Els museus

“Tot país que es preï deu el seu prestigi als museus, no és possible conrear la memòria i el coneixement de la condició humana sense els museus” Veiem una àmplia sala buida de la National Gallery, en silenci absolut. La càmera ens mostra diferents obres, entre les quals destaca l’Al·legoria de la Prudència de Tiziano. La seqüència quedarà interrompuda per l’entrada d’un empleat de la neteja que està encerant els sòls. El soroll mecànic i continu ens retorna a la vida, allò quotidià. Els Rembrandt, Tiziano, Botticelli, Holbein, Hogarth o Turner quedaran a la mercè d’un nou dia a la National Gallery. Així comença el film de Frederick Wiseman, que indaga en els organismes vius d’un museu. Ens mostrarà a guies, educadors, restauradors, gestors i al públic com a part de la vida secreta de les obres d’art que conté aquest magnífic museu de Londres. La National Gallery recull a les seves parets obres des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX. Aquesta setmana hem celebrat el dia internacional dels museus, espais destinats a la contemplació, en un moment en el qual l’atenció està descentrada de tot centre i queda sotmesa a una contemplació amb els peus més que amb la mirada. Quantes crítiques han caigut durant els últims anys sobre aquestes institucions que van néixer com a arques de Noè per preservar de la destrucció de l’home i del temps els nostres majors assoliments creats per l’esperit humà. S’ha criticat que avui els museus posin més èmfasi a aconseguir més i més públic deixant en segon lloc l’atenció a la seva col·lecció i la seva política d’adquisicions, sense les quals un museu entra en decadència. S’ha parlat dels museus com un forat negre, com observava Jean Clair, on “tot entra en ell, i res surt”, “el forat negre del museu s’alimenta del que destrueix, guanya pes amb tots els materials de la civilització que l’envolta”. S’han vists sotmesos a un constant debilitament econòmic producte de la crisi, que els ha allunyat dels seus objectius per haver de concentrar-los a lluitar perquè la pols del peix globus, les retallades, no els atrapi i els converteixi en zombis, en morts vivents de la cultura. Es parla molt dels seus costos, però gairebé mai del seu valor. I, no obstant això, tot país que es preï deu el seu prestigi als museus: El Prado de Madrid, l’Hermitage a Sant Petersburg, le Louvre a París, el MNAC a Barcelona o l’Accademia de Venècia. No és possible conrear la memòria i el coneixement de la condició humana sense els museus. No podem recórrer París sense entrar al museu del Louvre, entre els arcs que porten el nom de Vivant Denon, sense admirar les sales d’art egipci que Denon, company d’aventures de Napoleó, ens va llegar. Tampoc es pot arribar a comprendre com estem a la mercè de les contingències humanes sense veure la Tempesta de Giorgione a l’Accademia de Venècia. Com mai sabrem de quin tipus de silenci està feta l’existència de l’home sense les obres de l’art Romànic del MNAC de Barcelona. Els museus han de ser els únics espais del món que són, per concepció, espais universals. En ells veiem obres d’artistes de tot el món. En un museu res és local. Sempre transcendeix el seu espai físic i ens col·loca enfront del món. En el museu Peggy Guggenheim de Venècia, al Palazzo Venier dei Leoni, les obres de Jackson Pollock estableixen un estrany i vibrant diàleg amb Nova York. Tal és la capacitat que tenen els museus per mostrar, suggerir i indicar que André Malraux va crear un d’impossible en el seu llibre El museu Imaginari, en el qual obres indiscutibles habiten amb obres de menor importància. Un museu que és, alhora, una crítica dels museus, de la creació però que expressa el vincle que hi ha entre totes les obres per llunyanes que siguin en el temps i l’espai. El museu com a lloc de llocs, com una finestra que permet mirar i mirar fins a ser observats per les mateixes obres. En un moment de crisi econòmica de gran part de les nostres institucions culturals, els museus han de ser una prioritat i el dia mundial dels museus ens recorda fins a quin punt són necessaris per a l’esdevenir de la cultura amb C majúscula. Article de Fèlix Riera publicat al digital elMón.cat