A partir de les propostes sorgides al debat celebrat el passat mes de desembre “Com podem millorar la difusió cultural?”, coorganitzat pel Cercle de Cultura i Recomana, des del Col·legi de Periodistes de Catalunya ja s’està treballant per fer un estudi amb universitaris per obtenir una radiografia de situació. Aquí podeu llegir la crònica de l’acte de la sòcia i membre de la junta, Laura Bertran:
Dimarts, 13 de desembre de 2022, a les sis de la tarda i diluviant a Barcelona, va tenir lloc el debat coorganitzat per Cercle de Cultura i Recomana “Com podem millorar la difusió cultural?” La taula rodona va ser conduïda i àgilment dinamitzada per Xavi Coral, periodista i actual presentador del TN Migdia de TV3. Hi van participar Jordi Bordes, periodista d’arts escèniques; Eva Comas, periodista i escriptora; Joan S. Luna, crític musical i cap de redacció de Mondo Sonoro; i la periodista i comunicadora cultural Paula Carreras que va substituir per un imprevist de darrera hora a Clàudia Rius, periodista cultural i actual cap de comunicació del Departament de Cultura.
A la taula l’acompanyava una variada Fila zero composada per Jordi Amat, coordinador del Quadern d’El País; Joan Maria Morros, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya; Sílvia Duran, directora de l’Àrea de Públics de l’ICEC; Rosa Badia, periodista cultural; David Roselló, president de l’APGCC i Lluís Noguera, membre del Consell de Govern de la CCMA.
Darrera la càmera, i al control de l’streaming, hi havia l’Albert Miret de Teatralnet. Entre el públic hi havia el Joan Sala, portaveu d’Actua Cultura, l’artista plàstic Joan Pere Viladecans i l’Edgar Garcia, recent nomenat director de l’ICEC.
Feta la prèvia, no us perdeu què va passar durant aquells noranta minuts. Aquí teniu la meva crònica:
El president del Cercle de Cultura, Jordi Pardo, dona la benvinguda i agraeix la presència als assistents “malgrat el mal temps”. També agraeix el fet que la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, porti a l’aprovació del pressupost de la Generalitat un augment de 100 MEUR per al Departament de Cultura, que ens situarà a un 1,5% al 2023, més a prop de l’anunciat 2%. Pardo reconeix el compromís institucional del Govern amb els sectors de la cultura i afirma que les voluntats polítiques també s’expressen amb els pressupostos. En quan a la difusió cultural, exposa que, com tot, està patint grans canvis: què es comunica i com, més enllà de l’entreteniment i com intervenen els mitjans de comunicació. El president del Cercle de Cultura valora el fet de tenir utopies “perquè si no es tenen, no ens hi podem apropar”, i senyala la importància de disposar de “pro-jectes”, aquells instruments que marquen una direcció per fer que els somnis esdevinguin realitat. Defensa que cal ser proactius, buscar solucions i convida a tothom a associar-se a l’entitat per sumar i compartir visions.
Després de les presentacions, Xavi Coral proposa fer una primera diagnosi de com arriba la cultura al públic avui, de com es tracta la cultura als mitjans de comunicació, de quins mitjans hi ha i quins hi hauria d’haver, com es treballa i quins són els referents.
Paula Carreras obre el debat afirmant que ara mateix la divulgació cultural passa gairebé tota per l’entreteniment, una manera divertida i eficaç de transmetre la cultura, no només en podcast sinó també en mitjans tradicionals. Per exemple, el programa Vostè primer de RAC 1: entreteniment pur però al mateix temps una manera de fer periodisme cultural durant molta estona i amb molta audiència.
Eva Comas centra la seva primera intervenció en els canvis tecnològics, en la llengua catalana i en el món educatiu. Exposa que des de l’última gran transformació tecnològica (2007), els mitjans no mesuren com impacta la informació al públic, sinó a quants. Defensa que la cultura té un poder transformador sobre les persones i que això és el que realment importa i compta. Davant la introducció de la intel·ligència artificial, alerta del perill d’extinció de la nostra llengua i cita exemples com Alexa o els videojocs triple A no disponibles en català. Comas reivindica el món educatiu com l’altre gran prescriptor de cultura, des de P3 fins a la universitat, i novament incideix en el risc que l’alumnat no disposi de continguts digitals en català.
Joan S. Luna diu que fins que la situació no s’ha complicat, els mitjans de comunicació no tenien relació entre ells i tothom anava per la seva banda, fins el punt que si col·laboraves amb un mitjà determinat, no podies col·laborar amb un altre. Les coses han canviat i cal lluitar pels drets com a professionals. Luna defensa que la cultura interessa més que mai, que mai com ara s’havia consumit tanta cultura, que com a professionals tenen un pes important però que el problema és que no s’ho acaben de creure. Coincideix amb Paula Carreras que bona part de la comunicació passa per l’entreteniment.
