Logotip Cercle de Cultura

Autor: admin

Categories
Opinió

Cas Pasqual: dues acotacions per al debat

Lluny de ser una serp d’estiu, el cas de Lluís Pasqual ha reprès amb l’inici de setembre amb tota la intensitat que calia esperar atès el que semblava un tancament de circumstàncies. Ningú no pot negar la importància del treball portat a terme per Pasqual en el medi teatral en la seva llarga i aplaudida trajectòria. Però això no es discuteix. El ‘cas’ va esclatar quan, arran de la notícia de la seva continuïtat en la direcció del Teatre Lliure, una actriu que hi havia col·laborat l’acusa d’abús de poder i de tracte despòtic des de les xarxes socials, ocasionant opinions i manifestos a favor i en contra. Després de la primera embranzida, el Patronat del Lliure va declarar que Pasqual continuaria només per dos anys per tal de facilitar la renovació dels estatuts que, entre altres coses, han de determinar com es configura l’accés a la direcció del teatre. També es va saber que Àlex Rigola, membre del Patronat, s’havia mostrat partidari de la limitació dels mandats i de la paritat en la programació. Fins que el primer de setembre el tema esclata de nou amb l’anunci fet pel mateix Pasqual sobre la seva dimissió.  De nou s’ha generat un allau d’opinions i comentaris a les xarxes i als mitjans, aquesta vegada amb més contundència, fins i tot amb lectures polítiques al caire de les circumstàncies actuals del país. Més enllà de posicionaments maximalistes,  una de les coses que ha quedat més clares és que el cas Pasqual posa damunt la taula temes relatius a la salut cultural del país que, tard o d’hora, s’han de debatre i resoldre. N’extrec dos que em semblen especialment significatius: el poder de les xarxes social en convertir la dialèctica en fets, i l’accés a les responsabilitats de comandament en l’àmbit de la cultura. A les declaracions fetes el 2 de setembre Pasqual es lamentava que les xarxes socials poden destruir qualsevol reputació i que havien decidit que la propera direcció del Lliure havia de ser per a una dona jove. Totes dues coses són versemblants, amb matisos. A les xarxes s’han forjat no només reputacions sinó autèntiques creacions de personalitat, i algunes amb prou fortuna; hi ha qui ha aconseguit una determinada identitat  a base de presència, contundència i constància, des del fenomen dels influèncers fins a  perfils orientats a objectius concrets, tot i que la vida virtual arriba a magnificar fins a la distorsió les aparences. La realitat com a element corrector i de contrast a més de ser tossuda és un factor determinant. La destrucció de la reputació de Pasqual hauria hagut de ser, ha de ser contrastada pels mitjans i els procediments que tota societat o institució democràtica té capacitat d’exercir. Era suficient la discussió virtual per malmetre la reputació d’una personalitat?  O, hi havia algun altre problema latent que ha emergit arran del batibull virtual sobre el qual el Lliure s’hauria de pronunciar? És suficient una confrontació de manifestos epidèrmics a favor o en contra sense contrastar-ne les causes des de la realitat empírica del Lliure i del sector teatral? L’atribució generalitzada del decantament del problema a les xarxes socials prescindint de la realitat em fa l’efecte d’un mutis pel fòrum. L’accés a les responsabilitats de comandament al medi cultural és un dels grans temes pendents de la praxi de les polítiques culturals al nostre país. És un fet, com a mínim, curiós que quan la qüestió s’ha plantejat obertament i en públic ha estat quan hi ha hagut canvis de directius que han exercit  llargament segons la modalitat de la lliure designació. Un dels casos més singulars va ser el del CCCB quan en van ocupar la direcció els successors de Josep Ramoneda després de vint-i-dos anys que la mateixa persona hagués estat al front de la institució; llavors es va demanar que el lloc fos cobert per concurs públic. Com aquest,  d’altres. Val a dir que aquesta modalitat en el sector públic i també en el privat està cada cop més qüestionada, que el seu revestiment a través de requisits sovint no evita l’aparença d’opacitat i que l’exigència de transparència és un posicionament de salut democràtica afortunadament creixent. .  L’exemple dels països i societats més avançades en la praxi de les polítiques culturals presenta models alternatius, complementaris i compatibles a favor dels perfils necessaris per a la professionalització de la cultura. Sovint són formats de concurs públic per poder decidir lliurament en favor de la millor candidatura dotats amb eines de precisió, com la limitació o renovació limitada de mandats, definició d’(in)compatibilitats, currículums contrastats o exposició de projectes amb garanties de viabilitat, entre altres. Aquest modus operandi  ha estat adoptat en els darrers temps per part d’algunes entitats i institucions culturals i cal esperar que esdevingui praxi generalitzada en els nous contextos de transparència. Fóra desitjable que el cas Pasqual esdevingués una fita que depassés l’escenari del Teatre Lliure.  Vinyet Panyella Article publicat a: https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/cas-pasqual-dues-acotacions-per-al-debat_302088_102.html

