Logotip Cercle de Cultura

Categoria: Notícies

Categories
Notícies

El portal Europeana es prepara per a l’any europeu del patrimoni cultural

El portal europeana.eu, amb 25 milions d’obres culturals i artístiques digitalitzades, es prepara per a esdevenir una eina de primer nivell per a l’any europeu del patrimoni cultural que se celebrarà el 2018. Concretament, Europeana vol ser protagonista en tres dels seus principals eixos més vinculats a les indústries culturals: la tecnologia aplicada al patrimoni, la defensa dels drets d’autor i la creativitat cultural, i alhora dinamitzar i eixamplar l’accés obert a les col·leccions artístiques i culturals europees, per sumar fins a 1.800 membres a la seva associació en xarxa. Per aquest motiu, recentment ha aprovat un pla de treball, dotat amb prop de 6,4 milions d’euros, amb tres objectius: facilitar la compartició de continguts d’alta qualitat de les institucions al portal, i oferir-lis un retorn que faci aquesta tasca més atractiva per a cadascuna d’elles -com línies de comercialització i negoci; treballar de forma més específica els sectors de la investigació, de la docència i de les indústries culturals; i també implicar més ciutadania en les visites i consultes del portal, així com fer-los participar en noves campanyes de difusió i promoció de la cultura i l’art. Un dels principals esforços del pla de treball d’Europeana és a nivell organitzatiu, desenvolupant més accions pel que fa als sectors de l’educació, la investigació i la indústria creativa -des de dissenyadors a empresaris digitals- amb . Pel que fa a l’esforç per arribar a més ciutadans i fer-los participar en activitats culturals, Europeana continuarà desenvolupant sinergies amb les principals xarxes socials, tant generalistes com especialitzades en art i cultura, i amb les comunitats i plataformes de creació de coneixement col·lectiu (Wiki). Cal recordar que Europeana és un gran portal virtual que dóna accés a milions d’obres culturals i artístiques, des de llibres a pel·lícules, passant per pintures i documents d’arxiu, que han estat digitalitzats per museus, biblioteques, universitats i altres institucions, que en el cas de Catalunya anirien des de la Filmoteca de Catalunya, el Museu del Disseny, l’ICUB, TV3 o la totalitat de les seves universitats públiques. Impulsat per la Comissió Europea i posat en marxa ara fa 8 anys, Europeana ofereix uns vint-i-cinc milions de documents i imatges al conjunt de la ciutadania, des d’un portal multilingüe que, treballa per promoure la col·laboració entre el conjunt de les institucions culturals i artístiques europees per facilitar un accés integrat al conjunt dels seus continguts des de la xarxa. Dins d’aquest marc, Europeana vol donar suport al patrimoni cultural i científic a través de la transferència de coneixement, la innovació i la promoció d’aquests al conjunt de la ciutadania europea.

Categories
Notícies

Informe “la cultura en españa en 2016”: els efectes de la desigual inversió estatal en cultura a Catalunya o a Madrid

