Logotip Cercle de Cultura

Categoria: Notícies

Categories
Notícies

Fòrum Cultura 2020: Presentació

En els darrers anys i amb la àmplia difusió de la revolució digital, tant en la societat com en particular en l’àmbit cultural, hem arribat a un nou escenari ple d’incògnites. Quins nous productes culturals ens esperen? Com els crearem? Com participarem en la seva creació? Per quines vies els arribarem a difondre? Com els consumirem? Quins seran els mecanismes d’accés a aquests productes? Com s’adaptaran els agents culturals a tots aquests canvis? Totes aquestes preguntes i moltes altres responen a la voluntat de desenvolupar una estratègia i un argumentari per afrontar els escenaris de futur, per desvetllar les incerteses que duen associats i per situar la cultura i els seus continguts en un lloc més central de la reflexió i de la intervenció (social, política i econòmica) en el nostre país. Qui impulsa el Fòrum Cultura 2020? El Cercle de Cultura de la mà d’un conjunt d’entitats i organitzacions culturals del nostre país. Per què és necessari? –    Per recuperar la centralitat de la cultura com a valor públic, acció de govern i estratègia de sector. –    Perquè el sistema cultural és un dels eixos vertebradors del desenvolupament de les societats –    Per encarar amb èxit els reptes de futur de la revolució digital i actualitzar el diagnòstic de les dinàmiques culturals que s’esdevindran Qui el lidera? Una Taula permanent, amb més d’un centenar de persones destacades del sector cultural, és l’òrgan de direcció del Fòrum i impulsa el debat i la reflexió. I una Comissió coordinadora formada pels membres del Cercle de Cultura: Ezequiel Baró, Francesc Bellmunt, Lluís Bonet, Xavier Bru de Sala, Jaume Colomer, Xavier Marcè i Fèlix Riera. Amb Esteve Leon com a coordinador general. Què es debatrà? Els 8 eixos temàtics són: creació; indústries culturals, mercats interns i internacionalització; equipaments; capitalitat de Barcelona i equilibri territorial; patrimoni; sistema educatiu, xarxes de comunicació i públics; finançament, i polítiques públiques. A qui s’adreça? Cultura 2020 s’adreça a gestors culturals, entitats, associacions, polítics i, en general, a totes aquelles persones que actuen al sector de la cultura o estan interessades en el paper de la cultura al segle XXI, i al conjunt de la societat via els mitjans de comunicació. Quan tindrà lloc? La fase de debat del Fòrum s’iniciarà el 2017 i finalitzarà el 2018. Quins són els objectius? Assolir unes conclusions operatives per a la redefinició de les polítiques culturals al nostre país, que puguin ser implementades en la propera dècada. Argumentari “El capitalisme industrial està culminant la seva transició cap a un capitalisme cultural plenament desenvolupat, apropiant-se no només dels significats de la vida cultural i de les formes de la comunicació artística que les interpreten, sinó també de les seves experiències de vida.” (Jeremy Rifkin – La Era de l’Accés) “Dissortadament a la nostra societat la cultura es considerada inútil perquè no produeix diners. [Pretenc] difondre els coneixements considerats inútils. Si volem saber què es considerada prescindible només cal veure els pressupostos dels governs. Generalment retallen en educació, universitats i cultura. Jo crec el contrari. Per humanitzar la nostra civilització necessitem invertir en aquestes matèries. La seva utilitat no es pot mesurar amb diner, sinó en el desenvolupament humà. Estem creant un desert on l’humanisme no té cabuda.” (Nuccio Ordine – La utilitat de l’inútil. Manifest) Aquestes dues cites il•lustren dos pols enfrontats en el debat del paper actual i futur de la cultura a la societat; un debat que el Fòrum Cultura 2020 vol afrontar i arribar a conclusions compartides. Les economies desenvolupades han estat sotmeses en les darreres dècades a un extens i complex procés de mutació estructural (mundialització de les relacions comercials i financeres així com canvis tecnològics de gran abast). Aquest fet ha generat canvis profunds en el què produïm, en com produïm i en la manera en que consumim allò que produïm, afectant considerablement la nostra manera de viure i altres àmbits socials com el cultural. La revolució digital ha accelerat determinats moviments de fons, com el desplaçament de l’activitat agrària i de bona part de la manufacturera en favor dels serveis, dotant de protagonisme als actius intangibles (creació, marca, disseny i altres suports de visibilitat). Aquests actius han esdevingut un vector principal de creació de valor i creixement econòmic i d’acceleració de processos de canvi social a llarg termini. En aquest context, la producció, distribució i difusió de béns i serveis culturals i creatius ocupen un lloc creixent i cada cop més rellevant en l’actual espai econòmic de les societats avançades, en la mesura en que el contingut cultural penetra en les lògiques de l’univers de la mercaderia. Des d’aquesta perspectiva, la contribució de la cultura al desenvolupament  econòmic és cada cop més manifesta. El món de la cultura s’ha vist, igualment, afectat a diversos nivells per aquesta mutació i per la revolució digital, malgrat que a ritmes desiguals en funció del sector d’activitat. •    En primer lloc, s’accentuen tendències ja presents, com la sobreproducció de béns i serveis culturals, l’increment de la posició de poder d’alguns distribuïdors i difusors de continguts, el pes dels costos fixos en el cost total mentre que el cost mitjà de reproducció és cada cop més baix, la concentració del consum cultural en un nombre relativament reduït de productes, o uns mercats cada cop més diversificats i segmentats. •    En segon lloc, l’emergència de factors disruptius han canviat notablement la configuració i la dinàmica d’alguns subsectors. Així, l’entrada de nous actors dominants, la consolidació de nous models de negoci, o els canvis en els modes