Categories
Activitats

Fòrum Cultura 2020: valoració de la feina feta i represa aquest octubre

El Fòrum Cultura 2020, organitzat pel Cercle de Cultura, re-emprendrà les taules de treball aquest mes d’octubre, iniciant la seva segona fase que finalitzarà a principis del proper any. Cal recordar que les primeres quatre taules de treball, “Creació Artística”, coordinada per Jordi Balló; “Cultura i Educació”, coordinada per Gemma Carbó; “Equipaments Culturals”, coordinada per Pepe Serra, i “Economia i Cultura”, coordinada per Xavier Cubeles, es van desenvolupar del maig al juliol. Aquest proper mes d’octubre s’iniciaran les properes taules: “Barcelona-Catalunya: territori i projecció internacional”, coordinada per Jordi Pardo;  “Finançament de la Cultura”, coordinada per Lluís Bonet, “Els reptes de la cultura a l’era digital”, coordinada per Jordi Sellas,  i el gener de 2019 tindrà lloc la  darrera taula dedicada a “Polítiques Culturals”, coordinada per Esteve León. Al llarg d’aquestes sessions, a les que han participat més de seixanta professionals de diferents camps, especialitats, sectors i procedència territorial,  s’han definit reptes i prioritats que en el seu conjunt suposen un estat d’opinió molt interessant, i una relació de propostes relacionades amb la necessitat de donar un impuls al sistema cultural del país. Aquestes quatre primeres sessions no han estat pas un exercici d’auto-flagel·lació, dedicat a plorar sobre els mals dels sectors de la cultura. Lluny d’això, s’ha volgut ser proactiu i debatre propostes per millorar la situació dels diferents sectors i del conjunt del sistema. Què podem fer cadascú de nosaltres per la cultura? Era el punt de partida del debat. Encara que evidentment, del conjunt de taules del Fòrum Cultura 2020 està sorgint una agenda pràctica adreçada a les administracions públiques. Però més enllà del finançament de la cultura per part de les administracions públiques, s’ha expressat la necessitat d’avançar en una visió més estratègica de la cultura, més connectada amb la centralitat de l’agenda institucional, social i econòmica del país. Cal una visió de caràcter integral, amb criteris clars de prioritat i més visió estratègica, per a un país més equilibrat territorialment, més competitiu i socialment avançat. En el paquet de reptes i prioritats hi figuren molts aspectes relacionats amb el canvi de mentalitat dels propis operadors (creadors/artistes/gestors/mediadors/empresaris/gestors públics…), i dels mecanismes de relació amb altres sectors, o de les relacions tradicionals entre creadors i públics, marcades per nous processos de participació activa dels