L’informe “La cultura en España en 2016” presentat fa pocs dies per la Fundación Contemporánea assenyala que en els darrers anys, Madrid ha anat guanyant distància amb Catalunya pel que fa la qualitat i innovació de la seva oferta cultural. Un fet que no és gens aliè a la dura retallada d’aportacions de l’Estat a Catalunya en l’àmbit cultural. Aquest informe, elaborat a partir de les enquestes realitzades per més de tres-cents professionals i creadors de la cultura, fa uns rànquings per comunitats i ciutats de l’Estat pel que fa a la percepció de la qualitat i innovació de la seva oferta cultural. Els territoris més ben situats són en ambdós casos Madrid, Catalunya i el País Basc. En el cas de Madrid, la puntuació de la seva qualitat en l’oferta ha pujat d’una puntuació de 85 al 90 sobre 100 entre el 2009 i el 2016, tot i que en l’informe del 2015 va arribar al 94,2. Catalunya, en canvi ha baixat del 79 al 75,9. En la valoració de la innovació, passa una cosa semblant: Madrid puja del 67 al 78,7%, tot i patir també un descens respecte l’any anterior, i Catalunya baixa del 73 al 66,2. Val a dir que en els dos rànquings, el País Basc veu molt millorada la seva puntuació al llarg d’aquest període de 7 anys. Pel que fa a la qualitat i innovació a nivell de ciutats, la situació és, lògicament, molt similar. Per aquest ordre figuren Madrid, Barcelona i dues ciutats basques: Bilbao i Sant Sebastià. En qualitat, Madrid passa del 86 al 94, mentre que Barcelona baixa del 90 al 82,2. Si mirem la valoració pel que fa a la innovació, mentre les dues ciutats empataven amb un 77 el 2009, Madrid puja fins un 85,1 i Barcelona baixa lleugerament fins el 73,6, tot i una forta recuperació en el darrer any, que també es fa visible en l’apartat de la qualitat. Cal recordar l’informe que va elaborar el Departament de Cultura fa un parell d’anys, en el que assenyalava que als pressupostos generals de l’Estat s’havia produït una reducció del 44% en les aportacions a equipaments culturals catalans entre el 2011 i el 2016, així com la desaparició de la partida prevista per la Carta Municipal de Barcelona, que havia de suposar uns 9,5 milions d’euros per a les institucions culturals de la ciutat. Mentre, en els 3 darrers anys de l’estudi, els grans equipaments de Madrid van veure incrementat el finançament de l’Estat espanyol en un 20%. L’estudi indicava que el percentatge d’aportacions de l’Estat als pressupostos dels principals equipaments amb seu a Madrid, anaven del 20 fins al 67% del total, mentre que els catalans només suposaven entre un 7 i un 23% com a màxim. En el cas de les bones puntuacions del País Basc, una de les raons es trobaria també en el capítol del diner destinat a la cultura; gràcies als recursos econòmics que disposen el conjunt d’institucions públiques basques (ajuntaments, diputacions forals i govern basc) gràcies al concert econòmic, i que els permet aportar un 85% més de diners per càpita en cultura que les administracions catalanes. Així no ha d’estranyar que al rànquing d’equipaments o esdeveniments culturals més ben puntuats, siguin aquells on l’Estat espanyol destina més recursos els situats dalt de tot: Museu del Prado, Museu Reina Sofía o el Teatro Real. Els catalans se situen a partir de la posició 11, amb el CCCB, el Caixa Fòrum, el festival Temporada Alta (única menció de fora de Barcelona) el Mercat de les Flors, el MACBA, el festival Sónar, el Grec, la Fundació Joan Miró i el Teatre Lliure.  Si aquest rànquing es realitzava només amb les respostes dels enquestats catalans, l’ordre varia sensiblement: l’encapçala el Mercat de les Flors, seguit del Sónar, el CaixaFòrum, el CCCB, el Primavera Sount, el festival Temporada Alta, el Grec, el MACBA i el Teatre Lliure. Entre els vint primers, l’únic gran esdeveniment o equipament cultural que no se situa a Barcelona -a banda de la ja citat Temporada Alta- és el Mercat de Música Viva de Vic. Respecte els àmbits temàtics de la cultura i l’art, l’informe situa com a millors puntuats pel que fa al seu moment creatiu, a la gastronomia, el disseny, la moda, el teatre, la literatura, les arts plàstiques, l’arquitectura, el cinema i la música clàssica i contemporània. I en relació a la seva repercussió internacional, la llista és quasi la mateixa, a excepció del teatre que es substituït per la dansa entre els deu més ben puntuats. Pel que fa a les qüestions principals que caldria afrontar en favor de la millora de l’oferta cultural barcelonina, els enquestats assenyalen com a primera la necessitat de millorar les eines de suport a la cultura (espais, creadors emergents…) així com la planificació estratègica de les polítiques culturals, amb més suport i finançament; seguides per la demanda de més propostes internacionals en la seva programació. També es demana de forma destacada una millora en la coordinació entre institucions culturals, i l’estímul per crear nous públics, amb especial esment a apropar la cultura a l’àmbit educatiu en totes les seves etapes; acompanyat per una millor comunicació de l’oferta cultural de tota la ciutat. Com en altres informes i estudis, el conjunt de professionals del sector reclamen una llei del mecenatge, que no només legisli els incentius fiscals, sinó que serveixi per al reconeixement públic dels patrocinadors i mecenes culturals.  

