Dimarts 29 de novembre, a l’auditori del Pati Manning se celebrà la taula rodona: “CoNCA: l’últim debat?”, que va ser organitzada pel Cercle de Cultura amb l’objectiu de contribuir a suscitar i acollir aportacions que ajudin a revisar la naturalesa i les funcions del Consell Nacional de les Arts i la Cultura (CoNCA) dins del procés que ha obert el Parlament de repensar legislativament el seu futur. L’acte comptà amb la participació de Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts; Nora Ancarola, presidenta de la Plataforma Assambleària d’Artistes de Catalunya; Agustí Fructuoso, director del TPK Art i Pensament Contemporani; Montserrat Moliner, gestora i activista cultural; i Xavier Fina, consultor cultural, moderats per Jordi Pardo, Director general de la Fundació Pau Casals i membre de la junta directiva del Cercle de Cultura. Jordi Pardo situà l’acte com a espai de debat i reflexió del futur del CoNCA, davant del procés de redefinició de la seva naturalesa i funcions, un cop el Parlament va constituir fa uns mesos un grup de treball per poder presentar un projecte de modificació. Pardo va recordar que aquesta institució a ser concebuda a partir de precedents internacionals molt importants, com l’Arts Council britànic, ha viscut un procés complex i vacil•lant d’assumpció del seu propi espai dins el nostre sistema cultural per arribar finalment a aquesta significativa etapa d’estabilitat que ara culmina. Agustí Fructuoso defensà la necessitat d’un CoNCA com a institució que permeti que sigui el món de la cultura qui estableixi els objectius de la política cultural, a partir d’un pacte amb tota la societat que faci que els ens polítics comptin amb la societat civil del món cultural. Nora Ancarola va apostar per un CoNCA amb plena autonomia per decidir els plans estratègics de la cultura, i que fins i tot tingués competències vinculants pel que fa a l’actuació de departaments de la Generalitat com el d’Educació o el d’Afers Exteriors, a més del de Cultura. A nivell intern, apuntà que el nou CoNCA hauria de ser integrat per persones de prestigi proposades directament pels col•lectius culturals, que treballés amb comitès especialitzats per als diferents àmbits de la cultura i les arts. Xavier Fina anà en una altra direcció i va reclamar la necessitat de superar una mirada sectorial del CoNCA, en el sentit que la institució no hauria d’estar al servei del sector –tot i tenir-lo en compte- sinó al servei de tota la societat. Advocà per un CoNCA sense quotes pel que fa al nomenament i composició dels seus òrgans, i que esdevingués una autoritat moral i política en les seves actuacions, amb una clara funció prescriptora. Així mateix, argumentà la necessitat de connectar-se amb el conjunt d’ens locals de la cultura a nivell de país. Montserrat Moliner també es mostrà partidària d’un gran pacte a per la cultura, del qual el CoNCA en fos l’organisme encarregat de la seva execució. Pel que fa a la seva constitució i funcionament, afirmà que hauria d’estar integrat tant per persones dels sectors de la creació cultural i artística, així com membres de l’administració i també del públic de la cultura. Finalment, Carles Duarte que aprofità aquest acte per acomiadar-se com a president del CoNCA, defensà que aquest hauria de tenir una major desvinculació del Departament de Cultura i, en canvi, tenir-la més amb el Parlament. Entre d’altres objectius, apuntà la funció d’esdevenir l’observatori de la cultura del país, i la de promoure el pacte cultural que havien descrit alguns dels anteriors ponents. Diversos assistents enriquiren el debat amb reflexions sobre el paper que ha de jugar el CoNCA en el futur, recordant alguns les grans expectatives que es generaren durant els anys d’estudi i disseny del CoNCA previs a l’aprovació de la seva llei constitutiva l’any 2008, que va ser reformada a finals del 2011. A la cloenda de l’acte, Jordi Pardo destacà que una de les qüestions fonamentals que s’hauran d’afrontar és la creació de noves audiències per a la cultura i les arts, que eviti el problema d’una fractura social, on amplis col·lectius ciutadans restessin al marge dels hàbits de consum cultural de la resta de la ciutadania. Aquest actes s’emmarca dins el procés de preparació del Fòrum Cultura 2020, que és un marc de debat sobre el model de polítiques culturals al nostre país que impulsa el Cercle de Cultura amb l’objectiu d’actualitzar el model de polítiques culturals vigents, contrastant les seves fragilitats i els seus reptes. Biografia dels participants al debat Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seva obra ha merescut els premis Rosa Leveroni, Vila de Martorell i Crítica “Serra d’Or”. És cavaller de les Arts i les Lletres de la República francesa i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Com a lingüista ha treballat amb els professors Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatges d’especialitats. Fou secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya en l’últim govern presidit per Jordi Pujol (1999-2003). Ha estat vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i president dels premis literaris Recvll de Blanes. Actualment és president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i dirigeix la Institució Cultural del CIC. Nora Ancarola és una artista visual que viu i treballa a Barcelona des de l’any 1978. Des de l’any 2000, conjuntament amb Marga Ximenez, dirigeix MX ESPAI1010, espai d’art contemporani de Barcelona, i amb la qual, a l’any 2004, van crear Edicions1010 que va rebre el Premi a les Iniciatives de l’ACCA (Associació Catalana de Crítics d’Art) a l’any 2008. Ha rebut diversos premis i beques que li permeten continuar desenvolupant una línia de producció i investigació independent. Actualment és presidenta de la PAAC (Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya). Agustí