Logotip Cercle de Cultura

Etiqueta: ajuntament

Categories
Opinió

Cap a les polítiques culturals del bé comú?

Nicolás Barbieri, professor de la UAB i investigador a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques, analitza les polítiques culturals de diversos governs municipals  de l’Estat espanyol(Barcelona, Saragossa, Madrid, La Corunya i Santiago de Compostel·la principalment ) que comparteixen la denominació “d’ajuntaments del canvi”, aportant un seguit de reflexions sobre dues relacions clau: entre allò que és de titularitat pública i allò que forma part del bé comú, i entre la mateixa cultura i la política a l’article ““Políticas culturales en los ayuntamientos del cambio. ¿Hacia unas políticas públicas de lo común”. A l’hora de presentar l’estat de la qüestió, Barbieri afirma que “a l’agenda de les polítiques culturals, l’equitat continua sense ocupar un lloc central”, és a dir tot allò que afecta “l’accés, la participació, la creació o la producció cultural”.  En aquest sentit, qüestiona l’escassa vinculació “entre les polítiques culturals de intervenció territorial (és a dir sobre les mateixes ciutats i els seus barris) i les polítiques educatives”, i conclou que “en termes generals, les polítiques culturals no ocupen un lloc central a les estratègies de transformació urbana i econòmica del nou municipalisme”. L’investigador convida a pensar la cultura com a part dels béns comuns de la ciutadania i no només de la part dels recursos, sinó també de “les maneres col·lectives de gestionar-los”. En aquest sentit, diferencia la gestió pública – de l’administració municipal- de la gestió comunitària, per afirmar que aquesta no s’ha pas generalitzat als equipaments culturals en aquestes ciutats; sinó que hi ha hagut només “projectes puntuals”. Pel que fa als actors públics i privats que han de participar en la definició d’aquestes polítiques, Nicolás Barbieri analitza alguns exemples on s’ha incorporat la ciutadania interessada al costat dels agents professionals del sector. Així mateix, apunta la importància de les mateixes estructures internes de les institucions que intervenen en les polítiques culturals com a factors de resistència al canvi o com a facilitadors d’aquest segons com hi intervinguin. Davant d’això, el professor Barbieri apunta que aquests governs locals han intentat qüestionar algunes idees fins ara molt establertes: l’assimilació entre problemes sectorials dels professionals i els problemes culturals públics; el vincle entre polítiques culturals i polítiques de competitivitat urbanística, o la mateixa visió restringida de l’accés a la cultura. A tall de conclusions, Barbieri apunta a la necessitat de treballar la “hibridació” entre allò que el sector públic de la cultura i allò que és comú, on intervé o pot intervenir directament el conjunt de la ciutadania.  Una altra conclusió és la de la necessitat que “reconèixer la centralitat de la política per a les polítiques culturals implica el posar al centre de l’agenda (del govern local) valors com l’equitat o la justícia social”. Com a tercera qüestió, molt vinculada a aquesta, assenyala que l’objectiu és el de desenvolupar polítiques públiques que concebin la cultura com a part del bé comú”, cosa que implicaria fer efectiu el dret de les comunitats a accedir a la gestió dels recursos implicats i a les mateixes normes que els regulen; cosa que afectaria àmbits clau com les polítiques educatives o la mateixa economia de la cultura. Finalment, Nicolás Barbieri fa una crida a la necessitat d’avaluar de forma rigorosa “el valor públic dels programes i accions desplegades” pels ajuntaments, que contribueixi a l’acció de la política cultural del món local. Podeu llegir el text íntegre del seu article “Políticas culturales en los ayuntamientos del cambio. ¿Hacia unas políticas públicas de lo común”, publicat a la revista Periférica, des d’aquest enllaç: revistas.uca.es/index.php/periferica/article/download/4199/3873

Categories
Notícies

Els equipaments culturals aposten més per les xarxes socials per acostar-se al seu públic

El Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona (CERC) ha elaborat un informe sobre “la comunicació de la cultura als municipis”, en el que analitza la situació present d’aquesta. I encara més interessant és l’estudi de l’evolució de la comunicació de la cultura a nivell local, tant pel que fa a les pràctiques comunicatives dels departaments dels respectius ajuntaments que  estan vinculats a la cultura, com la que fan directament els equipaments culturals (teatres, sales polivalents, museus…) existents als municipis catalans. La generalització en l’ús de les tecnologies de la comunicació i, sobretot, de les xarxes socials, està modificant intensament els sistemes pels quals es difon i s’informa sobre la cultura. Això afecta tant als mecanismes d’accés a la informació com a les mateixes dinàmiques de consum cultural, en temes clau com els criteris per a la presa de decisions d’aquest consum. Els nous mitjans digitals trenquen la unidireccionalitat tradicional, que ha estat protagonitzada pel mitjans de comunicació locals i les eines publicitàries. Aquests nous mitjans faciliten el diàleg entre les institucions, serveis i equipaments culturals i la ciutadania. Un diàleg, o comunicació bidireccional, que té com a eina cada cop més protagonista els mòbils. Segons l’estudi, davant d’aquests canvis profunds, les àrees de cultura dels ajuntaments i els equipaments culturals de les nostres poblacions han viscut una gran transformació en les seves dinàmiques comunicatives. Sovint, tant els departaments de comunicació municipals, com els específics de cultura, concentren una gran part del seu esforç en els canals considerats unidireccionals (webs, premsa, ràdios i televisions locals…) mentre que els equipaments culturals treballen més amb les xarxes socials, que permeten una major interacció amb els usuaris. Un contacte més estret amb el públic potencial d’adquirir entrades, abonaments, formalitzar inscripcions o directament assistir a les activitats de caràcter gratuït. Això, juntament amb una presència autònoma als mitjans convencionals, fa que els equipaments culturals d’una certa dimensió disposin d’una imatge pròpia exterior. Una imatge pròpia que és molt més evident que no pas la dels departaments o regidories de cultura, en relació al conjunt de l’administració local. Aquesta “personalitat comunicacional” dels equipaments culturals els permet una identificació i diàleg més fluid amb els seus públics. Un element de gran vàlua pel que aporta de fidelització entre la proposta cultural de l’equipament i la ciutadania. Per altra banda, la simplificació de les eines de gestió dels webs (editores i altres) i la formació continuada dels treballadors públics han permès una gestió més autònoma d’aquests canals de comunicació digital. Si a principis d’aquesta dècada eren els informàtics els responsables de l’actualització i publicació de continguts, ara ho assumeixen directament els tècnics de cultura. Aquest informe és consultable des d’aquest enllaç: http://www1.diba.cat/llibreria/pdf/57148.pdf

