Logotip Cercle de Cultura

Categoria: Opinió

Categories
Opinió

La lectura en català, dades per a l’optimisme

La invitació del Cercle de Cultura a escriure unes ratlles parlant del sector ha coincidit amb la publicació, no fa gaire dies, de l’estudi sobre “Hàbits de lectura i compra de llibres – 2017”, un estudi que ens aporta dades ben diverses que cal analitzar detingudament i que ens han de servir per a la reflexió, però també per a l’acció. Un estudi que, com qualsevol altre, pot ser llegit des de diferents òptiques i amb diferent actitud. (Vagi per endavant que la meva és sempre una actitud optimista i de mirar cap endavant per continuar avançant!). Des del punt de vista de l’edició en català, que és el que em preocupa i m’ocupa, voldria destacar dues de dades. D’una banda, podem comprovar que la lectura habitual de llibres en català continua pujant, encara que ho faci de manera discreta, i se situa en el 27,8%. I, de l’altra, comprovem també que, quan es demana a la persona entrevistada quina és la llengua del darrer llibre llegit, el català puja gairebé mig punt respecte de 2016. (A tots els que penseu que les xifres no són per tirar coets: teniu tota la raó! Però, no podem obviar d’on venim i quina ha estat i és la realitat del nostre país.) I, encara, voldria afegir una tercera dada. Quan als lectors entrevistats se’ls pregunta “Per què no heu llegit aquest llibre en català?”, un 52% dels enquestats diu que “li resulta més senzill llegir en castellà” ?d’entrada ens pot sorprendre, però no ens hauria de sorprendre tant si tenim en compte que un 67% dels que fan aquesta afirmació tenen més de 35 anys i, per tant, van ser escolaritzats encara en castellà?, un 13,6% afirma que “el llibre no està editat en català” i un 8,9% que “no és fàcil de trobar-lo”. L’augment, discret però continuat, del nombre de lectors habituals de llibres en català és, sens dubte, per si mateixa una dada esperançadora que, sumada, a l’oportunitat que ens ofereixen els lectors que no llegeixen en català perquè el títol que volen llegir no ha estat editat en la nostra llengua o no l’han sabut trobar, ens ha de fer ser optimistes pel que fa a la incorporació de lectors al català.  Ara bé, l’optimisme ha d’anar acompanyat de reflexions i d’accions i, per això, crec que una primera reflexió que hem de fer els editors en català té relació amb els gèneres que oferim i amb la necessitat, crec jo, de diversificar-los i ampliar-ne el ventall i d’aquesta manera poder arribar a més lectors. I, una segona reflexió té a veure amb la necessitat d’augmentar globalment l’oferta editorial en català. Ja sé que molts, d’entrada, no hi estareu d’acord, però, no ens enganyem, ens agradi o no, el món del llibre està inscrit en un mercat, un mercat en què l’oferta i la demanda són vasos comunicants, un mercat, el nostre, el de Catalunya, en què “curiosament”, la quantitat de títols que es publica anualment en cadascuna de les llengües (27% en català – 70% en castellà) “s’assembla molt” el percentatge de lectors. És evident que aquestes reflexions o accions no tindrien cap mena sentit ni cap repercussió si es pensessin de manera aïllada, només des dels editors. Si les proposo és perquè estic convençuda (i el comportament i les dades dels darrers Sant Jordi ens ho demostren) que mai no havíem tingut tants elements a favor ni s’havien donat les condicions per incorporar més lectors a la nostra llengua. Aprofitem-ho! Montse Ayats. Presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i directora d’Eumo Editorial

Categories
Opinió

Llibertat intel·lectual: sí al “malgrat”, no al “però”

