Logotip Cercle de Cultura

Autor: admin

Categories
Notícies Opinió

Agustí Fructuoso: “La cultura és com un jonc, fràgil, però resistent i difícil de tombar”

Entrevista a Agustí Fructuoso, pintor i co-fundador del projecte TPK Art i Pensament Contemporani l’any 1977. Actualment hi continua lligat com a responsable d’exposicions i intercanvis internacionals Com estàs vivint el dia a dia del confinament a nivell personal i a nivell professional?  Personalment, m’imagino que com tothom, amb ganes de veure a amics i família. M’ho estic prenent com un temps de malaltia, aquest temps en què no pots fer res del que fas diàriament però que en canvi et permet gaudir d’una curiosa llibertat en el sentit que et pots permetre perdre el temps o millor dit no tens per què tenir l’obligació d’aprofitar-ho, ja que la malaltia et justifica no fer-ho. En el meu cas em permeto dibuixar i pintar allò que si pogués anar al meu taller, no faria per un absurd sentit de responsabilitat. El dia abans del confinament em vaig  proposar que fos una pausa productiva  i malgrat que he hagut de  suspendre  tres exposicions, estic acceptablement satisfet del treball resultant. Dibuixo molt, feia molt de temps que no dibuixava tant  i la veritat és que m’ho passo molt bé encara que sempre tinguis al cap el patiment de tantes i tantes persones i la incertesa de futur que la situació actual obre . Dit això tinc ganes de poder tornar a anar a l’estudi i veure els quadres grans de dos metres per dos metres i més.  Com creus que afectarà aquesta situació al sector on desenvolupes la teva activitat professional i a la cultura en general i a les persones? Sempre es diu que tota crisi és una oportunitat i com a tal hauríem de ser capaços de treure conclusions positives per a futures actuacions, perquè les negatives ja es presenten soles. Aquesta crisi el que posa de manifest  dins del sector  cultural  és el precari en què se sustenten les seves estructures. Ningú sap com se sortirà d’aquesta crisi, però una cosa crec que és certa, sortiran pitjor aquells sectors que no siguin considerats necessaris per a la societat. Llavors la pregunta és: la cultura és vista per la societat realment com un bé necessari?, la resposta és no i una prova no són  els baixos pressupostos institucionals dedicats a la mateixa sinó la poca o cap resposta de la societat cap aquest fet.  Aquesta poca o cap implicació de la ciutadania amb la cultura – problema no aliè a responsabilitats del mateix sector cultural que caldria analitzar amb honestedat- farà que, en un futur a curt i mitjà termini, l’àmbit que quedarà més tocat serà el de la difusió perquè justament és aquest el que estableix un pont de relació entre creadors i ciutadania. En aquests moments no sols estem instal·lats en la “societat de l’espectacle“ com deia Guy Debord,  sinó que ens hem instal·lat en la “societat de l’espectador “, de manera que moltes vegades anem més als “llocs“ que a les “coses“. Aquesta passivitat influeix negativament al desenvolupament de la relació cultura-ciutadania i només es pot corregir potenciant els ensenyaments artístics en tots els seus nivells. Un missatge que animi a tothom vers la cultura, un consell, una recomanació per a aquests moments. La creació em preocupa relativament, si va seguir sent possible la poesia després d’Auschwitz, seguirà sent possible després del coronavirus. En el pitjor dels casos, potser hi haurà una tria  de projectes i desapareguin temporalment aquells més  “mastodònticament” innecessaris. Continuant en el pitjor escenari possible, la indústria cultural pot quedar més o menys “tocada”, però quan dic que la creació em preocupa relativament és perquè els creadors seguiran treballant com han fet sempre i amb les circumstàncies que calguin, de fet això ja succeeix. Em preocupa més el deteriorament que puguin patir els canals de difusió i distribució públics, privats i  “emergents“ i el que això pugui repercutir no en la creació però sí en la seva visibilitat i en la seva vessant com espai públic de reflexió i crítica. El missatge positiu és que la cultura és com un jonc, fràgil però resistent i difícil de tombar. Enumera i/o explica possibles mesures de recuperació per al sector cultural. Quan passi tot tindrem una perspectiva més clara de com ha quedat el camp de batalla, totes les baixes i totes les mutilacions. D’altra banda no serà estrany que al principi de la sortida es produeixi una gran eufòria social traduïda en una gran necessitat de sortir i assistir a tots aquells esdeveniments culturals que  han estat negats per  la pandèmia. Si es produeix això, que seria el de desitjar, també és possible que sigui un efecte passatger i que després d’un temps, la cultura torni a la fràgil situació en què es trobava abans de l’epidèmia. La meva impressió és que estem en un moment clau com també ho va ser la crisi econòmica que es va iniciar el 2007, però pitjor en el sentit que en aquella crisi hi havia l’esperança de poder canviar les relacions socials i econòmiques  i treballar per una societat més justa. Aquesta esperança s’ha anat esvaint a una gran velocitat , provocant una total desconfiança ciutadana cap a les institucions polítiques. Aquest moment és pitjor, deia, perquè aquella esperança en aquests moments no existeix  ni tan sols com a possible utopia. Dit això hauríem de ser conscients que un dels fracassos de la sortida de la crisi anterior i per a mi el gran culpable de la pèrdua de confiança, és que ens vàrem seguir comportant com si no hagués passat res, com si el problema no fos responsabilitat de tots i vàrem continuar cadascun al nostre  espai sense afrontar realment el conflicte i el conflicte no és altre que l’estructuració d’un espai de responsabilitat política  des de l’individu cap la societat i a l’inrevés.  Mentre aquesta relació no canviï i la ciutadania no entengui que el seu únic poder per incidir en les polítiques culturals, econòmiques, sanitàries, social, etc., és la seva implicació en aquestes, la sortida de la crisi serà pitjor que la del 2007. Fins ara podíem enganyar-nos i pensar que amb publicar opinions a Facebook, votar cada x temps i manifestar-nos de tant en tant, ja érem individus lliures i  influents, ara ja sabem que no és així i és aquest fet el que em porta a pensar que o som capaços d’entendre que la nostra implicació com a individus a la vida pública i que la complicitat amb els altres és necessària per poder ser partícips  en la presa de decisions o la societat com a tal serà cada vegada més fràgil, més  precària i l’individu cada vegada amb menys atributs com a ciutadà. En cultura tenim el gran avantatge que, en aquest moment, no cal inventar res per ser propositius, únicament el que cal fer per començar és posar en funcionament lleis i objectius que des de fa molts anys es van plantejant des del  sector i que encara no s’ha aconseguit quallar: llei de mecenatge, estatut de l’artista, educació artística entri a l’escola de manera real, si se’m permet la paraula “desprecarietzar” el treball cultural i per descomptat aclarir el tema de la inversió cultural de les institucions públiques: quin percentatge del pressupost públic ha de retornar a la Cultura a partir del que aquesta representa dins del PIB . Aquestes mesures i altres més sabudes per tots són les que cal posar en marxa per contribuir a un enfortiment sòlid del teixit cultural.

Categories
Manifest

Manifiesto a favor de la cultura

El sector cultural de Cataluña suscribe este manifiesto en el que se insta a las administraciones públicas, tanto catalanas como españolas y de la Unión Europea, a impulsar un conjunto de medidas que permitan el mantenimiento del tejido productivo y la actividad de los sectores culturales para garantizar la continuidad del trabajo desarrollado por creadores, artistas, trabajadores de la cultura, asociaciones y de todos aquellos ciudadanos que participan a través de la cultura popular y tradicional. Más allá de su capacidad de crear impacto en el PIB y en el empleo, la actividad de los sectores de la cultura es clave en la creación de competitividad, dignidad, calidad de vida y cohesión social en el ámbito local, de Cataluña, de España y son, además, un elemento fundamental para el relanzamiento del proyecto europeo.

Estas medidas deben contemplar toda la cadena de valor, que va desde la creación, la investigación, la conservación, la producción, la distribución, la exhibición y la difusión. Es urgente dar una respuesta positiva basada en incentivos y ayudas económicas facilitadoras del acceso cultural y el consumo, que sean verificables, claras y directas a los actores de los sectores de la cultura para preservar la continuidad de las empresas, instituciones, entidades y de sus profesionales.

