Logotip Cercle de Cultura

Autor: admin

Categories
Opinió

Anestèsia cultural

Laura Bertran, membre de la junta de govern del Cercle de Cultura, posa en relleu el Fòrum Cultura 2020 organitzat per l’entitat i la mobilització del món de les indústries culturals envers el pressupost de la Generalitat. Davant l’evident estat d’anestèsia cultural que pateix l’administració pública catalana des de l’última dècada, provocada en part per la crisi econòmica, aquests darrers mesos han aparegut dues iniciatives de caràcter privat que val la pena destacar. Per una part, des del Cercle de Cultura es va fer una presentació dels reptes de la cultura sorgits del Fòrum Cultura 2020. Aquest Fòrum va reunir a un centenar transversal de professionals del sector i, durant tretze mesos, es van consensuar un llistat de prioritats. A partir d’aquí i, de la mà del nou pla estratègic del Cercle, hi ha prevista una agenda d’accions que passen de manera obligada per un diàleg amb les administracions públiques, les empreses i el teixit associatiu. Però amb l’arribada de la nova dècada també ha entrat amb força la plataforma Actua Cultura formada per una taula de representants que agrupa pràcticament el 100% de les empreses culturals del país. L’empresariat ha acabat la paciència, ha dit que prou i reclama el 2% del pressupost de la Generalitat (actualment és d’un 0,6%) i una regulació de polítiques de planificació que activin el consum cultural i la creació de públics. Anuncia accions i afirma que no plegarà fins a aconseguir els seus objectius. Davant d’aquest signe d’unitat i fermesa exhibit per part d’aquestes dues entitats, els escèptics ja avancen en cercles íntims que tot això no servirà de res, que no portarà enlloc i que només és bla-bla-bla… però el cert és que se’n parla i que hi ha moviment. I que més enllà d’això només hi ha anestèsia, paràlisi o el que és pitjor, mort. Potser la cultura no salva vides, però no sabríem viure sense ella.

