Etiqueta: AELC

Potser ja va sent hora, si no és que ha passat fa uns quants dies, de replantejar-se els fonaments d’organismes com la Institució de les Lletres Catalanes o del Ramon Llull, així com d’associacions com la d’Escriptors en Llengua Catalana i de tot el que se sostingui sobre la base d’una cultura i una llengua minoritzades i resistents. Allò que va néixer per beneficiar una causa, pot arribar a ser perjudicial, i molt en aquest cas, si s’enquista per l’interès dels pocs que se’n beneficien de forma directa, sostinguts per l’estupidesa de quatre talibans. ¿De debò que per afavorir el català encara cal excloure el castellà? ¿De debò que, a aquestes alçades i amb la situació política i social de Catalunya, encara hem de mantenir reserves essencialistes? Tot és discutible i cal sospesar a fons certes matèries i decisions, sobretot les més delicades. Però és innegable que hi ha una sòlida base argumental per sostenir que la discriminació de la llengua castellana, en origen positiva, és avui perjudicial per al català. De manera impecable, Jaime Gil de Biedma, després de constatar l’enorme potència del castellà, justificava les polítiques públiques a favor del català assegurant que, per molt enllà que arribessin, sempre en cauria més a fora que a dins. És a dir, que el castellà no estarà mai en perill a Catalunya. És a dir, que els suposats defensors bilingüistes del castellà participaven amb arguments enganyosos de l’assimilacionisme que pretén arraconar el català. La sofisticació argumental d’aquells assimilacionistes, unida a l’exclusió del castellà en les reserves esmentades, és clau en l’èxit de Ciutadans. I ho serà fins que, posem per cas els escriptors, ens trobem tots en una mateixa associació que, és clar, ajudi més la llengua més petita. ¿Algú entendria una Catalunya independent que no projectés al món els seus escriptors en llengua castellana? Doncs s’han d’obrir, des d’ara, certes estructures d’estat.