públics tant en la lògica, format, espais de creació o presentació cultural o programació, i pels nous reptes relacionades amb els canvis sòcio-econòmics i culturals dels darrers anys. La necessitat de reinventar estratègies de creació/participació i presentació i dels models de governança i gestió tenen en la disrupció tecnològica un amplificador de la velocitat i la profunditat amb la que són necessaris aquests canvis. Més enllà dels discursos retòrics allunyats de la realitat cultural del país, caldria donar un impuls a un dels pilars del projecte col·lectiu de Catalunya que és fonamental per al seu desenvolupament econòmic, la creació de competitivitat en els seus territoris i la dignitat i qualitat de vida dels ciutadans. Una de les principals consideracions compartides per les persones que han participat en aquestes taules de debat, que en el seu conjunt representen la diversitat de visions i realitats del sistema cultural de Catalunya, és l’oportunitat i necessitat d’aquest debat, i d’espais de debat que connectin diferents visions, àmbits professionals i acadèmics, i les realitats diverses dels sectors de la cultura en el territori. El caràcter independent del Cercle de Cultura, i la voluntat de disposar d’una visió plural i transdisciplinar faciliten aquest debat, i permeten la trobada i un diàleg imprescindible que aplega les lògiques públiques i privades, empresarials i comunitàries i d’interès social, de professionals vinculats al món de la cultura que representen un territori amb una realitat ben diversa. Les aportacions de cadascuna de les taules de debat han generat uns documents de treball, que en finalitzar el Fòrum Cultura 2020 seran presentats públicament i analitzats en diferents actes i documents. Amb aquest procés de treball es vol tenir una visió actualitzada dels principals reptes i prioritats que haurien d’estar en l’agenda del conjunt d’administracions i  d’operadors del sistema cultural de Catalunya per escurçar la distància entre el que somniem i la realitat, i proposar d’una forma pràctica i concreta elements per al desenvolupament dels sectors de a cultura com elements fonamentals per al progrés social i comunitari, la qualitat de vida, l’activitat econòmica, la creació de competitivitat territorial i la seva relació amb altres sectors d’activitat. Jordi Pardo Coordinador general del Fòrum Cultura 2020 El Cercle de Cultura agraeix la col·laboració del Teatre Romea, l’ESMUC, el CERC de la Diputació de Barcelona, el Museu d’Arts Santa Mònica, el Museu d’Història de Catalunya i el Cercle d’Economia per acollir aquestes sessions de debat del Fòrum Cultura 2020.    