Categories
Opinió

Montjuïc com a prioritat

En aquest article, Fèlix Riera considera que la muntanya de Montjuïc és estratègica per a Barcelona com a zona generadora d’interseccions, com a node per establir-hi xarxes culturals. Mentre es continua discutint com, quan i qui definirà un projecte de govern metropolità capaç de fer valdre una de les majors àrees d’activitat econòmica, creativa i social d’Europa, es comença a constatar que potser sigui l’àmbit cultural el que pugui arribar a impulsar-la i definir-la. Un exemple que ajudarà a observar el potencial de la cultura com a factor clau per a l’impuls efectiu i no retòric de l’àrea metropolitana és el desenvolupament de la muntanya de Montjuïc. La muntanya de Montjuïc, que pertany al terme municipal de Barcelona, porta diversos anys generant sinergies amb l’Hospitalet de Llobregat amb relació a la Fira de Barcelona per utilitzar espais amb iniciatives com el Sónar o el Mobile World Congress. La col·laboració entre els dos municipis projecta l’allargada ombra cultural de la muntanya de Montjuïc sobre una àrea d’influència que transcendeix els termes municipals i s’inscriu en la idea de la cultura com a creadora d’espais d’intersecció geogràfica i vivencial. Si considerem la muntanya de Montjuïc com una zona generadora d’interseccions, com a node capaç d’establir xarxes, veurem que és estratègica per a Barcelona per quatre factors: 1. Concentra una gran oferta cultural de gran qualitat i de gran valor estratègic per a la ciutat en unir tradició i contemporaneïtat;  2. La posada en marxa des del Consorci de la Zona Franca de l’àrea de la Marina del Prat Vermell amb el projecte Barcelona Talent Districte per construir una gran zona d’habitatges destinats al talent i als joves; 3. La presa de consciència que Montjuïc, amb més metres quadrats que el Central Park de Nova York, permet unir un projecte de zona basat en la natura, la sostenibilitat i l’oferta cultural, com queda establert en el pla d’actuació per a la muntanya de Montjuïc definit per l’ajuntament de Barcelona i que es va obrir als ciutadans amb 229 propostes presentades; i 4. El seu enclavament geogràfic el converteix en expressió i punt de partida d’una concepció metropolitana que irradia valor, tant dins com fora de Barcelona, ??convertint-lo en una nova centralitat de la ciutat. Aquests quatre factors adquireixen tota la seva significació estratègica quan mirem les ofertes culturals que ens ofereix Montjuïc, com són: El MNAC, la Fundació Joan Miró, el Pavelló Mies Van der Rohe, el CaixaForum, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, l’Institut del Teatre, el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, el Palau Sant Jordi on es realitzen grans concerts musicals, la Fira de Barcelona, ??el Festival Grec, el Poble Espanyol, l’espai de Ferran Adrià. Aquesta immensa densitat cultural encaixa en un espai de gran valor simbòlic, en ser un dels pulmons naturals de Barcelona. La suma de totes aquestes iniciatives planteja una pregunta a les institucions públiques: Com aconseguir que aquesta oferta fragmentada es coordini per a treure’n el màxim profit per a la ciutat? La pregunta es  porta ja formulant tant des de l’Ajuntament de Barcelona com des de les mateixes institucions, com és el cas de la Fundació Miró, el MNAC o la Fira de Barcelona, ??però sense acabar de concretar la forma de passar de les idees a un pla d’acció. Pavelló Victòria Eugènia Ara es donen les condicions per desenvolupar un pla entre totes les institucions que permeti arribar al 2029, any previst per a celebrar els cent anys de l’exposició universal de Barcelona del 1929, que converteixi Montjuïc en una àrea efectiva per al desenvolupament del patrimoni, la creació i el talent, que fixi les bases per consolidar una àrea creativa connectada al món, que doni suport al MNAC per ampliar el seu projecte expositiu amb la incorporació del pavelló Victòria Eugènia de Josep Puig i Cadafalch que ha estat reformat el 2018. Aquest suport també s’ha de concretar amb més compromís econòmic per part de les administracions, millorant els accessos a Montjuïc i la utilització de l’espai on cal més transport públic, més aparcaments, seguretat i millor transitabilitat quan plou. La Fundació Miró s’ha de convertir en símbol de la relació entre art, naturalesa i arquitectura, tres conceptes que sintetitzen els valors del segle XXI. S’ha d’afavorir el desenvolupament del CaixaForum com a espai de connexió de tradició i modernitat, apostant per la seva enorme capacitat de generar públic. Un plantejament integral de desenvolupament i potenciació de l’àrea cultural de Montjuïc permetrà afrontar la necessària reforma del Paral·lel i de Sants. No hem d’oblidar que per Montjuïc hi passen milions de visitants i, d’altra banda, hi ha els que gaudeixen del pulmó verd de Barcelona corrent o passejant pels seus parcs. Tot això implica definir quin Montjuïc volem per a la dècada vinent. El Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, el Festival Grec i l’Institut del Teatre confirmen des de fa anys, amb les seves ofertes artístiques, que es podria treure més profit del seu treball per tal d’establir una àrea d’influència cultural més sostinguda en el temps i que redundi en la ciutat. El paper de la Fira de Barcelona hauria de veure en projectes com el Sónar el paper definitori que representa com a moderador i impulsor de grans esdeveniments culturals que connecten Barcelona amb l’Hospitalet. La muntanya Montjuïc, que arriba als 185 metres d’altura, s’ha de plantejar com a projecte prioritari per a la Barcelona dels deu anys vinents, generant una unió, via interseccions, d’àrees com Sants, el Paral·lel, el port de Barcelona, ??l’Hospitalet de Llobregat, el Prat i la Zona Franca. Montjuïc adquiriria una dimensió única, tant territorial com econòmica, social i cultural que podria ser la prova pilot per a afrontar altres projectes que posseeixen aquest valor basat en la seva capacitat potencial per a traçar connexions. Article publicat a “Política i Prosa”: https://www.politicaprosa.com/montjuic-com-a-prioritat/

Categories
Recent

Vinyet Panyella: “La cultura catalana és tremendament creativa, altament qualitativa i motivada, però li falla l’alimentació econòmica, que és fonamental”

Entrevista a la Presidenta del CoNCA i membre de la junta directiva del Cercle de Cultura al diari El País, en la que afirma, entre altres qüestions rellevants, que “indigna que al segle XXI no es consideri la cultura un bé social”:

Al febrer Vinyet Panyella (Sitges, 1954) es va jubilar tot posant punt final a la seva tasca al capdavant dels Museus de Sitges. Per a ella, que també va ser directora de la Biblioteca Nacional de Catalunya, era el moment de reprendre projectes que tenia relegats: investigació, llibres, poesia i, sobretot, una tesi sobre el noucentisme, una de les seves especialitats. Tot va tornar a quedar en un segon pla després de la trucada de la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, per proposar-la com a membre del nou CoNCA. Després va venir la decisió d’escollir-la presidenta, la quarta —primera dona— d’aquest organisme creat el 2009 després de la reclamació del sector per renovar les polítiques culturals, i que, després de la llei òmnibus del 2011, va veure com se li retallaven funcions, competències i pressupost.

Pregunta. Què queda d’aquell organisme fundat fa 10 anys?