Fructuoso, nascut a Barcelona, és artista visual, llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, cofundador i actual director del TPK Art i Pensament Contemporani. Ha presentat el seu treball a diverses mostres a Catalunya, Espanya, Portugal, França, Alemanya, Holanda, Lituània, EEUU i Canadà. Ha participat a la Fira ARCO a Madrid, Artexpo a BCN, Group Art Work a Kassel, Abattoirs a Marsella, Biennal de Lió i Ostrale a Dresden. Ha participat com a ponent a diverses trobades sobre Art i Pedagogia i Cultura i Perifèria a Museu Patio Herreriano, Universitat de Lleó, Freyming-Merlebach i Amberes Capital Cultural Europea. Jordi Pardo és Director general de la Fundació Pau Casals. Consultor Internacional en projectes de cultura, desenvolupament i governança. Membre del jurat internacional de la Comissió Europea que selecciona i avalua les Capitals Culturals d’Europa. Membre de l’equip internacional d’experts en polítiques culturals de la UNESCO (2011-2015). Llicenciat en Geografia i Història, i DEA per la UB. Màster (EMPA) en Administració Pública per ESADE. Ha dirigit i assessorat projectes de desenvolupament cultural, gestió del patrimoni, regeneració urbana i d’impuls de l’economia creativa a països d’Europa, Amèrica i Àsia. Ha estat director del projecte del Museu del Disseny de Barcelona; gerent del CCCB, i director gerent del Parc Arqueològic i Museu d’Empúries. Montserrat Moliner Vicent (Barcelona , 1963) és artista i gestora cultural independent, amb experiència tan en el sector públic com en el privat. La seva formació acadèmica ha passat per l’estudi del Bachelor of Arts In Design Top Up a Elisava i a la Universitat de Southampton. Actualment està immersa en una nova aventura, el Espacio Ajoblanco i preparant nou projecte expositiu: Tiempos vividos-Espacios vivientes. En el darrers anys ha estat Cap de Gabinet Regidoria Educació i Universitats de l’Ajuntament de Barcelona per BarcelonaEn Comú, Coordinadora executiva de Xarxaprod, la xarxa d’espais de creació i producció de Catalunya i Presidenta del Patronat de la Fundació AAVC-Hangar. A més, Col•laboradora d’Art Motile, una plataforma que treballa al voltant la mobilitat artística. Xavier Fina és llicenciat en Filosofía (UAB) i Máster en Gestió Cultural (UB). Des de 1989 treballa en el sector de la investigació i de la consultoria en l’àmbit cultural. A l’any 1998 crea ICC, Consultors Culturals, de la qual és el director. Ha treballat per diverses administracions a nivell estatal, autonòmic i local. Ha estat coordinador acadèmic del Màster en Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona i professor de polítiques culturals a la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és professor i cap del Departament de Producció i Gestió de l’Escola Superior de Música de Catalunya. Va formar part de l’equip de treball encarregat d’elaborar el projecte del Consell Nacional de Cultura i de les Arts de Catalunya (CoNCA). Ha realitzat diverses publicacions sobre polítiques culturals, planificació estratègica i economia de la cultura.
Autor: admin
CoNCA: l’últim debat?
Dimarts 29 de novembre, a les 7 de la tarda, a l’auditori del Pati Manning (carrer de Montalegre,7 de Barcelona) se celebrarà la taula rodona: “CoNCA: el darrer debat?” que comptarà amb la participació de Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts; Nora Ancarola, presidenta de la Plataforma Assambleària d’Artistes de Catalunya; Agustí Fructuoso, director del TPK Art i Pensament Contemporani; Montserrat Moliner, gestora i activista cultural; i Xavier Fina, consultor cultural, moderats per Jordi Pardo, Director general de la Fundació Pau Casals i membre de la junta directiva del Cercle de Cultura. El Fòrum Cultura 2020 és un marc de debat sobre el model de polítiques culturals al nostre país que impulsa el Cercle de Cultura amb l’objectiu d’actualitzar el model de polítiques culturals vigents, contrastant les seves fragilitats i els seus reptes. I una de les peces rellevants del nostre model cultural és el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), un espai de confluència entre el món de la cultura i les institucions i observador i avaluador independent i transversal, entre d’altres funcions. El Parlament va decidir el mes d’abril d’instar la constitució d’un grup de treball per analitzar el model del CoNCA i alhora la presentació d’un projecte de modificació. Davant d’aquest escenari el Cercle de Cultura considera convenient contribuir a la reflexió oberta per la cambra catalana amb l’organització d’una sessió destinada a suscitar i acollir aportacions que ajudin a revisar, d’una manera que convindria que fos ja definitiva, la naturalesa i les funcions del CoNCA. La institució, concebuda a partir de precedents internacionals molt importants, ha viscut un procés complex i vacil·lant d’assumpció del seu propi espai dins el nostre sistema cultural per arribar finalment a aquesta significativa etapa d’estabilitat que ara culmina. Cal confirmar la vostra assistència a: info@cercledecultura.org