Categories
Opinió

L’educació és el primer problema cultural

¿Què passa quan 160.000 catalans, majoritàriament, compren una entrada per veure un espectacle del Circ Du Soleil, 60.000 per escoltar un concert de Guns and Roses o 100.000 per presenciar l’exposició de David Bowie? Segons el parer d’alguns responsables polítics de cultura això és l’expressió d’un mercat cultural comercial. ¿Què passa quan 3.500 persones compren una entrada per a l’espectacle que inaugura el Festival Grec, 200 persones per a un concert de música avançada a Fabra i Coats o 120.000 van gratuïtament al Fòrum per escoltar Love of Lesbian en les Festes de la Mercè. L’èxit d’un espectacle és l’expressió d’una política cultural Segons el parer d’algunes d’aquestes mateixes persones, això és l’expressió d’una política cultural. Ja sé que no és tan senzill i que expressada així la comparació té components demagògics. Però, de vegades, cal dir-ho clar perquè la gent ho entengui. Quina és la diferència? La qualitat de cada proposta, el lloc i el moment en què succeeix, el propietari, el preu de l’entrada, l’organitzador, l’objectiu últim que persegueix cada activitat? En realitat, Circ du Soleil és la conseqüència d’una política pública original del govern del Quebec. Van triomfar i ara són propietat d’un fons d’inversió. Guns and Roses és una icona del rock d’un país amb escassa política cultural i amb un gran mercat musical. I l’exemple de manca de política cultural és la inauguració del Festival Grec, que ha estat produïda per la pròpia organització. David Bowie és patrimoni de la música i de les tendències estètiques de l’última part del segle XX i l’exposició es va organitzar al Victoria and Albert Museum, sens dubte el museu d’arts decoratives més important del món. L’espectacle que inaugura el Grec, llevat d’aquest any que ha estat producció del propi Festival, sovint es contracta sota catàleg entre les propostes disponibles amb certa intencionalitat “épatante”. Tot és política cultural si un polític ho decideix El concert de música avançada a Fabra i Coats és un lloc comú per a grups minoritaris molt ficats “en l’ona” i el concert de Love and Lesbian podria ser intercanviable per un altre de similars característiques sense cap minva en la seva capacitat de convocatòria. Res distingeix unes coses de les altres. Tot és política cultural si un polític ho decideix i tot és mercat si hi ha un empresari capaç de convertir-lo en negoci. Aquesta és la realitat. La política cultural sempre es fonamenta en el mercat de la cultura encara que de vegades, per desgràcia del contingut, el substitueixi. La política cultural és, sens dubte, la més melindrosa de totes les polítiques. Carregada de prejudicis, intenta redimir tot assumint els seus errors i els dels altres. Prova d’això és la constant referència a l’educació, fins al punt que sembla tota una revolució programar un cop l’any una pel·lícula en català a l’aula d’una escola. L’únic objectiu veritable d’una política cultural és relacionar la producció de continguts artístics (en un sentit ampli) amb les audiències més àmplies possibles.El sistema educatiu del nostre país no funciona, no instrueix als espanyols en crear i apreciar espectacles culturals El que després triï cada un és un acte de qualitat que dependrà, evidentment, de l’educació i de la trajectòria personal. Per això és important l’educació: per què en primera instància ens insta a participar i en segon lloc ens permet triar. Diguem doncs les coses com són: culturalment, el sistema educatiu del nostre país no funciona, no que no funcioni l’ajuda a la cultura, sinó que no la té en compte. Quan la cultura es converteix en dogma quan considera que les audiències són un fet comercial Si alguna cosa hem de fer des de la política cultural és criticar l’escola, exigir-li responsabilitat, posar a debat el seu excés de corporativisme i la seva fragilitat intel·lectual. Hem de col·laborar-hi, és clar, però no redimir, per què no podem i per què no ens toca. Quan la política cultural s’oblida dels continguts o només es fixa en aquells que generen complicitat ideològica; quan considera que les audiències majoritàries són un fet comercial i es refugia en les petites parròquies, es converteix en dogma. I sens dubte la cultura hauria de lluitar contra els dogmes. A un li identifiquen algunes coses a la vida i són imprevisibles. El que té poc sentit és negar que allò que ens va marcar durant la infància, la joventut o la maduresa no sigui en si mateix un fet cultural. A vegades la política cultural s’entesta a negar-ho, tret que alguns dels seus responsables no tinguessin infància, ni joventut, ni memòria. No hi ha res més trist que justificar un concert de Raphael i programar-lo en el Liceu perquè una pàtina culturalista el redimeixi de l’oblit i el posi a l’alçada dels altars. (article publicat a Economia Digital: https://ideas.economiadigital.es/xavier-marce/la-educacion-es-el-primer-problema-cultural_574067_102.html )  

Categories
Opinió

Per què no puja el consum cultural?