Resposta. Una voluntat i una consciència de ser un organisme reclamat pel sector, pels sectors. És veritat que la figuració inicial era més teòrica que pràctica, perquè la configuració del Govern i de la conselleria de Cultura són les que són, i potser no es va pensar l’encaix ideal. Amb la llei òmnibus es va fer un replantejament del terreny i es van determinar unes funcions, premis nacionals, informes sectorials i d’equipaments, i d’altres es van deixar més obertes. En els dos últims anys, després de la dimissió de consellers i la seva no-substitució, s’ha viscut una gran indecisió fins que la consellera de Cultura va decidir endreçar el CoNCA.

P. S’assemblarà al de la primera etapa.

R. A finals d’octubre s’acabarà una lectura crítica de la llei, per treure-li tot el potencial. Així veurem el que s’ha fet i el que no s’ha fet, i per què.

“Entre les nostres prioritats hi ha la professionalització i el paper de l’administració local en el cost de la cultura”

P. Hi haurà gaires canvis?

R. De format i de manera de treballar. Les decisions del plenari seran sempre consensuades. Perquè la força del CoNCA és la seva unanimitat i la seva unitat.

P. Li ha faltat visibilitat al CoNCA?

R. Absolutament, i, d’alguna manera, també identitat, cosa que ha fet que el sector tingués la percepció que el CoNCA només es dedicava als premis nacionals, però s’ha fet molta feina.

P. Es recuperaran funcions?

R. Es potenciarà la presència del CoNCA en els organismes que tenen la responsabilitat d’atorgar subvencions a la creació. Abans el CoNCA ho feia tot. Ara participarà amb l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) i l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICEC). És un pas molt important. No es tracta tant de recuperar funcions com de situar el CoNCA en el moment actual, de cara al futur. Les seves funcions principals són assessorar, vetllar, avaluar i emetre diagnòstics de l’estat de la cultura.

P. Els diagnòstics han estat útils?

R. No ho sabem. Farem un informe d’avaluació dels deu anys del CoNCA per veure la incidència pràctica d’aquests treballs. És fonamental per saber on som i introduir canvis.

P. El CoNCA s’ha vist com un rival de la conselleria?

R. Ha estat una lectura personalitzada, però el CoNCA no ha estat una conselleria bis, ni ho ha de ser. És un tema d’encaix.

P. No li resta credibilitat davant el sector que tingui la seva seu a la conselleria?

R. La llei diu que s’adscrigui al Departament de Cultura. L’important no és on sigui, sinó el compliment de funcions.

P. Quins són els temes en què es vol incidir?

R. Sobretot en la professionalització de la cultura, el seu cost i el paper de les administracions locals en aquest cost.

“No hi ha arguments per defensar la retallada indiscriminada del 6% d’Economia; farà molt de mal”

P. Com valora les retallades en els últims anys a Cultura?

R. Negativament. No pot ser d’altra manera. En els últims anys s’han retallat els recursos, amb molt poca sensibilitat. Des del CoNCA reivindiquem que la Cultura sigui considerada, com la Sanitat i l’Educació, un bé social, el més extens i generós. Les retallades comporten que la cultura no arribi a la gent, perquè sempre es retalla de les activitats. Als museus i les entitats hi ha costos que no es poden retallar, de manera que sempre se suprimeixen activitats o, el que és el mateix, el retorn social de la cultura, i això és molt greu.

P. Qui n’és el culpable?

R. És un tema que s’ha d’assumir des del Govern que sigui, però la qüestió és de política financera del Departament d’Economia. Passa el mateix que a Espanya, on no ha prosperat una llei de mecenatge perquè el Ministeri d’Economia s’hi ha negat. M’indigna que al segle XXI no hi hagi consciència que la cultura és un bé social. En aquest sentit, la conselleria de Cultura és tan víctima com nosaltres. També reivindiquem que l’administració local canviï i prioritzi la cultura i els béns culturals.

P. El CoNCA també ha patit retallades.

R. Sí. Pocs dies després de prendre possessió es van reclamar al CoNCA 70.000 euros que teníem adjudicats i executats. Al final han estat 53.000 euros. Hem hagut de retallar activitats de l’últim trimestre. Quan hi ha retallades el més afectat és el tercer, el carrer, i això és el que no pot ser. La situació és molt greu. No hi ha arguments per defensar la retallada del 6% lineal indiscriminat d’Economia, que ha fet molt de mal a tots.

P. És el problema principal?

R. Ara sí. La cultura catalana és tremendament creativa, altament qualitativa i motivada, però li falla l’alimentació econòmica, que és fonamental. És un tema peremptori i urgent que s’ha d’enfocar.

P. Com veu la cultura d’aquí cinc anys?

R. M’agradaria que el pressupost per a la cultura complís les ràtios europees del 2% o més, però no estem en aquest camí. També que la llei del CoNCA s’hagi desenvolupat un 100%. Crec que pot donar més del triple del que ha donat fins ara.