Categories
Notícies

Invertir en cultura sense un marc legal adequat

Organitzat per la Fundació Cercle d’Economia, el mecenatge cultural va tornar a ser protagonista d’una taula rodona on fundacions i l’Institut Català de Finances van palesar les dificultats que les empreses inverteixin més en cultura, i la necessitat de poder comptar amb una llei de mecenatge adequada, com ja ens va analitzar Carlos Cuatrecasas a l’entrevista que vam publicar recentment en aquest portal. El president de la Fundació Catalunya Cultura, Enric Crous, va definir-la com a “llotja” on empreses i creadors es troben per explorar vies de finançament per a materialitzar els projectes culturals presentats, i va anunciar que el proper 9 de març se celebrarà una trobada oberta al món empresarial a IESE. Des de la Fundació Bancària La Caixa, el seu director general Jaume Giró va denunciar que amb l’actual legislació espanyola “el retorn econòmic en cultura no compensa la inversió” de les empreses, tot defensant la destinació de més recursos en cultura “perquè la societat sàpiga resoldre més justament, necessita gent sensible, pensament crític i un poble culte”. L’apunt del sector públic el va aportar el conseller delegat de l’ICF, Josep Ramon Sanromà, qui posà sobre la taula la necessitat “de buscar (nous) models col·laboratius” entre empreses i fundacions que serveixin per mobilitzar més recursos cap a la cultura. A nivell de xifres, l’acte celebrat el 26 de gener va servir per recordar que el 2015 la cultura catalana va generar uns 3.757 milions d’euros en total, situant-se en el 2% del PIB. A nivell d’empreses implicades en accions de mecenatge, la xifra ja arriba a les 450. I pel que fa als primers resultats de la Fundació Catalunya Cultura, aquesta ha aconseguit impulsar 95 projectes culturals en aquests dos darrers anys; augmentant de les 8 empreses inicialment implicades a la fundació a les actuals 13.

Categories
Notícies

Catalunya encapçala l’obertura de noves biblioteques, mentre una tercera part de la seva ciutadania no llegeix cap llibre

L’informe “La lectura en España, 2017” de la Federació de Gremis d’Editors alerta que prop del 40% de la ciutadania no llegeix cap llibre. A nivell nacional, aquest percentatge és una mica inferior -no arriba al 34%- segons les dades del Departament de Cultura. Així mateix, l’informe assenyala que entre el 2010 i 2014, Catalunya va obrir dues de cada 3 noves biblioteques al conjunt de l’Estat espanyol. Un els grans vectors de la promoció de la lectura és l’educació. En aquest sentit, l’informe és molt crític amb la LOMCE, en tant que l’actual normativa educativa no fixa cap temps mínim diari dedicat a la lectura, a diferència de la legislació anterior, la LOE. Unes crítiques que s’amplien a les retallades en polítiques culturals i educatives. Respecte les biblioteques, les dades de l’informe assenyalen que a nivell estatal entre el 2010 i el 2014 es van tancar 218, mentre es van obrir 31 de noves, de les quals la gran majoria -unes 21- són a Catalunya. Els territoris on es van tancar més van ser Extremadura, Castella-la Manxa i el País Valencià a més d’una cinquantena en cada cas. Una segona dada és el descens o augment de bibliotecaris druant aquest període que, no és del tot coincident amb les dades anteriors, en tant que s’han reforçat els serveis de les biblioteques no afectades pel seu tancament. Així, els territoris on han augmentat més el nombre d’aquests professionals són la Comunitat de Madrid i Catalunya, superant el centenar, seguits a molta distància pel País Valencià. Pel que fa a la reducció de plantilles, a més de Castella-la Manxa i Extremadura -pel tancament de de biblioteques- Castella i Lleó i les Canàries lideren el descensos. La situació de les llibreries és d’un continuat descens d’establiments oberts. Concretament, el darrer any estudiat -el 2014- es van reduir quasi un 16%, passant de 4.336 a només 3.650 a tot l’Estat. Pel que fa als perfils de les persones més lectores, l’estudi no aporta novetats: les dones superen els homes, així com les persones de 30 a 55 anys, les que tenen perfil universitari i les que viuen en grans ciutats.

Categories
Notícies

La ciutadania catalana és la que més diners va destinar a la cultura el 2015 a tot l’Estat espanyol, tot i el descens respecte el 2014

