El Cercle de Cultura organitzà el 29 de novembre, a l’auditori del pati Manning de Barcelona, una jornada per revisar la naturalesa i funcions futures del CoNCA. Una sessió que comptà amb les intervencions de Nora Ancarola, Carles Duarte, Xavier Fina, Agustí Fructuoso, Montserrat Moliner, moderats per Jordi Pardo, i que s’emmarca en el procés preparatiu del Fòrum Cultura 2020 que s’iniciarà el 2017. Aquest és un breu vídeo de presentació de l’acte. A l’apartat notícies del web podreu llegir un resum de les intervencions dels cinc ponents i del moderador.
Etiqueta: Agustí Fructuoso
Entrevista a Agustí Fructuoso, pintor i co-fundador del projecte TPK Art i Pensament Contemporani l’any 1977. Actualment hi continua lligat com a responsable d’exposicions i intercanvis internacionals Com estàs vivint el dia a dia del confinament a nivell personal i a nivell professional? Personalment, m’imagino que com tothom, amb ganes de veure a amics i família. M’ho estic prenent com un temps de malaltia, aquest temps en què no pots fer res del que fas diàriament però que en canvi et permet gaudir d’una curiosa llibertat en el sentit que et pots permetre perdre el temps o millor dit no tens per què tenir l’obligació d’aprofitar-ho, ja que la malaltia et justifica no fer-ho. En el meu cas em permeto dibuixar i pintar allò que si pogués anar al meu taller, no faria per un absurd sentit de responsabilitat. El dia abans del confinament em vaig proposar que fos una pausa productiva i malgrat que he hagut de suspendre tres exposicions, estic acceptablement satisfet del treball resultant. Dibuixo molt, feia molt de temps que no dibuixava tant i la veritat és que m’ho passo molt bé encara que sempre tinguis al cap el patiment de tantes i tantes persones i la incertesa de futur que la situació actual obre . Dit això tinc ganes de poder tornar a anar a l’estudi i veure els quadres grans de dos metres per dos metres i més. Com creus que afectarà aquesta situació al sector on desenvolupes la teva activitat professional i a la cultura en general i a les persones? Sempre es diu que tota crisi és una oportunitat i com a tal hauríem de ser capaços de treure conclusions positives per a futures actuacions, perquè les negatives ja es presenten soles. Aquesta crisi el que posa de manifest dins del sector cultural és el precari en què se sustenten les seves estructures. Ningú sap com se sortirà d’aquesta crisi, però una cosa crec que és certa, sortiran pitjor aquells sectors que no siguin considerats necessaris per a la societat. Llavors la pregunta és: la cultura és vista per la societat realment com un bé necessari?, la resposta és no i una prova no són els baixos pressupostos institucionals dedicats a la mateixa sinó la poca o cap resposta de la societat cap aquest fet. Aquesta poca o cap implicació de la ciutadania amb la cultura – problema no aliè a responsabilitats del mateix sector cultural que caldria analitzar amb honestedat- farà que, en un futur a curt i mitjà termini, l’àmbit que quedarà més tocat serà el de la difusió perquè justament és aquest el que estableix un pont de relació entre creadors i ciutadania. En aquests moments no sols estem instal·lats en la “societat de l’espectacle“ com deia Guy Debord, sinó que ens hem instal·lat en la “societat de l’espectador “, de manera que moltes vegades anem més als “llocs“ que a les “coses“. Aquesta passivitat influeix negativament al desenvolupament de la relació cultura-ciutadania i només es pot corregir potenciant els ensenyaments artístics en tots els seus nivells. Un missatge que animi a tothom vers la cultura, un consell, una recomanació per a aquests moments. La creació em preocupa relativament, si va seguir sent possible la poesia després d’Auschwitz, seguirà sent possible després del coronavirus. En el pitjor dels casos, potser hi haurà una tria de projectes i desapareguin temporalment aquells més “mastodònticament” innecessaris. Continuant en el pitjor escenari possible, la indústria cultural pot quedar més o menys “tocada”, però quan dic que la creació em preocupa relativament és perquè els creadors seguiran treballant com han fet sempre i amb les circumstàncies que calguin, de fet això ja succeeix. Em preocupa més el deteriorament que puguin patir els canals de difusió i distribució públics, privats i “emergents“ i el que això pugui repercutir no en la creació però sí en la seva visibilitat i en la seva vessant com espai públic de reflexió i crítica. El missatge positiu és que la cultura és com un jonc, fràgil però resistent i difícil de tombar. Enumera i/o explica possibles mesures de recuperació per al sector cultural. Quan passi tot tindrem una