Podeu accedir a l’entrevista original en aquest enllaç.

Categories
Notícies

Segimon Borràs lloa la figura de l’escriptor i editor Miquel Arimany

El president del Cercle de Cultura, Segimon Borràs, va intervenir a l’acte de lliurament del premi de poesia Miquel Arimany, fent una glossa de la figura d’aquest poeta i editor. Arimany, des de l’editorial que portà el seu cognom va impulsar un gran nombre de diccionaris i altres obres per a l’aprenentatge del català, de la mateixa manera que aconseguí mantenir durant quaranta anys la revista cultural i literària El Pont. 

L’escriptora de Sant Llorenç des Cardassar (Mallorca) Francesca Grimalt, va ser la guanyadora del premi, amb l’obra Sotjar bubotes. El conjunt de poemes de Grimalt, juntament amb els dels altres quatre finalistes –Josep Civit, de Montblanc, Joan-Ignasi Elias, de Barcelona, Joan Mercader, d’Olot i Jordi Pla, de Figueres– s’ha publicat en un llibre que es va presentar al mateix acte. La desena edició d’aquest premi literari es va celebrar a les Masies de Roda el proppassat dissabte 5 d’octubre.

Categories
Notícies Recent

El Cercle de Cultura per la democràcia i el diàleg

Davant la sentència condemnatòria de líders polítics i socials, des de la junta directiva del Cercle de Cultura, volem expressar:

-El nostre rebuig al fet que la justícia hagi pres el lloc a la política i al diàleg democràtic.

-La nostra confiança en el diàleg, d’acord amb l’esperit fundacional del Cercle com a espai de reflexió i debat, amb respecte a les persones, al marge de les seves posicions ideològiques.

-La nostra defensa de la llibertat d’expressió i d’informació i la nostra condemna davant la persecució de publicacions, artistes i esdeveniments culturals.

-El nostre compromís amb la democràcia i amb la cultura com a única via per a solucionar conflictes i com a base de la convivència i el desenvolupament intel·lectual i social.

I per aquestes raons ens adherim al manifest impulsat per Lafede.cat– organitzacions per a la justícia global, al que s’han adherit un gran nombre d’entitats culturals del país.

Categories
Notícies Recent

UPCArts, el nou programa cultural de la UPC

A la UPC volem donar més pes a la A de l’acrònim STEAM (Science, Technology, Arts, Maths). El programa ‘UPCArts’ entra en escena i ha engegat aquest curs a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) amb l’objectiu de vincular l’àmbit científic i tecnològic amb les humanitats i la cultura. Fruit de la col·laboració entre la Universitat i diferents institucions culturals i artístiques, el programa respon a un dels reptes estratègics del Pla d’Actuacions de la UPC 2018-2021 del nostre equip: aconseguir la formació integral de l’estudiantat. En aquest marc, desplegar una agenda cultural amb propostes culturals externes a la UPC, adreçada a l’estudiantat però també a la resta de la comunitat universitària, i, d’altra banda, donar visibilitat a l’activitat cultural que es genera a la Universitat al llarg del curs acadèmic i al talent artístic i creatiu dels membres de la comunitat. 

La presentació d’’UPCArts’, el passat 30 de setembre, a l’Auditori de l’edifici Vèrtex del Campus Nord, va comptar amb una taula rodona on van intervenir el director artístic del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Xavier Albertí; la directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Judit Carrera; el codirector del festival Sónar, Ricard Robles; el director del Club TRESC, Comunitat de Cultura, Pepe Zapata, i la cap de Gabinet del Rector, Carme Fenoll, exercint de moderadora. Per posar punt final a l’acte hi va haver un concert de l’artista Museless, una jove creadora barcelonina que ha irromput en els darrers anys en el panorama musical electrònic de Barcelona.

Les dues primeres activitats programades a ‘UPCArts’ per iniciar el curs són el club de lectura ‘Llegir l’escenari’ i el taller de lectura ‘Contes fantàstics i de ciència-ficció’, que s’adrecen a tota la comunitat universitària i es realitzen en col·laboració amb les biblioteques de la UPC. 
En la programació d’‘UPCArts’ s’inclouran activitats i propostes culturals per als diferents campus de la UPC -a Barcelona, Castelldefels, Manresa, Sant Adrià de Besòs, Sant Cugat del Vallès, Terrassa, i Vilanova i la Geltrú—, a través dels quals es fomentarà la implicació i participació de les associacions i organitzacions estudiantils. 

D’altra banda, les biblioteques UPC tindran una funció rellevant en l’organització i la difusió de les diferents activitats que es desenvolupin sota aquest mateix paraigua.