El 1956, Bette Davis interpretava a “Storm Center” -“Enmig de la tempesta”- a la bibliotecària Alicia Hull. L’Alicia era la típica bibliotecària d’una petita localitat dels Estats Units d’Amèrica: treballadora, professional respectada, amant de la seva feina i estimada per tothom. Un dia el ple municipal li demana de retirar un llibre sobre el somni comunista atès que han rebut cartes de ciutadans queixant-se per la presència d’aquest títol a la biblioteca pública. Molt sibil·linament, el ple municipal li ofereix de construir l’ala infantil de la biblioteca a canvi d’aquest petit “favor”. Si bé a contracor, l’Alicia accepta fer-ho, més tard se’n desdiu i es nega a retirar el llibre de la biblioteca. La turmenta esclata. 1956, Estats Units d’Amèrica, anticomunisme, maccarthisme, el context ideal per situar la possibilitat d’exercir la censura en els fons d’una biblioteca pública.  França, 1990, el Front National de Jean-Marie Le Pen guanya les eleccions municipals en algunes ciutats i els bibliotecaris denuncien que s’estan deixant de rebre els diaris habituals substituïts per d’altres de clara ideologia ultradretana. La llibertat intel·lectual és el bé més preuat per als bibliotecaris. És la suma de la llibertat d’expressió i la llibertat d’accés a la informació, de què serveixen l’una sense l’altra? La censura, de qualsevol tipus, és l’enemic a batre i malauradament la censura pot adoptar les més distintes formes. Aquests darrers mesos he constatat com des de la xarxa s’interpel·lava les biblioteques públiques per tenir aquest o aquell llibre. Des de la persona que ens critica per tenir el llibre infantil “L’abecedari de la independència” fins el que ens demana de cancel·lar les subscripcions a diaris com “El País” “El Periódico” o “La Razón”. Les crítiques sobre suposats llibres “inadequats” transcendeixen la vesant política. No fa gaire, un article publicat en una revista acadèmica qüestionava que tinguéssim llibres sobre homeopatia i poc més que ens acusava de ser un perill per a la salut pública. Tampoc li agradava a un pare que tinguéssim un document sobre educació segregada (educació diferenciada per als seus defensors) i a un altre que la seva filla trobés un llibre de “coses de nenes” (segons el mateix llibre). Certament són casos puntuals i estic segur que la majoria de la ciutadania entén perfectament què és una biblioteca pública, però no està de més recordar-ho. La biblioteca pública no és el reflex de la nostra ideologia o moral particular o majoritària del moment. La biblioteca pública no és sorda ni cega i talment com se li demana a la ràdio i a la televisió pública, també es fa ressò de les diferents opinions que sobre un tema existeix. Sovint sentim que sí que estem d’acord amb la llibertat d’expressió, però… (ai làs l’adversativa que diria en Cuní). En realitat la preposició que emprem és “malgrat”, de manera que malgrat que no estem d’acord amb una idea concreta a títol particular en donem accés per a que la ciutadania es faci ella la seva pròpia idea sobre aquell tema. La llibertat intel·lectual és una suma de “malgrat”, no de “però”. Josep Vives i Gràcia. Bibliotecari-Documentalista

