Categories
Notícies

El dia mundial de la propietat intel·lectual 2016 es dedica a la cultura

L’any 2000 es va acordar instituir el 26 d’abril com a dia mundial de la propietat intel·lectual. Enguany, el dia mundial està dedicat a la cultura i el lema de les activitats que s’estan organitzant a nivell internacional sota l’impuls de l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual, OMPI, és “creativitat digital: reiventar la cultura”. Una data que ha de servir per reflexionar, segons l’OMPI, que dins el nou escenari tecnològic, amb públics massius que consumeixen continguts culturals, “es trobi un equilibri adequat per premiar els creadors i innovadors, que enriqueixen les nostres vides i al mateix temps afavoreixen el bé social que significa l’accés generalitzat a les seves obres”. Una crida a la reflexió que coincideix en uns moments on la UE està caminant decididament per la consolidació d’un mercat únic digital. Com a prèvia a aquest dia mundial de la propietat intel·lectual, l’OMPI va organitzar la setmana passada a Ginebra una conferència sobre el mercat mundial dels continguts digitals, en la que s’analitzà el present i futur de la música, el cinema, els continguts televisius i radiofònics, i el sector editorial, davant l’evolució dels seus respectius mercats del món analògic al digital i dels canvis en els mateixos processos de creació i producció cultural. El dirrector general de l’OMPI, Francis Guy va destacar que “el dret d’autor és el mecanisme central en la generació d’obres creatives, o dit d’una altra manera, en la interfície principal entre el món de la creativitat i l’economia. És el mitjà que permet l’intercanvi comercial d’obres creatives i culturals. I també és el mitjà principal per a finançar-les, i permet que el creador controli l’explotació comercial de les seves obres, cosa que garanteix la sostenibilitat dels sectors creatius”.

Categories
Notícies

Es presenta un estudi sobre l’impacte de les noves tecnologies en la creació artística

L’Anuari de l’organisme Acción Cultural Española de Cultura Digital 2016 estudia l’impacte de les noves tecnologies en la creació artística, així com el seu ús als festivals culturals, a partir d’una cinquantena de casos analitzats de diversos països. La tecnologia està donant a l’art nous canals d’expressió i exhibició, i també ofereix la possibilitat als festivals a obrir-se a nous públics i adoptar nous models organitzatius. Aquest anuari ofereix una acurada panoràmica sobre el procés de canvis dins l’art, amb expressions com el digital art o les exposicions d’art en streaming. Un capítol destacat d’aquest informe és el dedicat als festivals, a partir de l’estudi d’uns 50  casos de tot el món que utilitzen intensament les TIC, fins al punt que alguns ja són online. Uns festivals que mostren també un canvi en l’ús de les xarxes socials, que expandeixen en el temps el caràcter efímer dels festivals amb l’ús bidireccional de les xarxes. Aplicacions com Periscope, Hangout i la seva connexió a Youtube, o la recent estrena del Live de Facebook, estan permetent que cada cop es faciliti la projecció d’aquests festivals. Aquesta nova etapa en les relacions entre les organitzacions dels festivals i el públic queda exemplificada en casos com el del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, amb l’ús d’aplicacions pròpies per als mòbils (app) que permeten orientar i adreçar-se a diferents tipus de públic de forma directa. Un altre cas estudiat és el Sònar i la seva contínua revolució en l’exploració de l’art tecnològic vinculat a la música. L’anuari també  tracta altres temes com  la nova economia col·laborativa, com el micromecenatge, o els canvis en els mercats i les formes de produir i comercialitzar l’obra artística.

Categories
Notícies

Entrevista a Josep M. Prat: “la música hauria de ser molt més present als plans pedagògics”