de finançament de moltes activitats, amb especial efectes en la gestió i ingressos dels drets de propietat intel•lectual. •    En tercer lloc, la progressiva transformació de les pràctiques i usos culturals de la població que ha fet que es desenvolupessin no només nous models de participació, interacció i consum cultural, sinó que afecten la percepció de valor i la disposició a pagar o a invertir en productes i processos culturals. En aquests darrers anys de notable reducció dels recursos disponibles, l’acció pública en l’àmbit de la cultura a escala local i nacional s’ha centrat en el manteniment dels serveis i dels equipaments heretats i el suport a les expressions de major valor social o polític, però només ocasionalment ha pogut prestar atenció en la resposta als canvis estructurals o a les manifestacions i actors més emergents. Sovint ha buscat més la seva legitimació en dimensions extrínseques al fet cultural – a nivell econòmic o social, i en els seus impactes directes, indirectes o induïts en els respectius territoris – que en posar les bases d’un sector cultural al servei d’una ciutadania i d’uns actors confrontats als canvis estructurals descrits. La cultura  genera la capacitat creativa i crítica que la retroalimenta i que, al llarg de la història, ha estat un factor clau del progrés i del desenvolupament humà. En aquest sentit, és també perceptible –aquí i arreu- la dificultat del sistema educatiu –i també cultural- per ampliar i enfortir una massa crítica capaç de discernir i sobreposar-se a l’allau d’ofertes d’entreteniment de poca qualitat i molta banalitat. En aquest context, les institucions que articulen la societat cultural tenen grans dificultats per incorporar i difondre les innovacions creatives. Tot plegat palesa la necessitat d’actualitzar el diagnòstic i l’argumentari (teòric i polític) destinat a aprehendre millor l’evolució de les dinàmiques culturals, socials i polítiques (amb les seves oportunitats i riscos), així com el paper dels diferents actors culturals, públics, no lucratius i mercantils. La proposta d’agenda del Fòrum Cultura 2020, promogut pel Cercle de Cultura amb altres entitats del sector, pretén contribuir a l’anàlisi i a la construcció d’una estratègia a curt i mig terme –els tres anys que ens separen del 2020– per un millor desenvolupament de l’organització de la cultura a Catalunya.   Eixos de debat Creativitat: foment, sostenibilitat i projecció Sobre  la construcció i millora d’un ecosistema (institucions, accions, regulacions) que afavoreixi un entorn adequat per a la formació i millora de la creativitat. Visibilitat i reconeixement dels creadors. Com fer sostenible la densitat creativa? Quin pot ser l’àmbit i l’abast d’una política de foment de la creació (artística)? Com es poden identificar, estimular, atraure i retenir les capacitats creatives? Mercats culturals: dinamització i ampliació, de l’espai local a l’internacional Característiques específiques dels béns culturals. Les condicions de creació i consolidació dels mercats d’aquests tipus de béns: dinàmiques recents. Els espais d’ús i consum cultural. La cultura crea i distribueix riquesa: una mirada econòmica -i no economicista- del sector cultural. Equipaments culturals: governança, funció social i dinamització en xarxa El paper motor dels equipaments culturals de referència Disposar d’institucions culturals –espais, serveis i programes- democràtiques al servei dels professionals i la ciutadania. Singularitats, mecanismes cooperatius i retorn social. Barcelona, xarxes i territori Serveis públics culturals: distribució, cobertura i lògiques. Dinàmiques ascendents i descendents: punts de trobada. Parcs culturals i factories. Barcelona, una capital cultural internacional? Factors d’equilibri i desequilibri cultural de Catalunya. Les oportunitats i distorsions del turisme. Educació, experiència i pràctiques culturals Com han evolucionat, en les darreres dècades, les pràctiques culturals? Quins han estat els factors principals d’aquests canvis?   De l’aprenentatge a la pràctica, de la pràctica a  l’experiència, de l’experiència al coneixement. La configuració de la sensibilitat i de l’imaginari cultural (vector 1). L’educació millora la cultura; la cultura millora l’educació? La cultura en els mitjans i xarxes de comunicació social i digital La influència dels canvis tecnològics en el desenvolupament dels sectors (mercats i espais de consum) dels béns culturals i creatius. Els impactes més rellevants de la revolució digital en els processos de creació i de producció d’aquests béns, i en les seves pautes de distribució i consum. La configuració de la sensibilitat i l’imaginari cultural (vector 2). Les opcions globals de les cultures localitzades. Tecnologies i continguts: pre-condicions, condicions, possibilitats i resultats. Teoria de la interacció. Noves formes de prescripció cultural. Les opcions del català en el món digital. Finançament: necessitats, criteris i recursos El finançament de l’àmbit cultural superposa tres lògiques: la del mercat, la dels poders públics, la de les donacions. Els canvis recents en el protagonisme de cadascuna d’aquestes lògiques. Qui paga què, quant, i perquè? La recerca de l’equilibri, la justícia i la suficiència.  Serveis culturals públics: cost i justificació. Assignar, compartir i repartir recursos i opcions culturals. Cóm pot evolucionar el model (actual) de finançament del sector cultural en la propera dècada? Polítiques culturals públiques: avaluació i perspectiva Legitimació i eficàcia de les polítiques culturals. Canvis després del període de crisi? El futur. Una opció pròpia en un món interdependent. L’encaix de totes les peces: institucions, governs, creadors, productors, operadors, receptors. Revisió, pas a pas de l’estat de la cadena cultural. I ara què?: públics, professionals i polítics; la reconstrucció del valor de la cultura.