L’anuari d’estadístiques culturals 2016 del Ministeri de Cultura assenyala que aquests darrers anys tant la ciutadania catalana com les seves administracions locals (ajuntaments i diputacions) són les que més recursos econòmics destinaren a la cultura respecte la resta de territoris de l’Estat espanyol. Concretament, cada català/ana va destinar el 2015 a bens i serveis culturals 320,8 € cadascú, sent la xifra més alta del conjunt de les Comunitats Autònomes, i just darrera vindrien els ciutadans bascos i navarresos. Aquesta xifrà, però, és lleugerament inferior a la del 2014, quan assolí els 326 €. Pel que fa a les xifres de les administracions, la Generalitat hi destinà el 2014 més de 245 M€, un 23,4% del total estatal, però lluny dels més de 393 milions del 2010. Respecte les inversions de les administracions locals, l’informe assenyala que els ajuntaments catalans hi van aportar més 568 milions €, un 23% del total estatal, sense comptar el País Basc ni Navarra. Els diferencials més alts respecte la resta de l’Estat espanyol els trobem en les inversions en protecció del patrimoni; biblioteques, museus i arxius, i promoció cultural. Si s’analitzen les dades dels organismes supralocals com les diputacions, Catalunya torna a anar al capdavant, amb uns 97 M€, que representa una mica més del 21% del cojunt de diputacions i organismes similars. Tot i el detall d’aquestes dades territorialitzades, l’anuari no incorpora cap dada sobre les inversions del govern espanyol a nivell de Comunitats Autònomes. Cal recordar que en el cas de Catalunya, havien sofert un descens del 71,3% entre el 2008 i el 2014. En tot cas serien unes dades subjectes debat, ja que bona part de les inversions del Ministeri de Cultura, tot i fer-se en equipaments situats a Madrid (Museu del Prado, Museu Reina Sofia o el Teatro Real) no es contemplen com a inversions territorials

Categories
Notícies

Dos estudis assenyalen la necessitat que els museus facin més atractiva i personalitzada la seva oferta al públic

Dos estudis, un de nacional i l’altre internacional, sobre els museus apunten a la necessitat que aquests equipaments culturals treballin intensament la seva relació amb els seus públics,millorant el seu atractiu com a oferta d’oci cultural i personalitzant al màxim els seus serveis. El primer, elaborat per l’Observatori de Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya, assenyala que la majoria de ciutadans i ciutadanes majors de 14 anys no van visitar cap museu el 201. Una proporció que arriba al 75% si hi sumem les persones que tot i no visitar-ne cap, sí que ho van fer a galeries d’art, exposicions o algun monument. Les raons d’aquesta manca d’assistència, es troben en motius vinculats amb una deficiència d’atractiu per a moltes persones: manca d’interès o preferència per altres alternatives d’oci en són alguns dels arguments més expressats a l’estudi. El cost econòmic no és pas un dels principals motius, més encara quan un 60% dels assistents a museus declara que ho ha pogut fer de forma gratuïta. Sense aportar recomanacions concretes per a poder incrementar les xifres d’assistència, des de l’observatori es destaca que és internet la via principal per informar-se de l’oferta dels museus i, per tant, millorar la comunicació i el marquèting digital d’aquests equipaments culturals (web pròpia, xarxes socials…) podria ser una bona mesura d’estímul. El segon estudi, elaborat per l’organització NMC -integrada per algunes de les principals empreses de fabricació d’equips informàtics- fa un repàs de les noves tecnologies aplicades als museus i el seu impacte en la mateixa estructura, tant d’adaptacions i canvis dels seus professionals com de la seva infraestructura, i fa una doble recomanació a partir de la necessitat que es coneguin i es treballin les dades dels seus visitants, per tal d’oferir propostes adaptades als diferents públics, i amb elles que els museus siguin espais d’experiències el màxim de personalitzades possible. La fotografia que acompanya l’article a la portada és del Museu del Ter.    

Categories
Notícies

La taula rodona “CoNCA: l’últim debat?” posa sobre la taula quines futures funcions i composició hauria de tenir