On el trobem?    A les oficines de GrupCamera a l’Avinguda Diagonal de Barcelona, on hi tenen seu dues de les nostres empreses: Ibercamera i AgenciaCamera. Exerceixo la funció de president executiu del GrupCamera. Quin ha estat el seu darrer èxit? Possiblement haurem de mencionar l’apoteosi que ha suposat la reposició de la nostra producció Carmina Burana de la Fura dels Baus al Teatre Tívoli de Barcelona. Quin projecte ha hagut d’abandonar darrerament? Nosaltres no abandonem ni ajornem projectes. Tenim per costum, quan els acceptem, tirar-los endavant fins al final. Què li demanaria al Cercle de Cultura? El Cercle de Cultura està complint una funció que era molt necessària. A partir d’ara potser m’agradaria que s’obrís més a la societat i a totes les persones que necessiten de l’art i la cultura per viure. Què és per a vostè la Cultura? La cultura és el que queda després de l’art. Ibercamera suma ja 32 temporades de programació de música clàssica. Fa uns anys va afirmar que abans del seu naixement, Barcelona era un desert musical. On érem llavors? De veritat vaig dir aquesta bajanada? Espero que no, però tot és possible… En qualsevol cas, Barcelona ha tingut una riquíssima tradició filharmònica d’origen i caràcter privat. Dos dels nostres grans temples musicals, com són el Palau de la Música i el Liceu, van néixer de la iniciativa privada. El que va passar fa 32 anys és que una iniciativa extraordinària com va ser l’entitat Promusica s’esgotava, i nosaltres vam prendre el relleu amb el suport i l’empenta de l’alcalde Maragall. I on som a inicis del 2016? La gran incorporació ha estat la construcció de L’Auditori com a seu de l’Orquestra de Barcelona i com la sala amb l’excel·lent acústica necessària per a la interpretació del gran repertori simfònic. Hi ha hagut un gran creixement de l’oferta d’origen públic i públic concertat i un creixement global molt important d’espectadors. El fet que sigui una iniciativa privada, demostra la seva sostenibilitat econòmica, fet ja prou positiu; però pel que fa a la programació que s’ofereix cada any ¿això li dóna més llibertat decisòria alhora d’arriscar amb noves ofertes, o tot el contrari? Nosaltres ens movem per principis molt establerts i molt senzills: busquem sempre els intèrprets, orquestres i solistes més adequats per obtenir l’excel·lència en el repertori i les obres programades, i per tant assolir que cada concert sigui una veritable experiència artística. Procurem establir relacions de llarga durada i confiança amb les orquestres i directors per tenir la màxima llibertat a l’hora d’escollir els programes. La creació d’un cicle específic de concerts a Girona des del 2003 indica una història d’èxit. Perquè Girona? Seria possible una programació similar en altres capitals catalanes? Girona té un Auditori que és un magnífic equipament amb una boníssima acústica. Des de la seva inauguració l’Ajuntament i l’Auditori ens van venir a buscar per crear continguts amb forma de coproducció. Al cap de 9 anys l’èxit ha estat extraordinari i ens sentim molt orgullosos d’haver contribuït a la consolidació d’una tradició musical a la ciutat de Girona. El que hem fet a Girona seria replicable a qualsevol ciutat de Catalunya que tingui un bon auditori, i un ajuntament amb ganes de fer créixer l’afició a la música. Segons les enquestes culturals, la música clàssica se situa en les activitats culturals més reconegudes, però l’assistència a concerts és de les menys practicades pels joves. Què cal fer per atraure’ls? Aquesta és la gran pregunta i una de les nostres grans prioritats. Es poden fer moltes coses i es fan. Nosaltres de fet tenim diferents programes d’abonament jove i d’accessibilitat dels joves als concerts. Però de totes maneres el problema essencial està en la part educativa. La música hauria de ser molt més present en els plans pedagògics. La música és un llenguatge abstracte i universal que uneix els pobles. La música és present arreu del nostre entorn personal i col•lectiu. Una altra cosa és la presència de la música clàssica. Es fa prou a l’escola per educar-ne i promoure-la? Què caldria fer per ajudar a crear nous consumidors culturals, com per exemple pel que fa l’audiovisual fa França amb els programes del cinema a l’escola? La música és molt present en la nostra vida, a vegades massa per les noves formes conegudes com a música d’ambient. Estem plens de música sense pràcticament adonar-nos-en però aquesta, per ser compresa i gaudida, ha de ser escoltada en un acte conscient. Aprendre a escoltar la música és l’únic camí per estimar-la i comprendre-la. Qualsevol acció, programa o mecanisme que vagi en aquesta direcció ajudarà que la música sigui més divulgada.