El CoNCA i la Direcció General de Joventut van organitzar aquest mes de novembre la jornada “Repensar la cultura. Com afavorir la participació cultural de les persones joves”, en el que es va presentar l’informe “La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015” elaborat pels sociòlegs Antonio Ariño i Ramon Llopis, realitzat a partir de les enquestes sobre consums i participació cultural elaborades per diversos organismes i departaments de la Generalitat durant aquesta quinze anys. Evolució de les pràctiques culturals dels joves Per al catedràtic de sociologia de la Universitat de València, Antonio Ariño, “les TICO (concepte que suma a les TIC l’àmbit dels nous processos d’organització social) i la crisi econòmica han impactat de forma directa en el consum cultural de les persones joves”, afegint que aquestes TICO han canviat els nostres hàbits quotidians i que el paper d’internet ha esdevingut fonamental com a eina per accedir a continguts de tipus gratuït. Un accés que es pot produir en qualsevol moment i lloc gràcies al fet que el 92% dels individus joves utilitzen el telèfon mòbil (dades 2015) que ha permès incrementar molt el temps dedicat a la navegació digital. Aquesta immersió en una societat digital fa que la televisió, l’ordinador i els telèfons mòbils siguin les tres pantalles que concentren actualment la majoria d’usos i pràctiques culturals dels joves. Anant amb més detall, les pràctiques més esteses són escoltar música, mirar la televisió, utilitzar internet i anar al cinema, seguides de la lectura de llibres, escoltar ràdio i la lectura de diaris. Per darrera se situen les visites a les biblioteques, l’assistència a concerts i la lectura de revistes, a les que seguirien la visita a museus i monuments, l’assistència al teatre i a les galeries d’art. Tancaria la llista l’assistència a espectacles de dansa i circ. A l’inici del període estudiat hi ha una tendència positiva cap a la penetració creixent de la participació cultural que es veu interrompuda per l’impacte de la crisi, que també es constata amb les dades de recerca d’ofertes o la renúncia a anar a espectacles si no s’aconsegueixen aquests avantatges; tot i que les persones joves més afectades són les famílies monoparentals i les parelles amb fills petits pel que fa a la reducció de la despesa cultural. L’estudi considera revelador de l’impacte de la crisi el desplaçament dels motius pels quals no es realitzen determinades pràctiques o no es fan amb més freqüència, assenyalant que “mentre que el 2006 el percentatge més elevat entre la població jove es registra en la manca d’interès, seguida de la manca de temps, en els darrers anys el pes es desplaça clarament cap al preu i cada vegada té més rellevància el consum gratuït de música, pel·lícules, llibres, etc. a internet”. Per exemple, comparant les dades del 2006 amb les del 2014, el factor preu ha passat de determinar l’absència de participació pel que fa als concerts del 11,4% al 49%; en el cas del cinema, del 15,5% al 59,8%; en el del teatre, del 10,9% al 60,2%; i pel que fa als museus, ha passat d’un molt escàs 2,2% al 44,7%. Consum i participació cultural: el factor educatiu L’estudi inclou com a modalitats de participació aquelles que no són presencials, en tant que inclou el consum de continguts audiovisuals. Amb aquesta incorporació, els autors apunten que les activitats que més es realitzen pertanyen a l’univers audiovisual/digital, i en destaquen tres: l’omnipresència de la música en moltes activitats quotidianes; l’addicció creixent a les sèries de ficció, que té a més un component grupal en tant que es comenten amb els companys de classe, treball o oci; i la comunicació instantània, gràcies a uns telèfons intel·ligents que han esdevingut imprescindibles per al protagonisme de les xarxes socials; no només per a la comunicació i la relació entre els joves, sinó també per a la mateixa organització de la seva vida quotidiana. Per a Ariño i Llopis, el capital educatiu té cada vegada una força més gran com a factor que explica les fractures socials i la mateixa exclusió cultural. En aquest sentit, consideren que qualsevol política cultural que no atengui aquests fenòmens de desigualtat produirà resultats no volguts com el d’acumular recursos culturals en les persones que ja tenen la facilitat d’accés per mitjans propis, “ja que sense el capital cultural necessari adquirit mitjançant l’educació i la socialització, determinats col·lectius de joves no poden apropiar-se de la significació de la cultura que es troba a la seva disposició”. En aquest sentit, el capital educatiu es relaciona de manera directa amb la importància que es concedeix a la cultura; i es constata que hi ha un conjunt d’interessos que estan directament correlacionats amb el nivell educatiu, com seria l’interès per la cultura lletrada i clàssica; lectura de llibres, visita a exposicions i monuments, la música clàssica, l’òpera i el teatre especialment. Per altra banda, l’estudi apunta al fet que hi ha una realitat cultural no analitza per les enquestes que dóna sentit i identitat a les persones que viuen en la perifèria de l’exclusió cultural. En aquest sentit, els autors aposten per un canvi democratitzador de la cultura que reconegui aquestes pràctiques creatives que no s’adiuen al cànon habitual. Com crear nous públics En l’acte de presentació de l’estudi, Antonio Ariño va subratllar la idea que “la cultura ha de ser un acte de plaer per a la persona que hi participa, i per això la clau per aconseguir nous públics és crear les condicions socials per generar interès per la cultura i que sigui una praxis que generi plaer. Aquesta és la gran regla. Les sèries, la música, les sortides, les pel·lícules… han de ser entretingudes i relaxants, crear passió”. L’estudi trenca alguns tòpics com que els joves s’allunyen de les formes tradicionals de la cultura clàssica i lletrada, “ja que no hi ha incompatibilitat entre aquestes pràctiques i les digitals, sinó una reorganització de les pràctiques culturals clàssiques en el nou paradigma comunicatiu que és digital”. Com ja s’ha destacat anteriorment, Ariño i Llopis consideren inexcusable reconèixer que la via principals per crear nous públics demana incorporar les competències necessàries en el sistema escolar. La política cultural principal és una política educativa molt jove”. Així, “les persones que neixen en llars i famílies excloses econòmicament i socialment sovint no disposen dels mitjans per adquirir les competències que produeixen sentit en l’esfera cultural ni dels béns culturals, i només un sistema escolar atent a aquestes necessitats pot mitigar aquestes mancances”.
