Cas Pasqual: dues acotacions per al debat

Lluny de ser una serp d’estiu, el cas de Lluís Pasqual ha reprès amb l’inici de setembre amb tota la intensitat que calia esperar atès el que semblava un tancament de circumstàncies. Ningú no pot negar la importància del treball portat a terme per Pasqual en el medi teatral en la seva llarga i aplaudida trajectòria. Però això no es discuteix. El ‘cas’ va esclatar quan, arran de la notícia de la seva continuïtat en la direcció del Teatre Lliure, una actriu que hi havia col·laborat l’acusa d’abús de poder i de tracte despòtic des de les xarxes socials, ocasionant opinions i manifestos a favor i en contra. Després de la primera embranzida, el Patronat del Lliure va declarar que Pasqual continuaria només per dos anys per tal de facilitar la renovació dels estatuts que, entre altres coses, han de determinar com es configura l’accés a la direcció del teatre. També es va saber que Àlex Rigola, membre del Patronat, s’havia mostrat partidari de la limitació dels mandats i de la paritat en la programació. Fins que el primer de setembre el tema esclata de nou amb l’anunci fet pel mateix Pasqual sobre la seva dimissió.  De nou s’ha generat un allau d’opinions i comentaris a les xarxes i als mitjans, aquesta vegada amb més contundència, fins i tot amb lectures polítiques al caire de les circumstàncies actuals del país. Més enllà de posicionaments maximalistes,  una de les coses que ha quedat més clares és que el cas Pasqual posa damunt la taula temes relatius a la salut cultural del país que, tard o d’hora, s’han de debatre i resoldre. N’extrec dos que em semblen especialment significatius: el poder de les xarxes social en convertir la dialèctica en fets, i l’accés a les responsabilitats de comandament en l’àmbit de la cultura. A les declaracions fetes el 2 de setembre Pasqual es lamentava que les xarxes socials poden destruir qualsevol reputació i que havien decidit que la propera direcció del Lliure havia de ser per a una dona jove. Totes dues coses són versemblants, amb matisos. A les xarxes s’han forjat no només reputacions sinó autèntiques creacions de personalitat, i algunes amb prou fortuna; hi ha qui ha aconseguit una determinada identitat  a base de presència, contundència i constància, des del fenomen dels influèncers fins a  perfils orientats a objectius concrets, tot i que la vida virtual arriba a magnificar fins a la distorsió les aparences. La realitat com a element corrector i de contrast a més de ser tossuda és un factor determinant. La destrucció de la reputació de Pasqual hauria hagut de ser, ha de ser contrastada pels mitjans i els procediments que tota societat o institució democràtica té capacitat d’exercir. Era suficient la discussió virtual per malmetre la reputació d’una personalitat?  O, hi havia algun altre problema latent que ha emergit arran del batibull virtual sobre el qual el Lliure s’hauria de pronunciar? És suficient una confrontació de manifestos epidèrmics a favor o en contra sense contrastar-ne les causes des de la realitat empírica del Lliure i del sector teatral? L’atribució generalitzada del decantament del problema a les xarxes socials prescindint de la realitat em fa l’efecte d’un mutis pel fòrum. L’accés a les responsabilitats de comandament al medi cultural és un dels grans temes pendents de la praxi de les polítiques culturals al nostre país. És un fet, com a mínim, curiós que quan la qüestió s’ha plantejat obertament i en públic ha estat quan hi ha hagut canvis de directius que han exercit  llargament segons la modalitat de la lliure designació. Un dels casos més singulars va ser el del CCCB quan en van ocupar la direcció els successors de Josep Ramoneda després de vint-i-dos anys que la mateixa persona hagués estat al front de la institució; llavors es va demanar que el lloc fos cobert per concurs públic. Com aquest,  d’altres. Val a dir que aquesta modalitat en el sector públic i també en el privat està cada cop més qüestionada, que el seu revestiment a través de requisits sovint no evita l’aparença d’opacitat i que l’exigència de transparència és un posicionament de salut democràtica afortunadament creixent. .  L’exemple dels països i societats més avançades en la praxi de les polítiques culturals presenta models alternatius, complementaris i compatibles a favor dels perfils necessaris per a la professionalització de la cultura. Sovint són formats de concurs públic per poder decidir lliurament en favor de la millor candidatura dotats amb eines de precisió, com la limitació o renovació limitada de mandats, definició d’(in)compatibilitats, currículums contrastats o exposició de projectes amb garanties de viabilitat, entre altres. Aquest modus operandi  ha estat adoptat en els darrers temps per part d’algunes entitats i institucions culturals i cal esperar que esdevingui praxi generalitzada en els nous contextos de transparència. Fóra desitjable que el cas Pasqual esdevingués una fita que depassés l’escenari del Teatre Lliure.  Vinyet Panyella Article publicat a: https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/cas-pasqual-dues-acotacions-per-al-debat_302088_102.html