Cultura i desenvolupament sostenible

Alfons Martinell, membre de la junta del Cercle de Cultura, resumeix la seva intervenció a la presentació de l’estudi “Lideratge mediambiental en el sector cultural i creatiu català” del CoNCA. Situar la cultura en el desenvolupament sostenible requereix assolir noves perspectives i, principalment, un canvi de mentalitat que superi les visions clàssiques que no contemplen la complexitat de la cultura a la societat contemporània globalitzada. No va ser casualitat que a la famosa Cimera del Mil·lenni (2000) i els seus 7 Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) no contemplés la cultura en les seves finalitats. I al cap de quinze anys en l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible, un altre cop l’absència de la cultura és evident dins dels seus 17 objectius i metes. És a dir, existeixen resistències i concepcions reduccionistes per part dels Estats quan en el document “Transformar el nostre món: A l’Agenda 2030 pel desenvolupament sostenible” no incorpora el potencial de la cultura en la dimensió que li pertoca a les nostres societats contemporànies. Per això, hem d’estimular reflexions crítiques i una gestió del coneixement més ampli per posicionar la cultura en aquest esforç mundial de treballar pel futur en clau de desenvolupament sostenible, participant activament en cercar equilibris amb els altres grans reptes que tenim com a societat global (canvi climàtic, pandèmies, pobresa, desigualtats i iniquitats) En aquest sentit em plau compartir algunes reflexions a debat a partir de la presentació de l’estudi “Lideratge mediambiental en el sector cultural i creatiu català” del CONCA i la Generalitat de Catalunya. En primer lloc creiem convenient adoptar una aproximació sistèmica de la cultura a la nostra societat superant la concepció disciplinària i il·lustrades tradicionals o les visions institucionals basant-se en un departamentalisme de models ja superats. Una lectura sistèmica requereix tenir en compte els amplis i diversos elements que componen el camp de la cultura a les realitats actuals. Elements que es relacionen i interactuen permanentment en autonomia i interdependència internament com en relació amb altres sistemes en les societats avançades. Com a subsistemes, com defineix Luhman, o en una concepció de societat com a sistema de sistemes de Bunge. Aquesta visió permet sortir d’un cercle tancat de la visió de la institucionalitat de la cultura procedent de models d’Estat passats o des d’una visió de cultura nacional. Per transitar cap a l’acceptació d’una realitat complexa i molt dinàmica que caracteritza els fenòmens culturals en els contextos actuals. S’evidencia quan intentem analitzar-lo més enllà de les idees preconcebudes per considerar-lo com un conjunt de fets, processos i contextos que incideixen en el que podem denominar com a cultura o vida cultural contemporània. La consideració sistèmica de la cultura ens permet una millor aproximació al desenvolupament sostenible i apreciar les seves possibles aportacions a unes finalitats comunes. I un estímul a considerar un ampli ventall d’interaccions que poden alterar i modificar la mateixa consideració del seu camp d’acció que pot requerir processos d’adaptació significatius. En contra a una certa percepció actual com a un sistema molt protegit, limitat i lent a reaccionar als inputs interns i externs. La lectura sistèmica de la cultura ens pot permetre analitzar la seva complexitat i trobar interrelacions socials importants i necessàries. En segon lloc considerem que les polítiques culturals haurien d’evolucionar a fonamentar els seus principis en els drets humans i principalment els culturals. Unes polítiques públiques a partir del dret a participar en la vida cultural i a respectar la llibertat cultural individual i col·lectiva en la satisfacció de les necessitats culturals. De respecte a la iniciativa individual i social en la contribució a la vida cultural per a construir un nou contracte social per a la cultura, a on la institucionalitat ha de garantir l’exercici del dret i facilitar la participació cultural. En aquesta nova funció de les polítiques culturals hem de situar el que podríem anomenar serveis mínims a la cultura com a compromís dels serveis públics i defensa de l’interès general. I per un altre costat assumir una funció facilitadora dels dinamismes d’un sector cultural modern, emprenedor i divers per mitjà d’un marc regulador adequat a les seves especificitats amb relació a altres sectors. Finalment ens cal aprofundir sobre el concepte sostenibilitat a la cultura o sostenibilitat cultural. Des del notable “satisfer les necessitats del present sense comprometre les necessitats de les futures generacions” de l’Informe Brundtland (1987) a una major percepció del fet que cal destinar esforços o preveure els escenaris de futur dels nostres sistemes culturals. Un equilibri entre el manteniment i conservació de pràctiques, béns i serveis culturals amb el necessari component d’obertura a la llibertat cultural d’alterar i proposar noves formes expressives i estètiques. La sostenibilitat cultural es manifesta en els processos d’adaptabilitat del sistema cultural als canvis en la vida cultural i el seu entorn. A la capacitat de resposta i interacció del sistema cultural als canvis, noves problemàtiques, crisis, etc.. en el present com en un futur pròxim com a llarg termini. Tot això requereix una major implicació amb altres subsistemes socials com és el cas del mediambiental davant de la greu situació del canvi climàtic entre altres.