Dimarts 29 de novembre, a l’auditori del Pati Manning  se celebrà  la taula rodona: “CoNCA: l’últim debat?”, que va ser organitzada pel Cercle de Cultura amb l’objectiu de contribuir a suscitar i acollir aportacions que ajudin a revisar la naturalesa i les funcions del Consell Nacional de les Arts i la Cultura (CoNCA)  dins del procés que ha obert el Parlament de repensar legislativament el seu futur. L’acte comptà  amb la participació de Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts; Nora Ancarola, presidenta de la Plataforma Assambleària d’Artistes de Catalunya; Agustí Fructuoso, director del TPK Art i Pensament Contemporani; Montserrat Moliner, gestora i activista cultural; i Xavier Fina, consultor cultural, moderats per Jordi Pardo, Director general de la Fundació Pau Casals i membre de la junta directiva del Cercle de Cultura.   Jordi Pardo situà l’acte com a espai de debat i reflexió del futur del CoNCA, davant del procés de redefinició de la seva naturalesa i funcions, un cop el Parlament va constituir fa uns mesos un grup de treball per poder presentar un projecte de modificació. Pardo va recordar que aquesta institució a ser concebuda a partir de precedents internacionals molt importants, com l’Arts Council britànic, ha viscut un procés complex i vacil•lant d’assumpció del seu propi espai dins el nostre sistema cultural per arribar finalment a aquesta significativa etapa d’estabilitat que ara culmina. Agustí Fructuoso defensà la necessitat d’un CoNCA com a institució que permeti que sigui el món de la cultura qui estableixi els objectius de la política cultural, a partir d’un pacte amb tota la societat que faci que els ens polítics comptin amb la societat civil del món cultural. Nora Ancarola va apostar per un CoNCA amb plena autonomia per decidir els plans estratègics de la cultura, i que fins i tot tingués competències vinculants pel que fa a l’actuació de departaments de la Generalitat com el d’Educació o el d’Afers Exteriors, a  més del de Cultura. A nivell intern, apuntà que el nou CoNCA  hauria de ser integrat per persones de prestigi proposades directament pels col•lectius culturals, que treballés amb comitès especialitzats per als diferents àmbits de la cultura i les arts. Xavier Fina anà en una altra direcció i va reclamar la necessitat de superar una mirada sectorial del CoNCA, en el sentit que la institució no hauria d’estar al servei del sector –tot i tenir-lo en compte- sinó al servei de tota la societat. Advocà per un CoNCA sense quotes pel que fa al nomenament i composició dels seus òrgans, i que esdevingués una autoritat moral i política en les seves actuacions, amb una clara funció prescriptora. Així mateix, argumentà la necessitat de connectar-se amb el conjunt d’ens locals de la cultura a nivell de país. Montserrat Moliner també es mostrà partidària d’un gran pacte a per la cultura, del qual el CoNCA en fos l’organisme encarregat de la seva execució. Pel que fa a la seva constitució i funcionament, afirmà que hauria d’estar integrat tant per persones dels sectors de la creació cultural i artística, així com membres de l’administració i també del públic de la cultura. Finalment, Carles Duarte que aprofità aquest acte per acomiadar-se com a president del CoNCA, defensà que aquest hauria de tenir una major desvinculació del Departament de Cultura i, en canvi, tenir-la més amb el Parlament. Entre d’altres objectius, apuntà la funció d’esdevenir l’observatori de la cultura del país, i la de promoure el pacte cultural que havien descrit alguns dels anteriors ponents. Diversos assistents enriquiren el debat amb reflexions sobre el paper que ha de jugar el CoNCA en el futur, recordant alguns les grans expectatives que es generaren durant els anys d’estudi i disseny del CoNCA previs a l’aprovació de la seva llei constitutiva l’any 2008, que va ser reformada a finals del 2011. A la cloenda de l’acte, Jordi Pardo destacà que una de les qüestions fonamentals que s’hauran d’afrontar és la creació de noves audiències per a la cultura i les arts, que eviti el problema d’una fractura social, on amplis col·lectius ciutadans restessin al marge dels hàbits de consum cultural de la resta de la ciutadania. Aquest actes s’emmarca dins el procés de preparació del Fòrum Cultura 2020, que és un marc de debat sobre el model de polítiques culturals al nostre país que impulsa el Cercle de Cultura amb l’objectiu d’actualitzar el model de polítiques culturals vigents, contrastant les seves fragilitats i els seus reptes. Biografia dels participants al debat Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seva obra ha merescut els premis Rosa Leveroni, Vila de Martorell i Crítica “Serra d’Or”. És cavaller de les Arts i les Lletres de la República francesa i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Com a lingüista ha treballat amb els professors Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatges d’especialitats. Fou secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya en l’últim govern presidit per Jordi Pujol (1999-2003). Ha estat vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i president dels premis literaris Recvll de Blanes. Actualment és president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i dirigeix la Institució Cultural del CIC. Nora Ancarola és una artista visual que viu i treballa a Barcelona des de l’any 1978. Des de l’any 2000, conjuntament amb Marga Ximenez, dirigeix MX ESPAI1010, espai d’art contemporani de Barcelona, i amb la qual, a l’any 2004, van crear Edicions1010 que va rebre el Premi a les Iniciatives de l’ACCA (Associació Catalana de Crítics d’Art) a l’any 2008.  Ha rebut diversos premis i beques que li permeten continuar desenvolupant una línia de producció i investigació independent. Actualment és presidenta de la PAAC (Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya). Agustí Fructuoso, nascut a Barcelona, és artista visual, llicenciat en  Belles Arts per la Universitat de Barcelona, cofundador i actual director del TPK Art i Pensament Contemporani. Ha presentat el seu treball a diverses mostres a Catalunya, Espanya, Portugal, França, Alemanya, Holanda, Lituània, EEUU i Canadà. Ha participat a la Fira ARCO a Madrid,  Artexpo a BCN, Group Art Work a Kassel, Abattoirs a Marsella, Biennal de Lió i Ostrale a Dresden. Ha participat com a ponent a diverses trobades sobre Art i Pedagogia i Cultura i Perifèria a Museu Patio Herreriano, Universitat de Lleó, Freyming-Merlebach i Amberes Capital Cultural Europea. Jordi Pardo és Director general de la Fundació Pau Casals. Consultor Internacional en projectes de cultura, desenvolupament i governança. Membre del jurat internacional de la Comissió Europea que selecciona i avalua les Capitals Culturals d’Europa. Membre de l’equip internacional d’experts en polítiques culturals de la UNESCO (2011-2015). Llicenciat en Geografia i Història, i DEA per la UB. Màster (EMPA) en Administració Pública per ESADE. Ha dirigit i assessorat projectes de desenvolupament cultural, gestió del patrimoni, regeneració urbana i d’impuls de l’economia creativa a països d’Europa, Amèrica i Àsia. Ha estat director del projecte del Museu del Disseny de Barcelona; gerent del CCCB, i director gerent del Parc Arqueològic i Museu d’Empúries. Montserrat Moliner Vicent (Barcelona , 1963) és artista i gestora cultural independent, amb experiència tan en el sector públic com en el privat. La seva formació acadèmica ha passat per l’estudi del Bachelor of Arts In Design Top Up a Elisava i a la Universitat de Southampton. Actualment està immersa en una nova aventura, el Espacio Ajoblanco i preparant nou projecte expositiu: Tiempos vividos-Espacios vivientes. En el darrers anys ha estat Cap de Gabinet Regidoria Educació i Universitats de l’Ajuntament de Barcelona per BarcelonaEn Comú, Coordinadora executiva de Xarxaprod, la xarxa d’espais de creació i producció de Catalunya i Presidenta del Patronat de la Fundació AAVC-Hangar. A més, Col•laboradora d’Art Motile, una plataforma que treballa al voltant la mobilitat artística. Xavier Fina és llicenciat en Filosofía (UAB) i Máster en Gestió Cultural (UB). Des de 1989 treballa en el sector de la investigació i de la consultoria en l’àmbit cultural. A l’any 1998 crea  ICC, Consultors Culturals, de la qual és el director. Ha treballat per diverses administracions a nivell estatal, autonòmic i local. Ha estat coordinador acadèmic del Màster en Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona i professor de polítiques culturals a la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és professor i cap del Departament de Producció i Gestió de l’Escola Superior de Música de Catalunya. Va formar part de l’equip de treball encarregat d’elaborar el projecte del Consell Nacional de Cultura i de les Arts de Catalunya (CoNCA). Ha realitzat diverses publicacions sobre polítiques culturals, planificació estratègica i economia de la cultura.

