El president del Cercle de Cultura, Segimon Borràs, amb el vicepresident Jordi Pardo i la vocal Marta Puigderrajols, s’han reunit amb la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga i el seu secretari general, Francesc Vilaró a la seu del Departament. La trobada ha servit tan per fer una presentació de l’entitat com per tractar de diverses qüestions d’interès comú.
Publiquem aquesta ressenya del CERC de la Diputació de Barcelona sobre l’estudi “Autonomía y cooperación en los modelos federalizantes de política cultural. Análisis comparativo de los casos de Alemania, EEUU, Canadá, Suiza, Reino Unido y España”, elaborat per Mariano M. Zamorano, Joaquim Rius-Ulldemolins i Lluís Bonet, per les aportacions que fa sobre els distints models de polítiques culturals d’aquests estats europeus: De polítiques culturals en podem trobar a diversos nivells, des de la Unió Europea a l’àmbit municipal passant pels Estats. L’interès per la descentralització cultural i el reconeixement de la diversitat cultural i nacional ha crescut en paral·lel a la importància de l’acció cultural pública de les regions i les municipalitats. Tanmateix, no s’han desenvolupat estudis que permetin comparar de forma sistemàtica la relació entre els models de federalisme i els models de política cultural d’un Estat. Aquest treball persegueix cobrir aquest buit fent una comparativa de sis països federals o quasi federals que han destacat en el seu desenvolupament de polítiques culturals, comparant els seus diferents nivells d’autonomia, govern compartit i de reconeixement de diferents identitats culturals i nacionals. Comparació dels diferents models de federalisme i Política cultural Podem observar diferències nominals del model d’Estat que es manifiesten en diferents graus de federalització i descentralització de l’administració. D’altra banda, com podem observar a la Taula 1, hi ha altres múltiples diferències de tipus polític-cultural: a) el model de política cultural -en cada nivell desgovern- i el tractament constitucional de les competències culturals; b) el grau de delimitació cultural; c) el grau de descentralització d’aquesta activitat; d) el nivell de govern de l’actor central; i, finalment, e) el grau de desenvolupament del Govern compartit en aquesta àrea. Certament, aquestes diferències s’expliquen en funció de les característiques socio-històriques de la gènesi de cada Estat, de la forma de cristal·lització del sector cultural a cada territori (presència de l’absolutisme i institucionalització de l’alta cultura) i del model de política cultural desenvolupat al llarg del segle XX (Estat arquitecte centre-europeu o Estat facilitador de tipus liberal). No obstant això, és possible advertir alguns elements comuns als països analitzats: 1) En primer lloc, tots aquests països destaquen per l’alt nivell d’autonomia en la gestió de la política cultural per part dels estats federats o nivells intermitjos, sent aquests els que desenvolupen la major part de competències i despesa cultural, així com els titulars de les grans institucions culturals. 2) en aquests països predomina una visió agencializada i de baix a dalt de la política cultural, desenvolupant un paper secundari el govern federal o central, excepte en certes competències com la promoció exterior. 3) El nivell de reconeixement de la diversitat nacional i / o cultural interna i de desenvolupament dels instruments de promoció de la diversitat cultural interna és desigual: alguns Estats com el Canadà o Suïssa reconeixen el seu caràcter plurilingüe i compost de forma completa i en altres aquest reconeixement és més limitat geogràfica o Institucionalmente. No obstant això, tots els Estats analitzats compten amb un elevat grau de descentralizació de l’acció cultural i tots, excepte dos casos, tenen una delimitació de les competències en matèria cultural que fa inconcebible una intervenció directa del nivell federal en assumptes culturals. Una excepció és el Regne Unit, on el govern central posseeix importants competències (especialment en mitjans de comunicació), però que de totes maneres promou la diversitat cultural i lingüística a Escòcia o Gal·les (Schlesinger, 2009). Però, sens dubte, l’Estat espanyol representa una excepció a la regla, atès que en l’última dècada es ha produït un procés de recentralització i desfederalització de la política cultural en el marc d’una escassa coordinació central del sistema. 4) En aquest sentit, la confederació helvètica apareix com un model de referencia sobre el federalisme polític-cultural, en tant que ha establert unes delimitacions clares de competències i rols entre nivells de govern sense perdre capacitat d’articulació, aconseguint un alt grau de descentralizació de recursos i competències. Això es veu reforçat per la realització de referèndums, un instrument de democràcia directa que també ha estat utilitzat en l’administració de les arts. Aquest sistema permet una gran autonomia dels cantons -fins en el camp de les indústries creatives- i, simultàniament, permet l’acció directa en matèria de promoció artística i patrimonial per part del poder central. Una cosa semblant passa amb el cas canadenc que, sustentat en la seva constitució multicultural, ha fomentat el desenvolupament i la cristalizació de projectes de política cultural subestatals de caràcter asimètric diferenciat fins a la promoció internacional de la cultura. L’Estat espanyol constitueix també una excepció en el sentit d’un creixent rebuig asu caràcter compost i asimètric en termes nacionals i una creixent inestabilitat i conflictivitat del sistema de la política cultural. 5) I finalment, el federalisme en la gestió de les arts i el patrimoni ha permès desenvolupar models de política cultural amb alts graus de participació i descentralització, amb diferents graus de coordinació horizontal. Podem afirmar que, si bé el caràcter multicultural i plurinacional de cada Estat el model de política cultural més estatalista o liberal desplegat a cada país influeixen el nivell d’autonomia i articulació en el conjunt del sistema, en cap cas, excepte en el de l’Estat espanyol, trobem per part del nivell federal la pretensió d’exercir un rol coordinador central i molt menys d’intervenir en la gestió de la cultura als Estats o unitats federades. Finalment, com hem vist en aquest article, els Estats federals o federalitzants presenten models amb un alt desenvolupament i innovació en polítiques culturals, confirmant-se la idea que en el pla estatal-regional o local és on s’està innovant més en el camp de la gestió cultural (Bianchini, 1993; Négrier, 2003; Menger, 2010). Certament, en alguns camps de la gestió pública de la cultura hi ha una tendència per part del poder central a exercir una major coordinació horitzontal entre estats o òrgans federats, per exemple, per a promoure de forma més efectiva les indústries culturals a nivell exterior i per desenvolupar el branding cultural. No obstant això, en la majoria dels casos analitzats aquests esforços de coordinació no s’han desenvolupat en contra de la capacitat de les polítiques culturals i dels drets de les minories. Només en el cas espanyol s’adverteix aquesta tendència, on l’exigència de coordinació vertical i la construcció de la marca Espanya ha estat instrumentalitzada per part del Govern central per posar en marxa una agenda política les mesures contribueixen a la desfederalizació i recentralització de la política cultural, reflectida en la seva escassa articulació intergovernamental amb els altres nivells de Govern i la seva limitada representació de la diversitat cultural i nacional interna.