Manifiesto

La grave crisis sanitaria a la que estamos asistiendo desde el cierre de los espacios culturales del pasado 12 de marzo y desde el decreto de Estado de Alarma del 14 de marzo, ha dejado los sectores culturales en estado de shock, paralizados y sin capacidad para generar ningún tipo de ingresos o para garantizar su funcionamiento básico. Una medida necesaria para combatir la urgencia sanitaria y garantizar una gestión eficaz y coordinada para luchar contra el coronavirus ha sacudido, como nunca antes ninguna otra crisis, toda la cultura del país. Una cultura que desde el primer momento se ha solidarizado con generosidad en abastecer de contenidos los minutos y las horas muertas de la ciudadanía confinada en casa, conocedora como es de la importancia de cuidar el cuerpo, y también el alma. Pero nos hemos descuidado de catalogar la cultura como un servicio esencial. Ahora desde casa, mañana desde sus espacios naturales de exhibición. Y nos hemos dejado por el camino, desprotegidos, empresas, entidades, instituciones, artistas, creadores, investigadores, gestores y trabajadores, y toda la variedad de personas que vivimos cada día de la cultura considerada como uno de los motores de nuestro progreso social.

Además, la cultura es fundamental para la construcción de la oferta turística, basada en muchos casos en el atractivo y la oferta cultural, sin la cual no será posible relanzar la actividad turística y de servicios asociados. Los profesionales de la gestión cultural, los museos y espacios de patrimonio, las artes escénicas, audiovisuales, las artes literarias, las plásticas y las musicales, se han visto obligados a interrumpir sus procesos de creación, investigación, gestión patrimonial y desarrollo creativo destinados a garantizar la continuidad básica de sus servicios y poner en marcha nuevos proyectos; así como se han quedado desiertas las ciudades sin abrir salas de exhibición cinematográficas, teatrales, musicales, los espacios de creación, las galerías de arte, los museos y espacios de presentación patrimonial, las bibliotecas, archivos, librerías, y espacios públicos donde se desarrollan manifestaciones culturales de todo tipo. La experiencia se extiende también a las empresas productoras de cine,  de televisión, de espectáculos teatrales, de editoriales, de la industria del videojuego, la producción musical, y los servicios asociados al turismo, la cultura popular y la gestión del ocio. Hoy podemos certificar que el 100% del sector cultural está parado.

En la imposibilidad de generar ingresos o de continuar ofreciendo los servicios básicos a la ciudadanía, se une la enorme dificultad para mantener a corto y medio plazo las estructuras productivas y los servicios básicos de funcionamiento que son las que crean las condiciones para el adecuado funcionamiento de los sectores culturales. Constatamos que los artistas, creadores, gestores, conservadores e investigadores y el conjunto de trabajadores de la cultura, no sólo ya no disponen de las condiciones para dar salida a sus trabajos sino que, además, una gran mayoría no reciben ningún ingreso, o sus organizaciones están sufriendo enormes dificultades de financiación que ponen en riesgo su continuidad. En la situación de déficit en la financiación de la cultura, la falta de una ley de patrocinio, mecenazgo y participación social, se añade ahora la crisis pandémica global.

Podemos aseverar que los sectores culturales se encuentran ante el momento más difícil y decisivo de su historia. El sector cultural ha sido clave para ayudar a edificar valores esenciales en la sociedad como son el pluralismo, la convivencia, la tolerancia, el respeto, la libertad de expresión, la crítica y la educación. Pero recordemos que la cultura no es un gasto: es una inversión, y que es también un sector económico importante (3,5% del PIB) que, además, afecta de manera importante el enfoque de otros sectores, como el turismo y el comercio. Todos estos aspectos son los que nos impulsan a reclamar con prontitud las siguientes medidas:

Peticiones 

1. La cultura es un derecho recogido por la declaración Universal de los Derechos Humanos, y un bien de primera necesidad, y así debe quedar establecido en todas las normas de nuestro país, a partir de ahora y para el futuro.

2. Esto conlleva que debe estar protegida, impulsada y promocionada, con unos recursos suficientes y adecuados a esta importancia.

3. La cultura debería integrarse en los planes estratégicos de desarrollo territorial, social y económico.

4. Son necesarias medidas de "choque" destinadas a inyectar recursos en el sector con carácter inmediato. Más allá del endeudamiento para salir de la crisis habrá que actuar de manera urgente para preservar todo el tejido cultural, con especial atención a la preservación del juego de fuerzas equilibradas entre el sector público y el privado.

5. Son imprescindibles medidas de protección tanto de los artistas, creadores, técnicos y gestores, como de las empresas, entidades e instituciones culturales, fuente de riqueza y trabajo de muchas personas.

6. Es indispensable una coordinación estratégica que implique a los departamentos de Cultura, Salud, Educación, Empresa, Trabajo, Territorio e Interior, en la planificación de la recuperación de la actividad, para no estigmatizar a los espacios culturales, como sucedió en el inicio de esta crisis. Habrá pactar con el sector las condiciones en las que se plantea la vuelta, así como los protocolos de seguridad que generen confianza al público.

7. Hay que impulsar una gran campaña de comunicación y marketing dirigida a recuperar el público cultural sensibilizándolo de la necesidad de su complicidad para generar una viabilidad de los sectores culturales lo antes posible.

8. Hay que empezar a trabajar en iniciativas legislativas que permitan disponer de una ley de Mecenazgo, Patrocinio y Participación social que se convierta en un verdadero estímulo para la participación de las personas físicas como jurídicas en la financiación de la cultura.

9. Hay que ponerse a trabajar en la actualización del marco normativo que afecta a los sectores de la cultura, aprovechando los potenciales reales de desarrollo estratégico del modelo económico, social y territorial.

10. Queremos ser considerados tan necesarios como lo hemos sido para superar este confinamiento. Ahora, sin embargo, toca a las administraciones poner las herramientas, las leyes y los recursos para ayudar a los sectores de la cultura.

Barcelona, 20 de abril de 2020  

Plataforma on line de adhesiones:

https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSeU_VoCE5SsAyMggK6n6Atge5DB9BZO3580tY9sK7ZXIgbHNw/viewform

Categories
Manifest

Manifest a favor de la cultura

El sector cultural de Catalunya subscriu aquest manifest en què s'insta a les administracions públiques, tant catalanes com espanyoles i de la Unió Europea, a impulsar un conjunt de mesures que permetin el manteniment del teixit productiu i l’activitat dels sectors culturals per garantir la continuïtat de la feina desenvolupada per creadors, artistes i treballadors de la cultura, associacions i de tots aquells ciutadans que hi participen a través de la cultura popular i tradicional.   

Més enllà de la seva capacitat de crear impacte en el PIB i en l’ocupació, l’activitat dels sectors de la cultura és clau en la creació de competitivitat, dignitat, qualitat de vida i cohesió social a l’àmbit local, de Catalunya, d’Espanya i són, a més, un element fonamental per al rellançament del projecte europeu. Aquestes mesures han de contemplar tota la cadena de valor, que va des de la creació, la recerca, la conservació, la producció, la distribució, l'exhibició i la difusió.   

És urgent donar una resposta positiva basada en incentius i ajudes econòmiques facilitadores de l’accés cultural i el consum, que siguin verificables, clares i directes als actors dels sectors de la cultura per preservar la continuïtat de les empreses, institucions, entitats i dels seus professionals.   

Manifest   

La greu crisi sanitària a la qual estem assistint des del tancament dels espais culturals del passat 12 de març i des del decret d'Estat d'Alarma del 14 de març, ha deixat els sectors culturals en estat de xoc, paralitzats i sense cap capacitat per a generar cap mena d’ingressos o per garantir el seu funcionament bàsic. Una mesura necessària per combatre la urgència sanitària i garantir una gestió eficaç i coordinada per a lluitar contra el coronavirus ha sacsejat, com mai abans cap altra crisi, tota la cultura del país. Una cultura que des del primer moment s’ha solidaritzat amb generositat en abastir de continguts els minuts i les hores mortes de la ciutadania confinada a casa, coneixedora com és de la importància de tenir cura del cos, i també de l’ànima.   