Categories
Notícies

CoNCA: l’últim debat?

Dimarts 29 de novembre, a les 7 de la tarda, a l’auditori del Pati Manning  (carrer de Montalegre,7 de Barcelona) se celebrarà la taula rodona: “CoNCA: el darrer debat?” que comptarà amb la participació de Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts; Nora Ancarola, presidenta de la Plataforma Assambleària d’Artistes de Catalunya; Agustí Fructuoso, director del TPK Art i Pensament Contemporani; Montserrat Moliner, gestora i activista cultural; i Xavier Fina, consultor cultural, moderats per Jordi Pardo, Director general de la Fundació Pau Casals i membre de la junta directiva del Cercle de Cultura. El Fòrum Cultura 2020 és un marc de debat sobre el model de polítiques culturals al nostre país que impulsa el Cercle de Cultura amb l’objectiu d’actualitzar el model de polítiques culturals vigents, contrastant les seves fragilitats i els seus reptes. I una de les peces rellevants del nostre model cultural és el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), un espai de confluència entre el món de la cultura i les institucions i observador i avaluador independent i transversal, entre d’altres funcions. El Parlament va decidir el mes d’abril d’instar la constitució d’un grup de treball per analitzar el model del CoNCA i alhora la presentació d’un projecte de modificació. Davant d’aquest escenari el Cercle de Cultura considera convenient contribuir a la reflexió oberta per la cambra catalana amb l’organització d’una sessió destinada a suscitar i acollir aportacions que ajudin a revisar, d’una manera que convindria que fos ja definitiva, la naturalesa i les funcions del CoNCA. La institució, concebuda a partir de precedents internacionals molt importants, ha viscut un procés complex i vacil·lant d’assumpció del seu propi espai dins el nostre sistema cultural per arribar finalment a aquesta significativa etapa d’estabilitat que ara culmina. Cal confirmar la vostra assistència a: info@cercledecultura.org

