix una acurada panoràmica sobre el procés de canvis dins l’art, amb expressions com el digital art o les exposicions d’art en streaming. Un capítol destacat d’aquest informe és el dedicat als festivals, a partir de l’estudi d’uns 50 casos de tot el món que utilitzen intensament les TIC, fins al punt que alguns ja són online. Uns festivals que mostren també un canvi en l’ús de les xarxes socials, que expandeixen en el temps el caràcter efímer dels festivals amb l’ús bidireccional de les xarxes. Aplicacions com Periscope, Hangout i la seva connexió a Youtube, o la recent estrena del Live de Facebook, estan permetent que cada cop es faciliti la projecció d’aquests festivals. Aquesta nova etapa en les relacions entre les organitzacions dels festivals i el públic queda exemplificada en casos com el del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, amb l’ús d’aplicacions pròpies per als mòbils (app) que permeten orientar i adreçar-se a diferents tipus de públic de forma directa. Un altre cas estudiat és el Sònar i la seva contínua revolució en l’exploració de l’art tecnològic vinculat a la música. L’anuari també tracta altres temes com la nova economia col·laborativa, com el micromecenatge, o els canvis en els mercats i les formes de produir i comercialitzar l’obra artística.
En la seva intervenció, Patrícia Caicedo, destacà que internet ha significat un canvi en l’audiència, en tant que l’ha transformat en element actiu en el món de la música, així com el paper d’interneten la creació de noves comunitats de públics i per tant, a la difusió de la creació musical. Pel que fa al paper dels creadors, dels músics, Caicedo afirmà que internet genera nous espais de comunicació que afavoreix la interacció entre els músics. I va posar com exemple el concert simultani entre Barcelona i Sao Paulo del 2012 organitzat des del Barcelona Festival of Song. Pel que fa als repertoris de música clàssica, Patrícia Caicedo destacà la seva dificultat per interessar els noves generacions, i va apostar per imaginar-la combinada amb les noves tecnologies que obrin la porta a noves interdisclipinarietats amb les altres arts. Artur Serra, apuntà la necessitat que l’igual que la recerca, la cultura ha de poder comptar amb els mitjans tecnològics necessaris i, en aquest sentit, lamentà la no existència de grans projectes de convergència entre el món tecnològic i la creació artística, com si que gaudeixen sectors com el dels videojocs o las grans produccions cinematogràfiques. Per a Serra, caldria invertir en la posada en funcionament de laboratoris de creació artística. Joaquim Garrigosa, que actuà com a moderador, es mostrà a favor d’introduir l’educació en les arts en les primeres etapes escolars, començant per la preescolar (P3), plantejament que va ser un dels temes més comentats en el torn de paraules dels assistents. Patrícia Caicedo és soprano, metgessa i musicòloga, fundadora del Barcelona Festival of Song i de l’empresa Mundo Arts, i directora d’EYECatalunya. Artur Serra és especialista en sinergies entre internet i les arts escèniques, director adjunt de la Fundació i2cat i vicepresident de l’European Network of Living Labs. La seva intervenció tingué com a base aquest article que podeu consultar on-line.