Amb la voluntat d’acostar les humanitats a les ciències i la tecnologia, la UPC ja compta amb diferents iniciatives acadèmiques. En són un bon exemple: la participació de l’Escola de Telecomunicació de Barcelona (ETSETB) en el disseny del postgrau en Escenificació i Tecnologia Digital, que s’imparteix des d’aquest curs a l’Institut del Teatre; les diferents activitats culturals de les dues escoles d’arquitectura de la UPC, a Barcelona i Sant Cugat del Vallès, vinculades al seu àmbit, i l’aliança institucional establerta recentment amb la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) per apropar coneixements humanístics i els científics i tecnològics. Una comunitat cultural amb la complicitat del TRESC.

Així mateix, la UPC i el TRESC, la Comunitat de Cultura col·laboren per realitzar i fomentar conjuntament accions i projectes en l’àmbit cultural i artístic, en el marc d’UPCArts’. Des d’aquest curs s’ofereixen avantatges i descomptes en l’obtenció del carnet de soci del TRESC per als estudiants, el professorat, el personal d’administració i serveis, i les persones titulades per la UPC. El carnet del TRESC és gratuït en la tarifa bàsica per als estudiants de primer curs de grau i té un 25% de descompte per a la resta d’estudiants de grau i, durant el primer any, per als Alumni UPC. Una comissió formada per membres del TRESC, estudiants i personal de la UPC fa una tria quinzenal d’aquelles propostes culturals i artístiques d’interès per a la comunitat UPC, així com píndoles informatives sobre activitats que posin en relleu la interacció entre tecnologia i cultura. 

També es preveu explorar altres accions de col·laboració en la línia de descobrir nous creadors de la UPC i nous espais, per incloure’ls en la programació cultural de la ciutat i propiciar que els estudiants puguin establir contacte directe amb creadors emergents, descobrir espais culturals, i fomentar interseccions entre l’àmbit cultural i el de l’enginyeria, la ciència i l’arquitectura”.  

Francesc Torres
Rector de la UPC

Categories
Opinió Recent

40 anys de Federació Catalana de Cineclubs: cinema i cultura popular

Tariq Porter, president de la Federació Catalana de Cineclubs, amb motiu del 40è aniversari de l’entitat i de la propera celebració de la 14 trobada de Cineclubs dels Països Catalans a Reus, ha escrit aquest article per al portal del Cercle de Cultura, on reflexiona sobre el paper d’aquestes entitats culturals arreu del territori:

La cultura popular catalana es caracteritza, entre altres coses, pel seu esperit participatiu i inherentment democràtic. Des de les danses tradicionals, sardana o ball de bastons, a celebracions com els castellers o els correfocs, es traspua sensibilitat per la col·lectivitat tant en el què com en el com: tot plegat són cerimònies on les jerarquies es desdibuixen en l’acció i en l’organització, associacions més formals o menys regides per grups de persones que es van renovant cada generació que passa, vocacional o demogràfica. Amb aquests precedents, qualsevol expressió susceptible d’encaixar-hi fa que tot plegat sigui només qüestió de temps. A propòsit del seu pas, estem de celebració. El 2018 es complia l’efemèride dels 40 anys d’existència de la Federació Catalana de Cineclubs, institució que actualment aglutina 54 cineclubs als països catalans: de València, de Balears, d’Andorra i de Catalunya. 

El cinema és un art en essència col·lectiu, per qui el fa i per qui el consumeix. Per això, era inevitable que els cineclubs –públic que s’organitza per projectar i debatre cinema– entressin a formar part del teixit associatiu, popular i cultural d’aquest país. La Federació fa quaranta anys però els cineclubs catalans fa molt més temps que són actius, sempre inevitablement connectats a les inquietuds i necessitats de cada moment. Quan el cinema és censurat són agents anticensura; quan el cinema no arriba són ambaixadors extramurs; quan no hi ha sala de cinema s’hi converteixen; quan veure un film és massa introspectiu són altaveus de reflexió. En definitiva, els cineclubs formen part d’aquesta cultura convençudament accessible –o generadora d’accessos– que enriqueix artísticament i intel·lectual tothom qui ho vol.