Però ens hem descuidat de catalogar la cultura com un servei essencial. Ara des de casa, demà des dels seus espais naturals d’exhibició. I ens hem deixat pel camí, desprotegits, empreses, entitats, institucions, artistes, creadors, investigadors, gestors i treballadors, i tota la varietat de persones que vivim cada dia de la cultura considerada com un dels motors del nostre progrés social. A més, la cultura és fonamental per a la construcció de l’oferta turística, basada en molts casos en l’atractiu i l’oferta cultural, sense la qual no serà possible rellançar l’activitat turística i de serveis associats.   

Els professionals de la gestió cultural, els museus i espais de patrimoni, les arts escèniques, audiovisuals, les arts literàries, les plàstiques i les musicals, s'han vist obligats a interrompre els seus processos de creació, recerca, gestió patrimonial i desenvolupament creatiu destinats a garantir la continuïtat bàsica dels seus serveis i posar en marxa nous projectes; així com s’han quedat desertes les ciutats sense obrir sales d'exhibició cinematogràfiques, teatrals, musicals, els espais de creació, les galeries d'art, els museus i espais de presentació patrimonial, les biblioteques, arxius, llibreries, i espais públics on es desenvolupen manifestacions culturals de tota mena. L'experiència s'estén també a les empreses productores de cinema, de televisió, d'espectacles teatrals, d'editorials, de la indústria del videojoc, la producció musical, i els serveis associats al turisme, la cultura popular i la gestió del lleure.   

Avui podem certificar que el 100% del sector cultural està aturat. A la impossibilitat de generar ingressos o de continuar oferint els serveis bàsics a la ciutadania, s'uneix l'enorme dificultat per a mantenir a curt i mitjà termini les estructures productives i els serveis bàsics de funcionament que són les que creen les condicions per a l'adequat funcionament dels sectors culturals. Constatem que els artistes, creadors, gestors, conservadors i investigadors, que el conjunt de treballadors de la cultura, no només ja no disposen de les condicions per donar sortida als seus treballs sinó que, a més, una gran majoria no reben cap ingrés, o les seves organitzacions estan patint enormes dificultats de finançament que posen en risc la seva continuïtat. A la situació de dèficit en el finançament de la cultura, la manca d’una llei de patrocini, mecenatge i participació social, s’hi afegeix ara la crisi pandèmica global. Podem asseverar que els sectors culturals es troben davant del moment més difícil i decisiu de la seva història.   

El sector cultural ha estat clau per ajudar a edificar valors essencials en la societat com són el pluralisme, la convivència, la tolerància, el respecte, la llibertat d'expressió, la crítica i l'educació. Però recordem que la cultura no és una despesa: és una inversió, i que és també un sector econòmic important (3,5 % del PIB) que, a més, afecta de manera important l’enfocament d’altres sectors, com el turisme i el comerç.   

Tots aquests aspectes són els que ens impulsen a reclamar amb promptitud les següents mesures:   

Peticions   

1. La cultura és un dret recollit per la declaració Universal dels Drets Humans, i un bé de primera necessitat, i així ha de quedar establert en totes les normes del nostre país, a partir d’ara i pel futur. 

2. Això comporta que ha d’estar protegida, impulsada i promocionada, amb uns recursos suficients i adequats a aquesta importància. 

3. La cultura hauria d’integrar-se en els plans estratègics de desenvolupament territorial, social i econòmic. 

4. Calen mesures de “xoc” destinades a injectar recursos en el sector amb caràcter immediat. Més enllà de l’endeutament per sortir de la crisi caldrà actuar de manera urgent per preservar tot el teixit cultural, amb especial atenció a la preservació del joc de forces equilibrades entre el sector públic i el privat. 

5. Són imprescindibles mesures de protecció tant dels artistes, creadors, tècnics i gestors, com de les empreses, entitats i institucions culturals, font de riquesa i treball de moltes persones. 

6. Cal una coordinació estratègica que impliqui als departaments de Cultura, Salut, Educació, Empresa, Treball, Territori i Interior, en la planificació de la recuperació de l’activitat, per no estigmatitzar els espais culturals, com va succeir en l’inici d’aquesta crisi. Caldrà pactar amb el sector les condicions en les quals es planteja la tornada, així com els protocols de seguretat que generin confiança al públic. 

7. Cal una gran campanya de comunicació i màrqueting dirigida a recuperar el públic cultural sensibilitzant-lo de la necessitat de la seva complicitat per generar una viabilitat dels sectors culturals el més aviat possible. 

8. Cal començar a treballar en iniciatives legislatives que permetin disposar d’una llei de Mecenatge, Patrocini i Participació social que esdevingui un veritable estímul per la participació de les persones físiques com jurídiques en el finançament de la cultura. 

9. Cal posar-se a treballar en l’actualització del marc normatiu que afecta els sectors de la cultura, aprofitant els potencials reals de desenvolupament estratègic del model econòmic, social i territorial. 

10. Volem ser considerats tan necessaris com ho hem estat per superar aquest confinament. Ara, però, toca a les administracions posar les eines, les lleis i els recursos per ajudar al sector cultural.   

Barcelona, 20 d’abril de 2020  

Primeres 150 organitzacions signants  

AADPC Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya Acadèmia Catalana de la Música Acadèmia del Cinema Català ACCA Associació Catalana de Crítica d'Art ACET Associació Catalana d'Escoles de Teatre ACGC Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya Actua Cultura 2% ACMIPE Associació Catalana de Mags, Il·lusionistes Professionals i Empresaris ACPDC Associació de Companyies Professionals de Dansa de Catalunya Ad'EC Associació d’Escenògrafs de Catalunya ADETCA Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya Adhoc Cultura Àgora Serveis Culturals SL Agrupament d'Esbarts Dansaires AMC Associació de Museòlegs de Catalunya Amics de la UNESCO de Barcelona Amics dels Museus de Catalunya AMJM Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya  aMt Associació de Músics de Tarragona APAC Associació de Professionals de l'Audiovisual Català APECAT Associació de Productors i Editors Fonogràfics i Videogràfics Catalans APEIJ-Xarxa Gavà. Associació per a la Promoció de l'espectacle infantil i juvenil a Gavà APGCC Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya ARC Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya Arç Cooperativa Àrea, Espai de Dansa i Creació Art Barcelona - associació de galeries Associació Cultural Calaix de Sastre de Sant Feliu de Llobregat Associació Cultural El Galliner de Manresa (Toc d'Espectacles) Associació Cultural Viu el Teatre Asociación cultural espai ku Asociación Cultural Planetababel Associació Amics del Caganer Associació Casal Corpus Grup de Teatre Associació Casal Font d'en Fargues Associació Camera Musicae Associació d'Artesans d'Ofici del Poble Espanyol Associació d'Espectadors del Teatre del Mercat Vell de Ripollet Associació EL COR CANTA Associació LiceXballet Associació LIVEMEDIA Associació Musical Andreuenca Associació Mundoanimado Associació Musical Aula de So Associació Musical Windu Associació Professional de Músics de Catalunya Areavisual.cat Ateneu Barcelonès Ateneu Popular de Ponent de Lleida Ateneu Santfeliuenc Ateneu Torrellenc Barnasants Catalunya Film Festivals CCEPC Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana CECAAC, Centre Experimental de la Cinematografia i les Arts Visuals de Catalunya CECS Centre d'Estudis Comarcals del Segrià Centre Moral d'Arenys de Munt Centre Moral i Cultural del Poblenou CIATRE Associació de Companyies de Teatre Professional de Catalunya Clúster Audiovisual de Catalunya Colla jove gegantera de Santa Bàrbara CPAC Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya Col·legi de Directors de Catalunya Confederació Sardanista de Catalunya Cor de Ponent Coral Font d'en Fargues CoWorkNexus Project Daniel Berdala Art Shop Editorial Les Hores EDITORS.CAT Associació d'Editors en Llengua Catalana El Círcol de Badalona Esbart Sabadell Dansaire Escola de Ballet Eulàlia Blasi Espai SI Prize Espai Valldeburg El Àlamo creative management Ens de l'Associacionisme Cultural Català EtcA Escola de teatre i circ d'Amposta Escola municipal de dansa de Celrà FAC Federació d'Ateneus de Catalunya FAD Foment de les Arts i del Disseny Federació d'Entitats de Cultura Popular i Tradicional de Barcelona Vella i La Casa dels Entremesos FCSM Federació Catalana de Societats Musicals Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya Federació Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya Federació Pessebres Vivents de Catalunya Federació Sabadell Cultura Foment del Treball Nacional Fundació Aigües de Manresa - Junta de la Sèquia Fundació Amics del MNAC Fundació Antiga Caixa Manlleu Fundació Antigues Caixes Catalanes Fundació Arqueològica Clos Fundació Ars Fundació Bosch i Cardellach Fundació Carulla Fundació Catalunya la Pedrera Fundació Conservatori Liceu Fundación First Team Fundació Institut d'Estudis Nord Americans Fundació Interarts Fundació Kreanta Fundació La Roda Fundació Orfeó Català Palau de la Música Catalana Fundació Orfeó Lleidatà Fundació Pau Casals Fundació Taller de Músics Fundació Vila Casas Fundació Xarxa d'Espectacles infantils i juvenils de Catalunya GEMC Gremi d'Editorials de Música de Catalunya GGAC Gremi de Galeries d'Art de Catalunya Gremi de Cinemes de Catalunya Ismes Galeria d'Art La Farinera, Ateneu del Clot Llegir en Català. Associació d'Editorials Independents Lluïsos de Gràcia Lluïsos d'Horta Museu Episcopal de Vic nunArt Gràcia Pa amb Xocolata - Teatre PAC Associació Plataforma d’Arts de Carrer PAC Productors Audiovisuals de Catalunya PAF Productors Assoc. de Fonogrames PIMEC Micro, petita i mitjana empresa de Catalunya PROA Productors Audiovisuals Federats Proeval Propostes Artístiques, SL Reial Cercle Artístic de Barcelona scannerFM Seminario de Cultura Mexicana en Barcelona SWAB Barcelona Art Fair Talaeia Cultura TPK Art i Pensament Contemporani TRÀNSIT projectes TRESC - Comunitat de Cultura TTP Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics Ull de Teatre, Grup Escènic / Xarxa Ulldecona Xarxa Abrera Xarxa Capellades Xarxa Corbera de Llobregat Xarxa d'Espectacles d'Esparreguera Xarxa Igualada Xarxa Llagostera Xarxa Martorell Xarxa Sant Feliu de Llobregat Xarxa Tremp Xarxa Vilafranca del Penedès FEAGC Federación Estatal de Asociaciones de Profesionales de la Gestión Cultural