Catherine Jewell, responsable de comunicació de l’organització mundial de la propietat intel·lectual, OMPI, ha entrevistat el president del grup Penguin Random House, John Makinson, qui afirma entre d’altres reflexions sobre el present i futur econòmic de la creació literària que “el dret d’autor és el fonament de l’edició. El dret d’autor fa possible el reconeixement i la protecció dels drets dels nostres autors sobre les seves obres”. I afegeix sobre aquesta primera reflexió, traslladable al conjunt de la creació cultural i artística que “per molt diverses vies, el dret d’autor permet que els editors recolzin els escriptors i els proporcionin el temps i els recursos per crear. Les editorials contribueixen a que els escriptors puguin convertir l’escriptura en un treball a temps complert. Un dels majors problemes al que s’enfronten les editorials és evitar la pirateria. I una de les principals responsabilitats que tenim com editors és treballar amb fermesa en nom dels nostres autors per a protegir les seves obres”. John Makinson analitza positivament l’impacte d’internet per al sector editorial, indicant que “les xarxes socials permeten una major detectabilitat, oferint una plataforma per a que els lectors es relacionin entre ells i per a que els autors es relacionin amb els lectors”. Respecte el nou escenari en el que es troba el món editorial en el nou entorn digital, tot i defensar que “no ha suposat un canvi profund en el negoci tradicional de l’edició”, Makinson afirma que la major oportunitat que ofereix la tecnologia digital cal buscar-la en un enfocament centrat en el lector i en una estratègia de comercialització directa al consumidor. Cal recordar que el grup Penguin Random House, amb una important presència a Catalunya, és l’editorial comercial més gran del món, amb 12.000 professionals en la seva plantilla, i que publica uns 15.000 nous títols cada any mitjançant els seus 250 segells editorials existents a tot el món. Poeu llegir tota l’entrevista en aquest enllaç, i podeu ampliar la lectura sobre els temes tractats en aquest article que vàrem publicar fa unes setmanes.
Mentre la Comissió Europea està estudiant una nova Directiva sobre els drets d’autor, recentment s’ha presentat un nou informe sobre el pes dels continguts culturals en el valor de les grans plataformes digitals. Segons aquest informe, el seu valor econòmic se situaria en els 5.000 milions d’euros. Un enorme volum monetari que, malauradament, no retorna en forma de compensacions i ingressos els seus creadors. És el que es coneix com a “transferència de valor”, que suposa una molt baixa o cap remuneració per als creadors culturals en relació a l’ús dels seus continguts a internet. Les dades de l’informe “l’ús de continguts culturals a internet” assenyalen que les plataformes digitals, des de cercadors a xarxes socials, tenen un valor de de mercat en el conjunt de la UE d’uns 22.000 milions d’euros, i que els continguts culturals representen un 23% d’aquesta quantitat de forma directa, al qual caldria sumar un 40% de contribucions indirectes al seu valor. Per exemple es calcula que un 70% del valor del negoci de les xarxes socials té relació amb els continguts culturals, per la via de la compartició, agregació, organització o recomanació d’aquests. Un fet que perjudica el desenvolupament del sector de les indústries culturals i creatives que representen més del 4% del PIB de la UE i uns 7 milions de llocs de treball. L’informe ha estat impulsat des de l’organització GESAC, que aplega 32 entitats de gestió que representen un milió de creadors i titulars de drets d’autoria. Una organització internacional que reclama que aquestes plataformes deixin de ser considerades com a simples “intermediaris” i que contribueixin a la sostenibilitat de l’ecosistema cultural, no només retribuint adequadament els seus creadors, sinó que els proveïdors de serveis digitals i les start-ups culturals tinguin accés a un terreny de joc -de negoci- just. Podreu consultar la versió francesa d’aquest informe -que inclou dades d’aquest país, d’Itàlia i del conjunt europeu- en aquest enllaç.
