De Xavier Bru de Sala, publicat a El Periódico A instàncies del productor Paco Poch, Marin Karmitz ha fet un volt per Barcelona. Si no torna sovint, pitjor per a nosaltres, perquè es tracta d’un dels personatges més clarividents del panorama cultural europeu. Potser en aquest moment, el que compta amb una experiència més crucial i significativa. No em refereixo, sigui dit pels pocs que el coneixen com a gran productor independent i transcendent, a l’aura que l’envolta segons els encara menys que el veneren. En efecte, ha estat productor de Jean-Luc Godard, Ken Loach, Louis Malle, Claude Chabrol, Michael Haneke o Krzysztof Kieslowski, entre molts d’altres. També ens admira, i molt, que el seu circuit de pantalles on només es projecta bon cinema mantingui, a Paris, un 17% de quota de mercat. La trajectòria és una immillorable carta de presentació. L’èxit cultural i empresarial el fa indestructible. ¿Quina necessitat té Marin Karmitz de ser indestructible? Si fóssiu el principal objectiu a batre per les dotzenes de milers d’instal·lats que fagociten l’estat cultural francès, no en dubtaríeu. ¿Com s’ho ha fet per guanyar-se tanta unanimitat en l’animadversió? Les seves aventures, ben reals, són el corol·lari perfecte de la denúncia de Fumaroli. En efecte, un bon dia el president Sarkozy va convocar a l’Elisi aquest outsider de les xarxes clientelars i li va fer l’encàrrec, amb un bon pressupost, de sacsejar el tinglado sostingut per diversos ministeris, en contra de qui fos i si convenia amb accions estratègiques dinamitadores, sempre sota protecció i empara presidencial. Doncs bé, des de la persecució dels col·laboracionistes dels nazis, ningú ha sofert un boicot tan general, acarnissat i sistemàtic com ell i, encara més, les seves col·laboradores. Les iniciatives de Karmitz no ens han arribat perquè la premsa francesa, no el New Yorker, participa del boicot. Ara que ens arriba l’hora de redibuixar polítiques culturals, no conèixer i tenir molt en compte Karmitz és una temeritat.