Categories
Opinió

Calen més empresaris culturals

El pes real d’una cultura es mesura pel nombre de persones que la consumeixen o que la practiquen, és a dir llibres que es llegeixen, persones que van al teatre o al cinema, museus que s’omplen o simplement tallers de pintura als centres cívics plens d’artistes amateurs. Les rareses, tot i poder ser extraordinàries no són altra cosa que excepcions sobre les quals no es pot fonamentar un sistema sòlid i sostenible. Ser minoritari no significa tenir poc públic sinó únicament tenir menys públic, la qual cosa és perfectament coherent amb les dinàmiques de pluralitat i diversitat de tota realitat cultural. La dansa ven menys entrades que el rock and roll, però dins de la dansa hi ha artistes consolidats, com dins el rock els hi ha de maleïts. Un model anòmal és aquell que ofereix constantment molta més activitat de la qual es demanda i aquest model és doblement anòmal quan aquest diferencial es sosté únicament amb fons públics. Un artista pot rebre subvencions per produir els seus espectacles, fins i tot no ha de ser imprescindible que recuperi aquestes inversions a fons perdut a taquilla. El inquietant és que no aconsegueixi mantenir, en l’explotació dels seus projectes, ocupacions rellevants que tinguin una relació equilibrada amb el cost de les seves produccions. Quan això passa repetidament les polítiques culturals públiques són ineficients i en última instància injustes. Si acceptem aquests principis bàsics d’orientació cultural, hauríem de preguntar perquè fracassen tants projectes a Catalunya i la resposta és molt simple: no tenim empresaris culturals o com a mínim hi ha molt pocs. Un empresari és essencialment un mediador entre un producte i els seus potencials consumidors, una persona que entén que la publicitat és una inversió i no una despesa, un constructor de relacions entre artistes i públics, algú que mesura les expectatives, minimitza els riscos i optimitza els resultats. A Catalunya hi ha una quantitat enorme d’artistes que fan funcions d’empresari cultural i que viuen enamorats dels seus projectes, però en realitat l’empresari entès com una figura amb personalitat i funcions pròpies no existeix i quan apareix tendim a demonitzar convertint-lo en sospitós d’abús comercial i enriquiment indegut. Així li va a la dansa o al cinema. Millor li va a la música en viu o al teatre, sempre al rebuf d’un mercat global genuí que no funciona digitalment i els mercats locals no estan controlats per grans multinacionals. La dansa és un cas paradigmàtic. Després d’anys d’importants subvencions (sempre insuficients malgrat tot) no ha aparegut cap espai privat estable que la programi. Hi ha una bella excepció: la sala Hiroshima, però es tracta d’un local relativament petit i amb una programació estacional. A la música li va millor però tampoc és per tirar coets, perquè no sobren els locals amb música en directe i les normatives municipals que haurien afavorir-la no existeixen. L’empresari cultural arrisca els seus diners amb l’objectiu de guanyar més i això en la cultura no està ben vist, encara que si ho aconsegueix l’artista tots ho vegem com una cosa perfectament normal. El cas del cinema és tràgic. Tenim una quota de pantalla del 2 per cent, que millora si comptabilitzem les coproduccions amb empreses espanyoles encara que això ens obligui a plantejar quina és l’autèntica definició de producció cinematogràfica catalana. Molts empresaris de cinema catalans produeixen i dirigeixen les seves pròpies pel·lícules i evidentment el rigor tècnic amb què s’afronta la comercialització deixa molt a desitjar. També és habitual confondre la figura del gestor cultural amb la de l’empresari i no són el mateix. A Catalunya el gestor cultural s’ha format per treballar en el sector públic cosa que queda clara per poc que repassem els plans curriculars dels múltiples màsters i postgraus que ofereix el mercat. Fins i tot en escoles de negocis tan famoses com ESADE enfoquen els seus cursos de gestió cultural a l’ombra de l’administració que, d’altra banda, ha estat el seu principal client. El sector cultural català necessita empresaris capaços d’ampliar la demanda cultural, de seduir nous públics i crear escenaris per al consum perdent-li el por al mercat i als seus condicionants. El necessiten els nostres creadors i productors de la mateixa manera que ho necessita el públic, tant el local com el que ens visita de vacances o en fires i congressos. Article de Xavier Marcé publicat a Economia Digital: https://ideas.economiadigital.es/xavier-marce/xavier-marce-hacen-falta-mas-empresarios-culturales_539927_102.html  