El futur del llibre a l’era digital
Barcelona acull la fira internacional Liber 2016. Coincidint amb aquest gran esdeveniment del món editorial català, espanyol i llatinoamericà, destaquem dos recents reflexions sobre el present i futur del món de llibre a l’era digital, que incideixen en temes clau com la propietat intel·lectual o el debat entre el llibre imprès i l’electrònic. El primer article, signat per dos dels principals responsables de la Unió Internacional d’Editors, José Borguino i Ben Steward, defensa que el dret d’autor constitueix alhora el fonament i el motor de un ecosistema mundial, social, cultural i econòmic, que impregna el conjunt de l’esfera humana. En aquest sentit, els autors adverteixen de canvis legislatius sobre la propietat intel·lectual (PI) alhora d’adaptar-se a l’entorn digital que han comportat efectes molt negatius a la indústria editorial, com és el cas dels canvis normatius del dret d’autor adoptats pel Canadà el 2012. A més de fer una defensa aferrissada de la PI, l’article analitza 6 iniciatives exitoses dins el món digital que obren noves perspectives a la indústria editorial i de connexió més estreta entre lectors i autors. El podreu llegir íntegre en aquest enllaç (pàgines 34 a 38): http://www.wipo.int/export/sites/www/wipo_magazine/es/pdf/2016/wipo_pub_121_2016_03.pdf El segon article, de la sociòloga Brenda Navarro, reflexiona sobre la sostenibilitat de la creació literària, entenent que aquesta depèn de des diverses formes de relacionar-nos amb les noves tecnologies i el mercat editorial, i no del suport que la contingui. En aquest sentit, l’autora afirma que la discussió entre les editorials en paper i les digitals amaga el que és realment important que és adreçar-se al lector i preguntar-se qui és, i com i perquè llegeix una obra escrita. En aquest sentit, Navarro apunta noves formes de consum dl llibre, tot afirmant que el nou ecosistema digital obliga a creadors i editorials a ser més creatius, tant des d’una òptica literària com empresarial. Podreu llegir el text d’aquest article en aquest enllaç: https://telos.fundaciontelefonica.com/url-direct/pdf-generator?tipoContenido=articuloTelos&idContenido=2016071314520001&idioma=es
Per fi la cultura
A l’article, Fèlix Riera es felicita que la recent conferència del Tinent d’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni “Trencant murs”, en surti un missatge de la cultura com a “motor de canvi a la ciutat”. En aquest sentit, Riera afirma que “una iniciativa política entesa sobre la base que la cultura no ha d’estar determinada per una economia globalitzada, sinó pels petits i mitjans actors culturals, com són llibreries, teatres, cinemes amb programacions d’autor, sales de música en viu o galeries d’art . Aquesta iniciativa aparentment modesta restitueix una visió culturalista a la política, en observar que un dels elements centrals del procés creatiu és el seu accés al mercat” Després de fer un repàs a les grans xifres de facturació i persones que treballen al món cultural a Catalunya, Riera apunta que “Barcelona, fins ara capital cultural projectada sobre eixos com el Mobile World Congress, el turisme i els festivals musicals de caràcter global, pot avui sumar una visió centrada en la recuperació de la ciutat com a espai d’allò sensible. Una ciutat en la qual el ciutadà adquireixi consciència, com passa a París, que una llibreria no és només el lloc on comprar un llibre sinó on adquireix coneixement, ja que en ella habita l’immaterial, l’universal, el culte a la cultura. Cada euro de més que invertim en cultura té com a significat creure una mica més en la nostra ciutat i les seves possibilitats com a projecte comú.” Podeu llegir l’article sencer, publicat al diari La Vanguardia en aquest enllaç.
Fòrum Cultura 2020: Presentació
En els darrers anys i amb la àmplia difusió de la revolució digital, tant en la societat com en particular en l’àmbit cultural, hem arribat a un nou escenari ple d’incògnites. Quins nous productes culturals ens esperen? Com els crearem? Com participarem en la seva creació? Per quines vies els arribarem a difondre? Com els consumirem? Quins seran els mecanismes d’accés a aquests productes? Com s’adaptaran els agents culturals a tots aquests canvis? Totes aquestes preguntes i moltes altres responen a la voluntat de desenvolupar una estratègia i un argumentari per afrontar els escenaris de futur, per desvetllar les incerteses que duen associats i per situar la cultura i els seus continguts en un lloc més central de la reflexió i de la intervenció (social, política i econòmica) en el nostre país. Qui impulsa el Fòrum Cultura 2020? El Cercle de Cultura de la mà d’un conjunt d’entitats i organitzacions culturals del nostre país. Per què és necessari? – Per recuperar la centralitat de la cultura com a valor públic, acció de govern i estratègia de sector. – Perquè el sistema cultural és un dels eixos vertebradors del desenvolupament de les societats – Per encarar amb èxit els reptes de futur de la revolució digital i actualitzar el diagnòstic de les dinàmiques culturals que s’esdevindran Qui el lidera? Una Taula permanent, amb més d’un