La junta del Cercle de Cultura ha estudiat el document del “Pla Normatiu de l’Administració de la Generalitat per als anys 2019 i 2020”. Després d’analitzar i debatre sobre el contingut del document, la junta considera que “amb caràcter general creiem que hi manca una visió de conjunt, estratègica i amb vistes al futur de les necessitats i les prioritats legislatives en l’àmbit de la política cultural. Sembla, més aviat, una mena de calaix de sastre que recull temes que han quedat pendents en anteriors legislatures, barrejant aspectes de diferent rang normatiu, de caràcter legislatiu o merament organitzatiu. Hi trobem a faltar propostes de caràcter transversal amb la resta de Departaments de la Generalitat, sobretot Ensenyament, Economia, Benestar Social”. Pel que fa als punt concrets d’aquest Pla, la junta del Cercle de Cultura ha fet la següent anàlisi: 1.- Llei de Mecenatge.- Malauradament aquesta és una assignatura pendent que s’arrossega de fa massa anys, no només a nivell de la Generalitat sinó a nivell estatal. En aquesta matèria la competència de la Generalitat és limitada, però pot regular-ne alguns aspectes de funcionament, en especial en el tram autonòmic de l’IRPF. També hauria de potenciar el seu paper mediador entre els projectes culturals i socials i les empreses. El principal mur que tan a la Generalitat com a l’Estat s’han trobat en aquest tema ha estat el poder del Ministeri d’Hisenda. Per a superar-lo, les administracions de cultura haurien de comptar amb el recolzament i suport de tots els agents de la societat civil. 2.- CoNCA.- No es suportable seguir “embolicant la troca ” i “fer volar coloms” sobre aquesta qüestió, que és urgent resoldre. El Cercle de Cultura ja s’ha manifestat reiteradament sobre aquest tema, públicament i davant la Comissió de Cultura del Parlament. Malauradament requereix un ampli consens polític i social que la situació actual no facilita. 3.- Llei del cinema.- No sembla que, ara com ara, sigui una prioritat. Ha hi ha una llei, vigent de 2010. En tot cas seria suficient un decret modificant-la en el que convingui. 4.-Llei del Patrimoni Cultural Immaterial.- Creiem que seria un error crear-la de forma separada. L’actual Llei de 1993 ha quedat envellida i obsoleta i seria el moment de promoure una nova llei que ho abasti i actualitzi globalment tots els conceptes. 5 i 6.- Decret accés avaluació dels arxius de la Generalitat.- Cal una revisió de la Llei d’Arxius. L’accés a la informació i l’obligació de transparència afecten tots dos decrets i també la normativa del procediment administratiu. 7.- Decret d’accessibilitat a la cultura.- Està be contemplar els aspectes d’accessibilitat física als espais culturals, però entenem que avui cal plantejar aspectes socials de més abast com l’accés de la societat a la cultura, l’apropament de la cultura a la societat i la participació social en la cultura. 8,- Estructura del Departament.- Per fer qualsevol canvi caldrà que s’expliqui el model i els objectius per poder pronunciar-se. Podeu consultar aquest enllaç el “Pla Normatiu de l’Administració de la Generalitat per als anys 2019 i 2020”. Les principals referències a l’àmbit cultural les trobareu a les pàgines 13 i 22.
Dimecres 3 d’abril, el Cercle de Cultura celebrà l’acte de cloenda del Fòrum Cultura 2020 als seus socis i al més d’un centenar d’artistes, creadors, gestors i professionals de la cultura que han participat en les seves 16 sessions de treball. Jordi Pardo, el seu coordinador general, ha elaborat un document de comentaris i primeres valoracions. Cal recordar que les 8 taules de debat temàtiques i els seus coordinadors han estat: Creativitat, Jordi Balló. Cultura i educació, Gemma Carbó. Equipaments públics., Pepe Serra. Cultura i economia, Xavier Cubeles. Barcelona i Catalunya. Territori i projecció internacional, Jordi Pardo. Finançament del sistema cultural, Lluís Bonet. Els reptes de la cultura a l’era digital, Jordi Sellas. I polítiques culturals. Esteve León.
1. Valoració de la iniciativa del Fòrum Cultura 2020
La valoració és extraordinàriament positiva. El Fòrum Cultura 2020 ha estat una iniciativa que ha permès reunir a 108 professionals i creadors, que en el seu conjunt son una magnífica representació dels diferents sectors de la cultura de Catalunya. S’ha intentat que en el conjunt de les taules hi hagués una representació de sectors diferents, intentant garantir una representació equilibrada de gènere, edat, d’implantació territorial, formats de projectes i institucions, i de sensibilitats. La implicació i vàlua de les aportacions i discussions dels participants, i dels coordinadors ha estat fonamental i molt important. Ha estat un luxe poder participar en el fòrum i escoltar el nivell i interès de les aportacions. En aquest sentit el Cercle de Cultura vol expressar el seu agraïment més sincer als coordinadors de les taules i cadascuna de les persones que han participat a les diferents sessions. Aquest ha estat un èxit col·lectiu.
2. Els objectius del Fòrum Cultura 2020
Un primer objectiu del Fòrum Cultura 2020 era el de compilar les opinions sobre els reptes i prioritats de la cultura des d’una perspectiva plural, independent i que representés al conjunt dels sectors de la cultura, oferint una visió calidoscòpica de les oportunitats, febleses, amenaces i dels enormes potencials dels diferents sectors, així com de les seves connexions amb àmbits directament relacionats (educació, turisme, espai urbà, desenvolupament, organització i equilibri territorial, governança, innovació, projecció internacional, etc.).
Un segon objectiu del Fòrum Cultura 2020 ha estat el disposar d’una base documental fruit d’un diàleg amb la que continuar impulsant un debat col·lectiu en el conjunt d’actors del sistema cultural de Catalunya. Aquest procés que el Cercle de Cultura vol impulsar ha de permetre:
1. Compartir les aportacions amb el conjunt d’actors del sistema cultural de Catalunya, per prendre major consciència de l’estat de la qüestió, i impulsar mesures i accions de millora.
2. Disposar d’una agenda de diàleg i interlocució amb les administracions públiques, les empreses i el teixit cultural comunitari.
3. Posar en marxa des del Cercle de Cultura projectes i activitats que permetin aprofundir, compartir els continguts i propostes acumulades a les 8 taules de treball del Fòrum, que són impossibles de resumir en un document i una presentació breus.
4. Disposar d’una bateria de propostes per escurçar la distància entre la retòrica política i la realitat de la pràctica cultural a Catalunya.
Al llarg de les 16 sessions de treball de les 8 taules (dues sessions de discussió per cadascuna de les taules), s’han fet aportacions molt interessants, tant a l’àmbit de la diagnosi, com a tall propositiu, en termes de reptes i prioritats dels diferents sectors de la cultura i del seu conjunt. En aquest sentit, i com a primeres valoracions personals d’aquest interessant procés, es destaquen els punts següents.