Categories
Notícies

22@ i Parc Audiovisual de Catalunya: 2 casos d’èxit de pols culturals

La paraula clúster ha esdevingut un terme habitual alhora de definir estratègies sectorials a mig i llarg termini del món de les indústries. El sector cultural no n’ha quedat pas al marge i la mateixa UE porta varis anys centrant els seus esforços en dinamitzar el desenvolupament de les seves indústries arreu de la geografia europea, a partir de les conclusions del Llibre Verd de les Indústries Culturals, aprovat al principi de l’actual dècada. La Dra. Natalia Abuín ha publicat un interessant article en el que analitza els principals pols de desenvolupament cultural nascuts els darrers anys a l’Estat espanyol, tant aquells en els que el sector cultural -o una part específica d’ell- són l’element nuclear, com aquells en que les indústries culturals en són una part més o menys destacada: la Ciudad de la Imagen de Madrid, la Ciutat de la Llum a Alacant, el PI@ al País Basc, la Cidade da Cultura a Galícia, i dos de catalans: el 22@ i el Parc Audiovisual de Catalunya. Els sis casos d’estudi són força diversos, pel que fa a la seva naturalesa com pel que fa al seu paper en la creació d’innovació i en la potenciació dels sectors culturals implicats. A grans trets, l’estudi diferencia aquells pols que han quedat lluny dels seus objectius i fins i tot han hagut de tancar, d’aquells que estan funcionant adequadament, tot i que dins d’aquest grup en destaquen els pols barceloní i terrassenc, pel fet que aquests dos han aconseguit generar unes importants sinergies entre les tres potes bàsiques dels tecnopols d’èxit existents a nivell internacional: la investigació aplicada (I+D+I), la formació universitària i el mateix desenvolupament industrial. Pel que fa als pols culturals fallits, tots dos coincideixen en no haver articulat cap estratègia d’I+D+I al seu interior. L’autora analitza el projecte de la Cidade da Cultura, com un cas de model globalment cultural, no pas especialitzat, que tenia com a objectiu l’impuls del conjunt de la cultura a Galícia. Un ambició projecte arquitectònic a Santiago de Compostela que, després que la Xunta de Galícia ja hagués invertit 300 milions € en obres, va haver de paralitzar els edificis pendents fa tres anys, sense haver assolit el paper de punt de connexió entre aquest país i les xarxes internacionals de creativitat i coneixement culturals. Un cas similar, pel que fa a la ambició constructiva i els magres resultats obtinguts és la fracassada Ciutat de la Llum a Alacant, pràcticament tancada des del 2011 i, forçada per la Comissió Europea ha protagonitzat un procés de subhasta sense èxit. Pel que als pols culturals reeixits, el més antic és el la Ciudad de la Imagen de Madrid, on s’han concentrat empreses audiovisuals públiques i privades, tant dels sectors de la producció com la postproducció, juntament amb la Filmoteca Nacional i l’Escuela de Cine; però malgrat aquest centre formatiu, no s’ha generat cap dinàmica d’investigació i recerca. Un altre cas és el del PI@, dins el Parc Empresarial de Zuatzu, creat amb l’objectiu de concentrar la fins llavors dispersa indústria audiovisual basca, cosa que ha aconseguit, però sense arrossegar institucions de formació acadèmica ni d’investigació rellevants. Davant d’aquests dos tecnopols audiovisuals, es destaca que, en canvi, el Parc Audiovisual de Catalunya i el 22@Barcelona sí compten amb “els tres elements necessaris per a l`’èxit d’un pol de desenvolupament: formació, investigació i indústria” i que, gràcies a això “estan obtenint resultats o han aconseguit revitalitzar econòmicament” les zones on s’hi han ubicat. Com assenyala Natalia Abuín, “als països amb major potencia econòmica del món, la base de la investigació aplicada és la universitat. Les empreses encarreguen els seus desenvolupaments tecnològics a les institucions d’educació superior, cosa que genera sinergies altament positives: la indústria es beneficia de la tecnologia de la universitat a preus més competitius y la universitat obté ingressos per a la formació dels seus alumnes que, a més, reben una educació superior adaptada a les necessitats del mercat, i per tant millora la seva inserció laboral”. Podeu llegir l’article íntegre, publicat al número 103 de la revista Telos, en aquest enllaç: https://telos.fundaciontelefonica.com/url-direct/pdf-generator?tipoContenido=articuloTelos&idContenido=2016030812080001&idioma=es

Categories
Notícies

Fòrum Cultura 2020: un any de preparatius per davant

El Fòrum Cultura 2020, adreçat als gestors culturals, entitats, responsables polítics i institucionals i al conjunt de persones que actuen o els interessa el paper de la cultura a la nostra societat, comença els seus preparatius, coordinats per una comissió del Cercle de Cultura integrada per Ezequiel Baró, Francesc Bellmunt, Lluís Bonet, Xavier Bru de Sala, Jaume Colomer, Xavier Marcé, Fèlix Riera, i Esteve Leon que en farà de coordinador general. Aquest Fòrum tindrà el seu punt culminant amb la celebració de la 1a Conferència de la Cultura Catalana durant la primera meitat del 2017, amb un triple objectiu: poder recuperar la centralitat de la cultura com a valor públic; que el sistema cultural sigui considerat eix vertebrador de la nostra societat; i que el sector cultural encari amb èxit els reptes de futur de la revolució digital. A partir del mes de setembre, el Fòrum Cultura 2020, que estarà liderat per una taula permanent de més d’un centenar de persones destacades del sector, iniciarà el procés de debat i reflexió. Un procés que tindrà 8 eixos temàtics centrals: el foment, sostenibilitat i projecció de la creativitat; la dinamització i ampliació local i internacional dels mercats culturals; la governança i funció social dels equipaments culturals; la capitalitat cultural de Barcelona; les pràctiques culturals i l’experiència dins el món educatiu; el paper dels mitjans i xarxes de comunicació social; criteris, nous recursos i necessitats de finançament; i l’avaluació i perspectives de futur de les polítiques culturals. Just després de les vacances d’estiu, els detalls del projecte i calendari del Fòrum Cultura 2020 seran presentats als socis i sòcies del Cercle de Cultura.  