Categories
Opinió

Premsa de proximitat i cultura

En l’article “Premsa de proximitat cultura: elements per al debat”, el periodista i consultor en comunicació Estanis Alcover i Martí destaca l’important paper que juguen els municipis i les seves institucions de govern en la cultura, com serien les polítiques de suport a la conservació del patrimoni artístic i cultural, la formació, la producció artística o la mateixa animació cultural. En canvi, considera que la gran oblidada d’aquestes polítiques culturals és la premsa de proximitat, malgrat “s’han convertit en una eina fonamental de l’estructuració de les societats modernes, amb Catalunya al capdavant”. Per al consultor en comunicació, “les noves tecnologies de la informació estan essent un referent per a projectar glocalment mitjans de comunicació i cultura, donant fe que la cultura ciutadana incideix directament en la vida de l’individu, per quan forma i conforma hàbits, diferencia, apropa i aglutina al voltant d’un eix municipal que té de portaveu els mitjans locals i el greix de les noves possibilitats tècniques, emanades sobretot al voltant d’internet i la telefonia mòbil. Des del municipi, la cultura local traspua i es complementa amb la veïna, fent-se –al cap i a la fi– referent en un país sencer, Catalunya.” En aquest sentit, Alcover i Martí recorda que aquests mitjans van sorgir “amb la vocació de ser un instrument per contribuir a la normalització lingüística i de la cultura catalanes, tothom accepta la premsa de proximitat com a eina de cultura eficaç, propera i aglutinadora. I que aguanta fermament, davant la brutal caiguda de la premsa diària”. L’autor constata les “es possibilitats d’accés de la diversitat cultural als mitjans de comunicació que ofereixen les iniciatives locals, i el paper creixent que desenvolupen en el manteniment d’aquesta diversitat a Catalunya”, i que precisament “la premsa de proximitat s’aferma en la promoció cultural més propera i arrelada, projectant els canvis cap a l’autoestima i la universalització de mires, reafirmant que la cultura local és el fonament vital de la identitat personal i col·lectiva de cada municipi”. En concret, l’expert en comunicació de proximitat destaca el paper d’aquests mitjans en la incorporació a la vida quotidiana de les ciutats per part dels nous ciutadans que, provinents d’arreu del món, han arribat al nostre país en els darrers anys. En clau de futur, Estanis Alcover i Martí defensa que, “ficats dins la revolució dels mitjans de comunicació, de la mateixa cultura i en la construcció de les bases d’un país independent, per projectar eficaçment des de cada ajuntament una política de suport a la premsa local en just reconeixement a la seva tasca –considerada arreu, fins a les més altes instàncies europees– com una premsa compromesa amb les arrels culturals i lingüístiques de cada ciutat, de cada comarca, del país sencer”. Podeu llegir l’article íntegre en aquest enllaç: http://comunicacio21.cat/noticies-comunicacio21/121529-premsa-de-proximitat-i-cultura-elements-per-al-debat    

Categories
Notícies

La ciutadania catalana és la que més diners va destinar a la cultura el 2015 a tot l’Estat espanyol, tot i el descens respecte el 2014

L’anuari d’estadístiques culturals 2016 del Ministeri de Cultura assenyala que aquests darrers anys tant la ciutadania catalana com les seves administracions locals (ajuntaments i diputacions) són les que més recursos econòmics destinaren a la cultura respecte la resta de territoris de l’Estat espanyol. Concretament, cada català/ana va destinar el 2015 a bens i serveis culturals 320,8 € cadascú, sent la xifra més alta del conjunt de les Comunitats Autònomes, i just darrera vindrien els ciutadans bascos i navarresos. Aquesta xifrà, però, és lleugerament inferior a la del 2014, quan assolí els 326 €. Pel que fa a les xifres de les administracions, la Generalitat hi destinà el 2014 més de 245 M€, un 23,4% del total estatal, però lluny dels més de 393 milions del 2010. Respecte les inversions de les administracions locals, l’informe assenyala que els ajuntaments catalans hi van aportar més 568 milions €, un 23% del total estatal, sense comptar el País Basc ni Navarra. Els diferencials més alts respecte la resta de l’Estat espanyol els trobem en les inversions en protecció del patrimoni; biblioteques, museus i arxius, i promoció cultural. Si s’analitzen les dades dels organismes supralocals com les diputacions, Catalunya torna a anar al capdavant, amb uns 97 M€, que representa una mica més del 21% del cojunt de diputacions i organismes similars. Tot i el detall d’aquestes dades territorialitzades, l’anuari no incorpora cap dada sobre les inversions del govern espanyol a nivell de Comunitats Autònomes. Cal recordar que en el cas de Catalunya, havien sofert un descens del 71,3% entre el 2008 i el 2014. En tot cas serien unes dades subjectes debat, ja que bona part de les inversions del Ministeri de Cultura, tot i fer-se en equipaments situats a Madrid (Museu del Prado, Museu Reina Sofia o el Teatro Real) no es contemplen com a inversions territorials