Els cineclubs, durant 2018, van programar, només a través de la FCC, 850 pel·lícules –rècord històric–, amb un índex d’assistència mitjà d’unes 60 persones. Aquestes, sumades a la resta, fan un total d’uns 80 mil espectadors a l’any als cineclubs catalans, xifra que dóna una idea de la seva rellevància en el sector de l’exhibició cinematogràfica. I és que, més enllà dels números, hi ha dues raons per les quals el cineclubisme no perd mai la vigència, especialment en els temps que corren, en l’àmbit cultural, social i polític. La primera és la seva mateixa concepció: el públic determina; el públic fa seu, a través d’una pulsió i inquietud artística, el dret a decidir què vol veure, què li interessa, i què és susceptible d’interessar a la gent. La segona és el diàleg que en sorgeix a través del que es veu, sigui a través de presentacions, col·loquis, tallers, cinefòrums o una simple cervesa en sortir: en definitiva, la llibertat d’expressar-se canalitzada a través del setè art. I encara hi ha una tercera raó: en temps de plataformes digitals i catàlegs de cinema infinits, en temps que, com indica l’estudi recentment publicat per l’Acadèmia del Cinema Català, l’exhibició cinematogràfica al país està canviant, definitivament i per sempre, cap a nous models, creix arreu la reivindicació d’aquesta com una expressió col·lectiva i immersiva, experiència compartida i sensorial. També per això, lluny del lucre minvant de la majoria de sales comercials, els cineclubs seguiran sent grans refugis de cinefília.

Els projectes i reptes que afronta la Federació en els seus quaranta anys demanen reforçar els lligams entre cineclubs i procurar ser un enllaç entre aquests i les institucions del país. Amb la Filmoteca de Catalunya, per exemple, s’ha impulsat la Filmoxarxa, un atractiu catàleg de cinema recent inèdit –sense distribució al país– que des de 2018 es facilita als cineclubs perquè el programin gratuïtament, i que es renova cada any amb nous títols. Aquest catàleg compta, també, amb clàssics catalans de gran interès, com La pell cremada, Vida en sombras o Los Tarantos, i tot plegat enriqueix encara més l’exhibició cinematogràfica dels cineclubs, que –val la pena esmentar-ho– a més de més públic a les sessions, té un alt índex de cinema programat en versió original subtitulada (65% del total), de cinema català (14%, pel 5% de les sales comercials) i en català (26%, pel 2% de les sales comercials), i molta més heterogènia de nacionalitats. Aquesta mateixa col·laboració amb la Filmoteca ha possibilitat realitzar una exposició que, fins gener, es podrà veure a les seves instal·lacions, i que repassa la història dels cineclubs a Catalunya i la mateixa FCC; de com en aquests quaranta anys, persones d’arreu interessades pel cinema, han anat construint una estructura organitzativa que ha permès arribar on som avui. 

Categories
Activitats

El Fòrum Cultura 2020 presenta les seves prioritats

Dimecres, 20 de novembre i davant d'un nombrós públic, se celebrarà l'acte de cloenda del Fòrum Cultura 2020 a l'Auditori del Cercle d'Economia. Amb el lema  "Fòrum Cultura 2020, punt i seguit. Propostes per al debat", es van presentar les prioritats culturals sorgides de les aportacions de més d'un centenar d’artistes, creadors, gestors i  professionals de la cultura que han participat, des del maig de l'any passat, a les 16 sessions de treball de les 8 taules temàtiques en les quals es va organitzar aquest fòrum.

El president del Cercle de Cultura, Segimón Borràs, obrí l'acte adreçant unes paraules d'agraïment a totes les persones, membres o no del Cercle, que han fet possible aquest fòrum. Seguidament, després d'una presentació a càrrec de Jordi Pardo, coordinador general del Fòrum Cultura 2020, la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va prendre la paraula per valorar molt positivament la tasca feta per l'entitat.

A l'acte hi intervingueren diversos participants i coordinadors del Fòrum Cultura 2020, que van presentar les prioritats de les diverses taules de debat: Jordi Balló, Mireia Mayolas, Pepe Serra, Jordi Pardo, Pepe Zapata, Eulàlia Espinàs, Conxà Rodà i Esteve León. 

Com a darrer punt de l'acte, se celebrà una taula rodona, moderada per Fèlix Riera, amb la participació de Tena Busquets, directora del Teatre Principal i del  Festival de dansa Sismògraf d’Olot, Daniel Martínez, president del Grup Focus, Joan Manuel Tresserras, exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Francesc Vilaró, Secretari General de Cultura i Jordi Pard, vicepresident del Cercle de Cultura.

 

 

 

Categories
Notícies

La cultura a Catalunya, en retallada permanent

Arran del manifest signat aquesta tardor per 4 associacions de professionals de la cultura, crític amb la retallada del pressupost de cultura decretat pel Govern, dos membres de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, fan una reflexió més general sobre la situació del finançament públic de la cultura al nostre país.

El passat 22 de setembre, les Juntes directives de les associacions catalanes professionals dels museòlegs (AMC), de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), dels conservadors-restauradors (CRAC) i dels crítics d’art (ACCA) van signar un manifest crític sobre la retallada del pressupost de Cultura del 6%, decretat pel Govern de la Generalitat de Catalunya el 2 d’agost de 2019.