Categories
Notícies

La Comissió Europea publica un informe sobre els nous sistemes de finançament per a la cultura

El sector de les indústries culturals i creatives, especialment si parlem de les petites i mitjanes empreses, pateix un problema estructural com és l’accés al finançament, per les característiques pròpies del sector que ho dificulten: escassetat de bens materials i el gran pes dels actius intangibles. Als dèficits de comprensió de les característiques d’aquest sector per part de les entitats financeres. L’informe elaborat per la Direcció General d’Educació i Cultura de la Comissió Europea “Cap a ecosistemes financers més eficients” estudia quins són els reptes que ha d’assumir el sector alhora de buscar finançament, planteja tot un seguit de sistemes de finançament innovadors i presenta 32 casos d’èxit, que serveixen per il·lustrar com determinades fórmules innovadores poden ajustar-se a les necessitats de finançament de les empreses culturals i creatives. Aquest informe d’anàlisi i bones pràctiques forma part dels materials que posa a disposició la Comissió Europea a les institucions dels seus estats membres en el marc de l’Agenda Europea per a la Cultura i del seu pla de treball 2015-2018, en el que les indústries culturals i creatives són un dels seus principals eixos, on cop s’ha constatat que són una font de creació d’ocupació que contribueix al creixement a Europa, i que, a més, són un un mitjà excel·lent per afavorir la inclusió social i donar suport a la diversitat cultural.

Categories
Notícies

Un llibre de la UV analitza les polítiques culturals a l’Estat espanyol dels darrers 30 anys

Divendres 18 de març a les 6 de la tarda, a la seu del Centre d’Estudis i Recursos Culturals (Pati Manning, carrer Montalegre, 7) es presentarà el llibre “Treinta años de políticas culturales en España”. Un dels seus autors, Joaquim Rius-Ulldemolins, professor de la Universitat de València, ha escrit aquesta breu ressenya per al Cercle de Cultura que llegireu sota d’aquest paràgraf. Les polítiques culturals s’han convertit a l’Estat espanyol, des de la recuperació de la democràcia, en un element clau en la configuració dels agents del sistema polític, en el desenvolupament territorial, en la generació de noves pràctiques d’oci i consum i en la construcció d’identitats col·lectives. No obstant això, l’atenció dedicada a aquesta temàtica per part dels investigadors es trobava fins ara dispersa i sense sistematitzar. Joaquim Rius-Ulldemolins i Juan Arturo Rubio, investigadors en polítiques culturals i els editors d’aquest llibre, han articulat les contribucions dels principals especialistes en aquesta temàtica, que pretén així cobrir aquest buit i establir un balanç pioner dels més de trenta anys de polítiques culturals a l’Estat espanyol. D’aquesta manera, el llibre es focalitza en analitzar el nucli de la política cultural (els sectors culturals, les indústries i les institucions culturals), atenent alhora les seves diferents dimensions, la diversitat d’agents en el qual hi participen i els diferents sectors d’intervenció de la política cultural (com els sectors culturals, el patrimoni, els museus, les festes, els festivals o el turisme). Finalment, s’aborda la influència del marc polític i institucional, els factors identitaris i el context internacional com a factors que condicionen la política cultural i expliquen la seva evolució.  