Categories
Opinió

Cultura popular

Xavier Marcé, en un article publicat a recentment, defensa la cultura popular, tant com espai de creació, com a motor de les indústries creatives i com a productes culturals que esdevenen propietat pública, “la qual cosa ens apropa a un dels mites més perseguits de la cultura: com fer-la esdevenir propietat de tothom”. En aquest sentit, afegeix que “la cultura popular és el vagó de cua de la cultura, un immens purgatori on l’art roman llargs períodes a l’espera que un acadèmic, un crític, o qualsevol analista de prestigi aconsegueixi desembullar les claus del misteri i establir un consens sòlid que decanti cada peça cap al cel o l’infern; o quedi al purgatori indefinidament que en última instància és una manera bonica de romandre en la història sense judicis de valor afegits.” Marcé afirma que “cal reivindicar la cultura popular perquè funciona sola i generalment és sostenible, bé sigui perquè sorgeix d’expressions ancestrals i es transforma en matèria de consum massiu, bé sigui perquè aconsegueix consensos repetits d’audiència i consolida en la memòria col·lectiva.” L’article finalitza amb a reflexió que “mirar la cultura popular de reüll és un greu error de percepció. Com substrat cultural permet que alguns artistes la sublimen i creuen autèntiques obres singulars i permet al seu torn que multituds senceres s’interessin per la cultura i tot sense saber-ho, el que fet i fet és una digna manera d’ocupar el temps.” Podeu llegir l’article íntegre des d’aquest enllaç: https://ideas.economiadigital.es/analisis-politico-y-social/xavier-marce-cultura-popular_536390_102.html

Categories
Opinió

Cap a les polítiques culturals del bé comú?

Nicolás Barbieri, professor de la UAB i investigador a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques, analitza les polítiques culturals de diversos governs municipals  de l’Estat espanyol(Barcelona, Saragossa, Madrid, La Corunya i Santiago de Compostel·la principalment ) que comparteixen la denominació “d’ajuntaments del canvi”, aportant un seguit de reflexions sobre dues relacions clau: entre allò que és de titularitat pública i allò que forma part del bé comú, i entre la mateixa cultura i la política a l’article ““Políticas culturales en los ayuntamientos del cambio. ¿Hacia unas políticas públicas de lo común”. A l’hora de presentar l’estat de la qüestió, Barbieri afirma que “a l’agenda de les polítiques culturals, l’equitat continua sense ocupar un lloc central”, és a dir tot allò que afecta “l’accés, la participació, la creació o la producció cultural”.  En aquest sentit, qüestiona l’escassa vinculació “entre les polítiques culturals de intervenció territorial (és a dir sobre les mateixes ciutats i els seus barris) i les polítiques educatives”, i conclou que “en termes generals, les polítiques culturals no ocupen un lloc central a les estratègies de transformació urbana i econòmica del nou municipalisme”. L’investigador convida a pensar la cultura com a part dels béns comuns de la ciutadania i no només de la part dels recursos, sinó també de “les maneres col·lectives de gestionar-los”. En aquest sentit, diferencia la gestió pública – de l’administració municipal- de la gestió comunitària, per afirmar que aquesta no s’ha pas generalitzat als equipaments culturals en aquestes ciutats; sinó que hi ha hagut només “projectes puntuals”. Pel que fa als actors públics i privats que han de participar en la definició d’aquestes polítiques, Nicolás Barbieri analitza alguns exemples on s’ha incorporat la ciutadania interessada al costat dels agents professionals del sector. Així mateix, apunta la importància de les mateixes estructures internes de les institucions que intervenen en les polítiques culturals com a factors de resistència al canvi o com a facilitadors d’aquest segons com hi intervinguin. Davant d’això, el professor Barbieri apunta que aquests governs locals han intentat qüestionar algunes idees fins ara molt establertes: l’assimilació entre problemes sectorials dels professionals i els problemes culturals públics; el vincle entre polítiques culturals i polítiques de competitivitat urbanística, o la mateixa visió restringida de l’accés a la cultura. A tall de conclusions, Barbieri apunta a la necessitat de treballar la “hibridació” entre allò que el sector públic de la cultura i allò que és comú, on intervé o pot intervenir directament el conjunt de la ciutadania.  Una altra conclusió és la de la necessitat que “reconèixer la centralitat de la política per a les polítiques culturals implica el posar al centre de l’agenda (del govern local) valors com l’equitat o la justícia social”. Com a tercera qüestió, molt vinculada a aquesta, assenyala que l’objectiu és el de desenvolupar polítiques públiques que concebin la cultura com a part del bé comú”, cosa que implicaria fer efectiu el dret de les comunitats a accedir a la gestió dels recursos implicats i a les mateixes normes que els regulen; cosa que afectaria àmbits clau com les polítiques educatives o la mateixa economia de la cultura. Finalment, Nicolás Barbieri fa una crida a la necessitat d’avaluar de forma rigorosa “el valor públic dels programes i accions desplegades” pels ajuntaments, que contribueixi a l’acció de la política cultural del món local. Podeu llegir el text íntegre del seu article “Políticas culturales en los ayuntamientos del cambio. ¿Hacia unas políticas públicas de lo común”, publicat a la revista Periférica, des d’aquest enllaç: revistas.uca.es/index.php/periferica/article/download/4199/3873