Han passat alguns mesos, i tot i que l’Estat, segons es va publicar l’11 d’octubre, ha aprovat pagar la bestreta que devia a Catalunya, no tenim constància que aquest estat de coses s’hagi revertit

Sobre aquesta retallada del 6%, el més greu ha estat que es volia aplicar, no sols als equipaments culturals que depenen íntegrament del Departament de Cultura (DC), sinó també a altres equipaments de gestió compartida, però no a l’aportació de la Generalitat, sinó a la globalitat del pressupost. Als mitjans va transcendir el cas del MNAC. D’altra banda, el fet que el DC hagi de fer front al pagament pendent de la paga extraordinària dels seus treballadors del 2013 a partir del seu propi ordinari (com ja va passar el 2018) també rebaixa greument la disponibilitat de recursos dels equipaments per a activitats finalistes. 

Aquestes mesures han forçat als equipaments culturals de la Generalitat a reduir la seva activitat. Alguns museus hauran de suspendre exposicions que tenien programades per l’any 2020.

El DC ha fet un intent de revertir, en part, aquesta afectació. A principis de novembre va reunir als equipaments propis i se’ls va informar que s’havia fet un gran esforç per reduir l’impacte econòmic de la retallada, que finalment es rebaixava a entre un 3% i un 4% de cada pressupost. No ens consta que s’hagi confirmat i comunicat, públicament i oficial, aquesta millora de la situació.  Però si es confirma la mesura, és una bona notícia que pot esdevenir inútil si no s’aplica ràpidament. Qualsevol desbloqueig de recursos a final d’any serà totalment fictici si no es fa ràpidament perquè no quedarà temps per poder fer els tràmits de la despesa a temps abans del tancament de l’exercici.

La retallada, objecte d’aquest article, no deixa de ser un símptoma més d’una situació greu d’infrafinançament de les institucions culturals a Catalunya, que ha esdevingut estructural. Podem afirmar sense cap mena de dubte que la cultura a Catalunya viu en una penúria permanent, i això és molt més acusat des del 2011, quan els equipaments  culturals de Catalunya van rebre més intensament les retallades, les més greus comparades amb els països de tot Europa (segons un mapa realitzat per The Guardian el 2012).

En aquest estat permanent d’economia de subsistència les darreres retallades sols han fet que empitjorar la situació de les institucions culturals de Catalunya, especialment aquelles que depenen econòmicament (directament, o a través de consorcis) de la Generalitat de Catalunya. Afortunadament, la resta d’equipaments, pertanyents a les diputacions o als ajuntaments, no s’han vist afectats. Els equipaments locals del territori, que depenen majoritàriament del finançament municipal, tampoc han sofert les retallades de les subvencions de la Generalitat ja atorgades. Els grans referents culturals del país, pertanyents a l’Ajuntament de Barcelona o a la Diputació de Barcelona (per posar alguns exemples, el CCCB, el  Picasso o el Mercat de les Flors), tampoc han vist afectat el seu pressupost arran de les retallades del 6% de la Generalitat. Però això no significa que la situació financera dels equipaments culturals locals, globalment, sigui gaire millor que els de la Generalitat.

Els equipaments culturals del país segueixen patint una situació de penúria pressupostària greu. Van quedar molt sacsejats quan les grans retallades dels anys 2011-13, que posteriorment només s’han recuperat en part, però ja ens queixàvem de la migradesa del seu finançament des de molt abans. La solució només podrà venir de l’increment dels recursos públics. No es pot fer recaure la sostenibilitat dels equipaments només en ingressos, entrades, i serveis, o en el patrocini privat: cal assumir que és una responsabilitat pública, cal entendre i fer entendre que la cultura és un dret i per tant un servei públic. En conseqüència, junt amb altres polítiques de foment, cal garantir un nucli dur i sòlid de finançament públic que permeti als equipaments culturals desenvolupar amb qualitat i rigor els seus programes de difusió i preservació de productes i béns culturals.

La situació de l’economia de la cultura és endèmicament precària des de sempre. Sovint prima més el voluntariat i la vocació que la remuneració justa dels professionals que hi treballem. Les darreres retallades agreugen una situació negativa que perdura en el temps. I és que a la cultura, pel que fa als recursos econòmics, sempre plou sobre mullat.

F. Xavier Menéndez i Pablo
Daniel Solé i Lladós. 
Museòlegs.

Categories
Opinió

La cultura a Catalunya, en retallada permanent.