Jordi Bordes opina que tots els models de comunicació són vàlids, des de l’entreteniment fins a la destil·lació més compromesa, i que cal reforçar-los ja que hi ha molta inestabilitat i autoprecarització. El repte és que aquesta diversitat de mitjans puguin coexistir i confluir per guanyar viabilitat i estabilitat. Si no hi ha prescripció, ni canals, qui difondrà la cultura? Només hi haurà promoció que és una simplificació dels productes culturals.
Carreras apunta que no ha de fer por dir que la precarització està dintre dels mitjans, i senyala que com a consumidora de cultura segueix més a persones prescriptores que a mitjans o seccions de mitjans. Això, argumenta, dona força al periodista i en resta als mitjans. Jordi Bordes afegeix que abans el mitjà avalava al periodista i que ara passa al revés.
Preguntat per Xavi Coral, Jordi Bordes diu que el món de les xarxes és una pseudodemocratització ja que els algoritmes no garanteixen ni promouen la diversitat. El periodisme, en canvi, fa visible la cosa independent o extranya i dona context. Continua afirmant que el fet que una persona mediàtica recomani un producte cultural està bé perquè dona audiència, però que no ens podem quedar només amb això.
Paula Carreras comenta que cal facilitar que els periodistes culturals puguin exercir la seva tasca des de l’inici, des de que surten de la facultat. Tothom pot fer prescripció amb un mòbil a la mà, però el periodista sempre ho farà des d’una perspectiva determinada com a professional. La indústria cultural i el periodisme cultural s’han de retroalimentar perquè és la manera de fer créixer la cultura.
Xavi Coral pregunta als membres de la taula quines propostes tenen per canviar aquesta situació que estan definint?
Jordi Bordes és partidari de sortir del “periodisme de guerrilla”, d’escoltar-se més, i possibilitar que un professional pugui parlar d’una cosa en diferents formats i mitjans. Diu que una altra opció és el treball amb les sales de fer, per exemple, post-funcions amb el públic. Abans el crític només projectava cap al lector. Ara el lector/espectador pot contestar i és apassionant perquè multiplica el coneixement. Aquesta interacció és aplicable a tots els sectors de la indústria cultural. Això pot ajudar a fer xarxa, una xarxa que Bordes creu imprescindible.
En l’àmbit dels mitjans públics, Eva Comas creu que la CCMA ha perdut força i que cal que s’enforteixi en la seva missió de garant de la llengua catalana i dels drets humans. En quan als mitjans privats reivindica més unió amb el sector educatiu.
Paula Carreras creu que s’hauria de fer més pedagogia i difusió dels nous formats (podcasts) perquè la gent no els té integrats com a canals vàlids per fer difusió de cultura. I sovint porten cap a la cultura a gent que no hi havia entrat mai. Considera que són una molt bona opció per arribar a nous públics. Jordi Bordes proposa ordenar i valorar “la selva de podcasts”, posar-los sota un mateix paraigües. Carreras recorda que el digital Núvol va ser pioner en el seu moment quan tothom apostava pels grans mitjans tradicionals, i que ara és una capçalera on tothom vol sortir.
Joan S. Luna explica que els artistes necessiten els mitjans per créixer, però que una vegada han crescut, s’obliden del 90% siguin podcasts o siguin capçaleres conegudes.
Eva Comas proposa que els periodistes es formin en intel·ligència artificial i en gamificació perquè és el futur. I que facin productes memorables que quedin per sempre.
Xavi Coral obre el torn de paraula a la Fila zero. Jordi Amat reflexiona sobre el fet que la difusió cultural no la fan només els periodistes i que és probable que durant molt de temps el patrimoni de la difusió cultural fos del periodisme, però que ara això s’havia trencat. Diu que ell el que demana al periodisme és informació, però que segurament la indústria li demana una altra cosa. Amat no té clar que el periodisme hagi d’entretenir i creu que a la indústria li interessa més el comunicador que el periodista. No obstant té clar que el consumidor cultural vol prescripció i que cada producte demana un mitjà diferent. Considera que Núvol és un dels pocs mitjans que ha aconseguit una convivència intergeneracional en un panorama on els mitjans tradicionals només arriben a un públic de més de 35 anys, i els nous formats a un públic de menys de 35.
Sílvia Duran exposa que bona part de la seva feina es basa en dades i informa que el públic actual amb hàbits culturals representa només un 30% de la població. El primer pas a fer és crear demanda, aconseguir que la cultura arribi en entorns on ara no arriba. Duran és del parer que hi ha molta feina a fer i que això vol dir crear xarxa, sumar, unió entre el sector en sentit ampli. Que aquesta unió és possible i que s’ha visualitzat per primera vegada amb Actua Cultura. També creu que no és suficient amb disposar de dades, sinó que calen professionals que les puguin interpretar.
Lluís Noguera defensa que el que ha de fer la cultura és ocupar espais constantment i sense demanar permís. Opina que a la ciutadania sense hàbits culturals ens hi hem d’acostar d’una altra manera, explicant la vida a través del que fan els creadors pels qui s’ha d’apostar molt i arriscant. I que cal crear comunitat: el CCCB és un exemple magnífic de difusió cultural, així com els llibreters que fan de centres culturals o els museus de ciència contemporanis. Noguera afirma que ha desaparegut la crítica cultural dura i que la troba a faltar. Jordi Amat comenta que les ressenyes més llegides són aquelles en les que el crític és clar: el llibre és bo o el llibre és dolent. Noguera explica que s’acaba de presentar el nou pla estratègic de la CCMA on l’objectiu passa per esdevenir referents en el consum dels continguts i la informació audiovisual en català. Diu que això no és nou però que calia tornar-ho a posar sobre la taula.