Categories
Opinió

Reflexions sobre l’impacte del COVID-19 en la cultura: les pràctiques culturals

Compartim aquest article de Lluís Bonet publicat al seu blog, en el qual analitza els canvis en els hàbits de consum cultural que està provocant els llargs confinaments socials arran de la pandèmia de la COVID 19; així com les seves conseqüències futures, també en els àmbits de l’aprenentatge, la comunicació i la creació. Quins efectes a curt, mitjà i llarg termini pot tenir la crisi associada al coronavirus en les pràctiques culturals ciutadanes? Evidentment, caldrà esperar un cert temps i disposar d’estudis aprofundits per poder avaluar correctament tots els seus efectes. De ben segur l’impacte diferirà en funció del grau de reclusió, la situació laboral, l’edat o l’accessibilitat a recursos tecnològics i culturals de cada persona i col·lectivitat, entre altres factors. Un àmbit d’anàlisi particularment interessant, per la durada de la reclusió, serà l’impacte en els infants i adolescents que han passat d’una educació i una socialització presencial a conviure reclosos en les llars familiars, però mantenint la connexió virtual amb els amics i seguint sistemes d’aprenentatge en línia (en la major part de casos, sota el guiatge de mestres voluntariosos però inexperts). Està clar que caldrà creuar aquestes variables entre si, ja que no és el mateix viure en un espai diminut amb tota la família al voltat i amb adults obligats a fer teletreball amb un únic ordinador o tauleta familiar, a vegades només amb telèfon mòbil (*), que fer-ho amb bones condicions espacials i tecnològiques; i no parlem dels que han de passar la quarantena malalts o aïllats en espais infrahumans. En tot cas i a l’espera dels resultats dels estudis empírics és possible avançar diferents hipòtesis. Cal, tanmateix, diferenciar entre els efectes durant el període de confinament dels possibles impactes a mitjà i llarg termini a conseqüència de la crisi socioeconòmica i de les alteracions d’hàbits culturals i socials que tot plegat haurà generat. Pel que fa als canvis immediats, estem sent testimonis d’un experiment social inèdit, amb efectes notables en les pràctiques culturals i en les relacions socials. El confinament ha estat un gran propulsor de vida familiar, reclosa però en la majoria de casos més intensa, de relació veïnal sense precedents (per primer cop hem mantingut converses des del celobert o les terrasses amb veïns que no sabíem ni el nom), i d’una gran creativitat personal, descobrint, gaudint i compartint experiències culturals inèdites. També d’aprenentatge i d’impuls de les eines digitals. Per a molts de nosaltres ha estat l’oportunitat per recuperar o conèixer llibres, sèries audiovisuals, cançons i artistes increïbles. També per aprendre, desenvolupar i compartir habilitats artístiques, tecnològiques i culinàries (segur que sortirem amb uns quants quilos més!). Durant el confinament molta gent està consumint grans quantitats de productes culturals (gratuïts i digitals en la majoria de casos, però no només), ja que molts productors han obert les seves plataformes de continguts i es disposa de més temps per llegir, escoltar, veure i compartir tota mena de manifestacions culturals. Veure, com a exemple, el gràfic adjunt amb els resultats d’una enquesta realitzada als EEUU i al Regne Unit sobre modificació del consum cultural durant aquests dies de confinament. En totes les generacions es dóna un increment del consum cultural, en particular de música, però és entre els més joves (la generació Z d’entre 16 i 23 anys) on és més intens.  Més enllà del consum, s’estan desenvolupant també les capacitats creatives, d’aprenentatge i de comunicació d’una manera diferent de l’habitual però també a quan un està de vacances. És a dir, està sent un esperó per al desenvolupament de tota mena de pràctiques artístiques i de redescobriment d’un patrimoni cultural que un valorava però que no tenia temps o predisposició anímica per gaudir (visites a museus virtuals, veure i escoltar enregistraments oferts per grans sales de concerts, teatres o grups musicals …). Molts han tastat serveis habitualment de pagament i alguns han acabat abonant-se a la subscripció dels que més els ha agradat. La cultura ha demostrat la seva gran capacitat per entretenir, formar, qüestionar-nos i fer-nos feliços. La cultura ens fa humans! Tindrà aquesta experiència efectes a mitjà i llarg termini? No ho sabem del cert, però malgrat que els éssers humans tendim a ensopegar de nou en la mateixa pedra, també aprenem de l’experiència vital. Addicionalment, cal tenir en compte que a curt i mitjà termini no hi haurà un retorn immediat a les rutines diàries, ja que malgrat afluixi el confinament i calgui anar a treballar, fins que la vacuna no arribi, caldrà seguir processos de distanciament social. No sabem l’evolució de la pandèmia ni els rebrots que pugui tenir, però és evident que els esdeveniments de mitjana i gran dimensió no es recuperaran aviat, que la crisi econòmica que s’inicia reduirà dràsticament la capacitat de despesa familiar, en particular en tot allò que no es consideri essencial, que reduirem dràsticament els viatges i les vacances seran més curtes i diferents …  En aquest context incert, quins canvis d’hàbits culturals es donaran? Una petita part d’ells dependran de l’oferta cultural, de com s’adapti per no desaparèixer, així com de les iniciatives governamentals de suport a aquesta. Altres estaran associats als descobriments experimentats durant els períodes de confinament. I a llarg termini, quines pràctiques socials i culturals tendiran a desaparèixer i quines altres creixeran? S’acceleraran encara més les pràctiques digitals enfront de les del món analògic? Creixerà el rol prosumer, difuminant la línia divisòria entre productors i consumidors? Seran molt diferents els efectes entre les diverses tipologies d’individus i col·lectivitats? En aquest sentit, una de les derivades preocupants és el desigual impacte entre els diferents grups poblacionals en funció de les seves condicions vitals, socials, econòmiques i culturals. L’estudi recent sobre les pràctiques culturals en 21 barris barcelonins, classificats en tres categories socioeconòmiques diferents, mostra com la desigualtat econòmica té efectes profunds en les pràctiques culturals. A partir d’aquí ens podem preguntar si l’experiència del confinament familiar ampliarà la bretxa social a conseqüència de les asimetries preexistents, tant d’aquelles originades en el capital cultural i educatiu de base, com les associades a l’accés als recursos tecnològics (qualitat de la connexió a internet, disponibilitat d’ordinador o tauletes per a tota la família …) o a l’espai residencial on s’ha viscut el confinament. Tots els recursos que condicionen poder desenvolupar una vida cultural autònoma i enriquidora (diferències socials que, malauradament, també tenen el seu efecte pervers en la densitat de contagis i de mortalitat). Per concloure aquesta primera reflexió, una pregunta final: ens farà aquesta crisi més lliures? Aparentment, no. Està clar que acceptar el confinament és un acte de solidaritat cabdal i que cal una certa coerció per evitar comportaments egoistes. Però l’obligació coarta la llibertat i alimenta comportaments autoritaris o mesquins (d’autoritats, policies o veïns envejosos). Si la cultura ens fa lliures, fins a quin punt la necessitat de crear i de compartir expressions culturals ens fa més humans com a individus i com a societat? N’estic convençut. Ara bé, això no vol dir que l’ecosistema cultural no pagui una factura enorme a conseqüència d’aquesta crisi. Però, dels efectes en els professionals i en les institucions culturals en parlarem en els propers escrits!   (*) Els primers resultats del qüestionari sobre Condicions d’aprenentatge i confinament a Catalunya de @xavierbonal i @SheilaGonzlez6 #InfanciaConfinada mostren una bretxa econòmica i digital de la infància a Catalunya que fa feredat. La presencialitat ajuda a anivellar, però amb el confinament les diferències socioeconòmiques condicionen les possibilitats d’aprenentatge escolar i, afegeixo jo, d’accés i interacció amb les experiències culturals.