- La feblesa que suposa que els sectors de la cultura no tinguin un major nivell de coordinació, representació i interlocució. Les jornades d’INTERACCIÓ en els anys 90’ van arribar a ser una referència a Barcelona, amb una dimensió nacional, estatal, iberoamericana i europea. Una gran diferència, que és una enorme feblesa entre els sectors de la cultura i altres àmbits d’activitat econòmica i social , és la manca d’organització i representació sectorial. El Fòrum Cultura 2020 ha estat un exemple molt positiu en aquest sentit. Totes les taules han manifestat la importància d’aquests espais de diàleg, interlocució, i per què no, , d’acció més coordinada, amb una agenda de comuna de prioritats i objectius. El Fòrum Cultura 2020 ha estat i és una oportunitat.
- Cal ser conscients, i treballar per resituar la cultura com un àmbit de major prestigi social. La cultura no està de moda. A llarg de les diferents taules es constata la percepció què, a diferència d’altres moments de la història recent del país, la cultura no es percebuda per la societat catalana com un element fonamental relacionat amb el prestigi social. Coincideixen simultàniament dues tendències antagòniques motivades pels canvis socials, la crisi econòmica, l’impacte de les tecnologies i el món de la comunicació, i la necessitat d’actualitzar els espais, les institucions i els projectes: per una banda una major distància entre sectors amplis de la població i l’accés a la cultura i la creació; i per altra la fidelització de públics concentrats en determinats grups socials.
- Cal prestigiar les arts i les humanitats, com elements fonamentals per a la construcció de dignitat, cohesió social i competitivitat, amb mesures concretes que estan relacionades amb el prestigi social de la cultura, però també amb la idea dels drets culturals i els objectius del desenvolupament sostenible (ODS).
3. Recull preliminar d’algunes de les conclusions, reptes i prioritats del conjunt de les sessions
01. Dificultats per impulsar i posar en valor processos de creació artística emergents i d’innovació cultural. S’incrementa la distància social i d’activitat entre el risc i la creació i la seva presentació i distribució.
02. Cal millorar els mecanismes de detecció i acompanyament del talent i la creativitat.
03. Cal “culturitzar altres sectors” (economia, gestió urbana, educació, sanitat, etc.), però enfortint el paper sistèmic de la cultura amb finançament, visió estratègica i projectes clars.
04. Necessitat d’innovar en la concepció i administració dels espais relacionats amb la creació, la innovació artística
05. La necessitat d’impulsar mecanismes que generin una major eficiència del sistema públic, marcat per una superposició administrativa molt important, els efectes dels mecanismes de regulació i control de la despesa pública, i la manca d’objectius i polítiques coordinades.
06. Cal plantejar seriosament la situació de finançament insuficient de les polítiques públiques de la cultura, en les seves dimensió empresarial i comunitària, però alhora, cal exigir una visió més estratègica amb criteris més clars de les prioritats en la despesa pública i el finançament
07. Les dificultats de coordinació Inter departamental i interadministrativa
08. La necessitat d’impulsar les polítiques i accions orientades a la gestió de la demanda en el conjunt de sectors de la cultura, i de forma transversal en tot el sistema cultural, com a estratègia de desenvolupament integral (cultural-creatiu, econòmic i social) del país.
09. La necessitat d’innovar en els processos, espais, institucions i estratègies de gestió de la creació, mediació, producció, presentació, comunicació, distribució i projecció cultural.
10. Cal recuperar l’ús social dels equipaments, fent -los espais més vinculats amb el pensament, la participació social, modernitzant les estratègies i innovant en els procediments. Cal anar molt més enllà dels conceptes de “visitar”, “escoltar”, o “veure”, i cal aprofitar les oportunitats de la tecnologia digital per crear i desenvolupar noves audiències.
11. La necessitat de modernitzar els models de gestió de les infrastructures i projectes culturals públics, i d’avançar en noves formules de governança més actuals, obertes, i coherents en relació amb les missions dels projectes i institucions culturals, garantint-ne la continuïtat en el temps.
12. Cal fomentar la col·laboració público-privada en els àmbits de creació, producció, mediació i distribució cultural
13. Actualitzar els marcs normatius i reglamentaris, amb criteris més innovadors que permetin optimitzar els recursos i oportunitats de les institucions i projectes
14. Caldria desenvolupar el paper del CoNCA, fent que a més, depengués del Parlament de Catalunya, com el Consell de l’Audiovisual.
15. Cal millorar l’estadística cultural, tant pel que fa a l’oferta com la demanda, en les dimensions quantitatives i qualitatives. Cal superar els models basats únicament en la valoració quantitativa.
16. La necessitat d’impulsar una visió estratègica del conjunt del territori, potenciant les iniciatives amb major grau d’excel·lència cultural i retorn social, indistintament de la seva ubicació territorial.
17. Necessitat de treballar en l’educació des de la cultura, considerant que l’accés i participació cultural dels ciutadans està en relació amb el descobriment de les pràctiques culturals des de la família, l’escola, l’espai públic i les institucions públiques i privades. No es pot delegar en el “sistema educatiu” la responsabilitat de “formar futurs ciutadans”. Aquesta és també una missió central de tot projecte cultural.
18 Cal reduir la precarietat del mercat laborar i els desequilibris de la distribució.
19. Cal disposar d’una llei de mecenatge, patrocini i participació social, i avançar en les millores de la fiscalitat que són possibles en l’actual marc normatiu (p.e: tram autonòmic de l’IRPF pel que fa a les deduccions fiscals i altres mesures concretes que no s’han posat mai sobre la taula).
20. La cultura és creadora de recursos, riquesa i competitivitat turística, i aquesta activitat no finança suficientment el que és un element fonamental per a aquesta activitat econòmica.
21. Cal imposar que tots els projectes d’inversió cultural tinguin un pla de viabilitat econòmica i social
22. La urgència d’incorporar les estratègies digitals per innovar en les institucions, projectes i mecanismes de gestió de les polítiques i relacions culturals.
23. Cal emprar les estratègies digitals per connectar la dimensió local amb la global i fer més competitiva l’activitat i oferta cultural de Catalunya, especialment a l’àmbit europeu.
24. Fomentar la coordinació entre centre i perifèria, entorn urbà i entorn rural, per a la dinamització i desenvolupament de l’activitat dels sectors culturals tant de proximitat, com de projecció internacional.
25. La necessitat de millorar el finançament del conjunt del sistema cultural, i en especial les dotacions pressupostàries dedicades a la cultura des del Govern de la Generalitat.
26. Cal disposar de models de política cultural clars que integrin de forma transversal el conjunt de les competències públiques (territori, educació, mitjans audiovisuals, turisme, industria, benestar social, etc....). És necessari aplicar una visió estratègica i l’actuació integral de les polítiques de les administracions públiques, en el marc d’una major eficiència en el funcionament d’allò públic. 27. Reivindicar un nou pacte cultural, que integrés el món local. Sense aquest pacte el grau d’eficiència serà menor.