Categories
Notícies

Ens deixa l’escriptor i activista cultural Manuel Foraster

Dilluns moria Manuel Foraster, company i soci del Cercle de Cultura, persona molt vinculada a la cultura del nostre país. Com a petit homenatge, reproduïm l’article que li ha dedicat Enric Bou al digital de cultura Núvol. “Ens ha deixat Manuel Foraster i Giravent. El vaig conèixer en els anys d’estudiant de la facultat de Lletres de la UAB, però ens vam tractar poc. Després, vam tenir altres ocasions, quan va ser sotsdirector del setmanari El Món o responsable de comunicació i premsa de l’Olimpíada Cultural del COOB’92, del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i del Centre Cultural de Caixa Catalunya a La Pedrera. Va ser també vicepresident de la Fundació La Miranda. En totes aquestes activitats va destacar per la seva sòlida formació, la capacitat de treball i les bones dosis d’imaginació. Era una persona d’àmplies lectures i això, per a felicitat i instrucció del lector, es reflecteix sempre en la seva escriptura. El vaig començar a tractar més quan va tenir la possibilitat d’anar-se’n a treballar de lector a Bordeus, en substitució de Jaume Vallcorba. Sabia que jo havia estat lector a Poitiers i volia informació de primera mà sobre els perills d’una aital decisió. Després ens vam tractar de manera intermitent en funció de les seves responsabilitats: em va regalar el volum El Quadrat d’or editat per Olímpiada Cultural. I l’any 2004 va organitzar a La Pedrera una presentació del volum que vam editar amb Joaquim Molas, La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual (Ed. 62, 2003). En Molas l’apreciava molt i sempre li recordava la promesa d’escriure sobre Eduard Toda, de qui seguí les passes pel món asiàtic i publicà alguns textos. Ens trobàvem sovint al barri i parlàvem, fèiem un cafè, rèiem d’algunes de les transformacions del paisatge urbà: l’aparició dels basars xinesos. Del nostre, “Bazar Amigo”, ell en deia “Can Amigó”. Fa relativament poc temps vam intensificar la relació. Li vaig escriure quan va publicar la novel·la Factures pagades (2013), que vaig trobar sensacional. És una incursió realment original en un àmbit poc freqüentat de la narrativa catalana: la novel·la (meta)literària i de campus. L’experiència, millor, les vivències, com a lector a la Université de Bordeaux III i a la Università degli Studi-L’Orientale de Nàpols han quedat transformades en pàgines genials i còmiques de les seves novel·les. Quan em va demanar de presentar-li la segona novel·la vaig tenir una reacció gairebé daliniana: El Foraster has viscut a França, jo també. El Foraster has viscut a Itàlia, jo també. El Foraster has escrit una novel·la. Jo tampoc. “Profunda i pura enveja” o “enveja en estat pur i profund” és el que em provocava la lectura del seu llibre descomunal (o sèrie de llibres o trilogia en construcció) com ben pocs altres s’han escrit en, com diria Ramon Muntaner, veí nostre del barri, en el “pus bell catalanesc”. Manuel Foraster i Giravent era un personatge singular. Una singularitat que venia en gran part marcada pel nom que li va condicionar el destí. Tenia la sort d’un nom gairebé oximorònic. El definia i el va marcar, en la vida, les lectures, l’escriptura. Foraster, com a “nadiu o propi d’un poble o país diferent d’aquell on es troba” havia d’explorar el món. I ho feia girat “a tots els vents”. Amb una curiositat infinita. I amb una gran dosi d’humor. Un personatge de les seves novel·les és “monsieur Silvoso, home d’affaires immobiliaris a París d’alta volada o de volada gallinàcia, depenent de com es miri.” D’una viatgera comenta: “‘Amb això de Voyagers Sans Frontières i aquests viatges gairebé regalats i la massificació dels avions ara ja no et donen gairebé res que sigui llegible ni que vagis en primera…’, va dir resignada, tot lamentant el progrés per a tothom i enyorant els viatges d’antan, la distingida senyora d’Eliselis.” El seu és un humor, absurd, de vegades espatarrant, potser inspirat en el del Grup de Sabadell, que li servia per criticar la literatura, i tots els que l’envoltem, alguns dels quals caminen/caminem amb el nas massa alt: “A Catalunya ja seria hora que sortís algú que fos una mica valent i que tingués prou mala llet i que afirmés sense embuts alguna cosa com ara «si la literatura catalana actual —ep! parlem de la d’ara!— fos un riu, seria una claveguera plena de merda surant i la majoria de novel·les, sobretot les que guanyen premis literaris, s’entén (…) I em diu encara la senyoreta que el mal és comú i que del noranta cinc per cent de la literatura que escriuen avui la majoria de francesos (¿i de nord-americans i de japonesos i de gairebé tot arreu?) se’n pot dir exactament el mateix. Aurea mediocritas. I màrqueting, molt de màrqueting. Tot pudent i putrefacte.” Una conversa amb el Foraster era sempre una ruta vers l’inexplorat. Sabies on començaves, però era un expert en fer giragonses inesperades, que ens conduïen a referències literàries, gastronòmiques, polítiques sempre enriquidores. Ara fa un any em va fer un regal fantàstic. Em va dur a dinar a un dels últims refugis d’una altra Barcelona ja gairebé extingida. En un restaurant d’un xamfrà barceloní, no gaire lluny de casa seva, seguts a la cuina, a la vora d’uns ex-prohoms de l’extingida convergència que refilaven, els cambrers ens tractaven de manera exquisida i ens servien menjars populars. El Manuel els coneixia tots. Divagava sobre la família –la Núria i els fills–, les últimes lectures, els amics que comencen a mancar. Últimament es lamentava que li havia tocat d’escriure massa necrològiques d’amics sabadellencs. És l’indici que hem entrat a la recta final. La propera novel·la de Manuel Foraster, Sabadell Grand Central, Nova York Rambla clou la trilogia. N’he llegit alguns fragments i és una traca final espectacular, que honora la sèrie. Quan el vaig veure fa un mes a Barcelona, estava fent les últimes correccions. Esperem poder llegir-la editada d’aquí ben poc temps. Acomiado el Foraster —ens trobarem al Port, viatger literari o literat de viatge— amb les frases finals de Lisboa direcció París: “Tanmateix, F arrossegant els peus i el que li quedava d’ànima, sortint de Belles Arts, enfilà una sabadellenca Via Massagué llarga i estreta, seguint l’ombra del poema impossible Guillaguí i de l’inefable home de teatre Cesc Umbert, cap a la boira insondable de la Creu Alta… F, encara, espolsant-se tots els fantasmes per la gogoliana Perspectiva Nevsky de la seva desengrunada life… F per la rue Catinat del seu grahamgreenià americà impassible… la calle Corrientes, a sis travessies (Lavalle, Tucumán, Viamonte, Córdoba, Paraguay… del Gran Hotel i de la cantonada Marcelo T de Alvear amb el Maipú de Borges) de les llibreries i les confiterías de la seva dissort… F, qui sap, around the Washington Square —un altre pas de rosca— del seu riberià i salvatge cor…”

