Autor: admin

La cultura és una cosa i les polítiques culturals una altra. La primera fa referència a la capacitat de l’ésser humà per generar, individualment o col·lectivament, universos simbòlics, i la segona ens remet a la disposició de recursos públics per intervenir-hi. Hi ha polítiques culturals que promouen la cultura o d’altres que la impedeixen, malgrat que aquest extrem pugui semblar en darrera instància una cruel paradoxa. Certament, una dualitat d’aquesta naturalesa estaria subjecta a interpretacions ideològiques, la qual cosa demostra únicament que la política cultural és un exercici més de la política i no pas una part consubstancial de la cultura. Atesa la importància de la política cultural en un territori petit com el català, amb poca capacitat financera i amb una estructura demogràfica que aporta baixa capacitat de consum, la precisió amb la qual parlem de cultura adquireix una importància capital. I en el context de les actuals eleccions municipals, per exemple, la confusió d’idees i conceptes és altament preocupant. La major part dels partits nous que es presenten a les eleccions demonitzen l’expressió consum cultural, com si l’acte de comprar una entrada per a un espectacle pressuposés la necessitat de passar un examen per avaluar-ne la qualitat intrínseca. Darrere d’aquesta percepció hi ha dues consideracions radicalment errònies: la primera veu en qualsevol contingut produït a escala industrial (la qual cosa engloba un altíssim percentatge de l’oferta cultural que ens envaeix) una mena de submissió als interessos de l’oligarquia multinacional; la segona atribueix a tota activitat de caràcter empresarial un plus de negativitat respecte d’aquelles que, sent exactament iguals i sovint més cares, es realitzen des d’instàncies públiques. Si algú es permet l’atreviment de qüestionar aquest plantejament, la resposta és unívoca: cal que el consum cultural sigui participatiu. Cal assenyalar, d’altra banda, que un pintor vol vendre quadres, un músic vol fer concerts, un actor vol interpretar, un escriptor publicar i un cineasta dirigir pel·lícules, i tots ells volen omplir l’aforament dels escenaris, vendre molts llibres, rebre reconeixements i estar representats als museus del món. ¿Això no és consum cultural? La producció cultural, que és, en definitiva, la conclusió d’un acte creatiu, adquireix sentit quan és consumida pel màxim nombre possible de persones, la qual cosa no vol dir per totes les persones, ni tan sols per moltes, si és una producció radical, experimental o innovadora. Però sí per totes aquelles a qui potencialment podria interessar, la qual cosa pressuposa que darrere d’un acte cultural hi ha sempre un impuls comercial. A Barcelona i a Catalunya s’estan fent algunes coses malament en matèria cultural. No hi ha, per exemple, una relació sistemàtica entre els creadors, els productors i els distribuïdors culturals; l’enlluernament per l’exhibició de continguts d’èxit fa molt difícil el relleu generacional i la visibilitat dels creadors emergents, la relació entre el centre i els barris és complexa i la manca de coordinació metropolitana ens priva d’una densitat cultural imprescindible. Tot plegat són incidències de la política cultural, i són una manifestació evident que aquesta política no és neutra, però els partits amb experiència de govern no cauen en l’error de considerar que la cultura és bàsicament un fet social que es redimeix a si mateix a partir d’un acte participatiu. Potser caldrà recuperar del diccionari conceptes dissortadament en desús per explicar de què parlem quan posem la cultura als escenaris de la política. Recordo que als anys 80 l’expressió gestor cultural pràcticament no existia i que la que s’utilitzava de manera comuna per parlar del treballador del sector era animador cultural. Recordo igualment que tot això de què parlen els partits compromesos amb la regeneració política i ètica del país es deia sociocultura, i que conjuntament amb els moviments infantils i juvenils de temps lliure tenia un evident component educatiu. Certament, a partir dels anys 90, potser tocats per una modernitat precipitada i a l’ombra dels equipaments culturals finalistes que proliferaven arreu, vam córrer massa i vam deixar el país erm d’estratègies participatives. És ben possible; però davant d’aquesta eventualitat el que cal és recuperar-ho i no pas acusar una part de la producció cultural d’estar al servei de manipulacions internacionals per convertir-nos únicament en servils màquines de consumir.

De Xavier Bru de Sala, publicat a El Periódico A instàncies del productor Paco Poch, Marin Karmitz ha fet un volt per Barcelona. Si no torna sovint, pitjor per a nosaltres, perquè es tracta d’un dels personatges més clarividents del panorama cultural europeu. Potser en aquest moment, el que compta amb una experiència més crucial i significativa. No em refereixo, sigui dit pels pocs que el coneixen com a gran productor independent i transcendent, a l’aura que l’envolta segons els encara menys que el veneren. En efecte, ha estat productor de Jean-Luc Godard, Ken Loach, Louis Malle, Claude Chabrol, Michael Haneke o Krzysztof Kieslowski, entre molts d’altres. També ens admira, i molt, que el seu circuit de pantalles on només es projecta bon cinema mantingui, a Paris, un 17% de quota de mercat. La trajectòria és una immillorable carta de presentació. L’èxit cultural i empresarial el fa indestructible. ¿Quina necessitat té Marin Karmitz de ser indestructible? Si fóssiu el principal objectiu a batre per les dotzenes de milers d’instal·lats que fagociten l’estat cultural francès, no en dubtaríeu. ¿Com s’ho ha fet per guanyar-se tanta unanimitat en l’animadversió? Les seves aventures, ben reals, són el corol·lari perfecte de la denúncia de Fumaroli. En efecte, un bon dia el president Sarkozy va convocar a l’Elisi aquest outsider de les xarxes clientelars i li va fer l’encàrrec, amb un bon pressupost, de sacsejar el tinglado sostingut per diversos ministeris, en contra de qui fos i si convenia amb accions estratègiques dinamitadores, sempre sota protecció i empara presidencial. Doncs bé, des de la persecució dels col·laboracionistes dels nazis, ningú ha sofert un boicot tan general, acarnissat i sistemàtic com ell i, encara més, les seves col·laboradores. Les iniciatives de Karmitz no ens han arribat perquè la premsa francesa, no el New Yorker, participa del boicot. Ara que ens arriba l’hora de redibuixar polítiques culturals, no conèixer i tenir molt en compte Karmitz és una temeritat.