28. Cal re formular els mecanismes de definició dels problemes, els processos de presa de decisions i canviar els marcs institucionals, evitant que les institucions s’autoreprodueixin i tendeixin a l’incrementalisme.
29. Un element fonamental que afecta la situació de la cultura té a veure amb el grau d’eficiència, però alhora també amb la visió estratègica i model d’organització territorial de Catalunya en el segle XXI. Caldria repensar un model territorial que per a 32.000 Km2 en el segle XXI té 947 municipis, 41 comarques, 4 diputacions, més els serveis territorials de la Generalitat, i les competències de l’Estat.
30. Cal actualitzar, específicament, el marc normatiu actual de la cultura.
4. Valoració final sobre el Fòrum Cultura 2020, com a procés de treball col·lectiu
La importància d’un espai independent de trobada dels diferents sectors de la cultura, que permeti el diàleg entre els professionals, els creadors, els operadors públics, els projectes associatius i comunitaris, que faci possible l’enfortiment de la cultura en les seves dimensions de dret de les persones, de servei públic, d’ activitat econòmica i d’element fonamental per a la cohesió i desenvolupament social.
El Cercle de Cultura valora molt positivament la iniciativa que ha permès que un centenar llarg de creadors, professionals i persones relacionades amb la cultura participessin d’un diàleg reflexiu i propositiu. Les aportacions que s’han fet són, veritablement, molt valuoses i són expressió de la diversitat de realitats de la situació dels diferents sectors de la cultura. Permeten una visió de conjunt molt interessant, que és la base fonamental per impulsar un debat públic, institucional, social i empresarial que permeti avançar en millores concretes. Caldrà posar en comú, i definir les prioritats per a una agenda d’actuació i negociació que permetin posar la cultura en una posició de major centralitat institucional.
5. Les oportunitats derivades del Fòrum Cultura 2020. Una agenda de treball
Aquest procés pot permetre desenvolupar un conjunt d’accions i projectes que properament seran debatuts i prioritzats per la Junta del Cercle de Cultura.
Els propers passos són:
* Lliurament a tots els socis de les relatories de les 8 taules. (per correu electrònic)
* Recepció de propostes i suggeriments relacionades amb la documentació del Fòrum Cultura 2020, per part de tots els participants a les 8 taules.
* Creació d’un grup de treball (equip) per al treball sobre la documentació i les noves accions i propostes.
* Sessió de treball interna de la junta del Cercle de Cultura, i aprovació d’un pla d’actuació en relació amb l’aportació del Fòrum, i d’una declaració.
* La publicació a la pàgina web del Cercle de tota la documentació.
* Proposar l’organització de noves activitats derivades del Fòrum Cultura 2020:
• Noves activitats: jornada sobre la necessitat d’una llei de grans equipaments,
• Prioritats per a una agenda de diàleg amb les administracions públiques i operadors culturals.
* Impuls del projecte “Els estats de la cultura” pensat com una iniciativa d’àmplia participació, amb una dimensió nacional, estatal i internacional Aquestes iniciatives, però, s’emmarcaran en el posicionament i pla d’actuació que està elaborant el Cercle de Cultura, i que coordina Jaume Colomer.
Més d’un centenar d’artistes, creadors, gestors i professionals de la cultura han participat a les 16 sessions de treball organitzades en les 8 taules temàtiques del Fòrum de la Cultura 2020, sota la coordinació general de Jordi Pardo. Les seves aportacions, l’alt nivell i interès pràctic dels debats han estat fonamentals per a l’èxit d’aquest projecte organitzat pel Cercle de Cultura.
Al llarg d’un any, la seva col·laboració ha permès compartir les experiències i sensibilitats de professionals procedents de projectes, institucions i activitats molt diferents. Aquesta mirada plural, reflecteix la diversitat del sistema cultural de Catalunya i dels seus sectors. Projectes i organitzacions de petit i gran format, d’abast nacional i local, del sector públic, de l’acció cultural comunitària o d’empreses privades, procedents de ciutats i territoris de tot Catalunya, han estat representats per dones i homes amb una visió compromesa amb la cultura i amb la societat. Amb les seves aportacions el Cercle de Cultura iniciarà ara un procés de treball sobre la documentació elaborada que permetrà posar en marxa noves accions d’interès comú.
A totes elles i ells, des del Cercle de Cultura els hi donem, moltes gràcies per la seva dedicació, i per les seves interessants aportacions: Jordi Balló, Gemma Carbó, Pepe Serra, Xavier Cubeles, Jordi Pardo, Lluís Bonet, Jordi Sellas, Esteve León, Segimon Borràs, Ingrid Guardiola, Eduard Miralles (poc abans de morir) Pep Vives, Pepe Zapata, Carmen Zapata, Lluís Noguera, Àngela Martínez, Neus Ballús, Joan Manel del Pozo, Carlos Duran, Karma Peiró, Carme Fenoll, Marta Lacambra, Susana Pérez, Toni Casares, Núria Sempere, Pep Tugues, Salvador Antón Clavé, Mercedes Giovinazzo, Alfred Fort, Josep Ma. Ganyet, Montse Ayats, Pau Carrió, Núria Aidelman, Marko Daniel, Gabriel Pinós, Toni Cabré, Antoni Vallès, Andrés Colmenares, Isabel Sucunza, Toni Monegal, Xavier Fina, Dolors Ricart, Laia Gargallo, Anna Villarroya, Frederic Guerrero, Elena Martín, Ignasi Gómez, Joan Morros, Jordi Gratacós, Oriol Martí, Ramon Castells, Josep Perelló, Tania Brenlle, Alfons Martinell, Eusebi Casanelles, Toni Laporte, David Ibáñez, Albert de Gregorio, Marisol López, Laura Bertran, Miquel-Lluís Muntané, Carles Giner Camprubí, Tena Busquets, Ezequiel Baró, Francesc Vila Albet, Eulàlia Espinàs, Genís Roca, Andreu Garrido, Montse Serra, Mireia Mayolas, Gisel Noé, Àlex Costa, Jonàs Sala, Isa Casanellas, Judit Carrera, Eugènia Argimon, Rosa Ma. Malet, Montserrat Tort, Salvador Sunyer, Mònica Arús, Gina Tost, Jordi González, Javier Brun, Clara Rodríguez, Dolors Cotrina, Roberto Olivan, Lourdes Ridameya, Conxa Rodà, Agustí Fructuoso, Teresa Llobet, Mónica Campos, Pere Vicens, Jordi Baltà, Salvador Casals, Pilar Parcerisas, Jordi Muñoz, Pau Pérez, Alejandro Santaflorentina, Mireia Rosich, Joan Corbella, Santi Martínez, Francesc Ten, Nicolàs Barbieri, Francesc Serés, Patricia Caicedo, Àngels Margarit, Carles Sora, Eduard Escoffet.