Tot i que es pronosticava una caiguda immediata de l’economia catalana arran dels esdeveniments polítics que hem viscut, la realitat demostra que, a curt termini, l’impacte de la crisi ha estat petit. L’atur descendeix per sobre de la mitjana estatal, les inversions estrangeres no s’han reduït, les exportacions continuen a bon ritme i la taxa d’estalvi familiar creix. Òbviament no sabem què passarà a mitjà i llarg termini, ni quins seran els efectes del canvi d’ubicació fiscal de moltes de les grans empreses del país. El comportament general de l’economia catalana no explica la rigidesa del mercat cultural A hores d’ara és difícil determinar si la dedicació preferencial de la Fundació de la Caixa a la vida cultural catalana es modificarà a mig termini un cop traslladada la seu fiscal de Caixabank a València o si la política de Planeta cap a l’edició en català perdrà intensitat en els propers anys. Tampoc sabem si alguna de les empreses migrades tornarà a Catalunya o si apareixeran altres que competeixin amb elles en rellevància sectorial. La realitat és que la bona economia explica les coses un cop han succeït per proposar-nos un determinat marc d’actuació futura que serà de nou analitzat un cop hagi succeït. El comportament general de l’economia catalana, però, no explica determinats fenòmens sectorials i especialment el que afecta la continuada rigidesa del mercat cultural el consum no sembla evolucionar d’acord amb els indicadors generals de la nostra economia. Cultura en estat crític Des que el Partit Popular va pujar l’IVA al setembre de l’any 2012, el consum de la cultura en viu s’ha comportat de manera erràtica sense aconseguir corregir de manera definitiva la brutal baixada que va suposar aquell error històric. Gairebé 6 anys després i solucionat el problema, la música en directe, el teatre i el cinema encara estan en xifres inferiors a les de l’any 2012. Encara que esporàdicament s’albirin moments de creixement estable, qualsevol desgavell sociopolític posa a prova la fragilitat dels seus mercats provocant recessions immediates. Hi ha diverses teories per explicar aquest comportament inestable, encara que cap d’elles sembli prou sòlida per aventurar una solució definitiva. La suma de moltes causes interconnectades explica una part del problema en la indústria Podria ser que en els últims anys hagi decaigut la qualitat de les produccions artístiques i conseqüentment el seu atractiu comercial. Podria ser que la percepció del preu de la cultura s’hagi customitzat a l’alça. Podria ser que el consum cultural domèstic a través de les múltiples plataformes que han aparegut en els últims anys s’hagi consolidat. Podria ser que la diversificació del mercat cultural, amb moltes propostes alternatives, generi una major atomització del consum. Totes aquestes possibilitats són reals, però no expliquen de manera clara la irregularitat del consum cultural a Barcelona. Potser la suma d’elles, en la mesura que estan fortament interconnectades, expliqui una part del problema, però no ho aclareix definitivament. És curiós, a més, que el comportament erràtic del consum cultural aparegui en el moment en què les tècniques de màrqueting són més precises i l’accessibilitat per comprar entrades amb infinitat de descomptes gran. Sóc de l’opinió que el problema és de naturalesa psicològica. Crec que el consum cultural exigent i de qualitat ha perdut prestigi com a factor diferenciador i que els missatges polítics dominants tendeixen a menysprear-com un vector de progressió social perquè se senten còmodes amb el “prêt-à-porter” comercial. Per això els empresaris arrisquen menys, les propostes alternatives i minoritàries creixen i el consum domèstic es consolida gairebé sense connexions amb els escenaris socials de la cultura. Podeu llegir l’article íntegre a Economia Digital: https://ideas.economiadigital.es/xavier-marce/por-que-no-sube-el-consumo-cultural_560858_102.html

Categories
Opinió

Article del President de l’equip rector de l’UCE

El 2018 és un any especial per a la Universitat Catalana d’Estiu, ja que celebrarà la cinquantena edició. Observant la història, veurem que l’UCE ha estat al llarg de cinc dècades el mirall del país i un altaveu potent de les inquietuds i ambicions col·lectives que ens hem anat plantejant. L’UCE 2018 tindrà lloc al seu emplaçament habitual, el Liceu Renouvier de Prada entre el 16 i el 23 d’agost. L’eix vertebrador d’aquesta edició queda resumit en el lema, manllevat d’un poema de Miquel Martí i Pol: ‘I tanmateix, la remor persisteix’. Enguany afonto la meva tercera UCE any com a president de l’equip rector. Al meu costat hi tindré els vicepresidents Jordi Craven-Bartle, Josep Monserrat i Elisenda Paluzie i els antics rectors Jordi Sales i Jaume Sobrequés, vicepresidents adjunts. El cartell, és una proposta de l’escultor barceloní Jaume Plensa, un dels màxims exponents mundials de l’escena escultòrica actual. L’estàtua que l’il·lustra recorda l’anomenada Echo, que el propi artista va instal·lar al Madison Square Park de Nova York l’any 2011. Jordi Casassas i Ymbert President de l’equip rector de l’UCE