Categories
Notícies

Un estudi europeu destaca el gran potencial del patrimoni cultural per a l’ocupació i l’educació

El consorci “Cultural Heritage Counts for Europe”, integrat per institucions belgues, holandeses, poloneses i britàniques ha editat recentment un estudi sobre el present i futur del patrimoni cultural a la UE del que en destaquen tres conclusions de cara al futur d’aquest estratègic sector de la cultura. La primera és que el patrimoni cultural és d’un gran potencial per a la creació d’ocupació, la generació d’atractiu per a la inversió en un territori –imatge de marca– així com per la qualitat de vida i l’educació. La segona, és que per a poder ser motor de desenvolupament sostenible, cal que les polítiques i inversions que s’hi destinin estiguin ben coordinades entre elles. I la tercera és que aquest potencial és lluny d’haver-se explotat de manera suficient. Aquest estudi serà un dels elements documentals bàsics per a la preparació de l’Any Europeu del patrimoni cultural, previst per al 2018. Aquesta preocupació pel patrimoni cultural i les seves potencialitats econòmiques i socials ha promogut diverses iniciatives dins la UE com la Resolució del Parlament Europeu de fa mig any, “cap a un enfocament integral del patrimoni cultural europeu”, que coincideix en bona mesura amb les conclusions d’aquest estudi A l’igual que en altres estudis recents, aquest informe recomana que els estudis sobre l’impacte de les activitats culturals incloguin indicadors estadístics específics per a facilitar la presa de decisions en les polítiques culturals.

Categories
Notícies

Es publiquen dos informes sobre l’ocupació del sector cultural i les arts escèniques a Catalunya

L’estudi sobre “ocupació en el sector cultural 2015” assenyala que l’any passat havien 147.500 persones treballant-hi, lleugerament per sota de les dades del 2011. Sobre el total de la població ocupada, el sector cultural català significa el 4,8% del total, una mica per sobre del 20% de la mitjana de l’Estat espanyol. Pel que fa al tipus d’ocupació, els treballadors per compte propi signifiquen un 37,6%, molt per sobre del que passa a la resta del teixit empresarial, augmentant quasi 5 punts des del 2011. Una altra dada a destacar és que mentre les dones representen al voltant del 47% de l’ocupació al nostre país, en el sector cultural només representen el 43,7%. Pel que fa a l’informe “Companyies d’arts escèniques de Catalunya 2014” dedicat al món de la dansa, el teatre i el circ, aquest indica el seu gran dinamisme; ja que una tercera part de les 170 companyies existents tenen menys de 15 anys, i un 42% van actuar a l’estranger, majoritàriament a la resta d’Europa, especialment a França i Alemanya. A nivell econòmic, els seus ingressos en aquell any van superar els 48 milions d’euros, amb uns costos de producció de prop del 10 milions en total.    