Properament informarem de l'acte de cloenda d'aquest Fòrum Cultura 2020.
El digital cultural Hänsel i Gretel ha publicat dos articles, escrits per Xavier Marcé i Jaume Forés Juliana que reflexionen sobre la situació de la cultura a l’àrea metropolitana de Barcelona i com s’hauria d’afrontar en el futur, com a gran espai de creació, comunicació i consum cultural de referència internacional. Qüestions com la comunicació, la consecució de polítiques conjuntes dels municipis que l’integren, la cooperació público-privada per facilitar la relació entre públics i creadors, o sobre quina estructura de governança hauria de tenir aquesta gran metropoli europea més enllà de l’esfera cultural però amb aquesta com a protagonista, són qüestions que analitzen els dos autors i que podreu llegir íntegres en aquest portal. El futur de la cultura metropolitana Jaume Forés Juliana Els darrers anys, coincidint amb el desplegament del procés, ha anat ressorgint, de forma tímida, la idea d’una zona metropolitana amb major poder de decisió i capacitat de gestió que pugui donar respostes eficients a les necessitats dels seus ciutadans. És interessant recalcar la coincidència temporal entre el ressorgiment de la visió metropolitana i la reobertura del debat nacional en una espècie de revival 2.0 de les velles idees tensores de Pujol i Maragall. Malgrat tot, la realitat demogràfica i social contemporània és ben diferent de la dels anys 80 i 90 i, si la conurbació de Barcelona era vista per Pujol i Maragall com un camp de batalla polític clau per tal de dirimir quin camí hauria de seguir la nova Catalunya autonomista i per palesar quin dels dos partits polítics – CIU o PSC – ostentava més poder, actualment, la regió metropolitana de Barcelona, el sisè aglomerat urbà de la Unió Europea, el més important i extens de la Mediterrània, batalla per emfatitzar les seves capacitats d’atracció i fer valer la seva posició dins del gran escenari del món. Barcelona, ens agradi o no, ja no es deu només als seus habitants; Barcelona ha esdevingut una ciutat mundial i un dels seus reptes actuals és saber conjuminar les necessitats dels seus ciutadans locals amb la dels seus ciutadans globals. La vessant global de la ciutat ha propiciat l’aparició de fenòmens diversos – com la gentrificació, la precarietat laboral, l’escassetat del sòl o l’esclat turístic – amb efectes immediats més enllà del seu límit municipal. Per això, avui en dia ja no es discuteix la idoneïtat d’un ens amb personalitat jurídica pròpia i autonomia d’acció com l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB): quan les decisions que es prenen des de l’alcaldia de Barcelona poden afectar la població i l’economia dels municipis veïns, potser cal pensar en un sistema en el qual la població d’aquests municipis també pugui dir-hi la seva. Àmbits com la planificació territorial, l’urbanisme, el transport i la mobilitat, la gestió de residus i l’abastament d’aigües, la protecció del medi ambient, el desenvolupament d’infraestructures i la promoció econòmica o social, fa temps que estan sota l’òrbita de la gestió metropolitana i, com més ha anat, més s’hi ha aprofundit. Sobretot, a partir del 2010, quan amb la creació de l’AMB es recuperà aquella vella idea de la Corporació Metropolitana de Barcelona que Pujol va disgregar en tres Entitats Metropolitanes diferents el 1987. No es tracta només d’unificar criteris d’acció sinó també d’optimitzar recursos i oferir serveis al major nombre de ciutadans possible i de la forma més eficient possible. No es tracta, o no s’hauria de tractar ja, d’una competició de poders polítics sinó d’una racionalització de les polítiques que, al cap i a la fi, acabaran afectant per igual a tota la població urbana. Tot i amb això, dins del debat barceloní, els darrers tres o quatre anys, ha anat agafant pes un enfocament tradicionalment aliè al debat clàssic sobre les zones metropolitanes: l’enfocament cultural. Si l’AMB va ser creada per millorar la qualitat, l’eficiència i l’eficàcia dels serveis públics prestats per les administracions que actuen en el territori metropolità, tot perseguint una major aproximació de l’administració a les necessitats dels ciutadans, per què els serveis culturals n’haurien de quedar exclosos? L’AMB no hauria de vetllar també per a millorar-ne la seva qualitat, eficiència i eficàcia? Si creiem en la concepció contemporània de cultura com a dret fonamental dels ciutadans, una entitat com l’AMB no hauria de vetllar pel correcte accés a aquest dret entre les administracions que la integren? Què caldria per poder bastir polítiques culturals d’abast metropolità? El proppassat novembre es va intentar respondre a aquesta qüestió en una jornada de debat celebrada al CitiLab de Cornellà. S’hi van exposar cinc grans objectius que haurien de guiar la política cultural metropolitana: definir unes polítiques conjuntes de públics i audiències; crear eines de comunicació i difusió cultural metropolitanes; aplicar polítiques econòmiques d’ajuts i subvencions culturals d’abast metropolità; crear un observatori que permeti extreure dades sobre el consum i el retorn social de la cultura metropolitana i assolir una gestió horitzontal de les polítiques culturals seguint un model de cooperació i codisseny efectiu entre les administracions públiques i les entitats ciutadanes. Aquests lloables i benintencionats objectius serien força desitjables de complir en la nova gestió cultural metropolitana, però, malauradament, molts d’ells ni tan sols s’han assolit a nivell municipal o autonòmic. Com es pot pretendre que l’AMB acompleixi objectius que ni tan sols s’han aconseguit amb els organismes ja existents? Que m’expliquin quants municipis de l’àrea metropolitana han desenvolupat una política de comunicació cultural pròpia i funcional. Si moltes ciutats manquen d’una agenda cultural pròpia, com pretenen crear una agenda cultural conjunta d’abast metropolità? Que m’indiquin quin és el gran observatori cultural de Catalunya. El CoNCA? Després de l’esporgada de competències que va patir arran de la crisi econòmica, no sembla la institució més adient per desenvolupar un detallat monitoratge del consum cultural del país: pot un observatori de referència limitar-se només a un informe anual? Per altra banda, tenim el CERC de la Diputació de Barcelona, amb treballs força més extensos i profunds, però també fragmentaris a causa de les limitacions imposades pel seu propi àmbit d’acció. Així doncs, si ens manca un observatori cultural de referència, podem aspirar a generar-ne un de nou d’àmbit metropolità? Sota quin model es crearia? Amb qui interactuaria? Seria lícit tenir un observatori metropolità quan a la resta del país hi manca aquesta figura? Pel que fa a les polítiques de gestió horitzontal, les administracions municipals fa anys que hi breguen, no només des del sector cultural, sinó també en d’altres; malauradament, no hi ha un model clar a seguir i, en molts casos, els avenços en aquesta direcció han estat a base de prova i error. Dins de l’àmbit municipal, aquesta metodologia pot ser