Categories
Notícies

Més de 1.100 autors i creadors reclamen a la UE protegir l’obra cultural a internet

La polèmica sobre la retribució de les grans corporacions que lideren el trànsit i difusió dels continguts digitals i les indústries culturals i els seus creadors i autors és lluny d’arribar a la seva fi. Aquesta setmana, la carta “un internet just per als creadors”, signada per més d’un miler d’autors i creadors europeus, reclama al president de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker que la UE es doti d’una legislació eficaç sobre els drets d’autor “per aconseguir un tracte just a canvi de l’ús de les seves obres online”. La carta adverteix que “els actors dominants del mercat, com YouTube, són plataformes creades a partir de contingut penjat o agregat pels usuaris, i quasi no ofereixen cap remuneració per les nostres obres. Pitjor encara, el fet que aquestes plataformes aconsegueixen això sense restriccions, suposa un retrocés sens fi del valor de mercat de les obres creatives”. En aquest sentit, els seus signants aposten perquè “es garanteixi una reforma adequada de la legislació relativa als drets d’autor, una reforma que no toleri les escletxes legals per als qui se n’aprofiten, o la perpetuació d’un dany inacceptable a la creativitat i el creixement econòmic d’Europa”. La carta ha estat impulsada per l’associació GESAC, integrada per per més d’una trentena d’entitats de gestió de drets d’autor de la UE, Islàndia, Noruega i Suïssa, i posa de manifest la gran preocupació del sector davant les grans corporacions que lideren la difusió de continguts a internet, per part d’un sector cultural que a Europa genera més d’un 4% del seu PIB i genera entre 6 i més de 8 milions de llocs de treball (segons les diferents estadístiques disponibles). Entre els signants, figuren autors com Charles Aznavour, Ennio Morricone, Albert Uderzo o Pedro Almodóvar, i hi destaquen també grans noms del nostre panorama musical com Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Marina Rossell o Max Sunyer. A finals de setembre, Bratislava acollirà la trobada “Assemblea Digital”, organitzada conjuntament per la Comissió Europea i la presidència del Consell d’Europa que analitzarà, entre d’altres qüestions la difusió de continguts dins el mercat únic digital, promogut per la Comissió Europea. Una reunió que podria servir per estudiar solucions a la problemàtica plantejada, un cop haurà passat més d’un any del procés de posada en marxa del mercat únic digital a la UE.

Categories
Notícies

L’impacte dels festivals de música electrònica

El format de festival de música electrònica a l’aire lliure que ofereixen Barcelona (Sónar), Fraga (Monegros Desert Festival), Benicàssim (Festival Internacional de Benicàssim), València amb el Volumens o l’Observatori, juntament amb la tradició d’Evissa en sessions de ball i locals situen la costa mediterrània en una posició avantatjada en aquest tipus d’oci a Europa. La importància artística i d’impacte econòmic d’aquests festivals és evident. Segons un estudi encarregat pel festival Sónar i presentat a principi de juny de 2016, més del 50% dels seus assistents destaquen la importància de la creativitat de Barcelona per sobre del clima, la platja, la gastronomia o les botigues. Al web de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i empresa podreu llegir el text íntegre d’aquest article. Per complementar aquest informe, recomanem recuperar el que vàrem publicar fa uns mesos en aquest portal, sobre els beneficis que obtenen les ciutats que aposten per la indústria musical.  

Categories
Notícies

Entrevista a Jaron Lanier: “la propietat intel·lectual és un assumpte cabdal alhora d’idear un futur digne per a les persones”