Categories
Opinió

Proteccionismes culturals

Xavier Marcé subratlla que els grans equipaments culturals del país no disposen de fons patrimonials extraordinaris ni de recursos suficients per esdevenir espais de referència internacional. Marcé diagnostica que el problema és que “més enllà de la reivindicació d’un suport estatal, no s’han pres decisions exemplificadores en matèria cultural”. Al debat sobre quina hauria de ser la política cultural catalana, Xavier Marcé argumenta que tot i que la reducció de les aportacions de l’Estat espanyol als equipaments culturals catalans “ha estat espectacular”, però que, “més enllà de la reivindicació d’un suport estatal”, la Generalitat ha reduït els pressupostos. Per a Marcé, “la demanda de fons afegits per gestionar adequadament i ampliar progressivament el potencial cultural dels nostres grans equipaments no serà possible si neguem a l’Estat les contrapartides pròpies d’aquesta aportació”. Així mateix, Marcé afirma que “que existeixi un sistema cultural català té sentit en la mesura que li correspon a l’administració d’un país establir les xarxes bàsiques de foment a la formació, la creació i la producció dels continguts, però el perd absolutament si es pretén confinar-lo a un mercat reduït”. Podreu llegir l’article íntegre, publicat al diari ARA des d’aquest enllaç: https://www.ara.cat/opinio/xavier-marce-proteccionismes-culturals_0_1937806246.html?print=1

Categories
Opinió

La identitat cultural no existeix

Fèlix Riera analitza dos recents assajos,”L’identité culturelle n’existe pas” de François Jullien, i “World Without Mind: The Existential Threat of Big Tech” de Franklin Foer, per endinsar-se en dos temes cabdals de l’actual era de la globalització digital: l’evolució de la identitat cultural cap a la diversitat, la interacció i la identificació entre cultures; i com respondre a les regles uniformitzadores imposades pels grans oligopolis digitals com són Google, Amazon o Facebook pel que fa a la creació i difusió cultural. Riera indica que el filòsof Jullien posa sobre la taula que “la identitat no s’ha de convertir en fortalesa cultural”, sinó que proposa “un desplaçament conceptual del seu ús que impliqui que, enlloc de diferenciar, avançar en la diversitat de les cultures, en termes d’un écart que posi en relació els espais d’interacció i identificació entre cultures”. En aquest sentit, François Jullien proposa fer un canvi en la manera de pensa la cultura: “No hi ha una identitat cultural francesa o europea sinó recursos (francesos, europeus, i també de les altres cultures)… Aquests recursos s’exploren i s’exploten -el que jo en dic activar”. Pel que fa al llibre del nordamericà Foer, Fèlix Riera en destaca que “revela com grans empreses com Google, Facebook o Amazon estan creant un monopoli de coneixement que està desertitzant qualsevol matís creatiu i empresarial”, a partir de les seves regles: “la dictadura dels usuaris i els algoritmes”, que “distorsionen el mercat i la percepció del valor de la cultura”. Davant d’aquestes imposicions qüestionades per Franklin Boer, que Riera exemplifica amb que “Facebook canvia tendències i imposa gustos, i Amazon modifica l’ús i consum de llibres”, es planteja una resposta: “constatar la necessitat de recuperar el vigor perdut de les agències de control de monopolis, poder establir regles que frenin les seves ànsies de conquesta, i recuperar la capacitat de crítica de països, institucions i ciutadans per resistir-se a les regles imposades de col·laboració”. Tot un “al·legat a favor de recuperar el lliure albir”. Podeu llegir l’article íntegre, publicat al suplement Cultura|s de La Vanguardia des d’aquest enllaç: http://www.lavanguardia.com/edicion-impresa/20180112/434230449767/la-identidad-cultural-no-existe.html (accés restringit a persones subscriptores del diari).