vàlida, però a nivell supramunicipal, la prova i error suposa un dispendi de recursos humans i econòmics, sovint irreversible, que més valdria evitar. Sigui com sigui, entre els objectius exposats al CitiLab hi ha una greu mancança, segons la meva opinió. No hi ha cap proposta dirigida als creadors més enllà de la d’ajuts i subvencions. Els gestors polítics tenen una fixació malaltissa envers els usuaris, envers els resultats. Plantegen estudis de públics i monitoratges de resultats, eines de comunicació i difusió, polítiques de participació i representativitat ciutadanes: l’usuari com a centre de tot. La cultura és bidireccional i cal cuidar ambdues parts de l’equació si es vol tenir una política cultural forta i equilibrada. En cas contrari, estem abocats a repetir els errors actuals en què el sistema cultural del país se sustenta gràcies a la precarietat dels seus impulsors. Ens congratulem dels èxits dels nostres creadors i de la imatge internacional que projectem gràcies a ells, fomentem festivals i aparadors mediàtics, però ens preocupem molt poc per les condicions materials sota les quals s’han gestat les seves obres. Precarietat i entusiasme a canvi d’èxits i exhibició. És cert que la digitalització imperant ha propiciat un canvi de paradigma: els usuaris han deixat de ser receptors passius de continguts per esdevenir alhora creadors i receptors. Les noves tecnologies ens catapulten cap a un model que trastoca totes les concepcions clàssiques de les indústries culturals. Però malgrat tot, qualsevol política cultural seriosa ha de tenir en compte el paper dels creadors. Podem plantejar una gestió cultural metropolitana digna centrant-nos només en els receptors? Més enllà dels públics o usuaris, jo crec que s’ha de pensar, i molt, en els creadors metropolitans. Fet i fet, malgrat que el receptor és important, sense emissor no hi ha missatge. Així doncs, iniciatives com la Quinzena Metropolitana de Dansa, presentada al CitiLab com la primera experiència d’èxit de la gestió cultural metropolitana, són interessants, però també perilloses si no es fa cas de les crítiques rebudes. El model de festival puntual potser no és la millor opció, és només un pal•liatiu temporal que no ajuda a atacar els problemes reals que viu el sector: precarietat, manca de recursos i d’espais en condicions, inexistència de circuits d’exhibició estables, burocràcia administrativa ineficient, nul•la planificació de manteniment, etc. Si apostéssim per una autèntica col•laboració permanent a nivell metropolità, més enllà dels festivals puntuals, seria una veritable revolució que, potser, ajudaria a solucionar algunes de les deficiències endèmiques que presenta el sector cultural. Som capaços d’imaginar una xarxa de Fàbriques de Creació d’àmbit metropolità? O una xarxa d’exhibició i difusió integrada pels teatres municipals metropolitans? Una sola ciutat de l’àrea metropolitana mai no podrà competir amb la potencialitat centralitzadora de Barcelona, i els seus creadors sovint es veuran forçats a recórrer a la capital, i als seus recursos, per tirar endavant els seus projectes; sobresaturant, al seu torn, l’oferta d’espais i recursos de la ciutat comtal. Això ja passa amb les ajudes i subvencions. Afortunadament, l’ICUB presenta una àmplia oferta dins d’aquest camp, però és imprescindible que el sol•licitant resideixi o estigui registrat a Barcelona ciutat; impedint així que creadors d’altres ciutats interessats en aquestes ajudes puguin desenvolupar els seus projectes en el seu àmbit local; això empobreix culturalment els municipis de les corones de Barcelona i, al seu torn, satura de projectes la capital que no pot absorbir ni donar resposta a tota l’oferta que rep. Una finestra metropolitana única per demanar ajuts seria un gran avenç en aquest sentit. Quelcom semblant passa amb els espais. Molts municipis de l’AMB tenen magnífics edificis en desús, molts d’ells herència del seu passat industrial, que degudament rehabilitats i equipats podrien esdevenir grans pols d’atracció i creació culturals. El problema és que molts municipis manquen de recursos propis per emprendre tot sols la reforma d’aquests equipaments. Però si hi hagués un programa conjunt de rehabilitacions encapçalat per l’AMB i, després, aquests equipaments també fossin gestionats per la mateixa AMB, mica en mica, es podria dotar d’una xarxa d’espais de creació tan potents o més que els de la capital. Remarco un tema important dins d’aquesta proposta: cal pensar sempre en la gestió posterior d’aquests equipaments, hauríem d’eradicar la política del totxo en l’àmbit cultural. No més partides pressupostàries dirigides a adquirir, rehabilitar o crear nous equipaments si posteriorment no es pot garantir la seva viabilitat econòmica amb una continuïtat pressupostària sostinguda en el temps que els cobreixi i n’asseguri la seva pervivència. Potser no cal crear espais nous sinó, simplement, dotar millor els espais existents i vetllar per un millor manteniment i gestió d’espais com els ateneus, les cooperatives o els teatres associatius que ja esquitxen tot el territori metropolità. Com és possible que ciutats com Granollers o Mataró tinguin ofertes i propostes culturals més consolidades i variades que ciutats com Badalona, Santa Coloma o l’Hospitalet? Amb menys població i, segurament menys pressupost, la capital del Maresme o la del Vallès Oriental són capaces d’articular una vida cultural més rica que la de la segona o la tercera ciutat més poblada de l’AMB. Servidor ha assistit a preestrenes del Festival Grec a Mataró, un mes abans de l’inici del festival, de forma completament gratuïta, en contraprestació d’unes residències artístiques ofertes pel consistori mataroní. Com és possible que ciutats com Badalona, amb tres teatres municipals, siguin incapaces d’oferir quelcom semblant? Com s’entén que a Mataró o fins i tot a Cabrianes (Sallent, el Bages) s’ofereixin residències artístiques que et permeten assajar a cor què vols en un equipament municipal del qual en tens la clau per accedir-hi sempre que vulguis i sigui impossible trobar quelcom similar en tota l’AMB? L’AMB podria, fàcilment, capitanejar moltes d’aquestes propostes si s’ho proposés. Fet i fet, segons el darrer informe anual del CoNCA, el pes de la inversió pública en cultura a Catalunya recau bàsicament sobre les administracions municipals. El 2017, el 60% de la inversió pública en cultura procedia dels ajuntaments catalans. De totes les administracions, els ajuntaments són els que aporten més i els que dediquen major part dels seus pressupostos a la cultura. Així doncs, no és forassenyat assenyalar que una gestió coordinada d’aquests recursos optimitzaria la seva eficàcia evitant repeticions de despeses o obtenint preus més competitius. Per exemple, si l’AMB fos capaç de contractar espectacles per a un circuit metropolità d’exhibició, posem pel cas 10 representacions per a 8 municipis diferents, els creadors no haurien d’anar negociant cada contractació una a una, amb el conseqüent estalvi de temps i recursos, i les administracions segurament