perspectiva més clara de com ha quedat el camp de batalla, totes les baixes i totes les mutilacions. D’altra banda no serà estrany que al principi de la sortida es produeixi una gran eufòria social traduïda en una gran necessitat de sortir i assistir a tots aquells esdeveniments culturals que han estat negats per la pandèmia. Si es produeix això, que seria el de desitjar, també és possible que sigui un efecte passatger i que després d’un temps, la cultura torni a la fràgil situació en què es trobava abans de l’epidèmia. La meva impressió és que estem en un moment clau com també ho va ser la crisi econòmica que es va iniciar el 2007, però pitjor en el sentit que en aquella crisi hi havia l’esperança de poder canviar les relacions socials i econòmiques i treballar per una societat més justa. Aquesta esperança s’ha anat esvaint a una gran velocitat , provocant una total desconfiança ciutadana cap a les institucions polítiques. Aquest moment és pitjor, deia, perquè aquella esperança en aquests moments no existeix ni tan sols com a possible utopia. Dit això hauríem de ser conscients que un dels fracassos de la sortida de la crisi anterior i per a mi el gran culpable de la pèrdua de confiança, és que ens vàrem seguir comportant com si no hagués passat res, com si el problema no fos responsabilitat de tots i vàrem continuar cadascun al nostre espai sense afrontar realment el conflicte i el conflicte no és altre que l’estructuració d’un espai de responsabilitat política des de l’individu cap la societat i a l’inrevés. Mentre aquesta relació no canviï i la ciutadania no entengui que el seu únic poder per incidir en les polítiques culturals, econòmiques, sanitàries, social, etc., és la seva implicació en aquestes, la sortida de la crisi serà pitjor que la del 2007. Fins ara podíem enganyar-nos i pensar que amb publicar opinions a Facebook, votar cada x temps i manifestar-nos de tant en tant, ja érem individus lliures i influents, ara ja sabem que no és així i és aquest fet el que em porta a pensar que o som capaços d’entendre que la nostra implicació com a individus a la vida pública i que la complicitat amb els altres és necessària per poder ser partícips en la presa de decisions o la societat com a tal serà cada vegada més fràgil, més precària i l’individu cada vegada amb menys atributs com a ciutadà. En cultura tenim el gran avantatge que, en aquest moment, no cal inventar res per ser propositius, únicament el que cal fer per començar és posar en funcionament lleis i objectius que des de fa molts anys es van plantejant des del sector i que encara no s’ha aconseguit quallar: llei de mecenatge, estatut de l’artista, educació artística entri a l’escola de manera real, si se’m permet la paraula “desprecarietzar” el treball cultural i per descomptat aclarir el tema de la inversió cultural de les institucions públiques: quin percentatge del pressupost públic ha de retornar a la Cultura a partir del que aquesta representa dins del PIB . Aquestes mesures i altres més sabudes per tots són les que cal posar en marxa per contribuir a un enfortiment sòlid del teixit cultural.
Dimarts 29 de novembre, a l’auditori del Pati Manning se celebrà la taula rodona: “CoNCA: l’últim debat?”, que va ser organitzada pel Cercle de Cultura amb l’objectiu de contribuir a suscitar i acollir aportacions que ajudin a revisar la naturalesa i les funcions del Consell Nacional de les Arts i la Cultura (CoNCA) dins del procés que ha obert el Parlament de repensar legislativament el seu futur. L’acte comptà amb la participació de Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts; Nora Ancarola, presidenta de la Plataforma Assambleària d’Artistes de Catalunya; Agustí Fructuoso, director del TPK Art i Pensament Contemporani; Montserrat Moliner, gestora i activista cultural; i Xavier Fina, consultor cultural, moderats per Jordi Pardo, Director general de la Fundació Pau Casals i membre de la junta directiva del Cercle de Cultura. Jordi Pardo situà l’acte com a espai de debat i reflexió del futur del CoNCA, davant del procés de redefinició de la seva naturalesa i funcions, un cop el Parlament va constituir fa uns mesos un grup de treball per poder presentar un projecte de modificació. Pardo va recordar que aquesta institució a ser concebuda a partir de precedents internacionals molt importants, com l’Arts Council britànic, ha viscut un procés complex i vacil•lant d’assumpció del seu propi espai dins el nostre sistema cultural per arribar finalment a aquesta significativa etapa d’estabilitat que ara culmina. Agustí Fructuoso defensà la necessitat d’un CoNCA com a institució que permeti que sigui el món de la cultura qui estableixi