Categories
Opinió

Un Llull digital

Àlex Hinojo, coordinador digital de l’Institut Ramon Llull, explica en aquest article com les tecnologies digitals són, i seran encara més, unes poderoses aliades en la projecció internacional de la llengua i cultura catalanes.  Des de la seva creació l’abril del 2002, l’Institut Ramon Llull té com a finalitat la projecció i la difusió exterior de la llengua i la cultura catalanes en totes les seves expressions. Això inclou promoure la difusió i el coneixement de la llengua catalana a l’exterior, així com el seu ensenyament a les universitats i a altres centres d’estudi; promoure la difusió a l’exterior de la creació literària en llengua catalana i afavorir la internacionalització de la creació i la producció cultural catalanes mitjançant estratègies de presència exterior. Ara bé, com impacta aquesta nova era digital a la missió de la institució? Com repensem una institució cultural en època d’algorismes de recomanació de consum cultural? Internet canvia el concepte d’interior/exterior, de dins i fora, fins el punt que en alguns casos, deixa de tenir sentit. L’inici de l’era digital està canviant la nostra realitat en tots els aspectes. Ha modificat la nostra manera de relacionar-nos, de comunicar-nos, d’accedir a la informació, de treballar, de consumir, de formar-nos i de crear. Òbviament, també afecta a la projecció internacional de la nostra cultura i la nostra llengua. Una de les grans oportunitats que ens ofereix el fet digital és l’oportunitat de treballar molt millor en xarxa, de manera distribuïda i asíncrona, amb milers d’agents, independentment de la seva ubicació geogràfica. Podem dibuixar un mapa, una xarxa distribuïda de protocatalans, de katalonskis, de hidden ambassadors, de professors de català, en definitiva, de gent que es relaciona amb i promou la nostra realitat pel món. Aquesta xarxa ens permet fer circular la informació i conèixer de primera mà com ens mira el món. Ens permet ser un agent facilitador en un ecosistema complex però fluid. Des del Llull volem potenciar la creació de bases de dades obertes sobre cultura catalana, posar a l’abast de tothom informació sobre els nostres creadors, d’una manera interoperable, per tal que tothom la pugui reaprofitar. Fer servir el fet digital per interconnectar, per crear nous relats, per facilitar l’entesa intercultural, per conèixer abans de viatjar, per parlar de tu a tu al món i oferir les nostres creacions.  L’Institut Ramon Llull disposa d’acords de col·laboració amb més d’un centenar de centres universitaris del món, i promou l’aprenentatge de la llengua i cultura catalanes de manera reglada. També cal repensar com ens relacionem amb aquelles persones que vulguin aprendre català fora de l’àmbit universitari. Podem ajudar a aquelles persones que volen aprendre català amb eines com Duolingo, Babel o altres aplicacions d’aprenentatge lingüístic? Ho estem valorant. El fet digital escurça la distància entre autor i audiència, entre creador i consumidor, entre mestre i alumne, entre dues persones i entre dues cultures. El Llull vol ser l’agent que detecti aquestes potencialitats i generi el contacte. Internet és la clau de volta que ens facilita la nostra missió, que no és altra difondre la llengua i la cultura catalanes en totes les seves expressions a nivell mundial.  

Categories
Opinió

El reequilibri no vindrà sol

Carme Puche Moré, cineasta i secretària de l’associació Dones Visuals, ens fa una àmplia reflexió sobre el procés de normalització del paper de la dona a la  cultura i en concret al sector audiovisual.  Pensem-hi: ara mateix estic escrivint aquest article i no estic treballant en el meu últim guió. Aquest podria ser un bon resum de quin és el procés de normalització del paper de la dona a la cultura, i és que les mateixes dones que ja tenim tantes dificultats per accedir als llocs històricament ocupats per homes, a més, ara hem de dedicar el temps a fer-nos visibles, reivindicar el que és obvi i fer didàctica sobre l’estat de les coses. És a dir, que per normalitzar la nostra situació, hem de viure en una anormalitat constant. Us poso un altre exemple. Entro en una sala de cinema a fer una prova de color i el projeccionista es dirigeix a l’home que m’acompanya –jo clarament he entrat la primera, he agafat la paraula, he portat la batuta, que es diu, però no n’hi ha hagut prou, el projeccionista li ha parlat al meu company, que ha hagut de dir, una vegada més, “la directora és ella”–, doncs a més a més de viure aquesta situació que és denigrant, i de refer-me ràpidament perquè ja no li vull ni donar importància, a més a més, he d’explicar per què això està malament. La veritat és que tot plegat podria ser pitjor, perquè en lloc de ser jo una dona blanca heterosexual, podria ser una dona negra, o una lesbiana, o una trans, o alguna persona dels col·lectius repetidament minoritzats i discriminats. Llavors a més potser caldria sumar-hi comentaris racistes i més desafortunats. O potser ni tan sols hauria arribat a creuar la porta d’aquella sala i que el senyor projeccionista em confongués amb algú a qui no cal prendre seriosament, perquè potser mai havia tingut l’oportunitat de fer una feina que es projectés en una sala. Així estan les coses. Però tenim bones noves: les coses estan canviant. Aquest esforç extraordinari que hem de fer les dones té els seus fruits. Hi ha una tendència imparable cap al reequilibri d’una situació que ja no hauríem d’estar subratllant. Hem sumat a la didàctica de la denúncia la necessitat de canviar les coses més d’arrel. Què vol dir això? Que s’han reclamat mesures correctores a les administracions que gestionen els fons públics amb què es fan pel·lícules en aquest país i que aquestes mesures s’han començat a posar en pràctica. Són mesures que incentiven i premien la incorporació del talent femení als equips. Davant aquestes mesures, que han de tornar l’espai legítim que pertoca a la meitat de la població, hi ha una afirmació que es repeteix i que és ofensiva: Això no afectarà la qualitat dels projectes? L’equació és fàcil d’entendre: si incorporem l’excel·lència femenina, el que sortirà no serà l’excel·lència masculina, aquesta prevaldrà, sinó que es reduirà la mediocritat. Excel·lència més excel·lència serà sempre més qualitat. Una fórmula lògica i justa que ha quedat demostrada en altres països com Suècia, a través del seu Swedish Film Institute. Les xifres de professionals en llocs de lideratge (direcció, producció, guió) així com de difícil accés (per exemple, efectes especials) aniran augmentant, però també ho ha de fer el pressupost que s’adjudica als projectes liderats per dones. Encara ara, davant la mateixa qualitat d’equip i projecte, els homes tenen pressupostos més alts. Quan tinguem això, haurem aconseguit una gran fita.  Però no ens deixem enganyar, el reequilibri no va només de xifres. En realitat, aquestes xifres seran difícilment honestes i verídiques si no hi ha una transformació profunda de l’imaginari del patriarcat. En aquest imaginari, es continuen perpetuant els models de superioritat per part dels homes, es continua creient que ells són millors que elles, es continuen explicant les històries des d’un únic punt de vista. El món no pot ser explicat d’una sola manera. Fins que els homes blancs no entenguin els privilegis que tenen, fins que les dones blanques no sentim els privilegis que tenim. Fins que no veiem que el reequilibri passa per fer passos enrere i al costat, per deixar espai, per passar el micròfon, per viure amb entusiasme l’esclat de mirades que pot oferir un nou cinema que encara està per fer…, fins que no hi hagi aquesta transformació profunda en cada racó de la cultura, el 50/50 no serà real. Les mesures correctores són imprescindibles i per això des de Dones Visuals hi dediquem tants esforços, però també ho és canviar aquest imaginari que es cola en cada una de les expressions culturals que avui es porten a terme. En aquest sentit, una de les reivindicacions importants és la incorporació de persones especialistes en perspectiva de gènere i diversitat en totes les comissions que decideixen sobre les ajudes en cultura. Això és imprescindible perquè el diner públic no pot subvencionar projectes que fomentin una visió androcèntrica de la societat, per una banda, i tampoc pot excloure aquells projectes que per diferir dels estàndards de narrativa o temàtica no són compresos per les comissions. Cal donar importància a la diversitat en aquestes decisions. En aquests moments, els nous pressupostos de cultura de la Generalitat contemplen “vetllar per l’aplicació de la perspectiva de gènere en els continguts audiovisuals”. Esperem que aquesta declaració d’intencions es concreti en propostes com la incorporació d’aquestes especialistes a totes les comissions de cultura.  Si aconseguim fer un cinema, i en general una cultura, que diversifiqui les mirades, que ens mostri no solament altres realitats, sinó altres maneres de veure i registrar aquesta realitat, la transformació profunda de què us parlava serà més viable. Tot plegat perquè demà (no d’aquí a deu anys, demà) una trans, una lesbiana, una dona negra, una dona blanca, entrin a la sala de projeccions i no calgui que ningú aclareixi que “la directora és ella”.