obtindrien un millor preu de contractació. En contra del que es va plantejar al debat del CitiLab, potser no cal moure els públics, sinó als creadors. No es tracta que els usuaris de Sant Cugat viatgin a Badalona o els de Santa Coloma arribin fins a Gavà, sinó d’oferir les mateixes possibilitats culturals a tots aquests ciutadans siguin d’on siguin. De fet, en esdeveniments puntuals – com els festivals – els ciutadans ja es desplacen a on convingui; aquí es tracta de gestionar el dia a dia cultural, l’oferta continuada, aquelles propostes quotidianes que cimenten el nostre sector cultural, que l’enforteixen i li donen projecció. Es tracta de facilitar la mobilitat de les obres i dels creadors pel territori. I això val tant per a l’Àrea metropolitana com per a la resta de Catalunya. Totes les reflexions abocades en aquest escrit no busquen enfrontar la conurbació de Barcelona amb la resta del país, no es tracta d’enfortir l’oferta cultural metropolitana a costa de reduir recursos i disminuir l’oferta de la resta de Catalunya. Sinó que l’essencial seria sumar a l’oferta ja existent aquesta nova aposta metropolitana. En el fons, l’ideal seria el model d’inversió i gestió “1-3-5-7” que contempla les inversions catalanes seguint el següent esquema poblacional: 1 milió d’habitants de la ciutat de Barcelona, 3 milions de l’Àrea Metropolitana, 5 milions de la Regió Metropolitana (Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i els dos Vallesos) i 7 milions de tot Catalunya. És evident que si la Regió Metropolitana concentra la major part dels habitants de Catalunya i genera la major part del PIB, les inversions haurien d’anar en consonància amb aquest pes. Cal optimitzar la gestió i vetllar perquè la inversió no quedi reclosa dins els límits municipals de Barcelona sinó que s’escampi per tota aquesta regió amb un bast potencial social, econòmic, cultural i industrial. Només així, amb el suport de la seva Regió Meropolitana, Barcelona podrà seguir competint a nivell mundial. L’Àrea metropolitana i la densitat cultural de Barcelona Xavier Marcé En el món de la física la densitat és un concepte fonamental que és defineix com la quantitat de matèria que te un cos per unitat de volum. Si ho portem al terreny social, la densitat mesura la quantitat de gent que viu en una determinada àrea geogràfica. La combinació de tots aquests elements permet que ens fem una pregunta d’allò més pertinent en matèria cultural: quina és la mida ideal d’un territori i quina la població necessària per tal que es pugui donar la màxima concentració possible d’idees, iniciatives i projectes artístics, intel•lectuals i creatius? En el nostre cas la resposta és òbvia: l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Tothom ho dona per sabut, ningú ho nega ni planteja alternatives, qualsevol operador cultural compta amb els públics del Baix Llobregat o del Maresme i qualsevol projecte metropolità somnia amb obtenir el beneplàcit de la premsa capitolina. Però tot plegat és la conseqüència d’un impuls natural, d’una dinàmica centrípeta i no pas d’una esforç racional, d’una política ordenada o d’un equilibri on intervinguin amb similar intensitat les forces centrífugues. La configuració administrativa de la Gran Barcelona no fa justícia a les múltiples realitats culturals que sorgeixen fora del centre, la qual cosa ens empobreix com a metròpoli i ens difumina com a centre creatiu internacional. Entesa com a unitat cultural autosuficient, a la ciutat li exigim complir amb tots els elements de la cadena de valor de la cultura: disposar d’equipaments per a la creació, produir continguts, difondre’ls per a tothom, endegar projectes emblemàtics, connectar-la amb l’educació, donar sortida a les demandes participatives i resoldre-ho tot plegat en la dimensió territorial que correspongui en cada cas: a cada barri, si és prou gran, o globalment si la mida és petita. Tal vegada els cicles de la creació i de la producció cultural no funcionen així quan estem davant d’una constel•lació urbana de caràcter metropolità on les peces estan intercomunicades de manera natural. Crear un Govern Metropolità per a la Gran Barcelona és el repte dels propers anys. Ho és a qualsevol escala; la dels serveis públics (on ja existeixen prou evidències) en matèria de transports, mobilitat, gestió de residus i medi ambient, i la de l’economia, on l’anunci recent de creació d’una agència de promoció econòmica sembla avançar futures polítiques integrades en matèria de recerca, promoció de sòl industrial, captació de talent i coordinació formativa a escala universitària i professional. Però en aquest discurs tecnocràtic hi mancarà un relat cohesionador si no som capaços d’afegir-hi amb la mateixa intensitat el món de la cultura. Certament la cultura és una bestiola tan bonica com esquerpa. Tothom la vol acaronar quant està tipa, però ens espanta quant està famèlica. Ens fem farts de parlar de la cultura, de les seves virtuts educatives i de la seva fortalesa identificadora però la tractem com una eina electoral sense massa cura, tot i sabent que és el motor de qualsevol relat polític. La cultura és el que ens diferencia de qualsevol altra ciutat i el que aporta aquella capa greixosa, transparent i subtil, per on rellisca còmodament el coneixement, el talent, la ciència i l’art. Tal vegada semblarà poca cosa, però agregant-li el que té de bo i de vulgar, el que genera d’excel•lent i de popular, el que circula en viu i que queda emmagatzemat en un disc dur per vendre i revendre anys després, genera el 7% del nostre PIB i condiciona el futur dels nostres descendents. I aquests immens pou de coneixement, socialització i riquesa econòmica no pot créixer més sense ampliar la seva dimensió territorial. L’espai metropolità, ara és un espai de cultura on cal corregir disfuncions profundes. Cal que la gent del centre trenqui pors i surti fora, cal que els festivals de Cornellà, Sta. Coloma o Viladecans tinguin el mateix ressò que els de Gràcia o Sant Andreu, cal que els restaurants de l’Hospitalet es posin de moda, perquè de tot plegat sorgeixi una ciutat real sense prejudicis culturo-cèntrics. Per això no cal gran cosa, però cal fer-la. Un espai de comunicació cultural comú que doni sentit als mitjans municipals. Una política de públics integrada que relacioni públics i continguts en pla d’igualtat. Una gestió del sòl que distribueixi pel territori equipaments i centres culturals amb una autèntica dimensió metropolitana. Una política de promoció empresarial que permeti crear pols de recerca i producció amb garanties d’èxit i a preus assequibles al voltant de Barcelona. Això és gestió de la densitat. És clar que tot plegat només es pot fer si acceptem que la cultura té a més a més de la seva dimensió social i creativa, una lògica econòmica. Hi ha qui sembla viure còmodament en la negació d’aquesta realitat, però la única resposta possible al poder omnívor de les multinacionals de l’oci i la cultura és tenir xarxes pròpies de distribució amb la mida i els continguts necessaris per plantar-los cara. La resta és demagògia.