Categories
Notícies

Joves i participació cultural: l’impacte de la crisi i el factor educatiu

El CoNCA i la Direcció General de Joventut van organitzar aquest mes de novembre la jornada “Repensar la cultura. Com afavorir la participació cultural de les persones joves”, en el que es va presentar l’informe “La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015” elaborat pels sociòlegs Antonio Ariño i Ramon Llopis, realitzat a partir de les enquestes sobre consums i participació cultural elaborades per diversos organismes i departaments de la Generalitat durant aquesta quinze anys. Evolució de les pràctiques culturals dels joves Per al catedràtic de sociologia de la Universitat de València, Antonio Ariño, “les TICO (concepte que suma a les TIC l’àmbit dels nous processos d’organització social) i la crisi econòmica han impactat de forma directa en el consum cultural de les persones joves”, afegint que aquestes TICO han canviat els nostres hàbits quotidians i que el paper d’internet ha esdevingut fonamental com a eina per accedir a continguts de tipus gratuït. Un accés que es pot produir en qualsevol moment i lloc gràcies al fet que el 92% dels individus joves utilitzen el telèfon mòbil (dades 2015) que ha permès incrementar molt el temps dedicat a la navegació digital. Aquesta immersió en una societat digital fa que la televisió, l’ordinador i els telèfons mòbils siguin les tres pantalles que concentren actualment la majoria d’usos i pràctiques culturals dels joves. Anant amb més detall, les pràctiques més esteses són escoltar música, mirar la televisió, utilitzar internet i anar al cinema, seguides de la lectura de llibres, escoltar ràdio i la lectura de diaris. Per darrera se situen les visites a les biblioteques, l’assistència a concerts i la lectura de revistes, a les que seguirien la visita a museus i monuments, l’assistència al teatre i a les galeries d’art. Tancaria la llista l’assistència a espectacles de dansa i circ. A l’inici del període estudiat hi ha una tendència positiva cap a la penetració creixent de la participació cultural que es veu interrompuda per l’impacte de la crisi, que també es constata amb les dades de recerca d’ofertes o la renúncia a anar a espectacles si no s’aconsegueixen aquests avantatges; tot i que les persones joves més afectades són les famílies monoparentals i les parelles amb fills petits pel que fa a la reducció de la despesa cultural. L’estudi considera revelador de l’impacte de la crisi el desplaçament dels motius pels quals no es realitzen determinades pràctiques o no es fan amb més freqüència, assenyalant que “mentre que el 2006 el percentatge més elevat entre la població jove es registra en la manca d’interès, seguida de la manca de temps, en els darrers anys el pes es desplaça clarament cap al preu i cada vegada té més rellevància el consum gratuït de música, pel·lícules, llibres, etc. a internet”. Per exemple, comparant les dades del 2006 amb les del 2014, el factor preu ha passat de determinar l’absència de participació pel que fa als concerts del 11,4% al 49%; en el cas del cinema, del 15,5% al 59,8%; en el del teatre, del 10,9% al 60,2%; i pel que fa als museus, ha passat d’un molt escàs 2,2% al 44,7%. Consum i participació cultural: el factor educatiu L’estudi inclou com a modalitats de participació aquelles que no són presencials, en tant que inclou el consum de continguts audiovisuals. Amb aquesta incorporació, els autors apunten que les activitats que més es realitzen pertanyen a l’univers audiovisual/digital, i en destaquen tres: l’omnipresència de la música en moltes activitats quotidianes; l’addicció creixent a les sèries de ficció, que té a més un component grupal en tant que es comenten amb els companys de classe, treball o oci; i la comunicació instantània, gràcies a uns telèfons intel·ligents que han esdevingut imprescindibles per al protagonisme de les xarxes socials; no només per a la comunicació i la relació entre els joves, sinó també per a la mateixa organització de la seva vida quotidiana. Per a Ariño i Llopis, el capital educatiu té cada vegada una força més gran com a factor que explica les fractures socials i la mateixa exclusió cultural. En aquest sentit, consideren que qualsevol política cultural que no atengui aquests fenòmens de desigualtat produirà resultats no volguts com el d’acumular recursos culturals en les persones que ja tenen la facilitat d’accés per mitjans propis, “ja que sense el capital cultural necessari adquirit mitjançant l’educació i la socialització, determinats col·lectius de joves no poden apropiar-se de la significació de la cultura que es troba a la seva disposició”. En aquest sentit, el capital educatiu es relaciona de manera directa amb la importància que es concedeix a la cultura; i es constata que hi ha un conjunt d’interessos que estan directament correlacionats amb el nivell educatiu, com seria l’interès per la cultura lletrada i clàssica; lectura de llibres, visita a exposicions i monuments, la música clàssica, l’òpera i el teatre especialment. Per altra banda, l’estudi apunta al fet que hi ha una realitat cultural no analitza per les enquestes que dóna sentit i identitat a les persones que viuen en la perifèria de l’exclusió cultural. En aquest sentit, els autors aposten per un canvi democratitzador de la cultura que reconegui aquestes pràctiques creatives que no s’adiuen al cànon habitual. Com crear nous públics En l’acte de presentació de l’estudi, Antonio Ariño va subratllar la idea que “la cultura ha de ser un acte de plaer per a la persona que hi participa, i per això la clau per aconseguir nous públics és crear les condicions socials per generar interès per la cultura i que sigui una praxis que generi plaer. Aquesta és la gran regla. Les sèries, la música, les sortides, les pel·lícules… han de ser entretingudes i relaxants, crear passió”. L’estudi trenca alguns tòpics com que els joves s’allunyen de les formes tradicionals de la cultura clàssica i lletrada, “ja que no hi ha incompatibilitat entre aquestes pràctiques i les digitals, sinó una reorganització de les pràctiques culturals clàssiques en el nou paradigma comunicatiu que és digital”. Com ja s’ha destacat anteriorment, Ariño i Llopis consideren inexcusable reconèixer que la via principals per crear nous públics demana incorporar les competències necessàries en el sistema escolar. La política cultural principal és una política educativa molt jove”. Així, “les persones que neixen en llars i famílies excloses econòmicament i socialment sovint no disposen dels mitjans per adquirir les competències que produeixen sentit en l’esfera cultural ni dels béns culturals, i només un sistema escolar atent a aquestes necessitats pot mitigar aquestes mancances”.