Categories
Opinió

Comunitat Mèdia: un pas endavant per la innovació en les indústries culturals i creatives

Xavier Cubeles, membre d’Eurecat, Centre Tecnològic de Catalunya, descriu en aquest article l’impacte que suposarà la posada en marxa de la Comunitat RIS3CAT MEDIA per al sector cultural i creatiu català, a partir de vuit projectes que desenvoluparan noves oportunitats de producció, difusió i consum culturals, amb una inversió de prop de 14 milions d’euros. Uns projectes que comptaran amb la implicació directa de 34 empreses, entitats i institucions de les indústries creatives i d’organitzacions vinculades amb la R+D+I del país. Els vincles entre cultura, ciència, creativitat i tecnologia incideixen de manera decisiva en el desenvolupament social i econòmic. Sobretot, i de manera ben intensa, en moments de canvi com els actuals.  Això no és una novetat. La història de Catalunya proporciona casos il·lustratius en aquest sentit com la creació de l’Escola Gratuïta del Disseny als inicis de la revolució industrial. Aquesta iniciativa va ser impulsada per la Junta de Comerç de Barcelona amb la finalitat de formar els dibuixants que demandava la indústria tèxtil emergent al segle XVIII. Amb la seva evolució, l’escola esdevindria el primer centre de Barcelona on es pogué aprendre arquitectura, i també el lloc on hi estudiarien algunes de les figures més representatives del món de les arts i del disseny de Catalunya. L’Escola encara existeix i és coneguda pel nom de l’edifici on aquesta s’allotjà originàriament: l’Escola Llotja. En el marc de la denominada quarta revolució industrial, som novament en una etapa en la qual cal treballar amb encert i coordinadament per mantenir i reforçar el posicionament de Catalunya com a territori d’innovació, amb Barcelona al capdavant com a capital reconeguda internacionalment. En aquesta nova onada de canvi, les indústries culturals i creatives (ICC) ocupen un lloc clau donat el seu potencial d’innovació en l’economia, la societat i la cultura. El reconeixement d’aquest rol de les ICC s’evidencia, entre altres, amb la seva inclusió dins dels set àmbits sectorials líder de l’estratègia de recerca i innovació per a l’especialització intel·ligent RIS3 de Catalunya (la RIS3CAT), formulada fa uns anys a requeriment de la Unió Europea. Com és sabut, aquesta estratègia se sustenta en la identificació dels àmbits sectorials de cada territori que tenen uns coneixements, capacitats i recursos amb un major potencial de desenvolupament, per als quals s’impulsen estratègies especialitzades d’innovació. L’acreditació i finançament de la Comunitat RIS3CAT MEDIA és un pas endavant en el desplegament d’aquesta estratègia, ja que suposa reconèixer un pla d’actuacions específic en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I) per a les ICC. D’aquesta manera i per primera vegada, aquestes activitats queden incloses específicament en les polítiques d’innovació empresarial de Catalunya amb una agenda pròpia, junt amb altres sectors capdavanters de la seva economia com les indústries de la salut i ciències de la vida, de l’alimentació, de la química, de l’energia i recursos, dels sistemes industrials, de la mobilitat sostenible o del disseny. En tots aquests àmbits la innovació està al centre de les respectives estratègies de desenvolupament, i s’hi han constituït Comunitats RIS3CAT els darrers anys. La confluència de ciència, tecnologia i creativitat en els projectes de la Comunitat Mèdia pot contribuir a una conversió més eficient del coneixement en nous productes, tot generant noves oportunitats per a les empreses, afavorint el creixement econòmic o millorant el benestar col·lectiu. Per a fer-ho, es preveu treballar complementàriament en dos sentits. Per un costat, potenciant el paper del coneixement científic i tecnològic en les ICC junt amb la creativitat, per tal de promoure aquestes activitats. Per un altre costat, reforçant el paper de la creativitat com factor clau d’innovació en la resta d’activitats econòmiques de Catalunya junt amb el coneixement científic i tecnològic, i amb les ICC com a motor per a fer-ho.  