Jaron Lanier, pioner en el camp digital adverteix dels perills de la cultura de la «gratuïtat» dels continguts a Internet. Lanier és una personalitat destacada de Silicon Valley, a més de precursor en matèria de realitat virtual i un dels escriptors més famosos del camp tecnològic. La seva preocupació per la situació actual del món d’Internet és cada vegada més gran i ens explica els motius per corregir el rumb i la manera de aconseguir-ho. ¿S’ha beneficiat la cultura de la revolució digital? En alguns aspectes s’ha beneficiat i en altres s’ha perjudicat. És com preguntar si les càmeres són bones per a la cultura. La informàtica ha arribat a ser una obsessió en la cultura, que avui dia simplement és digital fins a uns nivells increïbles. Però han tingut els recursos digitals un efecte positiu en la creativitat? No sé si algú té de veritat la perspectiva necessària per a saber-ho amb certesa. En el meu llibre Contra el ramat digital: un manifest vaig fer un experiment. Quan estava amb altres persones i sonava música, els preguntava si podien dir-me de què dècada era el que estaven escoltant. Em deixava totalment desconcertat el fet de no podien diferenciar la present dècada de l’anterior; mentre que, fins i tot els joves, distingien molt bé totes les altres dècades. És com si s’hagués produït algun tipus d’immobilitat cultural, però és difícil dir si es deu a Internet. És una llàstima, però el món de la xarxa s’ha tornat molt segmentat i estret de mires. A més està adquirint característiques que afavoreixen l’aïllament. Les plataformes de les xarxes socials a Internet fan servir algoritmes que ens transmeten informació en la qual, segons els seus càlculs, ja estem interessats; de manera que és com si ens trobéssim tancats en una habitació plena de miralls i la nostra experiència del món fora cada vegada més limitada. Crec que estan passant moltes coses realment interessants i innovadores, però no estic segur que l’art informatitzat m’hagi commogut tant com algunes altres formes d’art. En qualsevol cas tot és molt subjectiu. Què és el que més el preocupa del mercat digital actual? Hi ha hagut una disminució brusca de les professions i oportunitats professionals per als que han dedicat la seva vida a l’expressió cultural, però creiem il·lusament que això no ha passat. Com els jugadors en un casino, molts joves creuen que poden ser ells els que arribin al capdamunt de YouTube, Kickstarter o alguna altra plataforma. Però aquestes oportunitats són escasses en comparació amb els nombrosos llocs de treball que antigament tenia la classe mitjana en el camp de l’escriptura, la fotografia, l’enregistrament de música i moltes altres activitats creatives. Des del punt de vista econòmic, la revolució digital no ha estat molt bona. Analitzem, per exemple, el cas dels traductors professionals. Els seus oportunitats professionals han anat disminuint de la mateixa manera que les dels músics que gravaven discos, els periodistes, els escriptors i els fotògrafs. La destrucció de la seva ocupació va començar amb l’expansió d’Internet i continua amb rapidesa. És notable que per als traductors professionals aquesta destrucció estigui vinculada a l’augment de les traduccions automàtiques. Les traduccions automàtiques no són més que fusions de traduccions autèntiques. Tots els dies extraiem i recopilem milions de vegades les traduccions fetes per persones reals a fi de mantenir actualitzades unes bases de dades de referència amb activitats i argot d’últim moment. Són els fragments d’aquestes frases del que després es retorna mecànicament en forma de traduccions automàtiques útils. En principi, no hi ha res a objectar a aquest sistema. És útil, llavors per què no? El problema és que no paguem un cèntim per les traduccions que s’han utilitzat per generar les traduccions automàtiques. Hi ha qui podria considerar-ho un frau. Tots aquests sistemes, que destrueixen ocupació creen la falsa impressió que és la màquina la que fa la feina, quan en realitat funcionen a partir d’informació generada per persones -que anomenem conjunts extensos de dades (big data). Si trobéssim la manera de pagar-los per la seva valuosa contribució real a aquests grans recursos informàtics, podríem evitar les crisis d’ocupació que, en cas contrari, es produiran. Vostè afirma que la cultura gratuïta és perillosa. Per què? Jo vaig contribuir a defensar que la música fos gratuïta, amb la convicció que redundaria en un benefici per a la cultura i els músics, de manera que no és que em negui a acceptar aquesta novetat. Vaig contribuir a crear-la. I sí té altres bons aspectes. En primer lloc, a la gent li agrada sentir-se generosa i li agrada compartir i ser oberta. Aquesta predisposició és valuosa i la societat ha de trobar la manera d’agrair-la. Però tal com estem fent les coses tots ens posem al servei d’un diminut grapat de grans empreses tecnològiques, el que sens dubte és una gran ximpleria. Si un servei en línia és gratis, no en tingui cap dubte que es val d’un ardit per guanyar diners sotmetent a la gent a una manipulació subconscient. És estrany que hi hagi tants que no ho vegin. Una cosa que m’irrita és la manera en què es perd el context. Comences per descobrir novetats musicals o culturals d’una manera molt precisa, però els algoritmes prenen el comandament de la teva rumb. Si un algoritme calcula que és probable que t’agradi una peça musical, te la recomana. De manera que l’algoritme és l’amo i senyor del context de la humanitat. Té tendència a treure a la cultura del