Categories
Activitats

Debat sobre economia i cultura: una nova etapa del Fòrum Cultura 2020 finalitzada

Coordinada per Xavier Cubeles, la taula sobre economia i cultura del Fòrum Cultura 2020 celebrava la seva segona sessió de treball, que culminà els debats iniciats una setmana abans. Cubeles hi apuntà la necessitat d’impulsar un cercle virtuós per a la cultura que passa per més despesa particular que porta a més despesa públic; i que per això cal un compromís de la cultura amb la societat i l’educació, i una aposta per la innovació. Una de les qüestions tractades ha estat l’oportunitat que la convergència entre cultura i tecnologia tingui Barcelona com a referent internacional, a partir de casos d’èxit com el Sonar + o l’existència de la Mobile World Capital. Seguint en aquesta línia, es va reflexionar sobre la necessitat de donar legitimació a la cultura digital com ja tenen la resta d’expressions culturals: premis, reconeixements i presència a la crítica periodística. A més de Segimon Borràs i Jordi Pardo, a la reunió hi participaren Pepe Zapata, Pere Vicens,  Carles Sora, Joan M. Corbella, Gabriel Pinós, Dolors Ricart, Jordi Gratacós, Antoni Laporte, Ezequiel Baró, Àlex Costa, Montserrat Tort, Josep Missé.

Categories
Activitats

La taula dedicada a l’economia del Fòrum Cultura 2020 finalitza els seus debats

Dilluns 9 de juliol, la taula sobre economia i cultura del Fòrum Cultura 2020 que coordina Xavier Cubeles, culminà els debats iniciats la setmana anterior, avier Cubeles apunta la necessitat d’impulsar un cercle virtuós per a la #cultura que passa per + despesa particular que porta a + despesa pública: compromís de la #cultura amb la societat i l’educació, i aposta per la innovació. apunta l’oportunitat que la convergència entre #cultura i tecnologia tingui #Barcelona com a referent internacional, a partir de casos d’èxit com el @sonarplusd i de l’existència del @MWCapita @carlesora assenyala la necessitat de donar legitimació a la #cultura #digital: premis, reconeixement, crítica periodística… I Joan M. Corbella apunta al canvi radical en la despesa #cultural, que se’n va a operadores globals.   Juntament amb Segimon Borràs, Jordi Pardo, participaren en aquesta segona sessió de la taula: Pepe Zapata, Pere Vicens, Carles Sora, Jon M. Corbella, Gabriel Pinós, Dolors Ricart, Jordi Gratacós, Antoni Laporte, Ezequiel Baró, Àlex Costa, Montserrat Tort, Josep Missé.  

Categories
Activitats

Economia i cultura: la quarta taula de debats del Fòrum Cultura 2020 inicia els seus treballs