centenar de persones destacades del sector cultural, és l’òrgan de direcció del Fòrum i impulsa el debat i la reflexió. I una Comissió coordinadora formada pels membres del Cercle de Cultura: Ezequiel Baró, Francesc Bellmunt, Lluís Bonet, Xavier Bru de Sala, Jaume Colomer, Xavier Marcè i Fèlix Riera. Amb Esteve Leon com a coordinador general. Què es debatrà? Els 8 eixos temàtics són: creació; indústries culturals, mercats interns i internacionalització; equipaments; capitalitat de Barcelona i equilibri territorial; patrimoni; sistema educatiu, xarxes de comunicació i públics; finançament, i polítiques públiques. A qui s’adreça? Cultura 2020 s’adreça a gestors culturals, entitats, associacions, polítics i, en general, a totes aquelles persones que actuen al sector de la cultura o estan interessades en el paper de la cultura al segle XXI, i al conjunt de la societat via els mitjans de comunicació. Quan tindrà lloc? La fase de debat del Fòrum s’iniciarà el 2017 i finalitzarà el 2018. Quins són els objectius? Assolir unes conclusions operatives per a la redefinició de les polítiques culturals al nostre país, que puguin ser implementades en la propera dècada. Argumentari “El capitalisme industrial està culminant la seva transició cap a un capitalisme cultural plenament desenvolupat, apropiant-se no només dels significats de la vida cultural i de les formes de la comunicació artística que les interpreten, sinó també de les seves experiències de vida.” (Jeremy Rifkin – La Era de l’Accés) “Dissortadament a la nostra societat la cultura es considerada inútil perquè no produeix diners. [Pretenc] difondre els coneixements considerats inútils. Si volem saber què es considerada prescindible només cal veure els pressupostos dels governs. Generalment retallen en educació, universitats i cultura. Jo crec el contrari. Per humanitzar la nostra civilització necessitem invertir en aquestes matèries. La seva utilitat no es pot mesurar amb diner, sinó en el desenvolupament humà. Estem creant un desert on l’humanisme no té cabuda.” (Nuccio Ordine – La utilitat de l’inútil. Manifest) Aquestes dues cites il•lustren dos pols enfrontats en el debat del paper actual i futur de la cultura a la societat; un debat que el Fòrum Cultura 2020 vol afrontar i arribar a conclusions compartides. Les economies desenvolupades han estat sotmeses en les darreres dècades a un extens i complex procés de mutació estructural (mundialització de les relacions comercials i financeres així com canvis tecnològics de gran abast). Aquest fet ha generat canvis profunds en el què produïm, en com produïm i en la manera en que consumim allò que produïm, afectant considerablement la nostra manera de viure i altres àmbits socials com el cultural. La revolució digital ha accelerat determinats moviments de fons, com el desplaçament de l’activitat agrària i de bona part de la manufacturera en favor dels serveis, dotant de protagonisme als actius intangibles (creació, marca, disseny i altres suports de visibilitat). Aquests actius han esdevingut un vector principal de creació de valor i creixement econòmic i d’acceleració de processos de canvi social a llarg termini. En aquest context, la producció, distribució i difusió de béns i serveis culturals i creatius ocupen un lloc creixent i cada cop més rellevant en l’actual espai econòmic de les societats avançades, en la mesura en que el contingut cultural penetra en les lògiques de l’univers de la mercaderia. Des d’aquesta perspectiva, la contribució de la cultura al desenvolupament econòmic és cada cop més manifesta. El món de la cultura s’ha vist, igualment, afectat a diversos nivells per aquesta mutació i per la revolució digital, malgrat que a ritmes desiguals en funció del sector d’activitat. • En primer lloc, s’accentuen tendències ja presents, com la sobreproducció de béns i serveis culturals, l’increment de la posició de poder d’alguns distribuïdors i difusors de continguts, el pes dels costos fixos en el cost total mentre que el cost mitjà de reproducció és cada cop més baix, la concentració del consum cultural en un nombre relativament reduït de productes, o uns mercats cada cop més diversificats i segmentats. • En segon lloc, l’emergència de factors disruptius han canviat notablement la configuració i la dinàmica d’alguns subsectors. Així, l’entrada de nous actors dominants, la consolidació de nous models de negoci, o els canvis en els modes de finançament de moltes activitats, amb especial efectes en la gestió i ingressos dels drets de propietat intel•lectual. • En tercer lloc, la progressiva transformació de les pràctiques i usos culturals de la població que ha fet que es desenvolupessin no només nous models de participació, interacció i consum cultural, sinó que afecten la percepció de valor i la disposició a pagar o a invertir en productes i processos culturals. En aquests darrers anys de notable reducció dels recursos disponibles, l’acció pública en l’àmbit de la cultura a escala local i nacional s’ha centrat en el manteniment dels serveis i dels equipaments heretats i el suport a les expressions de major valor social o polític, però només ocasionalment