Categories
Notícies

El dret d’autor és fonamental per a les indústries culturals

Catherine Jewell, responsable de comunicació de l’organització mundial de la propietat intel·lectual, OMPI, ha entrevistat el president del grup Penguin Random House, John Makinson, qui afirma entre d’altres reflexions sobre el present i futur econòmic de la creació literària que “el dret d’autor és el fonament de l’edició. El dret d’autor fa possible el reconeixement i la protecció dels drets dels nostres autors sobre les seves obres”. I afegeix sobre aquesta primera reflexió, traslladable al conjunt de la creació cultural i artística que “per molt diverses vies, el dret d’autor permet que els editors recolzin els escriptors i els proporcionin el temps i els recursos per crear. Les editorials contribueixen a que els escriptors puguin convertir l’escriptura en un treball a temps complert. Un dels majors problemes al que s’enfronten les editorials és evitar la pirateria. I una de les principals responsabilitats que tenim com editors és treballar amb fermesa en nom dels nostres autors per a protegir les seves obres”. John Makinson analitza positivament l’impacte d’internet per al sector editorial, indicant que “les xarxes socials permeten una major detectabilitat, oferint una plataforma per a que els lectors es relacionin entre ells i per a que els autors es relacionin amb els lectors”. Respecte el nou escenari en el que es troba el món editorial en el nou entorn digital, tot i defensar que “no ha suposat un canvi profund en el negoci tradicional de l’edició”, Makinson afirma que la major oportunitat que ofereix la tecnologia digital cal buscar-la en un enfocament centrat en el lector i en una estratègia de comercialització directa al consumidor.  Cal recordar que el grup Penguin Random House, amb una important presència a Catalunya, és l’editorial comercial més gran del món, amb 12.000 professionals en la seva plantilla, i que publica uns 15.000 nous títols cada any mitjançant els seus 250 segells editorials existents a tot el món. Poeu llegir tota l’entrevista en aquest enllaç, i podeu ampliar la lectura sobre els temes tractats en aquest article que vàrem publicar fa unes setmanes.