els objectius de la política cultural, a partir d’un pacte amb tota la societat que faci que els ens polítics comptin amb la societat civil del món cultural. Nora Ancarola va apostar per un CoNCA amb plena autonomia per decidir els plans estratègics de la cultura, i que fins i tot tingués competències vinculants pel que fa a l’actuació de departaments de la Generalitat com el d’Educació o el d’Afers Exteriors, a més del de Cultura. A nivell intern, apuntà que el nou CoNCA hauria de ser integrat per persones de prestigi proposades directament pels col•lectius culturals, que treballés amb comitès especialitzats per als diferents àmbits de la cultura i les arts. Xavier Fina anà en una altra direcció i va reclamar la necessitat de superar una mirada sectorial del CoNCA, en el sentit que la institució no hauria d’estar al servei del sector –tot i tenir-lo en compte- sinó al servei de tota la societat. Advocà per un CoNCA sense quotes pel que fa al nomenament i composició dels seus òrgans, i que esdevingués una autoritat moral i política en les seves actuacions, amb una clara funció prescriptora. Així mateix, argumentà la necessitat de connectar-se amb el conjunt d’ens locals de la cultura a nivell de país. Montserrat Moliner també es mostrà partidària d’un gran pacte a per la cultura, del qual el CoNCA en fos l’organisme encarregat de la seva execució. Pel que fa a la seva constitució i funcionament, afirmà que hauria d’estar integrat tant per persones dels sectors de la creació cultural i artística, així com membres de l’administració i també del públic de la cultura. Finalment, Carles Duarte que aprofità aquest acte per acomiadar-se com a president del CoNCA, defensà que aquest hauria de tenir una major desvinculació del Departament de Cultura i, en canvi, tenir-la més amb el Parlament. Entre d’altres objectius, apuntà la funció d’esdevenir l’observatori de la cultura del país, i la de promoure el pacte cultural que havien descrit alguns dels anteriors ponents. Diversos assistents enriquiren el debat amb reflexions sobre el paper que ha de jugar el CoNCA en el futur, recordant alguns les grans expectatives que es generaren durant els anys d’estudi i disseny del CoNCA previs a l’aprovació de la seva llei constitutiva l’any 2008, que va ser reformada a finals del 2011. A la cloenda de l’acte, Jordi Pardo destacà que una de les qüestions fonamentals que s’hauran d’afrontar és la creació de noves audiències per a la cultura i les arts, que eviti el problema d’una fractura social, on amplis col·lectius ciutadans restessin al marge dels hàbits de consum cultural de la resta de la ciutadania. Aquest actes s’emmarca dins el procés de preparació del Fòrum Cultura 2020, que és un marc de debat sobre el model de polítiques culturals al nostre país que impulsa el Cercle de Cultura amb l’objectiu d’actualitzar el model de polítiques culturals vigents, contrastant les seves fragilitats i els seus reptes. Biografia dels participants al debat Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seva obra ha merescut els premis Rosa Leveroni, Vila de Martorell i Crítica “Serra d’Or”. És cavaller de les Arts i les Lletres de la República francesa i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Com a lingüista ha treballat amb els professors Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatges d’especialitats. Fou secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya en l’últim govern presidit per Jordi Pujol (1999-2003). Ha estat vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i president dels premis literaris Recvll de Blanes. Actualment és president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i dirigeix la Institució Cultural del CIC. Nora Ancarola és una artista visual que viu i treballa a Barcelona des de l’any 1978. Des de l’any 2000, conjuntament amb Marga Ximenez, dirigeix MX ESPAI1010, espai d’art contemporani de Barcelona, i amb la qual, a l’any 2004, van crear Edicions1010 que va rebre el Premi a les Iniciatives de l’ACCA (Associació Catalana de Crítics d’Art) a l’any 2008. Ha rebut diversos premis i beques que li permeten continuar desenvolupant una línia de producció i investigació independent. Actualment és presidenta de la PAAC (Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya). Agustí Fructuoso, nascut a Barcelona, és artista visual, llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, cofundador i actual director del TPK Art i Pensament Contemporani. Ha presentat el seu treball a diverses mostres a Catalunya, Espanya, Portugal, França, Alemanya, Holanda, Lituània, EEUU i Canadà. Ha participat a la Fira ARCO a Madrid, Artexpo a BCN, Group Art