Cap a les polítiques culturals del bé comú?

Nicolás Barbieri, professor de la UAB i investigador a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques, analitza les polítiques culturals de diversos governs municipals  de l’Estat espanyol(Barcelona, Saragossa, Madrid, La Corunya i Santiago de Compostel·la principalment ) que comparteixen la denominació “d’ajuntaments del canvi”, aportant un seguit de reflexions sobre dues relacions clau: entre allò que és de titularitat pública i allò que forma part del bé comú, i entre la mateixa cultura i la política a l’article ““Políticas culturales en los ayuntamientos del cambio. ¿Hacia unas políticas públicas de lo común”. A l’hora de presentar l’estat de la qüestió, Barbieri afirma que “a l’agenda de les polítiques culturals, l’equitat continua sense ocupar un lloc central”, és a dir tot allò que afecta “l’accés, la participació, la creació o la producció cultural”.  En aquest sentit, qüestiona l’escassa vinculació “entre les polítiques culturals de intervenció territorial (és a dir sobre les mateixes ciutats i els seus barris) i les polítiques educatives”, i conclou que “en termes generals, les polítiques culturals no ocupen un lloc central a les estratègies de transformació urbana i econòmica del nou municipalisme”. L’investigador convida a pensar la cultura com a part dels béns comuns de la ciutadania i no només de la part dels recursos, sinó també de “les maneres col·lectives de gestionar-los”. En aquest sentit, diferencia la gestió pública – de l’administració municipal- de la gestió comunitària, per afirmar que aquesta no s’ha pas generalitzat als equipaments culturals en aquestes ciutats; sinó que hi ha hagut només “projectes puntuals”. Pel que fa als actors públics i privats que han de participar en la definició d’aquestes polítiques, Nicolás Barbieri analitza alguns exemples on s’ha incorporat la ciutadania interessada al costat dels agents professionals del sector. Així mateix, apunta la importància de les mateixes estructures internes de les institucions que intervenen en les polítiques culturals com a factors de resistència al canvi o com a facilitadors d’aquest segons com hi intervinguin. Davant d’això, el professor Barbieri apunta que aquests governs locals han intentat qüestionar algunes idees fins ara molt establertes: l’assimilació entre problemes sectorials dels professionals i els problemes culturals públics; el vincle entre polítiques culturals i polítiques de competitivitat urbanística, o la mateixa visió restringida de l’accés a la cultura. A tall de conclusions, Barbieri apunta a la necessitat de treballar la “hibridació” entre allò que el sector públic de la cultura i allò que és comú, on intervé o pot intervenir directament el conjunt de la ciutadania.  Una altra conclusió és la de la necessitat que “reconèixer la centralitat de la política per a les polítiques culturals implica el posar al centre de l’agenda (del govern local) valors com l’equitat o la justícia social”. Com a tercera qüestió, molt vinculada a aquesta, assenyala que l’objectiu és el de desenvolupar polítiques públiques que concebin la cultura com a part del bé comú”, cosa que implicaria fer efectiu el dret de les comunitats a accedir a la gestió dels recursos implicats i a les mateixes normes que els regulen; cosa que afectaria àmbits clau com les polítiques educatives o la mateixa economia de la cultura. Finalment, Nicolás Barbieri fa una crida a la necessitat d’avaluar de forma rigorosa “el valor públic dels programes i accions desplegades” pels ajuntaments, que contribueixi a l’acció de la política cultural del món local. Podeu llegir el text íntegre del seu article “Políticas culturales en los ayuntamientos del cambio. ¿Hacia unas políticas públicas de lo común”, publicat a la revista Periférica, des d’aquest enllaç: revistas.uca.es/index.php/periferica/article/download/4199/3873