ha pogut prestar atenció en la resposta als canvis estructurals o a les manifestacions i actors més emergents. Sovint ha buscat més la seva legitimació en dimensions extrínseques al fet cultural – a nivell econòmic o social, i en els seus impactes directes, indirectes o induïts en els respectius territoris – que en posar les bases d’un sector cultural al servei d’una ciutadania i d’uns actors confrontats als canvis estructurals descrits. La cultura genera la capacitat creativa i crítica que la retroalimenta i que, al llarg de la història, ha estat un factor clau del progrés i del desenvolupament humà. En aquest sentit, és també perceptible –aquí i arreu- la dificultat del sistema educatiu –i també cultural- per ampliar i enfortir una massa crítica capaç de discernir i sobreposar-se a l’allau d’ofertes d’entreteniment de poca qualitat i molta banalitat. En aquest context, les institucions que articulen la societat cultural tenen grans dificultats per incorporar i difondre les innovacions creatives. Tot plegat palesa la necessitat d’actualitzar el diagnòstic i l’argumentari (teòric i polític) destinat a aprehendre millor l’evolució de les dinàmiques culturals, socials i polítiques (amb les seves oportunitats i riscos), així com el paper dels diferents actors culturals, públics, no lucratius i mercantils. La proposta d’agenda del Fòrum Cultura 2020, promogut pel Cercle de Cultura amb altres entitats del sector, pretén contribuir a l’anàlisi i a la construcció d’una estratègia a curt i mig terme –els tres anys que ens separen del 2020– per un millor desenvolupament de l’organització de la cultura a Catalunya. Eixos de debat Creativitat: foment, sostenibilitat i projecció Sobre la construcció i millora d’un ecosistema (institucions, accions, regulacions) que afavoreixi un entorn adequat per a la formació i millora de la creativitat. Visibilitat i reconeixement dels creadors. Com fer sostenible la densitat creativa? Quin pot ser l’àmbit i l’abast d’una política de foment de la creació (artística)? Com es poden identificar, estimular, atraure i retenir les capacitats creatives? Mercats culturals: dinamització i ampliació, de l’espai local a l’internacional Característiques específiques dels béns culturals. Les condicions de creació i consolidació dels mercats d’aquests tipus de béns: dinàmiques recents. Els espais d’ús i consum cultural. La cultura crea i distribueix riquesa: una mirada econòmica -i no economicista- del sector cultural. Equipaments culturals: governança, funció social i dinamització en xarxa El paper motor dels equipaments culturals de referència Disposar d’institucions culturals –espais, serveis i programes- democràtiques al servei dels professionals i la ciutadania. Singularitats, mecanismes cooperatius i retorn social. Barcelona, xarxes i territori Serveis públics culturals: distribució, cobertura i lògiques. Dinàmiques ascendents i descendents: punts de trobada. Parcs culturals i factories. Barcelona, una capital cultural internacional? Factors d’equilibri i desequilibri cultural de Catalunya. Les oportunitats i distorsions del turisme. Educació, experiència i pràctiques culturals Com han evolucionat, en les darreres dècades, les pràctiques culturals? Quins han estat els factors principals d’aquests canvis? De l’aprenentatge a la pràctica, de la pràctica a l’experiència, de l’experiència al coneixement. La configuració de la sensibilitat i de l’imaginari cultural (vector 1). L’educació millora la cultura; la cultura millora l’educació? La cultura en els mitjans i xarxes de comunicació social i digital La influència dels canvis tecnològics en el desenvolupament dels sectors (mercats i espais de consum) dels béns culturals i creatius. Els impactes més rellevants de la revolució digital en els processos de creació i de producció d’aquests béns, i en les seves pautes de distribució i consum. La configuració de la sensibilitat i l’imaginari cultural (vector 2). Les opcions globals de les cultures localitzades. Tecnologies i continguts: pre-condicions, condicions, possibilitats i resultats. Teoria de la interacció. Noves formes de prescripció cultural. Les opcions del català en el món digital. Finançament: necessitats, criteris i recursos El finançament de l’àmbit cultural superposa tres lògiques: la del mercat, la dels poders públics, la de les donacions. Els canvis recents en el protagonisme de cadascuna d’aquestes lògiques. Qui paga què, quant, i perquè? La recerca de l’equilibri, la justícia i la suficiència. Serveis culturals públics: cost i justificació. Assignar, compartir i repartir recursos i opcions culturals. Cóm pot evolucionar el model (actual) de finançament del sector cultural en la propera dècada? Polítiques culturals públiques: avaluació i perspectiva Legitimació i eficàcia de les polítiques culturals. Canvis després del període de crisi? El futur. Una opció pròpia en un món interdependent. L’encaix de totes les peces: institucions, governs, creadors, productors, operadors, receptors. Revisió, pas a pas de l’estat de la cadena cultural. I ara què?: públics, professionals i polítics; la reconstrucció del valor de la cultura.