seu context i el context ho és tot. El resultat és que l’estructura de la pròpia xarxa es converteix en el context, en lloc de les persones reals i el món real. Aquesta qüestió és summament important. Una de les idees originals de la cultura del mashup (fusió) és que trobes una peça musical, algú la recrea i acaba transformant-se en un vídeo, després un altre fa una paròdia d’aquest vídeo i tot es converteix en una gegantina explosió de creativitat. És una cosa genuí i genial al que tothom pot contribuir. No vull que aquesta cultura es perdi, però avui en dia els autors d’aquesta creació musical a la qual anomenem mashup no reben cap benefici; només es beneficien Facebook o Google o algun altre gegant empresarial, el que en definitiva condueix a la increïble concentració de riquesa de la qual som testimonis i en aquest procés es deshumanitza les persones que han participat. Quan ideàvem Internet, jo tenia la convicció que pel fet d’existir un sistema global d’informació la gent no podria negar coses com el canvi climàtic, però el que veiem és exactament el contrari. Els nostres sistemes d’informació permeten que la gent visqui en petites bombolles i es desconnecti de la realitat d’una manera que no prevèiem. Quina desil·lusió! A més aquesta desconnexió té una repercussió negativa en l’art, la política, les ciències, l’economia i, francament, en tot. Què pensa de la «economia col·laborativa»? En els començaments de Google, els intel·lectuals de Silicon Valley estaven fascinats per la cultura dels barris marginals de tot el món i les seves economies informals. Van inspirar la idea d’una «economia col·laborativa» en la qual els situats al centre de la xarxa -gegants com Facebook, Google i Uber- es tornen summament rics i poderosos, mentre que la resta té la sensació que es beneficia de negociar entre si. Però la idea que ens en sortirem amb una economia col·laborativa, en la qual s’espera que la gent corrent comparteixi el que té mentre unes poques empreses situades en el centre són les que guanyen tots els diners, senzillament no se sosté. Es pressuposa que en una economia formal que funciona correctament els participants poden planificar el seu futur en lloc de viure en la incertesa. Si et malaltes, tens estalvis. La teva vida és en certa mesura predictible. Perquè ho sigui volem posseir actius reals, com una casa o propietat intel·lectual. És interessant contemplar la possibilitat d’una economia realment col·laborativa que sigui inclusiva, però no és per res del que estem parlant. Llavors ¿què s’ha de fer per garantir una economia digital sostenible? El punt de partida evident és pagar a la gent per la informació valuosa que ha generat. I no dic que jo tingui totes les respostes, però el fonamental és senzill i estic segur que es pot dur a la pràctica. Una forma de sistema socialista imposat, en el qual tots fossin iguals seria ruïnós. És desitjable que hi hagi cert grau de variació. Però en aquest moment, un grapat de persones -els hereus de monopolis tradicionals com els petroliers i les grans xarxes informàtiques que cada vegada són més poderoses- posseeixen una immensa porció de la riquesa mundial, el que té un efecte desestabilitzador. A més, si bé un monopoli petrolier pot controlar el petroli, no pren les regnes de tota la teva vida, mentre que la informació sí que ho fa i, sobretot, amb més autonomia. Si esperem que els sistemes informàtics dirigeixin cotxes i facin funcionar fàbriques, l’ocupació que queda ha de ser creativa, d’expressió, intel·lectual … Però si ho debilitem estem generant una crisi d’ocupació d’enormes proporcions. I és aquí on intervé la propietat intel·lectual. I El principi general de pagar a les persones per la seva informació i les seves contribucions és fonamental si volem que tinguin una vida digna fins que les màquines millorin. Però la propietat intel·ectual ha de ser molt més complexa i detallada. Ha de ser una cosa que beneficiï a tots i ser tan corrent com portar diners a la butxaca. És l’única possibilitat de garantir la dignitat de les persones mentre es milloren les màquines. Com li agradaria que evolucionés el panorama digital? M’agradaria que hi hagués més sistemes que permetessin a la gent corrent obtenir una recompensa econòmica pel valor de la seva contribució a les xarxes digitals; sistemes que milloressin la seva vida i dinamitzessin l’economia global. L’estabilitat econòmica es produeix quan la corba de la riquesa té la forma d’una campana, és a dir, quan hi ha uns pocs summament rics i uns pocs pobres, però la majoria té algun grau mitjà de riquesa. En aquest moment ens trobem en una situació que afavoreix els guanyadors, en què a uns pocs els va molt bé, però la resta integra un mar d’aspirants que mai aconsegueixen completament l’èxit. No és una situació sostenible. Vostè dóna suport a la conferència de l’OMPI (celebrada el 26 d’abril a Ginebra coincidint amb el dia internacional de la propietat intel·lectual) titulada El mercat mundial de continguts digitals. Què hi direu? La propietat intel·lectual és un assumpte crucial a tenir en compte en idear un futur digne per a la humanitat. No tots poden ser un Zuckerberg o dirigir una empresa tecnològica, però tots podrien beneficiar-se de la propietat intel·lectual, o almenys una massa crucial de gent. La propietat intel·lectual ofereix un camí cap al futur que oferirà dignitat i suport a un gran nombre de persones. És la millor manera d’abordar la qüestió. Entrevista de Catherine Jewell, Divisió de Comunicacions de l’OMPI