Dimarts 3 de juliol, a la sala d’actes del Centre d’Art Santa Mònica, se celebrà la primera sessió de treball de la taula de debat sobre economia i cultura, que coordina Xaiver Cubeles, i que continuarà dilluns 9 amb una segona i darrera reunió. Pel caràcter transversal de la taula, Xavier Cubeles va elaborar un document previ per centrar els treballs d’aquestes dues sessions, tot indicant que “atesa l’amplitud de qüestions que es poden arribar a abordar sobre “cultura i economia”, es proposa que l’assignació i la distribució de recursos (monetaris o no) a les activitats culturals sigui el punt de partida del treball d’aquest eix temàtic del Fòrum. Sobretot, des de la perspectiva de la demanda, és a dir, dels recursos que des de diferents procedències la societat i els mercats destinen a la cultura: a través de la pràctica i el consum cultural de la ciutadania, de les inversions d’empreses privades, de les aportacions privades fetes sense ànim de lucre, de les exportacions realitzades als mercats exteriors, o de la despesa pública”. Cubeles afegeix que “sens dubte, el desenvolupament de les activitats culturals de Catalunya (com d’arreu) està condicionat en gran part per la demanda existent d’aquestes activitats, i pel seu potencial d’evolució en el futur. En aquest sentit, per exemple, ens podem preguntar: de quins segments de la societat provenen els recursos (monetaris o no) que configuren la demanda cultural de Catalunya actualment? Com han evolucionat aquests darrers anys? En quina mesura i de quina manera poden augmentar o es poden incentivar els diferents components de la demanda cultural els propers anys?”. En aquest document introductori, Xavier Cubeles formula tres tipus d’impactes de la cultura sobre el desenvolupament econòmic i social de Catalunya a tractar a les reunions: “Impactes directes com la generació de renda (valor afegit brut), d’ocupació o d’exportacions, amb els corresponents efectes multiplicadors sobre la resta de l’activitat econòmic; segon, impactes indirectes pels seus efectes positius sobre activitats com el turisme, les exportacions d’altres productes del país, l’atracció d’activitat i d’inversions procedents de l’exterior, etc. I tercer, impactes sobre la cohesió social, la qualitat de vida i el benestar de les persones, etc”. A la primera sessió hi van participar experts en diversos àmbits culturals, com és el cas de Pepe Zapata, Karma Peiró, Salvador Anton Clavé, Gabriel Pinós, Dolors Ricart, Jordi Gratacós, Antoni Laporte, Ezequiel Baró, Àlex Costa, Montserrat Tort i Dolors Cotrina.  

Categories
Activitats

Finalitzen les sessions de debat sobre equipaments culturals del Fòrum Cultura 2020

Dilluns 2 de juliol, a la seu del CERC de la Diputació de Barcelona, se celebrà a segona sessió de debat sobre l’àmbit d’equipaments culturals, que coordina Pepe Serra. En aquesta reunió de treball es van concretar les aportacions inicials que es van fer a la primera sessió. Entre d’altres temes, es van fer aportacions sobre com poder obrir l’ús social dels equipaments culturals, o com passar de les anàlisis quantitatives a les qualitatives, destacant les experiències significatives que enriqueixen les vivències dels públics en aquests equipaments. Com a l’anterior reunió, hi van participar diversos experts en la matèria, responsables d’equipaments culturals públics i privats de diversa índole, com Pep Vives, Rosa Maria Malet, Carlos Duran, Gisel Noè, Pep Tugues, Clara Rodríguez, Marko Daniel, Mònica Campos, Xavier Fina, Mireia Rosich, Joan Morros, Àngels Margarit  i Eusebi Casanelles.

Categories
Activitats

La taula sobre equipaments culturals del Fòrum Cultura 2020 celebra la seva primera sessió

Dilluns 18 de juny, a la seu del CERC de la Diputació de Barcelona, se celebrà la primera sessió de treball de la taula sobre equipaments culturals del Fòrum Cultura 20220. El seu coordinador, Pepe Serra va situar el debat en tres eixos: La qüestió del rol de la cultura i els equipaments (dimensió social, noves missions, comunitat) així com l’increment i creació de públics; la governança d’aquests equipaments: democràcia i representació del servei públic; i la transformació digital d’aquests equipaments.   En aquesta reunió hi participaren Carlos Duran, Joan Morros, Pep Tugues, Marko Daniel, Xavier Fina, Tena Busquets, Gisel Noè, Clara Rodríguez, Mónica Campos, Mireia Rosich i Àngels Margarit, juntament amb Segimon Borràs i Jordi Pardo.   La propera reunió d’aquesta tercera taula del Fòrum de Cultura 2020 se celebrarà el proper 2 de juliol, també a la seu del CERC.