Decidir on és la frontera entre aquells continguts culturals que han de ser produïts directament per l’Estat i aquells altres que depenen de la iniciativa privada és una qüestió de la qual es parla poc, tot i que és fonamental per decidir el futur de les polítiques culturals. Hi ha qui pensa que és una qüestió de qualitat i estableix una barrera estètica, no exempta d’elements ideològics, entre l’art i els escenaris de l’entreteniment i el consum de masses. D’altres defensen aquesta separació des d’una mirada patrimonial que sovint té connotacions econòmiques; a l’Estat li correspon administrar tots aquells productes que tenen un inequívoc valor cultural i a més a més ho ha de fer perquè la seva gestió no és sostenible. També hi ha qui creu que la frontera és al territori de les indústries culturals i que, en conseqüència, tot allò que té una dimensió comercial, que és reproduïble en sèrie i esdevé un producte per al mercat global, es converteix en responsabilitat privada. Hi ha interpretacions de tota mena i posicions diverses que adopten algun d’aquests punts de vista amb tots els matisos que es vulguin. El cert és que patrimoni, música clàssica, òpera, dansa i teatre són àmbits de la cultura en els quals l’Estat, a través de múltiples fórmules jurídiques, participa directament de la producció de continguts. En terrenys indiscutiblement industrials com la fonografia, l’edició o el cinema la presència de l’Estat pren formes menys actives, per bé que no poques vegades esdevingui un soci econòmic imprescindible o un intermediari important en la distribució dels seus continguts. Saber si aquesta equació que divideix els continguts culturals en dues famílies ben definides és inqüestionable i aporta beneficis objectius al seu desenvolupament, o si amb el temps s’ha convertit en una simple tradició al marge de tota anàlisi racional, és una qüestió que té interès i de la qual es parla molt -però, gairebé sempre, amb la boca petita. En realitat l’única raó objectiva que justifica una divisió tan radical és educativa i patrimonial. Una societat desenvolupada ha de saber quins són els continguts culturals que cal protegir i quins s’ha d’assegurar que arribin al màxim nombre de persones. Protegir i fer arribar a tothom determinats continguts són arguments patrimonialistes i pedagògics que, justament, per la seva transcendència exemplificadora, han d’estar sotmesos a un control social ferm, i gestionats amb un rigor indiscutible que, lamentablement, no sempre és habitual. Aparentment el patrimoni és un assumpte públic, però algunes realitats podrien posar en qüestió l’eficiència d’aquesta afirmació: el desequilibri entre la gestió comercial o social d’una part del nostre patrimoni històric en funció d’un principi d’oportunitat turística o la indissimulada utilització política d’alguns espais patrimonials podrien servir d’exemple d’aquesta gestió equívoca. Però és en el terreny de les arts en viu on les contradiccions són més evidents. Que la producció de teatre públic hagi estat històricament diferenciable de la que realitza el sector privat no és sempre evident, tret dels recursos molt més grans que s’hi destinen. No poques vegades els teatres públics i privats catalans han competit en el mercat de drets escènics per aconseguir un mateix text, una circumstància que indica clarament que uns o altres estan fora de lloc. La gestió pública de la cultura no pot confondre’s amb la gestió dels espectacles comercials ni ha de perseguir èxits econòmics a curt termini, per bé que ha de procurar arribar a tothom. La tria dels continguts i la seva dimensió educativa constitueixen un pilar essencial per legitimar la seva funció. De la mateixa manera, els centres de producció cultural públics han d’esdevenir un element regulador del sector en la mesura que realitzen una tasca de recerca i alhora una de suplència; que no pas de competència, en la mesura que una societat avançada és aquella que pot cedir a la iniciativa social i empresarial la gestió de determinats serveis amb la seguretat que no perdran la seva dimensió pública. Però amb independència dels possibles errors en la gestió quotidiana d’un centre públic, els problemes realment greus deriven de la poca qualitat del comandament polític. No té sentit, per exemple, sotmetre els teatres públics a una pressió econòmica enorme obligant-los a autofinançar una gran part del seu pressupost, perquè a curt termini això deslegitima la seva funció social i trenca els ponts amb el conjunt del sector.
El Cercle de Cultura organitza un nou debat-temàtic, aquest dedicat a la transformació de la creació musical davant les noves tecnologies i, en especial internet. L’acte se celebrarà el proper dijous 19 de novembre, a les 19h. a la sala d’acte del Cercle de Cultura (Provença, 298, de Barcelona).
Un dels grans reptes que afronta la música clàssica al segle XXI està relacionat amb la seva difusió i amb el desenvolupament de noves audiències. L’espai d’execució-difusió de la música s’amplia per incloure el món virtual, podent atreure comunitats que comparteixen interessos similars o trets identitaris comuns. Amb internet és possible el desenvolupament d’un nou paradigma en el qual l’audiència i els músics participen de manera activa i simultània. Aquest context obliga les institucions d’educació musical a repensar els seus currículums, i els músics a desenvolupar noves eines i habilitats.
El debat comptarà amb dos grans experts en la matèria, Patrícia Caicedo i Artur Serra. Patrícia Caicedo és soprano, metgessa i musicòloga, fundadora del Barcelona Festival of Song i de l’empresa Mundo Arts, i directora d’EYECatalunya.
Artur Serra és especialista en sinergies entre internet i les arts escèniques, director adjunt de la Fundació i2cat i vicepresident de l’European Network of Living Labs.
Per a poder-hi participar, cal enviar un correu a info@cercledecultura.org