Una de les paraules que més se senten en qualsevol conversa cultural és precarietat, és a dir, professionals mal remunerats o obligats a treballar amb inseguretat o una manca de garanties en les seves condicions laborals. La precarietat és un mal consubstancial a la involució ideològica i econòmica que viu la nostra societat, però en el terreny de l’art i la cultura hi ha vectors afegits que la converteixen en estructural i probablement prèvia a les dinàmiques econòmiques que actualment ens afecten. El primer factor estructural ve determinat per una regla de tres inapel·lable. Treballar a la cultura no requereix cap qualificació acadèmica o col·legial i, si tenim en compte les persones que aspiren a professionalitzar-se provinents de les escoles artístiques, dels màsters o de l’activisme associatiu, veurem que l’oferta de continguts i la demanda de llocs de treball creix molt més ràpid que el consum. Lamentablement paraules com oferta, demanda, públics, consum i venda d’entrades estan profundament estigmatitzades, de manera que una part important de la massa crítica artística ho fia tot a la responsabilitat pública, malgrat que qualsevol analista objectiu ens diria que el principal problema del sector és la manca de públics. El segon factor és l’efecte invers que genera la funció de repartidora que sovint fa l’administració en les seves polítiques de subvenció. La promoció preferencial d’associacions i empreses qualificades per exercir de locomotores sectorials està molt mal vista, de manera que molts ajuntaments opten per donar quantitats simbòliques a un nombre més elevat de petits projectes i evitar la crítica que suposa consolidar grans iniciatives culturals. En realitat, un sistema cultural amb iniciatives privades sòlides (socials o empresarials) que comparteixin objectius públics afavoreix millor les bones pràctiques laborals que no pas un univers de petits projectes, socialment compromesos però econòmicament mal dotats. El tercer factor prové d’una constant i perversa confusió entre empreses i associacions sense afany de lucre. Una considerable part de la nostra realitat cultural ha esdevingut empresa, condicionada per normatives públiques que ho exigeixen per atorgar-los subvencions, però ni els objectius, ni el funcionament, ni la perspectiva de mercat del projecte són empresarials. Una associació i una empresa no poden ser analitzades ni tractades de la mateixa manera, ni poden ser objecte de les mateixes exigències. És evident que un ajuntament ha d’ajudar tot el que tingui un interès cultural objectiu amb independència de la seva mida, just per això cal que tingui una política complementària que tracti els grans projectes articuladors socioprivats, de manera similar a com ho fa amb les seves estructures pròpies. Aquesta qüestió potser s’hauria de resoldre des dels departaments d’Economia i Comerç, però és evident que ara per ara genera molta confusió. Un quart factor és la manca d’una legislació eficient que reculli les particularitats d’intermitència de la cultura i que asseguri l’accés normalitzat dels seus professionals a l’atur i a la jubilació. El Congrés de Diputats està a punt d’iniciar la tramitació definitiva de la llei de l’estatut de l’artista, però convé clarificar que no es tracta d’una norma que generi efectes per si sola. Caldrà estar homologat (censat) per fer la feina artística i cultural, caldrà demostrar una correcta inserció laboral i caldrà acceptar unes certes regles de joc en matèria de recepció de beneficis socials. Tot plegat obliga a repensar les pràctiques dels sectors culturals en matèria patronal i sindical, de la mateixa manera que caldrà afinar els criteris d’afiliació i defensa del drets laborals d’algunes de les actuals associacions de professionals del sector. També caldrà solucionar els problemes que pateixen els professionals autònoms de comú acord amb els de la resta de sectors. Acabar amb la precarietat del sector cultural no depèn únicament d’un increment pressupostari i d’una política generosa de subvencions sinó d’una profunda revisió de la manera com funcionen les seves organitzacions, de la revisió crítica d’alguns prejudicis semàntics a l’hora de parlar d’economia de la cultura i de qüestionar amb rigor alguns mantres força arrelats que ara per ara alimenten les desavinences i els enfrontaments entre els professionals de l’art i la cultura. Xavier Marcé Article publicat al diari ARA
El passat 6 de febrer, la taula del Fòrum Cultura 2020 dedicada a les polítiques culturals celebrà la seva segona reunió de treball, coordinada per Esteve León. En aquesta sessió hi van participar Segimon Borràs, Jordi Pardo, Jordi Balló, Gemma Carbó, Pepe Serra, Xavier Cubeles, Jordi Sellas, Lluís Bonet, Núria Sempere, Montse Ayats, Andreu Garrido, Nicolás Barbieri i Pilar Parcerisas. La trobada, celebrada novament a la Biblioteca de Catalunya, serví per tancar el procés de debat iniciat a l’anterior reunió, concretant les propostes i reflexions que s’hi havien treballat. Aquesta és la vuitena i darrera taula d’aquest Fòrum Cultura 2020 iniciat l’any passat. Durant aquests mesos, a les 16 reunions de treball celebrades hi han participat més d’un centenar de persones que són referents en els distints àmbits professionals, empresarials i creatius del món cultural català. Properament s’informarà dels actes de cloenda d’aquest Fòrum Cultura 2020, a partir de les aportacions realitzades per aquestes vuit taules de debat.
Dimarts, 29 de gener, se celebrà la primera sessió de la taula de debat del Fòrum Cultura 2020, dedicada aquesta a les polítiques culturals i que coordina Esteve León. Aquesta és la vuitena i darrera taula temàtica d’aquest fòrum, que celebrarà una segona reunió de treball el proper dia 6 de febrer. La trobada se celebrà a la sala cervantina de la Biblioteca de Catalunya, i comptà amb la participació del president del Cercle de Cultura, Segimon Borràs, del coordinador general del Fòrum Cultura 2020, Jordi Pardo, Gemma Carbó, Xavier Cubeles, Pepe Serra, Jordi Sellas, Andreu Garrido, Montse Ayats, Laura Bertran i Núria Sempere; molts dels quals havien estat coordinadors de les anteriors taules de debat. La reunió serví per posar en comú les principals aportacions de les set taules precedents i per apuntar els principals temes que seran desenvolupats a la propera reunió.
Dimarts, 29 de gener, se celebrà la primera sessió de la taula de debat del Fòrum Cultura 2020, dedicada aquesta a les polítiques culturals i que coordina Esteve León. Aquesta és la vuitena i darrera taula temàtica d'aquest fòrum, que celebrarà una segona reunió de treball el proper dia 6 de febrer. La trobada se celebrà a la sala cervantina de la Biblioteca de Catalunya, i comptà amb la participació del president del Cercle de Cultura, Segimon Borràs, del coordinador general del Fòrum Cultura 2020, Jordi Pardo, Gemma Carbó, Xavier Cubeles, Pepe Serra, Jordi Sellas, Andreu Garrido, Montse Ayats, Laura Bertran i Núria Sempere; molts dels quals havien estat coordinadors de les anteriors taules de debat. La reunió serví per posar en comú les principals aportacions de les set taules precedents i per apuntar els principals temes que seran desenvolupats a la propera reunió.