Arran del manifest signat aquesta tardor per 4 associacions de professionals de la cultura, crític amb la retallada del pressupost de cultura decretat pel Govern, dos membres de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, fan una reflexió més general sobre la situació del finançament públic de la cultura al nostre país. El passat 22 de setembre, les Juntes directives de les associacions catalanes professionals dels museòlegs (AMC), de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), dels conservadors-restauradors (CRAC) i dels crítics d’art (ACCA) van signar un manifest crític sobre la retallada del pressupost de Cultura del 6%, decretat pel Govern de la Generalitat de Catalunya el 2 d’agost de 2019. Han passat alguns mesos, i tot i que l’Estat, segons es va publicar l’11 d’octubre, ha aprovat pagar la bestreta que devia a Catalunya, no tenim constància que aquest estat de coses s’hagi revertit Sobre aquesta retallada del 6%, el més greu ha estat que es volia aplicar, no sols als equipaments culturals que depenen íntegrament del Departament de Cultura (DC), sinó també a altres equipaments de gestió compartida, però no a l’aportació de la Generalitat, sinó a la globalitat del pressupost. Als mitjans va transcendir el cas del MNAC. D’altra banda, el fet que el DC hagi de fer front al pagament pendent de la paga extraordinària dels seus treballadors del 2013 a partir del seu propi ordinari (com ja va passar el 2018) també rebaixa greument la disponibilitat de recursos dels equipaments per a activitats finalistes.  Aquestes mesures han forçat als equipaments culturals de la Generalitat a reduir la seva activitat. Alguns museus hauran de suspendre exposicions que tenien programades per l’any 2020. El DC ha fet un intent de revertir, en part, aquesta afectació. A principis de novembre va reunir als equipaments propis i se’ls va informar que s’havia fet un gran esforç per reduir l’impacte econòmic de la retallada, que finalment es rebaixava a entre un 3% i un 4% de cada pressupost. No ens consta que s’hagi confirmat i comunicat, públicament i oficial, aquesta millora de la situació.  Però si es confirma la mesura, és una bona notícia que pot esdevenir inútil si no s’aplica ràpidament. Qualsevol desbloqueig de recursos a final d’any serà totalment fictici si no es fa ràpidament perquè no quedarà temps per poder fer els tràmits de la despesa a temps abans del tancament de l’exercici. La retallada, objecte d’aquest article, no deixa de ser un símptoma més d’una situació greu d’infrafinançament de les institucions culturals a Catalunya, que ha esdevingut estructural. Podem afirmar sense cap mena de dubte que la cultura a Catalunya viu en una penúria permanent, i això és molt més acusat des del 2011, quan els equipaments  culturals de Catalunya van rebre més intensament les retallades, les més greus comparades amb els països de tot Europa (segons un mapa realitzat per The Guardian el 2012). En aquest estat permanent d’economia de subsistència les darreres retallades sols han fet que empitjorar la situació de les institucions culturals de Catalunya, especialment aquelles que depenen econòmicament (directament, o a través de consorcis) de la Generalitat de Catalunya. Afortunadament, la resta d’equipaments, pertanyents a les diputacions o als ajuntaments, no s’han vist afectats. Els equipaments locals del territori, que depenen majoritàriament del finançament municipal, tampoc han sofert les retallades de les subvencions de la Generalitat ja atorgades. Els grans referents culturals del país, pertanyents a l’Ajuntament de Barcelona o a la Diputació de Barcelona (per posar alguns exemples, el CCCB, el  Picasso o el Mercat de les Flors), tampoc han vist afectat el seu pressupost arran de les retallades del 6% de la Generalitat. Però això no significa que la situació financera dels equipaments culturals locals, globalment, sigui gaire millor que els de la Generalitat. Els equipaments culturals del país segueixen patint una situació de penúria pressupostària greu. Van quedar molt sacsejats quan les grans retallades dels anys 2011-13, que posteriorment només s’han recuperat en part, però ja ens queixàvem de la migradesa del seu finançament des de molt abans. La solució només podrà venir de l’increment dels recursos públics. No es pot fer recaure la sostenibilitat dels equipaments només en ingressos, entrades, i serveis, o en el patrocini privat: cal assumir que és una responsabilitat pública, cal entendre i fer entendre que la cultura és un dret i per tant un servei públic. En conseqüència, junt amb altres polítiques de foment, cal garantir un nucli dur i sòlid de finançament públic que permeti als equipaments culturals desenvolupar amb qualitat i rigor els seus programes de difusió i preservació de productes i béns culturals. La situació de l’economia de la cultura és endèmicament precària des de sempre. Sovint prima més el voluntariat i la vocació que la remuneració justa dels professionals que hi treballem. Les darreres retallades agreugen una situació negativa que perdura en el temps. I és que a la cultura, pel que fa als recursos econòmics, sempre plou sobre mullat. F. Xavier Menéndez i Pablo Daniel Solé i Lladós.  Museòlegs.