Work a Kassel, Abattoirs a Marsella, Biennal de Lió i Ostrale a Dresden. Ha participat com a ponent a diverses trobades sobre Art i Pedagogia i Cultura i Perifèria a Museu Patio Herreriano, Universitat de Lleó, Freyming-Merlebach i Amberes Capital Cultural Europea. Jordi Pardo és Director general de la Fundació Pau Casals. Consultor Internacional en projectes de cultura, desenvolupament i governança. Membre del jurat internacional de la Comissió Europea que selecciona i avalua les Capitals Culturals d’Europa. Membre de l’equip internacional d’experts en polítiques culturals de la UNESCO (2011-2015). Llicenciat en Geografia i Història, i DEA per la UB. Màster (EMPA) en Administració Pública per ESADE. Ha dirigit i assessorat projectes de desenvolupament cultural, gestió del patrimoni, regeneració urbana i d’impuls de l’economia creativa a països d’Europa, Amèrica i Àsia. Ha estat director del projecte del Museu del Disseny de Barcelona; gerent del CCCB, i director gerent del Parc Arqueològic i Museu d’Empúries. Montserrat Moliner Vicent (Barcelona , 1963) és artista i gestora cultural independent, amb experiència tan en el sector públic com en el privat. La seva formació acadèmica ha passat per l’estudi del Bachelor of Arts In Design Top Up a Elisava i a la Universitat de Southampton. Actualment està immersa en una nova aventura, el Espacio Ajoblanco i preparant nou projecte expositiu: Tiempos vividos-Espacios vivientes. En el darrers anys ha estat Cap de Gabinet Regidoria Educació i Universitats de l’Ajuntament de Barcelona per BarcelonaEn Comú, Coordinadora executiva de Xarxaprod, la xarxa d’espais de creació i producció de Catalunya i Presidenta del Patronat de la Fundació AAVC-Hangar. A més, Col•laboradora d’Art Motile, una plataforma que treballa al voltant la mobilitat artística. Xavier Fina és llicenciat en Filosofía (UAB) i Máster en Gestió Cultural (UB). Des de 1989 treballa en el sector de la investigació i de la consultoria en l’àmbit cultural. A l’any 1998 crea ICC, Consultors Culturals, de la qual és el director. Ha treballat per diverses administracions a nivell estatal, autonòmic i local. Ha estat coordinador acadèmic del Màster en Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona i professor de polítiques culturals a la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és professor i cap del Departament de Producció i Gestió de l’Escola Superior de Música de Catalunya. Va formar part de l’equip de treball encarregat d’elaborar el projecte del Consell Nacional de Cultura i de les Arts de Catalunya (CoNCA). Ha realitzat diverses publicacions sobre polítiques culturals, planificació estratègica i economia de la cultura.
Categories
CoNCA: l’últim debat?
Dimarts 29 de novembre, a les 7 de la tarda, a l’auditori del Pati Manning (carrer de Montalegre,7 de Barcelona) se celebrarà la taula rodona: “CoNCA: el darrer debat?” que comptarà amb la participació de Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts; Nora Ancarola, presidenta de la Plataforma Assambleària d’Artistes de Catalunya; Agustí Fructuoso, director del TPK Art i Pensament Contemporani; Montserrat Moliner, gestora i activista cultural; i Xavier Fina, consultor cultural, moderats per Jordi Pardo, Director general de la Fundació Pau Casals i membre de la junta directiva del Cercle de Cultura. El Fòrum Cultura 2020 és un marc de debat sobre el model de polítiques culturals al nostre país que impulsa el Cercle de Cultura amb l’objectiu d’actualitzar el model de polítiques culturals vigents, contrastant les seves fragilitats i els seus reptes. I una de les peces rellevants del nostre model cultural és el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), un espai de confluència entre el món de la cultura i les institucions i observador i avaluador independent i transversal, entre d’altres funcions. El Parlament va decidir el mes d’abril d’instar la constitució d’un grup de treball per analitzar el model del CoNCA i alhora la presentació d’un projecte de modificació. Davant d’aquest escenari el Cercle de Cultura considera convenient contribuir a la reflexió oberta per la cambra catalana amb l’organització d’una sessió destinada a suscitar i acollir aportacions que ajudin a revisar, d’una manera que convindria que fos ja definitiva, la naturalesa i les funcions del CoNCA. La institució, concebuda a partir de precedents internacionals molt importants, ha viscut un procés complex i vacil·lant d’assumpció del seu propi espai dins el nostre sistema cultural per arribar finalment a aquesta significativa etapa d’estabilitat que ara culmina. Cal confirmar la vostra assistència a: info@cercledecultura.org