L’educació és el primer problema cultural

¿Què passa quan 160.000 catalans, majoritàriament, compren una entrada per veure un espectacle del Circ Du Soleil, 60.000 per escoltar un concert de Guns and Roses o 100.000 per presenciar l’exposició de David Bowie? Segons el parer d’alguns responsables polítics de cultura això és l’expressió d’un mercat cultural comercial. ¿Què passa quan 3.500 persones compren una entrada per a l’espectacle que inaugura el Festival Grec, 200 persones per a un concert de música avançada a Fabra i Coats o 120.000 van gratuïtament al Fòrum per escoltar Love of Lesbian en les Festes de la Mercè. L’èxit d’un espectacle és l’expressió d’una política cultural Segons el parer d’algunes d’aquestes mateixes persones, això és l’expressió d’una política cultural. Ja sé que no és tan senzill i que expressada així la comparació té components demagògics. Però, de vegades, cal dir-ho clar perquè la gent ho entengui. Quina és la diferència? La qualitat de cada proposta, el lloc i el moment en què succeeix, el propietari, el preu de l’entrada, l’organitzador, l’objectiu últim que persegueix cada activitat? En realitat, Circ du Soleil és la conseqüència d’una política pública original del govern del Quebec. Van triomfar i ara són propietat d’un fons d’inversió. Guns and Roses és una icona del rock d’un país amb escassa política cultural i amb un gran mercat musical. I l’exemple de manca de política cultural és la inauguració del Festival Grec, que ha estat produïda per la pròpia organització. David Bowie és patrimoni de la música i de les tendències estètiques de l’última part del segle XX i l’exposició es va organitzar al Victoria and Albert Museum, sens dubte el museu d’arts decoratives més important del món. L’espectacle que inaugura el Grec, llevat d’aquest any que ha estat producció del propi Festival, sovint es contracta sota catàleg entre les propostes disponibles amb certa intencionalitat “épatante”. Tot és política cultural si un polític ho decideix El concert de música avançada a Fabra i Coats és un lloc comú per a grups minoritaris molt ficats “en l’ona” i el concert de Love and Lesbian podria ser intercanviable per un altre de similars característiques sense cap minva en la seva capacitat de convocatòria. Res distingeix unes coses de les altres. Tot és política cultural si un polític ho decideix i tot és mercat si hi ha un empresari capaç de convertir-lo en negoci. Aquesta és la realitat. La política cultural sempre es fonamenta en el mercat de la cultura encara que de vegades, per desgràcia del contingut, el substitueixi. La política cultural és, sens dubte, la més melindrosa de totes les polítiques. Carregada de prejudicis, intenta redimir tot assumint els seus errors i els dels altres. Prova d’això és la constant referència a l’educació, fins al punt que sembla tota una revolució programar un cop l’any una pel·lícula en català a l’aula d’una escola. L’únic objectiu veritable d’una política cultural és relacionar la producció de continguts artístics (en un sentit ampli) amb les audiències més àmplies possibles.El sistema educatiu del nostre país no funciona, no instrueix als espanyols en crear i apreciar espectacles culturals El que després triï cada un és un acte de qualitat que dependrà, evidentment, de l’educació i de la trajectòria personal. Per això és important l’educació: per què en primera instància ens insta a participar i en segon lloc ens permet triar. Diguem doncs les coses com són: culturalment, el sistema educatiu del nostre país no funciona, no que no funcioni l’ajuda a la cultura, sinó que no la té en compte. Quan la cultura es converteix en dogma quan considera que les audiències són un fet comercial Si alguna cosa hem de fer des de la política cultural és criticar l’escola, exigir-li responsabilitat, posar a debat el seu excés de corporativisme i la seva fragilitat intel·lectual. Hem de col·laborar-hi, és clar, però no redimir, per què no podem i per què no ens toca. Quan la política cultural s’oblida dels continguts o només es fixa en aquells que generen complicitat ideològica; quan considera que les audiències majoritàries són un fet comercial i es refugia en les petites parròquies, es converteix en dogma. I sens dubte la cultura hauria de lluitar contra els dogmes. A un li identifiquen algunes coses a la vida i són imprevisibles. El que té poc sentit és negar que allò que ens va marcar durant la infància, la joventut o la maduresa no sigui en si mateix un fet cultural. A vegades la política cultural s’entesta a negar-ho, tret que alguns dels seus responsables no tinguessin infància, ni joventut, ni memòria. No hi ha res més trist que justificar un concert de Raphael i programar-lo en el Liceu perquè una pàtina culturalista el redimeixi de l’oblit i el posi a l’alçada dels altars. (article publicat a Economia Digital: https://ideas.economiadigital.es/xavier-marce/la-educacion-es-el-primer-problema-cultural_574067_102.html )