Categories
Opinió

Diversitat, necessitats i desigualtats en la participació cultural a Barcelona

Nicolàs Barbieri ens ofereix una síntesi dels principals resultats de l’Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona. Un estudi que entèn “pot ser rellevant per als diferents agents de la ciutat, així com per a la presa de decisions públiques”. He tingut l’oportunitat de formar part de l’equip que ha impulsat la primera Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona, conjuntament amb Montse Tort i Assumpta Manils de l’Observatori de dades culturals (ICUB). Ha estat un gran repte, perquè hem volgut desenvolupar un enquesta alhora rigorosa i innovadora, que vagi més enllà del consum cultural i que incorpori les diferents dimensions de la participació cultural, així com les necessitats i valoracions de la ciutadania. Trobareu l’informe sencer aquí, però destaco a continuació alguns dels resultats principals: -La participació cultural a la ciutat és extensa i diversa, i no es limita a les activitats promogudes per les institucions i organitzacions culturals, sinó que es desenvolupa també a través d’altres activitats no sempre reconegudes com a culturals. -La participació cultural està condicionada per desigualtats, i no només diferències. El teu codi postal, el teu entorn familiar, el teu nivell d’estudis, el teu origen, el teu gènere o la teva edat són importants per entendre les desigualtats en el dret a participar en la vida cultural de la ciutat. -Les necessitats culturals són transversals al conjunt de la ciutadania. Tant les persones que realitzen activitats de forma sovint, com les que no ho fan, voldrien dedicar-hi (més) temps. Però… -Existeixen importants desigualtats en les necessitats culturals. Si parlem del que s’anomena activitats de cultura legitimada (promoguda per institucions i organitzacions amb més poder prescriptiu), les persones que tenen menys oportunitats, tenen també més necessitats o voluntat de participar-hi. Aquí també el teu barri i el teu entorn familiar expliquen les desigualtats. També cal dir que les dones manifesten més necessitat i voluntat que els homes de participar en aquestes activitats. -El dret a l’educació en les expressions artístiques està condicionat per importants desigualtats. Entre altres factors, viure en un barri de renda mitjana o alta implica tenir més oportunitats per a la formació artística i cultural. -L’enquesta pregunta també per la valoració de les expressions culturals en la vida de les persones i la ciutat. En aquest cas, a diferència de la participació i les necessitats, no es perceben desigualtats significatives. Les persones, independentment de la seva situació, atorguen molta importància i diferents valors a les arts i la cultura. També és equitativa l’alta importància que la població atorga als ensenyaments artístics que es desenvolupen en els centres educatius. -Finalment, un altre aspecte innovador de l’enquesta és la incorporació del concepte d’actiu cultural, espais de referència per a la participació cultural a la ciutat. Una gran part de la població valora com a actius culturals els espais no sempre reconeguts com a tals. Mentre que els equipaments de proximitat, com biblioteques i centres cívics, destaquen pel seu valor públic. Entenem que el coneixement generat pot ser rellevant per als diferents agents de la ciutat, així com per a la presa de decisions públiques. Trobareu molta més informació i dades en el document que explica el procés d’elaboració de l’enquesta i l’anàlisi dels resultats. (article publicat originàriament a https://ubicarse.net/2020/02/14/diversitat-necessitats-i-desigualtats-en-la-participacio-cultural-a-barcelona/)  

Categories
Nota de premsa

El Cercle de Cultura presenta els reptes i prioritats per a la millora dels sectors culturals

El Cercle de Cultura presenta les conclusions, reptes i prioritats sorgides del Fòrum Cultura 2020, una iniciativa que ha permès dialogar i reflexionar sobre 8 eixos temàtics i que ha comptat amb la participació de 108 professionals i creadors de diferents sectors de la cultura a Catalunya.

L’acte  “Fòrum Cultura 2020, punt i seguit. Propostes per al debat“, tindrà lloc aquest dimecres a les 18:00h a l’Auditori del Cercle d’Economia, i constarà d’una primera part, “El calidoscopi”, on participants i coordinadors del Fòrum Cultura 2020 presentaran breument les prioritats i els objectius de les taules on van participar. 

Seguidament, tindrà lloc una taula de debat amb la presència de Tena Busquets, directora del Teatre Principal i del Festival de dansa Sismògraf d’Olot, Daniel Martínez, president del Grup Focus, Joan Manuel Tresserras, exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Francesc Vilaró, Secretari General de Cultura i Jordi Pardo, coordinador del Fòrum Cultura 2020.L’acte comptarà amb la presència de la Hble. Sra. Consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga.

Sobre el Fòrum Cultura 2020, principals reptes

El Fòrum Cultura 2020 ha estat una iniciativa que ha permès dialogar i reflexionar en 8 taules o eixos temàtics de dues sessions de treball cadascun, en els quals han participat més d’un centenar de persones dels diferents sectors de la cultura. Al llarg dels 16 debats s’han compilat una relació de reptes i prioritats per a millorar la situació dels sectors de la cultura.

Un primer objectiu va ser recollir les opinions sobre els reptes i prioritats de la cultura des d’una perspectiva plural, independent i que representés al conjunt dels sectors de la cultura, oferint una visió calidoscòpica i pràctica de les oportunitats, febleses, amenaces i dels enormes potencials dels diferents sectors, així com de les seves connexions amb àmbits directament relacionats (educació, turisme, espai urbà, desenvolupament, organització i equilibri territorial, governança, innovació i projecció internacional).

Un segon objectiu del Fòrum va ser disposar d’una base documental fruit d’un diàleg amb la que continuar impulsant un debat col·lectiu en el conjunt d’actors del sistema cultural de Catalunya. Un cop acabat el procés de treball, es definiran les prioritats per una agenda d’actuació i negociació, que permetin posar la cultura en una posició de major centralitat institucional.

En aquest sentit, s’ha elaborat un document que conté les aportacions dels debats del Fòrum i que el Cercle posa a disposició de tot el sector cultural amb l’objectiu de facilitar el debat i la reflexió. El document ofereix una visió transversal de l’estat del sector de la cultura a Catalunya i s’hi recullen múltiples i diverses opinions, que expressen la diversitat de realitats del sector cultural.

El Fòrum s’ha estructurat en vuit eixos temàtics: creació artística, cultura i educació, equipaments culturals, cultura i economia, Barcelona, Catalunya i projecció internacional, finançament de la cultura, reptes de l’era digital i polítiques culturals, sobre els quals s’ha reflexionat, tant en l’àmbit de la diagnosi com en termes propositius.

Amb el Fòrum s’ha constatat la importància d’un espai independent de trobada dels diferents sectors de la cultura, que permeti el diàleg entre els professionals, els creadors, els operadors públics, els projectes associatius i comunitaris, que faci possible l’enfortiment de la cultura en les seves dimensions de dret de les persones, de servei públic, d’activitat econòmica i d’element fonamental per a la cohesió i desenvolupament social.

Després del Fòrum Cultura 2020, el Cercle de Cultura està treballant en l’impuls d’un programa de posicionament que té tres objectius principals:             

  • Consolidar un espai de debat i coordinació independent i plural del teixit professional, empresarial, cívic i institucional de la cultura.
  • Impulsar una interlocució amb els sectors econòmics.
  • Avançar en una agenda compartida que permeti situar la cultura en una posició de major centralitat en l’agenda institucional, econòmica i social de Catalunya.

30 reptes i prioritats del conjunt de sessions

01. Cal millorar els mecanismes de detecció i acompanyament del talent i la creativitat.

02. Necessitat d’innovar en la concepció i administració dels espais relacionats amb la creació, la innovació artística.

03. Dificultats per impulsar i posar en valor processos de creació artística emergents i d’innovació cultural.

04. La necessitat d’innovar en els processos, espais, institucions i estratègies de gestió de la creació, mediació, producció, presentació, comunicació, distribució i projecció cultural.

05. Cal recuperar l’ús social dels equipaments, fent-los espais més vinculats amb el pensament, la participació social, modernitzant les estratègies i innovant en els procediments. Cal anar molt més enllà dels conceptes de “visitar”, “escoltar”, o “veure”, i cal aprofitar les oportunitats de la tecnologia digital per crear i desenvolupar noves audiències.

06. La necessitat d’impulsar les polítiques i accions orientades a la gestió de la demanda en el conjunt de sectors de la cultura, i de forma transversal en tot el sistema cultural, com a estratègia de desenvolupament integral (cultural-creatiu, econòmic i social) del país.

07. Necessitat de treballar en l’educació des de la cultura, considerant que l’accés i participació cultural dels ciutadans està en relació amb el descobriment de les pràctiques culturals des de la família, l’escola, l’espai públic i les institucions públiques i privades. No es pot delegar en el “sistema educatiu” la responsabilitat de “formar futurs ciutadans”. Aquesta és també una missió central de tot projecte cultural.

08. La necessitat d’impulsar mecanismes que generin una major eficiència del sistema públic, marcat per una superposició administrativa molt important, els efectes dels mecanismes de regulació i control de la despesa pública, i la manca d’objectius i polítiques coordinades.

09. Cal plantejar seriosament la situació de finançament insuficient de les polítiques públiques de la cultura, en les seves dimensió empresarial i comunitària, però alhora, cal exigir una visió més estratègica amb criteris més clars de les prioritats en la despesa pública i el finançament, i que impulsin la gestió de la demanda i la millora de l’accés dels ciutadans a les pràctiques i serveis culturals.

10. Les dificultats de coordinació interdepartamental i interadministrativa

11. Cal “culturitzar altres sectors” (economia, gestió urbana, educació, sanitat, etc.), però enfortint el paper sistèmic de la cultura amb finançament, visió estratègica i projectes clars.