Categories
Opinió

Barcelona: ciutat de la lectura?

Montse Ayats, recentment reelegida presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, planteja la necessitat que Barcelona fomenti la lectura entre la seva ciutadania com una qüestió prioritària de l’acció municipal . En aquest sentit, situa el bagatge històric de la capital com a “ciutat de llibres” en contraposició amb el baix índex de lectura. Ayats defensa que “si partim de la base que el domini de la lectura és fonamental per accedir al coneixement, per fomentar el pensament crític i per viure en societat, alhora que una magnífica font de plaer, cal garantir que tots els ciutadans hi tinguin accés. És per això que fomentar l’hàbit lector ha de ser una prioritat que ha d’ocupar i preocupar a qualsevol govern d’una ciutat; una prioritat que ha d’impulsar mitjançant la participació, la col·laboració i la cooperació de les escoles, les famílies, els agents del sector, els mitjans de comunicació i les altres administracions”. A nivell de propostes concretes, l’editora esmenta les experiències positives dels “municipis lectors” d’altres ciutats, que “que promouen el gust per la lectura mitjançant la implicació de les entitats, les escoles i les famílies”; així com el paper que haurien de tenir les biblioteques escolars, estendre les dinàmiques de llibreries de barri que connecten famílies i biblioteques, o promoure la presència d’autors a les aules. Des d’accions com aquestes, Ayats entèn que podrien fer realitat que “Barcelona, la ciutat dels llibres esdevingui també la ciutat dels lectors i de la lectura”. Podreu llegir l’article íntegre, publicat al digital cultural Hänsel * i Gretel * des d’aquest enllaç: http://hanseligretel.cat/montse-ayats-barcelona-ciutat-de-la-lectura/

Categories
Opinió

Els dimonis del consum cultural

Xavier Marcé vol trencar en aquest article les resistències a assumir que “la major part dels continguts que associem quotidianament a la creació i la producció cultural són en realitat productes de mercat”, i que “el futur de la nostra producció cultural dependrà de la nostra capacitat per augmentar els públics, sigui la demanda”. L’autor, a més, fa una punyent reflexió sobre quin paper hauria de tenir l’administració pública en aquest mercat cultural, advertint que “l’administració és art i participa en la generació d’una economia de mercat que afecta la cultura i que inflaciona els seus preus per sobre de la seva realització real”, qüestió que exemplifica amb la pregunta: “Com expliquem a un programador de teatre privat que pagui per un contingut una tarifa superior a la qual recuperarà si el teatre públic de l’altre ho fa?”. En aquesta important qüestió dels objectius de les polítiques culturals públiques, Marcé afirma que “a l’administració cal exigir que administri adequadament el cost de cada contingut acceptant que el seu valor es regeixi per criteris de mercat” Podeu llegir aquest article íntegre, publicat al diari Economia Digital, des d’aquest enllaç: https://ideas.economiadigital.es/analisis-economico-y-empresarial/xavier-marce-los-demonios-del-consumo-cultural_528536_102.html