Eva Comas intervé per dir que la CCMA ha desatès durant molt temps el públic de 12 a 20 anys i que ara s’ha recuperat l’anime i ho celebra. També diu que no és cert que hagi desaparegut la crítica dura i posa d’exemple Pere Antoni Pons.
Joan Maria Morros opina que la situació de la cultura als mitjans és bastant bona: ara s’obren butlletins informatius amb Rosalia o amb Alcarràs quan hagués estat impensable fa 20 anys. Afegeix que en aquest fet hi tenen molt a veure els periodistes que, com els de la taula, han creat la seva pròpia marca (la precarietat és un problema greu extensiu a tot el món del periodisme i donaria peu a un altre debat). En paral·lel, això ha ajudat a fer marca del mitjà respectiu en el format que sigui. El degà del Col·legi de Periodistes, i en relació a la llengua, pregunta com s’ha de fer perquè la gent consumeixi cinema o videojocs en català? Eva Comas respon que és gairebé impossible i molt preocupant. I altra cosa, lamenta, és que els videojocs no són percebuts com a cultura. Paula Carreras explica que el podcast Gent de merda va néixer el 2019 amb una voluntat pseudopolítica de representació en català i en femení. Que a vegades no saps que pots fer les coses fins que no tens un referent. Dit això, Carreras sosté que la preservació de la llengua recau en la política. Joan S. Luna diu que ells es troben sovint parlant en castellà sobre grups catalans perquè la meitat del públic és llatinoamericà. Que gràcies a això grups com Manel s’escolten a Amèrica Llatina.
Rosa Badia exposa que després de 40 anys de dedicar-se a la ràdio acaba de debutar en el món del podcast, en català, dedicat al teatre. Diu que ara ja no només s’ha de parlar o escriure pel mitjà respectiu, sinó que s’ha de fer comunicació extra a les xarxes socials gairebé com una obligació. Comenta com el Museo del Prado està utilitzant Tik Tok d’una manera molt encertada per arribar a la gent jove.
Des del món de la gestió cultural, David Roselló reflexiona que potser la cultura que es programa no interessa a cert públic i que potser només interessa al “públic de sempre”. En segon lloc, afirma que si una cosa no passa a Barcelona no interessa als mitjans generalistes que acostumen a obviar la resta del territori. En tercer lloc, explica que ja interessa l’activitat cultural però que també interessa que es comuniqui política cultural: què passa amb els canvis a les biblioteques? Hi ha sobredosi de festivals? Què passa amb l’art contemporani? Com es pot millorar la difusió cultural? I demana que això que passa avui aquí passi també en els mitjans i, especialment, en els mitjans públics. Paula Carreras està d’acord en què hi ha molt “barcelonacentrisme” però que justament el sector cultural és el que està més descentralitzat en aquest sentit (Festival de Tàrrega, Temporada Alta, Dansaneu…). Jordi Bordes diu que això només és cert en el cas dels festivals.
Xavi Coral obre el torn al públic. Carmina Hereu creu que el problema de base és que la cultura no està prou ben posicionada en la societat i que cal posar en relleu les seves virtuts: persones amb esperit crític, capacitat de diàleg, imaginació, resiliència, etc. però per explicar això es necessita que els mitjans s’ho creguin i ho difonguin. Hereu diu que la cultura sembla que només sigui producte cultural i es pregunta per què a les tertúlies no hi ha gestors culturals que opinin de tot? Si no s’entén això la difusió cultural no canviarà i seguirà igual amb els dos minuts al final del TN.
Jordi Pardo reconeix que els gestors han pecat de “gestionar l’oferta” però que no s’ha gestionat la demanda, i que llavors ens trobem amb coses com que el 60% dels catalans no posa els peus a un museu. Cal, doncs, parlar de la cultura des de la perspectiva del ciutadà.
Per acabar Jordi Bordes fa una valoració positiva del debat però es pregunta què fem quan sortim d’aquí? Creu que els diferents mitjans han de definir mecanismes per trobar-se i que la qüestió no quedi en una xerrada cada deu anys. Confia que una part de l’ 1,5% del pressupost es dediqui als creadors però també a campanyes de difusió. Bordes diu que caldria crear una mena d’oficina de difusió cultural on es trobin els mitjans i valorin quines col·laboracions poden tenir, i on l’administració pugui donar impuls a determinades polítiques que es puguin canalitzar des d’allà, que hi hagi el Col·legi de Periodistes, el Sindicat de Periodistes, etc., amb la idea de sumar forces. Joan Maria Morros recull la iniciativa i ofereix el Col·legi de Periodistes per acollir aquestes trobades.
Laura Bertran Fontserè
Membre de la junta del Cercle de Cultura