Categories
Notícies

L’Ateneu Barcelonès s’adhereix al programa Catalunya 2020. Fòrum de reflexió sobre la cultura catalana

Dilluns 22 de febrer, s’ha celebrat a la sala de juntes del Cercle d’Economia, l’acte de presentació de l’Ateneu Barcelonès al Cercle de Cultura, que ha servit com a primer pas dels preparatius de la proposta Cultura 2020. Fòrum de reflexió sobre la cultura catalana. L’acte s’inicià amb les intervencions del president del Cercle de Cultura Francesc Bellmunt; de Lluís Bonet, membre de la comissió de continguts del Cercle de Cultura, que presentaren els objectius de la proposta Catalunya 2020, i de Patrícia Gabancho, vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès, qui subratllà la importància de la cultura dins el món educatiu, així com defensa que la cultura ha de ser considerada un servei públic, per la qual cosa s’han de reforçar les actuals polítiques culturals i impulsar-ne de noves. Després d’aquestes intervencions s’obrí un torn d’intervencions entre els assistents, que aportaren diversos punts de vista sobre les temàtiques i enfocaments que hauria de prioritzar la proposta presentada. Cultura 2020. Fòrum de reflexió sobre la cultura catalana té com a objectiu fer de la cultura un dels principals eixos vertebradors del país, i s’articularà en diverses activitats al llarg del 2016 i 2017 sobre els temes cabdals de la cultura, tant per diagnosticar-los com per aportar solucions als problemes plantejats. Un debat sobre la cultura que serà organitzat i pensat des de les entitats i no des dels poders públics. L’Ateneu Barcelonès és la primera entitat que s’ha adherit a aquesta iniciativa del Cercle de Cultura, que buscarà inicialment la participació d’altres entitats del teixit cultural que també siguin transversals en el seu àmbit d’actuació per impulsar aquest programa, per tal de superar el marc de les relacions entre el sector públic i el privat per oferir una mirada integral de la cultura, pensant en el conjunt dels seus operadors, sectors creatius, i el nou escenari digital.

Categories
Notícies

L’impacte de les inversions culturals necessita de noves metodologies d’estudi

Impulsat per un conjunt de fundacions i organismes britànics, alemanys, holandesos i irlandesos, recentment s’ha fet públic l’informe “Cultural and creative spillovers in Europe: Report on a preliminary evidence review”, que ha estudiat els efectes indirectes de les inversions públiques i privades en els sectors culturals i creatius, amb l’objectiu de poder mesurar millor el seu retorn al conjunt de la societat. Un estudi que coincideix amb la celebració del 25è aniversari del Programa Media, actualment incorporat dins el paraigua del nou programa Europa Creativa, que fa pocs dies va celebrar una jornada de treball dins la programació de la Berlinale. L’estudi posa en relleu que alguns aspectes d’aquests efectes beneficiosos ja ha estat analitzats amb profunditat, com l’increment de la innovació social per la via de la difusió de coneixements, i la generació d’un entorn urbà més creatiu a l’entorn dels sectors culturals i creatius que es veuen afavorits per aquestes inversions. Tot i aquestes evidències, l’informe conclou que cal promoure mètodes de recerca consistents i creïbles per permetre al sector i a les autoritats públiques millorar la formulació de polítiques eficients i l’assignació de recursos. L’informe constata les llacunes encara existents pel que fa a l’estudi d’aquests efectes indirectes; i reclama una visió més integral, interdisciplinar, als futurs informes sobre l’impacte d’aquestes inversions. Entre d’altres estudis que es recomanen prioritàriament hi ha els vinculats a la investigació del retorn social de la inversió (SROI).