12. La necessitat de modernitzar els models de gestió de les infraestructures i projectes culturals públics, i d’avançar en noves formules de governança més actuals, obertes, i coherents en relació amb les missions dels projectes i institucions culturals, garantint-ne la continuïtat en el temps.

13. Cal fomentar la col·laboració público-privada en els àmbits de creació, producció, mediació i distribució cultural.

14. Actualitzar els marcs normatius i reglamentaris, amb criteris més innovadors que permetin optimitzar els recursos i oportunitats de les institucions i projectes.

15. Caldria desenvolupar el paper del CoNCA, fent que a més, depengués del Parlament de Catalunya, com el Consell de l’Audiovisual.

16. Cal millorar l’estadística cultural, tant pel que fa a l’oferta com la demanda, en les dimensions quantitatives i qualitatives. Cal superar els models basats únicament en la valoració quantitativa.

17. La necessitat d’impulsar una visió estratègica del conjunt del territori, potenciant les iniciatives amb major grau d’excel·lència cultural i retorn social, indistintament de la seva ubicació territorial.

18. Fomentar la coordinació entre centre i perifèria, entorn urbà i entorn rural, per a la dinamització i desenvolupament de l’activitat dels sectors culturals tant de proximitat, com de projecció internacional.

19. La necessitat de millorar el finançament del conjunt del sistema cultural, i en especial les dotacions pressupostàries dedicades a la cultura des del Govern de la Generalitat.

20. Cal disposar de models de política cultural clars que integrin de forma transversal el conjunt de les competències públiques (territori, educació, mitjans audiovisuals, turisme, industria, benestar social, etc….). És necessari aplicar una visió estratègica i l’actuació integral de les polítiques de les administracions públiques, en el marc d’una major eficiència en el funcionament d’allò públic.

21. Reivindicar un nou pacte cultural, que integrés el món local. Sense aquest pacte el grau d’eficiència serà menor.

22. Cal reformular els mecanismes de definició dels problemes, els processos de presa de decisions i canviar els marcs institucionals, evitant que les institucions s’autoreprodueixin i tendeixin a l’incrementalisme.

23. Un element fonamental que afecta la situació de la cultura té a veure amb el grau d’eficiència, però alhora també amb la visió estratègica i model d’organització territorial de Catalunya en el segle XXI. Caldria repensar un model territorial que per a 32.000 Km2 en el segle XXI té 947 municipis, 41 comarques, 4 diputacions, més els serveis territorials de la Generalitat, i les competències de l’Estat.

24. Cal actualitzar, específicament, el marc normatiu actual de la cultura.

25. Cal reduir la precarietat del mercat laboral i els desequilibris de la distribució.

26. Cal disposar d’una llei de mecenatge, patrocini i participació social, i avançar en les millores de la fiscalitat que són possibles en l’actual marc normatiu (per ex.: tram autonòmic de l’IRPF pel que fa a les deduccions fiscals i altres mesures concretes que no s’han posat mai sobre la taula).

27. La cultura és creadora de recursos, riquesa i competitivitat turística, i aquesta activitat no finança suficientment el que és un element fonamental per a aquesta activitat econòmica.

28. Cal imposar que tots els projectes d’inversió cultural tinguin un pla de viabilitat econòmica i social

29. La urgència d’incorporar les estratègies digitals per innovar en les institucions, projectes i mecanismes de gestió de les polítiques i relacions culturals.

30. Cal emprar les estratègies digitals per connectar la dimensió local amb la global i fer més competitiva l’activitat i oferta cultural de Catalunya, especialment a l’àmbit europeu.

El document amb totes les aportacions dels debats del Fòrum es pot consultar aquí.

Amb la col·laboració de: 

Sobre el Cercle de Cultura

El Cercle de Cultura neix el 2010 com una entitat de caràcter privat i associatiu, independent, amb voluntat de participar en la vida pública des de la pluralitat ideològica. Neix amb la vocació d’esdevenir un espai de diàleg i de debat a favor de la cultura i la seva més gran presència i reconeixement en la vida social catalana. El Cercle de Cultura té per missió esdevenir un espai de diàleg, observació, avaluació i prescripció de la cultura catalana, així com de trobada en els àmbits hispànic, europeu i internacional.

Després de quasi 10 anys de funcionament i d’haver emprès diverses actuacions, el Cercle de Cultura ha establert un pla de posicionament amb les línies d’actuació per als propers tres anys, amb l’objectiu de continuar contribuint a la difusió de la cultura, com a element constitutiu de la condició humana en el sentit més ampli, i promoure que la cultura tingui a la societat una paper central en la vida de la comunitat.

Categories
Opinió

Una Institució històrica que vol ser instrument de present i de futur

Oriol Ponsatí-Murlà, Director de la Institució de les Lletres Catalanes, publica en aquest portal aquest escrit on reflexiona sobre el paper present i futur d’aquesta històrica entitat, amb la vista posada en el Pla Nacional de Lectura. La creació de la Institució de les Lletres Catalanes, la tardor de 1937, en ple conflicte bèl·lic, respon a la necessitat de preservar el patrimoni literari català i mantenir amb la màxima normalitat possible la creació i difusió literàries en un context d’emergència civil i cultural. Interrompuda la seva activitat pel desencadenament de la guerra, la represa de la Institució de les Lletres Catalanes haurà d’esperar fins a 1987, quan és creada sota la forma jurídica d’entitat autònoma vinculada al Departament de Cultura de la Generalitat, com a conseqüència de les reiterades demandes dels escriptors catalans. Al llarg d’aquests 32 anys d’història moderna, la Institució ha desplegat un paper clau tant a l’hora de preservar i difondre el nostre patrimoni literari com de donar suport als escriptors i a les associacions d’escriptors en català i en occità. Certament, avui el nostre context és molt diferent del de 1937, però tanmateix la Institució ha de portar a terme la seva missió tenint ben present que les mateixes causes que van motivar la dissolució de la Institució històrica també van aconseguir interrompre durant quaranta anys el desenvolupament normal d’una tradició literària centenària que, especialment durant el primer terç del segle XX, havia aconseguit tornar a mirar de fit a fit —com ja havia fet al segle XV— les literatures germanes d’arreu d’Europa. Intentar imaginar què hagués pogut donar de si la nostra literatura contemporània sense quaranta anys de censura ideològica i persecució lingüística constitueix un exercici impossible però que no podem deixar de fer si volem entendre d’on venim i, per tant, on som i cap on volem avançar. Per això la Institució de les Lletres Catalanes ha de continuar promovent una creació literària de qualitat en català i en occità, que assumeixi, a més, el repte de reflectir una societat plural i dinàmica i que incorpori, per tant, aquelles veus creadores que escriuen des d’orígens, identitats i posicionaments vitals que són ben vius en la nostra societat i que han de tenir vida, també, en la nostra literatura. Que la cultura —i, per tant, també la literatura— és una autèntica eina de transformació social ha de ser sempre la nostra guia d’acció i per això la Institució d’avui es fa present en espais tan diversos com biblioteques, centres escolars, hospitals, presons, museus o camps de futbol. La Institució del 2020 té en la protecció i difusió del nostre patrimoni literari i en la projecció pública dels nostres autors els seus objectius principals. Però perquè som conscients que la literatura constitueix un autèntic ecosistema, la nostra actuació ha de tenir present la cadena de valor del llibre: autors i traductors, editorials i llibreries, i no oblidar mai que escoles i biblioteques són les principals aliades d’aquesta cadena. Perquè si falla una d’aquestes baules, falla tota la cadena.  En el context d’un Pla Nacional de Lectura que aquest 2020 arribarà a terme i de les actuacions de foment de la lectura que el Departament posarà en marxa a partir d’ara, la Institució de les Lletres Catalanes, que ja manté una relació de suport i col·laboració amb tots els agents de l’ecosistema literari, ha de continuar exercint el paper central d’agent col·lectiu de les lletres catalanes. Perquè només treballant tots junts i amb un full de ruta que miri a llarg termini, amb la màxima ambició i un suport econòmic decidit i que és decisiu, aconseguirem que la nostra literatura es desplegui amb totes les seves possibilitats.