A diferència del passat que va de la Renaixença a la Transició, els avenços cap a la definició política de Catalunya han anat sempre lligats a la recuperació del català. I no, o no de manera principal, en un sentit expansiu sinó intensiu. Mestre Fabra era un mite en el seu temps. El gruix de la societat participava en l’esforç per polir l’idioma durant els anys 60 i 70. Però als nostres dies som una minoria, un residu, i més valdria que ens convertim en secta, els que considerem que amb una llengua tan desafinada com la llengua catalana no es pot anar gaire lluny com a país. Només la tercera part dels catalans té la llengua pròpia com a habitual. Si sabessin fer-la servir-la amb propietat, o si fossin conscients que el futur depèn sobretot del coneixement que en tinguin i de l’ús que en facin. Si en comptes d’empobrir-la l’enriquissin, no caldria patir. Però no és el cas. Les escoles públiques, que són els mèdia, contribueixen a desaprendre. De privades no n’hi ha. Per tant, no hi ha més remei per millorar que convertir-se en autodidacte. ¿On són els manuals? En alguns autors, pocs. En un bon nombre de traduccions. Sovint en el teatre. També en algunes escasses excepcions d’expressió verbal pública, com és el cas de Joaquim Maria Puyal, Jordi Basté o Josep Cuní. Els altres, quasi tots, no paren de passar el ribot, d’aprimar i d’agrisar. Invertir en la pròpia llengua, en el nostre cas en les pròpies perquè tant es poden enriquir com envair-se i embastardir-se, és més productiu per a la societat que apuntar-se a una associació nacionalista o d’esquerres. Però pels parlants que se l’han deixat depauperar, costa més. Afinar el gust, exigir-se i exigir propietat, vivacitat i color en l’expressió de cadascú i en la dels altres és imprescindible. Fer una bona frase no és senzill. Fer una bona frase clara i pertinent és el resultat d’anys d’autoaprenentatge. No hi ha al món cap país competitiu format per gent amb escassa competència lingüística. Article de Xavier Bru de Sala publicat al diari El Periódico.
Categories
Autoescoles d’idioma
Xavier Bru de Sala defensa la necessitat d’un ús acurat del català per part dels seus parlants, tan per a la salut de la llengua, com element de qualitat del país. Destaca la funció “d’escola pública” que exerceixen els mitjans alhora de promoure els usos lingüístics, i critica la mala qualitat del català emprada per la majoria de periodistes i mitjans.