La nova temporada de Catalunya Ràdio ha generat un debat a l’entorn dels seus continguts culturals. Des de l’arribada de la nova direcció, a mitjans del passat gener, l’emissora ja no disposa d’un cap de Programes sinó que ho és de Continguts. Aquesta decisió respon a la voluntat, des del primer moment, de tractar els continguts audiovisuals més enllà de la rigidesa de la graella tradicional de ràdio. És un bon símptoma que la proposta de la ràdio pública susciti debat perquè demostra que l’emissora està sent capaç de traslladar la il·lusió interna que marca aquesta nova etapa, que hem considerat renovadora, innovadora, rejovenidora i arriscada. Catalunya Ràdio és la generalista del grup d’emissores, i com a tal té l’obligació d’oferir continguts que interessin el màxim d’audiència possible acomplint l’encàrrec de servei públic que, des del 20 de juny de 1983, satisfà la ciutadania amb qualitat i amb una acceptació social molt alta. Una de les conquestes dels últims anys a Catalunya Ràdio és que la cultura formi part dels continguts transversals de la programació. La cultura hi és a pertot, no queda limitada a espais concrets, tot i que, a més, l’emissora ofereix programes culturals específics i de referència. Catalunya Ràdio aposta per la informació, l’esport i la cultura, inserida aquesta última en programes de màxima audiència i vinculada a un entreteniment de qualitat. Això és mèrit de totes les direccions i de tots els professionals de la casa, i no esdevé cap novetat com tampoc és revolucionari que l’emissora generalista tingui programes informatius o esportius. En l’etapa actual, hem posat l’èmfasi en la importància de concebre la nostra oferta com una bona proposta de continguts al marge de les franges horàries o del format rígid dels programes clàssics. És per això que la distribució de seccions i espais culturals destaca actualment més enllà de formar part o no d’un programa monogràfic. El debat sobre la conveniència de programes culturals específics o sobre la distribució transversal dels continguts culturals en el conjunt de la programació no és nou ni exclusiu dels nostres mitjans públics. Ningú no ha acabat de trobar una fórmula definitiva, i en un context d’innovació, de distribució de continguts digitals, encapsulats i per xarxes socials, l’aposta per un model d’èxit basat en la cultura dins de la programació de màxima audiència sembla encertada. Els mitjans públics tenen sentit si hi ha públic, i el públic es capta amb propostes atractives que generin audiència. A Catalunya Ràdio, els programes més escoltats al matí i a les tardes incorporen amb normalitat i desacomplexament els continguts culturals que des d’alguns àmbits del sector es reclamen tancats en programes específics. Catalunya Ràdio té programes culturals de referència, però el seu contingut sovint està vinculat a continguts que difícilment es poden oferir en programes líders. Sense renunciar a marques i programes de culte, Catalunya Ràdio manté fermament l’aposta per col·laboradors, seccions, càpsules i entrevistes vinculades a la cultura i les lletres en el conjunt de la seva graella. Creiem que és el millor per al sector i per al mitjà. I ho creiem pensant en l’audiència i en el mandat de servei públic que tenim assumit. Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio
Política cultural: per un debat operatiu.
Malgrat algunes declaracions retòriques, el paper de la cultura en la societat, i el de la política cultural en el marc de les polítiques públiques, continua sent molt limitat al nostre país, en molts casos gairebé marginal. I la crisi dels darrers anys, ha agreujat la situació amb la reducció del consum i del recursos públics i algunes regulacions desfavorables. Per altra banda, diversos factors han contribuït a la modificació de certes percepcions sobre el model cultural: entre d’altres, la pròpia crisi de legitimitat de la política que impacta sobre el govern de les institucions culturals; la divergència (real o aparent) del mercat (o les indústries culturals) i la creació (o les arts); la contraposició de la cultura comunitària i la cultura professional, l’abast i virtualitat del proteccionisme cultural davant una globalització cada vegada més banal, l’encaix de la diversitat en entorns altament multiculturals i, sovint, conflictius… I la major part d’aquestes qüestions no són cap singularitat catalana o espanyola sinó que formen part de l’agenda de molts països i organitzacions internacionals. Els models de política cultural més avançats, que han estat la referència dels darrers trenta anys, evidencien les seves limitacions, el seu esgotament i un munt de dubtes. És per això que estats com Irlanda, per esmentar-ne un de dimensions i característiques similars a Catalunya, s’han plantejat, des de finals de 2015, una revisió integral de la seva política cultural apel·lant directament els experts i els artistes o, per citar un esdeveniment encara més recent, només cal veure el programa de debat de la Conferència Internacional de Recerca sobre política cultural celebrada el passat mes de juliol a Seül. En el nostre cas, cal tenir en compte que els darrers cinc anys s’han produït algunes iniciatives d’anàlisi, debat i temptativa de consens, sota el format de pla estratègic global o d’acord nacional per a la cultura, que han implicat taules de debat amb la participació de centenars de persones o la participació de la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya. En aquest context, plantejar ara mateix un debat global sobre el sector cultural català és redundant o innecessari? I, si la resposta és que, amb uns objectius acotats i precisos, val la pena abordar-ho, es planteja una altra qüestió: a qui li correspon fer-ho? La proposta de que el debat pivoti preferentment sobre els professionals de la cultura –creadors, emprenedors, investigadors i gestors- té diverses avantatges: garanteix la consideració prioritària dels problemes reals generals i sectorials, la independència d’una reflexió sense cotilles, la recerca d’opcions factibles i el compromís de la societat cultural. Cultura 2025 – el nom del document irlandès- ho expressa de forma sintètica: “aspira a proveir una base cultural sòlida i inclusiva a la societat i el reconeixement que la cultura crea valors socials tangibles, promou el benestar i suposa directament i indirecta un impacte econòmic; també assolir un increment de la participació individual i comunitària..” Esteve León, coordinador general del Fòrum Cultura 2020 impulsat pel Cercle de Cultura