Categories
Opinió

La història escrita

Fèlix Riera, qui ha estat comissaria de la 5ena edició literària “Barcelona novel·la històrica”, celebrada el passat mes de novembre, reflexiona sobre l’estreta relació entre la història i la literatura, tant al nostre país com arreu del món. Riera argumenta que “la força de la literatura és capaç de donar orientació i sentit a tota una cultura”. La veritable història que segueix entre nosaltres és l’escrita. Com les màximes llatines que va fer inscriure Michel de Montaigne a les bigues de la seva torre a Saint-Michel, que van haver d’inspirar i vigilar els seus fecunds assajos. Escrita en les catedrals, en els cementiris, fins i tot en el paisatge, en els camins. Però si bé la paraula recorre monuments, làpides, estadis de futbol, ??parlaments, museus o el nomenclàtor de les ciutats i pobles, per recordar i forjar la seva història, és en les novel·les on s’estableix amb més precisió la història, i les històries, del món. La novel·la de l’escriptor nord-americà Norman Mailer, El Fantasma de Halot, mostra com la ficció pot intensificar la realitat molt més que l’assaig o altres gèneres literaris. La seva força rau en el fet que qui fa la història és qui la narra. Tot esdeveniment de la història queda fixat per qui va tenir l’obstinació de narrar-la. Per això, podem reviure la Revolució francesa en la veu literària de Víctor Hugo, el temps en les memòries d’Adrià de Margarita Yourcenar o en August de John Williams. També el Marquès de Sade va premiar el sanguinari Marat amb la seva prosa i Stendhal ens va llegar les passions humanes del segle XVI i XVII en les seves cròniques italianes. Sabem de la història perquè ens l’han explicat. Fa uns anys, el pensador Richard Rorty en el seu llibre Forjar el nostre país es plantejava una estimulant pregunta, Quin escriptor de la història dels EUA podria avui tornar una certa esplendor espiritual a la seva nació? Un dels noms triats va ser el poeta Walt Withman. Rorty veia en la seva obra els aspectes més notables que havien fet la història del seu país: la cooperació, la solidaritat, l’anhel de compartir la riquesa, i la defensa de la llibertat individual. La literatura és forjadora de nacions i països; posseeix una enorme força per fer història i per mostrar-la. Si ens interroguéssim sobre com s’ha forjat la història de Catalunya, podríem parlar de la seva capacitat empresarial, d’innovació, i d’esperit de superació davant les adversitats, però ha estat determinant la literatura. Probablement Joan Maragall és el nostre Walt Withman. Fa història i estableix la nostra història a través de la poesia i els seus articles. L’escriptor Xavier Bru de Sala no té dubte que és Joan Maragall qui millor ha entès la nostra manera de ser i estar en el món. Uns altres creuen que ho va ser Verdaguer. Altres pensen que ho va ser Josep Carner. Aquí rau la força de la literatura: és capaç de donar orientació i sentit a tota una cultura. La novel·la històrica és un gènere literari que adquireix tota la seva enorme dimensió quan supera el mateix gènere i s’instal·la en la bona literatura, en la millor literatura, com ho testifica Guerra i Pau de Tolstoi. La novel·la històrica permet endinsar-nos en l’evolució de la condició humana i planteja als lectors poder viure l’experiència que van viure Alexandre el Gran o Napoleó. El soroll del temps, els seus rumors, les conspiracions, les conquestes, les renúncies i les passions són els materials que doten sentit i propòsit a la història. A través de les pàgines d’una bona novel·la històrica constatem que la història és un mirall on ens reflectim; és el lloc on tots serem vençuts o sortirem triomfants però, sobretot, observarem en la vida dels seus protagonistes que tots som part del llinatge d’allò que és humà, amb les seves llums i les seves ombres.