Categories
Notícies

Carlos Cuatrecasas: “la inversió en cultura té una repercussió econòmica important”

Carlos Cuatrecasas presideix la Fundació del Cercle d’Economia des del 2009. La seva trajectòria com a persona vinculada al mecenatge de la cultura ve de molt més lluny, amb un protagonisme directe en alguns dels grans projectes impulsats al nostre país, com va ser la reconstrucció del gran teatre del Liceu. Quin paper juga una  fundació  d’una entitat vinculada al pensament econòmic respecte el món de la cultura? El Cercle d’Economia,  i la fundació en concret, sempre ha procurat a través dels seus socis, crear un esperit favorable a la cultura, a la reflexió i al diàleg. És una finalitat de la nostra entitat. La Fundació està servint per relligar, fer de pont, entre empresaris i directius i la societat. Considerem que és molt important que el món de l’empresa tinguin una intensa vida cívica, s’impliqui per millorar la societat. Transmetre el desig de participar en la vida pública amb un criteri reflexiu i equilibrat. Un exemple d’això va ser la creació de la URL, de la qual el Cercle d’Economia forma part del seu patronat, o el fet que molts catedràtics universitaris hagin passat per les juntes de govern del Cercle d’Economia. Fa poc, la Fundació Cercle d’Economia celebrà  la novena edició dels seus Premis Ensenyament, guardonant  una exitosa experiència terrassenca d’escola inclusiva en la que alumnes d’una escola d’educació especial comparteixen assignatures amb alumnes de primària i d’un institut públic de la ciutat. Amb quin objectiu es convoquen aquests premis? La fundació amb aquest premi fomenta aquesta preparació per obrir-se camí, per  adaptar-se als canvis; per això procurem guardonar els sistemes més moderns d’educació. Sempre he defensat que l’ensenyament ha de preparar a la gent a anar pel món, però amb una base cultural important. És des d’aquesta base cultural que l’educació pot fer emergir el talent. Una educació que aporti coneixement. Internet complementa, però no és coneixement sinó informació. Per això és tan important una bona base cultural. Uns altres premis impulsats per la fundació, són els que es destinen a reconèixer activitats de patrocini i mecenatge empresarial. Els premis Carlos Güell tenen dins les seves diverses categories, una de dedicada al patrimoni cultural.  Quina visió en teniu d’aquest sector? Ens calen millorar equipaments per a que la gent els visiti. Els museus han de generar desig cultural, que es valorin i es coneguin.  Recentment he visitat l’Institut d’Art de Chicago, on he pogut comprovar que molta gent jove, no pas turistes, sinó de la ciutat,  visiten la seva gran col·lecció de l’impressionisme francès. En canvi, els museus de Barcelona, en general, són poc visitats. Caldria una forta inversió per a fer-los atractius, i poder exhibir moltes coses que tenim que són magnífiques i que són als soterranis dels museus. Que la ciutadania ho valorés i se’ls fes seus, i que ajudin a pujar el nivell cultural de Barcelona i Catalunya. Quan el nivell cultural és alt, el nivell democràtic puja. Els problemes humans són a totes les èpoques i la cultura ens permet conèixer-los. I quan més coneixes l’esperit humà, quan més coneixes els autors que l’han tractat, es més fàcil que prenguis decisions o que participis en la vida pública amb més criteri, amb més intel·ligència, amb més equilibri. … Per això calen recursos econòmics. Quan parlo d’inversió, parlo tant del govern català i com del govern espanyol. Cal que la part dels pressupostos de cultura augmenti, això és imprescindible. Els dos en tenen la responsabilitat, i cal subratllar que la inversió en cultura té una repercussió econòmica important. La cultura pot ser també una font d’ingressos, ja que té una reversió econòmica tant per un país com per una ciutat.  A més, quan el nivell cultural d’un país és més alt és més fàcil que sigui un país més democràtic. La problemàtica del mecenatge de la cultura és un tema encara per resoldre. Com hauria de ser una llei que hi respongués encertadament? Cal fomentar la cultura des de la societat civil com des de l’administració. I per a les empreses, l’aspecte fiscal és fonamental. Amb una desgravació fiscal alta es farien moltes coses, pot ser un element decisiu, però també caldria concebre un estímul sentimental per ajudar la societat, per fomentar la filantropia. Tenim molts exemples de mecenes, començant pel mateix Mecenes de l’emperador August, que eren persones que estimaven la cultura. M’agradaria una llei potent que creés un ambient favorable per aquestes activitats de patrocini i mecenatge. Hi ha, però, un tema clau: el sector públic a Espanya té una desconfiança claríssima cap al sector privat. I amb el mecenatge, es pensa que s’utilitzaran les desgravacions fiscals per raons no molt nobles, fins i tot  per aprofitar-se. Per això no funciona. Perquè el problema no és de recaptació fiscal. Els diners destinats al mecenatge seria la xocolata del lloro per a la hisenda pública, que es veuria molt poc afectada,  i en canvi es podrien dirigir capitals privats cap a finalitats molt interessants. I com caldria gestionar aquests recursos econòmics? No sóc gens partidari que els diners del mecenatge es destinin a fundacions públiques. Defenso una llei del mecenatge on realment el ciutadà pugui canalitzar els seus fons a les activitats culturals que considerés més convenients, sense necessitat de la  intermediació de cap poder públic. El que s’ha de fer és fomentar el patrocini privat per destinar els diners on cregui oportú, no pas dirigit a dit. A vegades sembla que els únics que saben com s’han de fer les coses és el sector públic, i això és molt impositiu. Per exemple, amb la reconstrucció del Liceu, molts dels propietaris de les llotges van oferir tornar a portar obres d’art a les avantllotges, algunes salvades de l’incendi. Doncs bé, va haver una negativa per resposta, perquè es va dir que això era un teatre públic i que totes les llotges havien de ser iguals. Ets un teatre públic,  t’ofereixen poder portar un quadre de Casas… i dius que no?. Segur que si es fes una enquesta, molta gent hauria dit que li agradaria trobar-se amb aquest quadre al Liceu, ja que podria visitar aquestes avantllotges fora dels horaris dels concerts.

Categories
Notícies

El Fòrum Cultura 2020 es presenta a l’assemblea general del Cercle de Cultura

Dijous 19 de maig, el Cercle de Cultura celebrarà la seva assemblea general, on es presentarà als seus socis i sòcies el fòrum Cultura 2020; un fòrum que vol esdevenir un gran fòrum de reflexió i debat sobre els elements estructural del sistema cultural de Catalunya. La junta del Cercle de Cultura ha decidit crear i impulsar, sota el lideratge de l’entitat, un fòrum de reflexió de debat estable, durant el 2016 i 2017, sobre els grans temes de l’acció cultural a Catalunya, per tal d’incidir en la formulació de polítiques culturals des de la perspectiva dels agents culturals. El Cercle de Cultura considera que la situació actual de la cultura és preocupant per la baixa percepció social del seu valor públics, per la pèrdua de centralitat, tant en l’acció governamental com en el discurs de la majoria de formacions polítiques, i per la manca d’un discurs i una estratègia compartida a nivell de sector; problemàtiques a les quals el fòrum Cultura 2020 voldrà donar-hi resposta. Cal recordar que durant les darreres setmanes, aquest fòrum ha estat presentat a diverses entitats, com l’Ateneu Barcelonès.

Categories
Notícies

Jornada sobre les oportunitats de col·laboració entre l’empresa i la cultura

Organitzat per la Fundació Catalunya Cultura i amb la col·laboració del Cercle de Cultura, el proper 24 de maig se celebrarà a l’auditori de la Pedrera una jornada de debat, que portarà com a títol “Col·laboració entre la cultura i l’empresa. Un espai a conquerir”. A la convocatòria d’aquesta jornada s’afirma que “és el moment de sumar, col·laborar, de trobar objectius compartits i d’identificar els valors de la cultura a l’empresa i a la societat”, tant socials, educatius i de cohesió territorial, juntament amb “el valor que això pot tenir per l’empresa convertint-la en un vehicle per crear comunitat i cohesió dins de les organitzacions, com a estratègia de posicionament i aposta empresarial”. La jornada de debat, que s’iniciarà a les 9 del matí i finalitzarà a les dues del migdia, tindrà 5 taules rodones, dedicades al compromís social i educatiu de la cultura; com la cultura pot ajudar a un major compromís dels treballadors amb l’empresa; l’estratègia de negoci i el seu compromís amb la cultura; cultura i territori; i la gran qüestió del mecenatge com a aposta de l’empresa amb la cultura. Aquestes taules comptaran amb una vintena d’especialistes de molt diversos àmbits de les empreses culturals, institucions, festivals i entitats financeres. La inscripció és gratuïta i es pot formalitzar en aquest enllaç del web de la Fundació Catalunya Cultura

Categories
Notícies

Anna Soler-Pont: “fa anys era difícil que els editors s’interessessin per autors d’Àfrica o d’Oceania, ara ja no”

Anna Soler-Pont viu dels llibres i pels llibres. Des del 1992 al capdavant de Pontas Agency, és una de les agents literàries més importants del nostre país. Ha estat nominada com a “Millor Agència Literària” dos anys consecutius als London Book Fair International Excellence Awards (2014 i 2015), i li va ser imposada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any passat. Va ser la comissària del programa de la Cultura Catalana com a convidada d´honor de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007. I el 2013 va fundar Pontas Films, productora audiovisual responsable, entre d´altres, del llargmetratge multipremiat Rastres de sàndal. Ha recorregut molts països d’Àfrica, Àsia i Oceania per poder trobar noves veus i noves històries. A més d’agent literària i productora, és també escriptora i guionista ocasional. Una vida professional dedicada a les històries ben narrades. On et trobem?    Al meu despatx del carrer Sèneca de Barcelona. Quin ha estat el teu darrer èxit? Que el prestigiós autor Moses Isegawa (d´Uganda, resident a Holanda) hagi decidit ser representat per Pontas en lloc de l´agència novaiorquesa que el representava fins ara. I quin ha estat l’últim projecte que has hagut d’abandonar? Abandonar és molt fort… m´agrada més el verb “aparcar”. Hem aparcat el projecte de producció del llargmetratge de ficció sobre Enric Granados. Necessitem més recursos, més experiència abans de posar-nos-hi. Què no sap la gent de tu? Que m´ho prenc tot com si comencés de nou cada dia. Què demanaries al Cercle de Cultura? Que cohesionés totes les indústries culturals de Catalunya, que fes de lobby i de centre de debat. Què és per a tu la cultura? El motor d´una societat sana i avançada: juntament amb l´educació hauria de la prioritat de qualsevol govern del món. Amb més de 20 anys de recorregut, quin és el paper de l´agència Pontas dins la cultura? Ens agrada definir-nos com un pont entre cultures, entre la literatura i el cinema: hem aconseguit ser una empresa reconeguda per la indústria editorial a nivell internacional que representa escriptors i escriptores dels cinc continents des de Barcelona. Més de 80 escriptors, 8 adaptacions a l’audiovisual i 11 més en camí. Quin és el secret? La perseverança, la capacitat de mantenir un ritme d´activitat sostingut sense cremar l’equip, de tenir il·lusió per cada projecte i per cada client, la curiositat i la voluntat de  seguir aprenent cada dia i d´adaptar-se als canvis constants (sobretot als tecnològics).  Com es passa d’agent literària a fer una pel·lícula? L´agència Pontas sempre ha estat coneguda per ser molt proactiva, venent drets d´adaptació d’obres literàries a productors audiovisuals. Passar a produir i fundar Pontas Films, al marge de l´agència, va ser una decisió molt meditada i estudiada durant força temps. Tenir un peu a dues indústries (l´editorial i l´audiovisual) ens fa més forts. Ara mateix estem vivint una època de transició, noves maneres de viure la cultura. Com afecta això a Pontas? El nivell educatiu i cultural de la societat és cada vegada més alt. I això afecta l’agència Pontas en positiu: fa vint-i-quatre anys era difícil que els editors s’interessessin per autors d’Àfrica o d’Oceania, ara ja no, per exemple. Es parla de que el llibre digital acabarà per substituir al paper. Com ho veus? El llibre digital només substituirà un cert tipus de llibres, sobretot els de contingut acadèmic i escolar. Senzillament no hi ha prou pasta de paper al planeta per abastir els llibres escolars de països en vies de desenvolupament rapidíssims com són l’Índia i la Xina. Però la ficció, la novel·la, seguirà sent llegida majoritàriament en suport imprès. Tot i que l´última paraula la tenen els lectors de les noves generacions. El sector literari ha aconseguit digitalitzar-se? Sí, però no hi ha prou demanda de continguts digitals, no hi ha prou dispositius i la pirateria no està sent atacada amb prou força des de les institucions: caldrien multes molt altes i fins i tot presó (com al Japó) pels que organitzen el robatori de contingut d´altri. Quan parlem de literatura, la societat sol pensar directament amb un llibre. Però en realitat hi ha literatura en tot. Quin és el gran repte del món de les lletres avui? El repte és captar l´atenció dels lectors durant unes quantes hores: que aturin qualsevol altra distracció (xarxes socials, YouTubes, oci fàcil…) i quedin atrapats per les paraules escrites. Quan això passa, sigui amb una novel.la o amb un altre gènere, aquell autor ha guanyat una bona batalla! Què has après dels teus viatges? Que a tots ens passen les mateixes coses, en un continent o en un altre, que les històries d´uns i altres s´assemblen molt. I que l´únic que canvia és el punt de vista. I viure en un país en guerra o en pau, amb drets garantits o sense. Viatjant s’aprèn a valorar el que es té. D’on et ve l’amor per les històries? Des de petita he estat molt curiosa, amb molta necessitat de saber més… He tingut avis i pares que m´han transmès aquesta curiositat.   Què en penses de l’educació cultural que reben els alumnes a les escoles? Sempre en falta més! La cultura hauria de tenir un pes específic molt més alt a l´educació general de les noves generacions. A les escoles i també a les famílies. L´educació és una responsabilitat conjunta de tothom (mestres, pares i mares). Alguna frase per acomiadar-nos? Els que treballem en l´àmbit cultural hauríem de ser els primers consumidors de cultura (comprar llibres, llegir-los, recomanar-los, anar a les sales de cinema i portar-hi algú regularment, etc). Sovint no és així. I sense donar exemple des del sector, no avançarem!   Fotografia de l’entrevista: Ennatu Domingo